Ulisses20

Bétera, el camp de túria

En directe via Llíria, a través d’Itaca, amb permís suprem de Vicent Galduf

0

Si ets a fora, t’imagines que les coses ja venen fetes, caigudes del cel. Però ves que hi ha els músics, el teatre gran de La Unió que ha d’acollir tot d’assajos generals, els viatges des de Xàtiva, des de València, des de Barcelona… Perquè els músic s’hi han de trobar, i han d’anar abocant tot d’esforços per preparar un concert fantàstic. Quanta gent vindrà dels pobles? Quants pobles hi haurà representats el 21 a Llíria?
La festa serà a l’escenari, però també serà a les llotges, a les grades, entre el públic. El número màgic, en serem tres mil (3.000), que canten pel país. Quin goig de veure’ns, contra l’expulsió.
Gestionem de convidar els membres de l’associació de musulmans del camp de Túria. de convidar-los a cantar plegats.

Escalfant instruments i veus… l’assaig.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La música contra l’expulsió (2)

0

Mitjanit. He deixat un centenar de músics en un dels assajos del que serà el concert de dissabte 21 a Llíria. Llíria serà la capital del país, el 21 de novembre, que s’hi apleguen 140 músics d’una qualitat discutiblement indiscutible: l’Orquestra àrab de Barcelona, la Banda simfònica la Unió, David Pastor, Tobal Rentero, Miquel Gil, Pep Gimeno… Els organitzadors som l’Institut d’estudis del Camp de Túria i, com ens diu en Frechina, som bojos. No ho estem, ho som. Els valencians omplim un estadi de futbol cada dissabte o diumenge, dos estadis, més de vint estadis amb una mitjana de 5.000-10.000 espectadors. Cada cap de setmana. Aquest concert del 21 és una nit única, sens dubte, un colp l’any i para de comptar, i patim de no ficar tres mil persones al Pavelló de l’Arc. Amb tres mil passem comptes, sense pèrdues. Una altra quantitat fóra la ruïna, sobretot la ruïna moral. A l’escenari hi ha una qualitat de molt de pes, perquè volem aplegar un concert de veritable país, de primera divisió europea. Fins i tot convidem la gent del nord, fem una crida als blocaires de Vilaweb, als altres, als amics i a les famílies. Perquè n’hem d’aplegar tres mil (3.000), per mantenir-nos vius. Ja sabem que pujarà gent d’Elx, de Concentaina, de Gandia, d’Albaida… No sabem quanta gent baixarà de Castelló, de Tarragona, de Perpinyà… Hem convidat polítics il·lustres, que han respost que tenen l’agenda complicada, que potser enviaran subalterns dels subalterns, si poden baixar… Ens temem que no tindrem gaire representació institucional, o política, o associativa… Per què ho feu?, ens demanen. Per què us jugueu el pressupost de cinc anys, del vostre Institut? No tenim una resposta convincent, o una sola resposta… Potser perquè qui ho hauria d’organitzar, no ho fa. Potser perquè els nostres músics mereixen aquella possibilitat, potser perquè no volem més expulsions. Potser perquè, com explica un dels protagonistes, cerquem maneres.
Aquesta nit hem estat a l’assaig, al segon gran assaig d’aquests músics que es desviuen perquè el país torne a cantar. Els xiquets, fins a deu anys, si van acompanyats passaran gratuïtament, però els mitjans amics ens demanen diners per publicitar-nos. Caram, això els mitjans que es diuen amics.
Som a vuit dies del gran concert. 400 anys esperant-nos, una gran nit. Única.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

‘Si és dolent, t’ho recomane’

0

Vint-i-cinc dies després d’encomanar-lo a la distribuïdora oficial, ha arribat a la nostra llibreria aquest lllibre que recomanava Salvador Cardús en un VilawebTV recent. Solament que he tingut una estoneta per fer una ullada ràpida i copsar que hi ha idees d’interés, divertides, algunes que copsen. Com també n’hi ha frases que poden provocar un retgiró a no pocs ortodoxos de la cultura o de l’educació. Malgrat l’anunci de l’apocalipsi, en realitat, segons que vol explicar-nos el llibre, malgrat la banalitat i l’abús tecnològic, som una societat més complexa, sí, però també més intel·ligent. Perquè la pròpia oferta de banalitat, provoca un major esforç de la nostra intel·ligència, i no solament, o expressament, de les persones preparades acadèmicament, o que tenen una resposta més acord a allò que s’espera de l’home, que demostre que pensa, malgrat tot, també en el sentir general d’una majoria (supose que els valencians també hi són, a l’estadística). Abans de continuar, em quede amb aqueixa broma de l’inici: ‘els adults s’assemblen cada colp més als xiquets, tant per la fascinació que els provoca el món de l’entreteniment com pel tipus de diversions que els enganxen –videojocs, jocs d’ordinador, consoles…–. Això és el progrés: administrar l’estupidesa d’una manera més sofisticada.’ Geroge Will

La música contra l’expulsió (1)

0

‘Arriben bandes, fragoroses músiques,
arriben bandes, encetant el vespre…’
V.A. Estellés
 
La Banda Simfònica La Unió Musical de Llíria, l’Orquestra Àrab de Barcelona, la rondalla de Pep Gimeno, Pep Gimeno, David Pastor, Tobal Rentero, i la veu inconfusible d’un músic majúscul, Miquel Gil… Tots plegats en una nit única, a Llíria, Camp de Túria, dissabte 21 de novembre, a partir de les 22.00h.

Vam començar l’any de commemoració dels moriscos amb un concert similar, i el tanquem amb una tria encara més excelsa, més singular i més arrodonida. És veritat que n’hi ha més músics al nostre país, però la tria que ens ofereix avui aquest concert combina l’experiència de veus amb la passió popular de la banda, com cantava Estellés, i els carrers i les places han de tornar a convidar l’aplec de cultures, dels homes i les dones que tornen a la seua terra, després que van ser expulsats fa 400 anys.
Contra l’expulsió, la música, les veus i unes partitures elaborades expressament, perquè l’ocasió mereix, a favor del respecte, la barreja, la integració, la diversitat, d’iguals a iguals. El 21 de novembre el Camp de Túria posa a l’escenari un concert de nivell mundial, i caldria una resposta que clamés a dins i a fora, un país que tornés a cantar, amb els seus músics, contra polítiques de murs i barreres locals, els valencians hem de continuar explicant-nos que hi ha més vida a banda dels corruptes, dels xenòfobs, de tants polítics com ens voldrien muts, incomunicats, expulsats… Aquest tambés és un concert a favor del coneixement, de la bellesa, de l’esforç de viure el dia a dia de manera digna. Un cant del ser contra el tenir, a favor de la terra i la seua música…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tardofranquistes!

0

És el crit de la metgessa que m’ha atés la revisió de la vista. El client que em precedia s’ha presentat com a inspector d’educació, i li ha amollat que ell està habituat a manar, que ningú no li ha de dir què ha de fer. La metgessa li ha etzibat que allà manava ella, i que si no veia clarament aquelles lletres no li anava a signar res. La porta era oberta i encara que jo no dissimulava, ella m’ho ha explicat després, tres vegades. Ha obert el diari que tenia damunt la taula i mentre m’explicava que feia trenta anys que revisa els ulls dels conductors, aquell inspector volia manar al seu despatx, perquè era inspector. -Inspector! -ha cridat ella davant meu (l’inspector ja no hi era)–. Per què no va a revisar aquestes escoles de l’Opus, que cobren encara que discriminen xiquets i xiquetes.
La metgessa es referia a una notícia del diari que explica que a València hi ha sis escoles de l’Opus que reben el concert, malgrat que no compleixen els mínims bàsics per rebre diners públics.
-Tardofranquista, l’inspector, encara es pensen que són en aquell temps! –continuava ella mentre jo em resignava a somriure i a anar dient en veu alta, E, V baixa, U, lletres de grandàries cada colp més petites. Les he dites totes correctament i m’ha signat la papereta–. Trenta anys, que he vist més de vuitanta mil pacients, perquè ho sàpia l’inspector.

Me’n vaig finalment amb la revisió feta, i la tensió disparada, a Trànsit, davant per davant d’on hi ha tot de cases que t’empomem perquè et faces la revisió, sigues o no inspector. Tot de xicots i xicotes al carrer, ara davant la porta de Trànsit, amb aquell aspecte de guilopos per afeitar, em xiuxiugen: -Multes? Multes?, segur que em volen engiponar alguna enganyifa i passe avant. No triguen a atendre’m, però no em lliuren el carnet, sinó un paper temporal, de resguard. Però, i el carnet?
–Com?, no, no, el carnet li’l faran a Madrid, allà n’hi ha més funcionaris.
–Ací també n’hi ha molts -responc.
-Sí, però allà n’hi ha més. Molts més.
Sembla que hem de justificar tot de pagaments a la capital, a Espanya, per justificar-los milers i milers de funcionaris que ens faran tot de carnets, entre més martingales. Això d’enviar la documentació de centenars de coses encara a Madrid pega en un mètode feixistot que ni socialistes ni populars no ens han volgut estalviar mai, per recordar-nos on són els amos i on hem de pagar finalment les nostres misèries.
-Tardofranquistes!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Camps és Sarkozy

2

Ho ha dit Cristòfol Aguado, president d’AVA, en una entrevista en directe al Canal 9/24. AVA és una associació de llauradors punta de llança de la dreta valenciana més rural, que malgrat anar contra els llauradors (!), a canvi en rep suficient suport –la cosa dels valencians, entre el camp i el seny, no és gaire afortunada. Per adobar la jugada, Cristòfol anava pelant el president d’Espanya, a la mateixa entrevista, acusant-lo d’anar contra el camp valencià. Potser que no mentesca gaire en això, l’home. Però, el mateix Cristòfol ha enaltit tant el gran esforç del president Camps, no solament comparant-lo, sinó afirmant que és el nostre Sarkozy particular, per com defensa la terra i els llauradors valencians, que la falla resultava massa grossa per ser gratuïta. El morro fort de Cristòfol, i de retop el morro del periodisme de Canal 9 per fer passar totes les misses a favor de la Generalitat, relatava com de gran és el president dels valencians, a l’hora de fer-nos valdre el camp, els preus, la terra i les alicates de collir. Solament que li mancava de dir que, per rematar la faena, Francisco canviarà els vestits Gürtel pels saragüells i la faixa, corbella i albarques i ja serà capaç de carregar el camió i portar la fruita al magatzem.
No hi ha espant, ni temor, ni vergonya, a València, ni a la televisió gürteliana. De vegades, arribem a pensar que tampoc no n’hi ha remei. Cristòfol rep ajudes directes de la Generalitat i, qui menja del pessebre, malgrat que sap que menteix per vendre’ns la burra, sap per què amaga el veritable negoci del camp valencià.

Post: a partir d’ara, Camps s’arribarà al port de València per bolcar els vaixells que ens arriben carregats de mandarina?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sant Lucar, Doñana, Manises

0

Fa unes hores que hem tancat el viatge per Andalusia. Avui realment, ja féiem la valoració del nostre inconclús viatge. Entre els lligams dels qui anem i ens demanem què fem i què podem fer demà per millorar; però també cal assenyalar un tret important: aquelles cooperatives d’Andalusia tenen moltes a coses a ensenyar-nos, i no hi ha dubte que hi volen compartir el coneixement. És brutal amb quina facilitat s’oferien a ajudar-nos, a explicar-nos com sobreviuen des de l’escassetat, amb una creativitat que no té límits.
Després de les hores de treball, avui hem passat el matí navegant pel riu Guadalquivir, fins i tot hem baixat al parc natural de Doñana, que m’ha semblat el nostre Saler, la Devesa, l’Albufera fa trenta o més anys. Allà no han deixat construir ni deruir ni embrutar. Un altre detall: ahir ens van rebre a l’ajuntament de Xerès, un detall que a València també és impensable.
Mentre decidim on anirem l’any que ve a aprendre, n’hi ha qui prefereix Itàlia, n’hi ha qui Finlàndia, vaig llegint un llibret que m’he emportat d’una petita llibreria de Còrdova, ‘L’escola de la ignorància‘, de Joan Claude Michéa. Em va encuriosir que Savater en parlés malament, però de les fullejades fetes, potser que tinga raó, malgrat que ja faré per explicar un mínim de l’entrellat principal.
Si algun objectiu tenen aquests encontres amb el cooperativisme europeu és justament anar contra aqueixa idea, de l’escola de la ignorància.

‘Els alumnes de Wittgenstein’

1

Una nova metàfora del llibre ‘La pedagogia contra Franquenstein’. de Santos Guerra.
Un filòsof que pensava que no arribaria gaire més lluny en les seues reflexions, va decidir de dedicar el temps a fer de mestre. Els seus mètodes eren violents, a base de càstigs, fins i tot a base de colps físics. De vell, el filòsof va tornar a revisitar els seus exalumnes. En realitat la seua consciència no el deixava tranquil, pel seu mètode de mestre violent. Va visitar cadascun dels alumnes, homes ja fets, amb alguns si va agenollar davant per davant, demanant-los perdó. El seu esforç era sincer. Però cap dels alumnes no el va perdonar. No podien perdonar tanta ferida, de tanta produnditat.
Perquè algunes ferides no es tanquen mai, i les ferides dels docents provoquen autèntics no-records, de tant pregones. Perquè les provoca algú que haria de guarir no provocar. Perquè les provoca algú que té autoritat i poder sobre l’alumne.
Les ferides són provocades sobre els xiquets, en un moment de la vida de gran influència, quan encara no són madurs. Però n’hi ha més raons que fan les ferides tan difícils de guarir…, la humiliació davant els altres, o perquè se’ls diu que ho mereixen. Iguament com ningú no oblida un bon mestre, ningú no oblida tampoc un mestre dolent. Malgrat que puga ser filòsof.

Entre cooperatives d’Andalusia

1

Som d’itinerari per Andalusia, compartint unes jornades de treball amb mestres de diferents cooperatives. És el tercer viatge de descoberta, després d’Euskadi (fa quatre anys), Catalunya (dos) i ara Andalusia, el sud més occidental d’Europa. Molts quilòmetres, molta il·lusió, recursos d’una certa escassetat (us pensàveu que les majories del PSOE havien invertit en l’escola?), i coincidències arreu que ens trobem: moltes hores, entusiasme, i viure l’escola com si volguérem ser finlandesos. L’educació és l’únic recurs, contra tantes mancances, més enllà de corrupcions, de polítics, de violència domèstica, de crisi econòmica o moral, d’horitzons estrets entre més greuges que llegim als diaris digitals (els convencionals de paper comencen per avorrir-nos en excés, sobretot als valencians).
És difícil no compartir tant d’entusiasme, davant l’adversitat. Així que avui la llaor és pels equips de les escoles que ens han acollit, i encara per convidar-nos a participar de les seues reflexions i debats, amb Miguel, Chica, Teresa, Paco, Rosa, i un grapat de mestres que viuen l’escola amb la passió del primer dia. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

‘La pedagogia contra Franquenstein’

0

El llibre de M. A. Santos Guerra és ple de metàfores, sobre l’escola i els mestres. Aquesta primera que versione és sobre un nadador que aprén a fer de mestre…
– Què ha de fer un nadador per aprendre a nadar i convertir-se en un expert? Almenys en un expert que no s’ofegue en el primer ni en el segon bany de l’estiu? Imaginem-nos que li ensenyàrem tot de teories sobre l’aigua, la seua composició química, els corrents marins, la densitat o les proporcions de clor o de sal, segons el medi i espai que triem a estudiar. Després imagineu-vos que li férem ordir en el passat dels millors nadadors olímpics, que en fes la història dels campionats olímpics i mundials, que dscrivís els estils, i encara es passés tres o quatre anys filant les teories i els corrents més estesos: perquè finalmen es decidís sobre Spitz, Phelps o tant se val qui .’ Finalment, un colp hagués aprés tota la teoria, i amb el diploma lluent, el portarem a la mar, com un expert de la natació… Doncs, un colp es llance a l’aigua, després de tanta preparació teòrica, el més segur és que trigue a ofegar-se uns quants minuts. Que és el que passa quan llancem els mestres a l’escola, a l’aula, després d’una preparació tan poc eficaç com excessivament teòrica, entre més errors de formació dels nostres mestres. To això que els filandesos han cuidat de traure de la formació dels seus mestres, encara continua practicant-se en aquest rodal, bo i pensat que amb uns mesos d’obsevació pràctica, els futurs mestres en tindran prou per començar un ofici que hauria de convertir-se en un goig de l’aprenentage, perquè és l’aventura del coneixement, entre infants o entre joves. D’una responsabilitat màxima en la primera part de la vida dels infants.
El més segur és que la majoria s’ofeguen, els primers anys, els mestres, fins i tot potser que arrosseguen els xiquets també, cap al fons (quin drama, tu). Sort que l’escola és capaç d’absorvir tot de fracassos, i regalar-nos noves oportunitats. La majoria, després d’ofegar-nos, hem tingut aqueixa sensació, que algú ens donava una nova oportunitat de tornar a aprendre, a nadar i a fer de mestres. Però n’hi ha que no tenen la segona oportunitat, d’entre els xiquets.
Ara, n’hi ha prou; els errors continus de tants anys haurien d’evitar tants nàufrags, any rere any.  Sobretot, si volem millorar l’escola, i formar millor els nostres mestres, abans de llançar-los a la mar. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La immensitat de Pep Botifarra

1

El concert de Pep Botifarra va fer el ple anit, a Bétera, i ves que no és un poble fàcil, Bétera, en cap dels sentits. Però la immensitat d’aquest home de Xàtiva no té límits, i encara l’horitzó que albira ens pot sorprendre i corprendre, a gairebé tots els valencians, d’una banda a l’altra de la corda que no és corda, que sembla un fil de palomar. La veu, els músics que l’acompanyen, els amics, l’èxit que ha sabut treballar-se amb més de trenta anys de cançó, no han trencat l’home, ben al contrari, aquella naturalitat del romanç, de l’acudit, de saber ser, és dalt i baix de l’escenari, és amb la gent amiga i amb aquella persona que el vol conèixer de colp. Potser per això, Botifarra és capaç d’aplegar la diferència mateix dels valencians, i emocionar-nos tots a través d’aquella senzillesa d’home. On hi ha la màgia que provoca que el jovent i els homes més grans queden atrapats, enviscats pel batre, pel vetlatori, per la jota…? De vegades, els colps de vent que semblen miracles es fan realitat pel treball intens, perquè l’art no és casual. I aquest home de Xàtiva, ha sabut regalar-nos, sense esperar-ho, un sentiment que teníem soterrat: l’autoestima de sentir-nos vius de la nostra tradició.
[la foto és de Yassmina Valls]  més informació a campdetúria.cat

Publicat dins de General | Deixa un comentari