Entre literatures, xa!

EntredonesAlçat i llig és un bon lema d’estiu, sobretot si pegues voltes entre llençols enmig d’aquesta xafagor que avui ja apuntava el matí, sobre les sis o les set del matí, quan Uïso ja ha tret el tractor encara de nit i pega a fer de llaurador d’estimar-se la terra. Nosaltres també ens alçarem a llegir dissabte, al corral de l’Ateneu de Bétera, entre dones. Almenys quatre de les nou autores, i l’editora, ens acompanyaran  en la presentació d’aquest llibre de literatura breu, escrit per nou dones valencianes, amb un compromís comú: la literatura. Potser que en tindran més, de compromisos comuns, però això ho explicaran elles, dissabte a Bétera, abans de sopar.

—Presentarem ‘Entre dones’ a Bétera, a l’Ateneu? És un llibre de contes…

(És un llibre de relats breus, o contes —a la contraportada diu contes.

—Són bons, els contes…? El teu ja supose que…

—Llig-te’ls i ja m’ho diràs!

—Em llegiré el teu i ja t’ho diré.

‘Ja t’ho diré’ és una pel·lícula, o un altre conte, o una cançó o frase feta o ves a saber… Però vam quedar que sí, que presentaríem aquest llibre a l’Ateneu. És estiu, hi ha el corral, la parra, la barra del bar, el sopar a la fresca… I el públic. Sense el públic no fem res. Així que si hem de rebre tanta fornada d’escriptores —n’hi ha narradores de primera—, fóra bo que Bétera s’aplegués dissabte a l’Ateneu. A veure què ens diran. Hi han confirmat la presència Raquel Ricart, Carme Manuel, Núria Cadenes i Àfrica Ramírez…

I encara després, concert, com un regal o cirera o ves a saber què.

Però qui governa València?

Cerquem respostes al resultat amargós d’anit. Però de respostes en tenim poques, que siguen convincents. En realitat, res no acontenta tant de desànim, aqueixa pudentor de comprovar que el partit amb l’índex més alt de delinqüència d’Europa, puja vots i escons després de tanta mangarrufa, lladrocini, corrupció, ineficàcia i balafiament.

Tenim poques respostes, molt poques, que ens expliquen què ha passat, a València. Com és de tant delinquir, encara els pugem a muscle i els passegem fins a la plaça, fins a l’església, fins a besar la maedéu, que aquesta sí, que és a la valenciana?

És veritat que tenen permeses no poques indulgències, els delinqüents, dels mitjans, de l’església i d’una gran part dels valencians mateix, que prefereixen de ser governats per mediocres incompetents, però de dretes, que per homes sobris o honestos, però que fan pudor d’esquerra o de massa valencians.

Ací hi ha una clau, la identitat, una majoria de valencians són colons i se’n senten, més colons que valencians, i volen ser espanols abans de res. Una altra clau és la permissivitat amb l’església i l’arquebisbe, capaç de fer guerra bruta en favor de la creminalitat, el mateix dissabte i diumenge, des de la missa ( el seu camp de guerra), dels dels mitjans, que paguem tots (l’església viu dels diners públics) i contra l’honestedat i la mesura. El seu cap celestial o diví (ells en diuen déu crestià), predicava el contrari que aquest meninot o calavera.

Però n’hi ha una altra raó de pes, entre mil que en podríeu explicar vosaltres, que trobe que no apamem suficient, o no tenen en compte de cap manera els melitants de compromís: una majoria que decideix en les votaes no sap qui ens governa, ni què fan els que governen, ni com ho fan, ni si són sobris o de butxaca foradada, ni si són garrepes o què caram són, perquè no els arriba de cap manera qui governa els valencians. Si pensem que les xarxes socials són ara mateix la majoria que decideix, o els diaris electrònics, o els quinze dies de campanya, anem errats, i molt, i aquesta apagada de la televisió valenciana, per la nostra pròpia ineficàcia, ja ens ha fet perdre tot el rèdit d’un any. Perquè la televisió sí que entra en cada casa, i ara mateix totes les televisions sense excepció ja saben què han de dir, cada dia. Excepte la nostra i les altres dues del país. Cap de les tres no ens arriba per indolència, sinyors. Cap ni una.

El crèdit del pp, malgrat la delinqüència, és dins de cada casa, que fa vint-i-cinc anys que van entrar, i encara no han eixit. I sense mitjans, nosaltres no hem sabut entrar, de cap manera. I menys encara treure’ls. Allò de l’any passat va ser un miratge, i no tindrem gaire més oportunitats si no movem bé les cartes i la saviesa.

Cada dia que passa sense televisió, perdem, cada dia que passa sense TV3 o sense IB3, perdem. I ells no peguen ni una passa perduda. Cap ni una. Perquè cada dia ens entra Tele5, Antena3, Cuatro, TVE en totes les varietats, la Sexta, la de l’OPUS, la de la figa rapà, les del tarot, la TDP, cap no els falla amb el missatge d’allò que han de dir i com…

Però ací ens debatem entre miracles, romanços, ètiques, i somnis que són malsons cada nit electoral. I ves que jo trobe que els resultats poden ser de benefici si els sabem interpretar i, sobretot, si sabem jugar políticament a primera. Sense embuts, sense sentir-nos inferiors. Dient i dient-los la cosa pel seu nom.

Foc a la barraca, a cagar a la via, i ÈXITvalencià.

 

Les votaes: #ÈXITvalencià

Un matí divers i pluriactiu. Després de la festa dels socis anit a l’Ateneu de Bétera, passe pel camp a comprovar tres regs. Després comence la paella a ca mon pare. La paella era bona i l’ànim suficient per pujar a la cambra agrària a votar. Finalment m’he decidit a acompanyar la família. pare, mare i fill. Ells porten els sobre preparats de casa. Jo vinc a pèl, a l’aventura. L’aventura s’acaba en repassar l’oferta de la taula. El màxim que m’ofereixen és ‘a la valenciana’, però això m’obligaria a donar el vot a un home que diu que serà l’única garantia de la unitat d’espana. Això és, la garantia de mantenir un estat corrupte, trampós i tan poc democràtic com quan imaginàvem aquelles repúbliques bananeres dels anys setanta a l’Àfrica o a l’Amèrica del Sud. Ara i ací, espana és el pitjor model de bananisme. Així que si algú em diu que és garantia de mantenir el frau contra els valencians —som els que més rebem i pitjor eixim d’aqueixa equació— jo no els pense ajudar a aconseguir-ho. Ja sé que els amics tenim discussions, que demanen el vot útil en favor de compromís i contra els lladres i els delinqüents del pp, ja ho sé, que tenen raó, el pp és un partit de delinqüents, associat a jutges i fiscals per fer-mos mal… però ni així no em convenceran de regalar la meua identitat a espana. Així que agafe la papereta de compromís, i damunt d’aquell tros de dibuix que diu podemos escric IN DE PEN DÈN CI A, i empar m’avisa que això no valdrà, que ho comptaran com un vot nul. Això, que li dic, aquestes votaes són això, una nul·litat, un frau, un acte fraudulent, i aquell qui comptarà i explicarà els resultats un delinqüent de primera. Un creminal.

Per què m’hauria de sentir malament de llançar el vot, jo, si són ells que fa trenta, setanta, cent anys que arruïnen el meu país, el seu i Europa sencera…? Ja s’ho poden confitar, i torcar amb un paperet: a cagar a la via. Damunt el meu vot nul val per mig vot nul, comparat amb el vot de castella. Allà sí, que els compten correctament, els delinqüents: una persona, un vot. Ací, per si no ho sabeu: un valencià, mig vot.

A cagar a la via, xa!

#ÈXITvalencià

 

 

 

Festa final del natalici: 40 anys d’escola

cartell_24dejuny

Si és divendres 24 de juny de 2016, suposeu que ja heu passat la nit de Sant Joan, que heu tirat tres coets pixats i dos petards verds dels que compràvem al tio Enrique, el de la paraeta de Bétera que es plantava al passeig, davant el cine Martín, i suposeu que ja són les 18.30h, doncs ja haureu de ser mudats, pentinats i disposats a passar una vesprada-nit de luxe, perquè llavors començarà la festa del natalici de l’escola, aquesta vegada destinada a exalumnes.

Un encontre de gairebé trenta lleves d’alumnes que han passat per l’escola i han construït la nostra història, amb les famílies i els mestres que els vulguen acompanyar, perquè han promés que demà no n’hi haurà deures, ni carasses, ni jocs difícils. Això, sí, n’hi haurà ‘ex’ que explicaran què fan, que portaran coses que fan, que ho ensenyaran i, fins i tot, vendran coses que fan. N’hi ha que faran un volantí i n’hi ha que ens pintaran un mural. N’hi ha que xerraran pels colzes, que pujaran vint anys després a la muntanyeta, que s’amagaran, com ho feien fa trenta anys, allà enllà, i n’hi ha que ens faran música: l’actuació de dos grups de joves ‘ex’, Tardor i Ràdio Rude… I encara us apamarem quin ús feu de la llengua, de quina mena de llengua parlem, cura, estil i quina fonètica conserveu, després de tants anys… N’hi haurà més coses, moltes més, com ara treballs, carpetes, poemes, i exposicions de quan féiem acampades amb tendes que eren una lona, i l’aire corria per dins els sacs sense dormir.

N’hi haurà records, mirades i històries que aniren fent aquest relat d’un natalici especial i extraordinari: entrepans, aigua fresca, vi blanc i negre de la terra, cervesa sense i amb, i un pastís o coca o dolç per una copa de cava. El 24 de juny ens trobem a l’escola, una altra vegada. Benvinguts

Com ha d’ensenyar ara l’escola? (1)

cartell_escolademestres

AKOE #escolademestres ha programat un contingut de lo Alto per a les IV JORNADES d’estiu que es faran el 6, 7 i 8 de juliol a l’IES BENLLIURE de València

Hi participaran, María José Díaz-Aguado, catedràtica de psicologia i  investigadora, experta en temes d’igualtat, assetjament i violència de gènere a l’aula, Jordi Jubany, expert en xarxes socials, educació 2.0 i comunicació digital, i Carles Capdevila, llicenciat en filosofia i periodista, professor de comunicació i director del diari ARA. Un cartell excels perquè els mestres puguem aprendre ‘com’, com hem d’ensenyar cada dia la importància cabdal de l’escola en una societat agressiva, mediocre i excessivament futbolera, en el sentit ample del terme.

A més, durant les jornades els mestres tindran l’oportunitat de presentar les millors experiències de la seua escola i la seua aula, a més que ens acompanyaran alumnes que explicaran als mestres com aprenen realment, amb o sense els mestres.

Com el mateix Capdevila diu en un llibre seu, Educar amb humor, provarem que durant els tres dies, els mestres no perdeu el somriure. Bons som, en aquesta escola.

Per cloure el tercer dia de les Jornades, hem programat una Taula rodona que animarà el periodista i mestre Zequi Castellano, amb la presència de quatre dones clau en la història de l’escola recent al País Valencià: Mª Àngels Llorente, Roser Santolària, Carme Miquel i Encarna Cuenca.

L’objectiu és que els mestres no us queixeu que no teniu una bona oferta d’estiu per evitar d’avorrir-vos, per compartir, intercanviar i fer créixer iniciatives que milloren la nostra acció educativa present i futura: mestres, llicenciats, educadors, desocupats, en actiu o que encara ens formem. Es tracta de potenciar el desig d’aprendre com caram l’escola aprén, si aprén, tot compartint el coneixement i generant xarxes d’aprenentatge que contribueixen al canvi i a l’intercanvi metodològic per a millorar l’educació.

L’escola de mestres AKOE té el repte de millorar la formació dels mestres valencians i ajudar que, durant l’estiu, l’escola tinga més recursos que no l’aire condicionat.

Ací pots inscriure-t’hi! No trigues que ja en són més de 100. O mil!!

Últim dia del curs, un altre repte més

Bon dia, xiquets! A un pas de la cloenda del curs escolar, us diem adéu, per bé que per la majoria de vosaltres, això serà com un ‘fins després’ o un ‘fins demà’ o un ‘a reveure’. Amb tot, siga que siga, us encomanem un desig: passeu-ho bé. Passeu-ho bé, passegeu, llegiu, aventureu-vos, camineu la muntanya, o banyeu-vos en mar, imagineu, i ajudeu a casa. Feu cas dels pares, pareu i despareu taula, agraneu el corral, els desllunat, o arregleu-vos l’habitació, ara que tindreu més temps, i llegiu. Sobretot, feu cas d’aquell consell que ens va donar Diderot fa més de dos-cents anys: Jove, alça’t i llig! Perquè ací hi ha la clau dels vostres èxits presents i futurs. Hem acabat un altre curs escolar, un altre repte més en favor de la convivència i de les relacions. Res a dir, si el contagi de tanta agressió social i ciutadana arriba a l’escola en petites mostres o dosis o mesures de pes i de superfície, d’una societat agressiva, gairebé compulsiva; només direm que cal continuar treballant perquè la convivència és un deure que no s’acaba mai. Mai de la vida. Per això cal aprendre sempre, i per això qualsevol espai i temps és bo, per aprendre’n. Xiquets, el curs 15-16 s’ha acabat i us mereixeu aquest descans, d’acord. Però llegiu, dibuixeu, escriviu o compteu estels. I escolteu bona música. I balleu. No us deixeu atabalar per impostors. Balleu, i mireu-vos la vida amb una gran esperança optimista. Per molts anys! Benvingut l’estiu!

 

Espana és il·legal?

Si després que ha plogut a mansalva sobre la democràcia espanola, de tanta corrupció i ineficàcia, el pp encara és un partit legal, amb dret a presentar-s’hi, alguna cosa no funciona bé, en aqueixa democràcia. Amb comptabilitats dobles, llibretes de pagament amb noms propis, sobres amb sobresous, campanyes adobades, menistres imputats, directors generals, presidents de diputació, presidents autonòmics, consellers, assessors, empresaris, banquers, periodistes, paradisos fiscals i una xarxa organitzada amb premeditació i nocturnitat, que defineix l’índex de criminalitat del partit polític més votat encara…, no podem sinó alçar els braços: mans enlaire!, la democràcia espanola és un atracament. Un robatori de llibre, permés judicialment i política, de corrupció orgànica i estructural, de la monarquia al parlament, del senat a la justícia, dels militars, la policia, l’església, dels sindicats als budells d’un estat malalt… Ací no salvem ni l’apuntador. I sembla que és sobre això que volen que diumenge votem, per continuar mantenint el pessebre dels oportunistes, que no s’estan, en allò que sembla la millor de les opcions, de dir que ells són la garantia de la pàtria i de la unitat: vaja, com quan franco feia de pistoler i ací no podíem sinó dir “bon dia” d’amagat.

No cal ni explicar que els valencians perdrem, com ho hem fet cada vegada, amb espana. Perquè allò és un safareig, un robatori, on no pintem una mona, els valencians, si no és per pagar-los capricis, luxes, i deute públic. Ja ho sabeu, que un vot valencià val la meitat que un vot castellà? Que és així com ells compten i comptaran sempre? Que tots dos són considerats vots espanols, en canvi que els vots valencians siguen de valor inferior?

Sembla molt patriòtic, aquest guisadet valencià en favor d’ells. Guisat o orxata, però sempre en favor d’ells. Però això és la legalitat democràtica, i la democràcia màxima, a la qual podem aspirar ara mateix, amb aquell partit líder en lladrocini. I encara patirem sis dies de bombardeig que, allò millor que podem fer és votar diumenge, si no volem estalviar-nos retrets i enemistats. Sort encara que, d’aquesta campanya, la televisió valenciana no dirà res. Encara no podrà dir res. Ves si la seua democràcia va podrida per endavant.

Art o concepte: anècdotes d’escola

2016-06-16 18.33.29

Encara quan continue al despatx de direcció, a l’escola encara feinegen les dones de covamur. Imma toca a la porta amb una certa alteració:

—Albert, no sabia si molestar-te, però he trobat una cosa…

—Què passa, Imma?

—No t’enfadaràs, de segur? No sé si dir-te…

—Bé, si no m’ho dius no sabràs si m’enfadaré o no…

Llavors, Imma, que és l’encarregada de l’equip de dones que ens controlen i vigilen el menjador i el pati, però també fan la neteja de l’escola, comença a explicar que ha trobat un diccionari vell tot brut i empastifat de pintura roja, a més que tenia un forat com si haguessen provat de fer-lo malbé a posta, que no sabia si dir-m’ho o no, perquè sap que m’estime els llibres i un diccionari, que conté les paraules principals de la llengua, no són coses de fer, això, ho sé, em diu i em relata molt preocupada que no sabia què fer, però que m’ho havia d’explicar… Ella que encara conserva tots i cadascun dels diccionaris de quan anava a l’escola…

—Què faig? Vens a veure-ho? Què faig?

—Jo ja puc fer poca cosa, si és tan brut i està foradat, com dius. Llança’l.

—L’han dixat a l’ampit de la finestra, abandonat, com si no tingués prou feina en netejar, arreplegar, però un llibre, un diccionari…

—Llança’l, Imma, no li pegues més voltes, de segur que seria un dels diccionaris vells de la primera època…

—Però i si és d’un xiquet, i vol…

—M’estàs demanant parer o no?
—L’he fotografia, vols que te l’ensenye? Què faig??

—Imma, fes el que vulgues. Es pot salvar?

Imma m’ensenya la fotografia del llibre, sembla que s’hi han acarnissat, pobre, li dic que faça el que vulga; se’n va rondinant, ella, tota sola, que el llançarà, que no volia molestar-me, però que el llançarà, que ella ja sabia que m’enfadaria… L’endemà la història continua. Vull dir que entre al menjador a dinar i Imma para de colp, em mira i no sap si riure. Bé, sí, riu, però em demana que no m’enfade, que m’ha d’explicar una cosa important. Sembla que últimament m’enfade més del compte perquè és el primer que em diu, que no ho faça.

—Veuràs, Albert, aquest matí, quan he entrat a secundària, he vist que hi havia una exposició de llibres que… de llibres bruts i… Un xiquet m’ha preguntat si no havia vist de casualitat un llibre que, ell, havia deixat a secar a l’ampit de la finestra, que el llibre era un diccionari empastifat de pintura roja, amb un forat que simbolitzava el forat d’una bala com si haguessen provat de matar la llengua, disparant al diccionari…

—I tu què has respost, Imma?

—Jo com anava a saber que volien matar la llengua, que aquell llibre era per a una exposició… Jo ja sabia que t’enfadaries, Albert, per això, no sabia què fer…

Encara com, això de l’art i el que passa a l’escola té a veure amb la vida real. I amb els llibres, i amb aquella frase de Diderot: «Jove, alça’t i llig!»

 

 

 

Manifest per l’Escola Pública

ferranzurriaga2

El col·lectiu Mestres Jubilats per l’Escola Pública, antics membres del Moviment Cooperatiu d’Escola Popular del País Valencià, davant la polèmica escola pública-escola concertada, manifestem el nostre suport a la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, perquè pensem que sols l’Escola Pública garanteix a la ciutadania l’educació que volem: integradora, democràtica, arrelada al medi, laica, centrada en l’infant, plural, oberta, que promou els valors de rigor intel·lectual, respecte a la diferència, cooperació, esperit crític i creixement moral en llibertat.

L’escola que volem serà una realitat si la societat hi creu, professionals, mestres i educadors, pares i mares, els ciutadans en general i els governants.

Ara mateix hi ha elits socials, polítiques, econòmiques i religioses, classes dirigents que volen una altra escola, una escola a mida: elitista, competitiva, segregacionista, confessional catòlica. Fóra just que es pagaren aquesta escola privada.

Els partits polítics que ens han governat, no han dedicat recursos suficients a l’Escola Pública i han creat una figura que s’anomena Escola Concertada. És l’escola privada finançada amb fons públics. Aquesta barreja privat-públic ha crescut molt durant el llarg mandat del partit popular al País Valencià. Les elits s’han trobat amb una escola a mesura i barata. Un negoci amb diners públics que ha de ser transparent, social, i controlat per l’administració democràtica.

Quan ha arribat un govern que posa ordre en els concerts econòmics i ha explicat que allò que és i ha de ser la preocupació de tot governant és l’escola pública, la reacció dels empresaris i usuaris de l’escola concertada, recolzats pels polítics del PP, ha sigut de rebuig i de protesta contundent. S’han manifestat, amb grans dosis de demagògia, pel seu negoci, pels seus privilegis i contra l’Escola Pública.

Nosaltres creiem que l’Escola Pública és la de tota la ciutadania, de qualitat, laica i moderna. A Europa, als països de més èxit educatiu, l’escola pública és majoritària, per no dir, única. Pràcticament no n’hi ha, de concertada. Animem els nostres governants que dediquen diners i esforços a ampliar i millorar l’Escola Pública, que és l’escola de tothom. Prou de finançar els privilegis, com ara les classes de religió de l’església catòlica.

Col·lectiu Mestres Jubilats per l’Escola Pública · València, 7 de juny de 2016

 

[el mestre ferran zurriaga, olocau -camp de túria- m’envia aquest manifest amicalment]

 

Violències d’estiu

Veus que esperàvem una violència determinada, però n’ha apareguda una de vella, de molt vella i sobrealimentada. En el futbol, per damunt de tot, s’ha amagat el bo i millor de cada pàtria: però els òrgans majors, tipus UEFA, o FIFA, o les juntes locals de cada lliga futbolera han alimentat durant anys veritables corruptes que han viscut com a reis i emperadors. Hi han amagat feixistes, parafeixistes i totterrenys residuals del segle XX: i els mitjans esportius han viscut la complicitat i l’empara més absoluta. El cas espanyol és paradigmàtic. De rècord-guinnes. Ací no poques directives esportives han amagat, traginat i bescanviat qualsevol cosa que pugueu imaginar.

Europa ensenya què és, en una part minsa però significativa, d’escàndol. Potser perquè les pàtries i els estats són això, representen això, aquest residu vell d’estat contra estat, o país contra país, amb tota la ràbia que això comporta. I encara sort que no li val a portar les armes. Sí, Europa va lluint-se enmig d’aquell territori de la il·lustració francesa; esperàvem el terrorisme, i el terrorisme venia de la pròpia casa del futbol, amb els Platiní, Blatter, Villar i els seus homònims russos, anglesos, italians o ves a saber. Un pessebre d’escurçons rics, riquíssims, de milionades, de luxes, de fartaes i follaes: en canvi de l’altra Europa d’allà, a Turquia, a Grècia, a Espana, empresonada per una Unió Europea que ara juga a futbol a través de la televisió, en canvi de la televisió, mentre els refugiats i els pobres de sempre i els desgraciats de tota la vida van morint-se a la mar, als camps, entre reixes, enmig del fang. Visca el futbol, els estats, les banderetes, i les pàtries de pa oli i sal, un escenari tan educatiu i culte i sinyorial. De lliçó de vida per als nostres xiquets.

Sort que ara els xiquets i l’escola faran vacances i seran els pares els responsables d’explicar-los que no s’han de creure tot el que ensenya la televisió. Que el futbol és un esport altruïsta, respectuós, voluntari, sense mala intenció ni mala fel, i que això que veiem són miratges, falsedats per fer-nos creure que si la societat és bona, justa i èticament impecable és gràcies al futbol, a la roja, i a la mare que va parir els balons de bangladesh.