PEREGRINACIÓ AL PORT DEL COMTE EN PLENA CANÍCULA 06.07.2019
Per Joan Lladó
Com podíem preveure a un mes vista, que aquest dissabte planaríem al pic de la segona onada de calor d’aquest estiu? No crec pas que en Tomàs, l’Eloi, en Francesc, en Dani, la Gemma, en Jofre i l’Enric ens ho haguessin vaticinat aleshores amb encert, exactitud i precisió. Però, si ho hagueren fet posant la ma al foc, què n’hauríem tret? Els hauríem escoltat? De ben segur i, sense cap mena de dubte, no n’hauríem fet cap cas. Res. Com aquell qui sent ploure. El tomb el faríem si o si, tant si plogués, nevés, pedregués o ens coguéssim a quaranta cinc graus. Els que ens agrada el ciclisme patim d’un grau de tossuderia -cinisme- extrem i el superem quan ens espera un menú per sucar-hi pa. Som-hi.
Per no perdre temps per culpa dels tocatardans i ser el màxim de puntuals a la cita, el dia abans vaig avisar tothom que ens trobaríem a Ponts -en aquella població de la Noguera hi ha una Fonda on hi serveixen uns bons esmorzars de forquilla i ganivet- per anar entaulant-nos a mesura que hi anéssim arribant.
Vet aquí que la Fonda Cadí és tancada per vacances i l’alternativa triada ha estat per sortir del pas; més aviat diria que fluixet. Mentrestant els Fosbury no acaben d’arribar i diuen que trigaran deu minuts quan tots pràcticament hem enllestit. En veure que no arriben, insistim i ens informen que són esmorzant a Organyà i que ens trobarem a Fígols. Carallots de Fosburys! Quan els mitjans de comunicació són infinits, falla el missatge. No hi ha manera d’entendre’s.
Malgrat tot, ens preparem a Fígols que són dos quarts de deu. Mitja hora perduda. Ens anem presentant els uns als altres car, som quatre colles i entre elles poc conegudes. Arrenquem a tres quarts de deu.
Ep! Alto les seques! Encara no hem circulat cinquanta metres damunt les muntures de dues rodes, que ja tenim dues punxades. Reculem fins els cotxes i les reparem enmig de nuvolades de mosquits. Engeguem de nou gairebé a les deu. Amb la xardor que cau, estem fent un gran paper amb l’horari de sortida.
Travessem el Segre pel pont d’Organyà i prenem la carretera de la Seu durant uns cinc quilòmetres fins l’Hostal Nou on la deixem per emprendre la primera escalada que amb sis cents metres de desnivell per una atractiva i sinuosa carretera de divuit revolts que l’han batejada com l’Stelvio de l’Alt Urgell, acompanyada d’una xardor molt intensa amb un sol que bat com un mall i que hem de contrarrestar amb un ritme no gaire falaguer, ens menarà a Montan de Tost i Espalagueró.
Entrem pel contrafort nord que tanca la vall del riu La Vansa on en la seva plana cimera hi trobem els nuclis més poblats i algunes cases disseminades aprofitant el terreny més amable per conrear-lo i fer-ne pastures. Ens trobem també de ple en país de trementinaires, el darrer viatge de les quals va ser en l’any 1982. Fa quatre dies com aquell qui diu.
Uns mil metres després de Montan, arribem al ramal que du al Tossal. En aquest punt s’acaba l’asfalt i iniciem el tram d’sterratto que transcorre una distància de cinc quilòmetres fins el Coll d’Arnat. L’hem emprès a una certa velocitat amb l’ànsia de tornar a trepitjar l’amable quitrà i arribar a una simple ombra. Però com sol passar amb les presses, ens perdem les curiositats que conformen el paisatge: l’Alzinar de Comacervera i el dòlmen de Colldarnat. A la propera i amb el cap més fresc hi pensarem, de ben segur. S’ha de dir que el tram sense embatumar ha estat prou cortès.
A mesura que arribem al coll, ens anem agombolant en la poca ombra que trobem a ran de la carretera i hem d’adobar la punxada del company David.
Estem vorejant els límits sud de la Serra de Tost i anem aigües amunt del riu La Vansa. Entrem en l’olla que fa la vall davallant el Torrent de l’Espluga en un tram encarat a migdia que fa pujar unes bafarades d’aire calent que tomben. Aprofito el desnivell i les marrades de la carretera per fer unes fotos als companys.
El desnivell d’aquest fragment del viarany és important i fa que baixem alegrois fins pràcticament a la llera del riu, al veïnat de La Barceloneta, on tornem a enfilar-nos novament, però de forma moderada, fins trobar un bon lloc per refrescar-nos al Molí de Fórnols. Inesperadament hi trobem una séquia a ran de gespa que dona ales a la troupe.
Hem baixat fins als vuit-cents vuitanta-cinc metres i cal enfilar vuit-cents metres més. Metre amunt, metre avall. Anem agafant el ritme quan passem per Tuixent. La memòria va fluint i em venen records dels primers tombs de bici flaca fets plegats amb en Martí i també amb en Carles. De fet, a l’enyorat amic el tinc present a cada revolt, a cada enquadrament, sembla que l’escolti, hi ha moments gravats que viuen. He cercat en l’arxiu la darrera vegada que vam fer aquest tomb amb la colla i també va ser en juliol, concretament el vint-i-dos de juliol de dos-mil dotze. Fa set anys. Aleshores en vam ser set: en Carles, en Gomes, l’Enric, en Gio, en Marcel, en Valentí i servidor. L’àpat al refu de Coll de Port va ser com meleta de romaní.
Havent deixat Tuixent enrere, la colla es va estirant a mesura que encarem el port i l’avi Ramon fa de les seves marcant un ritme gens assenyat per la roentor que cau. Jo ho deixo córrer per incapacitat i els companys de la colla l’aguanten fins que…
Al coll cerquem aigua com desesperats. La font no raja, el refugi és tancat, però la trobem. I tant que la trobem. En Joan Ll. fa una bona recerca i gràcies a ell podem emplenar els bidons i refrescar-nos el clatell. Després d’esperar una bona estona, alguns decideixen de tirar avall per cercar el proper restaurant i prendre-hi una beguda ben fresca i dolça mentre la resta esperem que arribi en David dels Fosbury que els companys que l’han vist a darrere hora diuen que anava molt tocat de panxa i amb malestar. Quan puc parlar amb ell per telèfon, em diu que va pujant i en aquell precís moment diu que passa pel costat d’una gran casa a ran de carretera. De cop resto atònit. Casa? Quina casa? No n’he vist pas cap de casa. A veure si ha passat la cruïlla del coll i ha pujat a l’estació d’esquí de fons? Em diuen que no pot ser. Amb en Franki traiem el cap carretera avall i el divisem en passar per una clariana ben a prop del coll. Uf…
Sense deixar-lo aturar perquè es recobri, el fem tirar avall per trobar-nos amb la resta però en passar el restaurant previst, veiem que és tancat i a la cruïlla de La Coma no hi ha ningú aturat. Doncs toca anar amunt, nano!
A empentes i rodolons fem pujar el malaurat valent les dures rampes que pugen a l’estació del Port del Comte. En Joan R. i jo anem traient força d’on podem per anar-lo empenyent mentre maleïm els seus companys de colla que l’han deixat a l’estacada. En Genís també es troba malament i contacta un seu amic d’Organyà perquè el vingui a rescatar i ho aprofitem per carregar també en David perquè ens el deixin al restaurant de Cambrils. En Genís no s’hi quedarà. Em sap greu però és pel seu bé. En un dels restaurants que hi ha oberts a l’estació, hi anem passant tots plegats per refer-nos amb un refrescant beuratge. Quin bé de déu!
Reprenem la marxa vers el Coll de Jou contemplant la vista damunt el contrast de verds, blaus i ocres de la plana de Sant Llorenç, la Llosa del Cavall i la Serra de Busa. La pressa per ser en un temps prudencial a taula fa que no ens puguem entretenir fent bones fotos i ens afavoreix la marxa el fet que el camí que tenim per davant té tendència a baixar. I com el gaudim!
El ritme que duem és important i la contemplació del paisatge no ha pogut ser el que tots voldríem. No podia ser d’altra manera. Hem deixat enrere les tàpies de Canalda, hem d’ajornar l’escalada a Montnou per una millor ocasió, tenim al davant els perfils descarnats de la Serra Seca. Bones memòries de pocs anys enrere.
Abans de la cruïlla de Montnou m’aturo a fer un glop d’aigua fresca a la Font del Vermell. Aquests regals de la natura no es poden rebutjar. En Toni Tot també ho aprofita i anem rodant acostant-nos a Cambrils amb en Manel M. que intento de gravar-lo en un dels sectors més seductors de la carretera. Li conto, quan passem pel veïnat del Racó que, quan baixa força aigua del torrent, sota el mas de la Sala hi ha un salt força espectacular que es pot veure des de la carretera. Avui no raja.
Des de l’estació de Port del Comte fins a Cambrils hem baixat un desnivell d’uns sis-cents metres i hem fet alguns repetjons que munten uns cent-cinquanta metres. Aquests darrers amb la bafarada que queia, costaven de passar. Però l’hora de l’àpat ha arribat i tothom es va entaulant amb la cervesa a la mà, ben sufocats, tot comentant la jugada. Són les quatre de la tarda. Hem arribat una hora i mitja tard. I encara! Gràcies als voluntariosos restauradors de ca l’Agustí, comencem a dinar a quarts de cinc.
Mare de déu quin dinar… A dos quarts de set i amb unes ganes de pedalar tremendes, enfilem el darrer escull. A alguns els ha fet por i a la primera de canvi, s’han fotut carretera avall. Vinga, cap Solsona! Qui els va parir aquests Fosbury! -Va, reculeu i cap amunt! Sort que en Manel T. els ha vist. Entre rialles i cops de teatre, en un tres i no res som dalt del coll de Boix. Els dic als de davant que s’hi aturin que farem la foto de grup. Vosaltres ho heu sentit, oi? Si? Doncs ells no sé què entenen per coll. S’emborratxen amb la velocitat.
La qüestió, que quan veig un bon lloc amb un decorat de fons que val la pena, faig aturar tothom menys els dos escapats, és clar, per fer la foto de grup. Aturem un motorista alemany que passa i sense dubtar ni un sol moment s’ofereix per captar l’instant.
Vinga, ara sí. Deixem les manetes de fre a banda i a fruir de valent. Alinyà, vist i no vist, l’ermita de Perles, si fa no fa, el mateix, gravar en els túnels de Sant Ponç, què dius? Avall que fa baixada. El que deia, la velocitat ens perd.
A mesura que ens acostem al Segre, la cremor de l’aire ens eixuga la gola. Dia calent de debò, com mai.
La darrera costa fins a Fígols la fem al capdavant i ben cofois tres de la colla. El cul ben ample que no hi ha prou carretera. Hi manca en Ferran que s’ha despistat amb en Ramon a Alinyà. Hauríem acabat el tomb amb cua de peix, ben rodona.
Gràcies a tots per ser-hi, sou grans: David M., Ramon M., Toni R., Manel T., David F., Joan R., Manel M., David Moh., Franki, César, Jaume C., Joan Ll., Pep F., Ferran P. i Genís B.
Vull aprofitar per fer un discret homenatge a un dels pares de la Bossa Nova, en Joao Gilberto que morí el mateix dissabte. Compositor d’un munt de peces d’aquest estil brasiler al costat d’en Tom Jobim. Soc un fervent apassionat d’aquesta música que ens escau, i molt, amb la nostra manera de ser. Qepd, visca la Bossa Nova!
Fins aviat,
Joan
Distància recorreguda: 115 km.
Desnivell: 2330 m. +
Temps de pedaleig: 6:26
Temps total: 9:15
Temperatura màxima: 41º
Les meves fotos: clica aquí.
Les fotos dels altres: clica aquí.
La ruta del Wikiloc: clica aquí.
La ruta al Relive: clica aquí.
Mollt bona Joan! A veure quan fem la propera!
Enhorabona, és un relat molt bonic, que fa justícia a una gran jornada!