Piscines, poliesportius, pavellons i clubs (2)

Tota aqueixa infrastructura cal dotar-la de sentit, i fer-ne usufructe, que per això contracten tot de monitors, gimnastes, esportistes d’èlit, esportistes a mig fer i d’altres que són a meitat dels estudis i han de guanyar-se uns euros per als vicis.
Així, moltes famílies que volen que els fills es convertesquen en futurs esportistes, en gimnastes, en monitors de l’educació física (una veritable religió), envien els fills al temple de l’exercici: piscines, poliesportius, pavellons i clubs (com caram m’havia deixat els clubs). Confiats de la bona formació dels responsables, tan confiats, els pares deixen les seues ànimes en aquelles mans, que és com aparcar-los en centres d’alt rendiment, de baix rendiment, de rendiment nul o altres perles similars.

Però dins els valors d’aquells estols de monitors, joves sobretot, fornidors de la cultura física, entre més coses que no cal esmentar, no hi ha el valor de la llengua. Almenys de la llengua que parle, fins i tot de la llengua que parla la gran majoria de xiquets que fan ús de les instal·lacions (la majoria municipals), pagades amb diner públic.
-Bé, nosaltres no fem política, ací venim a fer esport. A més –afegeixen sense pudor–, l’assistència és voluntària.

Per aquesta tropa no hi ha problema. Ni política possible. No tenen problemes, diuen, la llengua dels monitors és la que és. No venim a fer política, repeteixen.
Deuen pensar, aquest monitors de vint, vint-i-cinc anys, com a màxim trenta, però els més vells, deuen pensar que malgrat la Llei d’ús, que malgrat l’escola (la majoria han passat per les seues aules, i tota la pesca d’una literatura que ha anat bastint una formació i una atenció mínima, d’alfabetització), que tot això no els convida a res. No els diu res tot l’esforç. No els afecta de cap manera. Ells no s’hi dediquen, ni a la política ni a la doctrina (d’això de la doctrina també en parlarem, que bona és l’església valenciana per fer catequesi amb la llengua colonial, quin infern).

Ells dediquen tota la seua lliçó moral, esportivament parlant, en una sola llengua, inqüestionable, de vegades d’ús irregular, però que mai no comporta ni ets ni uts, ni cap subtilesa. Sabeu, no n’hi ha, entre els fills dels que portem ací i enllà la xicalla, ningú que va i diu, ai: en castellà no l’entenc! No passa mai, d’aqueixa manera. Com no passa que voluntàriament, ni de casualitat, cap dels monitors de les piscines, els poliesportius, els pavellons o els clubs (com caram m’havia deixat els clubs) equivoque la llengua d’ús, per adreçar-se als deixables. Mai de la vida els passa, tu. Potser perquè ells no fan política, ni són nacionalistes, ni res d’aqueixes collonades del compromís, del territori, ni de la línia en valencià. Ells diuen brazo, espalda, chuta, no seas miedoso…, vull dir que és així com s’expressen, repetidament. Diuen això mateix sis vegades seguides. Ningú no pensa, perquè ells no ho pensen, i ja hem dit que tampoc no fan política, que si diuen braç, espatlla, xuta, no tingues por o no sigues poruc, repetidament, com ho fan amb l’altra llengua, llavors…, llavors seria un miracle, cague’n mi.

Piscines, poliesportius, pavellons (1)

La infrastructura contra la llengua, direu. Feta a posta. Un complot de serveis contra el país. Una conxorxa de mancats d’esperit, de creminals que ens volen poc, malament, el pitjor dels mals. Ignorància. Quant de mal no fa la ignorància, redéu. Mala llet també. Poca voluntat de res, que els veus mentre caminen, que sembla que no poden desplaçar-se, que van sense esme. Una voluntat de cagadubtes, de bocamolls, de pixar-se damunt, de tan poca força com arrosseguen. És això mateix, que a la testa de centenars de persones responsables no els cap que les coses puguen ser d’una altra manera. Perquè no s’entén. No es pot entendre que ho vulguen fer tan malament, tan a la contra del país on viuen. Ara, que ells pensen que viuen a Espanya exclusivament (quin paper tenen també, pobres), i la resta no els compta per a res. Mentre escric aquest apunt, de matinada gairebé, repasse la cara de cadascun dels actors i els veig com d’orgullosos s’han de sentir, uns pollastres, per la feina que fan. Per com endrecen, fan i desfan, sense criteri, amb descriteri. Però conec aquelles cares, i les persones que els dirigeixen, i ja imagine que no n’hi ha ningú que els explique que les coses podrien ser d’una altra manera. Em demane on els busquen. Collons, on troben aquest arsenal de pega, tan poc formada, tan poc llegida, escassament culta? Res, com si sentiren ploure, com si l’escola, la bona escola, no hagués passat per ells. O pitjor. Que hagués passat i no s’hagueren adonat. Tanta mala sort no la pot portar cap més vent. Demà ja continuaré.

Encoratjar el feixisme no és delicte

Una afició extraordinària, animadora del feixisme, vet ací, no mereix cap consideració de la justícia, ni de l’Audiència, ni del Tribunal del Terror. Ho afirma el president d’un club de futbol, de Madrid, un senyor Calderon, que aquells ultrasur són fantàstics, necessaris per animar, que és el que fan al capdavall, segons l’home, però amb aquella paraula ja sap ell per on van les coses. Animen la caverna, el passat histriònic, feixista, amb símbols, banderes i, si cal, armats fins a la cua: són capaços d’anar amb arma blanca, amb pistola, amb pals de beisbol, i pegar de valent a qualsevol que es pose per davant.
Però això no és enaltiment. No. Ni mereix el retret unànime. Per això no hi ha policies infiltrats, ni càmeres, ni guàrdia secreta, ni tota la pellorfa d’un exèrcit que solament que vigila i castiga en una sola direcció, en aquell sentit que, per ells, malgrat que siga pacíficament, atempta sempre contra la seua Espanya. Per aquesta crida a la prehistòria del comportament, contra l’acarnissament violent, agressiu, d’una massa d’afeccionats no n’hi ha fiscals, ni jutges mediàtics, ni gossos de presa.
Com no podem estar emprenyats, amb aquest estat que sempre veu l’enemic a casa nostra, però mai en aquells que practiquen la violència de veritat?
I allò que és pitjor, tants ultres com n’hi ha camuflats als camps de futbol d’afeccionats. Animadors de qualsevol ximpleria menys de futbol o d’esport.

Dissabte van actuar contra l’escola, contra la llibertat d’expressió, contra la paraula, a València, a l’Horta, davant la mirada impassible de la policia. Amb el permís del delegat del Govern socialista, la dreta actua amb impunitat. A València. Al carrer, als camps de futbol. Els mitjans, gairebé tots, eren vigilant la ciutat de Bilbao, no fóra el cas que cantaren massa a favor dels de Bilbao, i els donaren l’excusa perfecta, a fiscals, jutges i periodistes per cridar l’Audiència.
Cap dels delegats de províncies, ni del psoe ni del pp, no han actuat mai contra la impunitat antidemocràtica, contra la veritable violència que patim molts ciutadans. Vet ací una altra raó de pes el nou de març.

Bétera comença la campanya amb Iniciativa

Avui es presentarà la coalició Iniciativa-verds-Bloc a Bétera. Espectació com a poc. Sorpresa no gaire. En política, en aquest erm que deixen a l’esquerra i al nacionalisme, n’hi ha poques escletxes per on puguen esgolar-se les sorpreses. Així que, d’ací a unes hores, el castell de Bétera acollirà la presentació en públic, gairebé l’estrena oficial, de la nova coalició (hi seran Isaura i Morera). La vella amb petits canvis, que alguns voldrien més significatius. Si la cosa rutlla, i els joves saben vendre el peix (que no se’ls fa pudent ni bavós), caldrà entusiasmar els clients, per fer anar l’esquerra a votar. A més, de la vora del camí hi ha la vella guàrdia d’EU, i aquests també voldran pintar alguna cosa.

Aquesta és una altra condemna, en som pocs i parí la burra bessonada; per tant, caldrà repartir els rosegons que han quedat del sopar dels rics. D’una altra manera, fa uns mesos, a Bétera va ser impossible de formalitzar la coalició per a les eleccions locals, fins i tot va ser difícil de fer campanya de país, malgrat que, a València, sí que valia la coalició. De vegades, tampoc no podem entendre-ho tot.

Per tant, Sant tornem-hi. Almenys, allò que avui contaran als assistents (una parròquia entre militants, amics, coneguts, despistats i tocacampanes que sempre venen a faronejar) no ens avorrirà gens ni miqueta. Al remat, estem condemnats a entendre’ns, si volem pintar res, que una oportunitat així no ens la volem perdre, malgrat que són unes eleccions en clau espanyola, que vol dir carxot si guanyen els uns i mastegot si guanyen els altres.

Refugi Sputnik

L’Sputnik, el programa de música que cada dijous emet el 33 (a València encara el veiem), ha fet un repàs (dijous vinent farà la segona part) de l’estudi de música STAX de Menphis durants els anys seixanta. En aquell moment, STAX, un estudi de gravació en un antic cinema de la ciutat, era l’únic indret on els negres i els blancs podien fer res junts: fer música, enraonar, dinar, estar-se plegats, fins i tot cantar que els negres eren bones persones (segons on llavors era penat).
Cinquanta anys després, al bloc ‘Tardor a l’Euromed’, Jordi Muñoz explica que, si fa no fa, a Amèrica es respira la mateixa xacra racial entre blancs i negres, al mateix nord d’aquell país.

Ací mateix, fa cinquanta anys, la dictadura feixista de Franco ofegava qualsevol bri de convivència i de llibertat. Mentre l’Otis Redding escampava una passió musical que, segons els músics que l’acompanyaven, contenia tanta ànima que et feia tornar boig, la llibertat d’obra i de pensament vivia clandestina, i pocs refugis eren prou segurs per evitar la repressió o coses encara pitjors.

Ací mateix, ara mateix, ens sembla que cal tornar a buscar refugi. L’Audiència famosa, el Gran Tribunal, atiada pels polítics de dretes i d’esquerres, consentida per altres polítics considerats de més esquerra, s’acarnissen contra la independència amb males arts (contra alcaldesses, contra els diaris, contra membres del govern, contra exmembres). Amenacen de prohibir partits polítics que no els convenen, amb proves que no són proves, que són suposicions. Fins i tot hi ha Informes internacionals de l’abús que cometen dia sí dia també. Excusen que ells tenen els fiscals, els ministres de jústicia i de l’interior, que fan les lleis al seu encaix propi, que, per tant, no cometen cap il·legalitat contra les persones.

Si fa no fa, són tan legals com a Amèrica, fa una pila d’anys, que es podia prohibir que els negres s’expressaren, compraren, o viviren en el mateix indret que els blancs. Emparats, per suposat, en una democràcia de fama universal, perquè la llei també els justificava. Com ací mateix, ells són qui interpreten la llei, que és el que apliquen. La interpretació, no la justícia.

És això, que tot aquell que no pensa igual, que tot aquell que no és del pp o del psoe o de l’Audiència, serà vigilat, observat i, si cal, acusat de pertànyer a banda, a una banda que ells determinaran amb un adjectiu, que vol dir que, a partir d’aleshores, et caurà damunt el codi de la fúria, que és tota la ràbia repressora heretada durant tants anys de terror.

Sort de l’Sputnik, d’aquest refugi, malgrat que l’Otis, pobre, es va estrellar en una de les seues boges fugides que pretenien escampar un altre aire al viure dels negres i al viure dels blancs. Que no siga premonitori..

Per oblit es mor el temps de la ceratonia

La garrofera que hi ha a la plaça de l’ermita, al Calvari de Bétera, continua torta camí del cel que, aleshores, com ara mateix, és gris, pintat d’un excessiu orde, de pura vigilància que s’obsedís a fer-nos la vida més amarga que el baladre. Havia aguantat massa, de jove, la garrofera, deixant-nos jugar a la xicalla. Naixia de tronc caragolat, com un autèntic tirabuixó de ferro, tan desviat de l’un costat, que carregava cap a llebeig. És un tronc malparit de bon principi, malgrat que ens sobreviurà a la majoria, de tantes generacions d’infants com hi han jugat. En aquella plaça de l’ermita, ara sola, la garrofera, amatent i servicial, ens deixava trepar-la per llançar-nos a l’abisme.
–Compte que vaig!
–Fuig, que baixe!

Cent xiquets, potser més ens despenjàvem de les branques en una vesprada. Exagere, perquè no sé si n’hi havia tants xiquets al terme, però dalt o baix, aquell arbre era l’estrella d’uns jocs avui impossibles, per senzills i simples. Fins que l’orde no venia a trencar l’harmonia, el gaudi general era obvi; també era obvi que l’orde venia per amonestar-nos, amb sotana i faldó, unes vegades, amb uniforme i gorra plana, les altres, ens perseguia per criminals d’una falta contra la litúrgia i la prohibició de jugar en llocs sagrats, que era l’única litúrgia permesa que aleshores comptava dins i fora de l’església. Si mai arribava a pispar-nos en la carrera, l’orde, el càstig era passar l’escarni públic. Si bé deveu pensar que era gairebé impossible, acaçar-nos, perquè teníem les cames molt lleugeres, i ens escapàvem de l’autoritat com qui fuig per joc.

Sense saber què passava de veritat, fora de la nostra infantesa, tornàvem després que l’autoritat escampava. Nosaltres no desitjàvem abandonar l’arbre que, amb raó, consideràvem nostre. Tampoc no podíem saber quant valia aquell temps, el joc ara impossible, la ceratonia que no creixia com déu mana. La vida de poble ho ocupava tot, o gairebé tot. Quan el vigilant s’esfumava, i l’església ordia nous quefers, tornàvem a penjar-nos de les branques, sobre aquell esguerro de garrofera que compartia la nostra vida. A la dula del carrer ens recomptàvem, perquè no hi faltés ningú:
-Un, dos, tres…, cinc, vuit…

No faltava ningú. Llavors, tornava a gronxar-se el món sencer. Com podia anar recte? Era impossible que s’enfilara dret, aquell tronc de garrofera, si havia d’aguantar completa la infantesa del poble. Ves que encara conserva la soca, uns quants cimals, tan feliç, «El vostre creixement pel meu.», en un costat de la plaça de l’ermita, a la banda de dalt del poble, sabent com ens va aixoplugar la seua soca, un esguerro d’arbre. De temps; de joc.

Disparen contra la democràcia

És de nit, negra completament; la boira cau tan espesa que, en eixir a traure el fem, m’he estranyat de no sentir ploure. Els carrers són banyats. Diria que ha plogut, si no fos que aquesta intensa boira, tenebrosa, ho banya tot, fins i tot un jorn tan malparit, un altre, direu un de nou… Quan els espanyols s’hi posen, no ho fan per poca cosa.
Avui els il·lustres d’Espanya han disparat amb bala contra els bascos, contra els catalans, contra els valencians ( als uns i als altres ens amenacen que l’escola ensenyarà exclusivament amb aquella llengua que ells en diuen d’encuentro, que mai no es va imposar a ningú). Disparen els candidats a ser virreis, disparen els ultres del futbol, dispara el Tribunal Suprem (aquest cada dia, si ho pogués fer), disparen contra la democràcia, contra la llibertat, contra qualsevol cosa que no els fa el pes, disparen, els malparits. Disparen fins i tot els valencians contra els valencians: Camps, Rita i Pons (de jove també volia ser poeta) disparen contra la resta amb indecència. Contra les formes mínimes, bàsiques de la tradició europea democràtica, disparen. Ara, que segons Monzó, nord enllà tampoc no lliguen els gossos amb llonganisses. Però ací els gossos disparen. Amb violència si cal, per fer-se entendre i escoltar. Perquè s’acosten eleccions, disparen, com si pixaren a les cantonades, per marcar el territori. Fan ferum, fan pudor, i amb els anys la cosa encara és pitjor. No els ensenya ni el temps, ni l’amor, ni les formes, ni l’educació mínima. No n’aprenen. I pitjor, nosaltres tampoc n’aprenem, de tanta barbàrie i de tanta burla.
No hi ha cap altra solució, no ens en deixen cap altra, fins i tot als que encara conserven dubtes, i mira que n’hi ha d’aquests, que aguanten drets pensant-se que, de dins estant, és com poden fer-se les coses. Una llufa. De dins estant no els toques el crostó. No els fas ni aire. No et deixen ni olorar-los els pets. Ves com són de malparits, tots plegats. I això que encara no hem parlat de les veritables forces vives. Però si no els en calen. Amb les triades democràticament (ells ho pensen així), incloent-hi jutges, polítics, govern en funcions, candidats, funcionaris, bisbes, cardenals, militars, empresaris, bidells, notaris, futbolistes, toreros, los quarenta principales, la ser, la cope, les altres, la nou, i un munt de ràdios, diaris i televisions sense excepció…, diríem que tenen la majoria i els recursos. Res, que per alenar una mica d’aire net, torne a traure el fem, abans que no em toquen la una. I què descobresc?
Com és de negra la nit, amb aqueixa boira –quin misteri– que ho deixa tot tan xop, que diríeu que ha plogut.

Ca Marga

Pels volts de Sant Antoni del porquet, ens apleguem un grapat d’amics a Olocau. Ja és una tradició sense la qual ens mancaria alguna cosa: veure encendre la foguera i sopar a ca Marga. D’uns anys ençà el ritual viu pocs canvis: el vi, enguany, era especialment bo, per la varietat de la tria i perquè n’hi ha hagut veritables sorpreses, sobretot un de Castelló que ha agradat per damunt la resta. Els entrants d‘avui, deixeu-m’ho dir, eren força exòtics, i el corder exquisit, amb aquelles cassoles de fang que, encara uns minuts després de l’encesa, ja arribaven del forn a mans dels convidats tot travessant la plaça sota la mirada atenta, gelosa, de no pocs veïns.
Malgrat les absències notables, Ferran i Pepa, per exemple, Roser, Màrius, Isabel i Tono, entre d’altres que em deixe, ens hem aplegat una trentena de persones, comptant-hi els xiquets; tanta colla ha sabut l’amfitriona manegar-la amb aquell somriure perquè ningú ni res no quede a l’atzar o perdut.
Som en un espai ample, entre aparadors d’on pengen atifells, perols gegantins de porcellana, sacs d’espècies, sobrassades, pernils, i, més enllà, un baluard de safates on hi ha el codonyat cassolà. Tanmateix, som davall la carnisseria, una de les més visitades de la comarca, sens dubte, que a l’entrada ja escampa aquell perfum inconfusible d’un ofici noble, heretat de pares a fills. Unes hores abans, havíem començat una reunió de l’Institut d’Estudis –encara romanien en calent els honors rebuts pel Centre Excursionista. Una reunió que no hem pogut acabar, malgrat el preàmbul i les bones intencions de l’ordre del dia: ordenar la feina del curs, l’any que volem commemorar els vuit-cents anys del pas de Jaume I per la nostra comarca, segons la pròpia crònica del rei conqueridor.
Després de les menges, amb els licors, els rogles semblaven premonitoris d’una celebració centenària: el naixement de Simone de Beauvoir porta les dones a aferrissar-se amb goig, marcant-nos un domini on, els homes, no hi som: així que nosaltres anem passant per la política, el tancament de TV3, la fragilitat moral d’alguns governants valencians i el resultat d’un partit de futbol que ha deixat escaldada, gairebé passa sempre, una de les parts enfrontades. Naturalment, també observem amb enveja què passa en el rogle més gros, sense gosar aproximar-nos-hi. Els xiquets són al carreró o a la plaça, perquè ja tenen edat d’anar fent amb independència (el privilegi de la vida rural, passada la mitjanit, malgrat que és un viure que va desapareixent). Excepte Ausiàs, que és ara mateix el més petit i s’està al braç de son pare, fa estona que no en sabem ni ase ni bèstia de la resta.
De sobte, algú toca l’alerta perquè tornem a la foguera, una muntanya de soques d’olivera que crema ara més calmadament, mentre al carreró de la plaça, en un impovisat cadafal, la música enllaunada i tòpica atia la revetlla popular: sense músics i un tòtil que va dient que ha de fer cadascú per ballar tothom igual, en un macarrònic castellà de províncies.
D’ací unes hores, amb els vestits mudadors i les haques aparellades, la benedicció dels animals ens retrotraurà a una època d’infantesa i de bells records. Vet ací Sant Antoni cada any, a Olocau; ca Marga, especialment, que sempre ens acull a taula parada, amb l’excusa d’un sant que va perdent pistonada festiva en canvi de Nadal i falles, entre més raons.

La precarietat d’una cultura incòmoda

Anit es va lliurar el Premi Cavanilles 2008 a la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià, que també forma part de la Federació d’Instituts dels Països Catalans.
No menys de vint Institucions diferents eren presents a l’hotel Reina Victòria, al carrer les Barques de la ciutat de València, entre les organitzadores de l’acte, el Centre Excursionista de València i l’Institut Valencià d’Excursionisme i Natura, a més de la Federació i la representació de dèsset Instituts d’estudis (l’Horta Sud i Nord, Camp de Túria, la Valldigna , Alfons El Vell, el Centre d’Estudis Contestans, la Foia de Bunyol, els Serrans…). Un cabàs d’institucions precàries, humils, però perseverants a fer un paper important per cobrir el buit que les Institucions oficials no fan, ni ganes que en tenen. Representem més de tres mil persones dedicades a l’estudi del patrimoni, de la cultura, de la defensa i la protecció del paisatge, de l’arquitectura, de l’ús de la llengua, i tants altres propòsits com aplega tant de voluntariat d’un país que, d’una altra manera, se n’aniria més de pressa. El paper d’aquets Instituts, que algú va titllar una vegada de Clubs de poetes vells, gairebé retirats sinó completament morts, és incalculable, pel que representa de dignitat i de compromís al servei d’una societat que no agrairà mai l’esforç i el coratge de d’aquesta gent. Sobretot perquè som una societat desestructurada, acomplexada, amb uns desgoverns, de dretes i d’esquerres, de pp i de psoe, que mai no han ajudat suficient perquè l’esforç de centenars de jornades d’estudi, de congressos, d’itineraris urbans i de natura, de publicacions i manifestos, de formació perquè la gent en fos més culta, més feta, no costaren la meitat d’esforç. Solament que la meitat.
Tants diners com es detinen a fer el tòtol, i tant com patim per organitzar no res!

Juan Manuel Ferrís, que feu un passeig entranyable, agraït sobre la figura del naturalista Cavanilles; Carles Ferris, que feu la lloa dels Instituts, i sobretot d’un dels que més coneixia i amb el qual havia treballat per la protecció i estudi de la Calderona, l’Ideco del Camp de Túria; l’acidesa impertorbable d’Alfons Cervera, i el valor de Josep Vicent Frechina, que va recollir el premi (l’Horta Nord ostenta ara la presidència de la Federació), que ens va convidar a repensar els reptes dels Instituts en aquest inici de segle, van anar desplegant tot de discursos de manual, com una queixa contra l’absència, notable, d’algú de l’Administració valenciana, del desgovern valencià actual. Massa cultura, massa estudi i massa comarcal tot plegat, per als pocavergonyes de Rita i Camps, o qualsevol sicari de la cultureta pre-fallera, devien pensar, perquè les Institucions organitzadores meresqueren la seua presència.
Anit, sense embuts, el Centre Excursionista de València va fer una lliço magistral, de com fóra una València culta, formada, intel·ligent, de grans fites.

Mare quin somni.

Foc al clero i plantar vinya (4)

N’hi ha poques institucions immobilistes i conservadores com
l’església catòlica. Tan poc democràtiques, piramidals i
potenciadores de la servitud (de la dona en especial), i alhora tan exitoses.
L’església catòlica, doncs, amb tot de sucursals escampades pel món,
atia un dogma (atiar dogmes és una de les seues missions) contra la
intel·ligència, i contra l’evolució del pensament divergent del propi.
Fan una versió de la realitat, la seua, que ells diuen que és
l’única veritat possible sota la capa del cel. Per això posen tant de zel en
escampar-la.

Amb el que sabem avui, per com avança la ciència, un argument que
es basa en la fe, exclusivament, parteix d’una hipòtesi com a poc errònia. Una
altra cosa és que els fidels, voluntàriament, vulguen participar-hi a
cegues, perquè creure en miracles per pròpia voluntat és lícit.

No fóra el mateix que, els directius d’aquesta
multinacional, obligaren els governs on resideixen a pagar-los la
festa i el plat de calent, alhora que també la fruita i el dolç. Perquè
llavors, l’obligació laica de mantenir-los, passaria a convertir
l’empresa sense ànim de lucre en una mena de secta, per l’extorsió
moral d’un negoci que, als ulls de déu fóra lleig. Però la proclama a la plaça, perquè s’acosten
d’eleccions, bo i amenaçant-nos de desestabilitzar la moral d’occident ratlla la indecència.

Ara, si hom demostrés que són una secta, i no solament una empresa
multinacional, el govern mateix hauria d’enviar-hi les forces de
seguretat a parar-los els peus. Perquè les sectes ja formen part de l’eix del mal,
que no saps mai on hi ha el límit de l’art i les males arts, en
aquesta pirateria de creure’s propietaris del bé universal.

Post: encara pitjor que la resta de sucursals internacionals,
l’espanyola és un llast que roman ancorada en els modos d’una dictadura, d’orgull antediluvià i, quina sorpresa, no gaire
cristiana, segons la pròpia doctrina que ells diuen defensar.