BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

I continuem amb les aportacions dels bicicorriolaires que van suar al Montsec: Tricorni i el Nét de la Trini. Bona lectura.

Per Enric Subiñà

MONTSEC

Enguany el pastor va proposar de fer la sortida anual al Montsec, espai de fet força desconegut per molts de la colla. La principal mandra que feia era la possible calor que hi trobaríem, tractant-se d’inicis de juny i de ser una serralada, com el seu nom indica, no molt ufanosa en aigua, humitat i grans arbredes, tot i que ens guardava alguna sorpresa. Les setmanes prèvies havia fet fred i força pluja, pel que vam arribar a pensar en què hauríem d’anar amb tèrmiques i calces llargues. Però en iniciar la setmana ja ens van anar anunciant un gran canvi de temperatures amb la primera calor forta de l’any, i no es van equivocar…

Per Enric Subiñà

Enguany la temporada d’esquí de muntanya ha començat molt bé. Les copioses nevades de mitjans de novembre ens va deixar el Pirineu curull de neu, sorpresivament des del Canigó fins a l’Aragó. L’any passat, a banda d’una nevadeta per les mateixes dates, fins a mitjans de gener no es va poder començar la temporada en el Pirineu Oriental.

Per Enric Subiñà

Tot just iniciada la tardor, amb poc fred, buscàvem una nova sortida a la muntanya. Mica en mica tenim el país trillat, però sempre es pot trobar alguna variant que pot fer diferent la sortida que ja s’havia fet temps enrera. Com que habitualment intentem sortir de bon matí per tornar a la tarda, el Pirineu i Prepirineu Oriental sembla que se’ns ha fet petit. L’opció per aquell dimarts era anar al Pedraforca i fer els dos Pollegons, acompanyats del Calderer.

Per Enric Subiñà

Com era habitual aquell any les sortides a la muntanya les feia entre setmana. Aquella, però, no fou possible coincidir amb el Martí, company habitual en aquell tipus de sortides. Aquell cop vaig quedar amb el Jaume Querol, que aquell dia no treballava i va poder venir. El darrer cop que havia fet esquí de muntanya ho vaig passar molt malament amb les botes, i el cert és que em feia cert respecte que em

(més…)

Per Enric Subiñà

Enguany no va començar a nevar “en serio” fins a inicis del mes de gener, tot i que les nevades sempre van venir acompanyades per fronts del nord, amb el que gran part de la neu va caure al Pirineu Occidental i, en menor mesura, a l’Oriental, sempre acompanyat de forts vents. Teníem ganes d’estrenar la temporada d’esquí de muntanya, tot i que en Martí ja havia fet alguna sortida però sempre aprofitant la neu de les pistes d’esquí.

Enric Subiñà

Una altra setmana esperant poder gaudir d’un dia per anar a la muntanya, esperant la neu per fruir de la muntanya hivernal, una neu que de moment tan sols abraçava el Pirineu Occidental. A prop de casa, en els Pirineus de llevant, la neu no havia caigut amb abundància, i ens havíem de remuntar al novembre per trobar la darrera nevada important. Des d’aleshores, un potent anticicló que ens va abraçar tot el principi d’any, amb altíssimes temperatures per les dates, va provocar la fosa de la neu que quedava, deixant aquest espai amb neu testimonial.

Per Enric Subiñà

Dimarts matí. Havíem quedat amb en Martí per anar a fer un tomb pel Ripollès amb la flaca. La metereologia marcava dia transparent, i el primer que vam fer fou mirar el temps a les 8h: Sant Pau de Segúries -1ºC. A quarts d’onze aparcàvem a Ripoll. Culotte llarg però tèrmica, xaleco i manguitos a dalt. El cel era blau i el dia esplèndid. Una jaqueta ens podria molestar. Per si de cas jo duia peücs.

Per Enric Subiñà

Des d’inicis d’estiu que havíem parlat amb el Martí de buscar un parell de dies per anar a fer alguna sortida al Pirineu. Ell proposava fer tots els tresmils de la zona del Mont Perdut (des del Gabietú a la Punta de las Olas), exceptuant els dos Astazús que queden una mica allunyats. A tal efecte calia fer un bívac d’alçada, segurament a prop del Marboré. L’idea era sortir de bon matí de l’aparcament

(més…)

Per Enric Subiñà

Moltes expectatives per aquella jornada que ens prometia un bon dia de ciclisme a cavall de les comarques pirinenques de l’Alt Urgell i del Solsonès. Teníem un parell d’incògnites que miraríem de resoldre: com seria el tram de sorra de coll d’Arnat i si podríem pujar la “paret” de Montnou…

Per Enric Subiñà

El dilluns 2 de juliol, aprofitant un dia no laborable pels que acostumem a treballar els dissabtes o caps de setmana, vam decidir d’anar a fer quelcom diferent, no relacionat amb els pedals. La proposta era inicialment anar a fer un barranc, el de Núria, però encara portava massa aigua i era aconsellable esperar una mica. L’opció triada era anar a fer una ferrata, i ens vam decidir per la Regina de Peramola, que segons alguna opinió, és de les llargues i boniques del país.