Ulisses20

Del Sud és l’estrella d’aquestes vacances, el nostre best-seller particular. N’hi ha quatre volums al refugi, poca broma, que hem coincidit a portar els uns i els altres per a llegir en aquest cap d’any, sense haver-nos-ho dit. Així, mentre a l’Ipod va sonant Terra (a través d’un altaveu jbl-radial), llegim i comentem diverses escenes i passatges del llibre. Semblem uns il·lustrats o uns professors improvisats de periodisme. Els quatre que anem comentant el llibre coincidim a valorar-lo com un producte verament extraordinari i, sobretot, funcional. Els joves lectors, podran sentir-se satisfets, de la lectura, perquè els atraparà el contingut del llibre per moltes raons.
‘És cert, la música, els cantautors especialment, són veritables mobilitzadors, que han creat consciència: Raimon, Ovidi, Llach, Maria del Mar i, ara mateix, Obrint Pas, que s’ha convertit en el grup testimoni d’aquells qui van ser els mestres. Que van ser els veritables polítics que no vam tenir. Són els qui ens van crear la consciència, abans que cap polític.’
Això ho diu Sari, metgessa, en els setanta una lider cultural del nostre poble, que està emocionada de la lectura d’aquests joves que escriuen, i pensa, i ho diu, ella, que aquests periodistes també poden ser els futurs Quico Mira, Vicent Partal, o Fuster mateix. Han d’eixir d’aquesta generació, els hem de deixar pas, que possiblement ací hi ha fusta per a trobar les lliçons d’un llibre incomplet que és el País Valencià. Potser exagere en la reflexió, però res no ens lleva l’emoció dels comentaris, que els quatre que anem llegint coincidim a esperonar perquè, la providència, faça que siga així. La providència, la feina ben feta, el rigor, la cura en allò que fem i faran més joves.

El final del llibre és bell i esperançador, afegeix Rosa, que just acaba la lectura en aquell moment, i no pot evitar de fer un somriure còmplice. És que no podia ser d’una altra manera, hi torna Sari, que encara no l’ha acabat, però ja veu com ha d’anar l’esperança de tot plegat.

És recomanable. Evita l’amargor i el pessimisme d’uns altres productes. Llegint això, sembla que siguem molts. No s’hi val, a deixar-lo –em sume als comentaris–, cal comprar-lo, cal que contribuïm a escampar aquesta nova proposta, arriscada, dels joves per la cultura.
Cal entendre que ara vénen darrere nostre amb més força, malgrat que no hàgem tingut una vida joiosa. Aquest és un discurs madur, interessant. L’eufòria lliga amb l’actuació de la banda a Muro, en aquesta crida a favor de la llengua, del país, de la història…
-Però, potser som sempre els mateixos (la consciència dels conformistes)
No, aquest llibre demostra que no. Que hi ha més gent. Tot i que continua corroborant-se que són els músics els qui capitanegen el moviment social, si és que encara podem considerar que tot plegat suscitarà aquest moviment que esperem.
Algú altre ens aterra en una altra realitat, que mereix la nostra atenció, per allò d’alimentar l’ànima però també el cos: el sopar és fet. A taula, doncs, a taula tothom. Tanquem les reflexions i ens aboquem a les menges, al vi, a la conversa distesa.
Som dos més, ara, amb la incorporació de Llorenç i d’Anna. Quin goig de taules.

Hem passat bona nit. Els esforços per a eliminar els corrents d’aire han tingut el resultat esperat: hem apujat la temperatura de la cambra i, cosa més important, hem dormit; els xiquets com uns socs.
Hem menjat llenties per dinar, que han eixit extraordinàriament bones. Ens ho adobem tot en uns foguers que semblen de joguina, per a tanta gent com som, però no sembla que ens falte de res. Aquest matí s’hi han afegit Pepa i Marga. Ara som onze adults i vuit xiquets.
Abans de dinar, hem baixat a la plaça de l’Església. A tres quarts de dues ha arribat el Camarlenc dels Reis de l’Orient, acompanyat d’un colla de tabals i dolçaines, a més de dos servents amb bona cosa de regals per a la xicalla. La rebuda del seguici va acompanyada de tots els qui som a la plaça, menuts i grans, vejam què passarà.
El Camarlenc s’enfila al llindar d’entrada de l’església i llegeix el pregó, que anuncia l’arribada dels Reis. Va explicant com serà l’arribada dels mags, que faran parada al Molí Mató per abeurar els camells. Recomana a pares i fills que deixen rosegons i algun beuratge calent als balcons, que de nit fa molta rasca, que baixaran pels carrers del poble (fa un repàs de la toponímia de barris i carrers), i afegeix que, en uns altres llocs del món, els xiquets no tindran tanta sort, perquè no tindran regals, explica coses sobre el compomís que cal amb la gent que passa misèria o més coses pitjors; també parla de modernitat, de robots, de consoles, d’ordinadors…, en un valencià culte, acurat, que inclou un missatge de mesura i, alhora, de contenció, perquè cal tenir en compte què passa al món, ara mateix. El ritme de la lectura és cerimoniós, adient a l’acte i a l’audiència, completament retuda als peus del missatger reial.
Quan han repartit caramels i més golosies, passem pel llavador públic. Una joia de construcció, amb tres trams per a llavar la roba: blanca, de color i de malalts. És un safareig restaurat que conserva l’encant d’un poble rural, i encara hi baixa alguna dona a llavar. Pugem al refugi per una drecera que és una escala que enfila un pendent del quaranta-cinquanta per cent. No exagere. A diferència dels xiquets, que el baixen i el pugen com si res, nosaltres necessitem fer alguna aturada per a respirar.
Hem dinat amb abundància, de nou, que semblen unes vacances de menjar i de beure a pleret. Després del bon vi, ara ja cantem per jota, que diuen la banda d’Al Tall, tal com ho feien els pares, ballarem la resistència i botarem per les teulades… Ací dalt hi ha encalades, tres esprais i tres guitarres, que cantaven temps enrere, esperances oblidades.
A la vesprada, tornem a la lectura. Enguany, hem coincidit en la tria del nou best-seller valencià: Del Sud, el País Valencià a ritme dels Obrint Pas. Dels periodistes Hèctor Sanjuan i Antoni Rubio.

Quin matí a Agres! Hem passat fred, molt de fred. Els xiquets diuen que no han pogut dormir, de tant de fred com han tingut. Els grans també hem dormit poc, perquè el refugi no és preparat per acollir la gent en hivern. De cap manera. Les parets són primes, els finestrals són d’un vidre senzill, així que l’aiguatge de la nit el traspassa i va florint parets i fustes dels marcs. Com que no hi veiem cap altre remei, passem una part del matí tapant corrents i posant lones que, d’alguna manera, aïllen la cambra de dormir.
Baixem al poble. Comprem al forn, solament n’hi ha un, que fa un pa que no ens acaba de fer el pes, perquè som a la Mariola, al nord d’una serra de fonts i de plantes aromàtiques, de llegendes i personatges de rondalla, però el pa no acompanya. Agres mateix és plena de fonts, enmig d’una serra de rius, on naixen el Vinalopó i alguns barrancs més que alimenten el Serpis i el Clariano, que viatja cap al Xúquer.
Aquest és un massís calcari, més amunt hi ha el Montcabrer. Potser som a la zona del País Valèncià on cauen les nevades més grosses, apunta Toni, encara que no hi és freqüent la nevada intensa. Som a la zona abrupta de la serra. A vint minuts del poble hi ha el Molí Mató, d’on naixen centenars de fonts naturals, d’un rocam vestit de molses i falgueres: una aigua fresca, neta, joiosa, que baixa rabent cap a la vall i el riu Agres.
El paisatge és bell, però fa un dia fred i no paga estar mirant-se’l gaire temps. Anem mig arropits, enfundats en polars, llanes, barrets i guants. Tornem al refugi a berenar.
De nit baixem a Muro a participar en una festa que clama contra els tres-cents anys d’invasió, i contra el tancament de TV3 a València. Hi havia una banda de música de joves, una colla de dolçainers, i molta il·lusió de la gent del Comtat per a organitzar un acte viu, musical, amb discursos a favor de la llengua, de la terra, dels pobles, dels personatges que han configurat la història del segle XX valencià. Hi participa el Botifarra, Pep Gimeno, avui menys lluït, potser perquè li fan fer coses que no ha de fer. La seua no són les albaes, i ves que nosaltres en som fans convençuts, d’un home que ha tornat la traça i l’orgull al cant valencià. Si em pose a cantar cançons és impagable, i un nou motiu per a dir que, de València estant, avui fem la música amb més futur i coratge de tot Europa (ho deixe dit).
Amb tot, ho passem rebé, pel goig i tanta gent com festiva un acte multitudinari organitzat pel jovent. Abans de pujar al refugi, ens fem unes fotos amb el Botifarra, per ensenyar als xiquets, que no havien volgut baixar, amb qui hem passat la vesprada a Muro.
Per a sopar, embotit de ca Marga d’Olocau, a Agres, amb vi del Comtat, carabassa torrà, dàtils de Tunísia i clementines de Bétera. Després, n’hi ha que participem en un Trívial, de preguntes i respostes, fet per a conèixer la comarca a través del joc. Són gairebé les dues quan pugem a la cambra a dormir. Després de tantes hores d’estufa i de llenya cremada, el caliu comença a notar-se fins i tot de matinada.

He deixat uns dies el bloc, perquè era fora de cobertura global, en una casa refugi a Agres, el Comtat. Cap d’Any, el passem en colla, els amics, i enguany baixem al sud del Sud, malgrat que ens han avisat que passarem més fred que un gos xicotet. Hem arribat de nit, per això no puc descriure gaire res, del paisatge i de com és el poble on ens trobem. Fa molt, hi havia passat unes poques hores, i fa gairebé deu anys que vam dinar a l’ermita.
Hem arribat bé, malgrat el trànsit de l’autovia que baixava cap a Almansa o cap a Alacant, per la Font de la Figuera. Després de Xàtiva, ens hem desviat cap a Alcoi. Aquesta és una autovia recent, d’uns quants anys i prou, amb intermitències (al port d’Albaida, hi fan obres), i a Muro hom reprén l’autovia, aquesta vegada amb semàfors (una excentricitat dels enginyers que dura massa anys).
De nit, hem trobat que la carretera és escassa, de vorals justos, potser perquè la via cap a Cocentaina i Alcoi, per als responsables administratius valencians o espanyols, no mereixia gaire despesa, una inversió en la qual mai no han cregut.

Som al refugi Garrido, d’Agres, i hem sopat amb abundància, per iniciar un estatge de quatre nits amb els recursos suficients. Amb els amics, la conversa torna a ser un aliment viu, de vacances, malgrat que l’harmonia, i una fina ironia assajada, ens fa passar per diferents menges: la política, les eleccions passades i futures, el vi, els ous fregits que són de corral casolà d’Alcàsser, les taronges, qui hauria de menjar primer, els xiquets o els pares, i encara si les condicions del refugi són prou còmodes per a l’edat que lluïm alguns dels presents.
Acabem fent llegir els xiquets, escrivim i apaguem llums, quan la carabassa (l’hem posada damunt l’estufa de ferro) ja té el color adient per a pensar que és feta i demà ja endevinem com començarà el jorn. Almenys la primera de les entaulades. Hem vingut a fer vacances, que vol dir menjar i beure, unes quantes hores de lectura i, sobretot, fruir de la conversa. Ja és dit.