ALBERT CORTES MONSERRAT

Veiem aquests dies com s’articulen corrents i plataformes dins del grup socialista de cara al seu Congrés, per cert ajornat com a bon acte de submissió davant la seva prioritat, amb Rubalcaba com  a primera persona, aquest deu ser l’exemple del federalisme que pregonen. Ara Montserrat Tura vol un model de finançament federal, i reformar la constitució com a eixos del seu moviment, crec que no sap de quin Estat esta parlant, ja que demanar impossibles sona a engany permanent. Per altra banda l’Entesa al Senat perilla, i ells ho volen evitar per seguir presentant ena aquesta cambra inútil un projecte d’esquerres catalanistes i federalistes juntes, amb la típica demagògia d’Iceta.

Un moviment anomenat Per sumar canviar,  i que recull les persones properes a la Tura, han fet publiques les seves propostes que es resumeixen en aconseguir un estat netament federal, recuperant l’Estatut aprovat pel poble, i articular jurídicament el dret a l’autodeterminació, de fet la plataforma ja ha penjat les seves propostes del projecte federal, d’una millor democràcia i propostes generals del socialisme, que per exemple reclama un model de finançament federal, davant la proposta del concert amb igual finançament per càpita a igualtat de competències en totes les comunitats, mecanismes de solidaritat, per tal que un esforç  similar doni dret a serveis similars, i ampliar els percentatges de recaptació i gestió catalanes. Vol reformar la Constitució per enfortir el reconeixement de Catalunya com a nació, el senat sigui una vertader cambra territorial, i la plena cooficialitat del català a l’estat entre d’altres coses. Ja en el Congrés, vol un grup propi per votar el mateix en totes les institucions on estant representats.

Estem davant d’una nova fantasia de la factoria socialista, on l’exconselllera Tura vol destacar en un sector concret amb unes propostes utòpiques, i on la capçalera federal ja no enganya a ningú, quan deixaran de dir bestieses amb un sistema que cap partit vol, i que no te cap majoria al darrere per aplicar-lo, Espanya mai serà federal, no forma part del seu adn impositiu, vol recuperar un estatut, que per si no ho sabia el Tribunal Constitucional amb totes les potestats per fer-ho, va retallar a consciència, deixant-ho en una eina totalment inservible, i deixant les coses molt clares, per si algú no els hi tenia, parla de legislar el dret a l’autodeterminació, quan la reacció per una simple consulta sense cap efecte vinculant, ja varem veure quina va ser, i la Tura encara parla d’un dret elemental reconegut per les nacions unides, què evidentment la precarietat de la democràcia espanyola mai reconeixerà. Per altra banda, reclama un model federal de finançament, una espècie de cafè per tothom actualitzat, i on tothom aportarà i rebrà serveis pel seu esforç, una cosa que com ja se sap es impossible, perquè la funció catalana dins l’estat espanyol, es donar generosament un espoli fiscal igual a un 10 % del seu PIB pels segles dels segles, cosa que sembla encara no ha descobert, i es un dels nostres principals topalls pel nostre desenvolupament. La paranoia arriba amb una reforma de la Constitució, cosa impossible sense una majoria que no ho vol, entre ella el seu partit, i per reconèixer Catalunya com a nació, quan ha estat esborrat fins hi tot del preàmbul estatutari, i no en volen sentir parlar, igual que la cooficialitat del català, cosa totalment ridícula, ja que com sabem, l’estat espanyol nomes te una llengua i la resta son anècdotes, principalment el català que viu arraconat i agredit dia si i dia també. Finalment vol votar el mateix en totes les institucions, quan sap perfectament que a Madrid no hi ha llibertat de vot dins el grup, i ells son un número més dins el PSOE, sigui a favor o en contra de Catalunya, com ja han demostrat moltes vegades.

En definitiva un conte irreal, què  a aquestes alçades ja no cola, o potser es que s’ha equivocat de partit, realment te un problema greu.

Tornem enrere, i torna a l’escenari el tema de les matrícules o xapes com les deia Aznar, segons Homs es perfectament legal portar el CAT, però segons tots els cossos de seguretat, què suposo es guien per la legalitat vigent no, ja que les multes estan a l’ordre del dia, i per acabar-ho de reblar Felip Puig no posaria el distintiu al cotxe oficial, ja que seria instrumentalitzar un vehicle que forma part de tot el poble, i que es veu que amb la E sola no ho fa. Per altra banda alguns com Joan Herrera, encara estan preocupats per solucionar el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya, francament fa riure per no plorar.

La falta de poder, i de veritables ganes de donar el pas endavant que el país necessita, fa ressuscitar la vella tàctica de cíclicament tornar a posar damunt la taula temes, què a aquestes alçades sonen ridículs, i sense cap transcendència, el portaveu Homs va declarar que jurídicament era possible posar l’adhesiu CAT damunt la E a les matricules, i que trobava a faltar gent que ho fes, també es va afegir a la festa el conseller d’interior Felip Puig, que per una banda diu que si el multen particularment presentarà un recurs, però que es contrari en un cotxe oficial per no instrumentalitzar un vehicle del poble. El PP ara ens proposa un model mixt amb els dos distintius, i de forma voluntària, i a la realitat les multes pel tema es segueixen imposant amb nous casos cada dia que passa. Per altra banda, tenim declaracions com les de Iceta, que diu que CIU i Populars ja tenen pactat el pacte fiscal pel seu futur acord, i que serà un miratge, alhora defensa que el seu grup a Madrid tingui veu pròpia, però dins el PSOE. Mentrestant Joan Herrera per Iniciativa,  vol solucionar el problema d’encaix català, i no cendrar-lo nomes amb el finançament.

Realment es lamentable que un govern que es diu seriós perdi el temps amb aquestes bajanades, que a aquestes alçades de la pel·lícula son totalment banals, i a més ho faci d’una manera barroera, amb un portaveu que ens exhorta a fer una determinada acció totalment legal, però que al carrer es desmenteix cada dia per les sancions imposades pels diferents cossos policials, demostrant que no entra dins la legalitat cap matricula que no sigui l’actual amb la E i la numeració, cal entendre que l’estat espanyol es totalment uniforme i harmonitzador, per tant aquest model es l’oficial i no n’hi ha d’altre, les declaracions d’Homs son una presa de pel a la ciutadania, o aquell tic que es creu de cara a la galeria sobiranista, i que en el fons fa molta pena. Per rematar la jugada, en Puig no vol instrumentalitzar un vehicle que es del poble, i cau a la seva pròpia trampa amb aquest altre tic de cara a la galeria, ja que portar el CAT instrumentalitza, però portar la E no, això ell li diu tot el poble, suposo que la part important del poble que te la seva identitat catalana es de segona categoria respecte a la que te la identitat espanyola, i que gaudeix d’aquests privilegis, es la vella cançó de sempre on tot el relacionat amb l’Estat espanyol i la situació actual de les coses per injusta que sigui es normal, en canvi el mateix des de la visió catalana es anormal, i sobretot divideix la societat. Queda molt clara la mentalitat d’aquests polítics, on nomes faltaven els populars amb un sistema mixt voluntari, què no mereix comentari pel ridícul i interessat que es.

Es el mateix cas d’Iceta i Herrera, un vol tenir veu pròpia a Madrid, però dins el PSOE, quan sap perfectament la normativa d’aquesta agrupació en forma de vot unitari, a qui pretén enganyar, i a sobre denuncia un pacte secret amb els Populars, com si ells no farien el mateix si l’aritmètica ho permet, i aprovarien una comèdia de pacte on els interessos catalans quedaran a la cua com sempre. El mateix podem dir d’Herrera, què encara somia amb encaixos impossibles, no s’ha adonat que Espanya nomes entén assimilació que es molt diferent que encaix, i això ja es un tema superat, un encaix es de dos peces per igual, i nosaltres mai serem iguals dins l’estat, no crec que sigui tant difícil d’entendre, com per seguir repetint la mateixa historia pels segles dels segles.

Aquest text, norma bàsica de la pobre autonomia catalana, compleix avui 5 anys de la seva entrada en vigor, i sembla la majoria de partits opten per altres possibilitats, desprès de veure com la norma ha passat per un via crucis interminable, i desprès de l’ultima retallada al TC ha quedat pràcticament en un no res, i que evidentment no solucionarà els problemes de la ciutadania, ridícules sonen aquelles paraules del llavors president Pascual Maragall a Sant Jaume de Frontanyà, on ens deia que l’estat espanyol quedava pràcticament residual a casa nostra, el temps ha demostrat que era justament al contrari.

De fet, desprès de la retallada estatutària, el PSOE-C va optar per recuperar les peces perdudes modificant lleis estatals, cosa que ha estat un fracàs, Iniciativa va optar per un referèndum amb varies opcions, alguna d’elles tant utòpiques com un estat federal, Esquerra va apostar per superar l’Estatut, gracies al vot de la militància en contra de la mediocre direcció, CIU desprès d’aconseguir la foto més desitjada per desencallar el tema amb Zapatero, ara aposta per un concert econòmic, perdó, pacte fiscal, que no apareix al text. Curiosament Populars i Ciudadanos demanen aplicar el poc que ha quedat, i modificar lleis com la d’Educació i codi consum, tot per acabar amb la llengua catalana costi el que costi. Curiosament dels líders que hi eren llavors, tant sol el President Mas segueix en actiu.  Cal recordar que el setembre del 2005 i amb un 90% del Parlament favorable veia la llum l’estatut original, i aprofundia sobre els drets històrics, la nació, la llengua i les competències. De totes maneres i incomplint la promesa de Zapatero de respectar el text, quan va arribar a Madrid, va ser escapçat brutalment acabant amb el pacte Mas – Zapatero, i referendat pel poble amb un escàs 49% de participació amb la valoració d’aquest nou text, que gràcies als recursos al TC de populars, defensor del poble, i algunes comunitats autònomes, amb el resultat de declarar 14 articles inconstitucionals, i reinterpretant 27 més, amb un text tant mutilat que ja no el coneix ningú.

Les paraules profètiques d’en Maragall i el seu terme residual, es perfecte, ja que Catalunya es tal com ha quedat desprès d’aquesta batalla inútil, i de trist final.  Aquesta es la democràcia espanyola, i la inutilitat de la cambra catalana on el seu text aprovat va ser ben aviat paper mullat, i mesos i mesos per arribar a un acord, un cop votat, es va haver d’anar on hi ha el poder real, i tornar a negociar punt a punt, perdent bous i esquelles, i oferint aquesta copia barata  amb un referèndum on molts dels que ara en reneguen promocionaven el si, dient les mil i una meravelles dels resultats, que el  temps s’ha encarregat de desmentir.  Vist en perspectiva, es va veure molt clar com actua l’estat espanyol, utilitzant els populars per fer la tasca més visible, i el PSOE amb una tasca menys visual, però igual d’efectiva per desdibuixar el text català, i on ni tant sols la opinió de la gent afectada per la llei te la més mínima importància, davant la catalanofòbia que corre per l’estat, i la democràcia de fireta existent, on l’estat de les autonomies es una simple excusa per tenir-ho tot ben lligat. Encara va ser més fort comprovar la mediocritat dels nostres partits, i la poca autoestima de la seva ciutadania. Uns partits que on van dir negre ara es blanc, i on es van malbaratar moltes energies en un fracàs total que tant sols ha servit per fer obrir els ulls a més d’un, i veure que el nostre sostre es l’actual per imposició legal, i on la mesquinesa dels partits a Madrid per ser els protagonistes va ser patètica, i va donar la mesura de la categoria dels nostres governants.

En definitiva, 5 anys desprès d’aquest malson suposo que tothom ha entès que les nacions serioses no tenen estatuts d’anar per casa, sinó constitucions, per definir un marc propi, es un pas que molts partits ni tant sols contemplen, i encara intenten vendre un fum que ja no va enlloc.

Davant la situació delicada del mercat financer, el Banc Central Europeu s’ha decidit intervenir, i comprar bons italians i espanyols per la crisi de deute que pateixen, i donat la situació creada a Estats Units, volen evitar més rescats financers, alhora volen posar fil a l’agulla al segon rescat grec que deixarà endeutat a aquest estat pels segles dels segles, i on els de sempre evidentment engreixaran les seves butxaques, i faran negoci com si res hagués passat, es els sistema econòmic que tenim, i els governs simplement son presoners d’aquestes grans entitats financeres.

La rebaixa de deute als Estats Units, ha provocat un nou agreujament de la crisi, ha fet baixar aquest estat a la segona categoria financera, i ha creat més pànic per les repercussions a la Zona Euro. Ara sembla que els estats que porten les regnes del desastre, com son Alemanya i França, es comprometen a portar a terme el segon rescat grec, què preveu intervindrà la banca privada, de fet el sector privat es preveu abocarà 106 mil milions entre el 2011 i el 2019. De fet, i pel que fa Espanya, ha deixat ja sense entreteniments que oferir a Zapatero, que tant sols ha respost amb un nou consell de ministres en ple agost, i un prec per vendre deute, de fet la prima de risc ha augmentat un 30 %, cada nou ajust social a la població requereix un altre amb més rapidesa. Desprès de la pausa amb l’aprovament del rescat grec, els mercats han tornat a caure en picat. De fet el president espanyol ja ha  fet una reforma laboral amb acomiadament més barat, congelant les pensions, allargant la jubilació, la rebaixa i congelació del sou dels funcionaris, la supressió del xec nadó, o la deducció dels 400 euros a l’IRPF, i molts altres càstigs que ara ja no serveixen per aturar la sagnia. De fet ara es preveu una onada de nous sacrificis, i un sostre de despesa autonòmic, junt amb la remor del retorn de competències a l’estat central per falta de pressupost.

La situació es molt greu, però encara ho es més una població espanyola que no ha criticat i acorralat a un govern, que va amagar durant molt de temps aquesta punxada de la bombolla immobiliària i va fer viure un estat imaginari per sobre de les seves possibilitats i que nomes ho ha  anunciat quan la situació ja era insostenible, i s’havien de prendre mesures exigides des dels estats que tallen el bacallà a Europa. Recordo que per intentar enganyar a la població amb l’atemptat dels trens per part popular, la reacció va ser immediata, però ara sembla que la gent s’ha adormit, el primer que calia fer era castigar d’alguna manera les especulacions bancàries que sense cap codi ètic havien contribuït decisivament al crac que ara ens veiem abocats, però pel contrari se’ls va deixar diners per refer-se amb un interès baix, i ara seran els primers en comprar deute de l’estat a un interès més alt, i traient uns sucosos beneficis, com sempre la població treballadora acabarà pagant la festa dels peixos grossos del capital, que mai en sortiran perdent, segurament no guanyaran tant com volien guanyar, però mai perdre, es un cercle viciós, on l’ase dels cops sempre son els mateixos. Com deia un eurodiputat irlandès l’altra dia al plenari europeu, on va titllar d’hipòcrites a l’eurocambra, ja que simplement amb el cas grec, han exigit unes mesures impossibles de complir amb tres mesos, i donat un crèdit que hauran de tornar amb els seus interessos pels segles dels segles, alhora va descobrir els contractes militars del nombrós exèrcit grec, i curiosament França i Alemanya havien fet vendes molt importants en els últims anys, o sigui que al final el diner deixat era utilitzat per comprar armament als mateixos que l’havien deixat, que s’aprofitaven i feien negoci del caos financer d’aquest estat mediterrani. En definitiva, i com deia una vertadera hipocresia que el sistema capitalista ha creat, i segueix explotant al màxim, potser si seguim per aquest camí, i en temps de penúries al final se’ls pot girar en contra, potser ja va sent hora que aquests pirates moderns que nomes viuen de l’especulació, acabin notant les conseqüències, i no els mateixos de sempre, què ja en comencen a estar una mica farts de la comèdia que els ha tocat viure.

Santi Vila, el convergent alcalde de CIU de Figueres, i que rebutjava la independència, i la titllava de ridícula a vegades, ara ens diu que si no hi ha pacte fiscal, el camí del secessionisme es imparable, i que fins hi tot els alcaldes moderats com ell han d’avalar aquestes consultes, tot hi que no sigui el desitjat matisa. Es un canvi significatiu, encara que amb defectes de forma, fruit del típic joc amb les paraules d’aquest partit, i què es un especialista amb equilibris a la sintaxi.

Efectivament, el batlle insta a tots els alcaldes catalans a avalar la via de la consulta per entrar en un procés de ruptura, si fracassa el pacte fiscal, que creu es un objectiu estratègic, i nomes el veu viable si el partit guanyador a les eleccions no obté majoria absoluta, i necessita el seu suport, sense això ho veu perdut, es considera moderat, però veu la via sobiranista imparable, encara que un procés no desitjat. Creu que tindrem un problema estructural des del punt de vista de l’estat constitucional, i per tant no veu viable l’objecció fiscal com proposa Òmnium, i si la secessió, ja que el país no pot ser enviat un altre cop a la frustració, i l’objecció no es la resposta ja que no es pot demanar als ciutadans que incompleixin la llei. Defensa la seva força a Madrid, ja que es l’únic partit que pot portar una agenda catalana a debat.

Aquest personatge pateix tots els tics dels nostres polítics, i especialment dels del partit que ara governa Catalunya, ha passat del menyspreu absolut als partidaris de la llibertat, i el dret a decidir del seu poble, cosa ja de per si incompatible amb qualsevol demòcrata i persona que estimi el seu país, i ara ens parla de la clau de tot, que es el pacte fiscal, primer ens hauria de definir en que consisteix, ja que de pactes ni pot haver de tota mena, de concert econòmic com es deia abans de les eleccions nomes n’hi ha un, però ja ha desaparegut del llenguatge, per tant es poden vendre per un plat de llenties i també serà un pacte de peix al cove pels propers anys venut a preu d’or. Em sembla que l’Estat amb la sentència del TC a l’estatutet, ha deixat ben clar on vol arribar, i ho ha dit amb claredat, ara pretén colar-nos un pacte fantasma que precisament la part que l’ha de validar, ja  ha dit que no, i que mai avalarà, ell ho dissimula amb el joc de les majories, però oblida que amb qüestió nacional els dos partits espanyols uneixen forces quan cal, i de fet es una idea que es va repetint insistentment els últims dies, ja que a diferència dels catalans, ells si que tenen sentit d’estat, i saben que han de fer per no rebre coaccions, encara estem a les beceroles en aquests temes.  Veu un procés de ruptura com imparable com alternativa, sembla que força terrible, i destaca que els moderats com ell hi haurien de donar suport, encara que no ho desitgin. Presentar la llibertat d’un poble i el seu dret a decidir com una cosa menor o alternativa de segones, ja denota la responsabilitat del personatge, ara declarar-se moderat perquè no ho desitja encara que hi donaria suport, ja denota una esquizofrènia digne de menció, hauríem de veure que vol dir per ell moderat, suposo que validar que la gent no te dret a decidir el seu futur, validar l’espoli fiscal incontrolat al nostre territori, els atacs constants a la nostra llengua i cultura, i les retallades del nostre estat del benestar, i empenyorament del nostre futur pel tracte que rebem de l’estat.  Això ell en diu moderat, jo ho qualificaria més aviat de mediocritat, submís o paranoia sense cap sentit, però mai moderat, aquest terme es pot emprar quan en una balança hi ha dues opcions amb avantatges i inconvenients, ara be, quan una es un llast pel nostre desenvolupament, i la nostra mort segura com a poble amb el pas dels anys, i l’altra es la normalitat d’un estat, i prendre amb millor o pitjor encert les decisions que ens pertoquen, no te cap sentit.

Realment, un dia s’hauria de fer un diccionari dels termes que s’han arribat a inventar o prostituir per justificar el que cada cop es més injustificable, i amb això els líders convergents han fet una autèntic màster acadèmic per la posteritat.

El candidat de CIU a les eleccions espanyoles Duran i Lleida, segueix posant el seu nivell  a on lloc on no li pertoca pel pes real que te, una mica com el seu partit dins el Partit de Govern, i ara a nivell de l’Estat espanyol, i la seva preocupació per salvar-la amb una equiparació amb Populars i Socialistes. Precisament el president de la cambra espanyola Jose Bono, ja ha esmentat fer una mena de front patriòtic per transmetre confiança entre els dos partits, seguint la línia d’aquest personatge, i on s’oblida que en Duran estaria encantat de donar-hi suport i participar-hi, com a ministre esclar.

Duran s’equipara amb els dos grans partits espanyols, i que ocupen un 90% dels escons, per fer un debat amb Rubalcaba i Rajoy, i ja hi ha hagut contactes per posar fil a l’agulla, ho qualifiquen com a novetat envers altres campanyes, i una manera de contrastar les propostes de cada programa amb la seva missió de salvar l’estat espanyol, prioritat número u d’aquest personatge. Precisament s’atreveix a criticar a altres partits, i la seva forma d’escollir el candidat, amb unes possibles primàries i diverses propostes, evidentment ja li han contestat que si tots els candidats s’escollissin per sufragi universal, segurament alguns mai arribarien a ser-ho, en una clara al·lusió de Junqueres a Duran. Tot això passa quan el govern espanyol gracies a les seves errades en els càlculs del nostre meravellós finançament reclama 576 milions als ajuntaments catalans, corresponents al 2009 sense rubor. El president del Congrés Jose Bono, ha assegurat amb el seu patriotisme ranci habitual, què seria bo per donar confiança un govern plegat dels dos partits per damunt del dreta i esquerra, i positiu per l’estat espanyol.

Efectivament, en Duran potser algú li hauria de dir que per molt que vulgui el seu poder a Madrid es molt limitat, i la seva influència més enllà de pactes puntuals no deixa de ser testimonial. Senzillament Espanya el valora, ja que compleix perfectament amb l’objectiu final de l’estat, en forma de catalanet obedient, nacionalment espanyol, i rebutjant qualsevol alternativa pel territori català, que no sigui contribuir a la causa comuna pels segles dels segles, això es una cosa, i l’altra es voler debats amb dos forces que sumen el 90% de les cadires d’un Parlament d’igual a igual amb el seu grup minoritari.  Senzillament i amb la seva campanya de màrqueting personal, vol seguir guanyant punts per aconseguir el seu ministeri somiat amb un lloc de poder de veritat, i on estaria com a peix a l’aigua. De totes maneres no s’està de res per aconseguir-ho, i critica les discrepàncies d’altres partits quan ell es escollit a dit sense que la militància i pugui dir la seva, segurament lliga molt amb el seu tarannà, però no amb el de la democràcia, no ha evolucionat gens des de que va agafar les regnes d’Unió amb ma ferma, i sobrevalorant un petit partit on cada cop sembla hi ha mes discrepàncies, la seva idea per sobre dels valors inicials de la seva formació, es la dependència costi el que costi per damunt dels interessos catalans, que reclamen a crits poder decidir el seu futur. Es un d’aquells personatges significatius per saber on som i on ens trobem. Mentrestant, i gracies als càlculs erronis estatals segueix reclamant diners a les institucions catalanes ja prou ofegades, i que a sobre, i com no podia ser d’altra manera han de pagar també les errades dels demes, i tot  gracies al finançament que els polítics catalans van defensar, i que deixar als ajuntaments amb una part important dels seus ingressos pendent dels càlculs vàlids o no de l’estat, un esperpent de grans proporcions. Per últim José Bono, segueix la seva campanya uniforme de gran coalició espanyola per damunt de tot, i insinuant retorn de competències autonòmiques a l’estat.  Aquesta segona cosa es l’objectiu que acabarà passant amb l’excusa de la crisi i la recentralització, serà un fet llargament buscat des de l’estat central, per cert, segurament s’entendrien molt be els dos partits, nacionalment son iguals, i tenim l’exemple basc com a botó de mostra.

Aquests dies podem observar una sèrie d’esdeveniments força curiosos per dir-ho suaument, trobem la suspensió de l’Aplec del Camp a Altafulla, on estava convidada Bildu, i on la simple denuncia dels populars sobre l’acte, han fet replantejar la situació a l’ajuntament que ha acabat anul·lant l’acte, també trobem el delegat del govern espanyol a Catalunya que insta a l’ajuntament de Calonge a posar la bandera espanyola, davant la denuncia d’un ciutadà amb poca feina es veu, seguint la paranoia, l’actriu Mar Regueras afirma haver marxat de Catalunya per la pràctica de la prohibició del castellà en el territori català, i per últim Dolors Camats d’Iniciativa, afirma que s’han quedat sols defensant l’estat del benestar, i embolica que fa fort.

Efectivament, en un primer avis, curiosament el 18 de juliol, no se que te aquesta data que dona per molt en terres espanyoles, el delegat espanyol a Catalunya Joan Rangel, instava al consistori de Calonge a penjar la bandera espanyola en el seu ajuntament, i on ho haurà d’acreditar per complir la legalitat vigent, reclamada per un ciutadà al Defensor del Pueblo, l’alcalde ja ha dit que ho acatarà, però es queixa de no preocupar-se de la crisi, i si d’aquests fets. Per altra banda Dolors Camats assegura que el seu partit s’ha quedat sol defensant l’estat del benestar, però que se senten acompanyats de la gent del carrer, criticant les mesures de CIU. En un altre ordre de coses l’actriu catalana Mar Regueras, creu que a Catalunya es prohibeix el castellà, i explica que va decidir marxar a viure fora d’aquestes terres ja que a la seva filla li ensenyen català i no anglès, assegura parlar català, però per sobre de tot es espanyola, cal dir que la seva filla la va tenir amb l’actor Toni Cantó vinculat al partit xenòfob UPyD. Per últim Bildu no assistirà a l’aplec d’Altafulla per discrepàncies entre l’equip de govern i els organitzadors. El consistori governat per Alternativa Altafulla i Solidaritat,  i amb el vistiplau del tinent d’alcalde que ja havia tancat l’acord, i de sobte davant les critiques populars a l’esdeveniment, l’Ajuntament ha decidit demanar uns permisos inassolibles, i unes noves condicions que han fet suspendre l’acte, i demanar que SI per coherència trenqui el govern.

Realment, en Joan Rangel fa la seva feina com a delegat espanyol, i com es normal, l’estat ja fa els seus objectius amb Catalunya, la te espoliada econòmicament, la llengua cada cop més reduïda, i un fre constant pel seu desenvolupament, sense que això sembla que preocupi massa als seus representants, i la seva població en general apart d’alguns escarafalls puntuals, per tant ara es dediquen a les puntualitzacions, i el missatge es ben clar, si vols ser a l’estat espanyol, la seva bandera es aquesta, i no en volen cap altre que els representi com estat uniforme que son, el que no es pot fer o es ridícul es intentar no desfer el llast, i fer veure que esta desfet, ja n’hi ha prou de fer estupideses que apart de l’escarafall que abans mencionava, de poca cosa serveixen més, en canvi ells ho tenen molt clar, un ciutadà nacionalment espanyol evidentment ha reclamat el que creu la seva normalitat, i ho ha denunciat, caldria precisar que els que sembla que no ho tenim clar som nosaltres. Per altra banda l’actriu Mar Regueras, repeteix el missatge catalanòfob que es ven a les Espanyes i la seva uniformitat, per tant el català li sobra, diu que ocupa el lloc de l’anglès, evidentment del castellà ja no es discuteix, i parla de prohibicions quan nomes fa falta veure cada sector de la societat, i veure quin es l’idioma amenaçat, sobren els comentaris, ens diu que es espanyola, i es veu que això inclou que tothom que no ho sigui te que renunciar a qualsevol signe d’identitat, perquè aquest personatge es senti còmode, ara se’ns dubte viurà una vida feliç, monolingüe i espanyola pels quatre costats. Encara més gros es el tema Bildu, es bastant lamentable, que un partit com el Popular amb clares arrels franquistes, i moltes vegades amb tics poc democràtics, vulgui vetar un partit totalment legal en el sistema exactament com el seu, simplement perquè representa l’esquerra abertzale, i encara ho es més que l’Ajuntament faci marxa enrere del que ja estava pactat, donant la impressió de que es tracta d’un partit al marge de la societat o defensor de la violència, caldrà veure com actuen si Ciudadanos, UPyD o Populars per posar tres exemples, volen fer un acte a la població, crec que Solidaritat hauria de demanar explicacions o sortir del govern, ja n’hi ha prou d’aquest color, s’ha de denunciar, i no oferir col·laboració amb la xenofòbia o el racisme identitari com es el cas. Per últim recordar a la Sra. Camats que ells no estan sols defensant l’estat del benestar, ells col·laboren com la resta de partits a devaluar-lo que es molt diferent, saben perfectament que sense el robatori espanyol el nostre estat del benestar seria de primera, i ells volen seguir en el sistema actual, per tant prou de demagògia, i una aposta clara per un estat propi que es el que ens cal.

El candidat al PSOE a les properes eleccions espanyoles, Alfredo Perez Rubalcaba, torna a dir no al concert econòmic per Catalunya, i insta al 2013 quan esta previst la revisió del model actual, què titlla de beneficiós per Catalunya, per parlar d’un nou pacte. Mentrestant des del govern català, el seu portaveu titlla d’estafa estratosfèrica el finançament català, alhora, i referent a la cultura, el fill d’Octavi Centelles diu que la decisió de portar l’arxiu a Salamanca no es econòmica, sinó per donar-li màxima difusió, es la diferencia amb parlar clar, i donar voltes a les pròpies mentides.

Efectivament, el candidat socialista afirma que amb l’actual model, Catalunya en surt beneficiada, i no defensa el concert català, com si ho fa amb Navarra i Euskadi, i apel·la que no hi ha res que negociar en el model actual fins el 2013, ja que s’ha acordat per tots, i per les autoritats catalanes també, fins al final. Especifica que hi ha una clàusula que diu que quan s’acabi s’ha de revisar, i ara toca complir el que s’ha signat. Es un avis per quan el president Mas truqui a la porta en el cas de que el candidat sigui president.  A Catalunya, el fill d’Agusti Centelles reitera que vendre el seu llegat fotogràfic a l’arxiu de Salamanca no te motivacions econòmiques, i si de difusió, davant els rumors de les peticions de retorn, no descarta arribar a la via judicial. Per finalitzar el portaveu del govern català parla del finançament com estafa estratosfèrica, i diu que la unitat per la unitat porta a la inacció, Volen el consens, però si no es prou madur no renunciaran al sistema.

Per si no ho tenien prou clar, tots aquells preocupadíssims per un govern popular amb majoria absoluta a Madrid, poden veure com el candidat socialista tanca qualsevol possibilitat de pacte fiscal nou per Catalunya, i insta al 2013 quan toca, segons el model actual per parlar de modificacions, encara que ja avisa que l’actual es beneficiós per Catalunya. Les ultimes apreciacions son cíniques, ja que amb un espoli fiscal de 22 mil milions per any, parlar de beneficiós es trist, però amb la resta ho trobo raonable, hi va haver un acord Mas – Zapatero per l’Estatut, el tripartit, excepte Esquerra, i perquè va ser obligada per la militància ho va avalar, i demanar el vot positiu en un referèndum per l’Estatut, i a sobre el mateix partit republicà va fer una comèdia final per aprovar i posar-se medalles pel que havien aconseguit en el nou model. Ara resulta que es una estafa estratosfèrica com diu Homs, o una rèmora més que fa aigües per tot arreu com diuen altres, en que quedem, quan ho van aprovar no era una estafa, i ara de cop sí, o ens enganyaven abans o ara. Crec que es molt clar que el tacticisme de baixa volada, i els interessos de partit, van passar per davant d’un model que sabien viciat des de bon principi, i que no feia res més que validar un espoli que ens ofega, caldria demanar responsabilitats a aquells que van voler sortir en totes les fotos per vendre fum. Per altra banda, la famosa comissió que vol treure les conclusions del pacte fiscal, ja sap que guanyi uns o altres, la resposta es no, la pregunta seria, ja una manera més estúpida de perdre el temps, fins hi tot alguns demanen un referèndum per les conclusions que surtin del Parlament, es deuen creure que som ximples de mena. El que abans era blanc ara es negre, cal un pla alternatiu, aquest si que es una estafa, però una a tots els ciutadans que volem que ens representin els nostres polítics, i no nomes defensin els interessos dels seus respectius partits oblidant a qui representen. Per demagògia, la del fill de Centelles, i la seva negació a la causa econòmica per dipositar l’arxiu a Salamanca, i amenaçar amb la via judicial si s’intenta retornar-los aquí, realment no cal insistir més, ni rebaixar-se més davant aquests mercenaris, que han venut al millor postor l’obra del seu pare, i poc els importa la qüestió nacional, no en tenen cap obligació de cedir-la a la Generalitat, i no cal insistir més, es una simple qüestió de diners, i aquí tenim les de perdre, que els hi aprofitin, però sis plau una mica menys de cinisme.

El Financial Times assegura que les eleccions anticipades espanyoles encara ha afegit més dubtes a la solvència econòmica d’aquest estat ,que ha arribat a la xifra record superior a 400 punts de la prima de risc i el posa a la vora del rescat financer amb la preocupació lògica europea. Per altra banda a la final de l’Europeu sub 19 de futbol, “la roja” que va resultar campiona, va viure un altra paranoia amb la retirada a un jugador per part del seleccionador, de la bandera asturiana que portava al anar recollir el premi, una prova més de la confirmació d’aquella dita “Una grande y libre”, que segueix molt vigent.

El rotatiu britànic diu que hi ha alarma europea, perquè l’estat espanyol sigui el proper estat a necessitar un rescat de la Unió Europea, i el Fons monetari internacional, i es dona la circumstància que no hi ha prou fons per rescatar estats com aquest o Itàlia per exemple, i asseguren que els bons espanyols a 10 anys que han arribat a interessos del 6.46, ja s’acosten al 7, que va portar Grècia, Irlanda i Portugal al rescat, i es considera que per damunt d’aquesta xifra la situació serà insostenible. Per altra banda un nou atac imperialista al combinat de futbol espanyol sub 19, on el seleccionador va arrencar amb males maneres del seu coll la bandera asturiana d’un jugador, al recollir el premi com a campions, i assegura que la Federació ha determinat la prohibició de totes les banderes no espanyoles, i nomes es toleraran a la celebració a la gespa, però no al recollir els premis, on nomes la bandera espanyola serà valida, i les autonòmiques no.

La situació espanyola continua molt delicada, i ho es per molts factors, però un es que m’entres alguns fan els deures amb escreix, a altres llocs segueix la disbauxa precisament vivint de les rendes d’aquests primers, com si res hagués passat. Els números estan a punt de traspassar la frontera econòmica del desastre, i Europa esta alerta. Mentrestant Zapatero ja ha avançat eleccions, i sembla que no donarà cap explicació per haver amagat durant molt de temps la greu crisi que es vivia, es segueixen fent infraestructures radials sense solta ni volta, ni viabilitat econòmica, i es segueixen negant les possibilitats de la prosperitat de territoris com Catalunya, amb el veto a l’aeroport del Prat o el corredor del mediterrani per exemple, en nom de l’objectiu uniformant que els uneix. Per cert, i per veure on arriba la paranoia, i la manca de democràcia espanyola, cal veure el vídeo on aquest seleccionador espanyol de futbol amb males maneres retira del coll una bandera asturiana a un jugador, i al·lega que es la normativa, però no quedàvem que esport i política no es podien barrejar, no deixa de ser curiós que obliguin als jugadors sense més alternativa que la dura sanció, la seva acceptació a la convocatòria de les seleccions, i ara ni tant sols poden portar la seva bandera per celebrar les victòries, per cert, i recordo banderes autonòmiques que per l’estat espanyol haurien de ser tant seves com la genèrica per tots, però es veu que no, i creuen que amagant la realitat, desapareixerà, i podran imposar la seva bandera, el seu himne, la seva llengua i el seu tarannà sense cap tipus d’alternativa. La imatge dona idea fins quin punt arriba la paranoia espanyola, i fa gracia veure la cara de no entendre res dels joves jugadors que simplement actuaven amb normalitat, i expressant els seus sentiments personals com creien oportú. De totes maneres ja se sap, quan es pertany  a un estat on la imposició es la norma fonamental, i la discrepància prohibida, qualsevol cosa es possible, i tard o d’hora la censura o els mètodes foscos i poc transparents a l’ordre del dia.

El flamant candidat i es de suposar nou president d’Esquerra, quan es celebri el Congrés, ja que es la única candidatura que opta al càrrec, es comença a adonar que aquest foc nou que calia fer, intentant aprofitar el millor del que quedava, i una obertura de finestres per deixar passar aire fresc serà una tasca molt complicada, i a les eleccions espanyoles en tenim el primer exemple, quan els càrrecs de poder del partit han maniobrat internament per posar Joan Ridao com el candidat escollit, i posar pals a  les rodes a candidats independents, com era el cas  del catedràtic Ferran Requejo, que ja ha dit no a la proposta de Junqueras per raons obvies.

Sembla ser que un sector important de l’antiga direcció republicana ja dimitida oficialment, però que segueix controlant els fils d’aquest partit, i sobretot l’òrgan que ha d’escollir el candidat a les espanyoles el proper setembre, s’ha oposat a l’obertura a personalitats de la societat civil per encapçalar la llista com pretenia Junqueras, i el catedràtic de ciència política Ferran Requejo ja ha dit no a la proposta per diversos motius, i amb un Joan Ridao que ja recull avals per la seva persona, i que representa més del mateix en aquest partit que fa temps ha perdut el rumb, i que sembla ha anat sumant suports dins d’un aparell del partit que no s’ha renovat gens. De fet sembla que es va oferir com a número dos de Requejo a Joan Ridao, cosa que aquest no va acceptar, i on internament s’han demanat signatures d’aval als militants. Per Junqueras es un problema, ja que no ha trobat a la societat civil un candidat que vulgui capitanejar aquest vaixell amb moltes vies d’aigua obertes, i on sembla un candidat novell pot morir a les primeres de canvi, o un del sistema com en Ridao, que representarà per l’electorat més del mateix.

Realment el partit republicà també esta cridat a tenir un paper important en el procés cap a la independència, però sembla que els seus dirigents d’uns anys cap aquí volen, i s’esforcen en convertir-lo en un partit marginal, i amb un paper secundari. Oriol Junqueres representa aquest aire fresc, i aquesta renovació amb un prestigi que no pot veure’s rodejat per les rèmores del passat ,que tant mal han fet al projecte. Sembla que la militància li dona confiança, però no esperava el tràngol de les espanyoles, i l’obstinació d’en Ridao per repetir com a candidat costi el que costi. Aquest diputat segurament ha fet un tasca interessant a Madrid, però la seva direcció o rumb no esta encarat cap a un projecte sobiranista sense concessions, sinó amb una prioritat per l’esquerra que l’ha fet rebre elogis de persones com en Joan Ferran del PSOE-C, que no auguren res de bo, i s’ha mostrat crític amb els nous moviments independentistes que han sorgit, representant aquest passat sòrdid dels últims 4 anys de tripartit amb en Montilla al capdavant, on el partit ha perdut la credibilitat i la vergonya, empassant-se un gripau rere l’altre, per la quota de poder corresponent. En Ferran Requejo, com altres noms que han sorgit, podia representar aquest fil trencat amb el sobiranisme de la societat civil, però que sembla la direcció d’Esquerra amb en Puigcercos al capdavant no vol permetre de cap manera, i així en Junqueres es troba lligat de peus i mans, i potser s’hauria de preguntar si el partit republicà vol seguir sent un apèndix del socialisme català sense cap ambició nacional com han fet fins ara, o pel contrari vol obrir les seves portes, i ser la punta de llança d’un projecte nacional per damunt d’esquerres i dretes, i amb un objectiu molt clar, que també sigui la guia per qualsevol pacte. Si la resposta es la primera, en Junqueres podria caure en un pou molt fons que encara es a temps d’evitar. Modestament crec que ha de tensar la corda, i veure quines son les seves forces, si no son suficients millor que abandoni aquest vaixell, ja que es un element valuós pel sobiranisme, i la mediocritat dels partits catalans no el poden deixar en un no res. Per altra banda la ceguesa de la direcció republicana sembla incurable, i la mentalitat autodestructiva fora de qualsevol raonament lògic, es una vertadera llàstima.

Els populars valencians han tombat una moció de Compromís al ple del Consistori per retirar el títol d’alcalde honorífic al dictador Franco, amb l’excusa de que ho va deixar de ser quan va morir, i ho han qualificat d’obsessió amb el dictador. Per altra banda els socialistes catalans han decidit ajornar el seu Congrés previst a l’octubre pel 16 de desembre, i triar els substituts dels càrrecs capdavanters, alhora han plantejat a la resta de grups parlamentaris endarrerir els finals dels treballs pel pacte fiscal, per no haver de votar-los abans dels comicis, i perjudicar el candidat del PSOE a Madrid. Son les dues cares de la mateixa moneda.

Opten per canviar de dates, i no solapar-se amb les eleccions espanyoles el seu congrés, i pretenen endarrerir els treballs del pacte econòmic que ho tenia previst el 31 d’octubre. Moltes veus de dins del partit ho havien demanat, i Iceta ho ha fet públic, sobretot no tenir que pronunciar-se pel concert econòmic, ja que el PSOE excepte a Euskadi i Navarra sempre s’ha mostrat contrari. Per altra banda el numero dos del PSOE a la cambra baixa de Madrid, recorda que el reglament intern del grup imposa la unitat d’actuació, i la disciplina de vot dels seus diputats, i que ells tenen la paraula per decidir-ho, davant del debat, fictici tot cal dir-ho que s’ha establert a Barcelona. Si anem a València, i concretament al seu Ajuntament, el partit popular no vol retirar aquest títol al dictador, i ho considera una obsessió amb Franco dels regidors de Compromís, i absurd retirar una cosa que ja no existeix, ja que la personalitat civil s’extingeix per la mort de les persones, i ells prefereixen mirar endavant.

Si algú encara tenia algun dubte de les prioritats dels socialistes catalans, ara en tenen una mostra, la prioritat absoluta es el candidat Rubalcaba, i son capaços d’endarrerir el seu congrés autònom, i on decidien la renovació dels càrrecs principals i l’estratègia a seguir, tot per la causa comuna que res te a veure amb Catalunya, i si amb el seu objectiu principal, que es el govern espanyol. La comèdia del grup propi que cíclicament fan bullir l’olla, avui ha quedat definitivament enterrada, ja que des del PSOE s’ha recordat que esta signada la disciplina de vot, i que la decisió extraordinària correspondria a Madrid per donar la seva autorització, més o menys com les relacions Catalunya i Espanya, un dicta ordres i l’altre les compleix, o sigui que prou d’enganyar al personal amb fantasies que ja ningú es creu.  Per demostrar la seva mesquinesa, i el poc que els importa els interessos catalans, demanen ajornar els treballs del pacte fiscal, per no pronunciar-se abans dels comicis, i perjudicar el seu candidat, o sigui la prioritat es el candidat a la presidència espanyola per davant de la nostra asfixia financera, tot un avís per navegants, i que no fa res més que confirmar la submissió absoluta d’aquest partit.

A l’Ajuntament valencià, s’hauria de demanar la inhabilitació dels diputats populars al consistori, ja que es incompatible formar part d’una democràcia, i donar suport a un dictador sagnant amb crims contra la humanitat a les seves esquenes, es ridícul dir que ja estar mort i ja ha prescrit, ni que així fos, mai es pot negar qualsevol repulsa a aquests criminals de guerra, i ells ho han fet, i encara ho qualifiquen d’obsessió, quan 30 anys desprès de la seva mort encara es alcalde honorífic de la ciutat, posats a fer poden fer homenatges a Hitler o a Mussolini posem per cas, que segur que els populars ho trobaran totalment normal. En qualsevol estat democràtic normal, aquests regidors serien expulsat immediatament, ja que la xenofòbia i el suport a aquests criminals compulsius, no es compatible amb una democràcia normal.