20140920_140520

A L’OMBRA DE LA GALLINA PELADA. 20.09.2014

 

Per Pep Famadas

Som dissabte i només som dos: el Màster i qui us escriu la crònica. El mestre, com no, decideix la ruta. Malauradament hem hagut de deixar l’objectiu que fa temps que té entre cella i cella, el Comabona, per una altra ocasió degut a la coincidència amb la Cavalls del Vents. Finalment ens mourem sota la Serra d’Ensija, per resseguir alguns corriols que no fa gaire va voltar caminant amb en Pistons per tal de comprovar-ne la seva ciclabilitat. Això promet. Per a mi, una zona totalment desconeguda.

Pel trajecte comento que m’he oblidat el GPS, eina que per feina utilitzo molt sovint. El Màster però és de la vella escola i avui m’ho demostra: em descriu la ruta sobre mapa abans de començar a pedalar, desa el mapa a la motxilla i no el torna a utilitzar en tota la sortida. •El seu GPS ja la memoritzada. Això és un do aconseguit després de moltes hores (va, prou de fer la pilota).

A un quart de deu comencem a pedalar des de l’ermita de la Mare de Déu de Corbera, sobre Espinalbet, carretera de Rasos de Peguera. Ens adrecem cap a L’Estany, paratge molt curiós. És un clàssic llac pirinenc fora de lloc, desendreçat, ara força buit d’aigua. El voltem i continuem pujant per una pista forestal que es torna un bonic corriol en tombar la baga de Noucomes. La pineda ha fugit de la fredor i ara és la fageda, solemne, qui ens regala la seva foscor. El corriol és molt engrescador i amb tendència a baixar fins que el pendent s’accentua en unes marrades que ens obliguen a jugar amb l’equilibri i els frens. Menem a l’antic camí miner de la mina de les Graus, amb un túnel d’uns 50 m inclòs, fosc de veritat, ara GR 107, que el seguirem a trossos durant la jornada.

Travessem el riu de Peguera, sec, i ens sorprenen unes boniques marrades de pujada on també cal equilibri i alguna cosa més. Sortim de nou a una pista i en mig de sanglaners no gaire contents de la nostra presència arribem al poble abandonat de Peguera, porció del pessebre de Nadal a mida real. Travessem unes planes carregades de bestiar tip i plaent d’aquest estiu plujós per sortir a la carretera asfaltada de ve de Fumanya. Ara el bestiar dominant és el boletaire, frisós, inquiet i delerós de cercar la preuada joia, envejós que ningú li prengui.

20140920_102027

Tot just a uns centenars de metres deixem l’asfalt en trencar a la dreta. El paisatge està dominat a la per la Roca de Ferrús, imponent paret vertical de tons vermellosos. Deixem el GR en una cruïlla de pistes per baixar cap al poble, també abandonat, de Bonner. Camins molt trencats a una velocitat i un goig que ja us podeu imaginar. Abans d’aconseguir el poble hem de superar el Portell de Griells, en la primera ascensió amb majúscula de la jornada que infla les cames i buida pulmons. Després de nou baixada a fondo per venjar-nos del patiment. La meva màquina, pobreta, en surt malmesa, què, si no. El canvi ha quedat guerxo. Res que en Martí, al més pur estil Gomes, no pugui adreçar. Perfecte.

20140920_103706

Petita visita a Bonner per continuar per la pista, deixant-la al cap de pocs metres en un corriol a la dreta, marcat de color groc. L’entrada no és ciclable però al cap de pocs metres ja pedalem. Aquest és un dels trams que els màsters a peu van sol•licitar-ne revisió. Corriol molt exigent de pujada on hem de superar trams a peu però molts trams també dalt de la bici. Discorre per una obaga boscosa de pi, certament soitària, encara no trepitjada per boletaires. El corriol groc aboca al GR 107 (ara en sentit invers) també de pujada i igual d’exigent o més. La carcanada o bé la tenim cargolada sobre la bici o bé es belluga en equilibri francament inestable. Arribem literalment esgotats a una pista amb dues opcions per triar: continuar pel GR ara sí a peu o bé voltar per pista per cercar la carretera de coll de Pradell i retornar des de Palomeres per pista amb el desnivell guanyat fins el Coll del Portet, on tornem a enllaçar amb el GR 107. El seny obliga a escollir la opció tranquil•la tot i que el desnivell l’hem de superar igualment, asfaltat però.

20140920_115851

A mitja carretera parem en una font on ens refresquem a voluntat. Boletaires arreu, la majoria reeixits i contents. Passat Palomeres trenquem a la dreta en una barrera i anem cap el coll de Portet per una d’aquelles pistes de pendent lleuger però constant que rosega i llima mica en mica. Els nostres cossos demanen aliment i el punt escollit a priori es fa pregar però arriba. Tornem a omplir aigua en un abeurador just abans del coll i ara sí, jaiem en mig de la verdor escarnint un nombrós ramat d’ungulats que ens vigila amatent. Al darrere nostre les Roques Blanques ens reclamen.

20140920_132731

Tenim un mal pair ja que només pedalar de nou el GR torna a ser malèvol, amb trams corprenedors que, amb dos collons, ens hi enfrontem fins allà on podem. Som sota les roques de la Rua de l’Orellana. Patim però xalem i també ens cansem molt fins el coll de l’Estret on, ara sí, tenim la Roca Gran de Ferrus vigilant-nos. El Màster em promet diversió amb majúscula tot baixant-se la sella. Mentre fa mecàniques els rovellons em saluden amistosos i ingenus. Deu ser que per aquestes contrades els cistells no hi arriben. Avui no toca però collir bolets.

20140920_141559

Baixem per la canal gran al peu de la roca de Ferrús. Buahhh. Ufffff. Que bèstia!!!. Que guapuuuu!!!! I tot el que se us acudeixi. Baixada extrem total. Trialera, res de velocitat (ep, al menys nosaltres). El paratge sublim. Semi tartera que serpenteja per evitar el pendent, amb roca desfeta que obliga a prémer fort els punys al manillar i fregar el culot a la roda i llençar-te sense més. Brutal. Amb trams per sobre el nostre nivell. Magnífic.

20140920_143803

Ara tornem a ser en un camí de desembosc on les pulsacions tornen a nivells tolerables però momentàniament. El pendent de nou és inclinat, ara però recte, convidant a perdre el seny i agafar velocitat intentant seguir la parella. Però també s’acaba, potser millor. Continuem el GR per pista fins a trobar la cruïlla on l’havíem deixat en sentit contrari, a l’inici del descens a Bonner. Ara ja només resta desfer el camí del matí, per Peguera i la baga de Noucomes.

En Martí tenia pensat un retorn diferent, un cop passat el túnel del camí miner. L’hora i les piles però en el fan desestimar. Tornem pel corriol de la baga on les marrades ara de pujada encara obliguen a escurar-nos una mica més.

A quarts de cinc arribem al cotxe. Excel•lent jornada. Gràcies Màster.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.

IMG_4127

I ROGAINE PORT DEL COMTE 14.09.2014

Per Joan Lladó

Aquest any, les curses del calendari de la Copa Catalana són massa espaiades i la que ens ofereix el club Senglar Orientació ens servirà per recuperar el fil d’aquest tan enyoradís esport que aplega cinc grans ingredients: fons, treball en equip, orientació, estratègia i muntanya.

En aquesta primera edició i se suposa que en les futures, el principal ingredient ha estat i serà la muntanya, l’entorn; si hom començava per les balises de menys alçada, en la zona residencial, de seguida que n’hi sortia i s’endinsava per les pistes d’esquí cara amunt, es trobava amb un paisatge d’alta muntanya i amb un contrast de perla-verd majestuós, quelcom proper, de pirineu nostrat. El fons calcari de la serra amb el tapís del pi roig primer i el negre més amunt, esdevenen, al costat dels prats alpins, un conjunt de sorpreses per les nostres retines. Aquests espectacles visuals tot sovint funcionen més bé que no pas tots els isotònics, energètics, electrolítics, i tots els ics que hi pugui haver per encarar la prova.

La nostra preparació prèvia per aquest rogaine -la física, vull dir- no era la més adient, però calia posar-se al dia, car com deia a l’inici, entre una prova i la següent, hi ha massa espai per perdre el fil. Aquesta vegada ens motivava més l’entorn que res més.

Vet aquí que ens teniu a peu de pistes a un quart de nou del matí, just que la organització muntava la paradeta. Tenim temps d’anar a esmorzar amb calma al bonic i ben preparat refugi Bages a cent metres de la sortida.

Exterior-RefugiEns hi cruspim un bon plat de forquilla i ganivet que ens donarà ales per fer un bon inici de cursa.

Com és costum, ens abillem tot fent-la petar amb els nostres equips a batre i, així, entre els que tenen massa vent a la flauta i els que xerren “barato”, que vol dir el mateix, toca l’hora de córrer. Se’ns apodera la mandra quan estem a punt de planificar el recorregut però quan portem un parell de controls marcats, ja ens ha passat la nyonya i ens trobem de ple al camp de batalla.

Frisem, trobem, ens embadalim, topem, ens captiva, localitzem, ens enlluerna, ensopeguem, ens fascina, coincidim, restem admirats. Si senyor, gran, curiós i acollidor paisatge.

IMG_4125

Els darrers quinze minuts de cursa són els més intensos: baixem per les pistes d’esquí fent treballar els quàdriceps a tota màquina intentant arribar al darrer control, que excepcionalment és de 20 punts, i a tant sols 200 metres abans de l’arribada. Però l’itinerari que hem pres ens aboca a dos esculls a tant sols 2 minuts del temps reglamentari: un talús de 4 metres que de primer antuvi sembla dir-nos: penalització segur. Per sort, trobo un pas que desgrimpant el salvem. Veiem la darrera balisa enmig de la pista a l’altre costat d’una espessa franja de sotabosc. Jo no duc rellotge, el neguit se’m fa més feixuc. L’un per aquí, l’altre per més enllà, aconseguim arribar a la pista i al control. Buf! Marquem i baixem a meta en un veritable esprint.

Pensem que hem fet un bon rogaine i felicitem els organitzadors per oferir-nos aquest plaer.

Fins la propera.

Altres fotos: cliqueu aquí.

Mapa de la cursa amb l'itinerari dels guanyadors absoluts.

BICICORRIOLS AL 1ER. ROGAINE DEL PORT DEL COMTE 14.09.2014

Per Martí Montserrat

Quan em van informar de que feien aquest Rogaine de seguida ho vaig comentar amb en Joan per tal de fer caps i mànigues per poder-hi participar, doncs és una zona que en guardo molt bons records.

Fa un grapat d’anys que amb varis companys de la colla, participant en un Raidvert,  vàrem fer un final d’etapa a dalt de Port del Conte i concretament al refugi del pla de la Bòfia. En aquella ocasió ja vaig quedar frapat per aquest meravellós racó.

Posteriorment també amb la colla férem una ruta de Btt  fantàstica per la zona. Sortint de Coll de Port vàrem passar pel cim del Padró dels Quatre Batlles, baixarem per la Serra de Campelles fins arribar a Odén. I rodejant el Port de forma circular, passant per coll de Jou i l’estació d’esquí.

En una ocasió més recent, i amb esquís de muntanya també vàrem estar pujant i baixant per varis dels seus arrodonits cims  i gaudint d’aquets  fenomenals paratges.

En totes les ocasions que he pogut visitar la zona, sempre n’he tornat amb molt bon gust de boca i amb moltes ganes de tornar-hi.

Diumenge al mati ben d’hora , ben d’hora, ben d’hora, en Joan i jo ens dirigim al Port del Comte i pujant per la carretera del coll de Jou, el dia ja ens regala unes vistes espatarrants i presagien la fantàstica jornada que ens espera. Una densa boira tapa i ressegueix el pantà  de la Llosa de Cavall com si  es tapés amb una tupida manta  de llana verge per protegir-se de les fresques temperatures matinals.

A 2/4 d’11h entrem al parc tancat i ens entreguen els mapes… moments de pressió i nervis, ja que l’ estratègia inicial té molta importància i pot ser del tot decisiva a l’hora de fer un bon resultat. Decidim primer escombrar la part est del mapa i per tant començar baixant per tal d’anar escalfant motors i, de mica en mica, anar remuntant cap a les parts més altes del Port del Conte i anar voltant tot el mapa de forma contraria a les agulles del rellotge, per acabar de forma descendent des de la part de la Bófia i zona Sud del mapa,  fins arribar a l’estació altre cop i baixar per les pistes fins arribar a meta.

A les 11h del mati hem començat  a córrer i no hem parat d’esbufegar fins les 5h de la tarda havent recorregut el mapa de punta a punta i havent trepitjat milers de pedres d’aquets dur terreny. Dur, però agraït pels seus boscos, per les zones de pastura, per l’ambient de muntanya i per les embriagadores vistes.

IMG_4123

En definitiva, per mi un dels millors Rogaines que he participat, en el qual ens vam esprémer al màxim i vam gaudir de l’ orientació com poques vegades ho hem fet.

Després d’haver gaudit així em veig amb l’obligació de felicitar als organitzadors i als autors d’aquets mapa, per tant bona feina que han fet!

En aquesta ocasió l’equip Bicicorriols format per en Joan Lladó i jo mateix  vàrem fer tercers d’homes veterans  i novens de la general amb una puntuació de 259 punts.

En total, vam córrer més de 30km  i férem uns 2400 m de desnivell positiu.

La foto de l’apunt, el mapa amb l’itinerari del primer classificat absolut.

Aquí la classificació general.

LA CARRETERA DE VILASSAR: RECORDS 09.08.2014

Per Joan LLadó

Si un camí o carretera pot evocar-nos records de temps reculats, pel que a mi fa, és la carretera d’Argentona a Vilassar. Cada tros d’aquest viarany té la seva pròpia història gravada, com les cançons en una cinta de cassette. Records entranyables, que em fan somriure, que no s’esborren tot i que alguns no sé ni com, ni quan, ni perquè, s’hi van grabar.

Cruïlla sindicat de Cabrera

Aquests agradables records són l’excusa o el motiu pels quals segueixo sovint aquesta carretera amb la bicicleta. Però hi juguen tant o més les belleses i els paisatges que hi pengen. A més, què caram, són els meus paisatges.

Per anar de Mataró a Argentona, hom ho pot fer directament per l’antiga carretera que unia, i uneix encara, les dues poblacions, vull dir que no cal, necessàriament, de passar per Cabrera i Agell, però com que el que compta de veritat és passar una estona agradable damunt la bicicleta i no em cal prendre el camí més curt per arribar a qualsevol lloc, i tampoc no hi ha ningú que m’esperi, doncs us haig de dir que el camí més idoni -per mi- per arribar a Argentona, és prenent el referit viarany.

Els meus records són gravats en el sentit contrari a la marxa que us descriuré, és a dir, anant d’Argentona cap a Cabrera. Però ho faré a l’inrevés perquè gairebé sempre faig el recorregut amb bicicleta d’aquesta manera. Possiblement em complico la vida però tampoc em costa gens de girar el cap. Aquest gest el faig sovint per contemplar paisatges molt més suggerents i voluptuosos.

Amb l’inici al sindicat de Cabrera, on hi arribo normalment des de Vilassar o bé passant pel Camí del Mig i en la curta recta que arrenca de la mateixa rotonda, em trobo el primer tram de vella memòria, possiblement el record més reculat i barrejat en el temps: un partit de bàsquet a la pista de Cabrera, a tocar de l’ajuntament, en un dia rúfol i fred, amb gent engavanyada en abrics foscos i pesats, i alhora, sempre enganxat a aquest moment, un diumenge,  dins d’un cotxe que fregava els herbots i fanals del voral de la carretera a l’hora del vermut en un dia radiant, un xic calorós de primavera tot escoltant música clàssica; Bach suposo perquè quan escolto Bach, sempre veig aquell tram de carretera dins del cotxe estant i m’activa els sensors de la gana; gana de prendre un vermut. El voral i el camp de la banda de muntanya encara es conserva, a hores d’ara, gairebé igual. Tota la vida l’he vist de la mateixa manera: un tros d’ermot. No així al costat de mar que, a part de fer-s’hi un polígon industrial, també hi podem gaudir d’un bonic i curat parc.

Fent el trajecte en sentit contrari, en arribar en el darrer revolt abans del Sindicat, la llum, si fa sol, canvia, s’aclareix. Els horitzons s’amplien i apareix el mar que, de sobte, ens enlluerna. Deixem la llengua de terra, el contrafort on és establert el veïnat d’Agell, el faldó que sosté el turó dels Oriols i entrem en l’estreta faixa de terres que constitueixen la llargaruda plana maresmenca.

Quan he passat el pont de la riera d’Agell, apareix davant meu una bonica estampa, un perfil de muntanya familiar: l’alterós Burriac, acompanyat dels Oriols, guaitant ambdós l’amable, acollidora i deliciosa fondalada d’Agell. Quantes vegades hauré passat amb la colla i sol per aquests verals amb la bicicleta, corrent, a peu, de dia, de nit. Aquest anfiteatre amaga un munt de racons i espais que la nostra insaciable curiositat ens els fa descobrir en cada visita.

Agell

Tot i així, ja al petit coll del veïnat, la memòria torna molt més enrere: veure la capelleta i el conjunt de cases a ran de la carretera, m’engega en una llambregada el conjunt d’imatges, curtes, però escolpides en pedra picada, això és: baixant de l’autocar d’en Casas amb la iaia Maria i sa germana, la tia Mercè, per emprendre-la, tot caminant, i amb un cel ennuvolat, fins l’ermita, per assistir a la missa en honor a la santa. De fred, no en deuria fer perquè Santa Elena s’escau el 18 d’agost, però si que ho recordo tot moll. El curiós del cas és que no m’ha restat cap imatge concreta d’altre gent que veiés a l’interior del temple ni fora. Ni capellà. Però sí l’olor d’espígol. El que té la memòria…

Ermita de Santa Elena

Deixant ja el veïnat d’Agell i prenent la llarga recta de Madà, m’hi veig amb en Miquel Nicolau, d’amics, en Nico, i amb en Jordi Casabella, en Suari, tornant corrent d’una de les nostres primeres escapades o capbussades atlètiques. Veient-ho amb aquesta perspectiva, penso: com n’arriben de costar els primers passos de les curses de fons… En dèiem córrer per muntanya. Ara se’n diu trail running. Tanmateix, després de 35 anys, encara hi som.

A mitja recta, cap allà on hi ha aproximadament l’entrada de la urbanització de Madà, sempre em fixava amb una placa de pedra en record d’un jugador d’handbol del Mataró que hi morí en accident de trànsit. Això és el que a mi m’ha quedat, potser vaig errat amb el protagonista de l’accident. Aquest record petri, crec que desaparegué coincidint amb unes obres d’arranjament de la carretera o potser quan van construir el veïnat de Madà. La qüestió és que una vegada que la buscava tot passant amb el cotxe, ja no la vaig trobar i mai més n’he sabut d’ella. Ni demanant-ho al nostre senyor Google. De ben segur que és la font equivocada.

Entre la Casa de la Por i can Riera, hi havia un parell de revolts força tancats i dels que encara en queden vestigis amagats darrere una colla de bells pins i uns talussos fets de pedra. En un d’aquests revolts, el meu oncle Josep, casat amb la tieta Mercè, germana del pare, quan es dirigia amb el seu Vespino a treballar a Badalona, no sabé traçar amb gaire encert una de les corbes, i se n’anà marge avall. Encara el tinc a la memòria -i si aquesta no em falla, crec que aleshores jo tenia uns deu anys-  al seu llit de convalescent amb la cara tota nafrada i vellutada.

Malgrat l’ensurt, les conseqüències no foren greus, però l’oncle en restà espantat i li vengué el ciclomotor al meu pare que després ens l’anàrem passant amb els meus germans. La vida té aquestes ondulacions.

I per acabar, quants argentonins de la meva quinta que en passar prop del Viver no recordem els berenars que el baró oferia a tota la quitxalla del poble i a les seves famílies per passar la tarda de la diada de la Mare de Déu del Viver a la seva finca? El que més m’ha quedat d’aleshores, són els talls que ens produïen les fulles de la gruixuda gespa a les nostres tendres extremitats després de fer-hi mil tombarelles al damunt.

Bassa del Viver i ermita.

 

Fins aviat i que gaudiu de les vacances!

Joan

ELS PIXATS DELS ASES, TAMBÉ AMUNT 28.07.2014

Per Joan LLadó

Dilluns festiu de Santes amb poc quòrum de corriolaires. A la proposta d’en Martí, només m’hi afegeixo jo i com que estem enmig de nits de gresca, quedem per sortir més tard, a les nou.

Comencem forts: Camí del Nord i Font de la Salamandra amunt. Intentem la torrentada però les darreres graonades de granit ens diuen, de què aneu?

Seguim la pista i ens endinsem al corriol que mena en flanqueig al capdamunt de la pista de can Peret però el deixem tot seguit per baixar per les feixes ermes i, després, enmig d’un brut sotabosc, fins l’entrada de la Ponderosa. Resseguim la pista amunt fins el revolt on enllacem amb l’inici dels Pixats dels Ases.

 foto

 Continuada grimpada fins el camí de la Cornisa, a can Bruguera; no dóna treva, és totalment de ronyonada. Fem un bon descans sota una petita gotellada i continuem cap a la font de n’Oms i cal Gaig.

Passat el Parc Forestal decidim de baixar pel novell viarany d’en Bellatriu: molt, molt divertit. I per Sant Jaume entrem a Argentona per fer l’esmorzar a la Plaça Nova on ja s’hi ensumen flaires de festa major.

image

Fins aviat i bones vacances a tothom.

Salut,

Joan