F., l’amoralitat atia el feixisme.
La pressió destapa una olla que bull més del que pensàvem, de bon principi. Perdre les formes, les maneres i l’estil, formal i respectuós que li correspon a un president d’un mig país, mig president en realitat, és el pitjor que podia passar-li. Perquè a la vista de milers dels seus votants, innocents i incauts, aquella vedette de polític s’ha tret la bena dels ulls, i ha fet com si eixís de l’armari: quan un polític repeteix tantes vegades mai, amb els ulls vidriosos per l’odi, vol dir que ha perdut els papers. I el respecte dels seus.
Un polític, un mig president, pot enganyar, pot explicar mitges veritats, nedar i guardar la roba, vèncer sense convèncer, fins i tot arribar a una limitada quantitat de coeficient, de discurs, de contingut bàsic. Fins i tot són perdonables nivells tan baixos de formació, en un polític. Els valencians n’estem tan habituats, que seríem capaços de perdonar-ho gairebé tot.
Però ahir, quan en Camps cridava d’aquella manera des de les Corts, sense amagar-se de les càmeres, mostrant-se en la baixesa, en la vilesa d’un sadisme buit, venjatiu, àvid de violència, verbal i gestual, no podia sinó mostrar el contrari de la doctrina que prediquen els seus immediats superiors, em referesc al papa i al déu cristià que ell, pobre, diu honorar.
El beat Francisco va representar el paper de defensor a ultrança de l’odi, de la confrontació, del caràcter feble i malaltís d’un home tocat per la desesperació. D’una altra manera, un polític, un mig president, no es descomposa en públic per tan poca cosa.
Possiblement n’hi ha més motiu, i l’escarni contra els fantasmes catalans, la llengua, o la germanor que hauria de predicar un bon cristià, amaguen la veritable carasseta que porta l’insigne beat de l’Opus.
El populisme, l’atac fàcil, l’aplaudiment gratuït de les cavernes blaveres (és la decisió que ha agafat aquest homenic), té un destí del seu estil propi: Francisco, tens moltes paperetes per començar a baixar a l’infern. I, veges, Pepe Botero, el de les calderes eternes, existeix i prou que t’acollirà amb la forca de boix. Només perquè s’entretinga uns quants segles a tenir-te els bracets al foc viu.
Pobre, un beat segur que no pot eixir completament de l’armari, malgrat el disgust. Ens has fet patir, F., per vergonya, per feblesa.
Està lleig que a un president li s’escape allò que pensen els seus.
Mort al borbó.
de l’actitud del beato Camps. No es pot ser més clar ni explicar-ho amb millors paraules. Camps ha perdut els papers i el credit, i s’agafa a un ferro roent, el ferro de l’anticatalanisme. Per què deu ser?