Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Pous, societats, juntes i modos

Dissabte antològic a l’antiga cambra agrària, antic cinema la Penya, antic local de la CNT, antic saló d’actes on van actuar Al Tall, Pavesos, Paco Muñoz, o ens van alliçonar il·lustres valencianistes al final dels setanta… Aquesta vegada em convocava la junta del pou ‘La ilusión’, un dels primers pous del terme, que abasteix encara d’aigua el Bassó entre més partides de Bétera. 
Una cinquantena de persones davant una Junta poc amistosa, enemistada entre ells mateix que ara dimiteix ara no, i el torn de paraula es fa difícl de mantenir, fins i tot la llengua que alguns emprén amb normalitat es torna enemiga amb l’insult i l’amenaça. Poquet i bo, es diuen els uns i els altres, i demostrem com costa de mantenir la serenitat, i la paciència, quan els interessos particulars són per davant i per damunt de la resta. Amb l’aigua els valencians ens hem jugat la vida, de vegades, l’amenaça, i l’enfrontament. Els pous van costar molts diners i aquest en especial, no es queda manco. La Confederació ha provat d’apropiar-se’l per la cara (uns pocavergonyes), i els costos d’anys i anys, demostren com hem pagat al poble per convertir el secà en horta. N’hi ha hagut màfies, gànsters, i els homes de sempre que han sabut ser en els moments i els indrets escaients per dominar les situacions, i el negoci. N’hi ha qui explica què passa avui:
-La crisi ens porta a pegar-nos per tan poca cosa.
-La crisi i l’interés particular de cadascú -respon un altre, més sorneguer.

Algú s’ha llevat s’ha avançat fins a la taula principal i ha pegat be fort perquè el sentiren. Crida, escridassa. Alarma l’auditori. Un altre li demana quin dret té d’expressar-se d’aquella manera. El primer se’l mira, no sap què respondre i llavors, de nou, colpeja contra la taula. 
Entre crits, sirolls, esbatussades verbals, acusacions de lladrocinis, portem una hora i tres quarts sense aclarir-nos. Finalment es demana qui vol presentar-se a la nova junta. En realitat era l’únic punt de l’ordre del dia, la nova junta, però no hi havia manera que arribàrem. Es presenten els mateixos que no s’aguanten i uns quants més, que tampoc no es toleren gaire. Afirmen que ho fan per vigilar els primers. I continua l’embolic i la troca i som gairebé com al principi, però ja no cridem tan intensament. Aprofite un moment de pau per escapolir-me’n, perquè ja faig tard en un altre lloc, i si no ho he escrit abans, tot plegat, és perquè em vaig passar el sant dissabte atonyinat de l’impacte assambleari dels valencians, quan els deixen a la dula i a la seua sort. Algú va cridar entre raons, «això abans no passava!»
Ui, això em faltava escoltar. Quina por, i cames ajudeu-me.

Post. Supose que m’enviaran una nota amb la composicó de la nova junta i diumenge ja farà bo.



  1. Eixa situació en recorda a les pel·lícules italianes antigues, o a les de Berlanga. Què rellatins som recollons! Què reburros! Eixes coses no pasarien si, des del govern, el nostre què ara és d’ells, hi haguera una bona política en la gestió de l’aigua. L’aigua no pot estar en mans privades.
    Eixa assemblea és una mostra de l’abandonament què patim els valencians.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent