Com deia en Salvador Cardús en un dels seus magnífics articles, els partits catalans viuen amb el que ell anomena la Ratera, una gàbia on les claus evidentment estan en mans de l’estat espanyol, i on els que hi viuen dins es conformen amb els trossets de formatge que de tant en tant cauen, i parlen de pacte amb els seus superiors, quan simplement son uns dependents, i uns presoners dels seus amos.
Desprès de la manifestació del dia 10 de juliol, on el poble va parlar molt clar, jo expressava la meva por a la reacció política a partir del dia 11, i totes les meves temences malauradament s’han confirmat, ha calgut que en el debat de política general al Congrés de Madrid, el president espanyol faci la seva enèsima promesa en forma de recuperar algunes parts perdudes de l’estatut amb lleis orgàniques, cosa que de ser certa, nomes afectaria alguna part perduda del capítol judicial, i no el moll de l’os del text, i el PSOE-C ja ha fet seva la proposta, i s’ha apuntat al carro demostrant que la seva presència el dissabte era amb els taps de les orelles posats, i que els interessos de Catalunya i la seva dignitat li son exactament igual. Iniciativa per la seva banda segueix demanant reformes de la Constitució per anar més enllà del perdut, sabent que això es totalment impossible, i no voler tocar de peus a terra.
El dos partits, per dir-ho d’alguna manera nacionals, han presentat la seva cara més fosca, CIU parla d’assumir el lema de la manifestació, i del dret a decidir a totes hores, però a les primeres de canvi canvia el seu vot a la IP pel referèndum, i nega la possibilitat precisament de decidir res. A pesar de donar indicis de canvi, el cert es que segueixen amb la seva ambigüitat habitual, i el seu líder esta perdent al oportunitat de ser un líder de primera, per passar a ser un titella més de la diputació general en que s’ha convertit la Generalitat. Arribem per fi al partit que teòricament es el defensor de donar aquest salt endavant, i ens trobem que la seva portaveu Anna Simó, ens diu que presentarà una queixa per la decisió de la Mesa de reconsiderar la decisió de la IP, desprès del dictamen del Consell de Garanties estatutàries, el que no ens diu es que amb les contradiccions que caracteritzen aquest partit, van ser ells qui van negar l’entrada en aquest consell d’un membre de CIU, per afavorir l’entrada d’un membre del PP, i donar majoria espanyola a l’organisme, com tampoc ens diu que en la segona votació, i per tercer cop han negat a una ILP precisament el dret a decidir, amb l’excusa de la via legal que representava la retallada llei de Consultes, què tampoc ens diu que finalment l’estat havia de donar la seva autorització. També trobem el Conseller Huguet demanat desobediència civil per no aplicar les retallades del TC, amb un cinisme de bandera, ja que ells son els primers que mai han saltat ni una sola coma de la legalitat espanyola, i han acceptat invasions competencials com la Llei de dependència, o han fet tripartits de pluja fina que han estat quatre gotes mal comptades simplement per gestionar l’autonomia existent. Trobem el president del Parlament, Ernest Benach que justifica la seva negació a la ILP perquè ni tant sols esta previst en la llei, quan per altra banda volen presentar unes mocions als Ajuntaments per iniciar el camí de la independència, que jo sàpiga no esta previst amb la llei espanyola.
En definitiva per una banda volen fer desobediència de les lleis espanyoles, i per l’altra les segueixen escrupolosament. Son tot pures estratagemes d’una colla de personatges que ni han escoltat al poble, ni el volen escoltar, i que seguiran posant el seu partidet respectiu per davant del país, que per suposat no el volen canviar ni de broma. Es la unitat de la indignitat que l’han aconseguida del tot, i cada dia la reforcen.
Les reaccions en el temut dia 11 en endavant, després de la manifestació d’Omnium, es comencen a veure, i no aporten cap novetat, ja que les posicions politiques segueixen fent tombarelles per no escoltar el clam de la ciutadania, i seguir com si res hagués passat. L’acte de dissabte a la tarda va estar molt be per netejar consciències, però el vertader acte serà el dia de les eleccions catalanes, on l’objectiu dels 68 diputats disposats a donar el pas serà la victòria definitiva. Tota la resta ajuda evidentment, però sense el suport parlamentari queda amb un foc d’encenalls.
Des de les Espanyes, la vicepresidenta De la Vega ha tornat a insistir que la manifestació va ser per la voluntat d’autogovern, i reivindicació de la identitat catalana, cosa que diu te cabuda en el projecte plural espanyol, i ha acusat al PP de totes les malifetes possibles. El president espanyol ens diu que la multitudinària manifestació no es punt d’inflexió de res. Mentrestant, el President Montilla anuncia una entrevista amb Zapatero per refer el pacte autonomista, i denunciar les ofenses gratuïtes en la sentencia del TC, assegurant que no es pot fer una lectura simple dels fets de dissabte a la tarda. El vicepresident Carod ara aposta per un govern de concentració amb un referèndum el 2014, i en Joan Saura parlar de reformar la constitució per encabir el que ara ha quedat fora, son nomes algunes de les reaccions més destacades.
La sordera que abans parlava fa que no han entès res, o que no ho volen entendre, la De la Vega parlar d’unes reclamacions que nomes va sentir ella, ja que el crit fonamental net i clar va ser la independència, i amb el seu cinisme habitual ens parla de la pluralitat espanyola, a quina es refereix, a la imposició del pensament únic des de la capital espanyola, la que posa llengües de primera i unes de segona, la que fa que uns paguen, i altres gaudeixen dels beneficis, prou de prendre el pel a la gent, i acusar l’altre partit espanyol, ja que son exactament iguals, i amb responsabilitat compartida. Pel que fa a Zapatero, deu considerar normal que 1500000 persones es reuneixin una tarda de dissabte per reclamar un estat propi, deu passar a cada cantonada, i per això no es inflexió de res, quan sap perfectament que el final s’acosta, i hauran d’espavilar ben solets si poden.
Els líders del tripartit no tenen pèrdua, el President parlar de refer pactes autonomistes, un cop més quan la població li ha fet una crida que ell evidentment no escolta, i el seu cap a Madrid li ha dit que aquí no hi ha res més a parlar, francament si li quedes una engruna de dignitat, presentaria la dimissió avui mateix, i no embrutaria més un càrrec que mai ha assumit amb la importància que te. Per Esquerra en Carod treu del bagul dels records el seu projecte de 2014, que va desaparèixer del seu discurs misteriosament durant uns quants anys, i ara casualment torna a veure la llum, ja n’hi ha prou d’enganys, quan es perd la credibilitat poca cosa queda. Per últim en Joan Saura, que ara vol reformar la Constitució per encabir-hi un estatut de segona, i sabent perfectament que es impossible com ja li han dit, es d’una barra i un cinisme fora de lloc.
En definitiva i com s’esperava no han entès res, aquesta setmana veurem com els 25 diputats socialistes a Madrid tornen a votar en la nostra contra, i qui dia passa any empeny. La solució quan la societat pren la iniciativa, en el cas de Catalunya son 68 diputats en les properes eleccions, que en aquests moments poden representar Reagrupament, i no caldran més manifestacions, ni suportar mes sorderes injustificables.
Realment el dia 10 de juliol passarà en els llibres de la historia de Catalunya, com un dia clau per la recuperació de les nostres llibertats, primer pel matí, Reagrupament dona un pas més amb l’aprovació de les llistes, i deixa els deures fets, esperant que altres actors del sector facin el mateix, recordo que es el primer cop que es presentarà una llista amb l’objectiu de la declaració unilateral d’independència des del nostre Parlament. Per la tarda jo no hi vaig ser, crec que he donat aquesta setmana els meus motius, però també deia que era una oportunitat per fer lluir l’independentisme com a convidat sorpresa, i aquesta segona opció va ser la gran triomfadora de la marxa multitudinària, i serà un punt més per deixar clar que hores d’ara el moviment sobiranista es nombrós, i es mobilitza més que mai. Ara be el dia 11, i la pilota esta a la part dels politics, que un cop més es faran el sord o per fi escoltaran la veu del poble, i el representaran de veritat.
Ahir entre 1100000 a 1500000 persones van fer historia, en una manifestació que diguin el que diguin els mitjans oficials d’avui, es va convertir en un cant o un prec a la independència, com a resposta a aquesta Espanya que ja ens ha dit que no hi cabem, i si ho fem amb unes condicions deplorables. La hipocresia de molts líders catalans al capdavant la van pagar amb escreix, per exemple el President Montilla, un President que teòricament representa un territori, i una població que el fa marxar per la porta del darrere, i escoltant una consigna que es nega a escoltar, ja que tant sols obeeix ordres de Madrid, i el seu cap ja va dir que l’objectiu era complert, i que l’estat autonòmic arribava fins aquí. Encara s’atreveixen a parlar de refer pactes constitucionals que evidentment cada cop es creu menys gent, hi podíem trobar també en Duran i Lleida, que deia que la manifestació era un escolta Espanya, un altre personatge a sou sinistre, què la seva mentalitat espanyola no fa més que confondre les coses. Aquesta manifestació es un “escolta Catalunya”, Espanya ja ho ha dit tot, ja s’ha intentat tot, i la resposta sempre ha estat la mateixa, per tant cal començar a oblidar el que es digui des de l’estat, i pensar que nosaltres tenim el poder de decidir si som capaços d’executar-lo.
Coneixíem avui també les declaracions de Rajoy i Aznar, contents perque el TC ha deixat clar que nomes hi ha una nació, i culpen Zapatero de la manifestació, quan realment el dos partits han dit exactament el mateix, recordava abans les declaracions del president del govern, però també la Carme Chacon contenta amb el seu 95% d’Estatut, o el mateix Miquel Iceta parlant de refer el pacte constitucional, fins hi tot una empresa espanyola que va rebaixar la xifra d’assistents a 56000, se’ns dubte una acte desesperat de desacreditar un fet real, i que veuen inevitable. Totes aquestes rèmores volen exactament el mateix, amagar la realitat, i fer de Catalunya, el que es ara, una regió de segona dins un estat espanyol.
Artur Mas sembla que comença a modular la seva opinió d’immaduresa dels catalans, i parla d’un abans i un desprès, i de l’època del dret a decidir, encara que amb aquests personatges aquestes paraules mai saps el que volen dir, però ha de pensar que esta perdent una oportunitat d’or, per pur electoralisme barat dels partidets existents.
El divendres proper el Parlament vol fer una resolució unitària sobre la sentència, i em sembla que hauria de tenir molt en compte els fets del 10 de juliol, i el que demana una part molt important de la població, abans de fer un escrit covard i ple de paraules buides, per un cop escoltin a la ciutadania, son els seus representants, i en tenen la obligació, siguin valents i apostin per l’única sortida real de la Catalunya del demà en forma d’Estat, amb Espanya no hi ha res més a parlar, ara ens toca parlar a nosaltres, i tant sols fa falta la nostra determinació i voluntat.
El dia de la famosa manifestació d’Omnium, amb un lema que respon a diferents perspectives, i que pels mitjans i partits majoritaris es per protesta sobre l’Estatut, i que tanta incomoditat genera amb aquests últims, què han demostrat que el seu únic pla per fer front a la sentencia del TC es organitzar una Manifestació, ha succeït un fet crec més transcendental, i es que Reagrupament ha escollit les seves llistes per les properes eleccions, i ha donat un pas més cap a l’objectiu de la declaració unilateral d’independència, amb una feina seriosa i il·lusionant.
Un full de ruta que ha tingut varies etapes, i la dificultat del silenci dels mitjans informatius, què ja sabem no n’entenen de llibertats i de nous estats, i de pecats de joventut que han portat alguna crisi, però un cop superat totes aquestes fases, la feina de presentar el missatge per tot Catalunya ha estat de primera línia, i les diferents agrupacions comarcals han treballat amb entusiasme per respondre a la sentència del TC, de l’única manera que la dignitat ens permet, i es la creació d’un estat propi amb l’objectiu de la majoria al Parlament, sense voler assumir càrrecs, ni gestionar cap autonomia, i nomes entrant en un govern que proclami la independència, com diu en Joan Carretero, aquesta no va contra ningú, simplement a favor nostre. No hi ha pluja fina, ni tampoc equidistàncies, ja que si som decisius, el tripartit no repetirà, i deixarem enrere aquesta etapa fosca pel país. Per cert un cop assolit l’objectiu, l’associació es dissoldrà ja que haurà complert la seva funció.
L’assemblea ha estat un èxit amb 1300 persones emplenant el Palau de Congressos a Barcelona, i demostrant la bona salut de l’associació, s’han votat les llistes amb un 86% de suport, i Rut Carandell per Barcelona, Joan Carretero per Girona, Jaume Fernández per Lleida i Ferran Pujol per Tarragona, seran els caps de llista, amb persones rellevants com Carles Mora (alcalde d’Arenys de Munt), Carles Bonaventura o Toni Strubell entre d’altres.
Seguint la filosofia d’una candidatura el més amplia possible,s’ha donat permís a la junta per fer les coalicions que cregui convenients, sigui amb Laporta o altres actors independentistes que vulguin formar-ne part, i la facin més potent. De totes maneres els passos es van materialitzant, i la coalició que tanta por fa a l’immobilisme fa els deures, i ja es una alternativa real, si els ciutadans li donen la seva confiança.
Tot això passarà si la gent realment n’està farta de l’Estat espanyol, i no vol ser una regió de segona, i si un estat europeu. No s’hi val sortit amb l’estelada al coll a la manifestació, i el dia de les eleccions votar opcions autonomistes, cal perdre la por, i recuperar la dignitat, i sobretot ser coherents, i preguntar-nos quin futur volem pels nostres fills per actuar en conseqüència.
En definitiva, tenim l’eina, i ara cal que el poble la valori com es mereixi, acabi d’una vegada per totes amb aquesta farsa de democràcia espanyola, i aquests politics catalans que els hi fan el joc, ja que no volen la llibertat que ens mereixem i necessitem.
Aquest lema davant la humiliació de l’estatut d’anar per casa que defensen els partits del Parlament Català, crec seria el primer pas per passar d’una manifestació segons tots els mitjans oficials en defensa de l’Estatut, a una que aporta l’única solució que hores d’ara te Catalunya si vol seguir endavant, el demes es pura demagògia dels Montilla, Mas, Puigcercos i companyia, per intentar frenar l’independentisme desacomplexat, i fer creure que encara es possible recuperar tot el que s’ha perdut aquestes ultimes setmanes, que ha estat el de la mort definitiva de l’Estatut, i el de la virulència extrema que pot arribar l’estat espanyol amb tots nosaltres.
Desprès de conèixer una nova retallada de la sentència al text, precisament avui, i amb una prova més que no els fa cap por de moment la reacció de la gent, i molt menys de la classe política catalana ha presentat tota la sentència, prop de mil fulls en aquest nou decret de Nova Planta, que per si havia algun dubte demostra qui mana, i quin paper tenim reservat dins l’estat, algunes de les perles que avui hem sabut atempten directament contra la nostra consciència, i la dignitat com a poble sotmès als designis d’un tercer que no ens vol res de bo:
La vegueria tants sols pot ser una nova denominació provincial, i en cap cas pot modificar cap límit territorial, les diputacions no desapareixen, i futures vegueries com la de l’Ebre, la Central o la del Penedès ja son impossibles.
El deure de conèixer el català i el castellà es diferent, ja que en el primer cas no es jurídicament exigible, deixar de ser preferent a les administracions, i mitjans de comunicació. Pel que fa a la llengua pròpia ens diu que no pot perjudicar al castellà, i no es podrà obligar per exemple a l’etiquetatge en català.
El català no podrà ser única llengua vehicular a les escoles, i el castellà també ho podrà ser, una clara bomba per la tant lloada immersió lingüística.
El terme nació en el preàmbul no te cap valor jurídic, i ens diu que la única nació es l’espanyola, i a més indissoluble, i no es pot utilitzar el terme nacional. Els drets històrics i símbols son vàlids si s’entenen com a nacionalitat, i mai podran deslligar-se de la constitució.
La falsa bilateralitat queda anul·lada, i queda clar que l’estat sempre estarà per sobre de les comunitats autònomes.
La capacitat de convocar referèndums i la seva aprovació, son exclusivament de l’estat, o sigui prou de perdre el temps amb IP, ILP o altres coses que seran impossibles.
Les inversions promeses durant set anys queden en un no res, i el sistema financer queda fet miques, ja que el famós anivellament el marca l’estat, així com la solidaritat autonòmica, alhora que deixa sense efecte les diferents tipologies de competències actuals.
Aquest es el projecte, entre moltes altres coses que ens condueixen directament abans del 1979, però amb la certesa que això es el final, i no hi ha cap poder real per recuperar res de tot això, per molt que aquests politics catalans vulguin vendre’ns una nova moto. Per tant la solució es molt clara, i crec que demà, tot hi que per la porta del darrere, es visualitzarà clarament en contraposició a aquesta ceguesa institucional, què l’únic que ha fet es col·laborar amb el botxí per fer complir la sentència.
Desprès del 10 arribarà l’11, i per molt d’enrenou que s’hagi produït, el temps tot ho esborra, i poques coses realment canviaran, nomes hi ha una cosa que podria donar el cop definitiu a la situació, i son 68 diputats al Parlament, amb la missió ben clara de la declaració unilateral d’independència, no s’hi val demà portar una estelada, i alhora d’exercir el vot donar-lo a un partit autonomista, prou de misèries, i vertaderament anem per feina, la proposta hi serà, i les urnes també, aquesta serà la vertader manifestació, no de cara a la galeria, sinó amb efectes pràctics.
.
L’ajuntament de Sant Pere de Torelló ja es el quart municipi català, on el seu plenari declara sentir-se moralment exclòs de la Constitució espanyola, com un gest d’afirmació democràtica, en resposta a una sentència humiliant que no ha respectat la voluntat del poble català, i on tots els grups han seguit l’exemple del Port de la Selva, Vilafranca del Penedès i Tarrés, amb un degoteig que poc a poc es va ampliant per les postres contrades, i que ha causat contrarietat en el govern català.
Efectivament, l’alcalde d’aquesta vila, i portaveu de Decidim.cat Jordi Fabrega, va aprovar un text on definia la decisió del TC, com de democràticament inadmissible, i el qualifica d’òrgan caducat i bloquejat, alhora que s’alerta de la diferencia de tracte amb altres estatuts amb punts idèntics al català, però amb resultats molt diferents, es per això que s’obre una ruptura del pacte constitucional, i la via autonomista, i demana obrir nous camins. La reacció del govern en boca del conseller Nadal, ha estat “una mica insòlit” i “fora de lloc”. Així com les reaccions d’en Miquel Iceta preguntant-se si la manifestació es d’Omnium o del poble de Catalunya, i insisteix que la senyera ens uneix a tots, i el lema no. També ha posat cullerada Joan Ferran, que diu que no atendre la demanda raonada, responsable, unitària i patriòtica del president amb la senyera, es un acte excloent, denuncia la divisió que s’ha creat, ja que la paraula decidir te moltes interpretacions, i que bàsicament tot te un rerefons electoral.
La iniciativa dels ajuntaments, sols pot veure’s des de la dignitat, i una resposta insubmisa de la humiliació soferta, i davant l’absència de reaccions serioses i responsables de la classe política. No es pot enganyar a la gent dient que la Constitució i la democràcia es una mateixa cosa, perquè evidentment no ho es, per tant el nostre deure moral es escollir democràcia, abans que aquest text que fa olor a naftalina, i que tant sols te un objectiu ben clar que no difereix gaire del que tenia el dictador durant 40 anys al poder. Un exemple de les misèries dels partits, son les reaccions socialistes amb el tema dient que esta fora de lloc, quan el que esta fora de lloc es fer veure que no passa res, i intentar enganyar la població dient que hi ha formules per refer aquest pacte inexistent amb l’estat. Respecte Iceta i la seva obsessió unitària, crec que van votar si a l’estatut, i per tant deuen estar d’acord en que som una nació, i no una regió qualsevol, i també amb el dret a decidir, ja que es la base de qualsevol estat democràtic, per tant no veig res que ens pugui unir més. El de la crosta com sempre va més enllà, i parla de demanda patriòtica del President, i d’acte excloent per les interpretacions de decidir. Fa gracia parlar de patriotisme i president Montilla, quan precisament no seria la seva característica principal, si no creu amb la frase abans mencionada crec que hauria de dimitir immediatament com a President, ja que vol viure d’esquena a la realitat, i amb un nivell democràtic molt baix. Pel que fa a la paraula decidir, nomes pot fer por a aquells que ho volen controlar tot perquè res es bellugui, i no volen escoltar el poble.
Les reaccions de la dignitat no son absurdes, son necessàries, i el partit socialista, o els altres partits del Parlament no les volen assumir, i seguiran marejant la perdiu fins les properes eleccions per intentar soterrar el tema com abans millor.
Feia uns dies que volia parlar d’aquesta manifestació, i em sembla que a mesura van succeint els esdeveniments, n’estic més convençut de no anar-hi. Quan sents el President Montilla, en Duran i Lleida, en Mas, i d’altres patums que habiten em el Parlament parlar-ne, crec que qualsevol independentista que ja no vol saber res de sentències, i simplement vol la dignitat de l’estat propi, un cop constatat la mort de l’autonomisme.
El president Montilla, i el seu partit amb el president espanyol donant per tancada la carpeta catalana, la ministra Chacon contenta amb la sentència, i un partit que vol reivindicar un estatut com a taula de salvació, què va esmenar a les 24 hores, i posteriorment va desaparèixer en la negociació a Madrid, per acabar de rematar-ho, el President renuncia a la seva línia davantera, i anirà darrere una senyera neutra i llisa, se’ns dubte el tema de decidir no va amb el seu tarannà, com ja ha mostrat molts cops amb els seus camins inviables. El Sr. Mas, el mateix que va pactar i retallar amb Zapatero l’Estatut ara retallat,, i que ens titlla d’immadurs per voler decidir el nostre futur, ara ens reclama al carrer, precisament per decidir un rebuig a l’acció del TC, no quedàvem que érem uns adolescents. Tenim també en Duran, que reclama una resposta política unitària abans de la manifestació, alertant que el perill es que els independentistes facin més soroll que ningú, o sigui per una banda nosaltres decidim, i per l’altre tractant de perillosos als que ho volem fer, i no com el Sr. Duran que vol seguir aquest camí autonòmic fins a la fi dels segles.
Per cert un President Montilla, que ahir va rebutjar a última hora l’entrevista televisiva amb la Terribas, i no va voler donar explicacions de la seva falta de dignitat davant la població catalana, ja que les seves contradiccions i la seva posició incomoda li passa factura, i ja es fa difícil explicar-ho tot plegat amb un mínim de coherència argumental. Aquest mateix personatge ens vol engrescar a una manifestació, on els independentistes teòricament hem d’aprofitar per la porta del darrere, i fer sentir la nostra veu per sorpresa, no som fugitius, ni ens avergonyim de res, i per tant la independència per davant i la cara ben alta, ara participar en una farsa aprofitada per l’autonomisme més recalcitrant no es una bona solució.
En definitiva, i respectant totes les opinions, el projecte per l’estat propi esta prou madur per no haver d’anar d’amagatotis, i servir amb safata arguments falsos als que no volen moure un mil·límetre la seva posició. Per tant jo no em manifestaré més sense una proclama que parli de l’estat propi, la independència o el dret a l’autodeterminació, i si això no suposa una unitat total, crec que no es el tema principal, ja que en una democràcia, guanya la majoria, i aquesta mai es el 100% dels vots. Aquesta es la meva unitat, i el no seguir enganyant a la gent per sortir de l’atzucac on ells solets s’han posat.
Acabo de veure el debat entre els representants de les sis forces politiques que habiten en el nostre Parlament, sobre la sentència del TC a TV3, i com a ciutadà, i sempre em sorprèn, he quedat un altre cop astorat de veure tanta mediocritat concentrada en un plató, i que si no fos pel projecte de Reagrupament, crearia una desafecció difícil de digerir. Si aquests son els que han de salvar la dignitat de Catalunya, o els que han de gestionar una desposta adequada, anem arreglats.
El mateix dia que el president espanyol Zapatero ens diu que la resolució posa punt i final al procés d’ampliació de la descentralització política, i el reconeixement de més identitat per Catalunya, alhora que dona per acabat les negociacions per l’autogovern de Catalunya. També el dia que des de l’Artur Mas i des del President Montilla, afirmen voler refer els pactes amb l’estat, i que aquest últim rebutgi anar davant la Manifestació d’Omnium, per un lema tant light com “Som una nació, nosaltres decidim”, i que es vol vendre com un rebuig massiu a la sentència estatutària, i per tant no aspira a res més que això.
Doncs precisament avui, les actituds i comentaris en el plató, han estat d’una vergonya aliena fora de mida. Per Ciudadanos, l’Albert Rivera amb el seu tarannà ultranacionalista espanyol, ha defensat passar pàgina i acatar com no pot ser d’un altra manera la sentència, cosa certa si es segueix la legalitat espanyola, però no ha parat de parlar de la demagògia dels vertaders problemes de la gent, com la crisi, i de atorgar-ne la potestat de conèixer la Catalunya real, que per suposat poc sentiment català te i tot es culpa del nacionalisme català, vertaderament penós. Per part del PP la Dolors Nadal ha defensat que l’Estatut gracies amb ells ja es constitucional, com si això fos un mèrit essencial, i dins del seu ideari contrari a qualsevol avenç català, fins hi tot a defensat a la De Cospedal que ha anomenat feixista al president català,precisament ella, que el seu partit esta ple de feixisme, i el seu president d’honor amb vinculació total amb la dictadura franquista, on 30 anys desprès encara cap condemna a aquest període terrible i sagnant. Per Iniciativa, la seva màxima aposta es fer una consulta sobre l’estatut final, una gran bestiesa ja que no ens porta absolutament enlloc, i a més l’estat no ho deixarà fer, i presentant la contradicció de participar amb manifestacions contra la reforma laboral, i estan amb un govern amb el seu impulsor socialista. Per part d’Esquerra , l’Anna Simó amb aquesta fal·lera independentista que ara destil·len, i que portaven set anys abandonada, segueix donant a aquesta opció tota la seva energia, però mentrestant al govern amb els socialistes, i fent el gallet amb la seva negativa a l’Estatut, quan tots sabem que la direcció portava el SI com opció, es una bona prova de que costa molt recuperar una credibilitat esgotada en aquest segon tripartit sense solta ni volta. En Miquel Iceta pel PSOE-C amb el seu paper de moderació, i defensa d’una resposta unitària, quan els seus caps espanyols com la Chacon o el mateix Zapatero, mostren la seva satisfacció i a més parlant d’unitat d’acció, esta comprovat la inutilitat dels 25 diputats socialistes a Madrid, què han votat molts cops contra Catalunya, i per tant no hi ha unitat possible. Per últim l’Oriol Pujol que tampoc s’atreveix a plantejar res més agosarat que intentar reforçarà els pactes d’estat, i sobretot avançar les eleccions. per arribar abans al poder, i per suposat res de referèndum independentista, i si per altres temes, es a dir la cançoneta de sempre.
Totalment desencoratjador veure aquests autèntics titelles, intentant vendre un projecte que ja esta caducat, i a més que poca gent es creu. Cal fer front a aquest sistema, que al final es protegeix, i sap activar to