ALBERT CORTES MONSERRAT

El flamant candidat i es de suposar nou president d’Esquerra, quan es celebri el Congrés, ja que es la única candidatura que opta al càrrec, es comença a adonar que aquest foc nou que calia fer, intentant aprofitar el millor del que quedava, i una obertura de finestres per deixar passar aire fresc serà una tasca molt complicada, i a les eleccions espanyoles en tenim el primer exemple, quan els càrrecs de poder del partit han maniobrat internament per posar Joan Ridao com el candidat escollit, i posar pals a  les rodes a candidats independents, com era el cas  del catedràtic Ferran Requejo, que ja ha dit no a la proposta de Junqueras per raons obvies.

Sembla ser que un sector important de l’antiga direcció republicana ja dimitida oficialment, però que segueix controlant els fils d’aquest partit, i sobretot l’òrgan que ha d’escollir el candidat a les espanyoles el proper setembre, s’ha oposat a l’obertura a personalitats de la societat civil per encapçalar la llista com pretenia Junqueras, i el catedràtic de ciència política Ferran Requejo ja ha dit no a la proposta per diversos motius, i amb un Joan Ridao que ja recull avals per la seva persona, i que representa més del mateix en aquest partit que fa temps ha perdut el rumb, i que sembla ha anat sumant suports dins d’un aparell del partit que no s’ha renovat gens. De fet sembla que es va oferir com a número dos de Requejo a Joan Ridao, cosa que aquest no va acceptar, i on internament s’han demanat signatures d’aval als militants. Per Junqueras es un problema, ja que no ha trobat a la societat civil un candidat que vulgui capitanejar aquest vaixell amb moltes vies d’aigua obertes, i on sembla un candidat novell pot morir a les primeres de canvi, o un del sistema com en Ridao, que representarà per l’electorat més del mateix.

Realment el partit republicà també esta cridat a tenir un paper important en el procés cap a la independència, però sembla que els seus dirigents d’uns anys cap aquí volen, i s’esforcen en convertir-lo en un partit marginal, i amb un paper secundari. Oriol Junqueres representa aquest aire fresc, i aquesta renovació amb un prestigi que no pot veure’s rodejat per les rèmores del passat ,que tant mal han fet al projecte. Sembla que la militància li dona confiança, però no esperava el tràngol de les espanyoles, i l’obstinació d’en Ridao per repetir com a candidat costi el que costi. Aquest diputat segurament ha fet un tasca interessant a Madrid, però la seva direcció o rumb no esta encarat cap a un projecte sobiranista sense concessions, sinó amb una prioritat per l’esquerra que l’ha fet rebre elogis de persones com en Joan Ferran del PSOE-C, que no auguren res de bo, i s’ha mostrat crític amb els nous moviments independentistes que han sorgit, representant aquest passat sòrdid dels últims 4 anys de tripartit amb en Montilla al capdavant, on el partit ha perdut la credibilitat i la vergonya, empassant-se un gripau rere l’altre, per la quota de poder corresponent. En Ferran Requejo, com altres noms que han sorgit, podia representar aquest fil trencat amb el sobiranisme de la societat civil, però que sembla la direcció d’Esquerra amb en Puigcercos al capdavant no vol permetre de cap manera, i així en Junqueres es troba lligat de peus i mans, i potser s’hauria de preguntar si el partit republicà vol seguir sent un apèndix del socialisme català sense cap ambició nacional com han fet fins ara, o pel contrari vol obrir les seves portes, i ser la punta de llança d’un projecte nacional per damunt d’esquerres i dretes, i amb un objectiu molt clar, que també sigui la guia per qualsevol pacte. Si la resposta es la primera, en Junqueres podria caure en un pou molt fons que encara es a temps d’evitar. Modestament crec que ha de tensar la corda, i veure quines son les seves forces, si no son suficients millor que abandoni aquest vaixell, ja que es un element valuós pel sobiranisme, i la mediocritat dels partits catalans no el poden deixar en un no res. Per altra banda la ceguesa de la direcció republicana sembla incurable, i la mentalitat autodestructiva fora de qualsevol raonament lògic, es una vertadera llàstima.