ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL PENSAMENT SOCIALISTA SOBRE EL FUTUR DE L?ESTATUT

General
Una vegada acabat el debat de política general al Congrés de Madrid, i a la espera de les resolucions, ha quedat clara la proposta socialista, que resumiria amb acatar i callar, més enllà de gestos cara a la galeria, tant dels socialistes catalans com el del President espanyol Zapatero. De moment a Catalunya, i desprès de la vergonyosa revocació de la IP i la negació de la ILP pel dret a decidir, sembla que de moment no hi ha acord per la resolució unitària, i Esquerra amb les seves contradiccions habituals en presentarà una pròpia per avançar cap a la independència.  De totes maneres, la llunyania del missatge de la poblaci,ó i els fets de la classe política cada cop son més allunyats.

Zapatero ha tornat a repartir promeses sobre l’Estatut, què evidentment ja no tenen cap credibilitat, amb afirmacions tant sorprenents, com que la decisió de que el català no pot ser l’única llengua vehicular en l’ensenyamen,t i que deixa la porta oberta a revisar la immersió lingüística, no suposarà una agressió pel català, ja que si l’estatut ho regula tot, el pluralisme polític es veuria perjudicat, i si un dia hi ha una majoria política a Catalunya que opti pel castellà, s’haurà de respectar. Es com si la constitució ho hagués regulat tot. També  ens diu que avaluarà la possibilitat que alguns aspectes que han estat declarats anticonstitucionals no per raons de fons, sinó per la norma per regular-los, puguin ser abordats. Ens diu que ha estat i serà sensible a la defensa dels catalans de la seva identitat, i ho justifica dient que el concepte nació entès com jurídica i constitucional es la nació espanyola, encara que en algunes comunitats hi ha ciutadans que consideren que formen part d’un altra nació, però no els podem tancar la boca, perquè en democràcia això no es pot fer, i ha insistit que el desenvolupament de l’Espanya autonòmica i plural, ha estat una constant en aquests anys.
Realment aquest president espanyol desprès de la humiliació del TC, ens torna a prendre per imbecils, i segueix la seva burla a Catalunya. El partit socialista es un dels grans responsables d’aquest frau de democràcia espanyola, i d’aquest pensament únic en matèria nacional, igual a l’altre gran partit espanyol. Persones com Alfonso Guerra amb el seu “nos lo hemos cepillao”, o la Carme Chacon demanant a les formacions que donen suport a l’estatut alçada de mires, i apostar per una resolució on el PSOE hi tingui cabuda.  Aquests dos personatges, son un exemple clara del tarannà radical espanyol que regna en aquest partit. Resulta que treure les poques quotes de visualització que te la nostra llengua a la nostra terra, en benefici de la imposada per l’estat, no es una agressió, i a més ara es normal que un Parlament faci canviar de llengua a tot un territori com si res, suposo que si això passes al Congreso madrileny, vull creure que ho trobarien normal, i renunciarien al castellà. Ens parla de recuperar aspectes, no els de fons, o sigui la gran minoria de la retallada, i ho vol vendre com una gran meravella, acusant l’estatut de rigidesa, precisament quan la Constitució espanyola te com a gran característica la seva impossibilitat de renovació, i uns elements que recorden molt la passada dictadura. Ens diu que es sensible a la nostra identitat, i suposo com a desig amagat diu que aquests que creuen que son una nació diferent no se’ls pot tancar la boca, m’agradaria saber que han estat fent durant els 30 anys de falsa democràcia, sinó precisament tancar la boca a aquest sector, prohibir tot un sector de població basca, i aprofitar per fer un frau democràtic, i a Catalunya retallar la voluntat popular de la gent, o sigui que de desenvolupament i Espanya plural res de res.
El cinisme d’en Zapatero nomes es comparable a la passivitat i la mediocritat dels partits politics catalans sempre mesells, i mai amb ganes de plantar cara, i dir les coses pel seu nom,  sobretot obeir els mandats de la ciutadania que s’ha expressat amb una gran claredat.
 

A LA RATERA HI HA UNA ESCLETXA I FAN VEURE QUE NO LA VEUEN

General

Com deia en Salvador Cardús en un dels seus magnífics articles, els partits catalans viuen amb el que ell anomena la Ratera, una gàbia on les claus evidentment estan en mans de l’estat espanyol, i on els que hi viuen dins es conformen amb els trossets de formatge que de tant en tant cauen, i parlen de pacte amb els seus superiors, quan simplement son uns dependents, i uns presoners dels seus amos.

Desprès de la manifestació del dia 10 de juliol, on el poble va parlar molt clar, jo expressava la meva por a la reacció política a partir del dia 11, i totes les meves temences malauradament s’han confirmat, ha calgut que en el debat de política general al Congrés de Madrid, el president espanyol faci la seva enèsima promesa en forma de recuperar algunes parts perdudes de l’estatut amb lleis orgàniques, cosa que de ser certa, nomes afectaria alguna part perduda del capítol judicial, i no el moll de l’os del text, i el PSOE-C ja ha fet seva la proposta, i s’ha apuntat al carro demostrant que la seva presència el dissabte era amb els taps de les orelles posats, i que els interessos de Catalunya i la seva dignitat li son exactament igual.  Iniciativa per la seva banda segueix demanant reformes de la Constitució per anar més enllà del perdut, sabent que això es totalment impossible, i no voler tocar de peus a terra.

 

El dos partits, per dir-ho d’alguna manera nacionals, han presentat la seva cara més fosca, CIU parla d’assumir el lema de la manifestació, i del dret a decidir a totes hores, però a les primeres de canvi canvia el seu vot a la IP pel referèndum, i nega la possibilitat precisament de decidir res. A pesar de donar indicis de canvi, el cert es que segueixen amb la seva ambigüitat habitual, i el seu líder esta perdent al oportunitat de ser un líder de primera, per passar a ser un titella més de la diputació general en que s’ha convertit la Generalitat. Arribem per fi al partit que teòricament es el defensor de donar aquest salt endavant, i ens trobem que la seva portaveu Anna Simó, ens diu que presentarà una queixa per la decisió de la Mesa de reconsiderar la decisió de la IP, desprès del dictamen del Consell de Garanties estatutàries, el que no ens diu es que amb les contradiccions que caracteritzen aquest partit, van ser ells qui van negar l’entrada en aquest consell d’un membre de CIU, per afavorir l’entrada d’un membre del PP, i donar majoria espanyola a l’organisme, com tampoc ens diu que en la segona votació, i per tercer cop han negat a una ILP precisament el dret a decidir, amb l’excusa de la via legal que representava la retallada llei de Consultes, què tampoc ens diu que finalment l’estat havia de donar la seva autorització. També trobem el Conseller Huguet demanat desobediència civil per no aplicar les retallades del TC, amb un cinisme de bandera, ja que ells son els primers que mai han saltat ni una sola coma de la legalitat espanyola, i han acceptat invasions competencials com la Llei de dependència, o han fet tripartits de pluja fina que han estat quatre gotes mal comptades simplement per gestionar l’autonomia existent. Trobem el president del Parlament, Ernest Benach que justifica la seva negació a la ILP perquè ni tant sols esta previst en la llei, quan per altra banda volen presentar unes mocions als Ajuntaments per iniciar el camí de la independència, que jo sàpiga no esta previst amb la llei espanyola.

 

En definitiva per una banda volen fer desobediència de les lleis espanyoles, i per l’altra les segueixen escrupolosament. Son tot pures estratagemes d’una colla de personatges que ni han escoltat al poble, ni el volen escoltar, i que seguiran posant el seu partidet respectiu per davant del país, que per suposat no el volen canviar ni de broma.  Es la unitat de la indignitat que l’han aconseguida del tot, i cada dia la reforcen.

 

 

RESPOSTA DEL PARLAMENT: NO TENIM DRET A DECIDIR

General
Els fets des de la Manifestació de dissabte es mouen amb rapidesa, la paraula més anomenada es buscar la unitat, un terme que per si sol no vol dir res, ja que la finalitat de la unitat es el que interessa, altra manera no te cap interès real.  Davant el missatge clar de la ciutadania, els partits del Parlament han respost retallant el dret a decidir en forma de negativa a la IP i la ILP, pel Referèndum promogut per Lopez Tena i Uriel Bertran. Es un fet greu nomes tres dies desprès de desfilar darrera una pancarta que deia “Som una nació, nosaltres decidim”, es una autentica burla del poble, què ha de suportar la mediocritat d’aquesta classe política, i les seves tàctiques electorals de curta volada. Les properes eleccions hi ha la possibilitat de fer net, i escombrar tota aquesta mediocritat que actua com a vertader tap, per la recerca del somni d’aquest país.

Aquest matí l’Artur Mas, ha posat com a condició per la famosa resolució unitària que el lema de la manifestació era el comú denominador per tots els partits, i que amb aquesta base del dret a decidir donarien el seu suport, però la sorpresa ha estat que la IP admesa a tràmit per un Referèndum per les nostres llibertats fa unes setmanes, avui ha tornat a ser votada per la Mesa del Parlament, i el vot contrari de PSOE i PP, s’hi ha afegit CIU i ICV deixant la iniciativa en res, posteriorment el pla B que era una ILP amb un estil com el de la Diagonal, també ha estat denegada amb el vot unànime de tots els partits. La indignació dels seus promotors i actors destacats de les Consultes Populars, Tena i Bertran, ha fet que dimitissin dels seus respectius Consells Nacionals a CIU i ERC respectivament, i han parlat de limitació de la democràcia, o un sistema polític podrit.  De fet han recordat que reconsiderar aquestes iniciatives no apareix a la llei, però veuen inútil presentar un recurs. La idea parlamentaria ha estat que Catalunya no te competències per decidir el seu futur en el marc autonòmic, i s’ha donat el cas del canvi de idea de CIU, i les contradiccions d’ERC votant a favor de la IP i en contra de la ILP, demostrant un cop més que les seves paraules d’independència son una cortina de fum.
Realment jo creia que la via de la IP no era la forma de gastar energies inútils que al final haguessin trobat la negativa del Parlament, i per suposat de l’Estat, però era una iniciativa legitima i democràtica , per mostrar un cop més el suport pel projecte.  Dit això, la mesquinesa d’aquests partits que tot el dia tenen la paraula unitat a la boca, amb l’objectiu de no fer res.  Mes d’un milió de persones va expressar el seu parer en forma d’independència, i ells segueixen a la seva, amb les seves falses promeses, i la seva covardia per no fer absolutament cap pas coherent per escoltar i avançar. Es queixen que Espanya no ens escolta, però es mentida, ells si que ens escolten, i utilitzen els seus mecanismse per imposar els seus interessos, així de senzill.  Els que no escolten son els nostres, un PSC que segueix insistint amb camins impossibles de federalisme, i supeditat totalment a Madrid, una Iniciativa que vol refer l’Estatut quan ningú li ha demanat això, apart de ser impossible, una CIU amb el seu líder omplint-se la boca de dret a decidir, i precisament canvia el seu vot a la Mesa del Parlament per negar-lo, i una Esquerra que no sap com aturar les diferents vies d’aigua en el seu electorat, víctima de la seva pèrdua absoluta de credibilitat, i que s’omple la boca d’independència, quan desprès vota No a la ILP, i ja van unes quantes vegades.
Per un altra banda, tenim en Lopez Tena i l’Uriel Bertran, amb una tasca lloable dins el moviment de les consultes amb els seus encerts i errades, i que veuen com els seus respectius partits van en direcció contraria al que pregonen, i també per sorpresa no es donen de baixa, i s’uneixen a aquesta coalició que s’està formant per la declaració unilateral d’independència, on de moment Reagrupament n’és el cap visible.  Cal predicar amb l’exemple, que esperen en els seus partits, apart de que en el cas de Bertran mantenir la seva cadira de parlamentari al Parlament.  Cal ser conseqüent, i no buscar alhora la comoditat del sistema, i per l’altra voler saltar-lo.  Crec que son dos valors que cal aprofitar, així com altres persones que es poden sentir traïdes per aquests partits, i que ara tenen la oportunitat de sumar per aconseguir l’única manera possible de canviar el país, que son els 68 diputats.
En definitiva, s’ha demostrat que una manifestació per si sola no serveix de res, i que la vertadera manifestació han de ser les properes eleccions.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

LA SORDERA ES UN MAL QUE ES CURA AMB DIGNITAT

General

Les reaccions en el temut dia 11  en endavant, després de la manifestació d’Omnium, es comencen a veure, i no aporten cap novetat, ja que les posicions politiques segueixen fent tombarelles per no escoltar el clam de la ciutadania, i seguir com si res hagués passat. L’acte de dissabte a la tarda va estar molt be per netejar consciències, però el vertader acte serà el dia de les eleccions catalanes, on l’objectiu dels 68 diputats disposats a donar el pas serà la victòria definitiva.  Tota la resta ajuda evidentment, però sense el suport parlamentari queda amb un foc d’encenalls.

Des de les Espanyes, la vicepresidenta De la Vega ha tornat a insistir que la manifestació va ser per la voluntat d’autogovern, i reivindicació de la identitat catalana, cosa que diu te cabuda en el projecte plural espanyol, i ha acusat al PP de totes les malifetes possibles. El president espanyol ens diu que la multitudinària manifestació no es punt d’inflexió de res. Mentrestant, el President Montilla anuncia una entrevista amb Zapatero per refer el pacte autonomista,  i denunciar les ofenses gratuïtes en la sentencia del TC, assegurant que no es pot fer una lectura simple dels fets de dissabte a la tarda. El vicepresident Carod ara aposta per un govern de concentració amb un referèndum el 2014, i en Joan Saura parlar de reformar la constitució per encabir el que ara ha quedat fora, son nomes algunes de les reaccions més destacades.

La sordera que abans parlava fa que no han entès res, o que no ho volen entendre, la De la Vega parlar d’unes reclamacions que nomes va sentir ella, ja que el crit fonamental net i clar va ser la independència, i amb el seu cinisme habitual ens parla de la pluralitat espanyola, a quina es refereix, a la imposició del pensament únic des de la capital espanyola, la que posa llengües de primera i unes de segona, la que fa que uns paguen, i altres gaudeixen dels beneficis, prou de prendre el pel a la gent, i acusar l’altre partit espanyol, ja que son exactament iguals, i amb responsabilitat compartida. Pel que fa a Zapatero, deu considerar normal que 1500000 persones  es reuneixin una tarda de dissabte per reclamar un estat propi, deu passar a cada cantonada, i per això no es inflexió de res, quan sap perfectament que el final s’acosta, i hauran d’espavilar ben solets si poden.

Els líders del tripartit no tenen pèrdua, el President parlar de refer pactes autonomistes, un cop més quan la població li ha fet una crida que ell evidentment no escolta, i el seu cap a Madrid li ha dit que aquí no hi ha res més a parlar, francament si li quedes una engruna de dignitat, presentaria la dimissió avui mateix, i no embrutaria més un càrrec que mai ha assumit amb la importància que te. Per Esquerra en Carod treu del bagul dels records el seu projecte de 2014, que va desaparèixer del seu discurs misteriosament durant uns quants anys, i ara casualment torna a veure la llum, ja n’hi ha prou d’enganys, quan es perd la credibilitat poca cosa queda. Per últim en Joan Saura, que ara vol reformar la Constitució per encabir-hi un estatut de segona, i sabent perfectament que es impossible com ja li han dit, es d’una barra i un cinisme fora de lloc.

En definitiva i com s’esperava no han entès res, aquesta setmana veurem com els 25 diputats socialistes a Madrid tornen a votar en la nostra contra, i qui dia passa any empeny. La solució quan la societat pren la iniciativa, en el cas de Catalunya son 68 diputats en les properes eleccions, que en aquests moments poden representar Reagrupament, i no caldran més manifestacions, ni suportar mes sorderes injustificables.

 

 

 

EL POBLE HA PARLAT I ARA ESPEREM LA RESPOSTA DELS POLÍTICS

General

Realment el dia 10 de juliol passarà en els llibres de la historia de Catalunya, com un dia clau per la recuperació de les nostres llibertats, primer pel matí, Reagrupament dona un pas més amb l’aprovació de les llistes, i deixa els deures fets, esperant que altres actors del sector facin el mateix, recordo que es el primer cop que es presentarà una llista amb l’objectiu de la declaració unilateral d’independència des del nostre Parlament. Per la tarda jo no hi vaig ser, crec que he donat aquesta setmana els meus motius, però també deia que era una oportunitat per fer lluir l’independentisme com a convidat sorpresa, i aquesta segona opció va ser la gran triomfadora de la marxa multitudinària, i serà un punt més per deixar clar que hores d’ara el moviment sobiranista es nombrós, i es mobilitza més que mai. Ara be el dia 11, i la pilota esta a la part dels politics, que un cop més es faran el sord o per fi escoltaran la veu del poble, i el representaran de veritat.

Ahir entre 1100000 a 1500000 persones van fer historia, en una manifestació que diguin el que diguin els mitjans oficials d’avui, es va convertir en un cant o un prec a la independència, com a resposta a aquesta Espanya que ja ens ha dit que no hi cabem, i si ho fem amb unes condicions deplorables. La hipocresia de molts líders catalans al capdavant la van pagar amb escreix, per exemple el President Montilla, un President que teòricament representa un territori, i una població que el fa marxar per la porta del darrere, i escoltant una consigna que es nega a escoltar, ja que tant sols obeeix ordres de Madrid, i el seu cap ja va dir que l’objectiu era complert, i que l’estat autonòmic arribava fins aquí. Encara s’atreveixen a parlar de refer pactes constitucionals que evidentment cada cop es creu menys gent, hi podíem trobar també en Duran i Lleida, que deia que  la manifestació era un escolta Espanya, un altre personatge a sou sinistre, què la seva mentalitat espanyola no fa més que confondre les coses. Aquesta manifestació es un “escolta Catalunya”, Espanya ja ho ha dit tot, ja s’ha intentat tot, i la resposta sempre ha estat la mateixa, per tant cal començar a oblidar el que es digui des de l’estat, i pensar que nosaltres tenim el poder de decidir si som capaços d’executar-lo.

Coneixíem avui també les declaracions de Rajoy i Aznar, contents perque el TC ha deixat clar que nomes hi ha una nació, i culpen Zapatero de la manifestació, quan realment el dos partits han dit exactament el mateix, recordava abans les declaracions del president del govern, però també la Carme Chacon contenta amb el seu 95% d’Estatut, o el mateix Miquel Iceta parlant de refer el pacte constitucional, fins hi tot una empresa espanyola que va rebaixar la xifra d’assistents a 56000, se’ns dubte una acte desesperat de desacreditar un fet real, i que veuen inevitable. Totes aquestes rèmores volen exactament el mateix, amagar la realitat, i fer de Catalunya, el que es ara, una regió de segona dins un estat espanyol.

Artur Mas sembla que comença a modular la seva opinió d’immaduresa dels catalans, i parla d’un abans i un desprès, i de l’època del dret a decidir, encara que amb aquests personatges aquestes paraules mai saps el que volen dir, però ha de pensar que esta perdent una oportunitat d’or, per pur electoralisme barat dels partidets existents.

El divendres proper el Parlament vol fer una resolució unitària sobre la sentència, i em sembla que hauria de tenir molt en compte els fets del 10 de juliol, i el que demana una part molt important de la població, abans de fer un escrit covard i ple de paraules buides, per un cop escoltin a la ciutadania, son els seus representants, i en tenen la obligació, siguin valents i apostin per l’única sortida real de la Catalunya del demà en forma d’Estat, amb Espanya no hi ha res més a parlar, ara ens toca parlar a nosaltres, i tant sols fa falta la nostra determinació i voluntat.

 

LA VERTADERA RESPOSTA: REAGRUPAMENT

General

El dia de la famosa manifestació d’Omnium, amb un lema que respon a diferents  perspectives, i que pels mitjans i partits majoritaris es per protesta sobre l’Estatut, i que tanta incomoditat genera amb aquests últims, què han demostrat que el seu únic pla per fer front a la sentencia del TC es organitzar una Manifestació, ha succeït un fet crec més transcendental, i es que Reagrupament ha escollit les seves llistes per les properes eleccions, i ha donat un pas més cap a l’objectiu de la declaració unilateral d’independència, amb una feina seriosa i il·lusionant.

Un full de ruta que ha tingut varies etapes, i la dificultat del silenci dels mitjans informatius, què ja sabem no n’entenen de llibertats i de nous estats, i de pecats de joventut que han portat alguna crisi, però un cop superat totes aquestes fases, la feina de presentar el missatge per tot Catalunya  ha estat de primera línia, i les diferents agrupacions comarcals han treballat amb entusiasme per respondre a la sentència del TC, de l’única manera que la dignitat ens permet, i es la creació d’un estat propi amb l’objectiu de la majoria al Parlament, sense voler assumir càrrecs, ni gestionar cap autonomia, i nomes entrant en un govern que proclami la independència, com diu en Joan Carretero, aquesta no va contra ningú, simplement a favor nostre.  No hi ha pluja fina, ni tampoc equidistàncies, ja que si som decisius, el tripartit no repetirà, i deixarem enrere aquesta etapa fosca pel país. Per cert un cop assolit l’objectiu, l’associació es dissoldrà ja que haurà complert la seva funció.

L’assemblea ha estat un èxit amb 1300 persones emplenant el Palau de Congressos a Barcelona, i demostrant la bona salut de l’associació, s’han votat les llistes amb un 86% de suport, i Rut Carandell per Barcelona, Joan Carretero per Girona, Jaume Fernández per Lleida i Ferran Pujol per Tarragona, seran els caps de llista, amb persones rellevants  com Carles Mora (alcalde d’Arenys de Munt),  Carles Bonaventura o Toni Strubell entre d’altres.

Seguint la filosofia d’una candidatura el més amplia possible,s’ha donat permís a la junta per fer les coalicions que cregui convenients, sigui amb Laporta o altres actors independentistes que vulguin formar-ne part, i la facin més potent. De totes maneres els passos es van materialitzant, i la coalició que tanta por fa a l’immobilisme fa els deures, i ja es una alternativa real, si els ciutadans li donen la seva confiança.

Tot això passarà si la gent realment n’està farta de l’Estat espanyol, i no vol ser una regió de segona, i si un estat europeu. No s’hi val sortit amb l’estelada al coll a la manifestació, i el dia de les eleccions votar opcions autonomistes, cal perdre la por, i recuperar la dignitat, i sobretot ser coherents, i preguntar-nos quin futur volem pels nostres fills per actuar en conseqüència.

En definitiva, tenim l’eina, i ara cal que el poble la valori com es mereixi, acabi d’una vegada per totes amb aquesta farsa de democràcia espanyola, i aquests politics catalans que els hi fan el joc, ja que no volen la llibertat que ens mereixem i necessitem.

 

SOM UNA NACIÓ, I VOLEM UN ESTAT

General

Aquest lema davant la humiliació de l’estatut d’anar per casa que defensen els partits del Parlament Català, crec seria el primer pas per passar d’una manifestació segons tots els mitjans oficials en defensa de l’Estatut, a una que aporta l’única solució que hores d’ara te Catalunya si vol seguir endavant, el demes es pura demagògia dels Montilla, Mas, Puigcercos i companyia, per intentar frenar l’independentisme desacomplexat, i fer creure que encara es possible recuperar tot el que s’ha perdut aquestes ultimes setmanes, que ha estat el de la mort definitiva de l’Estatut, i el de la virulència extrema que pot arribar l’estat espanyol amb tots nosaltres.

Desprès de conèixer una nova retallada de la sentència al text, precisament avui, i amb una prova més que no els fa cap por de moment la reacció de la gent, i molt menys de la classe política catalana ha presentat tota la sentència, prop de mil fulls en aquest nou decret de Nova Planta, que per si havia algun dubte demostra qui mana, i quin paper tenim reservat dins l’estat, algunes de les perles que avui hem sabut atempten directament contra la nostra consciència, i la dignitat com a poble sotmès als designis d’un tercer que no ens vol res de bo:

La vegueria tants sols pot ser una nova denominació provincial, i en cap cas pot modificar cap límit territorial, les diputacions no desapareixen, i futures vegueries com la de l’Ebre, la Central o la del Penedès ja son impossibles.

El deure de conèixer el català i el castellà es diferent, ja que en el primer cas no es jurídicament exigible, deixar de ser preferent a les administracions, i mitjans de comunicació. Pel que fa a la llengua pròpia  ens diu que no pot perjudicar al castellà,  i no es podrà obligar per exemple a l’etiquetatge en català.

El català no podrà ser única llengua vehicular a les escoles, i el castellà també ho podrà ser, una clara bomba per la tant lloada immersió lingüística.

El terme nació en el preàmbul no te cap valor jurídic, i ens diu que la única nació es l’espanyola, i a més indissoluble, i no es pot utilitzar el terme nacional. Els drets històrics i símbols son vàlids si s’entenen com a nacionalitat, i mai podran deslligar-se de la constitució.

La falsa bilateralitat queda anul·lada, i queda clar que l’estat sempre estarà per sobre de les comunitats autònomes.

 

La capacitat de convocar referèndums i la seva aprovació, son exclusivament de l’estat, o sigui prou de perdre el temps amb IP, ILP o altres coses que seran impossibles.

 

Les inversions promeses durant set anys queden en un no res, i el sistema financer queda fet miques, ja que el famós anivellament el marca l’estat, així com la solidaritat autonòmica, alhora que deixa sense efecte les diferents tipologies de competències actuals.

Aquest es el projecte, entre moltes altres coses que ens condueixen directament abans del 1979, però amb la certesa que això es el final, i no hi ha cap poder real per recuperar res de tot això, per molt que aquests politics catalans vulguin vendre’ns una nova moto. Per tant la solució es molt clara, i crec que demà, tot hi que  per la porta del darrere, es visualitzarà clarament en contraposició a aquesta ceguesa institucional, què l’únic que ha fet es col·laborar amb el botxí per fer complir la sentència.

Desprès del 10 arribarà l’11, i per molt d’enrenou que s’hagi produït, el temps tot ho esborra, i poques coses realment canviaran, nomes hi ha una cosa que podria donar el cop definitiu a la situació, i son 68 diputats al Parlament, amb la missió ben clara de la declaració unilateral d’independència, no s’hi val demà portar una estelada, i alhora d’exercir el vot donar-lo a un partit autonomista, prou de misèries, i vertaderament anem per feina, la proposta hi serà, i les urnes també, aquesta serà la vertader manifestació, no de cara a la galeria, sinó amb efectes pràctics.

 

.

MORALMENT EXCLÒS DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

General

L’ajuntament de Sant Pere de Torelló ja es el quart municipi català, on el seu plenari declara sentir-se moralment exclòs de la Constitució espanyola, com un gest d’afirmació democràtica, en resposta a una sentència humiliant que no ha respectat la voluntat del poble català, i on tots els grups han seguit l’exemple del Port de la Selva, Vilafranca del Penedès i Tarrés, amb un degoteig que poc a poc es va ampliant per les postres contrades, i que ha causat contrarietat en el govern català.

Efectivament, l’alcalde d’aquesta vila, i portaveu de Decidim.cat Jordi Fabrega, va aprovar un text on definia la decisió del TC, com de democràticament inadmissible, i el qualifica d’òrgan caducat i bloquejat, alhora que s’alerta de la diferencia de tracte amb altres estatuts amb punts idèntics al català, però amb resultats molt diferents, es per això que s’obre una ruptura del pacte constitucional, i la via autonomista, i demana obrir nous camins.  La reacció del govern en boca del conseller Nadal, ha estat “una mica insòlit” i “fora de lloc”. Així com les reaccions d’en Miquel Iceta preguntant-se si la manifestació es d’Omnium o del poble de Catalunya, i insisteix que la senyera ens uneix a tots, i el lema no. També ha posat cullerada Joan Ferran, que diu que no atendre la demanda raonada, responsable, unitària i patriòtica del president amb la senyera, es un acte excloent, denuncia la divisió que s’ha creat, ja que la paraula decidir te moltes interpretacions, i que bàsicament tot te un rerefons electoral.

 

La iniciativa dels ajuntaments, sols pot veure’s des de la dignitat, i una resposta insubmisa de la humiliació soferta, i davant l’absència de reaccions serioses i responsables de la classe política. No es pot enganyar a la gent dient que la Constitució i la democràcia es una mateixa cosa, perquè evidentment no ho es, per tant el nostre deure moral es escollir democràcia, abans que aquest text que fa olor a naftalina, i que tant sols te un objectiu ben clar que no difereix gaire del que tenia el dictador durant 40 anys al poder. Un exemple de les misèries dels partits, son les reaccions socialistes amb el tema dient que esta fora de lloc, quan el que esta fora de lloc es fer veure que no passa res, i intentar enganyar la població dient que hi ha formules per refer aquest pacte inexistent amb l’estat. Respecte Iceta i la seva obsessió unitària, crec que van votar si a l’estatut, i per tant deuen estar d’acord en que som una nació, i no una regió qualsevol, i també amb el dret a decidir, ja que es la base de qualsevol estat  democràtic, per tant no veig res que ens pugui unir més. El de la crosta com sempre va més enllà, i parla de demanda patriòtica del President, i d’acte excloent per les interpretacions de decidir.  Fa gracia parlar de patriotisme i president Montilla, quan precisament no seria la seva característica principal, si no creu amb la frase abans mencionada crec que hauria de dimitir immediatament com a President, ja que vol viure d’esquena a la realitat, i amb un nivell democràtic molt baix. Pel que fa a la paraula decidir, nomes pot fer por a aquells que ho volen controlar tot perquè res es bellugui, i no volen escoltar el poble.

 

Les reaccions de la dignitat no son absurdes, son necessàries, i el partit socialista, o els altres partits del Parlament no les volen assumir, i seguiran marejant la perdiu fins les properes eleccions per intentar soterrar el tema com abans millor.

 

 

 

 

MONTILLA I CAROD INCOMODES AMB EL LEMA D?OMNIUM

General
En el dia que Duran defensava que el TC espanyol esta per damunt de qualsevol referèndum, com marca la legalitat espanyola, i que la culpa de tot plegat es dels politics, per no haver presentat iniciatives per canviar la situació, segueix la polèmica absurda, amb uns socialistes que s’han posat de peus a la galleda al defensar una manifestació on no creuen amb la nació, i molt menys en el dret a decidir, cosa que sorprenentment ha ratificat el vicepresident Carod des del Canada, en un altre exercici de cinisme polític.

Efectivament el líder d’Unió ha assumit el que es una gran realitat, que el sistema legal espanyol es el que es, i per tant qualsevol sentència s’ha d’acatar i esta per damunt de la decisió de qualsevol referèndum. Hi lamenta que la culpa es de tots nosaltres, i ha mostrat la insuficiència de qualsevol manifestació com la de dissabte.  Per la seva banda les pressions del PSOE-C i el seu President per canviar la senyera pel lema de la manifestació sembla han estat rebutjades, i les seves divagacions sobre el símbol que ens agermana més desateses. Avui ha tingut un aliat sorprenent, el vicepresident Carod, que ha animat a les entitats, i partits a posar-se d’acord amb la capçalera, per evitar donar satisfacció als que han fet possible la sentència. Li sembla perfecte el lema, però que la marxa vagi encapçalada per la bandera nacional es el missatge més potent que podem aspirar.
Pel que fa en Duran, crec que l’ha encertada de ple, si es vol seguir en un estat que nomes ens vol pel que ens vol s’ha d’acatar les seves lleis, i aquestes son clares, no s’hi val per interessos o per immaduresa la queixa fàcil del sistema, i alhora no voler sortir del sistema, es així de simple, no s’hi val voler que no surti una sentència per interessos electorals, i desprès fer grans escarafalls com si fos un tema no esperat, i tampoc s’hi val voler estar dependent d’un estat a mitges, o s’hi esta o no, no hi ha mitges tintes. Pel que fa als socialistes, han caigut a la seva trampa, i un partit tant poc amic de la democràcia, i dels interessos de Catalunya, no pot encapçalar una manifestació on s’hi trobarà totalment fora de lloc, tot i el lema ambigu de l’acte. Es crec la tomba definitiva d’aquest president de fireta que ens ha tocat patir. El que ja  sembla increïble es la reacció del vicepresident defensant els mateixos arguments, quan suposadament era un independentista de pedra picada, i que ha confirmat el canvi de rol d’ell en particular, i del seu partit en general. Li sembla normal que un President català no accepti una afirmació nacional que ja figura en l’estatut que defensa, i el dret elemental més democràtic, com es el de decidir, i a canvi presenti una bandera, que hores d’ara tant sols representa una autonomia de segona en un estat espanyol amb totals mancances democràtiques.
En definitiva, segueixen les incoherències, una rere l’altra per no encarar la situació catalana actual, i no saber respondre a la humiliació de part de l’estat espanyol, cosa que dona més força a una candidatura que porti la resposta com a lema, i sense complexos alhora de mostrar la dignitat en forma de declaració unilateral d’independència.

 

 

COM FER DE LA DIGNITAT UNA TITELLA

General
La dignitat es un be escàs en els nostres polítics, i la situació en que es trobem desprès de la porta als nassos del TC al poble de Catalunya, la resposta no ha estat diferents a altres cops, i més enllà de gesticulacions que ja no enganyant ningú, no hi ha res més. Podem veure tres exemples clarificadors, la presència del President Montilla a la manifestació, ara sembla que darrere una senyera, ja que això de decidir esta reservat als adults, i com se sap som encara infantils, la visita per fer-se perdonar a Extremadura del nou president del Barça, i la presentació ara d’una ILP pel referèndum per evitar la segura paralització de la IP de Tena i Bertran, embolicant encara més la troca.

Els socialistes catalans segueixen rebutjant el dret a decidir, que diuen no uneix, cosa falsa, ja que el que més uneix a la gent es poder saber la seva opinió sobre el que els afecta.  Un lema tant light, i amb mil interpretacions no pot ser assumit pel PSOE-C,  em pregunto quina part, la de som una nació que ells mateixos van votar a l’Estatut, o la de nosaltres decidim, que com a partit antidemocràtic evidentment no volen que decidim res de res. Parla d’estats normals, segurament no ho saben, però nosaltres no estem en una situació normal, i fan un us fraudulent de la senyera, que mai han estimat com a símbol i ara es la seva taula de salvació, i la posen per damunt del dret a decidir de la gent, quan es totalment a la inversa. Paper patètic el del president català que no sap ni vol veure la realitat catalana, i el delicat del moment.
En Sandro Rosell, va fer campanya aclarint que no es pot barrejar política i el club, i de moment ja ha inscrit el club a la manifestació d’Omnium, greu contradicció, o es que nomes molestava l’independentisme, i desprès com a bon catalanet colonitzat va a Extremadura, que es veu que es un símbol del simpatitzant del Barça mundial, com si a tot el planeta no hi hagués simpatitzants blaugranes, que es veu son inferiors als de l’estat espanyol, ens parla de valors i va a veure un president extremeny que sempre ha insultat els catalans i especialment amb les postures d’en Laporta.  Em sembla que el valor de la catalanitat del club es intransferible, i no s’ha d’amagar pas, qui no li agradi te molts clubs al món per escollir, però la identitat del club es una senyor Rosell i no ens hem de fer perdonar res.
Per últim la ILP ara presentada com a pla B, es tot un embolic, ara per evitar la retallada estatutària i la visita de la llei de consultes al TC.  Crec que es una batalla perduda, i volent utilitzar la legalitat espanyola pels nostres fins no ens en sortirem, per tant cal fixar la mirada en les eleccions del novembre, on si es decidiran moltes coses, i no amb giragonses absurdes que tot hi la bona fe no ens porten enlloc, ja que tothom sap que l’estat no permetrà la visualització d’una recollida de signatures massiva, i no val la pena perdre el temps.
En definitiva, tres situacions que demostren les nostres misèries, i les coses poc clares des del nostre territori.

CARME CHACÓN I EL SEU NUL INTERÉS PER CATALUNYA

General
Tots aquells votants socialistes que van col·locar aquest personatge a Madrid, amb promeses de defensa dels nostres interessos per damunt de tot, i que han seguit la seva trajectòria, ara com a Ministra de Defensa espanyola, i les seves declaracions de la sentència del TC, espero i desitjo vegin l’errada que van cometre, no dubto que molts de bona fe, però sobretot aquests, i com vulgarment es diu de les errades se n’aprèn, i no tornaran a dipositar la confiança en un personatge i un partit, què clarament va en contra dels nostres interessos, i quan dic nostres, vull dir de tots, els que creuen amb aquesta nació i els que no. Cal desemmascarar aquests farsants per no caure un altre cop en el mateix parany.

Prop de 1700000 votants van donar confiança el 2008 a la Carme Chacon per les eleccions espanyoles, i on el seu programa que anomenava aquesta paraula trampa i impossible, què es el federalisme molts cops, i ens defensava el Tribunal Superior de Justícia com última instància a Catalunya, i unes majors competències en aquest àmbit per la part catalana, com també defensava un nou model de finançament més just per el nostre territori. Cap d’aquestes dues promeses podrà acomplir-se donat que han estat retallades de l’Estatut per part del TC. La seva reacció ha estat oposar-se a la manifestació del dia 10 a la qual s’adherit el PSOE-C per tenir altres compromisos, i demanar valorar el 95% del text que ha quedat íntegre, i no protestar per un 5% que ha deixat ferit de mort el text en els aspectes abans indicats, i molts d’altres que la Chacon no li importen en absolut.  Diu que treballaran per recuperar-lo, i s’atreveix a dir que Catalunya ha d’estar feliç per la retallada, i donar gracies a Jose Montilla i Jose Luis Rodriguez Zapatero pel seu esforç en tenir el major autogovern que mai ha tingut aquest país.
Aquest personatge representa el cinisme personificat d’aquest partit, junt amb d’altres del arc parlamentari català que pretenen que ara ens creiem els seus escarafalls i la seva indignació, quan fa quatre dies tots intentaven fer mans i mànigues per endarrerir la sentència fins desprès de les eleccions, deien per responsabilitat, en realitat era per vendre els seus falsos productes electorals sense haver de fer front un altra cop a la dura realitat que ens dona l’estat espanyol. La Carme Chacon pretén valorar la sentència per quantitat, i no per qualitat, quan precisament la part retallada es essencial no tant sols en el fals programa electoral que va vendre, sinó amb la llengua, el finançament, l’autogovern o la justícia, per citar quatre exemples.  Tots ells, temes que segurament amb ella ni li van ni li venen. Evidentment defensa el seu nacionalisme espanyol, i el seu president Zapatero per damunt de tot, i pretén que donem les gracies amb ell i al President Montilla. Quan aquests dos personatges han incomplert totes les promeses per aprofundir l’autogovern català, i senzillament han estat un tap pel nostre estat del benestar.  Ha tornat a treure el tema del nostra major autogovern, un altra cosa que sap perfectament que es mentida, ja que es pur miratge estètic sense rendiment real, i on en Zapatero ja ha avisat que això es el final del trajecte.
Aquest tipus de personatges sembla que des dels seus objectius nacionals espanyols, i sempre en contra dels interessos dels seus votants catalans, ens prenen per imbecils, i pretenen fer creure que treballen per nosaltres, quan precisament son els nostres pitjors enèmics, i cal deixar-ho ben clar.
Aquests son els personatges que cal vèncer, des de Madrid, o els que des d’aquí disfressen les seves ànsies de gestionar el mínim poder català amb fantasies com el concert econòmic, quan el TC acaba de condemnar-nos a l’espoli per sempre. Cal fer neteja per dignitat, ja que tots aquests no ens poden representar a ningú que no siguin ells mateixos.
 
 

 

CARTES DE LAPORTA I ICETA

General

Coincidint gairebé en el mateix espai de temps, han publicat dues cartes el fins ara president blaugrana Joan Laporta, on revela que finalment per lluitar per una situació millor pels postres fills, cal un estat, i esta disposat a presentar el seu partit, i un altra d’en Miquel Iceta, que desprès de repassar la sentència, dient el clàssic de no posar la bena abans de la ferida, insisteix en lluitar per aprofundir l’estat federal, i celebra un fracàs del PP, ja que la majoria d’articles impugnats no han estat modificats. Son dos concepcions del joc que conviden a la reflexió.

Per un costat en Laporta es compromet a dedicar la seva energia a un repte com es l’estat propi, què garantirà un millor qualitat de vida per a tots. Ha escoltat el seu cercle d’amistats, i un cop finalitzat la seva etapa blaugrana, no ha fet cas dels que el volien protegir avisant dels perills que es trobarà a la política, però el poder intentar a partir d’aquest projecte, millorar la situació dels nostres fills, dels pensionistes, del sou dels treballadors, baixar els impostos,  i ser una societat de qualitat i amb veu al món, en definitiva treballar per la llibertat de Catalunya, s’ho val, i qualsevol altra aposta esta condemnada al fracàs, i per això crea un partit polític per fer-hi front.

Per la seva banda en Miquel Iceta, diu que la sentència del TC ha provocat un problema jurídic i polític de conseqüències imprevisibles., Es mostra cofoi de que el PP ha fracassat, i l’estatut no ha estat liquidat, no esta en condicions d’opinar del tot ja que diu que cal conèixer tota la sentència, però políticament diu que esta indignat, perquè un tribunal deslegitimat modifiqui una llei fruit d’un pacte del Parlament, el Congrés, i el Senat i un referèndum, però destaca que fa quatre anys que s’aplica assumint noves competències, i un nou finançament, i es pregunta perquè ha decidit actuar sense respectar la voluntat popular.  Ho troba irresponsable i manca de visió d’estat, encara que dels 114 articles recorreguts pels populars, nomes ha afectat a 14. Destaca que cal acatar la sentència, però mostrant la disconformitat, i demanant lectura generosa del pacte constitucional, i l’evolució federal de les autonomies.

Pel que fa en Laporta, crec que ha actuat correctament, esperant deixar la presidència blaugrana, i confirmant el seu pas a la política, pràcticament per lluitar per la supervivència d’aquesta nació,que tant sols s’aconsegueix amb un estat propi, sap del seu potencial mediatic, i de que pot ser un factor decisiu pel projecte, ara cal tal com va dir en l’Assemblea de Reagrupament generositat i unió de tots els independentistes, te una oferta damunt la taula, per liderar el projecte, i crec que qualsevol altre opció seria un suïcidi polític sense cap solta ni volta.  El que més temien els autonomistes poc a poc comença a quadrar, i es pot fer una realitat.

El Miquel Iceta, en la seva línia li preocupa el problema i no per ell en si, sinó perquè no tenen resposta concreta per resoldre’l, ja que estan lligats de mans i peus, i de cap de les maneres vol deixar el projecte espanyol, es una mena de relació sadomasoquista, on un mana i castiga i un altre ho accepta sense voler deixar-ho. Parla del fracàs del PP, perquè tant sols ha aconseguit eliminar 14 articles, oblidant-se del socialista defensor del Pueblo, i de que el moll de l’os de la llei ha quedat per terra, vol guanyar temps per no valorar la sentència fins tenir-la damunt la taula, i ens vol enganyar amb l’aplicació que ja s’està fent amb noves competències, no se on les veu ja que la més famosa es Rodalies, i no tenim ni trens ni vies, això si podem modificar els horaris, quina gran cosa. Es totalment cínica aquesta referència, com també la del nou finançament que simplement avala l’espoli sense diferencies. Per últim ens parla d’aquest pacte del Parlament amb Congres i Senat, un altra falsedat, ja que les modificacions les va dictar Madrid, i no el Parlament, que al final amb l’acció vergonyosa d’un tal Mas va signar la proposta que venia del govern espanyol, i on per cert el PSC apart d’esmenar a les 24 hores el text original, va desaparèixer de les negociacions. L’últim acte de cinisme es seguir insistint en l’evolució federal de les autonomies, quan Zapatero ha donat per finalitzat l’estat autonòmic, i no hi ha res més.

En definitiva, arguments per un costat, i enganys cada cop menys efectius per un altra, la població ha de triar i fer-ho amb responsabilitat.

 

 

LA MANIFESTACIÓ DEL DIA 10

General

Feia uns dies que volia parlar d’aquesta manifestació, i em sembla que a mesura van succeint els esdeveniments, n’estic més convençut de no anar-hi. Quan sents el President Montilla, en Duran i Lleida, en Mas, i d’altres patums que habiten em el Parlament parlar-ne, crec que qualsevol independentista  que ja no vol saber res de sentències, i simplement vol la dignitat de l’estat propi, un cop constatat la mort de l’autonomisme.

El president Montilla, i el seu partit amb el president espanyol donant per tancada la carpeta catalana, la ministra Chacon contenta amb la sentència, i un partit que vol reivindicar un estatut com a taula de salvació, què va esmenar a les 24 hores, i posteriorment va desaparèixer en la negociació a Madrid, per acabar de rematar-ho, el President renuncia a la seva línia davantera, i anirà darrere una senyera neutra i llisa, se’ns dubte el tema de decidir no va amb el seu tarannà, com ja ha mostrat molts cops amb els seus camins inviables. El Sr. Mas, el mateix que va pactar i retallar amb Zapatero l’Estatut ara retallat,, i que ens titlla d’immadurs per voler decidir el nostre futur, ara ens reclama al carrer, precisament per decidir un rebuig a l’acció del TC, no quedàvem que érem uns adolescents. Tenim també en Duran, que reclama una resposta política unitària abans de la manifestació, alertant que el perill es que els independentistes facin més soroll que ningú, o sigui per una banda nosaltres decidim, i per l’altre tractant de perillosos als que ho volem fer, i no com el Sr. Duran que vol seguir aquest camí autonòmic fins a la fi dels segles.

 

Per cert un President Montilla, que ahir va rebutjar a última hora l’entrevista televisiva amb la Terribas, i no va voler donar explicacions de la seva falta de dignitat davant la població catalana, ja que les seves contradiccions i la seva posició incomoda li passa factura, i ja es fa difícil explicar-ho tot plegat amb un mínim de coherència argumental. Aquest mateix personatge ens vol engrescar a una manifestació, on els independentistes teòricament hem d’aprofitar per la porta del darrere, i fer sentir la nostra veu per sorpresa, no som fugitius, ni ens avergonyim de res, i per tant la independència per davant i la cara ben alta, ara participar en una farsa aprofitada per l’autonomisme més recalcitrant no es una bona solució.

 

 En definitiva, i respectant totes les opinions, el projecte per l’estat propi esta prou madur per  no haver d’anar d’amagatotis,  i servir amb safata arguments falsos als que no volen moure un mil·límetre la seva posició. Per tant jo no em manifestaré més sense una proclama que parli de l’estat propi, la independència o el dret a l’autodeterminació, i si això no suposa una unitat total, crec que no es  el tema principal, ja que en una democràcia, guanya la majoria, i aquesta mai es el 100% dels vots. Aquesta es la meva unitat, i el no seguir enganyant a la gent per sortir de l’atzucac on ells solets s’han posat.

 

 

CRÒNICA D?UNA MEDIOCRITAT ANUNCIADA

General

Acabo de veure el debat entre els representants de les sis forces politiques que habiten en el nostre Parlament, sobre la sentència del TC a TV3, i com a ciutadà, i sempre em sorprèn, he quedat un altre cop astorat de veure tanta mediocritat concentrada en un plató, i que si no fos pel projecte de Reagrupament, crearia una desafecció difícil de digerir. Si aquests son els que han de salvar la dignitat de Catalunya, o els que han de gestionar una desposta adequada, anem arreglats.

El mateix dia que el president espanyol Zapatero ens diu que la resolució posa punt i final al procés d’ampliació de la descentralització política, i el reconeixement de més identitat per Catalunya, alhora que dona per acabat les negociacions per l’autogovern de Catalunya. També el dia que des  de l’Artur Mas i des del President Montilla, afirmen voler refer els pactes amb l’estat, i que aquest últim rebutgi anar davant la Manifestació d’Omnium, per un lema  tant light com “Som una nació, nosaltres decidim”, i que es vol vendre com un rebuig massiu a la sentència estatutària, i per tant no aspira a res més que això.

 

Doncs precisament avui, les actituds i comentaris en el plató, han estat d’una vergonya aliena fora de mida. Per Ciudadanos, l’Albert Rivera amb el seu tarannà ultranacionalista espanyol, ha defensat passar pàgina i acatar com no pot ser d’un altra manera la sentència, cosa certa si es segueix la legalitat espanyola, però no ha parat de parlar de la demagògia dels vertaders problemes de la gent, com la crisi, i de atorgar-ne la potestat de conèixer la Catalunya real, que per suposat poc sentiment català te i tot es culpa del nacionalisme català, vertaderament penós. Per part del PP la Dolors Nadal ha defensat que l’Estatut gracies amb ells ja es constitucional, com si això fos un mèrit essencial, i dins del seu ideari contrari a qualsevol avenç català, fins hi tot a defensat a la De Cospedal que ha anomenat feixista al president català,precisament ella, que el seu partit esta ple de feixisme, i el seu president d’honor amb vinculació total amb la dictadura franquista, on 30 anys desprès encara cap condemna a aquest període terrible i sagnant. Per Iniciativa, la seva màxima aposta es fer una consulta sobre l’estatut final, una gran bestiesa ja que no ens porta absolutament enlloc, i a més l’estat no ho deixarà fer, i presentant la contradicció de participar amb manifestacions contra la reforma laboral, i estan amb un govern amb el seu impulsor socialista. Per part d’Esquerra , l’Anna Simó amb aquesta fal·lera independentista que ara destil·len, i que portaven set anys abandonada, segueix donant a aquesta opció tota la seva energia, però mentrestant al govern amb els socialistes, i fent el gallet amb la seva negativa a l’Estatut, quan tots sabem que la direcció portava el SI com opció, es una bona prova de que costa molt recuperar una credibilitat esgotada en aquest segon tripartit sense solta ni volta.  En Miquel Iceta pel PSOE-C amb el seu paper de moderació, i defensa d’una resposta unitària, quan els seus caps espanyols com la Chacon o el mateix Zapatero, mostren la seva satisfacció i a més parlant d’unitat d’acció, esta comprovat la inutilitat dels 25 diputats socialistes a Madrid, què han votat molts cops contra Catalunya, i per tant no hi ha unitat possible.  Per últim l’Oriol Pujol que tampoc s’atreveix a plantejar res més agosarat que intentar reforçarà els pactes d’estat, i sobretot avançar les eleccions. per arribar abans al poder, i per suposat res de referèndum independentista, i si per altres temes, es a dir la cançoneta de sempre.

 

Totalment desencoratjador veure aquests autèntics titelles, intentant vendre un projecte que ja esta caducat, i a més que poca gent es creu. Cal fer front a aquest sistema, que al  final es protegeix, i sap activar to

El TARANNÀ DEL SOCIALISME CATALÀ

General
El  mullader de l’Estatut ha passat factura a altres noticies, què donen moltes pistes sobre la forma de pensar dels socialistes catalans, ja que el Museu Olímpic  de Barcelona, a proposta de l’alcalde Hereu, ha passat a denominar-se pel nom d’un feixista recentment mort, com a Museu Olímpic i de l’esport Juan Antonio Samaranch, i la ministra, i ultima candidata dels socialistes catalans, Carme Chacon, ha expressat la seva satisfacció per la resposta del TC, i la seva disconformitat amb la Manifestació del dia 10.

A petició de l’alcalde Hereu s’ha rebatejat aquest Museu amb el nom de l’insigne falangista, cosa no gaire difícil, ja que a la seva junta hi trobem noms com Alejandro Blanco, president del COE, Jaime Lissavetzky perseguidor oficial de les seleccions catalanes pel planeta, o Pere Alcover responsable del boicot a la selecció de rugbi catalana, tot un seguit de personatges anticatalans, amb un president que ja va gastar dos milions d’euros del consistori per la  celebració de la Copa Davis amb Espanya. Pel que fa a la ministra Chacon, se sent satisfeta per la sentència, i ha demanat posar les coses en perspectiva, alhora que ha anunciat que no anirà a la manifestació catalana, i que s’ha demostrat que l’Estatut es majoritàriament constitucional, i ha atacat al PP per la seva guerra contra el text.  El President ens diu que malgrat la retallada continua sent un avenç respecte el de 1979.
La turmenta política que vivim, amaga els detalls escabrosos d’aquest partit, què es un dels principals culpables de l’atzucac on ha entrat Catalunya. L’Alcalde de Barcelona demana posar nom d’un museu a un falangista convençut, i això en una democràcia no es de rebut, ja va ser un escàndol l’homenatge rebut per aquest feixista en la seva mort, i ara això.  Una democràcia que homenatja als col·laboradors d’una dictadura sagnant no es una democràcia normal, i els representants polítics escollits pel poble que incentivin aquesta opció, es mereixerien la inhabilitació, i encara més en una Junta del Museu on hi ha un caldo de cultiu profundament anticatalà.  Pel que fa al President, la mediocritat fa dir que es conforma, ja que es millor que el del 78, cosa que amb els meus dubtes acceptaria, i preguntaria que això no es cap celebració, ni mèrit, sinó una obvietat.
La ministra Chacon fidel al seu tarannà espanyol, troba satisfacció en la resposta del Tribunal, ja que majoritàriament es constitucional, i culpa al PP de tots els mals. Caldria dir-li que el Defensor del Pueblo,socialista també va presentar recurs de l’Estatut i no en diu res, i que no es qüestió de quantitat, sinó de qualitat, però esclar per una persona que el seu últim interès es Catalunya no es podia esperar res més.
Aquesta es la cara socialista, la mateixa que el PP, i amb un conflicte, que defensant encara la part més perjudicial per Catalunya, s’estan quedant sense arguments sòlids per fer front a unes eleccions que definiran si l’independentisme es una opció viable políticament, davant la situació actual amb l’estat.