ALBERT CORTES MONSERRAT

Santi Vila, el convergent alcalde de CIU de Figueres, i que rebutjava la independència, i la titllava de ridícula a vegades, ara ens diu que si no hi ha pacte fiscal, el camí del secessionisme es imparable, i que fins hi tot els alcaldes moderats com ell han d’avalar aquestes consultes, tot hi que no sigui el desitjat matisa. Es un canvi significatiu, encara que amb defectes de forma, fruit del típic joc amb les paraules d’aquest partit, i què es un especialista amb equilibris a la sintaxi.

Efectivament, el batlle insta a tots els alcaldes catalans a avalar la via de la consulta per entrar en un procés de ruptura, si fracassa el pacte fiscal, que creu es un objectiu estratègic, i nomes el veu viable si el partit guanyador a les eleccions no obté majoria absoluta, i necessita el seu suport, sense això ho veu perdut, es considera moderat, però veu la via sobiranista imparable, encara que un procés no desitjat. Creu que tindrem un problema estructural des del punt de vista de l’estat constitucional, i per tant no veu viable l’objecció fiscal com proposa Òmnium, i si la secessió, ja que el país no pot ser enviat un altre cop a la frustració, i l’objecció no es la resposta ja que no es pot demanar als ciutadans que incompleixin la llei. Defensa la seva força a Madrid, ja que es l’únic partit que pot portar una agenda catalana a debat.

Aquest personatge pateix tots els tics dels nostres polítics, i especialment dels del partit que ara governa Catalunya, ha passat del menyspreu absolut als partidaris de la llibertat, i el dret a decidir del seu poble, cosa ja de per si incompatible amb qualsevol demòcrata i persona que estimi el seu país, i ara ens parla de la clau de tot, que es el pacte fiscal, primer ens hauria de definir en que consisteix, ja que de pactes ni pot haver de tota mena, de concert econòmic com es deia abans de les eleccions nomes n’hi ha un, però ja ha desaparegut del llenguatge, per tant es poden vendre per un plat de llenties i també serà un pacte de peix al cove pels propers anys venut a preu d’or. Em sembla que l’Estat amb la sentència del TC a l’estatutet, ha deixat ben clar on vol arribar, i ho ha dit amb claredat, ara pretén colar-nos un pacte fantasma que precisament la part que l’ha de validar, ja  ha dit que no, i que mai avalarà, ell ho dissimula amb el joc de les majories, però oblida que amb qüestió nacional els dos partits espanyols uneixen forces quan cal, i de fet es una idea que es va repetint insistentment els últims dies, ja que a diferència dels catalans, ells si que tenen sentit d’estat, i saben que han de fer per no rebre coaccions, encara estem a les beceroles en aquests temes.  Veu un procés de ruptura com imparable com alternativa, sembla que força terrible, i destaca que els moderats com ell hi haurien de donar suport, encara que no ho desitgin. Presentar la llibertat d’un poble i el seu dret a decidir com una cosa menor o alternativa de segones, ja denota la responsabilitat del personatge, ara declarar-se moderat perquè no ho desitja encara que hi donaria suport, ja denota una esquizofrènia digne de menció, hauríem de veure que vol dir per ell moderat, suposo que validar que la gent no te dret a decidir el seu futur, validar l’espoli fiscal incontrolat al nostre territori, els atacs constants a la nostra llengua i cultura, i les retallades del nostre estat del benestar, i empenyorament del nostre futur pel tracte que rebem de l’estat.  Això ell en diu moderat, jo ho qualificaria més aviat de mediocritat, submís o paranoia sense cap sentit, però mai moderat, aquest terme es pot emprar quan en una balança hi ha dues opcions amb avantatges i inconvenients, ara be, quan una es un llast pel nostre desenvolupament, i la nostra mort segura com a poble amb el pas dels anys, i l’altra es la normalitat d’un estat, i prendre amb millor o pitjor encert les decisions que ens pertoquen, no te cap sentit.

Realment, un dia s’hauria de fer un diccionari dels termes que s’han arribat a inventar o prostituir per justificar el que cada cop es més injustificable, i amb això els líders convergents han fet una autèntic màster acadèmic per la posteritat.