Ulisses20

Bétera, el camp de túria

A la xarxa, deu dies després.

0

La conxorxa, les fatídiques coincidències, el cansament de l’electrònica, l’errada dels aparells, dieu-ho com vulgueu. Hem estat deu dies sense connexió, deu dies sencers. Deu dies perduts, incomunicats, absents, extraviats, muts, i tots els altres adjectius i pensaments de la gran apagada. No sabeu quants equilibris han calgut per tornar a ser. De nou, enmig del món i a expenses de la tecnologia. No podia ser d’una altra manera. Benvinguts a la pàgina. A partir d’ara mateix comencem a actualitzar continguts. Però ara mateix ja tenim la pàgina, la xarxa interna, les dades, malgrat que encara hi ha coses que non funcionen, i algunes altres coses funcionen a la velocitat del trenet de Bétera. D’aquell vell trenet de Bétera de tants bons records d’infantesa i d’adolescència. 
No puc dir que no han treballat de valent, els tècnics, i encara no sé el cost final de tant d’esforç. Però paga la pena, de nou, el patiment, i la col·laboració de la gent que ha fet possible que tornem a ser al món. Amb gairebé la majoria de dades recuperades. Ací mateix, als Quatre-cents colps,  Jordi explica com ha viscut l’experiència, des del seu propi bloc, fantàstic, tan especial per a la gent del cinema jove, des de l’escola. Benvinguts.  

Sense estat, som irrellevants

5

He llegit l’article a l’Avui del notari Alfons López Tena, corprenedor, com moltes de les reflexions a les quals ens té acostumats. Sobretot per clarivident, per contundent, fins i tot per cruel. Saber-nos irrellevants, malgrat els parlaments, els estatuts, les colzades pel finançament, els insults i menyspreus entre nosaltres mateix, les batalles internes, els errors i els encerts, els guanys, les somnis, la il·lusió… Tot plegat es concentra en què som irrellevants. Es redueix a no res, clar i net. Per no tenir importància, allò que fem i decidim, no li val ni un pegat, ni un sucre, ni un dolç, ni un got d’aigua, en el cas que els que governen l’estat, aquells sí, decidesquen si serà o no  oportú el sucre, el dolç, o el got d’aigua, per tapar-nos la set i els altres forats del cos, o si seran bonhomiosos per acceptar-nos les almoines. 
El notari, l’economista, el Ramon, i l’historiador, l’Oriol, em pense que juguen al mateix equip, ara. Encara que els dos segons els han fitxat entrenadors diferents, aquests de partits polítics a la manera clàssica. Però potser aquests tres personatges ja diuen més clarament on hem d’anar si volem pintar, si volem rellevància i no solament fum o aigua en cistella.
Potser va sient hora que vagen deixant de banda els caps de partit que durant tants anys ens han portat a la irrellevància absoluta. Sense estat, és el paper que ens toca de jugar. Sense, tot és il·lusió. Més fum.  
 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Músics, moriscos i compromesos (rectificat*)

2

Dimarts, 17 de febrer*, a partir de les 19.00 hores, al CLUB DIARI LEVANTE (València), presentem el concert Obertura de ‘L’any dels moriscos‘ al Camp de Túria, 400 anys anys després de l’expulsió. Els habitants de la comarca, com qui diu, vindrem a envair la ciutat, amb una intenció cultural, evidentment (no diem que altres intencions no foren necessàries). Explicarem el perquè d’un concert d’aital envergadura, Miquel Gil, Pep Gimeno ‘Botifarra’, l’orquestra àrab de Barcelona, i la Unió musical de Llíria no s’apleguen cada dia. Parlarem de les veus i de la música mediterrània, farem un parell de cançons de batre i de bressol, perquè els ciutadans de València, els que vulguen venir a escoltar-nos almenys, s’alfabetitzen de les veus de comarca, del viure de poble, s’emocionen del cant, de la música, de la paraula. En un trempar, que es queden mocats el que resta d’hivern, que ja és mocar a l’engrós i amb llençol de matrimoni col·lectiu.

Josep Vicent Frechina, la veu de La caseta del Plater, ens parlarà de la bellesa, de les veus mediterrànies de València, de Calàbria, de Còrsega, explicarà la riquesa del país a través d’unes veus inconfusibles, úniques, i farem una passejada a contra vent, perquè Llíria s’albire des de la ciutat, el dissabte 21, des de Sant Miquel i des del Pla l’Arc, baixarà l’herba d’olives, la botxa i el llentiscle, des de la Concòrdia, perquè València es desperte d’una vegada de tantes favaes com la malmeten i la confonen. Finalment, el cant de les bandes s’ensenyorejarà a plaer des de Vara de Quart a l’Eixample, com un tocar Al vent, nou i de nou. Presentarem el concert de Llíria, les següents persones de bé: Josep Vicent Frechina, president de la Federació d’Instituts del País Valencià. Miquel Gil, cantant i músic. Pep Gimeno ‘Botifarra’, músic i cantant. Albert Dasí, de l’Ideco camp de túria i, encara, potser que s’afegesca algú altre, a parlar i a acompanyar una taula d’amics. 

[Post: de públic, com a pocs n’hem de ser cinquanta, dalt o baix, perquè si en som menys els amos del Club Diari Levante (n’hi ha topònims que mereixen morir de garrotades) ens faran passar la granera i torcar la pols amb l’espolsador. Féu el favor de venir, collons!]

El secretari feixista del vaticà, ora pronobis

0

Quin atreviment, pobre, aquest papa II, o papa bis, o secretari del vaticà, o primer ministre o corb d’alta volada o sangonera de vol pla. Aquests del vaticà no tenen vergonya, ni la coneixen, i si per ells valgués la història, encara ens governaria el feixista Franco, que no passaria res, que ellls el portaren davall del pali, per a vergonya de la República i de tantes morts de les quals van ser còmplices. De fet, encara no han demanat perdó, de tantes intervencions funestes ací i enllà, però prohibeixen els matrimonis no convencionals, ells que són l’exemple encobert de l’abús sobre menors, demanen respecte per la seua religió, ells que són els primers a insultar i a predicar contra els seus contraris, que atien odis i agressions com un model, falsos com són a canvi de guanys personals, de lladrocinis, d’evitar el veritable compromís allà on cal, d’anar darrere les fortunes alienes. Ja saben on piquen i volen, els corbs de l’església, contraris a la llengua, a la dels valencians, naturalment, que encara amaguen els que ens va costar l’última visita, que encara els en regalem una altra, a veure si tornem a pecar, que aquesta també la pagarem nosaltres, a canvi d’hospitals, d’escoles, d’asils i altres necessitats. Que el govern i l’església catòlica, representada per estols de corbs, bisbes i goril·les, se’ns beguen la sang i el calaix. Amén. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Incomunicats? Impotents? Incompetents?

0

Vivim uns dies d’incertesa, a l’escola, des que vam perdre la connexió i el senyal del món. Exagerats!, diuen uns quants, per traure ferro. Alguns ho diuen sincerament, perquè recuperem l’ànim i les ganes de continuar empenyent. Però han fallat massa coses, massa, perquè l’ànim siga ara mateix suficient. Passen les hores, els dies sencers i la crisi és si fa no fa com el primer dia. Sense pàgina, sense xarxa interna, sense poder explicar què fem, i sense poder garantir un mínim la comunicació a través de web. Sense la pàgina, sense els blocs, sense el correu electrònic, les coses no es veuen igual. No són iguals, realment. Ja no som els mateixos, que va dir Vicent fa molt de temps. Dependència? Abús tecnològic? Ca, home, sempre podem tornar al guix, i acomformar-nos.
Sense xarxa, i sense la pàgina que és la nostra finestra al món, se’ns fa difícil el dia a dia. Sense l’ordinador, sense el telèfon, sense la televisió, sense la rentadora, sense la calefacció, sense l’ipod, sense…, de quina cosa podem desprendre’ns ara mateix i que gairebé tot continue igual, el treball, l’oci, la felicitat, la il·lusió, l’escola…?  
Com dure molt aquesta situació, la crisi ens agafarà de ple, i tant se valdrà començar el quinze com el set, no tindrem temps material de preparar amb garantia res de bo, i menys encara un curs escolar sencer.
 
(Fa cinc dies que tenim mort el servidor. N’hi ha tècnics que hi treballen, almenys això ens diuen. Tenim un renting tecnològic que, abans de signar-lo, tot eren garanties i atencions. Després que has signat, no penses mai el calvari que pots arribar a passar.) 

De colp, s’ha fet de nit: el segle XX

0

Hem tornat al segle XX, que malgrat que va ser un segle de màxima complexitat, té suficients alts-i-baixos com per deixar-lo oblidat uns anys. No, el retorn no m’ha agradat gaire, aquest viatge al passat no ha sigut agradós ni voluntari: però és el més semblant al que patim ara mateix, el passat i la incomunicació, des que una avaria, encara no en coneguem l’abast, ha fet caure la xarxa de l’escola, la connexió amb l’exterior, els correus, la informació, l’administració, la xarxa interna… Els tècnics han treballat durant tot el dia, fins ben tard, però no han aconseguit cap dels propòsits, ni solució d’urgència, ni cap via ràpida, ni botella d’oxigen. Res de res. Han acabat per entrar una furgoneta i emportar-se el servidor, els discos de seguretat, el perifèric major, el cablejat, els llums, s’ho han emportat tot, perquè no tenen ni idea d’on és l’errada, però la cosa no pinta gens bé, perquè les cares eren un poema del XIX, un drama, una mort que s’anuncia fulminant, terrible. Fins en aquesta hora no he reaccionat, de com veig que la cosa pot afectar-nos, pel que fa a la infrastructura i a la comunicació, sens dubte. Però també, pel que fa a l’esperit i l’ànim. Ara mateix, en el segle XXI, la incompetència tecnològica pot enfonsar un projecte carregat de bones intencions. Fins i tot un projecte sòlid, de molts anys d’experiència. És veritat que som una empresa petita, però no sé què passaria si fórem una empresa petita de primera necessitat. Bé, almenys això ens salva l’ànima, l’escola encara no és una empresa de primera necessitat.
Creuaré els dits, tocaré ferro i a veure si demà, que és Sant Blai, tenim més sort. Avui, la Candelera prou que ens ha tocat la col.