Cap a València (4)
«En nom d’Escola Valenciana – Federació d’associacions per la Llengua MOLTES GRÀCIES per haver vingut a la FESTA DEL VALENCIÀ. Moltes gràcies als nostres presentadors, als nostre voluntaris, als nostres músics, … moltes gràcies a totes i tots els que aneu fent possible aquesta festa…»
Diego Gómez, president d’escola valenciana començava el seu discurs agraint la participació i la presència dels que hi érem enmig de la celebració dels vint-i-cinc anys de Trobades. Res no havia sigut fàcil fins en aquell moment. La decisió d’una festassa és treball, molt de treball per una organització voluntarista i amb els recursos justos, sempre escassos. La decisió de la data va provocar no pocs problemes i discussions, als claustres de les escoles: convèncer mestres i famílies de treballar el nou d’octubre, a l’inici d’un pont llarg no és una feina senzilla. Tothom d’escola valenciana, alumnes i pares, no han de ser militants per nassos. Ni podem demanar tant d’esforç constantment, o potser sí, però llavors correm el risc de perdre gent pel camí, de perdre la pegada que l’esforç i la crida demana.
No era fàcil tampoc decidir on faríem la festa, perquè el govern municipal de Rita Barberà, alcaldessa protofeixista i antivalenciana, li la té jurada a Escola valenciana, i ens negava de poder celebrar una festa a la ciutat, la seua. Ella decideix qui pot i qui no pot celebrar a València, així que considera, antidemocràticament (d’ací l’excés de l’adjectiu feixista), que la propietat de carrers i de places és del polític de torn, bescanviant el sentit de participació i diversitat democràtica que hauria de tenir la política, fins i tot la municipal.
Per tot això, copie les paraules d’Eva Gisbert, presidenta de l’associació de pares i de mares de la nostra escola, quan convidada tothom a venir: «Si visquérem en un país normalitzat, no ens caldria reivindicar fins a l’afonia el dret a la nostra llengua, les senyeres restarien arraconades i oblidades, les nostres energies no s’esmerçarien a discutir i debatre les mateixes obvietats de sempre: que si el nom de la llengua, que si què som i fins a on som… i podríem dedicar les nostres forces a causes menys “filosòfiques” i més pragmàtiques.»
Ni fàcil, ni senzill, ni regalat. El temps, la política, la data, els diners…, collons, què convidava a pensar que la celebració dels vint-i-cinc anys de Trobades es convertiria en un altre èxit en favor de l’escola i del país? L’entusiasme, sens dubte, l’ànima, la salut d’una escola que continua essent un model d’acció, d’idees, per convertir l’educació d’un país anormal en un referent modern i europeu. Més enllà dels entrebancs, i la desafortunada política que regeix els valencians, amb Rita al capdamunt de la vergonya. Tenim una escola de ferro. Almenys una gran part de l’escola. I ací ja venim plorats, que tenim feina i caldrà continuar arromangant-nos.