BiCiCORRiOLS REPETIM AL MONTSANT. 1a. PART: EL CAMÍ 13.05.2016

IMG-20160517-WA0005                                                       … i aquell núvol que passa a l’horabaixa, que ningú veu, perquè tothom, ensems, mira el telenotícies.

Per Joan Lladó

Fa unes setmanes que repetíem via ferrada amb uns deu anys de diferència. Enguany, l’escapada de fira de BiCiCORRiOLS transcorregué per segona vegada després de setze anys, per la Serra de Prades i per la del Montsant, al Priorat. Hem repetit la visita perquè aleshores en fórem sis de colla i en aquesta edició, una quinzena. Valia la pena de tornar a trepitjar  aquelles comarques i que els companys que no hi foren en aquella ocasió, poguessin gaudir dels paratges, rutes, gastronomia i la companyia dels amics durant tres dies que representen unes petites grans vacances enmig d’aquesta -com solia anomenar el Sr. Pla- immensa vall de llàgrimes.

Arribar als peus del Montsant en l’inici d’un cap de setmana llarg, un divendres a mitja tarda, no és pas feina senzilla. Tothom fuig allà on pot i tothom ho fa a l’hora. I és clar, de primer antuvi, travessant el Vallès, haguérem de fer cua fins el peatge de Martorell. Quan no ens posin pals a les rodes, els sabrem adobar aquests entrebancs? Moltes vegades els diners no ho són tot, cal un xic de cervell. Els que tenen cadira per resoldre aquests afers, que moguin el cul, doncs.

Tot i així, és fàcil distreure’s observant el paisatge que ens ofereixen les diferents comarques que anem trepitjant, malgrat que gairebé totes tenen un marcat deix industrial. I si us haig de ser franc, els polígons industrials, si no és pel rètol d’alguna empresa, no m’apassionen gaire. Bo seria que ens poguéssim anar aturant, amb tot el temps del món, en els llocs, pobles i ciutats que més ens plaguessin. Viure i veure. Però no disposo, disposem d’aquest temps. La meva economia és notòriament contrària a la meva obstinada presència a ser i visitar molt llocs.

El primer que fem, és saltar al Vallès Oriental, a l’altra vessant de les estimades muntanyes que clouen la nostra “eixida”. El nostre espai de diversió, de patacades, de tiberis, de patiment, d’angoixa, de treball, d’insomni, de suades, de maldecaps. En definitiva, de la nostra vida. En fi… què us haig de dir. Entrant a Alfou per anar a recollir la bici de l’Uri, que és a cal planxista de bicis, per dir-ho d’alguna manera, ens aparegueren els primers camps d’ordi, ufanosos i molsuts, amb la pinzellada d’albercoc madur que hi dona el mas Suari: vigilant, somnolenc, com un gos als peus d’una llar de foc. Aquesta primavera ha estat generosa i ens ha regalat força aigua i, en camps, marges i boscos es pot observar i constatar l’agraïment de la flora, la voluptuositat de la natura.

Posats ja en l’autopista en direcció sud, cap a les sis o un quart de set de la tarda, encara en la mateixa comarca, els verds tendres dels joves pàmpols sembla que vulguin dir-nos: “passeu bones vacances i saludeu als nostres cosins del Priorat!” Aquestes fileres de vinya emparrada són conreades als límits de la D.O. Alella. Fan goig i sorprenen esteses en aquells perfils ondulats que alhora són flanquejats per les enormes baluernes industrials.

Continuem avall. Entrem al Vallès Occidental. El trànsit comença a espessir-se i quan travessem Sant Cugat i ens acostem a Rubí, ens aturem del tot. La confluència amb el Baix LLobregat, és a dir, amb tota la correntia de cotxes que fugen de Barcelona, fa que la carretera no pugui absorbir tot el flux. Cal molta, molta paciència. Per les cues no n’he tingut mai ni un gram, de paciència. M’enerven. Em sulfuren. Avancem molt lentament. L’alçada del furgó ens permet veure d’esquitllada el Pont del Diable de Martorell. Més endavant, una torreta-mirador que sobresurt de la pantalla de l’autopista, em senyala que ben a prop s’hi troba la Torre de les Hores, el cau del nostre filòsof i escriptor en Francesc Pujols. Actualment convertit en la fundació que du el seu nom.

Els catalans de la conurbació de Barcelona, per moure’ns, vull dir, quan hem de sortir del pol d’atracció que té la capital amb el vehicle privat sense perdre els estreps, hem de pagar sempre. N’hem fet una quotidianitat. Ens queixem d’aquest fet només quan fem l’acte de pagar i ens n’oblidem fins que hi tornem. Som al peatge. Aquí però, prenem el tiquet. Ens deixen abonar el servei després d’utilitzar-lo. Quina gentilesa…

Deixem enrere el Baix Llobregat i entrem a l’Alt Penedès. Sempre em fixo amb el funicular de Gelida. Peculiar mitjà de transport que l’automòbil ha arraconat per destinar-lo a l’ús turístic dels caps de setmana. Ens pensàvem que amb el motor d’explosió ho tindríem tot resolt. Qui no es plany d’haver substituït gairebé tota la xarxa de tramvies de que disposàvem fins els setanta de l’anterior centúria?

Anem travessant vinyes. S’observen, alterosos, vigilants, d’un blanc lluent, els grans masos construïts en els darrers contraforts de la serra de l’Ordal. Grans propietats. M’imagino el tragí en l’època de la verema. Ha de ser fascinant.

Distrets pels acudits que escoltem per fer més suportable el viatge, passem a tocar, gairebé sense adonar-nos, per les dues grans aglomeracions de la comarca: Sant Sadurní d’Anoia primer, amb les caves Freixenet a primer terme, seguit de Vilafranca del Penedès al cap d’uns minuts. De l’autopista estant no es pot copsar la grandària d’aquesta darrera ciutat. Quan els talussos de l’autopista són més baixos i no hi ha elements que ens impedeixin la visió, podem entreveure tant sols els teulats de les edificacions i la cúpula d’algun temple. En definitiva, poc ordre i tot plegat massa enrevessat en la conurbació de la vila i capital de la comarca.

Quan encara duren les riallades pel darrer acudit, -els que disposen d’un seient més còmode, encara poden fer una becaina i són totalment absents- deixem a la nostra dreta el ramal de l’autopista que se’n va cap a ponent, cap a les terres de Lleida, i entrem al Baix Penedès en la cruïlla que fa El Vendrell entre les terres de l’interior i les costaneres. Passem per l’estreta faixa de terres que s’inclinen des d’el Massís de Bonastre cap a mar, sempre flanquejats per una mata de pi jove.

Quan som a l’alçada d’Altafulla i Tamarit, cerco, a la banda de muntanya, un turó desolat, humil, molt arrodonit, només cobert per una densa mata de garriga que ens deixà les cames ben nafrades quan hi haguérem de pujar amb en Martí per cercar una de les fites d’un rogaine de fa alguns anys. D’aquella prova no en tinc gaire bons records pel que fa al paisatge, tret de la zona del Castell de Tamarit i les seves platges. Tampoc en vam sortir ben parats en quant a puntuació i, a més a més, vaig arribar lesionat a meta. No el repetírem en posteriors edicions.

Tarragona ens dóna la benvinguda amb el seu aqüeducte -Pont del Diable- que hom pot veure només d’esquitllada entre la vegetació i si gira el cap cap el nord. S’ha arranjat un gran aparcament a ran d’autopista per qui vulgui visitar la construcció romana amb una certa calma. Davallem vers el Camp de Tarragona que podem observar al davant nostre després de travessar el riu Francolí. De la gran ciutat només en veiem els blocs de pisos suburbials que queden a la nostra esquerra.

Tot seguit travessem el gran nus de comunicacions i la zona industrial química que s’estén al voltant de Tarragona i deixem l’autopista per anar en direcció Reus. Som al Baix Camp. La colla comença de tenir gana i el repertori d’acudits enllaunats ha estat minso, tot i que un d’ells ha fet forrolla. A més a més, haver d’anar encabits quatre, allà on hi han d’anar tres, també eleva el desig d’arribar a destí i estirar les cames.

Voregem Reus pel sud i prenem la carretera que ens porta a les Borges del Camp i d’aquí, girant a nord-oest, anem cap a Alforja. Com el seu nom en àrab indica, aquest poble fa d’entrada i obertura entre el Camp i el Priorat. A partir d’aquí, la carretera deixa de ser més o menys agradable, per passar a ser sinuosa i enfilada. Ens hem d’agafar ben fort allà on podem per no encavalcar-nos damunt el company de viatge. Entrem al Priorat.

Quan arribem al Coll d’Alforja, a 641m. d’altura, i davallem cap a la vall del riu Siurana, podem observar les primeres vinyes amb la Serra Major del Montsant com a teló de fons. Quin gran espectacle geològic, mineral, arcaic. La blancor i la netedat de la faixa pètria que corona tota la llargada de la serra li dona un aspecte solemne, imposant, majestuós. Amb la bici tenim previst de travessar-la de cap a cap com vam fer en el 2000. Molt bons records d’aleshores i un gran desig de tornar-hi. En aquesta part més enlairada i que és de transició entre comarques, les vinyes són mig amagades, entaforades, més ben dit, guanyen espai a la mata d’espessos boscos d’alzina i de pi. Quan som al fons de la vall, just quan hem travessat el pont damunt el Siurana, passem per la Venta d’en Pubill, on hi vam dinar en la darrera escapada de flaca, i tot seguit, entrem a Cornudella de Montsant abans flanquejats per unes fileres d’avellaners i oliveres molt ben cultivats i per uns alterosos plataners que es van salvar de la tala en pro d’una seguretat equívoca.

A Cornudella hi farem el primer sopar i també hi passarem la primera nit. Hem arribat cap a les nou, quarts de deu, no ho recordo amb exactitud, just per sopar. L’hostaler ens fa deixar les bosses al rebedor de la casa on dormirem, just al davant de la fonda, sense donar-nos temps a refrescar-nos del viatge. Ens vol entaular de seguida perquè anem tard. Som-hi.

El sopar ha estat senzill però de bona qualitat, tret del vi que era un pèl eixarreït, aspre, auster. Això no obstant, ha passat avall. Després del repàs anem a fer un tomb pel poble per pair i estirar les cames i finim la passejada a la plaça mateix on hi ha la fonda i l’hostal. Seiem a les taules de fora el bar que encara és obert. Surten a atendre’ns unes cambreres molt interessants i els demanem unes copes. Alguns un combinat i d’altres la ratafia que ens faran dormir assossegadament.

Aquest any no hi haurà cap jornada en què coincidirem tots els que farem l’escapada de la fira. Un dia en marxarà un, l’endemà en vindran dos, el tercer dia tres més. Però la qüestió és ser-hi un dia o altre. El que realment em sap greu, és que no tothom pugui venir. Aquest divendres hem baixat amb el furgó de l’Uri i hi anàvem, el mateix Uri, l’Anscari, en Luca, en Pep, en Manel, en Valentí, en Carles i un servidor.

IMG-20160517-WA0026 montsant2000Fotos de l’arxiu d’en Gio i del meu.

CRESTA DEL PIC PEDRÓS DE LANÓS AL COMA D’OR 26.08.2015

DSCF8334Per Martí Montserrat

A finals de vacances quedo amb l’Andreu per pujar uns dies a la Molina per tal de fer un xic de Muntanya abans de tornar a treballar.

La idea inicial era anar a la zona del pic d’Escobes / pic d’Alba però quan tombem el coll de Pimorent, constatem que l’ambient esta força carregat.

Parem al voral de la carretera i comencem una reunió de crisi… els núvols tapen les parts altes dels cims de la zona i no sembla que hagin de marxar així com així. La part del Puigmal també esta carregada … però pujant hem vist que la vall de Llanós i el Carlit estaven destapats de moment.

Que podem fer que sigui nou ?

Finalment decidim repetir una sortida de fa ja uns anys vàrem fer amb en Joan , l’Albert i en Manel T. , i que en aquella ocasió no vàrem poder fer la part més aèria i interesant de la cresta doncs les parts altes dels cims estaven enfarinats amb una fina però relliscosa capeta de neu.

Deixem el cotxe a la primera paella del Coll de Puimorent, just sobre de Porte. Comencem a bon ritme pel sender GR7 fins l’Estany de Lanós.

 DSCF8329

Voregem el llac fins trobar un torrent de muntanya anomenat Rec de Fe, que tot remuntant-ho arribem als peus de la pala final al Pic Pedrós. Continuem per dura pujada entre grans blocs i trams d’herba. DSCF8341 DSCF8332

 Primer cim de la jornada i de moment el temps encara aguanta.

DSCF8333

Continuem ara ja si per la cresta, tot fent el saltimbanqui pujant i baixant pels grans blocs i petits gendarmes de la cresta fins la Portella Roja.

Ja fa estona que ens estem mirant el vertical i imponent mur que tenim davant nostre…es veu difícil i no queda clar del tot per on és millor continuar…

DSCF8338L’ambient d’alta muntanya queda ben palès…la roca aspre i fosca, la verticalitat de l’esperó rocós i continu fins dalt del cim…ens crea ombres i dubtes.

Fem el cor fort i comencem la grimpada amb lleuger flanqueig a l’esquerra per una placa gastada per la neu, però per sort no gaire vertical cosa que ens permet posar còmodament els peus i anar assegurant bé.

Arribem a unes petites rapisses d’herba i tornem a dubtar, ja no podem seguir flanquejant i hem de retornar a l’esperó. Tenim uns petits diedres sobre nostre i finament sembla que hem triat bé doncs col·locant-nos bé i jugant amb la posició dels peus passem l’escull sense problemes.

Un cop recuperat l’esperó avancem sense dificultat fins arribar sota la part final i mes aèria de tot el traçat. Comentem per on seguiríem i tots dos ho veiem igual, reconforta no tenir dubtes de quin es el millor traçat, però anem sense cordes i sense possibilitat d’assegurar-nos.

DSCF8340

Vaig al davant i no les tinc totes! Intento ser fred i calcular bé cada pas a seguir, cal no precipitar-se i comprovar que les roques a les que ens anem agafant siguin sòlides. La placa fissurada que tenim al davant imposa molt però a mida que anem avançant veiem que sempre i en tot moment tens bones presses de ma i bona col·locació de peus.

DSCF8342

Un cop al cim del Coma d’Or estem contents i eufòrics doncs hem fet el cim de forma elegant per l’estètica cresta i ara ja nomes ens toca anar baixant.

Seguim crestejant direcció al pic de Cortal Rosso fins el famós pas aeri previ al cim, on a la sortida de fa uns anys un dels companys va tenir seriosos dubtes i va quedar paralitzat pel pànic. Des d’aquell dia es una anècdota recorrent a colla i l’hem rebatejat com “el pas de les caquetes”.

DSCF8351

 Anècdotes a part seguim muntanya avall per la vall penjada de Cortal Rosso, i just abans del petit refugi deixem el camí, travessem el torrent i tot flanquejant a nivell pel bosc ens arribem a un coll força marcat sobre el Castell dels Moros.

DSCF8352

Hem decidit deixar el camí i fer orientació per tal de retallar camí .Doncs el sender de cortal Rosso ens portaria a dalt del Coll de Puimorent i faríem una volta massa gran.

Un cop traiem el cap per la vessant del Castell dels Moros i comencem a baixar per uns rostolls inclinadíssims i carregats d’argelagues, bardisses i gatasses, constatem que no serà gens fàcil arribar al cotxe.

Tenim el cotxe just a sota els nostres peus però tenim un fort desnivell amb espadats rocallosos , rodejats de petites tarteres penjades i amanit per una aspre vegetació que dificulta molt la marxa.

Després de més d’una hora per baixar encara no 1 km i uns 450m de desnivell, tenim les cames, genolls , turmells matxucats, però ja estem !!!

Nota: baixada gens recomanable…però molt original i única… això si, no hi esperis trobar ningú…quina cafrada!!!

El record dels cims i de l’ esvelta cresta ens fan arribar a casa amb un bonic somriure dibuixat als llavis.

Bicicorriolaires: Andreu Calvó i jo

AMB BTT PEL PLATRAVER I EL SALT DE SALLENT. GARROTXA 13.09.2015

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERAPer Martí Montserrat

Amb en Gio i en Joan sortim ben d’hora cap a la Garrotxa per fer un tomb improvisat per la zona del Puigsacalm amb la bicicleta. Parem a fer un mos a les Preses mentre acabem de concretar la ruta a fer.

Finalment ens dirigim a Sant Privat per aparcar a la àrea de pícnic Pla d’en Xurri. Gairebé estem sota el Salt de Sallent i els desnivells que ens esperen són força considerables.

Comencem la sortida direcció Sant Privat, fins trobar un sender senyalitzat que travessa el riu per un bucòlic pontet just sota la Canova.

Seguim per pista direcció la Roca dels Morts i Can Vidal on agafarem un divertit i atlètic corriol que remunta el torrent cap a Can Esteller. Passem arran de la casa fins trobar un enorme camp vallat que ens obliga a carregar les bicis a la esquena uns 400 m fins trobar la pista que porta al coll de Gomers.

OLYMPUS DIGITAL CAMERALes vistes de la vall d’en Bas i del massís del Puigsacalm són espectaculars i tot gaudint arribem a les cases semi restaurades de Can Gomers. Actualment en aquest inhòspit paratge hi ha com una comuna hippie que hi tenen muntat una sèrie de tendes i cabanyes habitades, del tot peculiar. Ens saluden amablement i la curiositat és recíproca doncs a nosaltres ens estranya la seva comuna i ha ells els estranya la nostre presència.

OLYMPUS DIGITAL CAMERASeguim per pista deteriorada fins travessar per un gual la Riera de Santa Magdalena, i comencem la llarga remuntada fins la casa abandonada de la freixeneda. Un cop fetes les fotos de rigor seguim per la malmesa pista que ressegueix la Baga de la Freixeneda fins arribar a les Escletxes de l’Euga ó també anomenades Clopisses, on ens hi parem una bona estona.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAFlipem tot passejant pel fons de les escletxes i anem resseguint el fons de varies d’elles…curiós, preciós, místic, enigmàtic…val molt la pena perdre’s per aquest laberíntic bosc de pedres.

Continuem per l’enfangada pista direcció a la casa Nova de Collfred i d’aquí ja per asfalt fins el conegut per tots nosaltres Collfred.

En Gio té problemes al fre i comenta que així no pot continuar, no sabem que fer però perdut per perdut provem de purgar el fre de darrera amb l’únic líquid que tenim aquí dalt. Amb paciència i gota a gota anem manxant i anem afegint aigua al circuit de l’oli, fins considerar que ja no surt més aire de l’interior. Muntem i …sembla que va prou bé !

OLYMPUS DIGITAL CAMERAAmb precaució en Gio es veu en cor de continuar. Per tant seguim amb la ruta i baixem per la carretera fins el trencall de Platraver.

Per bona pista passem pel bonic coll de Siuret i prosseguim fins arribar a l’espectacular Platraver.

Quins prats…quina casa…quines vistes… quina meravella!!! En la meva imaginació el paradís s’assembla molt a aquest meravellós racó de mon.

Fem parada obligatòria per poder assaborir el verd intens dels prats curulls de bestiar, poder assaborir les boniques vistes, poder assaborir de l’imponent casa, poder assaborir la soledat i el silenci, poder assaborir … … …

OLYMPUS DIGITAL CAMERAUn cop amerats de bellesa, decidim baixar direcció al salt de Sallent pel corriol que passa el Grau de Platraver. De la casa estant baixem per un esperó ple de prats, però no l’agafem bé i ens equivoquem i anem a parar a un penjat mirador a la punta del Pla de les Cavorques.

Tenim un centenar de metres als nostres peus amb caiguda vertical i a dreta i esquerra dos torrents amb saltants d’aigua…preciós i espectacular però no factible.

Un cop detectat l’error no queda mes remei que remuntar fins la casa altre cop. Però … trobem una pista de desboscà molt deteriorada però que va en bona direcció… decidim provar-ho.

Tot va bé de moment, anem en bona direcció però apunt d’arribar a la Riera del Diable s’acaba el camí… som tossuts i ens fa molta mandra tornar enrere. Seguim un aeri rastre de senglar que ens porta direcció a la Riera. Sort en tenim dels arbres i les arrels, doncs el terra esta enfangat i la caiguda fins el fons de la riera seria fatal. A poc a poc i amb molt de compte aconseguim travessar la Riera del Diable, torrent abrupte i inhòspit però preciós al mateix temps. Remuntem una mica tot fent el ximple fins retrobar un prat penjat amb bestiar i ara si que estem a l’esperó correcte. Per fi retrobem el camí i tot seguit ens trobem xalant i xisclant de valent pendent avall per unes llaçades força tècniques.

Ja som al Salt de Sallent i com no pot ser d’altre manera parem per gaudir d’aquest impressionant salt d’aigua.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAJa sols ens queda la brutal baixada del Camí dels Matxos, quina baixada!!… tècnica, dura, llarga i per uns paratges de somni.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAGaudim de valent de tot el descens però com ja sabíem tard o d’hora s’acaba, i aquest s’acaba just on tenim el cotxe. Tenim les mans adolorides i el cor accelerat de tanta adrenalina i, per fer-la baixar ens regalem una banyada en una de les grans basses que hi ha al costat del cotxe.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEls afortunats Giovanni, Joan i jo

Gràcies companys!

Fotos d’en Gio.

ENTRADES A LA CUA

Per Joan Lladó

Estic escrivint la crònica de la fira que espero no trigar massa en acabar-la. Mentrestant us penjaré un parell d’entrades que havien quedat a la cua esperant resoldre els problemes tècnics. Més ben dit, canviar l’ordinador per un de nou. Aquests treballs fets no es poden descartar malgrat el temps transcorregut; s’agraeixen, i molt.

 

L’OLLA DE BAUSSITGES O «AI LA MESTRESSA» 17.01.2016

DSCF5336

Recasens, 13 de setembre de 1997

Per Pep Famadas

Vet-ho aquí! Encara som vius i tenim corda. El bloc resta mut però els pedals no paren, no us penseu. Un hivern sense fred no convida a avorrir-se a casa, el millor moment per distreure’s escrivint. N’hem fet algunes que mereixen un escrit però sembla que les plomes són seques de tinta. Aprofito l’estona per detallar-ne una.

Principis d’any. Sembla que ja hem deixat les festes i les atipades enrere. Tenim tantes ganes de pedalar com de repetir els cargols de «La Fraternal», pel que ràpidament hom s’apunta a una jornada gairebé improvisada de pedalar per l’Alt Empordà. Sembla ser que de bon principi havia de ser flaca però les punxes ens motiven i es descarten les fràgils montures. 14 de colla. Malauradament els cargols s’estronquen doncs aquest dia coincideix amb la Fira de l’Oli d’Espolla i el peix és tot venut de fa dies. Resta, doncs, pendent. Finalment dinarem a Sant Climent Sescebes, i per tant, sortirem des del mateix poble.

La jornada s’esdevé relaxada de bon inici. Un cop plantats a Sant Climent, guanyen els partidaris del cafè amb llet abans d’iniciar la feina. Va bé. Ara sí, ja desvetllats, ens dirigim de Sant Climent a Espolla tot passant per Vilartolí. Certament a Espolla la Fira ja és en marxa. Les parades són muntades però els matiners encara mandregen pel que ens permetem deambular ran dels tendals dalt de la bici. I quin goig! Oli del país, formatges artesans, pa cuit amb costals, vi i garnatxa, embotits…. quines ganes de fer el gasto! No ens ho pensàvem que tingués tanta requesta la Fira d’Espolla. Pels que no tingueu els diumenges ocupats bé val la pena.

La idea més o menys improvisada del pastor, el Màster, és anar cap a Sant Miquel de Freixe, voltar la Serra de Baussitges, saltar cap a Requesens pel Coll de la Dona Morta i tornar a Espolla, seguint traços desconeguts del mapa Alpina. Ja veurem què en surt.

Prenem la carretera del Coll de Banyuls per deixar-la en un corriol marcat al mapa força costerut que ens ha de pujar al Puig Balaguer. Primera pifia. El corriol es perd. Intentem tirar pel dret a peu però en aquest país tan esquerp la brolla té molt mala espina, mai més ben dit. Girem cua de nou cap a l’asfalt. L’intent ens costa dues punxades de dos maldestres que porten càmera a les rodes i no tubeless (haurem de posar normes!!). Perdem una bona estona. Prendrem ara la pista de Mas Corbera que ens ha de dur de dret a Sant Miquel de Freixe, tot evitant com podem un barri tancat amb candau. Un formós brau vigila la nostra entrada a la finca. Som en una explotació ramadera extensiva a ple rendiment, no hi ha dubte. Tot i l’aspror d’aquest racó de l’Empordà hom s’entossudeix a treure’n suc. Les feixes a banda i banda de la Riera de Freixe són plantades de joves oliveres, mig ajagudes per la tramuntana. N’hi ha d’altres que tot just s’han desbrossat, restant encara piles de llenya seca per treure. El bestiar ja hi fa cap, arranant amb deler els brots tendres de les soques.

Passem esperitats per les restes del llogarret de Sant Miquel de Freixe sense adonar-nos-en. De fet els feligresos ara són un bon ramat de bovins. Anem de dret cap el Mas de la Llosa, també enrunat. Errem el camí tot passant per uns corrals en desús. Retornem al mas en la direcció correcta cap a Sant Martí de Baussitges. Avui és un dia pistero. A l’ermita li prenem les mides i critiquem com a entesos que som la restauració duta a terme. Tot és xerrar barato. Al cap de poc tornem a dubtar i cerquem un corriol marcat de nou inexistent. Els minuts corren més que nosaltres. Continuem per pista, ara ja amb ganes d’anar concretant, doncs el matí ja s’esmuny. I vet-ho aquí que comença el xou de la mestressa.

Tot d’una en un revolt ombrívol trobem un tot terreny aturat i un caçador. De fet hem anant veient gossos al llarg del matí.

- Què hi feu aquí? Per on heu entrat? Ja ho sap la mestressa??

Amb aquest bon dia ens rep l’aborigen. No tenim ganes de gresca i allisem la conversa excusant-nos i preguntant pel Coll de la Dona Morta. L’home s’hi avé i ens confirma la direcció presa. Anem tirant i al cap de no més d’un quilòmetre altra vegada la mateixa cançoneta:

- Què hi feu aquí? Per on heu entrat? Ja ho sap la mestressa??

Nosaltres ho entomem tot rient i traient ferro a l’assumpte. Al capdavall som en una propietat privada i ens hem saltat un barri. Li comentem al caçador que ja tenim ganes de conèixer la senyora que ens hauria de tenir atemorits. Sembla ser que no és pas vella sinó d’una edat encara profitosa i això aguditza els nostres sentits. I vinga riure tot pedalant. La gatzara s’estronca quan el camí guanya desnivell. Ara són un parell de tot terrenys que ens encalcen en sentit contrari. Tots ens afanyem a cercar la mestressa al seu interior però no estem de sort. I tornem-hi amb els reganys…

Finalment arribem al Coll de la Dona Morta i albirem el Castell de Requesens a ponent. Ho haurem de deixar per un altre dia. Ara els més entesos s’enreden a recordar en quina ocasió ja han passat per aquest coll i quina gesta pertocava. Anem tard i convé tirar de dret, pel que prenem el sender marcat com GR 11. Ara sí, el corriol discorre per entre la negror d’un alzinar que ens fa xalar una estona. Aboquem a una pista ja encarats cap Espolla. Mare de Déu!! És la única baixada del dia i, com sempre, perdem el senderi. Jo vaig aparellat amb en Quadratix i ens fotem un tip de riure tot traçant els revolts. No sé com no es desfan les bicis amb tant de pedregar. Per sort no tenim cap ensurt i ara ja per pla, quitrà i més calmats, arribem a Espolla i Sant Climent per carretera.

Dinem tard, molt tard (la reserva se l’han passat pel forro), ves per on, on el Mamelló hi freqüentava en la seva joiosa època de mili. No són els cargols tan desitjats però ja fa el fet.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos….

Pep Famadas

Afegitó: He escrit la crònica amb dues tongades, tot acabant el relat 4 mesos després de la sortida. Ja no recordo ben bé qui érem i per no deixar-me ningú, i com a excusa per què afegiu algun comentari al bloc i li doneu vida, els participants de la vetllada us hi haureu d’anar apuntant. Salut!

EspollaAbril94-2-arxiu19-5 EspollaAbril94-3-arxiu19-5

Espolla, abril de 1994

Imatges: arxiu d’en Joan Lladó.