Tota aqueixa infrastructura cal dotar-la de sentit, i fer-ne usufructe, que per això contracten tot de monitors, gimnastes, esportistes d’èlit, esportistes a mig fer i d’altres que són a meitat dels estudis i han de guanyar-se uns euros per als vicis.
Així, moltes famílies que volen que els fills es convertesquen en futurs esportistes, en gimnastes, en monitors de l’educació física (una veritable religió), envien els fills al temple de l’exercici: piscines, poliesportius, pavellons i clubs (com caram m’havia deixat els clubs). Confiats de la bona formació dels responsables, tan confiats, els pares deixen les seues ànimes en aquelles mans, que és com aparcar-los en centres d’alt rendiment, de baix rendiment, de rendiment nul o altres perles similars.
Però dins els valors d’aquells estols de monitors, joves sobretot, fornidors de la cultura física, entre més coses que no cal esmentar, no hi ha el valor de la llengua. Almenys de la llengua que parle, fins i tot de la llengua que parla la gran majoria de xiquets que fan ús de les instal·lacions (la majoria municipals), pagades amb diner públic.
-Bé, nosaltres no fem política, ací venim a fer esport. A més –afegeixen sense pudor–, l’assistència és voluntària.
Per aquesta tropa no hi ha problema. Ni política possible. No tenen problemes, diuen, la llengua dels monitors és la que és. No venim a fer política, repeteixen.
Deuen pensar, aquest monitors de vint, vint-i-cinc anys, com a màxim trenta, però els més vells, deuen pensar que malgrat la Llei d’ús, que malgrat l’escola (la majoria han passat per les seues aules, i tota la pesca d’una literatura que ha anat bastint una formació i una atenció mínima, d’alfabetització), que tot això no els convida a res. No els diu res tot l’esforç. No els afecta de cap manera. Ells no s’hi dediquen, ni a la política ni a la doctrina (d’això de la doctrina també en parlarem, que bona és l’església valenciana per fer catequesi amb la llengua colonial, quin infern).
Ells dediquen tota la seua lliçó moral, esportivament parlant, en una sola llengua, inqüestionable, de vegades d’ús irregular, però que mai no comporta ni ets ni uts, ni cap subtilesa. Sabeu, no n’hi ha, entre els fills dels que portem ací i enllà la xicalla, ningú que va i diu, ai: en castellà no l’entenc! No passa mai, d’aqueixa manera. Com no passa que voluntàriament, ni de casualitat, cap dels monitors de les piscines, els poliesportius, els pavellons o els clubs (com caram m’havia deixat els clubs) equivoque la llengua d’ús, per adreçar-se als deixables. Mai de la vida els passa, tu. Potser perquè ells no fan política, ni són nacionalistes, ni res d’aqueixes collonades del compromís, del territori, ni de la línia en valencià. Ells diuen brazo, espalda, chuta, no seas miedoso…, vull dir que és així com s’expressen, repetidament. Diuen això mateix sis vegades seguides. Ningú no pensa, perquè ells no ho pensen, i ja hem dit que tampoc no fan política, que si diuen braç, espatlla, xuta, no tingues por o no sigues poruc, repetidament, com ho fan amb l’altra llengua, llavors…, llavors seria un miracle, cague’n mi.