DSC_1136

MATINAL PER LA MOLA 28.10.2014

Per Martí Montserrat

Sortida per canals, cims i racons poc transitats del parc.

Amb en Joan sortim a fer un tomb pel Parc de Sant Llorenç del Munt i concretament per la falda Est de la Mola, on el relleu escarpat dona joc per fer una sortida divertida i diferent.

Deixem el cotxe a l’aparcament del dipòsit a tocar del Camí dels Monjos i senyalitzat com a PR C-31.

Comencem la sortida pel camí anomenat Matiner fins trobar el torrent del Sot de la Codolera, on trobem un viarany costerut que ens guiarà de ple al cim del Gurugú.

DSC_1127Dies enrere tot preparant la sortida,  vaig llegir aquest nom tant especial al mapa de l’Alpina i em va despertar la curiositat. Un cop hi vàrem ser, es tracta d’un petit turó escarpat sense gaire rellevància, però amb molt bones vistes sobre les verticals parets de Font Soleia i de la cara Est de la Mola.

DSC_1128Seguim el Camí dels Maringes entre parets i agulles direcció a la Castellassa de Can Torres, per un corriol irregular que es busca pas entre aquest terreny tant abrupta.

DSC_1131La Castellassa es un conjunt d’agulles de conglomerat vermell de formes irregulars i força originals!  la resseguim per la cara Sud tot passant per sota de les seves verticals parets, fins trobar una dreta canal de baixada, direcció al Coll Llarg. Un cop hem baixat el tram de camí anomenat l’escala, trobem el camí senyalitzat de la Marxa Matagalls Montserrat on reculem direcció Sud com si tornéssim al Gurugú i abans d’arribar a la font de les mosques agafem el viarany que ens pujarà altre cop al camí dels Maringes. Seguint els nostres passos direcció a la Castellassa trobem un costerut camí que ens portarà de cap a l’espectacular Canal Gentil, on hi ha  uns simpàtics esgraons metàl·lics que ens permetran la ascensió per aquesta vertical canal. Aquest passatge ferrat val molt la pena per la seva gran bellesa i espectacularitat, permetent-nos pujar al Camí de la Senyora de forma esportiva i  atractiva a l’hora.

DSC_1137Un cop al ja més transitat camí de la Senyora podem allargar  la passa i amb un trist arribem al trencant que voltejant la Trona ens portarà, tot travessant el Camí dels Maringes, al Coll de la Castellassa del Dalmau.

Estem al peu de la Castellassa  i ens costa força trobar el camí de pujada, però amb seny i paciència aconseguim llegir bé el terreny i trobar el punt flac. Per una grimpada fàcil anem guanyant alçada fins arribar al cim, on ens trobem un ramat de cabres assilvestrades que al veure’ns corren a amagar-se.

DSC_1145D’aquí estant  les vistes son immillorables, podem observar la cara Est de la Mola,  les seves agulles, parets, racons i raconets. Realment aquí dalt no hi circula gaire gent i el Camí com ja fa estona que em pogut observar, costa molt de trobar. Després de buscar un xic baixem per un viarany mig embrollat que es fica en una canal molt dreta. Anem baixant agafant-nos d’arbre en arbre, fins arribar als peus del magnífic i centenari pi anomenat Pinassa del Palleret. Seguim baixant direcció Nord per camí costerut i embrollat, fins trobar un corriol ja més net que puja de la Vall de Mur i va a buscar de pujada la Canal de la Font Neda.

DSC_1148Ens arribem fins la curiosa Font i seguim pujant fins retrobar altre cop el Camí del Maringes, per deixar-lo tot seguit i remuntar al camí de Font Soleia tot voltejant la Trona i travessant el Camí de la Senyora.DSC_1150Quant hi arribem ens quedem embadalits sota l’extraplom de l’anomenat Mur Blau i les seves difícils vies. Tot transitant per aquest planer camí, anem gaudint de les verticals parets i de la  multitud de vies d’escalada esportiva que hi ha. El camí ja és molt transitat i ens permet allargar la passa i arribar a la carena per on puja el camí principal a la Mola anomenat el Camí dels Monjos i PR31.

Anem baixant corrents per la carena tot seguint el PR fins trobar la Canal dels Monjos , i ja sense problemes al nostre punt de sortida.

Sortida feta un dimarts al matí de finals d’octubre per en Joan Lladó i en Martí  Montserrat.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.

DSC_0186

BiCiCORRiOLS A LA BURRIAC XTREM 23.11.2014

Aquí la crònica que vaig presentar al concurs que convocà Merrell i que no va sortir guanyadora. Buahhhhhhh…

Per Joan LLadó

Com que no estic gens habituat a córrer curses de muntanya i molt menys una marató, i els entrenaments no han estat ni regulars ni proclius els darrers dos mesos, la decisió de no apuntar-me a la distància de 42 quilòmetres la vaig prendre amb determinació, també, en part, per no haver d’estar durant una setmana patint les conseqüències de fer el fanfarró. Si l’any que ve puc entrenar el suficient per acabar dignament, dins les meves possibilitats, allà seré. A la distància de 25 podria assaborir i gaudir a bastament el meu territori, tot i que això no és un passeig –hom les sol passar putes-,  sinó que és una cursa!

Equipació: maillot de Bicicorriols, el de la colla, és clar!, i a més, les butxaques serveixen per a les potingues. Pantalons de l’any de la picor però funcionen de nassos, i parlant de nassos, una grapa per obrir els narius, això funciona de debò. Mitjons, els primers que he trobat al calaix. Però fins i tècnics. De bambes, les mateixes de fa dos anys malgrat demanin un canvi després del reguitzell de rogaines i nocturnes setmanals. Encara aguanten, i per força.

La meva gran obsessió era el primer quilòmetre i mig per asfalt fins a la Font Picant: no estic avesat a l’asfalt, ni al pla per corre-hi lleuger, ni en gambada llarga. El que no volia era trobar-me gaire embús en començar la primera pujada, allà on tinc més avantatge. Com l’encarava?

DSC_0171Després de passar el control del xip, entro el primer al cercat i em situo al davant de tot, sota l’arc. Fem broma entre l’Andreu, l’Àngel, en Quim, en Max i la speaker, la Cris. Tret de sortida. Som-hi. Carrer Gran amunt. Saludo els pocs coneguts del poble que ens veuen passar. Com gamba la penya! Ep!, corro amb els primers! Carrer Sant Narcís. Deixo el grup de capçalera. Collons com costa de seguir a aquest jovent! Sort que enfilant pel primer corriol es posen les coses a lloc, s’asserenen els ànims i és on puc agafar el meu ritme. Amb tot, noto molta escalfor al cos i no hi estic acostumat.

DSC_0182Quan la pendent afluixa en direcció al coll de Burriac i de cap als Ui-ui-uis, començo a gaudir de la cursa. Sóc al bell mig del meu territori. Em baixen els fogots de la primera estrebada i enfilo el camí empedrat com una daina. Saludo en Pepus i la Carmeta que són a la cruïlla del camí de la Font del Llop. Prop de la Bassa del Senglar, on hi ha una mica de públic i sempre és d’agrair, arribo al primer gran pic del perfil i començo la davallada. Fins aquí he passat algun corredor, no recordo quants. Ara, baixant el corriol de la Feu, a un parell els faig nosa i els deixo passar. Intento anar al seu darrere i els aguanto el ritme. Quan torna la pujada en passo d’altres que se’ls fa feixuc. Hom creix i s’envalenteix.

2014-11-23 BurriacXtrem GMA F-032Cap al Mal Pas. Hi arribo. Primer avituallament. Em trobo molt bé. Got d’aigua i de pet cap a la vall de Clarà. Control a la Font del Castanyer. Avall. A mig torrentó, amunt. Saludo en Saleta abans d’encarar el corriol que baixa a la Font del Gavatx. Tornem amunt –deunidó qui ha traçat aquest tram: malparit!-  en forta grimpada fins el capdamunt de can Raimí, prop de la Font del Groc, per baixar al fons de la vall, a can Patota concretament, per corriols a l’obaga, entre torrenteres i flanquejats per tapissos d’heura. Quin plaer!

Passo can Patota. Anem molt espaiats, gairebé vaig sol. Agafo a un corredor que esbandeix la samarreta, talment com si l’hagués posada dins d’una galleda d’aigua i se la canvia per una altra que dur de recanvi tot aprofitant el fort pendent del camí. Se’n veu de tots colors.

Arribo a la pista de can Manyana fent gairebé el senglar en un tram obert enmig del bosc. Ara toca el tram pla on em van passar –si no ho recordo malament- dos corredors. A la cruïlla on comencem a enfilar de nou, prop de can Sagasta, hi ha dos agents de la benemèrita. Caram! Aquests del GMA com les gasten. Bon dia! Fa just tres setmanes que pujava per aquest mateix camí però aquella vegada amb la bici i gastant ronyonada a roda de l’amic Pep en la pedalada Orrienca. Cal dir que aquest viarany fa de bon pujar: amb una sèrie de ben trenats revolts et plantes com aquell que diu al Coll de Gironella.

Arribant al coll, al final del fort repetjó, hi ha en Rugui fent fotos. –Em pentino?

www.rugui-foto (40)A l’avituallament faig un glop d’isotònic i agafo quatre llaminadures i un tros de plàtan per emprendre la tècnica baixada que ens torna per la capçalera de Clarà al Turó de Matacabres. Deixo passar un parell de corredors que van més lleugers però, tot i així, els aguanto el ritme al seu darrere.

A la cruïlla de Matacabres entrem plegats al camí de la capçalera de la Feu. Ara ens espera un bon regal: la Bèstia. Ho comunico a un corredor amb qui anàvem plegats fins aleshores i que em fa saber que és el que va quart de la marató intentant d’agafar al tercer que va uns metres més endavant. Aquests van forts. Em trec el barret.

La Bèstia: pujadot que enfila de dret, sense revolts, pel vessant nord-est del Turó de Cirés fins dalt. A peu, costa, no cal córrer, no hi guanyaries res. Amb bici, asfixiant, demolidor.

Al control del turó, com és habitual, m’hi trobo la Montse i la Loli. És agradable i acomboia anar trobant la gent a qui coneixes enmig de la cursa i bescanviar quatre mots. Avui han estat minsos. Anava per feina.

www.rugui-foto (254)Davallo a bon ritme –intento mantenir l’estela d’algun corredor que va més valent- vers la Plana de les Faves per un dels corriols que per a mi, és el corriol de corriols: som a la Brolla de l’Abril. Acollidor i entranyable paratge pels que correm a casa.

Arribo al control de la Bassa del Senglar on ens separem amb els que fan la marató: ells seguiran per la isolada carena nord de les Bassetes o Banyadores –per mi un pecat-, enllaçant els Ui-ui-uis, i nosaltres cap al sud per la mateixa carena fins la Creu de l’Avellà. A mesura que baixo, vaig recordant els moviments de gran “divertimento” quan ho fem amb la bici, amb la colla. És la nostra escola, entre d’altres, de tècnica en baixada damunt les dues rodes.

Creu de l’Avellà. En Pepe em fa una foto i em diu: -Vinga Joan, vas molt bé! Jo també ho penso fins aquí. No m’han passat massa corredors i si ho han fet, els he tornat la jugada tot pujant. Em sembla que de conegut, al davant, només hi tinc en Quim, en Quim Mitjans, l’ànima dels Gafarruns.

10822688_10205107780161390_1354648365_nTravesso les Planes de Montcabrer i davallo cap a Cabrera fins a l’Altura. D’aquí estant observo el turó de Burriac amb les figures dels visitants i col·laboradors de la cursa que s’hi belluguen. D’aquí una estona, si no falla res, també hi seré. Caldrà un bon esforç. Vaparir! El camí per on davallo és molt trencat en el sector més dret. Que es malmetria d’aquesta manera estava cantat des del primer dia que hi vam passar. Em penso que ja ho vaig comentar en una altra crònica. No es pot obrir allà on ens plagui. Se n’ha de saber i preveure’n les conseqüències.

Les cames, de moment, estan responent de forma sorprenent. Dijous a la nit vaig tenir dos atacs de rampes a les dues cames mentre em regirava al llit: els meus isquiotibials. Potser en vaig fer un gra massa amb l’entrenament de dimarts. Ara per ara, i malgrat el fort pendent en descens, també obligat a fer moviments i girs molt extremats, aquests muscles no es queixaven. Muts i a la gàbia!

Fineix un altre descens i travesso la pista de la Font Picant de Cabrera. Sense donar-me treva ni temps per mentalitzar-me, començo a enfilar vers el Poblat Ibèric. Agafo un grup de corredors que en la forta pujada comencen a patir i s’estanquen. En el viarany que va de la Font de Cabrera fins el monòlit de Burriac puc superar a tres o quatre corredors, entre ells en Quim. Ho sento. És en aquests trams més costeruts que tinc un cert avantatge vers els altres. No cal però estirar massa la corda no fos cas que es trenqués. Tanmateix, em trobo molt bé i estic a punt d’arribar al darrer gran pic de la cursa.

Al monòlit ens retrobem amb els maratonians i enfilem en corrua i entre els excursionistes que ens obren pas, cap el cim i emblema de la cursa: Burriac. Per molt petat que hom estigui, sempre és un goig i xalo arribant al nostre castell. Ens fan fotos davallant les escales i iniciem un llarg descens amb sorpreses, si no has mirat prèviament i amb detenció el mapa de la cursa. Quan ets dalt del castell penses: -Vinga, ara només resta baixar i s’ha acabat el patir.

BX_mitad_DSC0327Doncs no! En arribar als peus de la restaurada pedrera, toca remuntar fins el camí de Codera. I quina pujada! M’hi trobo un maratonià que s’ha d’aturar perquè les rampes el malmeten. No m’estranya. Amb la pallissa que porten al damunt…

En previsió a aquests handicaps que us acabo de comentar, cap al quilòmetre quinze m’he pres un pot de magnesi líquid. Crec que m’ha fet molt de bé perquè estic baixant cap el Turó d’en Punsola, no diré pas fresc, però si sense gens de molèsties. Això m’anima a fer la passa un xic més llarga i guanyar algun minut. El camí és molt franc i sense pedres i permet de fer-ho sense dificultat. També recordo que vaig canviar les plantilles de les sabatilles i per aquest costat he anat molt còmode de peus; tant de pujada com de baixada. Endavant!

El que realment toca els collons és la pujada des del Torrent d’Agell fins la Torre Ametller. La mare que els va parir! Si no fora perquè s’està apropant la meta, el paisatge s’hauria tornat molt agre malgrat ser el nostre entorn. S’agraeixen els ànims d’alguns espectadors que van seguint la cursa enllaçant diversos trams per la pista d’Agell fins a Codera.

Entro al Bosc del Gitano, a la falda del Turó dels Oriols. -Vinga, vinga! em dic jo mateix. Renoi com costen ara les pujades. Per molt que hom vulgui, les cames no responen. Sembla mentida.

Ara si. S’han acabat les pujades. Surto del corriol i faig un tram d’asfalt per passar a ran de la Barca –resten 2 quilòmetres-  i davallar tot seguit, fent un xic de volta, no fos cas que no acomplim els 25 quilòmetres –això de ben segur que ho hem pensat tots-  vers la Font Picant. La Font Picant!

Estic a tocar de l’arribada però em resta el pitjor de tot: un escàs quilòmetre, potser vuit-cents metres de mortífer asfalt. El carrer Abat Escarrer és etern. Alabat sigui! Per molt de pressa que vulguis anar, no surten les forces per enlloc. Em toca els nassos que al pla em passin. Sort que ho fan pocs. Però és el que us explicava a l’inici: no sóc de gambada llarga.

Travesso el carrer Barcelona, entro al Mossèn Cinto, xerinola, claca, crits d’ànims, ara volo, això s’acaba. Ja hi soc. La Cris em dóna –tot i que tard- la benvinguda per megafonia i a més s’equivoca d’equip. Està perdonada perquè és més de Pirineu que de vells i arrodonits turons. El fred els adorm. Entro a les dues hores i quaranta cinc minuts. Encantat de la vida!

Felicito al Grup de Muntanya d’Argentona i tots els seus col·laboradors –entre aquests un bon nombre de la colla Bicicorriols- que com sempre fan una feina a la rebotiga que mai es veu però que sense aquesta tot aquest devessall d’esport a la muntanya no seria possible.

2014-11-23 BurriacXtrem GMA F-688Tant sols faré una crítica que em serà del tot contrària per guanyar les fantàstiques Merrell: penso que per no deteriorar en excés el nostre entorn, ja molt pressionat per la gran quantitat d’activitats esportives que s’hi duen a terme, cal evitar de passar per trams verges –tot i que siguin espectaculars- com també d’obrir nous camins si no són del tot imprescindibles. No pas perquè es deteriorin amb el pas dels corredors en la cursa –que també-, sinó pel fet de donar-ho a conèixer en massa i ja sabem per experiència –per exemple la Bèstia i d’altres- el que sol passar: s’erosionen amb molta facilitat pel pas de bicicletes i motos, si no s’ha dissenyat bé el seu traçat. Perdoneu el sermó, però em preocupa quan es malmet el meu entorn.

Fins la propera i espero que sigui al circuit de la marató –amb el permís de l’Albert, és clar-.

Joan Lladó

De la colla Bicicorriols i propers: Andreu,  Angel, Eva, Gemma, Glòria, Gilman, Joan R., Max, Mireia, Núria, Quim M., Quim N., Sebas i servidor.

DSC_0651 DSC_0643www.rugui-foto (53) DSC_0796 DSC_0762 www.rugui-foto (227) DSC_0110 2014-11-23 BurriacXtrem GMA F-394 2014-11-23 BurriacXtrem GMA F-039 2014-11-23 BurriacXtrem GMA F-0672014-11-23 BurriacXtrem GMA F-611

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

SORTIDA PER LA VALL DEL CONGOST 16.11.2014

Per Martí Montserrat

Una bona colla de bicicorriolaires quedem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora per tal de poder fer be la feina abans de migdia i ser a dinar a casa amb la família. Ens dirigim amb varis vehicles cap a Aiguafreda per fer una matinal de bicicleta 100% estil Bicicorriols, per tant, els ingredients bàsics i alhora infal·libles seran: corriols, trialeres, muntanya, vistes espectaculars i natura amb estat pur.

Aparquem la flota a l’aparcament del Pou de Glaç de l’Avencó i un cop les màquines estan a punt,  travessem el poble dirigint-nos al veïnat de L’Abella per tal de remuntar el primer corriol del dia. Pugem resseguint el torrent dels Avellaners fins trobar la collada dels Terrissos Vermells. Seguim per pista fins superar el Grau dels Matxos per unes fortes llaçades amb bones vistes a les verticals parets que donen nom al Cingle del Cerdà. Un cop dalt dels cingles del Bertí, deixem la pista i continuem  per un espectacular corriol direcció Sud. Aquest corriol circula tot jugant amb el fil de les grans parets, a trams no val a badar doncs  la caiguda seria…com dir-ho…la ultima caiguda? o ve, la caiguda definitiva?

OLYMPUS DIGITAL CAMERAAnem resseguint el cingle i les vistes sobre el Montseny valen molt la pena i juntament amb la llum carbassada del sol encara tímid ens fan gaudir de valent. En un tres i no res s’acaba la joia de l’aèria passejada i comencem el descens de la Trona, els primers empedrats i esgraons ens donen el bon dia!!!

OLYMPUS DIGITAL CAMERAMare de Déu quina cafrada… en pocs metres fa una sèrie de marrades tancades amb esgraons empedrats en les quals les màquines i els ciclistes patim de valent (alguns patim més que els altres ). El camí (PR C-33) val molt la pena i sense descans arribem al Sot del Bac on les boniques agulles donen un ambient feréstec  a aquest bonic racó de món.

OLYMPUS DIGITAL CAMERASeguim direcció a El Figaró relliscant  pels enormes còdols i pedres gastades i polides pel pas dels anys, convertint el descens en un joc perillós de perícia i audàcia per tal de no prendre mal.

Un cop a El Figaró remuntem riu Congost amunt fins a Tagamanent, per camí asfaltat i passant per Santa Eugènia del Congost.

Comencem la gran pujada del dia! Remuntem per asfalt fins la casa de turisme Rural anomenada el Folló  i seguim el dur corriol que agafa la directa cap el Turó de Tagamanent, passant pel Pla de les Coromines, Turó dels Moros i fins la Creu de Can Coll…Buf quina cafrada…tot el ferro posat… i lluitant,  lluitant, lluitant es pot fer gairebé tot (90%) però és d’aquells camins que et buiden i hi ha moments que et veus obligat a posar peu a terra per tal d’agafar aire.

Rematem la feina remuntant l’últim tram de corriol per la variant més a l’Est fins trobar la carretera que puja al museu de Ca l’Agustí, amb uns escassos 100 metres arribem al collet de Sant Martí.

Altre cop per corriol cafre de pujada i amb ressalts molt tècnics ens arribem al cim del Turó de Tagamanent, on gaudim força estona del gran ambient que es respira aquí dalt estant. És fantàstic poder gaudir de les enormes vistes de 360º amb la serralada del litoral amb la gran urbe al fons, la Mola, els Cingles, Osona, el Pirineu…

Un cop hem gaudit visualment ens proposem xalar del divertit descens cap a Aiguafreda, primer desfem camí fins el coll de Sant Martí i tot seguit agafem el famós GR-5.

El descens en general es ràpid i ciclable amb lloses i ressalts rocosos que el fan imprevisible, i requereix la màxima atenció i concentració.  A la part alta hi ha un tram realment dur  amb una seqüencia de graons de pedra que tots, a banda de l’Uri, vàrem ficar peu a terra… Va parir!!!  quin tram.

Després del divertit descens arribem pel corriol del Pou de Glaç fins al restaurant de L’Avencó per celebrar-ho amb unes cerveses i un bon aperitiu.

Bicicorriolaires: Adrià, Anscari, Carles, David, Enric, Giovanni, Joan, Oriol, Pep, Rafa, Valentí, Martí.

Totes les fotos són d’en Gio: per la resta cliqueu aquí.

LA FOTO BÉ VAL UN APUNT AL BLOC 12.11.2014

unnamedPer Pep Famadas

Diuen que per fer una bona foto cal fixar-se en el moment. No sé si aquesta és bona o no, però ens agrada molt. És de la nocturna d’aquest dimecres. El dia anterior ha plogut i, a més, ha sigut un dia ventós, pel que tenim una atmosfera neta com poques vegades.

Som els que hem pogut ser-hi, per què voler, volem ser-hi tots. L’atzar ens hi ha portat tot i que la idea era trencar per un corriol nou, que per segona vegada no endevinem l’entrada tot i haver-hi passat no fa pas massa.

Estem arribant a Montcabrer. A tramontana, Cabrera en primer terme i Mataró al fons, amb tot els nusos viaris. A migjorn, el Maresme Sud i la imponent urbs al fons, amb el port endinsant-se a mar. I és en aquest moment quan apareix en Luka Skywalker i immortalitza el moment, amb les eines disponibles: frontals i alots de les bicis i enquadrant-nos en uns segons. Aquest nano hi té traça.

Som els que som, però hi som tota la colla, gaudint d’una estona de plaer.

I després…. el descens de Montcabrer, poca broma. Gaaaaaasssssssss Aquí també hi té molta traça.

Pep Famadas

PETITA GRAN VOLTA PEL MONTSENY 26.10.2014

20141026_BC-Montseny_0011Per Joan Lladó

En dues excursions que havia fet des de Riells tot pujant a Morou, vaig trobar-me amb un parell de perles per recórrer tot baixant-les amb la bici. Quan les pujava a peu, anava recordant a tota la colla i em deia: – Que bé que ens ho passarem!

Trescar, córrer i badar sol pel Montseny entre setmana no sé trobar-li l’adjectiu just per definir-ho. Potser pau? Calma? O assossec? Podria ser serenor? O quietud? Fins i tot, placidesa? Benestar? Tant se val, hi estava i molt bé. Tot i que s’agraeix aquest estat d’esperit, quan corro per aquests camins de bast, sovint hi trobo a faltar el giro que hi deuria haver cinquanta o cent anys enrere. Mules i carros carregats fins al capdamunt de sacs de carbó i llenya amb els crits dels carboners i llenyataires trencant la quietud: Wo, wo, traasss! Ara, els masos de dalt són buits i a punt de caure i els de baix, refets per passar-hi el cap de setmana. Tot allò, aquell devessall de suor i treball, serví pel benestar d’ara.

De les dues troballes que us deia, l’una era factible, o gairebé,  per a tota la colla. Vull dir que ho baixaríem gairebé tot sense posar peu a terra. L’altra, força complicada i amb algun tram molt exposat, caldria esmerçar-hi més estona. Ambdues, havien estat viaranys de bast, pas de mules carboneres i s’enfilaven -o davallaven- amb uns importants desnivells des de les places carboneres.

Mentre anàvem pujant el PR-C 204 d’Arbúcies a Santa Fe, després d’haver iniciat la sortida a Sant Martí de Riells pel GR-83, força conegut, aquest darrer per molts de nosaltres, encara no havia pres la decisió de baixar per un divertimento o per l’altre; dependria del temps que empréssim en arribar a Morou perquè el descens més difícil requeriria molt més temps.

Desconeixia la dificultat  de l’escalada a Santa Fe pel PR, no sabia pas com seria de ciclable; em temia una bona carregada de bici a l’espatlla però ha estat tota una sorpresa: malgrat que no hi regalaven res, hem hagut de fer molt poc tros a peu. Tot i així, hem arribat als plans de la Feixa Llarga força trinxats, almenys jo.

OLYMPUS DIGITAL CAMERADesprés d’un dríbling dels nostres mal fet, hem arribat a Santa Fe. L’esmorzar -avui entrepà, però no han mancat les cerveses a darrera hora per gentilesa de l’Uri- ha estat sota les sequoies, enmig de la xerinola dels turistes del parc. N’hi havia força de magrebins i per aquí ha anat el debat de sobretaula: la integració d’aquests.

Ens hem anat aixecant de taula quan començàvem a agafar fred i ens hem fet la foto de grup celebrant-ho amb les cerveses.

20141026_BC-Montseny_0007Reprès el camí de Morou entre força excursionistes, ens hem aturat a fer la pixarada de grup a recer de mirades furtives.

I ara si, això va de bo. Camí empedrat molt tècnic on -com deia en Pla del seu ofici però traslladat a l’especialitat ciclista que nosaltres practiquem- cal deixar-hi la carcanada. No hi ha res a fer sense això, sense aquest esforç. Coronem Morou. Bufa!

OLYMPUS DIGITAL CAMERAPer l’hora que és, ara tinc clar per on baixarem: pel camí més factible que no deixarà a ningú descontent, i a més, podré ensenyar a uns quants les restes de l’avioneta que s’estimbà a prop del mas Fontdecorts un 27 de març del 2000. Aquí l’informe tècnic. Després dels anys que han passat, encara resta dins el parc i ha esdevingut un important destí turístic pels excursionistes que hi pugen a peu des de Santa Fe.

Iniciem el descens vers l’Empedrat de Morou. Noi! com de bé funciona aquesta màquina amb tanta molla… No pas per pujar, que he suat el que no està dit! Vaparir!

20141026_BC-Montseny_0012Travessem la curiosa llenca de pedra i baixem esperitats entre els espaordits excursionistes enmig de la fageda. Ens agrupem a la cruïlla prop del Roc del Sinaï i continuem frenèticament la baixada fins el mas de Fontdecorts i ens acostem tot seguit, baixant un xic més, fins a veure l’avió des d’el camí estant.

DSCN3125I a partir d’ara iniciem les postres de la matinal: el descens pels plans de Gratallops i dels Trèmols, Pla de Saba i Riells. Hom ressegueix el vell camí de bast, que tot sigui dit de passada, algú n’ha adobat els trams més malmesos col·locant bé les pedres i poder-lo franquejar sense estimbar-se ni deixar-hi el costellam. Malgrat això, el nostre estimat Carles ha comprat una parcel·la en el tram més baix, prop del Pla de Saba. Sense conseqüències.

OLYMPUS DIGITAL CAMERANomés cal dir que és un camí que algú el pensà, el dissenyà i encara ara, el conserva per nosaltres. Tenim uns angelets…

OLYMPUS DIGITAL CAMERAContinuem aleatòriament i a tota pastilla per camins que ens han de dur a la pista que va de Riells fins a Gualba però tenim un bon ensurt que per sort no ha anat a més: ens trobem un cable fent de tanca i sense senyals per fer-lo visible enmig d’un camí amb força pendent. A en Martí i a mi ens ha vingut de ben poc que no ens el mengem. M’ha vingut d’un pèl que no em llenço a terra per evitar-lo, els frens han respost.

A Riells, atapeït de gent i a l’hora de dinar, no podem fer-hi la cerveseta. Llàstima…

Fins ben aviat, companys.
Joan

Els bicicorriolaires: Adrià, Àngel, Anscari, Antonio, Carles, Gio, Manel, Marcel, Martí, Pep, Uri, Valentí i Joan.

Aquesta entrada la dedico a en Guillem que avui, 4 de novembre, fa els seus 20 anys. Per molt anys!

Les fotos de l’Adrià: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Gio: cliqueu aquí.
La foto de l’avió del bloc Pas a Pas.