BiCiCORRiOLS REPETIM AL MONTSANT. i 4ª PART: L’ESCLETXA.

20160516_150157Per Pep Famadas

Ummm, quin nom tan llaminer, erotisme pur. Així sens va obrir al tercer dia la Serra Major, oferint-nos la seva escletxa per a què la penetréssim amb les nostres eines en plena luxúria corriolaire….. El Montsant està preciós. La primavera està essent generosa d’aigua i hi som en ple esclat de colors. El fred fa dies que és fora i la calor encara no ha arribat pel que la florida és extensa. Ja són dos dies pedalant folls i embriacs de natura.

Foto1primavera

Sonen les alarmes i és hora de llevar-se i fugir de la calor, la fortor i el baf carregadíssim de l’habitació. Va parir, no sé com no som tots morts. La confiança fot un fàstic…… Ens anem retrobant a la taula d’esmorzar, on en Jordi (argentoní d’origen, val a dir) ja ho té tot apunt. Maleïm no haver sopat ahir al refugi i haver maltriat un restaurant on vam ésser arrissats com a xitxarel·los. Sap greu dir-ne mal però les coses són com són. Costa que les carcanades es posin a lloc i el cansament és palès però què carai, encara queda un dia per pedalar pel Massís.

En Valentí, que ja n’ha tingut prou aquests dos dies, decideix fer companyia a en Gio, encara convalescent del passi per boxes i plegats faran un tomb relaxat per carretera. En Tronxo ahir a última hora va marxar amb la família. Finalment som onze a sortir del poble cap a les 9.00 h.

Seguirem la ruta programada pel Màster pel vessant Sud de la Serra, sota la supervisió atenta i el control del timing, com no, d’en Logístic. Avui és el dia de retorn i alguns no volen arribar tard a casa. Ja hi som amb les presses per tornar. On serem sinó millor que pedalant per aquests verals?. Vet-ho aquí aquest serà el desllorigador de l’èxit de la jornada.

Sortim del poble cap a Sant Salvador, paratge realment espectacular. Penso que no és més conegut per què els veïns són gasius i no el volen compartir. Si ha de servir per què resti com és, que així sigui. L’ascensió pel camí cimentat amaga unes marrades finals força curioses que fan més èpica l’arribada.

Foto2SantSlavador Foto3SantSalvador

Mentre pugem sabem que la cirereta però no són les marrades sinó el corriol que ahir ja vam tastar a última hora que duu al Mas del Serrador. Buf, fa molta mandra tornar a vinclar les esquenes per aquest corriol tan exigent però un cop hi som posats tothom s’hi esmerça. Curiosament comentem que ahir a la tarda tot i el cansament del dia vam sortir-ne més airosos que avui de bon matí. Deu ser que ahir l’adrenalina anava a tope. Mare de Déu quina tarda!!!

Al Mas del Serrador fem uns metres de la baixada d’ahir per trencar ben aviat a esquerra i dirigir-nos per un altre tram corriolaire de baixada cap a Cabacés, tot passant per les coves Casament i de la Palla, grans vaumes que ens fan obrir la boca, no sé si fruit de la baixada o de la singularitat del lloc.

Foto4Cova

Continuem davallant i ara restem embadalits pel racó on som. Bancals amb oliveres centenàries, mimades, repartides curosament per les estretes terrasses. Tot d’un verd esponerós, tacat de groc i vermell, que ressalta encara més damunt del terrer de les parets calcàries de la serra que ho embolcallen. És un racó sublim. Ahir també ho era el Clot del Cirer, però aquell era conegut, publicitat i justament magnificat. Avui som en el rerefons de la Serra, en un clot senzill i humil, humanitzat per les terrasses i el cultiu d’arbres seculars, d’una bellesa calmada, gens estrident.

20160516_103521(2)Desfem l’encís cercant un pont medieval per a creuar el barranc i arribar al poble. Deu ser que no trobem el pont per què creuem el torrent per una obra civil sense cap gràcia tot i la ressenya en el mapa. Penso ara a dir que el recorregut és tècnic a cor que vols, extrem tant de pujada com de baixada, amb trams a peu. La nostra essència.

A Cabacés hi ha concili per a avaluar les possibilitats horàries de la jornada resta. El debat porta a decidir escurçar la volta cercant el grau de l’Escletxa, desconegut per tots.

Menem ara pel camí ral de Cabacés i la Vilella Baixa. Encara més genial. Corriol tècnic i lluitador en el tram de pujada fins al Coll de Cantacorbs on tothom s’hi deixa peus i fins i tot desmuntem en alguns graons. De nou som en el nostre ambient i el sabem fruir. Això és un done’m, done’m… La baixada després del coll també compleix les expectatives que es preveien tot pujant. Marrades i rocs ens fan xalar com ens agrada. Travessem el pont de Cavaloca, aquest sí que sembla medieval, continuant per un camí empedrat on l’Uri és l’únic a qui no li rellisquen les ferradures. És tot un matxo de tiro, va parir!!

Tornem a trobar bancals d’oliveres que indiquen que ens aproximem a la Vilella Baixa, on cerquem un bar per restablir-nos i esmorzar. Estant de ressaca de Festa Major. Hi ha molta quietud al poble, que ens sorprèn pel desnivell dels seus carrers i el seu Pont Gran. Soms ja al Priorat i les vinyes desplacen, no sempre, a les oliveres. Sembla que la preuada qualitat del vi es respiri en l’ambient, avui net de núvols.

Ens dirigim per carretera cap a la Cartoixa d’Escala Dei tot admirant a estones les vinyes de banda i banda i a estones prement el cuixam per no perdre pistonada. A la Cartoixa quasi no ni fem cas, pobreta, i és que fa força pena. Continuem per la pista (també GR 171) fins al Collet de l’Hort, on ja flairem l’escletxa.

Foto5LaVilellaFoto6Priorat Al cap de pocs metres de corriol ja veiem el patiment que ens ve a sobre. No hi ha altre que carregar la bici a coll i tirar amunt tot esquivant argelagues i gatoses. En Gomes té un petit ensurt amb el canvi i uns quants quedem endarrerits, mentre veiem a la llunyania com els companys, mig confosos amb el matollar, s’esmercen per escapolir-se d’un pas dificultós. Mentre pugem trobem una parella que ve de baixada. L’home sembla ofès per veure’ns per aquelles contrades amb la bici a l’esquena i ens adverteix que no està permès circular amb bici pel massís i, a més a més, ens avisa que no podrem passar amb les muntures pel grau. Caram, caram, això encara ens excita més!

No som pas encara al grau que em de superar un graó fent una cadena per passar-nos les bicis d’una en una. Això es complica que no ens espanta, no n’hi ha d’altra que seguir per on ens ficat. Tot caminant ja som sota la paret de la Serra. El corriol permet ara trossos ciclables però amb molta timba que ho fan desaconsellant per a molts, però no tots, fins arribar finalment a la famosa escletxa.

Foto7graó Foto8peuparet

20160516_145143(2)Pas curiós, ja que es tracta d’una placa que s’ha desplaçat tot just uns 50 cm de la roca mare i que obliga a circular-hi pel seu interior per a superar el grau, talment com si d’una colossal «petxina» es tractés i nosaltres haguéssim de resseguir-la pel seu interior com a àvids dits cercant una sortida. L’estretor del pas ens obliga fins i tot a descollar les potències dels manillars i arrenglerar-los amb la roda. Igual que ja hem fet en el graó anterior, ens distribuïm al llarg de l’escletxa i ens anem passant d’una en una les bicis ja que genet i muntura no passem a l’hora. Això sí, tot amb una vista excel·lent i amb algun passet exposat que ens fan xalar encara més i quedar ben humits, de suor, en ple èxtasi corriolaire. Qui deia que no podríem?

Foto9escletxa1 Foto10escletxa2

Foto11escletxa3Al cap de pocs metres del grau som a la carena, on tombem cap a nord per anar a cercar el Portell del Punt de l’Espera (curiós nom, potser és el pas previ a l’Escletxa, allà on els dits juganers s’entretenen?….). Abans, restem a la carena aturats sota petites ombres tot menjant porqueries per a refer-nos una mica dels plaers viscuts, amb joioses cares de satisfacció. Encara queda un darrer pas a sortejar, on cal enlairar les bicis pel damunt dels nostres caps i passar en mig de dues pedres. Això no s’acaba mai!

Foto12satisfaccióFoto13darrerpasTornem a ser a dalt de la carena de la Serra Major. Ja només resta baixar cap a Margalef per un altre corriol, passant pel Tossal Pelat i el Camí de la Vila, aquesta vegada més rodador que el dia anterior. La baixada és llarga i de tant en tant els del davant s’aturen per a recuperar els darrers, tot i alguna esbroncada per no fer-ho més sovint. Tenen raó, però qui és que s’atura en plena follia?

Foto14Tossalpelat

 Ja tornem a ser a Margalef i el cap de setmana de Fira s’ha fos. En Jordi ens ha cedit les dutxes d’una habitació del refugi mentre ens cuina un magnífic llom amb crema i unes patates fregides que alguns desvergonyits en gaudeixen més que d’altres. Quanta paciència s’ha de tenir amb la canalla!

Han estat tres dies i mig magnífics, aquest any molt i molt corriolaires, que ens han permès, als que no hi vam ser fa setze anys, descobrir uns paratges únics que caldrà visitar de nou per a compartir-los amb la família. Moltes gràcies companys.

Les fotos d’en Joan, cliqueu aquí.

BiCiCORRiOLS REPETIM AL MONTSANT. 3a. PART: A LLEVANT DE LA SERRA 15.05.2016

20160515_152224(2)Per Martí Montserrat

Un cop tots preparats i amb un pícnic carregat ens acomiadem fins la tarda d’en Jordi Pou, guarda de l’alberg Racó de la Finestra, i d’en David Ribas, amics retrobats després de molts anys. Amb en Jordi sobre tot ara ja fa forces anys, havíem fet cents de sortides per anar a escalar, per tota la península, molt per França i fins havíem arribat a anar un estiu a escalar a l´Ogre, al Nord de Noruega, …que dir… milers de records … el temps passa i van canviant les coses i les aficions.

Ens dirigim al pantà de Margalef per la carretera i flipem amb les vaumes i parets carregades vies d’escalada esportiva a banda i banda de la carretera. Algunes d’elles tant desplomades que hi han deixat les cintes exprés posades i encara s’aprecia més el desplom en veure-les penjar dels autèntics sostres de conglomerat foradat… sento nostàlgia dels anys passats enfilant rocs i gaudint de racons meravellosos, però tot això ja fa temps que ha quedat enrere.

OLYMPUS DIGITAL CAMERATot canvia i ara estem aquí per gaudir de la natura i dels amics d’altre manera, molt més dinàmica i divertida… ara això si…suant la cansalada.

Un cop a l’envasament continuem per la riba Sud per un corriol ple de graons de fusta i que puja i baixa tot resseguint la llera del pantà.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAUn cop deixada la cua del pantà s’acaben per fi els graons i passem a tocar del Mas de Soleràs i la seva bucòlica vauma. Continuem per sinuós i tècnic corriol on tot sovint ens veiem obligats a posar peu a terra .

OLYMPUS DIGITAL CAMERACreuem el rierol del torrent del Vidalbar just a la cruïlla amb el riu Montsant i anem a observar la gran cova de l’Argamassa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERADubtem per on continuar ja que el camí puja el grau per passar per sobre de la cova i fa uns ressalts rocallosos que els hem de fer amb la bici a l’esquena i mig grimpant.

Ja per millor camí anem avançant per corriol tècnic amb nombrosos ressalts de pedra que ens fan treballar de valent. Anem serpentejant tot remuntant el riu Montsant sempre vigilats per agulles i parets de diferents mides i formes espectaculars.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAArribem al pont penjat i cruïlla de camins que si el travesséssim ens portaria a Sant Bartomeu, però nosaltres seguim ara per GR direcció a Sant Antoni tot passant per les codolles Fondes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAUn cop as Sant Antoni aprofitem per fer un mos i un refrigeri tot recuperant forces i reomplint el camel, doncs ja no trobarem aigua fins ben amunt.

Tram ràpid per pista, tot passant per Santa Magdalena. La pista ressegueix la falda del cingle i ens ofereix bones vistes de la llera agrícola d’Ulldemolins, que el tenim a tocar. Just abans del collet Roig trenquem a l’Oest per una pista amb fortes rampes emporlanades fins arribar al collet de Miragüeros, on fem reagrupament mentre gaudim de les extenses vistes sobre la serra de Prades.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEn aquest punt deixem la pista i ens endinsem per un bonic corriol al bosquet de l’obaga de la Roca Corbatera. Dura pujada amb trams impossibles i d’altres que deixant-hi la carcanada es poden acabar fent. Un cop guanyada la carena, el camí es difícil i força aeri, és molt divertit i variat fins arribar a dalt de Roca Corbatera 1163m.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAPer fi som al punt més alt de la sortida i comencem a carenejar per l’ample llom, les vistes son immenses a cada costat. Al sud la Serra del Montsant queda tallada pel cingle característic, formant una barrera i donant una imatge de castell inexpugnable. Al nord forma una de sèrie de barrancs, parets, cingleres, carenes, engorjats formant un laberint de torrents els quals tots tard o d’hora van a parar al riu Montsant.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAMolts trams de la serra Major son ràpids i amanits per ressalts tècnics. Xalem de valent, i el grup però es comença a estirar… per sort està ple de cruïlles que ens fan consultar el mapa per tal de no errar la ruta i ens anem reagrupant.

A tota velocitat i embriagats per l’ambient, el grup avança desbocat per l’eufòria fins al Piló dels Senyalets 1109m. Punt important on ens reagrupem i aprofitem per controlar el planell, per tal d’estar atents al trencant del Clot del Cirer.

OLYMPUS DIGITAL CAMERACurt però divertit descens amb sorpresa final que per sort una família excursionista ens avisa a temps.

Passant-nos les bicis entrem al Clot, flanquejat per una vauma en forma de ferradura quedant un prat verd amb un enorme Noguer al bell mig … i al seu darrera un regalim en forma de cascada es recollit per uns abeuradors esgraonats en forma descendent… siiii senyoooor!

OLYMPUS DIGITAL CAMERARealment es un racó màgic , bucòlic, preciós i l’aprofitem per fer-hi parada i recuperar forces.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAUn cop saciats seguim la marxa remuntant pel PR C-14 fins trobar altre cop la carena direcció a la Cogulla 1063m. Seguim xalant com canalla pel tècnic sender carener i a ritme frenètic passem el Portell de la cova del Nogues.

20160515_151102(2)En un tram ràpid compro una espectacular parcel·la…si senyor una bona parcel·la.

Per sort sense conseqüències greus, però trasbalsat i masegat pel fort mastegot que acabo de tenir, m’equivoco de camí i comencem un fantàstic i esportiu descens. No ho veig clar però entre una cosa i una altre… anem a parar a l’ermita de Sant Salvador.

Ens hem equivocat , però… quina bona equivocació!!! Hem flipat amb el difícil i divertit descens.

Ara per recuperar el traçat marcat haurem de remuntar fins el Mas Serrador, dura…duríssim sender que en forta pujada, i en constant flanqueig ens fa acabar els torrons.

Un cop recuperada la carena i traçat marcat, comencem el trencat però ràpid descens del Serrall del Maiango fins arribar altre cop al Poble de Margalef, amb moltes ganes de cerveseta i xerinola.

Ha estat una molt bona volta si senyor, una volta autentica Bicicorriols !!!

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.

BiCiCORRiOLS REPETIM AL MONTSANT. 2ª PART: LA PETACADA 14.05.2016

20160514_101926Per Valentí Tarrés

Sortim de Cornudella del Montsant sobre les 9, som 8 els corriolers que farem la ruta………………………………………………………………………………………….les imatges em venen i ….va parir; són quarts de cinc de la tarda i estem… la ma dreta agafada a una corda blava, la ma esquerra aguantant la bici , vigilant que no ens caigui a l’aigua…uffffff com punyeta sortirem d’aqui !!!!!! a quina hora arribarem a Siurana ????

Ha estat un dia estrany, en un principi tot anava com sempre, pedalant per uns paisatges tranquils , encantadors que ens porten a Sant Joan de Codolar; església barroca. Lloc bonic amb bones vistes i envoltat de cipresos , uns quants hi haviem estat feia 16 anys.

20160514_093836Seguim corriol amunt, animats per uns caminaires , que al temps que ens animen, fan apostes de la traçada que hem de triar i de pas tiren floretes de lo maques que son les nostres bicis.

20160514_094757Seguim amb tranquil·litat i arribem a Prades, on parem a la plaça per fer un mos del picnic que ens han preparat a l’hotel. Estem en un bar davant de la font on un dia l’any fan que hi surti cava . Comentem, que si avui toca en Bruce Springsteen a Barcelona, que si arribarem a temps de veure el Barça, que si en superratón….. tot això sense perdre passada de les gildes que corren per la plaça Major… va parir quina colla !!!!!! ahhh i els exopolítics …..

20160514_094747(2)20160514_100719

20160514_113909Continuarem direcció La Febró… de BAIXADA. només començar, en Luca trenca el seient de carbono, atòmic i moltmolt lleuger …..entre els 8 Mcgivers hi busquem solució, difícil però avall que fa baixada i …………de cop en un tram força tècnic… castanyot dels grossos, l’Ans va per terra i les ulleres li fan una bona ferida just sobre la cella…La Mare que ho ha parit !!!!!!!! els mcgivers es converteixen en infermeres …mmmmmmm

20160514_124833L’Ans diu… ei nois jo demà surto ehhhh ,,

La Colla… tu, tu tranquil, ja ho veurem, ara tapem la ferida i a l’hospital a curar.

Ans.. però tant tinc ??? un parell de punts i ja està no ???

Colla… mirades, uuufffff

Ans… però voleu dir que haig d’anar l’hospital ???

…. sort que en poca estona arribem a La Febró, on despres de trucar al 112 , amb poc rmenys d’un quart ve l’ambulància. Els nois de l’ambulància feliciten als infermers de la feina feta, les tiretes posades a la ferida faran que cicatritzi correctament. BRAV0!!!!

20160514_135123Els nanus flipen, fotos amunt, fotos avall, videos.. Dintre de l’ensurt, el mal rotllo i el mal gust que et deixa que un company es faci mal…qui no vulgui pols , que no vagi a l’era!!!! per allà on ens fotem sempre hi han números per trompades …

En Luca acompanya a l’Ans en l’ambulància…ell tenia el seient trencat… i el curaran a Cornudella, que es on tenim els cotxes.. seran 8 puntets?? crec…

Ara quedem sis..dels 8 que iniciavem la sortida i pim pam… cap a Siurana, res .. un cop de tita i de seguida hi serem , però.. per uns corriolets molts xulos anem fent, seguint el riu. Arribem a una cruïlla del moli , on sota l’atenta mirada d’un cavall agafem el camí de la dreta, que sobre el planell sembla asequible. Una forta pujada pedregosa i ens posem a la dreta, a peu …..Va parir el camí es perd i riu amunt, bicis a coll, Valentí a coll… collons!!!!!!

20160514_144426(2)i aqui es on comença la crònica, son quarts de cinc… penjats de la corda, tant m’ha fot veure el Barça, si farem cerveseta …. collons a veure si trobem el camí bo i arribem a Siurana d’una vegada. Ens passem les bicis com podem, em passen a mi com podem…..

20160514_154924(2)

20160514_155742(2)em venen tentacions de tirar-me a l’aigua i anar nedant, només , si no fos per el mòbil …..ui ui ui … però som bicicorriols i al final ens en sortim. Un quart i mig de sis arribem a Siurana. Ja era hora!!!!!!!!! oe oe oe…

20160514_165521(2)Allà ens reb el cunyat d’en Tronxo al seu restaurant i tot just agafar les birres i entrar al menjador de la iaia marca el Barça….collonut. La sala no es massa gran i nosaltres no fem massa bona olor…Quan arriba la senyora de missa de cinc fan el segon gol i acaba la primera part.

20160514_173613Agraïnt el bon tracte rebut, tirem avall cap a Cornudella, on, per un bonic i asequible GR arribem a quarts de set. Ens retrobem amb en Luca I l’Ans, i un cop ja el Barça campió , fan l’ùltima cura al ferit i cap a Margalef…..

20160514_181618(2)20160514_223542Fotos d’en Joan.

Aquí algunes més, també del mateix.

 

L’ÀGUILA MARCENCA I ELS NOSTRES CORRIOLS 06.06.2016

20150622_180417

Poll d’àguila marcenca a Dosrius.

Per Pep Famadas

Fa pocs dies va contactar amb mi en Joan, un ornitòleg de Dosrius, en motiu d’uns treballs forestals que estem executant pels verals de sobre la Font del Sot. L’home estava preocupat per una parella d’àguiles marcenques que havien fet la posta a prop dels treballs. Després d’aclarir la delimitació de la zona objecte d’actuació vaig deduir i ell em va confirmar que el niu s’ubicava ben a la vora d’un dels corriols (no concreto més la ubicació…) oberts no fa pas massa temps (tres anys potser?). Sembla ser que el perill més gran és que algú cridi o s’aturi vora el niu, provocant l’espant i fugida de la mare durant les primeres setmanes de vida dels polls amb la conseqüent mort per fred dels mateixos. Si hom circula sense fer massa soroll l’adult resta a l’aguait al niu sense fugir.

L’àguila marcenca (http://www.sioc.cat/fitxa.php?sci=0&sp=CIRGAL) és un rapinyaire que pot arribar a tenir fins a 1,95 m d’amplada amb les ales esteses. Tot i que és comú a Catalunya, al Maresme hi ha poques parelles, i per això la que ens ocupa té molt valor ecològic. S’alimenta bàsicament de serps i llangardaixos. Arriba de l’Àfrica durant el mes de març i d’aquí el nom popular.

https://dl.dropboxusercontent.com/u/85070106/aguila1.ogg
Gravacions realitzades a Dosrius per en Joan

 

 Em comenta en Joan que els nius són fixes. Una parella té varis nius en un territori i quan torna de l’Àfrica examinen els nius de la zona i n’escullen un per a la posta. Des dels anys 70 que s’han albirat àligues marcenques als nostres verals. La seva presència des de llavors ha estat constant. Un cop posat l’ou i fins que el poll té 3 o 4 setmanes s’esdevé el període crític. És a dir, és només un parell de mesos de tot l’any que cal anar en compte.

mar rib 019Aquest ou es va refredar i no en va sortir cap poll.

La muntanya és farcida de nous viaranys igual que galeries de cucs en una fruita. A la obaga de Can Ribot dos de dalt travessers que conserven alçada i dos que pugen o baixen segons el desig del consumidor fins vora la Font del Sot. Cap el vessant de llevant amb vistes a mar, dos més (el de la passera i el de l’esquei de pedres o dels íbers). Tot seguit els baixadors oberts recentment per una de les darreres curses sobre Can Terrades… A la banda del sot de l’Espinal què us he de dir: el fantàstic baixador per la carena d’en Vidal, els més usats de pujada – ja sia pel pont de l’Espinal o bé per el tunel de la torrentera de Can Pins, els de la Font dels Àlbers d’en Javà (quin racó!!) el que passa per Can Misserprats fins la carena de Can Blanc i enllacen amb els de la solella de Can Pins amb ara una variant quasi inèdita, els de la vora la font del llorer, els pals de corrent, etc. Impossible dir-los tots. No sé si seriem capaços de dibuixar-los en un mapa sense oblidar-ne cap. És un paradís corriolaire. La majoria oberts els darrers 7 o 8 anys, a tot estirar. I com en gaudim!!

Doncs bé, de tota aquesta quilometrada només un tram de potser 500 m que cada any caldria preservar per als ocells durant un parell de mesos. No sembla pas tan difícil, no? La majoria de corriolaires si ens ho expliquessin ho respectariem però… podem estar segurs que no tindria un efecte contrari? No seria un reclam? Una atracció més de la muntanya? Les pobres àligues de ben segur que ens engegarien a pastar fang i migrarien cap a altres contrades. Una llàstima.

En Joan, l’entès, no se la vol jugar i prefereix que el niu resti ara per ara amagat. Durant 2 mesos de vigilància constant creua els dits diàriament abans d’albirar el niu.

Som uns ignorants ecològics. Els animals els hem de veure a través d’un documental d’un país llunyà per què ens impressionin i curiosament no sabem el que tenim a casa.

Els corriolaires, no n’estem fent un gra massa? No podem escampar més les traçades? Estic segur que els que van obrir els corriols no sabien l’efecte que pot tenir. En fi, una mica de reflexió i debat.

BiCiCORRiOLS REPETIM AL MONTSANT. 1a. PART: EL CAMÍ 13.05.2016

IMG-20160517-WA0005                                                       … i aquell núvol que passa a l’horabaixa, que ningú veu, perquè tothom, ensems, mira el telenotícies.

Per Joan Lladó

Fa unes setmanes que repetíem via ferrada amb uns deu anys de diferència. Enguany, l’escapada de fira de BiCiCORRiOLS transcorregué per segona vegada després de setze anys, per la Serra de Prades i per la del Montsant, al Priorat. Hem repetit la visita perquè aleshores en fórem sis de colla i en aquesta edició, una quinzena. Valia la pena de tornar a trepitjar  aquelles comarques i que els companys que no hi foren en aquella ocasió, poguessin gaudir dels paratges, rutes, gastronomia i la companyia dels amics durant tres dies que representen unes petites grans vacances enmig d’aquesta -com solia anomenar el Sr. Pla- immensa vall de llàgrimes.

Arribar als peus del Montsant en l’inici d’un cap de setmana llarg, un divendres a mitja tarda, no és pas feina senzilla. Tothom fuig allà on pot i tothom ho fa a l’hora. I és clar, de primer antuvi, travessant el Vallès, haguérem de fer cua fins el peatge de Martorell. Quan no ens posin pals a les rodes, els sabrem adobar aquests entrebancs? Moltes vegades els diners no ho són tot, cal un xic de cervell. Els que tenen cadira per resoldre aquests afers, que moguin el cul, doncs.

Tot i així, és fàcil distreure’s observant el paisatge que ens ofereixen les diferents comarques que anem trepitjant, malgrat que gairebé totes tenen un marcat deix industrial. I si us haig de ser franc, els polígons industrials, si no és pel rètol d’alguna empresa, no m’apassionen gaire. Bo seria que ens poguéssim anar aturant, amb tot el temps del món, en els llocs, pobles i ciutats que més ens plaguessin. Viure i veure. Però no disposo, disposem d’aquest temps. La meva economia és notòriament contrària a la meva obstinada presència a ser i visitar molt llocs.

El primer que fem, és saltar al Vallès Oriental, a l’altra vessant de les estimades muntanyes que clouen la nostra “eixida”. El nostre espai de diversió, de patacades, de tiberis, de patiment, d’angoixa, de treball, d’insomni, de suades, de maldecaps. En definitiva, de la nostra vida. En fi… què us haig de dir. Entrant a Alfou per anar a recollir la bici de l’Uri, que és a cal planxista de bicis, per dir-ho d’alguna manera, ens aparegueren els primers camps d’ordi, ufanosos i molsuts, amb la pinzellada d’albercoc madur que hi dona el mas Suari: vigilant, somnolenc, com un gos als peus d’una llar de foc. Aquesta primavera ha estat generosa i ens ha regalat força aigua i, en camps, marges i boscos es pot observar i constatar l’agraïment de la flora, la voluptuositat de la natura.

Posats ja en l’autopista en direcció sud, cap a les sis o un quart de set de la tarda, encara en la mateixa comarca, els verds tendres dels joves pàmpols sembla que vulguin dir-nos: “passeu bones vacances i saludeu als nostres cosins del Priorat!” Aquestes fileres de vinya emparrada són conreades als límits de la D.O. Alella. Fan goig i sorprenen esteses en aquells perfils ondulats que alhora són flanquejats per les enormes baluernes industrials.

Continuem avall. Entrem al Vallès Occidental. El trànsit comença a espessir-se i quan travessem Sant Cugat i ens acostem a Rubí, ens aturem del tot. La confluència amb el Baix LLobregat, és a dir, amb tota la correntia de cotxes que fugen de Barcelona, fa que la carretera no pugui absorbir tot el flux. Cal molta, molta paciència. Per les cues no n’he tingut mai ni un gram, de paciència. M’enerven. Em sulfuren. Avancem molt lentament. L’alçada del furgó ens permet veure d’esquitllada el Pont del Diable de Martorell. Més endavant, una torreta-mirador que sobresurt de la pantalla de l’autopista, em senyala que ben a prop s’hi troba la Torre de les Hores, el cau del nostre filòsof i escriptor en Francesc Pujols. Actualment convertit en la fundació que du el seu nom.

Els catalans de la conurbació de Barcelona, per moure’ns, vull dir, quan hem de sortir del pol d’atracció que té la capital amb el vehicle privat sense perdre els estreps, hem de pagar sempre. N’hem fet una quotidianitat. Ens queixem d’aquest fet només quan fem l’acte de pagar i ens n’oblidem fins que hi tornem. Som al peatge. Aquí però, prenem el tiquet. Ens deixen abonar el servei després d’utilitzar-lo. Quina gentilesa…

Deixem enrere el Baix Llobregat i entrem a l’Alt Penedès. Sempre em fixo amb el funicular de Gelida. Peculiar mitjà de transport que l’automòbil ha arraconat per destinar-lo a l’ús turístic dels caps de setmana. Ens pensàvem que amb el motor d’explosió ho tindríem tot resolt. Qui no es plany d’haver substituït gairebé tota la xarxa de tramvies de que disposàvem fins els setanta de l’anterior centúria?

Anem travessant vinyes. S’observen, alterosos, vigilants, d’un blanc lluent, els grans masos construïts en els darrers contraforts de la serra de l’Ordal. Grans propietats. M’imagino el tragí en l’època de la verema. Ha de ser fascinant.

Distrets pels acudits que escoltem per fer més suportable el viatge, passem a tocar, gairebé sense adonar-nos, per les dues grans aglomeracions de la comarca: Sant Sadurní d’Anoia primer, amb les caves Freixenet a primer terme, seguit de Vilafranca del Penedès al cap d’uns minuts. De l’autopista estant no es pot copsar la grandària d’aquesta darrera ciutat. Quan els talussos de l’autopista són més baixos i no hi ha elements que ens impedeixin la visió, podem entreveure tant sols els teulats de les edificacions i la cúpula d’algun temple. En definitiva, poc ordre i tot plegat massa enrevessat en la conurbació de la vila i capital de la comarca.

Quan encara duren les riallades pel darrer acudit, -els que disposen d’un seient més còmode, encara poden fer una becaina i són totalment absents- deixem a la nostra dreta el ramal de l’autopista que se’n va cap a ponent, cap a les terres de Lleida, i entrem al Baix Penedès en la cruïlla que fa El Vendrell entre les terres de l’interior i les costaneres. Passem per l’estreta faixa de terres que s’inclinen des d’el Massís de Bonastre cap a mar, sempre flanquejats per una mata de pi jove.

Quan som a l’alçada d’Altafulla i Tamarit, cerco, a la banda de muntanya, un turó desolat, humil, molt arrodonit, només cobert per una densa mata de garriga que ens deixà les cames ben nafrades quan hi haguérem de pujar amb en Martí per cercar una de les fites d’un rogaine de fa alguns anys. D’aquella prova no en tinc gaire bons records pel que fa al paisatge, tret de la zona del Castell de Tamarit i les seves platges. Tampoc en vam sortir ben parats en quant a puntuació i, a més a més, vaig arribar lesionat a meta. No el repetírem en posteriors edicions.

Tarragona ens dóna la benvinguda amb el seu aqüeducte -Pont del Diable- que hom pot veure només d’esquitllada entre la vegetació i si gira el cap cap el nord. S’ha arranjat un gran aparcament a ran d’autopista per qui vulgui visitar la construcció romana amb una certa calma. Davallem vers el Camp de Tarragona que podem observar al davant nostre després de travessar el riu Francolí. De la gran ciutat només en veiem els blocs de pisos suburbials que queden a la nostra esquerra.

Tot seguit travessem el gran nus de comunicacions i la zona industrial química que s’estén al voltant de Tarragona i deixem l’autopista per anar en direcció Reus. Som al Baix Camp. La colla comença de tenir gana i el repertori d’acudits enllaunats ha estat minso, tot i que un d’ells ha fet forrolla. A més a més, haver d’anar encabits quatre, allà on hi han d’anar tres, també eleva el desig d’arribar a destí i estirar les cames.

Voregem Reus pel sud i prenem la carretera que ens porta a les Borges del Camp i d’aquí, girant a nord-oest, anem cap a Alforja. Com el seu nom en àrab indica, aquest poble fa d’entrada i obertura entre el Camp i el Priorat. A partir d’aquí, la carretera deixa de ser més o menys agradable, per passar a ser sinuosa i enfilada. Ens hem d’agafar ben fort allà on podem per no encavalcar-nos damunt el company de viatge. Entrem al Priorat.

Quan arribem al Coll d’Alforja, a 641m. d’altura, i davallem cap a la vall del riu Siurana, podem observar les primeres vinyes amb la Serra Major del Montsant com a teló de fons. Quin gran espectacle geològic, mineral, arcaic. La blancor i la netedat de la faixa pètria que corona tota la llargada de la serra li dona un aspecte solemne, imposant, majestuós. Amb la bici tenim previst de travessar-la de cap a cap com vam fer en el 2000. Molt bons records d’aleshores i un gran desig de tornar-hi. En aquesta part més enlairada i que és de transició entre comarques, les vinyes són mig amagades, entaforades, més ben dit, guanyen espai a la mata d’espessos boscos d’alzina i de pi. Quan som al fons de la vall, just quan hem travessat el pont damunt el Siurana, passem per la Venta d’en Pubill, on hi vam dinar en la darrera escapada de flaca, i tot seguit, entrem a Cornudella de Montsant abans flanquejats per unes fileres d’avellaners i oliveres molt ben cultivats i per uns alterosos plataners que es van salvar de la tala en pro d’una seguretat equívoca.

A Cornudella hi farem el primer sopar i també hi passarem la primera nit. Hem arribat cap a les nou, quarts de deu, no ho recordo amb exactitud, just per sopar. L’hostaler ens fa deixar les bosses al rebedor de la casa on dormirem, just al davant de la fonda, sense donar-nos temps a refrescar-nos del viatge. Ens vol entaular de seguida perquè anem tard. Som-hi.

El sopar ha estat senzill però de bona qualitat, tret del vi que era un pèl eixarreït, aspre, auster. Això no obstant, ha passat avall. Després del repàs anem a fer un tomb pel poble per pair i estirar les cames i finim la passejada a la plaça mateix on hi ha la fonda i l’hostal. Seiem a les taules de fora el bar que encara és obert. Surten a atendre’ns unes cambreres molt interessants i els demanem unes copes. Alguns un combinat i d’altres la ratafia que ens faran dormir assossegadament.

Aquest any no hi haurà cap jornada en què coincidirem tots els que farem l’escapada de la fira. Un dia en marxarà un, l’endemà en vindran dos, el tercer dia tres més. Però la qüestió és ser-hi un dia o altre. El que realment em sap greu, és que no tothom pugui venir. Aquest divendres hem baixat amb el furgó de l’Uri i hi anàvem, el mateix Uri, l’Anscari, en Luca, en Pep, en Manel, en Valentí, en Carles i un servidor.

IMG-20160517-WA0026 montsant2000Fotos de l’arxiu d’en Gio i del meu.