ENFILATS AL VERD I PLÀCID PALLARS 23-25.05.2015

DSCF7543 Per Joan Lladó

Quan acabo de fer una sortida amb la bici de muntanya, fora de la comarca, lluny de l’habitual escapada pels nostres estimats topants, a cavall d’El Maresme i el Vallès, em pregunto, què n’he tret? què m’ha aportat? què he vist? ha estat plaent? he rebut noves sensacions? què n’he après?

No espereu pas una crònica com habitualment faig de les nostres excursions. Enguany m’ha plagut més fer-ne una crítica. La colla va canviant, les forces minven i/o creixen, i pot semblar que aquestes ens distanciïn i vulguin trencar el que tants anys, sense pràcticament adonar-nos, ha creat un grup tan homogeni, malgrat el temperament heterogeni dels seus individus.

Us recomano que llegiu amb aquesta música: Eu sei que vou to amar de Tom Jobim i interpretada per Vinicius de Moraes i Maria Creuza. M’ha acompanyat obsedidament durant els tres dies.

Sóc home a qui agraden més els paisatges amb contrastos. Paisatges treballats. On l’home s’hi ha deixat la carcanada per treure’n un mos de pa. Més que no pas el paisatges monòtons, bucòlics, que a primer cop d’ull fascinen, però de seguida, mentre hi ets, inconscientment, els decantes, els evites. Personalment, hauria anat més avall, cap al Jussà, però és clar, enguany no vaig ser a temps de preparar la ruta.

DSCF7044La ruta d’enguany, vull dir l’itinerari, ha estat circular i el seu traçat no podia haver estat d’una altra manera donada l’orografia del terreny i el desnivell a superar. En Martí en sap d’aquests afers i no falla mai quan té disponible un mapa de la zona.

Malgrat la patacada que vaig patir el primer dia, que no m’impedí de pedalar els altres dos, només em puc queixar d’una cosa: la pressa per acomplir els horaris. No creieu que durant tot l’any potser ja correm massa? Soc del parer de fer la sortida anual de la colla més assequible des de tots els punts de vista. Primer de tot, cal que sigui un itinerari apte per a la condició física mitjana de la colla. Que combini esport i cultura. Què caram hi anem a fer al Pallars si només veiem el verd tacat per quatre vaques? Ningú va tenir interès per aturar-se a Sant Joan Vell per posar un exemple? No us haguéssiu aturat a xerrar amb els ramaders que carregaven el bestiar als camions? Proposo, en definitiva, que tot plegat ens ho prenguem amb més calma, que en qualsevol moment ens puguem aturar -no per la força de les avaries- i puguem assaborir plenament el moment. Ens hauríem estès al Roser sinó per força major? Ho dubto.

DSCF7212Sóc massa exigent? Possiblement. Em sembla fantàstic estar agombolat per tota la colla, patint, suant, rient, bevent, menjant, dormint, xerrant. Crec que és el millor. Però posats a demanar, donat que ens desplacem per conèixer un petit -i nou per alguns- racó del nostre país, també voldria saber sobre el que hi ha fora del poc més del mig metre on oscil·len les dues rodes.

Amb tot, no voldria pas crear polèmica, més aviat, encetar el debat. Doncs, som-hi.

IMG_8351Tanmateix, no voldria acabar la meva aportació sense presentar-vos els energúmens que van ser-hi. No és pas la meva intenció, fent aquests minsos retrats, d’ofendre a ningú, ans el contrari, són els trets bàsics de cadascú fets des d’una perspectiva totalment personal i amb tota la sinceritat i bonhomia. Aquí els teniu:

Primer de tot, va pel més juganer. Botiguer. Home bonhomiós, solidari i col·laborador en els incidents aliens. De front obert i sense mostres d’hirsutisme, tret del seu generós bigoti, amb un nas prominent que li dóna una gran i respectuosa personalitat i amb unes orelles al vent que, al contrari del nas, el fan més proper. La seva atlètica constitució física, focalitzada en les seves extremitats inferiors, ens fa pensar, i de fet li dóna, un caire d’escultura grega: tret que lliga ben bé amb el seu origen. Faranduler de mena i bon cuiner. És avi de dos néts dels quals n’està tant, que les portes se li han fet petites.

En segon lloc, la petita locomotora. Teixidor. Més tard o més d’hora, sempre hi és. Home d’estatura normal, cames encorbades per malaltia infantil, de cabell curt, de faccions vermellenques i sempre moll, amarat de suor, amb la mirada sempre alegre. De nas prominent, tret molt comú entre la colla. De tracte jovial i espontani. Mai té un no per ningú. Té un punt de desconjuntament a tot el cos elegant i inoblidable. Qua no van amb bici, li agrada vestir desimbolt però d’etiqueta. Important desequilibri entre cos i cames que en fer bici, la roba li és baldera a baix, i tot tiba a dalt.

El següent. El pessimista positiu. Llauner. Lampista per entendre’ns. Home més aviat flac, esprimatxat, estirat, ros, d’ulls blaus. Si hom el veu pel carrer, sembla que porti l’enclusa al clatell. Com si la vida l’oprimís. Tant sols són aparences. Operat del cor, que n’ha sortit tant airós com un bon matxo de can Forniga. Lluitador i patidor  infatigable que es desfà pels seus dos fills. Rialler i molt amant de la companyonia i la gresca. Ha mamat muntanya.

Ara és el torn de l’home bala. Policia i historiador. Essent dels més baixos de la colla, en termes generals no ho és. Ros, amb poc pèl a la closca i de celles poblades. En el seu moment, un dels més ben preparats físicament per a grans distàncies, ara ho ha deixat per anar eixamplant el ventre. Si és el més vàlid per passar comptes i per a l’organització de qualsevol acte, també ho és per caure després dels excessos etílics. És un gran espectacle veure’l baixar en qualsevol especialitat esportiva. Li agrada la velocitat, el fascina i es llença amb plena satisfacció. Sempre preparat per a la gresca, és xafarder i xerraire de mena i molt amant de la muntanya i dels esports en aquest entorn.

Un dels llargaruts. Enginyer forestal. Tot i que tragina una gran còrpora, l’ha anada modulant i es belluga damunt la bici com si tingués vint anys. Sap fer filigranes. Normalment presenta el cabell curt que conserva plenament, amb un nas prominent tot i no ser de ganxo. Les orelles són invertides i quan menja de gust, l’ull dret li balla. Boca i llavis de grans proporcions, tret que li confereix una sensualitat amagada. Irònic, curiós  i gran conversador. Com el bosc, la bicicleta l’apassiona i com més hi va, més creix el seu delit.

Un dels màsters. Havia estat adobador. Ara és mecànic de bicis. Home simpàtic en el tracte i rialler consagrat. Sempre és a punt per pujar muntanyes de qualsevol manera. Això si, no pot faltar-hi el mapa. Morè i d’estatura mitjana. Transporta un dels nassos més discrets de la colla. Cultivat en el món muntanyenc, li tira molt el verd i els ambients alpins més frescos. Potser les suades que pateix el fan anar per aquest camí. Ah! És dels que disposa de la corda més llarga.

L’altre llargarut. Historiador de l’art i professor. Alt i prim. De cos equilibrat. De faccions cantelludes i posat seriós. De pell blanca. Nas prominent però alhora discret. Molt preparat físicament, li agrada donar guerra a les posicions capdavanteres. La colla li ha servit d’escola de la gresca i de la broma. I a més, del muntanyisme més plaent. El seu estil en el vestir de carrer ha donat peu a més d’una broma que ha hagut d’entomar com un sant. O no.

Continuem amb la disbauxa personalitzada. És administratiu en una gran empresa ubicada al Cros. Un dels joves de la colla. Alt, morè, de formes molt equilibrades. Tocat i posat. Arrauxat i voluptuós, el que més. Ha entrat al món muntanyenc a través de la bicicleta. I de la bicicleta li agrada el més extrem, on hi voldria accedir, però ha fet tard. De tant en quant treu el cap per davant però hom li pica la cresta. Sol treure pit fora el corral, però a dins ha d’amagar el cap sota l’ala.

És l’hora del mamelló veterà. Mecànic. Pot semblar prim, i ho és, però gasta unes extremitats inferiors considerables. Conserva una massa capil·lar molt atapeïda, infranquejable, morena, semblant a un fregall de bany. Malgrat la seva llarga lesió, de la que no n’està del tot recuperat, i ara que ja es comença a veure les orelles, podem dir que està a punt de fotre uns pals que no sabrem d’on vindran. Bromista sarcàstic i molt compromès amb l’esport dels tres fills.

Seguim ara amb el fora de joc. Informàtic i bon fotògraf amateur. És dins la forquilla dels més alts. Ros, de cabell arrissat, tot i que ara el du curt. Nas aguilenc i de faccions cantelludes. Introvertit i inexpressiu, tot i que ens ha donat alguna divertida sorpresa. Fa la feina discretament i progressa sense fer escarafalls i també, discretament, en fot alguna de grossa. Sovint, el seu humor càustic és incomprès. El més compromès, a la pràctica, amb la causa independentista.

Li toca a l’esportista en estat salvatge. Enginyer agrícola. Floricultor. D’estatura mitjana, cabell castany, crida l’atenció la seva llarga cabellera. Un dels més valents, potser el que més, fent filigranes i baixant marges damunt la bici. Degut a això, és el que més gasta a cal mecànic. És la bondat personificada. Quan entrà a la colla era un angelet. Ara també ho és però de tant en tant pica l’ullet. Bon gurmet i gran amant de les cerveses, els grans tiberis i els combinats.

Seguim amb el que va entrar amb calçador. Vull donar a entendre que no sabem a través de qui va entrar a la colla. O potser si. També informàtic. Alt, però de formes més arrodonides, pàl·lid, esblanqueït i de cabell fosc, que n’hi resta ben poc a la closca. Gran tafaner. Utilitza ulleres. De veure-hi, vull dir. Teòric expert de la bicicleta de muntanya i a qui li resten molts deures per fer. Val a dir que n’ha fets uns quants. Tot és molt bonic.

Li toca a un dels novells. Mecànic. Apassionat del món del motor. Alt, bru, de constitució esportiva, tot i que presenta una gran pronació degut a les seves cames de genolls valgs, no li impedeix de treure el nas amb els de davant. Li agrada de posar els peus en remull. Nas aguilenc, ulls estirats. Amb una barba fosca, discreta. Excel·lent persona i de molt bon tracte. Tot i que pot semblar de tarannà tranquil, quan és assegut a taula, sembla de patir el mal de sant Vito: aquell moviment, aquell rebotar, que hom sol fer amb la cama quan sol estar inquiet per quelcom.

El novell. Llicenciat en educació física. Professor. Prové de l’especialitat de descens amb bicicleta. Aquests dies però, arribava massa cansat a dalt. D’estatura mitjana. Cabell molt curt i de grans entrades. Alegre i de faccions rialleres. Persona discreta però molt crítica amb el sistema imperant. Igual que el més veterà de la colla, sempre està disposat a posar l’espatlla. Ara pren mides del catau on s’ha ficat. Benvingut.

DSCF7483Fins aviat.

Joan

Algunes fotos que vaig fer: cliqueu aquí.
Les que va fer en Martí: cliqueu aquí.
Les de l’Adrià: cliqueu aquí.

BICI DE MUNTANYA? L’ESPERXADA DE PORQUERES 03.05.2015

11168540_811964162216060_3399510101717052388_nPer Joan Lladó

Al Maresme som massa gent practicant esports de muntanya: fent ciclisme i corrent, en situació de creixement exponencial; les motos, amb lleis cada vegada més permissives, trinxant fràgils camins; d’excursionistes, també creixent; de boletaires, gràcies als “caçadors”, també amunt; de caçadors, cada vegada menys, per sort. Paral·lelament a aquesta massa que s’avoca, frueix i entrena al bosc,  hi ha un munt d’esdeveniments de cap de setmana que realment fa marejar i que s’organitzen perquè aquests practicants ens acabem d’esbravar. A partir d’aquí és on neixen els problemes dels drets d’ús del territori i dels seus viaranys.

Faig aquest llarg preàmbul per dir que si volem participar en una cursa o pedalada de bicicleta de muntanya on hi puguem trobar corriols i trialeres, senderons, marrades, dreceres, que a gairebé a tots els que ens dediquem en aquests afers ens agraden -i molt-, ens hem de desplaçar cap a les comarques del nord. S’entén així perquè en aquells verals la pressió humana no és ni de bon tros -encara-  la que s’exerceix a les comarques de l’entorn de Barcelona i els gestors d’aquells parcs deuen ser, suposo, molt més permissius a l’hora d’aprovar els itineraris per les curses.

Dit això, l’any passat, quan en Pons acabava de guanyar, també, la segona edició de l’Esperxada, em va dir: “A vosaltres, a la vostra colla, que tan us agraden els corriols i trialeres cafres, aquesta cursa us agradarà de ben segur. Gaudireu de valent tant de pujada com de baixada.” També ho reblà en Ramon que les passà putes després de participar en l’edició del 2014 amb fang fins les orelles.

Fa uns mesos en Ramon, el Tigre del Cros, em repetí: “Joan, aquest any ens apuntem a l’Esperxada i gas a fondu!!.” Li vaig dir que segurament si, si és que no coincidia la data amb cap rogaine.

Aquest final d’abril ha estat força atapeït d’activitat corriolaire i això ens ha dut a distreure’ns d’algunes activitats que s’organitzaven i, entre elles, l’Esperxada. Dijous ens vam trobar al Casal per parlar de la sortida de la Fira i vaig aprofitar l’ocasió per veure si algú s’apuntaria a aquesta cursa per a senglars. En Pep i en Martí no van dubtar. Així vam quedar i, dissabte a darrera hora, em trucava en Manel per afegir-se a la festa.

Diumenge ben d’hora, a tres quarts de sis, arrencàvem vers Porqueres, al Pla de l’Estany per participar a la tercera edició de l’Esperxada organitzada pel Sendicat del Pedal.

Arribàrem amb temps a Porqueres, a Santa Maria, però no pas al punt de sortida. Vam perdre ben bé un quart cercant la zona esportiva. Resumint, calgué córrer per sortir a l’hora. Sort que no hi anàvem per guanyar!

Santa_Maria_de_Porqueres_20090412_001El dia abans em vaig mirar el recorregut per saber quins verals trepitjaríem i, en bona part, bé a peu o amb bici, ho havia fet. Possiblement, després dels meus estimats racons del Collsacabra, la Garrotxa és possiblement la comarca que més em tira. Aquesta atracció s’inicià durant les estades de les colònies d’estiu que hi fèiem amb el Club d’Esplai els Cabirols d’Argentona. Inesborrables de la memòria aquells moments de finals de la infantesa que marcaren, no en tinc cap dubte, el nostre tarannà.

La ruta a grans trets seria la següent: enfilaríem el Rocacorba, als peus del Puigsou, pel Mas Ventós, Biert i el Serrat de la Cadalt. Davallaríem pel Bosc de can Mitjà i gairebé a tocar de Granollers de Rocacorba per després enfilar suaument fins el collet de Bastarra. Ens acostaríem als peus de Finestres pel Freixe, pel coll de les Pedres Picades i passant a prop del Poblat Ibèric de la Palomera. Enfilaríem i baixaríem el Montestí per la Torre de can Badia fins la carretera i després del Coll de Colitzà i paral·lels a la riera de Samariu fins el Sallent. Des d’aquest lloc, amunt per carenejar la Serra del Torn fins deixar-la a can Camps i vorejant i travessant el Ser fins la Granja de can Jofre per tornar a enlairar-nos al sector més oriental de la Serra del Torn i recórrer el seu fil fins els Boscos de ca n’Illa, cap els plans de Serinyà. Després en suau ascens fins la carretera de Banyoles a Mieres al Bosc de can Ginebreda i amb un sobtat ascens i un merescut penúltim descens ens acostaríem a l’estany i al final de cursa.

El recorregut, doncs, m’agradà. Tot pujant a Rocacorba -on hi pujàvem tots quatre gairebé junts i agombolats per una munió d’altres soferts ciclistes-, recordava una de les periòdiques caragolades que amb la colla d’Argentona havíem fet a la Torre de Pujarnol. Segurament una de les més decebedores culinàriament parlant i sap greu perquè el temps d’aquell dia convidava a estar-se hores i hores fent la sobretaula al costat del foc. Malauradament, aquests tiberis s’estroncaren amb la crisi. Com deia en Pla, citant en Montaigne, la vida és ondulant; tot el que puja baixa i el que baixa puja.

La Torre de Pujarnol i l'esglèsia de Sant CebriàDesprés del primer avituallament i on es bifurcaven el recorregut llarg i curt, sota el Puigsou, -havent acomiadat en Martí que decidia anar pel seu compte i en Pedro que feia la curta-, se’ns presentava la primera gran i trialera baixada, com he dit més amunt, pel Bosc de can Mitjà. Començava aleshores la gran diversió. Demanant pas a tort i a dret i alguna esbroncada als corredors menys atrevits, en Pep i jo -en Manel quedà un xic enrere- sadollàvem l’ànsia del descens. Una ullada fugissera enmig de la tensió -havia d’intentar no perdre el cul d’en Pep- em deixava entreveure la vall del Llémena als peus. Quina primera! Mare de Déu dels Set Dolors! No sé com expressar la sensació.

exteriorQuan la pendent minvà i els ànims s’assossegaren, comentàrem la jugada. Érem a tocar de Granollers. Aquí els records flueixen un darrere l’altre: primer, les colònies d’estiu a Granollers on les hormones pre-púvers anaven boges; segon, una escapada de bici que vam fer amb en Pep ara  fa una bona colla d’anys, potser quinze, després de baixar del Pirineu a  fer-hi el cabra. Tot enfilant cap el collet de Bastarra li vaig comentar: -Pep, em sembla que el coll on ara arribarem hi vam passar una vegada pujant al Rocacorba des de Granollers, més endavant, en un viarany que apenes s’hi podia circular, anaves obrint pas enmig dels esbarzers.Robiñera agost 2001(2)Seguírem per un llarg i còmode flanqueig tot passant pel Freixe i el coll de les Pedres Picades on trobàrem el segon avituallament. Férem un bon refresc i seguírem en ascensió per un tram de la pista que uneix Sant Aniol de Finestres amb Mieres fins prendre un molt tècnic i pedregós corriol prop del poblat ibèric, que ens menaria al Coll de la Palomera, el llindar més oriental de la Serra de Finestres. En l’aturada a l’avituallament no recordàrem d’esperar en Manel i a mitja pista afluixàrem el pas sense parar-nos. Anàrem fent.

198_mediumBon xic passat el coll, iniciàrem un fantàstic descens enmig de la fageda. Què us en podria dir… Sensacional, colpidor, dramàtic, sorprenent, espaterrant. Vaja, de repetició. Aquest bonic senderó ens dugué a Collveí i aleshores entràvem en terres volcàniques, car els talussos ens ho indicaven.

Al Collveí un col·laborador ens informà que el proper tram s’havia de fer a peu. Doncs, si, diríem que obligats. Tot i així, no tenim mai paciència i a la més mínima, tornàrem a les muntures. No sabíem pas la que ens esperava. Mare de Déu! Aquesta Torre de can Badia.. Ens feren pagar un bon pic per aconseguir-la. El pitjor de tot és que hom veu gairebé tota la trajectòria dels inacabables repetjons. Gran i abastable mur, si senyor!

Curiosa la Torre de can Badia. He estat cercant informació d’aquesta construcció i no he trobat notícies enlloc. Algú em podria fer cinc cèntims del seu antic ús? Vaig constatar que era una torre quadrada d’uns 6/7 metres de costat i uns 7 metres d’alçada, ara sense sostre i amb algunes finestres, voltada d’un fossar d’uns 3 metres d’ample i uns 2 de fons. Se suposa que pertany al mas homònim de la clotada del Samariu.

I després? Vaig deixar pas a en Pep perquè prengués la iniciativa del següent divertimento. Ràpida baixada i amb alguns importants ressalts per la carena del Montestí fins el Collet del Roure i finint a la carretera de Santa Pau on ens hi trobàrem el tercer avituallament. Férem parada per refer-nos, doncs les cames i sobretot la ronyonada, i una mica de mal de cap, em fotien la guitza. I vet aquí que arriba en Manel. Doncs molt bé. Ens donà les gràcies per esperar-lo. Però si no feia ni dos minuts que hi érem! -Vinga Manel que ja som a la meitat i ja hem fet el pitjor.

Continuàrem per carretera fins el Coll de Colitzà on la deixàrem per dirigir-nos en descens fins el Sallent. Més que la distància, en aquells moments pesava més el desnivell. Travessàrem el pont de Sant Martí i iniciàrem la següent remuntada pel camí de Proant. Just en aquells moments aparegué el sol i féu l’ascens un pèl més feixuc. Aquesta ampla pista que deixàrem en un dels primers grans revolts per continuar en camí pedregós i costerut, ens plantaria als contraforts de ponent de la Serra del Torn, prop de la Serra Grivera. La carena ens donà la benvinguda amb un distret però curt descens fins el Collet de Cavaller on trobàrem un corredor sol amb problemes al canvi. La incidència que presentà no li podíem solucionar, així doncs, seguírem endavant.

5163457El corriol carener que ressegueix el fil de la serra és realment escaient. L’alçada és molt regular: entre els cinc-cents i els cinc-cents cinquanta metres. Hom hi troba de tant en quant alguna dificultat tècnica que el fa distret, però, el traçat, l’amplada i el terreny el fan tant lent, que els quilòmetres es fan eterns.

No sé si hagués estat possible de fer tota la carena del Torn per dalt. Potser sí, perquè així m’ho semblà al coll on l’abandonàrem. Però baixàrem per una pista fins a can Camps. Segons el meu parer, un dels trams en baixada més mal aprofitats de l’itinerari, possiblement l’organització s’hi veié obligada per qüestions logístiques. Què hi farem.

Ens trobàrem al fons de la vall del Torn, al Mas Rampinyà, el següent avituallament. El quart. En Manel se sentia tocat. La carena li passà factura. Ens reférem sense pressa. El sol espetegava. Érem al quilòmetre quaranta-sis. Vinga som-hi que anem tornant.blog-1Resseguírem un bon tram de la llera i el voral del Ser, mullant-nos fins i tot els peus -que resultà agradable- fins la Granja de can Burgada. En aquest tram vaig tenir un petit ensurt: una curta però gruixuda branca se m’incrustà entre els radis de la roda del darrere i gràcies a la baixa velocitat i la meva ràpida reacció, no vaig trinxar la roda. No fotem.

Travessàrem el riu i enfilàrem el talús per prendre la pista que tot travessant la granja, va guanyant alçada. Dels dos-cents metres al fons de la vall, pujàrem fins els quatre-cents cinquanta que té el punt més alt del serrat que és a continuació del Torn. Anàrem davallant molt lentament pels Boscos de ca n’Illa per arribar als plans i bacs homònims molt a prop de Serinyà, el punt més baix de la cursa. Al riu, -on en Pep i en Manel s’hi refrescaren el cap- trobàrem el cinquè avituallament. Continuàvem animant en Manel que estava desitjant arribar a meta. Com que no havíem de fer cap marca, aprofitàvem al màxim tot el què ens oferien.

Tot just que reiniciàvem la marxa, en Pep, en un petit ressalt de pujada, perdé tot l’aire de la forquilla. Caram! No sé si inflant-la… Se’n tornà fins l’avituallament i aquells xicots que eren uns manetes li adobaren. Fantàstic!

En suau remuntada vers l’ermita de Sant Miquel Sesvinyes, anàrem combinant pista i corriol fins travessar la urbanització de Caselles Davall i en un monòton però agraït camí en aquelles alçades de la cursa, arribàrem a la carretera de Mieres a l’alçada del Bosc de la Ginebreda. Darrer avituallament. En Manel, bastant fos, preguntà pel que restava i aquells, mofant-se del mort i de qui el vetlla, li foteren la por al cos. Ens afegiren alguns quilòmetres de més. El sol que queia i la cervesa calenta els incitava a la gresca. Però que bé que passava el tall de síndria…

SMiquelSesvinyes-02_650En travessar la carretera tocava de treballar pel darrer gran escull. Aquí no ens enganyaren: un camí molt costerut, entapissat per grans pedres que vaig trobar força divertit ens conduí de seguida -no ens ho esperàvem després de les indicacions que ens donaren- a la darrera i distreta baixada cap el Pla de l’Estany. Però abans, un important ressalt enmig del descens, em féu clavar la roda del davant amb l’arrel que el seguia i el fort impacte de la roda del darrere en sortir-ne, em féu perdre una part de l’aire. Sort que va ser així i de seguida la roda agafà pressió en inflar-la. Avall doncs.

Passàrem per un túnel al dessota la carretera de Mieres i per camins entre camps ens acostàvem a Banyoles. Mentre circulàvem per la carretera, ens pensàvem que ja teníem la meta a tocar i ens felicitàvem, però vés per on, a l’alçada del Corralot, ens férem remuntar vers ponent, cap a can Canova i combinant corriol i pista, davallàrem a la Perpinyana i amb vint metres més de desnivell de pujada i ràpida baixada arribàrem triomfants a meta.

Fet i fet, anar a fer una cursa per aquelles contrades i no saber per on passaràs ni què hi podràs veure, si es donés el cas, és simplement d’un tedi insuportable. Està clar que si no hi vas per guanyar els teus companys o algun altre referent, anar a córrer i tenir contínuament el cap cot perquè la llosa t’esclafa, l’al·licient, per a mi, és nul.

Ha estat, personalment parlant, una prova realment plaent. L’he gaudida a pleret perquè he anat fresc. Tret d’algun tram, el treball per confeccionar l’itinerari l’he trobat excel·lent. Els avituallaments al seu lloc. Tot i que l’organització indicà amb un track la situació de la sortida, no haguera estat de més, pels que no utilitzen o no en saben, sobre noves tecnologies, uns indicadors a les carreteres per arribar-hi.

Per acabar, vull felicitar a l’organització per tot el què ens han ofert i per l’esforç que els ha representat i als meus amics per ser-hi i fruir plegats d’aquesta festa de la bicicleta. Em pesa que l’amic Martí tot i l’empenta que hi posà no pogués compartir amb nosaltres tot l’itinerari. I prometo a la resta de la colla que organitzarem una sortida per fer-la sencera si trobem la data adient i sinó farem la següent edició plegats.

Fins la propera,

Joan

Els corriolaires: Pep, Martí, Manel i servidor (i a més, en Pedro i en Ramón).
Distància recorreguda: 73 km.
Desnivell + acum.: 2600 m.
Corriol: 80/85%
Temps emprat: 7 hores.
Classificació cursa llarga: cliqueu aquí.
Les fotos de l’organització: cliqueu aquí.

ESQUÍ DE FANTASIA AL PIC DE LA SERRERA (2913 m.) 14.04.2015

IMG_9700Per Andreu Calvó

Com un privilegiat, aquest dimarts, si que marxo a esquiar amb els abonats al descans Inter setmanal; en Marti i l’Enric. Les altes temperatures, ens fan decidir ràpid; anirem cap a Andorra. Passem per Cal Andreu a recollir els meus bartuls, parada gastronòmica al Toca Teca, i marxem cap a la Vall de Ransol.

IMG_9727Deixem el cotxe, i sortim ja amb el esquís als peus, amb una neu força pastosa, que fa que avançar sigui mes feixuc del normal. Remuntant per la vall del riu dels Maners, anem guanyant alçada, remuntem per un canal curiosa, per l’estat de la neu,  passem pels estanys de Ransol, coberts per la neu. Després d’una bona suada ens plantem a la carena, que ens dura fins l’objectiu de la jornada; el Pic de la Serrera, uns dels cims mes alts d’Andorra.  Fotos de rigor, mengem i solucionem el Mon.

IMG_9736Un descens per una pala espectacular, cap a la vessant de Sorteny, on gaudim d’una neu primavera espectacular. Just per sota la Collada del Riu de les Cebes, tornem a posar pells i cap amunt per assolir la collada de Meners, ara ja si enllacem pala, canal i torrent per arribar al cotxe.

IMG_9730Parada a l’encantador i ben integrat llogarret del Pas de la Casa, a proveir-nos dels clàssics productes locals (xocolata, formatge, alcohol,…), un cop abastits tornem a fer unes cerveses a La Molina, d’aquest beure no en manca mai i cap a casa.

Gran dia, en una zona desconeguda per mi.

Fins a la propera….

Les fotos de l’Andreu: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.

 

CRÒNICA D’UNA SORTIDA INESPERADA. 26.04.2015

IMG_8534Per Giovanni Leonardi

D’una sortida molt ben parida.

Quan sortim fora comarca, sempre ho decidim amb prou anticipació per tal que tots tinguin temps de muntar-s’ho i evitin de prendre compromisos  familiars que impedeixin d’apuntar-s’hi. Però vet aquí que en Martí proposa el divendres mateix d’anar el diumenge al Tagamanent, a fer una ruta que porta al cap de fa temps i que inclou pujades i baixades importants per corriols, tota una ruta inèdita per a nosaltres i que– assegura ell ja que l’havia trepitjada a peus amb l’Andreu en diferents sortides trekkineres – té tots els requisits per a resultar  molt maca, tècnica i ciclable a l’hora.

Així resulta que gairebé tothom ha de renunciar-hi contracor per una raó u altra, renegant perquè sap que es perdrà una excursió en bici singular i molt guapa. Mai s’ha donat el cas que s’hagi tornat a casa insatisfets. Quan un dels nostres pastors ens treu del corral domèstic del Maresme, ho fa per portar-nos a cop segur a pasturar per camps rics de molt bona herba bttera, on fer-nos un bon tip – amunt i avall – de corriols de bona qualitat.

Tres, només tres, cosa mooolt rrharha, ens trobem doncs a quarts de sis a l’Escorxador.

A les vuit aparquem a Aiguafreda. El full de ruta diu doncs que ens esperen dues senyores pujades i dues senyores baixades, totes elles intenses i “sense solució de continuïtat”. Res de descansos intermedis ni mariconades. Entremig, uns quants trams de corriols i GR . Que el senyor m’agafi confessat!

Arranquem al pou de glaç de l’Abençó i tirem per corriols paral·lels al GR5, mitja hora de pedres, arrels i fortes pendents fins al collet de la Roca de La Fe. Aquí de sobte comença una forta baixada que ens portaria per una fondalada massa bestia. Està clar que no ens hi hem de ficar. Un cop mirat el mapa amb el Joan, que també fa memòria d’un rogaining fet aquí, decidim recular. Desfem tot “lo pedalat”, agafem un tram de lloses del GR5 i la pista als Plans del Soler, fins trobar la maleïda  pista asfaltada al Tagamanent, que ja coneixem tots per haver-la fet fa temps en flaca, un inoblidable dia d’hivern de neu i fred. Quan per fi arribem a dalt al Coll de Sant Martí, les meves cames i la ronyonada fumegen i imploren que els regalin un breu  descans. Concedit. Gràcies, amics!

IMG_8521Prenem el corriol GR que, entre graons i xaragalls en camp obert, porta a la casa Bellver. Fem unes fotos de rigor, el paisatge ho requereix. La bassa d’aigua, l’arbre i el castell de rerefons composen un quadre pictòric preciós, i blancs mantells de boira baixa es fiquen entremig del colls més avall.

IMG_8525Comença sense preàmbuls  la primera baixada, una trialera cafre pel Turó dels Corbs fins a Vallcarquera! Martí avisa que és xunga, que no té clar que es pugui fer tota dalt la bici i uau!, aviat comprovo que me les passaré putes! És  tot pedregós i revirat, pedrots grossos i de cantons vius, aspres. Poc espai per passar, t’enganxes cada sis (dos x tres), corbes súper tancades i matolls sega-cames als costats. A més em quedo des d’un principi sense fre darrere, segurament la clàssica  bombolla d’aire! La maneta toca el puny i això m’ho posa encara més complicat. No puc amb els sol fre davant, si li dono massa sortiré volant…. Amb bon criteri, faig bona part del descens caminant, mentre escolto els crits de goig/terror/sustus dels dos cracs que no hi ha res que els pari, ni tan sols uns trams rectes de moooolta pendent, tots un  riu de pedres on s’ha de surfejar i derrapar sense possibilitat de parar u frenar. Vaparir els dos! Per sort la segona part del GR és més potable, i baixem junts fins avall.

IMG_8551Ara toca tornar a pujar, i aquí sí que cauen hòsties per a tots tres! Primer seguim la pista pel Collet de Seguer, i després una combinació de més pistes fins trobar el PR, mare de totes les pujades al Tagamanent! La trialera és absolutament preciosa, genial, però dura, dura, duríssima. I llarga, llarguíssima! Li diuen Itinerari dels tres Monts.

IMG_8536
Pateixes, al límit  de les forces,  així com gaudeixes quan aguantes i surt bé. Més d’un cop ens trobem – ara tu, ara jo, ara tots dos i tots tres, en algun punt complicat que ha acabat en fiasco, la cara desencaixada i la respiració sorollosament passada de voltes, totalment buits per uns instants (això al Joan no li passa mai, a dir la veritat! Però em consolo tot imaginant que una mica sí). I cada vegada penso “no puc més, plego, deixeu-me una pistola que us protegiré la retirada, vull morir aquí” ….i coses agradables per l’estil. I cada vegada, un cop recuperat i tornat al món dels vius, vinga sant tornem-hi amb un parells de pebrots, que per això som els Bicicorriols del Maresme.
Sortosament, com en tot, la pujada s’acaba i tornem a estar a dalt al Coll de Sant Martí. Deixem de banda el Bellver i anem pel GR5 a fer l’entrepà al Mas/Museu de Cà l’Agustí.

IMG_8549Veiem passar una colla d’endureros que venen del Plà de la Calma, un noi corrent que deunidó el ritme, un rapinyaire ben gran que ens ve a mirar per si podem ser el seu dinar (suposo la expressió cadavèrica de la meva cara li havia fet pensar en una presa fàcil….) i altre cop el paisatge tant bucòlic i tant silenciós…..Merda! que son aquests nens que criden tant allà baix? No els poden fer callar els seus pares i no li expliquen que això és una agressió i una falta de respecte a la natura? Bah, que els bombin. Estirem cames i anem per feina, ens espera la segona baixada.

Remuntem per la Creu de l’ Agustí per un corriol que passa per la Carena de les Merles, fins la Casa del Bellit, mentrestant que la maneta del fre es torna a posar més bé. Perfecte, no hauré de apurar tant a la baixada, la podré encarar en bones condicions! Passem ara al costat del Mas dels Fondrats, un mas molt gran, avui tot enrunat, amb la data d’edificació gravada en una de les poques finestres que queden senceres: Any 1675!…llàstima estigui en aquestes condicions….

DSCF7045(2)Flanquegem una estona més fins al Collet de Saiols, on per fí comença la baixada que en Martí deia, el corriol de la Carena dels Fondrats. Nois, aquesta sí que la recomano! Una passada del primer fins l’últim metro. Técnica i ràpida en la justa proporció, lloses pedres arbres graons salts corbes ben posats a bon criteri pensant que algú s’els pugui cruspir sense tenir que parar per trampes amagades (tret d’algun revolt tancat tancat, cosa que per cert és el punt feble d’uns quants de nosaltres. Luca i Uri, a veure si un dia ens doneu classe de stop-pushback-turn and go!).

DSCF7050(2)Després d’un parell de parades dels dos pastors, per a comprovar que jo arribi  encara viu i sencer, acabem feliçment la sortida, empalmant la pista que porta al Pou de Glaç. Al restaurant l’Abençó fem la gerra de birra de rigor i tirem cap a casa.

IMG_8542Gràcies companys per haver-m’hi portat i per fer-me d’àngels de la guàrdia.

Ara que coneixem el “que i com”, busquem un “quan” per a tornar-hi amb tota la colla de coglionazzi.

Gio

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos meves: cliqueu aquí.

BiCiCORRiOLS A LA GIRONA CHALLENGE MTB 12.04.2015

_DSC2593Per Pep Famadas

Nois, ho sento. Aquesta vegada he fet tard. L’efecte Challenge ja s’ha diluït en mig del garbuix laboral dels dies transcorreguts. El suflé cuinat a la cursa per part dels assistents  va durar un parell de dies a jutjar pel volum de whatsapps generats els dies posteriors. Els que hi fórem tornarem ben contents, tant a nivell personal pel paper realitzat, com per la qualitat de la cursa: organització perfecte i recorregut sorprenentment fantàstic. Poc que ens ho pensàvem. Tot i els dies ja passats permeteu-me rememorar en un relat personalitzat les sensacions caçades. Qui vulgui saber-ne més sobre el recorregut i altres afers de la cursa ho té disponible a la web oficial.
Situem-nos en la prèvia. Som abans de Nadal i el Gallitu ens comença a ratllar amb la cursa, cantant-nos les probables excel·lències de la mateixa: que és a Girona, que segur que estarà bé per què hi ha l’ajuntament al darrera, que hi ha bons espònsors, etc. etc. Per matar el tema el desafio: si tu t’apuntes, jo també. Dit i fet, a l’endemà ja hi érem tots dos, i en pocs dies en vam ser 10. Tot i haver fet el pas, m’espero trobar una cursa molt pistera que no és precisament el nostre fort, però tant se val, l’ambient de cursa sempre és divertit.
Malauradament van haver dues baixes d’última hora, no pas per manca de ganes. Finalment som l’Anscari, l’Oriol, el seu cosí Jordi, en Manel Tronxo, en David (que ha dormit mot poc), l’Àngel Senyor, en Gio i qui us escriu. Ei! També hi ha el Tigre del Cros, en Ramon, però d’ell no en sabem res.

da5fc3f451c1861f168f40b4a7b5f3deUns opten per dormir ja a Girona i altres ens llevem d’hora a casa, tot per estar a punt i concentrats a l’inici de cursa. Doncs resulta que amb tanta preparació sortim amb més de 800 tios a davant. Collons som a la cua del pilot! Va parir. Els que tenim ganes d’apretar tenim la consigna clara: gas els primers kilòmetres asfaltats per tal de no trobar «noses» en els corriols. Som-hi!!

Els primers quilòmetres asfaltats em sorprenen per què esperava que circuléssim per alguna carretera local i no és així. Es tracta d’un viarany de carrers per urbanitzacions tot passant pel Golf Girona on ja hi ha el primer pujador selectiu. Gas a fons, demanant pas i apartant-nos quan fem nosa, sense mirar al darrere per no caure en mig de la gentada. Els companys segur que s’espavilen. Vaja, doncs no tots. L’Uri i jo anem junts mentre que en Tronxo i l’Ans han quedat enrere. El company va fort i jo miro d’aguantar-lo, ara ja en tram de corriol. Corriol? Però si ara tocava pista segons el perfil! Mentre pedalo em distrec pensant que potser els organitzadors tenen un concepte de pista diferent al meu. Deu ser que un camí de desembosc destrossat pels reguerots encara té la consideració de pista. Molt millor, això promet!

DSC_0171Continuem a fons avançant a tort i a dret. L’Uri està posseït, va xuclant l’energia dels que va passant, mentre a mi un cuc em rosega el cap: què collons foto seguint aquesta roda, pringaré segur. Começa haver-hi uns quants metres nosaltres. Vaig fent xiclet però no acaba d’escapolir-se.

 Tot d’una un mallot SBR a l’encalç. A veure si serà en Ramon? Qui el va parir quina mala que fot!
- RAMON!! què passa tio! Ostia, quina mala cara fots nanu (fotent el dit a la nafra).
- Estoy fundido. He salido a tope, como siempre.
- No n’aprendràs mai, home. On vas amb els pros? Au va agafat a la roda i anem fent. Vinga collons.
Al caps d’uns metres em giro i no hi és. Llàstima. Ep, no val a badar que l’Uri no està per pidolaires, això és una cursa i fa dies que esmola el ganivet. Per sort el segon avituallament és a tocar i allà ens retrobem momentàniament. Agraïm l’aturada. En Ramon es queda per refer-se del tot. Nosaltres dos  no ens entretenim que en Tronxo i l’Ans poden aparèixer en qualsevol moment (bé, no és ben bé això però…). No en tinc ni idea on sóc i gairebé no veig ni per on passo. Només tinc una roda al davant que he de seguir com sigui.
I a les baixades no puc. El cabró traça molt millor que jo, com sempre, i a més a més no té miraments a l’hora d’avançar els porucs. Osti, no sé pas a qui em recorda. El perdo. Vaja. No passa res, està clar que hagués punxat tard o d’hora. Em relaxo una mica tot i no baixar el ritme. Ja no tinc roda. Aixeco el cap i, ara sí, puc observar les boscúries que ens envolten. Ara pinedes de pi pinastre, ara un alzinar, ara un bosc acabat d’aclarir. Ginestells florits, camps d’herbei esplendorós agraït de les últimes pluges. Quin goig. Ep!!! Llamp de llamp! Veig l’Uri. Toca un tram de pujada i la distància s’escurça. Béeeee, ja el tinc.  – Ei company, sóc aquí darrera -. A les baixades em deixa i a les pujades l’atrapo. I assolim el tercer avituallament.

El recorregut ens està sorprenent molt. En cap moment no hem fet cap tros llarg i pesat de pista ample. Sí que hem circulat per pistes però han estat enllaços a trams estrets, tots ells rodadors però amb aire de corriol. I també trams on la brolla embolcalla el corriol. No hi ha perill però no val a badar (als primers quilòmetres de corriol hem trobat un corredor amb la clavícula trencada). Tot i el cansament gaudim de la carrera. Només maleïm els senglars que tenen tots el corriols llaurats i no es pot pedalar còmodament. Aquí en deu haver un munt!.

Darrer avituallament. Segons el perfil queden un 7 o 8 km de pujada forta i després ja baixada i pla fins a meta. Sé que el company a la baixada no m’esperarà i ja no el podré atrapar. No em queda cap altra que encarar el desnivell buidant-me del tot de manera que l’Uri m’atrapi a la baixada i arribar junts al pla. M’hi poso i ho dono tot pujant. Quan ja intueixo el canvi de vessant em giro i no el veig. S’ha quedat enrere però ja m’encalçarà. Ara em toca esmerçar-me cara avall. Passo una parella al més pur estil Gomes. Es tracta d’una pista molt llarga, com la dels Ports, a la capçalera del pantà d’Ulldecona. Records. Gaaaassssss.

Ja som al pla. Ara 10 o 12 km de pla a la vora d’un riu i camps. Començo a pedalar i VA PARIR!!!! RAAAAMPEEEESSS!!!. Un tibantor em puja per cada cama. Totes dues de cop. Collons quin mal. Però ja tinc comprovat d’altres vegades que si paro és pitjor i no arrancaré. M’atrapen la parella avançada i m’ofereixen ajuda. Gràcies però ho de passar sol. Els segueixo tot cridant i pedalant intentant apaivagar amb els crits la força del Maligne que puja cames amunt. Sóc tossut i no em dono per vençut. Continuo pedalant darrera la parella notant que tot es va posant a lloc. Ja està, ja ha passat, però resten ombres del Mal, cal estar alerta.

Plat gros i pinyons petits. Som tres. Fins i tot m’ofereixo a fer un relleu i els animo a la darrera buidada. Avancem altres companys, però tiren la corda i es lliguen al nostre darrera. Quins collons  – tot i que jo faria el mateix -. Som un pilot de 7 o 8 cremant metxa. El traçat ens porta per un tram asquerós entre una tanca de la Nescafé i el riu. El ferm està destrossat dels senglars i ens acaba de desgavellar la carcanada, però nosaltres a fons. S’acaba el tram. En una corba canvio de pinyó i maleït sia s’enganxa la cadena!! Peus a terra poso la cadena a lloc i torna-hi. Ho torno a provar. Calma, calma, collons. Canvi? No sembla pas trencat. No, no, només es tracta de posar la cadena al seu lloc i alinear el canvi. Au va, home!

- Pep, Tot bé? Sento tot d’una mentre estic ajupit posant la cadena a lloc.

- Sí, sí, ja està. M’ha saltat la cadena. Li crido mentre el veig allunyar-se davant meu.

Quins collons, ja no hi pensava!! M’ha passat. Ja està. Em poso al seu darrera. Va amb una altra parella. Segueixo però no puc fer res més. Sóc conscient que la bèstia que porta a dintre aguantarà qualsevol embestida que presenti. S’ha fet justícia. A mí no em tocava arribar primer. Acabarem junts. Estic molt i molt cofoi. Ja hi firmava al començar. Som a Font de Jau. Deambulem per un prat i l’Uri, com no, esprinta fins a la ratlla. Amb prou feines el segueixo. Fi.

Estem esgotats. Aigua, necessitem aigua. Hem de pujar unes grades per aconseguir beguda. Estem rebentats. Seiem i esperem l’arribada dels companys. En Manel, en Ramon, l’Anscari, l’Àngel, en David i finalment en Gio, a qui felicitem especialment pel seu coratge, no deixant-se vèncer pel pes de l’edat. Tot un referent. Tots molt cofois.

Bé, això és tot. Ens ha quedat a tots un molt bon regust de la cursa. Felicitem a la organització. Tot i ser la primera segur que en seguiran moltes més i hi haurà pinyes per apuntar-si. Nosaltres? Ja veure’m.

Salut i Bici.

Pep Famadas

PASSANT PER 3 NACIONS. ESQUÍ. 12.04.2015

 

DSCF6980(2)Per Martí Montserrat

Amb en Joan anem cap Andorra a fer esquí de muntanya, ja que la temporada està força avançada i al Pirineu més pròxim comença a estar força just.
En Xarli ens ha passat informació fresca i ens comenta que per aquí encara hi queda un bon gruix de neu.
Aparquem al Pas de la Casa, just a l’entrada del poble/engendro i remuntem pel costat de les pistes direcció al Coll dels Isards, tot anant a buscar la petita vall que hi ha l’est del Pic de les Abelletes.
DSCF6962(2)Pujant per aquí, la pujada és molt més alpina  i distreta. Ja que deixem de seguida les pistes i ens endinsem a la petita i accidentada  vall. La neu està dura, encrostada i ventada però amb atenció i voltes maries anem pujant direcció al Coll dels Isards.
Quant som als peus de la pala final decidim pujar tot voltejant per la dreta per tal d’obrir bé la traçada. Però arribant a la part central de la pala la neu és molt dura i passem moments de tensió. Hem de fer varies voltes maries precàries amb la punta dels cantells.
DSCF6964(2)En Joan prefereix posar ganivetes i no arriscar i jo que estic ja un xic més amunt aguanto com puc i arribo al cap d’amunt del coll.

 

DSCF6966(2)A dalt del plató avancem ja amb ritme mes àgil direcció al Pic Negre d’Envalira 2823m.
Un cop al cim fem quatre fotos de rigor i comencem el descens de la pala sud direcció la Cabana de l’Esparver.

 

DSCF6969(2)UUUUAAAAAAAU!!!! Quin goig , quin plaer, quin passada, la neu orientada al sud està al “dente” amb crits i gemecs de joia trèiem el màxim suc d’aquest formidable descens. Tot baixant hem entrat a Catalunya i hem deixat enrere Andorra. Seguim el descens per la Vall de la Llosa resseguint el Torrent d’Engaït.
Deixem enrere els Estanys d’Engaït i seguim baixant fins trobar un gran plató amb poca inclinació, on la neu ja està un xic encrostada…a partir d’aquí la neu ja no val la pena. Decidim parar de Baixar i parar a fer un mos dalt d’un petit monticle d’herba al vell mig de la vall.
Fa molt bona temperatura, el paisatge es fabulós, la pau i el silenci s’encomana…tant que mentre en Joan es repara  el bendatge dels peus jo faig un gratificant cop de cap…Uf…quin bé de Déu, quin plaer estar aquí dalt !
Algun núvol empipador ens tapa el sol preludi d’un petit canvi de temps. De la Cerdanya estan pujant grosses nuvolades que de mica en mica guanyen la partida al fins a les hores descarat sol. Què hi farem…ja es hora d’anar tornant i amb una mica de desídia ens calcem els esquís altre cop.
Mentre anem remuntant ens ve a la memòria quan fent la ruta dels Bons Homes amb Btt vàrem passar per aquí tot baixant de la Portella Blanca direcció a Bellver.
DSCF6974(2)Un cop al coll és inevitable pensar amb els bons records de quant estàvem fent la travessa i amb el que vàrem patir per a travessar la portella amb les bicicletes a coll.
Al fer el canvi de vessant deixem Catalunya enrere i entrem a la Catalunya nord ( per desgracia Francesa) i tot mirant la Vall de Campcardós se’ns fa inevitable pensar amb el company Valentí i el molt que l’hi va costar remuntar les rampes finals amb la bici a coll. Va ser dur i força èpic però és un record que tindrem per sempre.
Flanquegem en suau descens direcció a l’estany de les Passaderes  per tal de fer la remuntada final cap el Coll dels Isards i així poder tornar Andorra.

 

DSCF6978(2)El descens del coll dels Isards la  neu encara està força dura però es deixa fer i amb un tres i no res ens plantem al Pas de la Casa.
Hem quedat força satisfets, hem fet cim , hem fet un molt bon descens i hem esquiat per tres nacions…que mes es pot demanar?

Els Bicicorriolaires: Joan Lladó i Martí Montserrat

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.

 

 

LA SENGLAR 2.0 AMB RETOC BiCiCORRiOLS 15.03.2015

DSCF6676Per David Argüelles

El passat diumenge 15 de març, ens vam aventurar tot i saber el que ens trobaríem -fred, neu, fang-, a fer la senglar 2.0.

Tot i que la majoria ja l’havia fet, era nova per mi.

Arribem a Sant Esteve d’en Bas i ja notem que serà un dia fred, després de fer un cafè i un mos de coca, enfilem la ruta, de forma feixuga pel fred però amb ganes de fer les primeres pujades, no per res, sinó per entrar en calor.

Primera parada volcà de Sant Marc, el dia promet, la neu caiguda la nit anterior i el fang acumulat, no ens ho farà fàcil.

DSCF6657Enfilem cap al santuari del far, i jo ja faig de les meves, fent-me el valent en un bassal gegant, ensopego i faig la primera banyada del dia, dic la primera perquè tot i que no em va veure ningú en vaig fer una altra d’aquelles que t’enfonses fins la cintura, buff, em vaig guanyar el mot de “peus molls” a pols.

DSCF6651Després de gaudir del meravellós paisatge que ens brinda la neu, arribem al santuari del Far. Aquí parem a fer l’esmorzar i a refer-nos del fred.

Deixem la neu i agafem el corriol que segueix la cinglera i baixem per les marrades del Goleró, empedrat que ens fa apretar el cul i pujar la adrenalina.

DSCF6686Un cop a baix, ens toca tornar a enfilar per una pista feixuga, tots agafen un ritme i jo em despenjo una mica ja que el fang ens està començant a masegar les cames.

DSCF6892Un cop dalt ens dirigim cap al salt del Sallent, on al costat del mirador, fem una altra parada tècnica, i mengem unes barretes, fem quatre riures perquè comencen a sortir powerbombs, pastilles de potassi etc, productes gens habituals entre nosaltres.

DSCF6708Tornem a enfilar cap a Rupit, terreny que em conec bastant i començo a veure que patiré de valent, voregem Rupit i continuem cap a Pruit, aquí em plantejo de deixar-ho i tornar per la carretera, el fang m’havia destrossat les cames.

Arribem a Pruit ja bastant madurs, jo molt tocat, allí omplim aigües i jo em prenc un red bull que portava.

Hi havia uns marrecs corrent per allà i d’una masia, surten dos joves, un d’ells amb accent molt tancat, “de Vic”, que quan els diem d’on veníem i on anàvem, deixa anar un “QUE SOU BENEITS!!!”, després de xerrar una estona ens treu una safata de coca casolana que els havia sobrat del dinar, i com golafres, vam perdre l’educació i no en vam deixar ni un tros.

Redéu com estava la coca, i sort que al final no va treure el vi, sinó potser si que hem d’anar a cercar la carretera per tornar.

DSCF6907Continuem per la part alta, i després d’uns quilòmetres de pujar i baixar, arribem a la Coromina, a Falgars, on els plantejo que jo tiro cap avall directe.

Després d’uns estira i arronsa, em convencen (cosa que els ho agraeixo) i continuem directes cap a l’ermita, que ara no en recordo el nom, ja que la tarda se’ns tira al damunt i comença a fosquejar.

Arribem a l’ermita i per fi comencem la trialera que ens portarà fins baix, trialera molt maca d’aquelles que et fan pujar la temperatura.

DSCF6916Un cop a baix, orgullosos d’haver-ho aconseguit, xino xano ja per la carretera asfaltada, ens dirigim cap els cotxes, fent una parada abans en un rentat a pressió per treure l’enfangada que portaven al damunt les nostres pobres bicicletes.

En fi, tot i que el dilluns vaig estar amb febre, potser per la remullada?, la sortida va ser molt maca.

Una altra a la saca, amb molt bona companyia.

Corriolaires: Joan, Martí, Pep, Albert; Anscari i un servidor David.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.

PEL NORD I PEL SUD. PIC RODÓ. 08 i 10.03.2015

DSCF6785Per Joan Lladó

En Carles havia organitzat, de feia dies, una escapada d’esquí al Pirineu central per pujar al Posets. S’ajornà una vegada per previsió de mal temps i es canvià pel cap de setmana passat. Els que s’hi van apuntar, els d’Arenys i en Carles, marxaven el dissabte al matí. A en Martí i a mi aquest dissabte ens tocava treballar i així fou com dijous, tot tornant de pedalejar pel Bertí, em comentà que ell segurament pujaria dissabte a la nit fins el refugi per trobar-se amb la colla. Pitjors pallisses ens hem fotut algunes vegades per fer el que tant ens agrada, però aquesta vegada em semblava excessiu: arribar de matinada, dormir res, foquejada, cim -si, fantàstic-, tornada qui sap a quina hora i a sobre descàrrega de camió a la matinada següent… Martí, si vols que anem a esquiar plegats, ho hauríem de fer més a prop. Va bé? Doncs som-hi.

Vaig trobar una piulada del Pic Rodó des de Plans de Balaguer al Conflent del cap de setmana anterior. S’ha de provar. Ni en Martí ni jo vam comprovar on es situava exactament aquest poblet i havent passat el Coll de la Perxa, i Montlluís, on aproximadament pensàvem que trencaríem vall amunt, encara ens restà un bona quilometrada de la carretera de Perpinyà avall fins que trobàrem el trencall.

Passem Prats i enfilem pista amunt fins que una tanca i un pas canadenc ens barren el camí. La neu ja té més presència però tot i així arrufem el nas. Som a 1400m. d’altura. Què fem? Ara som a can collons de tot arreu i hem arribat fins aquí. Provem-ho.

Ens preparem, carreguem els esquís a la motxilla i amunt. Ah! m’he embenat els peus per primera vegada fent esquí: vull fer la prova per evitar les nafres i no gastar tant d’esparadrap.

DSCF6770Els primers metres pinten molt malament de neu. Tanmateix som optimistes. Seguim fins la presa que voregem fins a trobar la pista que hi puja anant a cercar una vall més obaga i possiblement més nevada. Allí ens calcem els esquís i comencem a foquejar per un torrent que va es va escanyant i prenent un desnivell considerable. Convé fer desenes de voltes maria.

DSCF6774Sortim del torrent i entrem al bosc. Mal fet. La progressió es complica i tornem al torrent que sembla més plausible. Aquest torrent puja directe al cim, el pendent augmenta i la neu es deteriora amb l’alçada; plaques molt dures o trams que es desfan i baixen. On podem, flanquegem cap el bosc per arribar de la millor manera al Coll Mitjà.

image10Al coll ens hi rep un fort vent. Ens abriguem i ens calcem els grampons, doncs la neu és tota ventada i discontínua. Ens retrobem amb un excursionista de raquetes que ja hem saludat a l’aparcament i que s’enfila cap el cim carregat com una mula; a part l’armari per motxilla, hi du la taula de snow i penjada.

Al cim, on hi ha un telèfon d’emergència accionat per plaques fotovoltaïques, ens hi fem les fotos pertinents; és una talaia de primer ordre des d’on es pot observar gairebé tot el Pirineu oriental. Ens arrecerem al vessant sud on podem fer el mos còmodament. Mentrestant, arriba esbufegant l’esforçat excursionista. És del Rosselló, d’un poble al costat d’Elna. Feia molt de temps que no feia muntanya i està baldat.

DSCF6810En Martí li pregunta -constatat que ja havia fet el cim anteriorment- per on és millor baixar amb esquís. Ens diu que per la pala oest i que al seu final ens trobarem amb la pista de la Vall de Riberola que seguint aquesta ens portarà directament al cotxe. Ens explica també que és un tub força tancat la qual cosa em fa arrufar el nas.

La millor opció que ja coneixem és baixar pel torrent per on hem remuntat, malgrat el flanqueig no gaire bonic que cal fer per arribar-hi. Tot i així, baixem uns metres pala oest avall per treure el cap. Es veu força ampla i oberta. -A reveure, Figueres! És el cognom del rossellonès.

La neu, després del que hem trepitjat fins el cim, podem dir que és notable, en quantitat i en qualitat. Fa sol, no fa vent. -Vinga, gravem-ho que això és excepcional!

DSCF6826Anem trampejant cercant les llenques més netes i les clapes de bosc més aclarides però arribem a l’alçada del bosc atapeït i el sotabosc poc penetrable, i per molt que ens hi esforcem, ens veiem obligats a treure’ns les fustes. Baixem un caos de pedres no gens còmode fins que finalment trobem un camí prou net que ens condueix a la pista. Calcem. I ara neu, ara pedra, ara una ratllada més i arribem al cotxe.

DSCF6827Al cap de poc arriba també el nostre esforçat excursionista tot cofoi i li comentem la jugada. No hem baixat pel mateix lloc que ho va fer ell.

Tot baixant ens aturem en un revolt passat Prats on hi ha ple de cotxes aparcats a la vorera. Hi anem a treure el cap. Suposem que el camí ben fresat que veiem deu dur als Banys de Fontpedrosa. Amb temps ens hi aturarem per visitar-los.

Per evitar les cues al Ripollès, fem la tornada cap a casa pel Boló.

Resumint, descoberta de nous paratges i sorpresa-regal en l’inesperat descens.

Quan tot just ha passat un dia, que a la matinada de dimarts em recullen l’Enric i en Martí per anar cap a Vallter. Diumenge des del cim vam poder copsar que les valls encarades a nord eren força curulles de neu. Des de casa i per la vall de Camprodon ho tenim força a prop.

Vaig veure, igual que l’Enric, alguna piulada a la vall de Comamitjana que podria ser força interessant i cap allà ens dirigírem.

Amb un esmorzar previ a Setcases, a l’aparcament de baix de Vallter ens calcem les fustes i remuntem la Marrana per la pista del refugi.

DSCF1670La neu és força dura i en alguns trams, vidre. Als peus del coll ens col·loquem les ganivetes no fos cas que haguéssim de fer malabarismes però el superem sense massa dificultats.

Ja veiem el nostre següent objectiu, el coll de Comamitjana, al final del llarg flanqueig, entre el Bastiments i l’Infern. Comencem la marxa, de moment, amb una pendent força assequible i sense les ganivetes, fins assolir un gros pedró, on ens les calcem, car des d’aquest punt fins el coll, la situació canvia i l’estat d’esperit també.

DSCF1683Després de descarregar una bona dosi d’adrenalina i de veure com l’Enric Tomba progressava tan fàcilment per aquells verals amb les seves noves ganivetes, ens fem amb el coll de Comamitjana.

IMG_7876Traiem les pells i iniciem el primers descens de la jornada. La primera pala és neu dura però canviem de torrent i ens col·loquem en un vessant més agraït i comença la diversió: ens permet baixar recreant l’estil. Això no té preu!

DSCF1699(2)Gaudim del descens entre boniques i plàcides torrentades, tacades per clapes d’avets i pins i sempre amb el cim del Pic Rodó, el Coll Mitjà i el Pic Gallinàs que se’ns van apropant per moments.

DSCF1697(2)I així arribem, decebuts, a l’esperat refugi Matutano on esperàvem de trobar-hi una tauleta amb l’aperitiu del migdia a punt. L’aperitiu que si ens esperava era un flanqueig enmig del bosc després d’esmorzar en la calma d’un assoleiat fondal. Volent estalviar desnivell ens guanyem una encigalada de les nostres per arribar igualment ben a prop del refugi de l’Orri des d’on havíem de remuntar la vall de Bassivers.

DSCF1718(2)Trobem el camí de pujada amb traces ben marcades i sense dubtar iniciem l’ascens per la llarga vall. Foto aquí i foto allà, va passant l’estona i les nafres es van encenent. L’embenada que m’he fet avui no ha estat pas millor que la de diumenge. Això si, sempre millor que l’anterior sistema: cobert d’esparadrap.

DSCF1720(2)Quan la vall es comença a obrir, albirem el coll que haurem d’enfilar per accedir a la vall del Ter. La quietud ens envolta. Només se sent el fregadís de les pells. El contrast entre aquests moments i els de treball és sorprenent.

DSCF1752(2)Poc abans d’arribar al coll, una molt bella imatge se m’apareix a contrallum: una gran ona és a punt d’engolir els companys que progressen per arribar al capdamunt.

DSCF1762(2)Fem el darrer flanqueig en deu dura. L’Enric Tomba ens sorprèn amb el seu progrés en aquests ambients. Amb un tres-i-no-res es planta a dalt. El deu que l’ha parit!

Cerquem la millor entrada a la canal que ens ha de dur a baix i mentrestant faig algunes fotos als Grans de Fajol.

DSCF1773Fem el descens a les pistes per una canal que de primer antuvi fa basarda però un cop a dins fa de bon baixar. Unes pedres que la tanquen com un embut en fan estar molt alerta. Quatre voltes i les passo. Bé, molt bé!

DSCF1777(2)Davallem per les pistes fins al pàrquing i aquí s’acaba la gran jornada d’esquí. Descobrint noves contrades com aquell qui diu al costat de casa.

Per molt anys i fins aviat.

Joan

Els corriolaires: Martí M., Enric S. i Joan Ll.

Les fotos del Pic Rodó d’en Martí: cliqueu aquí.

Les fotos del Pic Rodó d’en Joan: cliqueu aquí.

Les fotos del tomb Matutano d’en Joan: cliqueu aquí.

 

 

BTT PELS CINGLES DE BERTÍ 05.03.2015

Per Ramon Grueso

DSCF6735Bueno, aquí va mi primera crónica!!!

Hoy tocaba entreno de calidad o, como a mi me gusta llamarlo “me gusta ir en bici”.

Por primera vez -y espero que no sea la última (jejejeje)-, salida fuera de comarca con mi colla “Bicicorriols” que desde el primer día me han tratado como uno más de esta gran familia, siendo el juvenil del grupo como dice mi gran amigo Ismael Ventura.

La quedada empieza a las 9:15 de la mañana, donde Martí y Joan pasan a buscarme para salir dirección Aiguafreda que es donde hemos iniciado una ruta de BTT brutal.

imageComenzamos subiendo por una pista que nos ha costado encontrar porque a Martí no le iba bien su gps (jejejejeje). Me  río porque este grupo de fenómenos son anti tecnología y siempre vamos de ruta con mapas. Vamos a la vieja usanza.

La ruta ha sido una aventura de corriols y trialeras interminables y unas vistas espectaculares, con acantilados, cascadas, vamos, algo que se te mete en la retina y es imposible de sacartelo de la cabeza.

La primera parada ha sido en una atalaya de vigilancia al borde de la cinglera, que para llegar hemos hecho un corriol por la arista de un acantilado con vista  hacia Barcelona. Imaginaros a la altura que nos encontrábamos disfrutando con nuestras bicis de montaña.

DSCF6716Bueno, pues ahí hemos hecho parada técnica para comer unas barritas y hacer unas fotos, que las fotos son nuestras fieles compañeras de las salidas para poder recordar nos de donde hemos estado.

DSCF6721Después de unos minutos de parada técnica seguimos por un corriol que para mi era una trialera de piedra súper técnico, que como no, a la primera de turno incada de pico. (jajajajaja)

Para no perder la costumbre, una salida sin una piña no es una salida de BTT. Por suerte solo chapa y pintura, me levanté y seguimos bajando dirección al Monastir de Sant Miquel del Fai, que yo no había visto en mi vida.

DSCF6730Ahí hemos hecho segunda parada técnica para reponer agua y comer nos el mini bocata que había traído el Martí, que el pobre lo ha tenido que partir en tres.

DSCF6735Una vez recuperadas las fuerzas, nos hemos puesto por faena y hemos comenzado a subir una pista interminable que se nos ha hecho eterna, para poder enlazar mas corrioles y tráileras de vértigo donde lo única sensación que puedo explicar es adrenalina pura …..

DSCF6761Y ha sido un sinfin de caminos estrechos y piedras hasta llegar a la zona más bonita para mí de esta gran ruta. Una zona de descenso de un color carmesí que alegra las vistas, algo inusual por nuestra zona del Maresme. Ahí hemos enlazado las ultimas bajadas hacia el coche que después de cuatro horas de ruta ya pedíamos la hora y necesitábamos algo sólido en el estómago, porque después de una gran ruta como no un buen menú en el gran bar restaurante Montseny de Aiguafreda donde nos aún tratado súper bien a parte de ponernos un buen menú a las 4 de la tarde. Donde no todos los restaurantes sirven a esas horas.

DSCF6769Y aquí pongo fin a nuestra pequeña aventura fuera de comarca, espero poder repetir a la próxima cita porque estos viejos rokeros (Bicicorriols) no paran de asombrarme cada día que salgo con ellos. Pues aquí dejo mi vivencia y mi primer debut como escritor (jijijiji) espero que OS guste, gracias y hasta la próxima.

Ramon

Els corriolaires: Joan Ll., Martí M. i servidor.
Distància recorreguda: 46 km.
Desnivell acumulat +: 1500m.
Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Ramon: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.

D’ESTRENO CAP AL SUI. 01.02.2015

Per Pep Famadas

IMG_7118A mitja setmana em sorprèn la proposta (d’en Pistons em sembla) d’anar al Sui, a la que m’hi apunto sense esperar autoritzacions. És una sortida que tinc pendent des de sempre: tots els altres atacs he causat baixa i m’he hagut d’empassar les cròniques amb aquell puntillo de malla llet, què hi farem. Sembla que comença la febrada «Girona Challenge» i la temperatura d’alguns ja s’enfila. El cos els hi demana patiment i el volen cercar al desnivell del Sui. Doncs, sí, som-hi.

M’encalcen a Can Comalada a quarts de vuit, encara fosquejant. Som força colla i amés pugen barrejats amb altres beteteros matiners amb frontal, de qui gorregem la lluminària. Eiiiii, ara veig quin és el motiu de la convocatòria: finalment en Pistons estrena muntura. Ah, mira, també és una TDK de plàstic i rígida, «top level». La meva reina ja té una cosineta. Home, un esdeveniment com aquest s’ha de celebrar amb un bon desnivell, com no. Felicitats mestre!! No és pas l’únic. En Marc, mamelló del Doctore, porta una germana bessona. Carai tu, quin goig. També bé en Jordi, el cosí de Can Noé, corriolaire puntual. Benvinguts tots.

Collons, ja hi som? Anem a molt bon ritme per la riera (marcat pels il·luminadors) i encarem tots barrejats el corriol cap a Can Ribot per la carena de la banda de Can Pins. El ritme no afluixa i els dels frontals fan figa, no hi ha contemplacions. Ens aturem per reagrupar-nos i ves per on, resulta que una de les llanternes és en Joan, bon amic cabrerenc, amb qui converso uns minuts tot pedalant. Resta pendent entre nosaltres una matinal trialera per Burriac (la Bassa del Senglar, potser?).

Baixem cap a Mogent pel corriol de la vessant de Can Ribes, força recent però ja molt fressat, amb un petit retràs degut a la muntura d’en Ventús. Allà ens deixen en Valentí, convalescent, i en Tronxo, que te missa d’una. Patim una mica pel primer no sigui que el mossèn li foti un bon sermó abans d’esrmorzar.

La resta atrapem l’asfalt que es ha de portar a Cànoves. Sense voler ens anem estirant fins que el xiclet es trenca pel darrera: a en Marc sembla que les cames no se li avenen amb la nova eina i gira cua. A la que som entaulats al forn de Cànoves, en Pistons posa ordre i el mamelló torna a girar per venir a fer el cafè amb llet. No el convencem de continuar.

Fot un fret de collons i, ara sí, engaltem el Sui. La darrera vegada que vaig ser a Vallforners va ser amb la família i algun fill a l’esquena. En aquella època no em fixava amb els pujadors. Ara, i tant que m’hi fixo! Segur que resten fitxats per sempre. Entre la màquina nova i els enfebrats de la challenge a davant  només hi ha estopa. Buffff, quin patiment. Arribem al mas de Vallforners, guardià de la vall. Hi ha hagut una baixa al darrera: en Jordi també ha girat cua. Home, sap greu. L’espera al solet però, ha reconfortat.

IMG_7089Hi tornem de la mateixa manera. Els malalts els hi puja la febre i sort que en Pistons posa seny. Anem pujant i al darrer revolt assolellat parem per reagrupar-nos. Tinc gana (no m’estranya) i sense espera de consens menjo. La resta finalment s’anima preveient fred i vent al Pla de la Calma. No ens torbem gaire. Som ja a la Casanova de Vallforners i finalment menem a la plana, ventada i glaçada. Segur que estem sota zero (en Logístic ja ens ho va preveure).

Per fi deixem pista per aconseguir l’objectiu. Són quarts de dotze i tots ben satisfets de la bona pujada. Alguna foto de rigor i anem-hi de cara, que és tard, fot fred i ara toca la tan sentida trialera.

IMG_7091Fa tot just un mes hi vaig passar a peu amb la família des del Samon. En aquella ocasió, al baixar, el  meu cap marcava la traçada com si anés sobre rodes (una malaltia que tenim els corriolaires) i recordava algun tram de u-i-iui. Vinga, doncs, a veure què.

IMG_7117Doncs, sense adonar-nos, ja som al coll de Pi Novell. Maca, sí, i tant. Però com que últimament (sobretot la perla de Riells, després dels empedrats de Morou) el nivell és tant alt… En Pistons ens adreça cap el Coll de Palestrins, també per trialera, també extrema, extrema. Bé, ara sí, molt satisfets. Fins i tot em desmuntat en algun tram, tot i que…

Cerquem un corriol de descens per la carena més evident, direcció sud, pel Turó de la Moixera, del que en Pistons en té referències via wikiloc. I anem de dret tot i que malbaratem desnivell per pista fins a trobar-lo en el punt estimat. Ens adonem que comença més amunt i ja tenim excusa per tornar.

El descens és free-rider, poc trialero i molt, molt fressat. La diversió però hi és igualment. Anem baixant i travessant camins de desembosc fins a un sot on s’acaba la distracció. Acabem en un cul-de-sac. No sabem on som (potser a la Serra de Cabanyes?) No encertem el sentit del camí i fem unes pedalades extres per a recular. Ara ja ens deixem anar, no sense patir un bon ensurt amb una cadena que barrava el pas. Anem a parar a una senyora granja de vaques, Can Perera, al veïnat de Brugueres, a Sant Pere de Vilamajor.

Cap a casa evitant tant com podem l’asfalt fins el Mogent. I, sense poder estar-nos-en, darrera estrebada al collet i, en formació de pilot, de Dosrius a Argentona.

Molt bon estreno Joan. Salut companys.

Corriolaires reeixits: Marcel, Anscari, Adrià, Oriol, Joan, David, Pep.

Corriolaires puntuals: Valentí, Manel, Marc i Jordi.

Distància: 83 km.

Desnivell: 1.970 m.

P.A. Abans d’escriure la crònica he passat una bona estona llegint les anteriors al bloc. Són un bon exemple del terenà del personal: en Raffanculo ja apuntava maneres, el pistero d’en Logístic i el seu privilegi de sortir entre setmana, en Pistons i les referències a la història local i el Màster i la seva tralla corriolaire trialera. Nois, que no decaigui.