ALBERT CORTES MONSERRAT

El govern escocès presidit per Alex Salmond, amb majoria simple del seu partit SNP, tal i com va prometre en el seu programa electoral ha presentat junt amb dotze projectes de llei més per aquest curs polític, la proposició pel referèndum d’independència respecte el Regne Unit, i ha assegurat tot i les reticències de l’oposició, què al poble d’escòcia no se li hauria de negar el dret d’expressar la seva opinió en una consulta.

Li cal el suport d’altres grups polítics com els conservadors, laboristes i liberaldemòcrates, què no sembla que estiguin per la feina, però que en canvi son partidaris d’un augment de l’autogovern.  Això ha fet plantejar la possibilitat d’una consulta amb una tercera opció defensant aquesta idea, i s’ha recordat que el resultat atorgarà a l’executiu un mandat per negociar la sobirania amb Londres, i què ha portat a la llum per aclarir que Escòcia seguiria per la via rapida a la Unió Europea, ja que difícilment cap tribunal els hi trauria aquesta ciutadania, i negar els drets que ara ja tenen, desmuntant així un dels arguments fets servir per l’Estat que perd una part del territori, i què consisteix en profetitzar l’aïllament dels nous estats i l’expulsió de la Unió.

Aquest partit dirigit per Salmond, ja va guanyar les eleccions amb la promesa del referèndum com a gran bandera i ara toca fer-ho realitat, els seus opositors han fet servir la crisi econòmica per distreure el personal, però l’hora de la veritat ha arribat, i a diferencia de l’estat espanyol on el dret a decidir degut a una democràcia de segona està molt mal vist, al Regne Unit si els partits opositors es neguen a donar la paraula al poble, els pot tenir un cost electoral elevat, ja què s’entén que neguen la legitimitat democràtica de la veu del poble, i per altra banda si hi donen suport trenquen els lligams amb Londres, que evidentment per motius econòmics, sobretot les grans reserves de petroli no esta interessada en la independència escocesa.

La jugada de Salmond el deixa en una posició de privilegi, ja que si ara no pot fer la consulta, de rebot pot aconseguir en les properes eleccions la majoria suficient per fer-ho possible, i si ho aconsegueix fer, complirà escrupolosament la paraula donada i com no pot ser d’altra manera, l’alliberament del llast de l’estat dominant automàticament pot fer afrontar a aquest territori la crisi amb un altra cara, i depenent de les seves pròpies decisions.

Pel que fa a nosaltres, es veure com una victòria del si, i posterior emancipació d’Escòcia, obriria la caixa dels trons a l’Europa Occidental, i l’Estat espanyol no li tocaria més remei que acceptar aquest nou company de viatge entrant en tot un seguit de contradiccions si continues negant el conflicte amb Catalunya, què alhora tindria un referent clar per arribar fins al final en el seu propi procés, d’altra banda es podria comprovar el comportament de l’Unió Europea, i com molts topics com la sortida d’aquesta de nous estat es converteix en foc d’encenalls.

Per tant la lluita continua amb la propera manifestació per la Diada, la consulta d’Arenys, què obre la porta a tot un seguit de consultes a nivell municipal,  la resposta a la ja intranscendent sentencia del TC, i l’actitud espanyola que es el nostre millor aliat, però amb un ull pendent de com evoluciona el procés escocès, què pot ser un altra empenta per l’alliberament final.

En la roda de premsa posterior al Consell de Ministres espanyol, la vicepresidenta De la Vega interrogada per la Consulta d’Arenys, ha mostrat el tarannà fatxenda i antidemocràtic espanyol, assegurant que la consulta no es faria, i qèe l’autodeterminació i la Independència no hi tenen cabuda dins la Constitució, donant ple suport  a la resolució del jutge, i  mentint descaradament, ja que la resolució judicial prohibeix el suport de l’ajuntament, però no la consulta..

En la mateixa línia el delegat del govern espanyol a Catalunya, Joan Rangel, creu que el dret a la llibertat d’expressió no inclou opinar sobre la independència de Catalunya, demanant respecte per l’estat de dret i no per uns valors interessats, defensant que el poble s’expressa quan hi ha actes amb garanties democràtiques, i entonant la vella cançó que en democràcia les majories poden canviar les coses.

Sembla mentida com una consulta en un petit poble com Arenys de Munt, i què podia passar mes o menys desapercebuda, ha fet tremolar aquest gegant de fang que es l’Estat, i què més enllà de posar en un mateix sac el partit hegemònic de la dictadura franquista, La Falange, els seus succedanis Ciudadanos, PP i PSOE, i fins hi tot els advocats de l’Estat per fer el ridícul amb els seus brams cavernaris, i mostrar davant de tothom el seu sentiment lluny de qualsevol democràcia normalitzada, però amb unes conductes que donen una empenta més al procés independentista, i que una vegada assolit passaran als llibres de historia com uns fets que han amplificat un fet aïllat, i què ara ja te una llista de pobles fent cua per desprès de veure l’experiència del dia 13, coordinar-se i fer un gran referèndum alhora, què pugui donar una idea més aproximada del suport a la creació de l’estat propi, i sigui visible en aquest món globalitzat.

De la Vega menteix descaradament quan diu que no es farà, tal com van fer molts diaris interessats al sortir la resolució, o televisions molt properes per desmobilitzar la població, que hores d’ara ja no es tant influenciable, ja què el seu grau de desafecció ha superat el límit, i esta disposada a anar un pas per davant dels seus mediocres representants tant sols preocupats per mantenir-nos en aquesta gàbia anomenada Espanya peti qui peti. Tanmateix ens diu què la Independència no hi te cabuda en la Constitució, evidentment que no, però a aquestes alçades es una dada irrellevant, ja que cap creació d’un nou estat propi estava en la legalitat de l’estat anterior, i què a més no es pot exhibir com  si no existís res mes al món, caldria dir-li que tampoc hi tenen cabuda moltes coses de caràcter democràtic ja que es un llibre creat amb tants condicionants  que la seva puresa democràtica fa tuf a naftalina.

Pel que fa en Rangel, ara resulta que la llibertat d’expressió inclou nomes el que li interessa amb ell, i no tots els temes amb el màxim respecte, i també posa l’estat de dret que fa riure com a mur infranquejable per qualsevol cosa, i posa en dubte les garanties democràtiques, cosa bastant esperpèntica, perquè una consulta amb una pregunta clara i nomes esperant les paperetes dels ciutadans per saber la seva opinió, es la màxima garantia possible.

Hi ha una escletxa oberta, i sembla que l’estat espanyol amb la seva conducta i actuacions, serà clau per apropar-nos al final d’aquest procés amb més celeritat de la que els nostres partits desitjarien.

Els meus pares m’han explicat d’una frase que et podies sentir dir per les autoritats de qualsevol tipus, si utilitzaves la llengua catalana durant la dictadura “Hableme en cristiano”, i sembla ser i degut a la lleu democràcia espanyola segueix de plena actualitat, i com exemple el suposat tracte rebut per l’Ivan Cortés i la seva parella a l’aeroport de Palma, i que pels precedents històrics i encara que costa de creure, sembla ser es una realitat en alguns cossos policials estatals protegits pel tarannà de l’estat espanyol.

Els fets van succeir el passat 7 d’agost on aquesta parella viatjava amb avió des de Palma a Londres, i en l’espera a l’aeroport, dos guàrdia civils els van requerir la documentació, i davant les preguntes que els adreçaren van respondre amb tota normalitat en català, la sorpresa va ser seva quan amb veu autoritària els manaren parlar en castellà, i s’endugueren el noi a unes dependencies tancades on va ser agredit pels membres policials, amb la justificació d’una falta de respecte  per parlar-los en català, va haver de suportar un interrogatori, i alhora rebre una denuncia per alteració de l’ordre públic, mentrestant la seva companya rebia tota mena d’intimidacions fins que van deixar sortir el noi amb la boca encara sagnant, i al tornar del viatge han presentat la corresponent denuncia a un jutjat.

Obra Cultural Balear ja ha demanat la dimissió del delegat del govern a les Illes per no acabar amb aquests atacs a la llibertat lingüística, què es venen repetint periòdicament en els últims anys amb diverses agressions a diferents persone,s i sense respectar l’Estatut Balear i la llei de normalització lingüística.  El diputat Joan Tarda també interpel·larà al ministre de l’Interior per aquests casos  intolerables.

Realment esfereïdor el relat que convida a la reflexió sobre les mancances democràtiques de l’estat espanyol, què amb un transició de fireta segueix amb els mateixos tics que la dictadura 30 anys desprès, sobretot en les forces policials que segueixen els seus codis de conducta, entre els quals es la defensa de la unitat del territori, que inclou una sola llengua per tothom sense discussió, i què amb la permissivitat de les autoritats porta episodis dignes de dictadures en territoris del tercer món, i amb l’objectiu clar de retallar els drets de les persones a viure amb normalitat amb la seva llengua, i obligar-los a ser ciutadans de segona categoria en un estat que no ens vol, però que tampoc vol permetre la nostra identitat i la nostra fugida.

Soc dels que creu que en qualsevol estat modern i democràtic, aquests individus de les forces de seguretat haurien de ser expulsats immediatament, i apartats de qualsevol feina amb un mínim contacte amb armes de foc i cobertura legal pel seu us, ja que aquest fanatisme nacional espanyol, i aquest complex de conqueridor amb dret a tot, viu fora de la realitat en qualsevol sistema que no sigui l’espanyol.

Una clara condemna pels fets, ànims a l’Ivan i la seva parella, i el desig de veure aquests funcionaris públics pagats per tots nosaltres al servei dels ciutadans i no a l’inrevés, amb la única funció de recordar que el regim del terror continua encara viu i en forma.

Els advocats de l’Estat han actuat ràpid, i a la desesperada han acudit al jutjat per prohibir qualsevol consulta a la ciutadania que podes fer pensar que es una democràcia plena i incontrolada, i aquest ha respost amb una rapidesa que ja voldrien per altres casos que esperen anys i anys prohibint l’acord de l’Ajuntament d’Arenys de Munt del passat mes de juny, on va donar suport al referèndum, amb l’excusa de la falta de competències i falta de lleialtat constitucional, cosa que a la practica vol dir que la consulta independentista es realitzarà, però no en les instal·lacions municipals.  Coses de la dictadura espanyola i els seus executors.

Ja sabíem de les posicions bel·ligerants de Ciudadanos, PP, la Falange i l’Estat, a la quals s’afegí com no podia ser d’altra manera el PSOE-C, què en boca d’alguns dirigents ja s’ha expressat.  La seva secció local ja es va quedar sola votant en contra de la democràcia pura, cosa que no es cap sorpresa, mentrestant en Miquel Iceta qüestiona la legalitat i el suport real de l’ajuntament a la consulta, ja què si es oficial nomes es pot fer si en te competència i ha estat prèviament autoritzat.  D’altra banda la consellera Tura, diu que la llibertat no es el que ens agradaria fer, sinó allò que les lleis permeten fer, ja que hi ha un marc legal d’aplicació obligatòria en tots els àmbits de la vida,  i si algú no li agrada amb una majoria necessària la democràcia permet canviar-lo.

Realment cadascú acaba en el lloc que li pertoca, i així ho confirmen aquests dirigents socialistes que com ja van fer amb la consulta Ibarretxe, no volen permetre la llibertat de les persones a donar la seva opinió sobre qualsevol tema, emparant-se amb un marc legal fet a mida i dirigit en un principi pels hereus de la dictadura, i què evidentment poc te de democràtic, es curiós sentir la consellera de justícia posant per davant aquest estat de dret delirant, i mentint descaradament quan ens diu que amb una majoria es pot canviar quan sap que tot esta lligat i ben lligat per no poder moure res, la prova la tenim amb el sagrat llibre constitucional, i els mecanismes quasi impossibles per fer modificacions, cosa que amb altres països amb tradició democràtica es habitual.  No es tracta del que ens agradaria fer, es tracta de la llibertat individual i col·lectiva com a poble a expressar la nostra opinió, sense això la diferència amb els règims dictatorials es molt petita.

L’Estat ha fet el ridícul amb aquest recurs, què gracies a la preparació acurada de la consulta es inútil, ja que l’organitzador es una entitat privada, i per tant s’escapa de les competències d’un organisme oficial, i a més ha de servir com a referència per provocar un allau de consultes que obrin el camí cap a l’estat propi, i què des de Madrid i els partits d’ordre es vol evitar com sigui.

Per la seva part CIU i ERC ja han dit que donen suport a qualsevol consulta d’aquests tipus, i critiquen les intervencions de l’Estat en aquest tema, es una posició curiosa tenint en compte que els representants a la Mesa del Parlament d’aquests dos partits, van votar el maig passat desfavorablement a la ILP per recollir signatures per fer una llei que permetés fer un referèndum per l’estat propi. Primer ho van ajornar amb excuses de mal pagador, i posteriorment es van atribuir funcions de tribunal constitucional per rebutjar-la, i així impedir veure el suport que provocaria en la població. Ara en canvi i amb les eleccions el proper any son defensors d’aquesta consulta.  Tot plegat electoralisme barat que ja no cola.

En definitiva i deixant a banda l’estat antidemocràtic espanyol,  i la mediocritat dels partits catalans, queda demostrat que la societat civil pot haver trobat una escletxa per accelerar el procés, i desemmascarar aquesta democràcia de fireta.

Desprès de la reunió del consell de govern, el President ens diu que ni tant sols han parlat de la sentencia del TC, i assenyala com a prioritat la lluita contra la crisi que passarà per davant de qüestions identitaries com l’abans esmentada, i tant sols es refereix al tema per dir que es constitucional, i què no es dedicarà a especular sobre el seu futur, no tenint previst parlar amb Zapatero sobre el tema.

Com a ciutadà francament sentir el meu president, senzillament em produeix vergonya aliena i comprovar una falta de responsabilitat molt gran, ja què la principal imatge de defensa dels nostres interessos deixa el nostre principal text legal en un segon pla, i es dedica a aplicar les mesures que li marca l’estat espanyol per anar fent amb la crisi com a prioritat, junt amb els seus socis de govern que aplicaran el que convingui, què no provoqui abandonar els seus sucosos càrrecs i responsabilitats de govern.

S’imagina un govern de qualsevol territori deixant la seva principal llei amenaçada i ferida de mort, abandonada per prioritats socials que fonamentalment no depenen d’ell, sinó d’un altre govern amb poder real, jo no m’ho imagino, però Catalunya es un experiment esgotat que es veu s’ho pot permetre.

El tribunal legal, però no democràtic tots sabem que seguirà desnaturalitzant l’Estatut, i passarà per sobre de la voluntat popular, ja que tant el sector del PSOE com el del PP van en aquesta direcció, i mentrestant la sucursal d’un d’aquests partits vol mirar cap un altra costat fent veure que te poder per aplicar mesures, quan no es veritat perquè senzillament no te atorgat poder per fer-ho, i depèn de les ordres de Madrid.

El mateix dia que en Jose Bono ha fet arribar una carta als grups que van demanar l’ús anecdòtic de les quatre paraules en català al Congres, i els hi denega amb excuses jurídiques, què en realitat donen la idea de la manca total de l’Espanya plural que tant es posen en boca, i de la marginació de l’Estat cap a qualsevol llengua que no sigui el castellà.

Tanmateix no volen parlar de qüestions nacionals, però fan una excepció per col·laborar a posar traves a una consulta democràtica a Arenys de Munt per la Independència, autoritzant la manifestació del grup ultradretà Falange, què junt Ciudadanos, PP i PSOE ja estan fent servir tots els mitjans possibles per prohibir el fet amb arguments jurídics sobre les facultats d’un Ajuntament, quan ells saben que no es aquest el promotor de la consulta, i a més insisteixen que no te cabuda en el marc legal.

Evidentment en un marc legal tant poc democràtic com l’espanyol una consulta lliure i clara a un territori no hi cap, ja què senzillament es democràcia i dret a decidir encara que no vinculant, i res més lluny de la voluntat espanyola que la població opini sobre qualsevol tema en llibertat.  El mes trist ja no es la obvietat d’aquesta presó anomenada Espanya on ens trobem, on els drets personals i col·lectius son retallats sense contemplacions, sinó la col·laboració del govern de la Generalitat com un actor més contra els nostres interessos.

Mentrestant el President ens vol ensarronar amb el discurs social que tant li agrada, i què pels que veiem una escletxa de llum a Arenys, i per extensió a possibles imitacions del procés en altres llocs, ens sona a paraules buides amb un sol objectiu, el servilisme  pur i dur al nostre botxí sense cap pla de fugida, que pel rebombori que esta creant sembla més proper que mai.

Els fets que ens venen des de la Meseta normalment son contraris als nostres interessos i favorables a l’objectiu comú d’aquest imaginari espanyol, fins i tot tenim l’estatut pendent de la decisió dels 12 jutges per acabar de deixar-lo en un no res, en una decisió evidentment legal dins la legalitat espanyola, però no democràtica.  Tanmateix l’actitud dels nostres partits catalans a Madrid segueix sent la de buscar ser-ne soci preferent del partit de torn en el govern espanyol.

Deixant de banda PP i PSOE-C, què evidentment com a part dels dos grans partits espanyols no han de decidir res, i els seus votants suposo ja saben que aquests representants no aniran a defensar els interessos catalans, sinó els del partit que representen a la Moncloa, i per tant fan la mateixa feina que un diputat del mateix partit escollit a Sevilla, per posar un exemple.

La misèria la trobem quan arribem als altres tres partits representats, una CIU que amb en Duran al capdavant, sempre li ha agradat ser decisiva i amb un paper preferent per remenar les cireres a Madrid, i vendre les engrunes aconseguides a canvi a preu d’or, com recordarem de l’època del President Pujol, o del famós pacte Mas-Zapatero més recent.

ICV que la majoria de vegades no existeix, perquè simplement es l’ombra d’aquest socialisme de fireta, ara sembla posa condicions per aprovar els pressupostos generals, i s’ofereix pel seu suport.  El mateix podríem dir d’Esquerra que parla de condicions impossibles com el model de l’aeroport, i d’un canvi de relacions a partir de l’’aprovació del nou model de finançament, i també s’ofereix com suport per aquests nous pressupostos en un altra decisió difícil d’entendre per un partit teòricament independentista, si es que encara n’hi queda algun en el seu interior.

Aquest es el panorama que tenim, i la pregunta seria que si desprès del tracte rebut en els últims 30 anys de teòrica democràcia, els constants atacs a la cultura catalana i en particular el menyspreu a la seva llengua, tractada de segona categoria, l’espoli fiscal aberrant en nom de la falsa solidaritat i què no es modificarà amb el nou model aprovat, i sobretot amb l’intent d’anar més enllà amb un nou estatut que ja s’ha vist com ha acabat, el cost que ha tingut, i quan encara ha de patir l’ultima retallada gentilesa del TC marcant uns límits de l’autonomisme que fan veure que aquest catalanisme centenari no ha anat amb la direcció correcta, que fan els diputats catalans volen ser socis preferents, i aprovant pressupostos que un any si i l’altre també no compleixen amb el nou estatut, ni ho faran.

Per dignitat, i fins i tot per sentit comú, el lògic seria deixar aquests escons buits per denunciar aquesta presa de pel constant, i deixar com fan sempre que ho necessiten la col·laboració dels dos grans partits per tirar endavant els afers espanyols que moltes vegades poc ens haurien de preocupar.   La realitat però es molt diferent, i el servilisme sembla serà present fins uns segons abans de tenir el nostre propi estat.  Son coses de la mediocritat dels partits catalans actuals, què  desprès a les urnes son pagades amb una desafecció cada cop més creixent, i què no sembla els hi preocupi gaire.

Havia pensat escriure avui sobre el possible apropament d’ERC al PSOE per donar suport als pressupostos de l’Estat, o les declaracions per exemple d’en Joan Ferran (PSOE-C), i el seu sí en un referèndum d’independència per tot seguit demanar una confederació ibèrica, però com tot em sembla força lamentable i esperpèntic, em deixaré endur pels sentiments que com a Casteller de la Colla Vella dels Xiquets de Valls vaig sentir ahir a Vilafranca.

Es una diada especial per qualsevol casteller, i en especial per les colles vallenques, no nomes per la rivalitat, sinó per la tradició i l’esperit de superació de la colla. Es aquella nit anterior que vas a dormir amb una espècie de neguit a l’estomac, que al despertar-te descobreixes que segueix allí fent la guitza i que no marxarà fins que les gralles sonin en la primera construcció a intentar, per tant has de provar de conviure amb ell, i que no es converteixi en nervis que podrien fer perillar la bona feina que s’ha de realitzar.

Un cop enfilat el carreró on la colla munta el seu campament base, i comença a sonar les gralles amb la nostra entrada a plaça, una sensació d’orgull i incertesa es barreja dins teu, fruit de la incertesa del moment, i de la responsabilitat de la defensa de la camisa que sobrepassa els murs castellers, per enllaçar amb tota una nissaga de més de 200 anys de història i unes ganes boges de que els resultats siguin els que es busquen.

Per fi i desprès d’una llarga espera neguitosa, el primer castell arranca i el 3 de 9 amb folre es dominat de principi a fi amb convicció, i fruit de la bona ratxa de la setmana anterior, i amb un tres i no res el primer es al sac i ben lligat, desprès toca un extra com se l’anomena, i que personalment no m’agrada gens el terme, i les peces del 2 de 9 amb folre i manilles van encaixant, i la mastodòntica construcció comença el seu joc d’equilibris, i on t’adones que avui ningú cedirà ni un pam perquè allò arribi a bon port, i salvant mil i una revinclades nou anys desprès el tornem a descarregar, i l’eufòria ens envaeix per complert per l’èxit, abraçades, somriures i un esforç recompensat.

De totes maneres la feina segueix, i el 4 de 9 amb folre en espera  a la cantonada, i aquest cop amb la dosí extra de moral acabem domesticant aquesta estructura que semblava no volia donar el seu braç a tòrcer, i desprès d’una colla d’anys tres castells de nou en una mateixa diada tornaven a la realitat.

La diada l’esperava  un final somiat, desprès de provar-ho sense sort la colla local, el nostre pilar de 8 amb folre i manilles, i a pesar de l’esgotament havia de ser la rubrica d’or a la diada, i aquell plus que la colla treu en moments determinats, uns inicis dubitatius, i una feina titànica deixen al descobert aquesta impressionant estructura que es descarrega davant el deliri de tota la colla.

Impossible definir els sentiments que desborden la culminació d’aquesta actuació, i on totes les reaccions son visibles des de els somriures  més estridents fins els plors en altres persones, però per damunt de tot la satisfacció d’haver escrit una nova pàgina d’or en la dilatada història de la colla per damunt de punts, rànquings i invents similars, què poc tenen a veure amb el fet casteller original.  Un altre dia per guardar en aquest arxiu del disc dur que  anomenem cor i que tantes sensacions ens produeix.

La campanya de criminalització del cantautor de Riudebitlles Cesk Freixas, per part de Ciudadanos i Partit Popular per impedir la seva actuació a Figueres en el seu Festival acústic ha fracassat, tot hi que fins hi tot estudien portar el concert a la fiscalia per investigar si es delicte, ja què el vinculen a grups independentistes violents, i exaltació d’aquest tipus de radicalisme com ells l’anomenen.

L’acusen de donar suport al radicalisme violent, i per sort l’Ajuntament de Figueres no ha fet cas, i explica que es imprescindible que hi hagi cultura critica. Aquests dos partits ultranacionalistes, aquests si que podríem dir radicals, el van acusar de militar organitzacions sorgides de la dissolució de Terra Lliure, i també la seva col·laboració en les passades eleccions europees amb la candidatura Iniciativa Internacionalista que ells vinculen a Batasuna. El suport de varius col·lectius com les CUP han servit de consol al cantautor, què afirma que es un nou cas de persecució de l’independentisme, i censura de les idees que no van en la direcció del regim estatal, i que ràpidament son titllades de terrorisme per aquests dos grups rancis i hereus del passat mes fosc.

Caldria recordar en aquests partits que tant preocupats com estan pels grups violents, no veig cap condemna per exemple a la Falange, què recentment vol posar traves a la consulta democràtica d’Arenys, i no ho fan perquè aquest grup si que gaudeix de les seves simpaties, cosa que amb el seu cinisme habitual assenyalen amb el dit altres grups que no van amb la seva manera de pensar.  El fet de la candidatura basca europea, crec que haurien de saber, que segons el seu estat de dret que suposo respecten, va dictaminar que era perfectament legal i que res de vinculació amb ETA, per tant entren en una contradicció constant, el que ja no denunciant es les anomalies de recompte de vot que tenien com a protagonista principal aquesta formació, i que potser van impedir treure representació.

Han utilitzat el cantautor per seguir amb la seva estratègia de criminalitzar tot l’independentisme sempre amb la vinculació apunt amb la violència, i el terrorisme per desacreditar-lo, sense veure que l’únic nacionalisme que fins ara ha utilitzat la violència es el que ells defensen.

Voldria animar des d’aquest bloc al cantautor per seguir endavant amb la seva tasca, i defensar les idees de la millor manera que sap, què es amb la seva música, i no deixar-se coartar per aquests reductes de nacionalisme espanyol que nomes volen intoxicar, tot producte del seu imaginari de la Espanya única, i de pensament igual per tothom.

Les principals plataformes sobiranistes han deixat ben clar que no jugaran el joc que proposen els partits polítics catalans de protestar una part de la legalitat espanyola que ells accepten, i don no es volen moure, i per tant convoquen una manifestació per la diada, amb un lema que ja va lluir a Brussel·les i que mostra sense ambigüitats les intencions “Som una nació i volem estat propi”.

Desprès de sentir tot tipus de declaracions sobre el famós pla B per la sentència del TC per boca del nostres politics autonomistes, arribant a proposar dins les seves mentalitats limitades a l’estructura constitucional que segueixen fervorosament, una reforma de la constitució per boca d’un conseller, que es un insult a la intel·ligència de la població, ja què se sap clarament que les majories i mecanismes per fer-ho possible pel cas català mai seran una possibilitat real.

Les entitats sobiranistes, com no podia ser d’altra manera rebutgen jugar  a l’estat de dret espanyol, i anuncien una manifestació amb una via ben definida i on tots els independentistes hauríem d’assistir-hi amb un primer pas de denuncia a l’Estat espanyol, i a aquesta mediocritat de classe política catalana que no vol donar el pas, i segueix donant tombs a un assumpte per evitar que res es bellugui.  Aquest es el manifest de les entitats que te tot el meu suport:

Prou autonomisme: és l’hora de la independència

En relació a la resposta a la futura sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, les entitats sotasignants manifestem,

1. D’acord amb la legalitat espanyola, el TC té la funció d’emetre sentències de constitucionalitat sobre lleis espanyoles. L’Estatut és una llei espanyola i des d’un inici tot el procés de la seva reforma s’ha fet sotmès a les lleis i al poder de l’Estat Espanyol.

2. El fet que Catalunya ratifiqués la llei en referèndum no és en cap cas el resultat de l’exercici del dret a decidir del poble de Catalunya, sinó una fase més de la seva aprovació segons les lleis espanyoles. Pretendre respondre a la sentència del TC amb l’argument que es vulnera el dret a decidir és un error gravíssim, perquè implica acceptar que els catalans i les catalanes podem exercir la nostra sobirania nacional lliurement en el marc de l’Estat Espanyol, i això no és possible.

3. Considerem que qualsevol mobilització de rebuig a la sentència del TC ha de donar per acabada la via autonomista i l’acceptació de la legalitat espanyola, i ha de consistir en la defensa del nostre dret a l’autodeterminació i de l’Estat propi com a projecte.

4. Les entitats sotasignants no ens manifestarem en defensa de l’Estatut ni darrere dels polítics que no demostrin amb fets que defensen un estat català independent. En conseqüència, només assistirem a una manifestació que es convoqui en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació.

5. Les entitats sotasignants consensuarem un programa d’acció conjunta de resposta a les agressions espanyoles, el primer acte del qual serà una manifestació sota el lema “Som una nació, volem Estat propi”, que es durà a terme a Barcelona l’Onze de Setembre d’enguany, i que serà convocada en breu.

Plataformes impulsores: Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Sobirania i Progrés (SiP) i Deumil.cat.

Entitats adherides: Cercle Català de Negocis, Catalunya Estat Lliure, Ciemen, Club FNEC (Associació de professionals ex-membres de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya), Ateneu Sobiranista Català i 40 entitats més.

Barcelona, a 28 d’agost de 2009

Ha sortit publicat aquests dies els resultats de 3 anys d’independència d’aquest jove estat, i no poden ser mes encoratjadors, amb un creixement del PIB d’un 84%, i un descens a la taxa d’atur de 22 punts, junt amb un augment  espectacular del sou mitjà per persona, i què ja ha fet pronunciar al cap proserbi de l’oposició, que en cas d’una victòria electoral seva el nou estat no es toca.  En el pol oposat trobem al partit ultranacionalista espanyol Ciudadanos, que crema els seus últims cartutxos per prohibir la consulta per l’estat propi d’Arenys de Munt, diuen antidemocràtica.

Efectivament, l’augment de l’estat del benestar a la societat montenegrina es evident des de la seva condició d’estat lliure, i fins hi tot la població pro sèrbia que en el seu dia va ser contraria en el referèndum, ara molta canviaria el seu vot, ja que les millores son evidents i afecten tothom, i de pas desmenteix una de les teories de l’unionisme, en forma de constants referèndums per confirmar la independència , i ens diu que qui ha tastat la llibertat i el poder de decisió, evidentment ja no contempla cap mes possibilitat, apart ja no depèn de les inversions de Rússia i Sèrbia, i ara molts països i fan importants despeses què ajuden a modernitzar el país.

En un costat oposat trobem Ciudadanos, que acudirà  a  la delegació del govern espanyol a Catalunya perquè impedeixi la consulta a la localitat catalana, ja que ho considera una il·legalitat democràtica, i impedir la mesura s’estengui per altres municipis controlats per nacionalistes, i recorda que els municipis poden convocar consultes sobre temes d’àmbit local i això ho excedeix totalment.

La realitat sempre s’acaba imposant sobre el que ens volen fer creure a base de molt repetir-ho, i l’exemple de Montenegro nomes confirma el que ha passat en tots els nous estats que s’han anat creant a Europa les ultimes dècades, amb el resultat d’un augment espectacular de la seva economia i projecció internacional, tant que fins hi tot els unionistes del territori cedeixen en les seves pretensions de fer marxa enrere, ja que ells també son afavorits com qualsevol altra ciutadà, i si això passa en aquest territori balcànic, que passaria amb Catalunya que ja parteix d’una base molt mes elevada, i on la seva prosperitat faria un salt en el temps espectacular un cop alliberat del llast espanyol, i la maleïda solidaritat.

Pel que fa a Ciudadanos, dir que una consulta ciutadana es una il·legalitat democràtica fa riure, ja que precisament es la base d’aquest regim, i la diferencia fonamental amb una Dictadura a la qual aquest partit s’hi trobaria com peix a l’aigua, ja que tem inclús que la consulta s’estengui per altres poblacions en un altre exemple de nul·la vocació democràtica.  Respecte a les competències locals, crec que el tema es nacional i també local, i per tant estan amb tot el seu dret d’expressar lliurement la seva opció de futur per Catalunya, a pesar dels intents d’en Saura, Ciudadanos i La Falange per aigualir la festa.

Prou d’escoltar aquests fatxendes de butxaca, i comencem a posar la primera pedra del procés d’alliberament nacional escrupolosament democràtic, com podran exercir els ciutadans d’Arenys.

En compareixença a Madrid, la vicepresidenta econòmica espanyola Elena Salgado, ha aclarit uns quants temes del nou model de finançament, com que es impossible xifrar els recursos addicionals què tindrà el model en el seu conjunt sense la liquidació del 2009, i el deute a pagar de les comunitats autònomes amb un factura d’uns 6000 milions, què en el cas de la part catalana deixa les xifres exposades  repetidament en paper mullat, i obligarà a restar la part proporcional de deute amb l’Estat.

La governant espanyola, apart de deixar en incògnita la xifra a repartir entre totes les comunitats, s’ha permès el luxe de dir que l’acord compleix escrupolosament l’Estatut fins i tot en els terminis. Tanmateix dependrà dels ingressos tributaris que la xifra sigui mes alta o més baixa, i sense perdre de vista que les autonomies tenen un deute pendent de 6000 milions pel que han cobrat de més el 2008, degut als càlculs poc ajustats d’en Solbes, de manera que els diners avançats per l’Estat amb espera de la recaptació, han estat excessius, i la diferencia s’ha de tornar amb una moratòria fins el 2012.

Poc a poc s’anirà desemmascarant aquesta gran farsa que es el nou model de finançament, on les xifres segueixen nomes expressades per la part que ha de cobrar, i curiosament la que ha de pagar segueix divagant sobre el tema, o sigui, si en base a aquestes xifres fantasmes els partits catalans han signat un pacte, què no ens enganyem es gairebé idèntic al proposat per Solbes fa un temps, però que ara tocava acabar la comèdia, s’haurien de demanar responsabilitats a aquest govern de fireta català.  Ens diu amb tot el cinisme la Salgado, que compleix l’Estatut  fins i tot en els terminis, això ja es cinisme pel broc gros, ja què tothom sap de gairebé l’any d’endarreriment del que diu una llei orgànica que l’estat sembla no te cap obligació de complir, i per últim apareix una factura amb un deute autonòmic de 6000 milions, què evidentment quan es parlava de les xifres mai va sortir a la llum, i no es una cosa que es pugui improvisar, i que ara s’haurà de restar del total amb una nova trampa d’aquest sistema nociu per Catalunya, i venut a bombo i platerets.

Aquesta es la primera sorpresa, però durant la seva tramitació suposo en vindran més que deixaran aquest nou model en una cortina de fum amb la missió ben clara de seguir l’espoli a Catalunya, i deixar un text ja mort i enterrat en paper de fumar.

El més trist es el paperot dels nostres partits al govern català, què hauran de trobar justificacions per aquest gran engany per perpetuar la nostra situació, i fer veure que es belluga tot per no bellugar res.  Caldria demanar responsabilitats a aquests irresponsables que dia si dia també segueixen dient  bajanades com la del Conseller Huguet, en forma de reforma de la Constitució, quan sap molt bé com moltes altres coses, això requereix unes majories que son inabastables si PSOE i PP no hi estan d’acord, què evidentment no ho estan, i no en tenen cap necessitat.

Diuen que s’agafa abans un mentider que un coix, i en aquest cas estan fregant els límits d’aquesta gran bombolla que impedeix el nostre desenvolupament lliure com  a poble.

El Conseller Saura en nom del govern de la Generalitat, va deixar clar la postura de la Generalitat de rebuig a la manifestació preventiva contra la sentència del TC, i esperar a conèixer la mateixa per acatar-la com no pot ser d’altra forma, i en cas de variar molt el resultat final, revisar o reformular el pacte amb l’Estat espanyol, què es el que consideren que es l’Estatut per damunt d’una llei orgànica.

Ara ens apel·len a seguir desenvolupant l’Estatut, i en cas de pèrdues molt importants sempre ens quedarà l’article 150.2 de la Constitució per recuperar-les amb llargues negociacions.  Realment, i seguint la línia lamentable del govern català en aquest nou gran engany què ens volen fer creure, s’obliden d’un petit detall, que l’article famós depèn de l’Estat aprovar-lo, i no crec que el que ara retalli el tribunal constitucional composat per membres dels dos grans partits espanyols, i que culmina la tasca de regionalització engegada pel govern espanyol en les seves primeres retallades, ho rectifiquin posteriorment, ja què senzillament no els hi cal.

Pel que fa a refer o reformular el pacte, segueixen insistint en anomenar un pacte misteriós que realment no existeix.  Un cop fa prop de 300 anys, per la força de les armes Catalunya va quedar integrada a Castella, com a poble conquerit, els seus drets van ser anul·lats amb el decret de nova planta, i a partir de diversos períodes fins a l’actualitat, a Espanya no li ha calgut pactar res amb Catalunya, senzillament perquè en forma part, i cap estat sobirà cediria poder gratuïtament, per tant no es pot reformular res, ja què no hi ha cap pacte. El que hi ha amb l’Estatut català es una concessió del poder central per dotar-nos de petites parcel·les de gestió degudament esmenades i preparades, i finalment amb l’instrument del tribunal deixades amb els límits o línies vermelles, que com a regió d’un estat mai podran traspassar.

No es podia esperar cap reacció mes del govern català, ja que el seu president ja ha estat avisat des de Madrid de la postura a adoptar, i com a bon noi obedient evidentment no els fallarà, i mai optarà pel que ell anomena vies impossibles, i si per entretenir el personal amb contes que ja pocs es poden creure.  Mentrestant els seus socis d’iniciativa seguiran defensant l’estat federal, cosa impossible, perquè l’estat que ho ha de fer possible evidentment no es federarà amb ningú i perdrà el control total que ara té, i l’altra soci republicà, un cop abandonat el projecte independentista, ara  es dedicarà a entretenir el personal amb un concert econòmic, què es un simple brindis al sol sense cap possibilitat d’èxit.

Ho ha definit Jorge Valdano en una entrevista, quan ha dit que el Barcelona vol fer-se un lloc en el món mirant de Catalunya cap endins, i el Madrid ho fa mirant d’Espanya cap a fora, cosa que fa difícil veure un jugador madridista cridant Visca el Madrid i la Comunitat de Madrid en una celebració.  Se’ns dubte no discutiré els coneixements futbolístics del personatge, però com deia abans, qui te el poder no li fa falta reivindicar-lo, qui viu oprimit per aquest primer i a l’espera de rebre alguna engruna evidentment si.

Es la mentalitat d’allà, i la que ens volen fer creure aquí, dos realitats que es complementen perfectament perquè no es bellugui absolutament res.  De la societat civil depèn alterar aquest ordre natural de les coses, i fer-li veure al Sr. Valdano i al govern Català que els enganys tard o d’hora son descoberts.

El Financial times en boca del seu corresponsal a Madrid, ha tornat a carregar contra Catalunya, i ha afirmat coses com que la crisi econòmica en part es deguda a la descentralització i les burocràcies regionals, i proposa un retorn de competències per augmentar el poder de l’Estat. Per la seva banda PSOE i PP amb veus com la Maleni en el Parlament Europeu, volen evitar el corredor mediterrani en benefici d’un pel Pirineu aragonès, i així evitar la excessiva internacionalització catalana.

Per aquells que encara creuen en aquest inexistent pacte de Catalunya amb l’Estat, la visió donada des de Madrid al corresponsal del diari britànic, es la d’un govern central limitat per l’estructura regional del país, i on les inversions desmesurades al territori català son a canvi del suport polític al Congrés, tanmateix també ataca el que anomena separatisme cultural, amb la promoció del català en detriment del castellà, i l’obertura d’oficines catalanes a l’estranger, i acaba alertant del perill de desmembració espanyola.

Per altra banda, contradient al President Montilla que va apostar pel Corredor Mediterrani,  una via d’alta velocitat de Marsella a Algesires, i la campanya de les europees dels socialistes catalans on també el reclamaven, a la comissió de transports del Parlament Europeu la  nostra amiga Maleni, la del caos ferroviari, i amb el suport del PP, defensa la connexió fèrria pel Pirineu aragonès, un projecte que deixa aïllat Catalunya i evitar la unió de València, Catalunya amb els principals punts europeus com un avenç en el transport de mercaderies, ja que actualment patim el col·lapse del transport per carretera en un 90%, i que per una banda eleva el cost i dificultat de l’obra, però per altra banda eviten una menor dependència de l’economia espanyola per la part catalana. Aquesta nova via urgent pels nostres interessos, podria comportar un retard en l’ample de via europea, quan per exemple ja fa 17 anys del TGV Madrid-Sevilla.

Pel que fa al primer tema, la visió esbiaixada que ven Espanya de la nostra situació no es nova, i busca sense cap mena de dubte posar límit a la via autonòmica, i recuperar poder competencial amb una sèrie de falsedats sobre la responsabilitat de la crisi, similars a les grans empreses que aprofiten el moment per fer regulacions de personal sense justificació. El poc poder català aconseguit amb 30 anys de peix al cove, aviat pot quedar en no res, i convertir les autonomies en simples regions sense cap tipus de veu real.

La segona es una prova més de les mentides electorals d’en Zapatero i el PSOE-C alhora de defensar els nostres interessos, com es aquesta connexió ferroviària que apart de la seva lògica, impulsaria el nostre creixement econòmic i ens connectaria amb Europa d’una forma racional, precisament això volen evitar la Maleni i companyia, i prefereixen una obra faraònica amb un elevat cost simplement per evitar l’augment de prosperitat catalana, i la nostra relació creixent fora d’Espanya, què augmentaria la poca necessitat de l’Estat espanyol, i que com a ciutadans de segona que som no ens mereixem augmentar el nostre estat del benestar.

Son dos exemples clars del que ens espera amb aquest estat on la relació es impossible, i on la reacció no pot tardar a arribar més enllà dels nostres polítics per dignitat i supervivència.

.

El president del Parlament Ernest Benach en una entrevista televisiva, i fent al·lusió a la futura sentencia del TC, ens recomana unitat per no anar uns catalanistes contra els altres, i dona al President Montilla un paper clau on tots els catalans l’hem de defensar, alhora lamenta la utilització de l’Estatut  per part de tots els partits politics.

Recomana que els partits s’oblidin de que el proper any hi ha eleccions, i la no utilització partidista del text estatutari amb una resposta contundent al TC, unitària i liderada pel President de la Generalitat, també reconeix que hi ha base per l’entesa dels partits catalanistes contra el Tribunal, i creu que s’ha d’elaborar un guió de les possibles respostes amb urgència i consens de totes les forces.

Crec que seguint aquesta sèrie de declaracions desafortunades d’uns actors polítics, què ells solets han arribat aquesta situació de difícil sortida sense canviar res com pretenen tots, en Benach torna a utilitzar la paraula unitat com si fos una recepta infalible, primer cal veure al voltant de que, ja que si la seva aspiració es seguir el lideratge del president Montilla cegament, que ja ha donat mostres sobrades de la seva preferència al PSOE abans que als interessos dels catalans, no anem be. Caldria que sabes que el partit socialista simplement acatara la sentencia sense cap pla alternatiu, perquè no li cal, ja que el model espanyol constitucional es la seva guia, i aquesta contempla que aquests magistrats poden fer i desfer per damunt del poble de Catalunya..

Respecte a la base per la entesa i no enfrontament dels catalanistes, es discutible, ja que algú que vertaderament estima aquest país, i veient després de 30 anys de suposada democràcia espanyola, encara discutim si som nació o si el català pot estar a la mateixa alçada que el castellà, es que alguna cosa no funciona.  Quan la principal llei del territori ha sofert totes les retallades possibles, i tot i així segueix sent paper mullat per l’Estat, que ho ha aprofitat per marcar els límits autonòmics amb un estatut de mínims, i un model de finançament que simplement perpetua l’espoli com una cosa normal, es que hi ha alguna cosa que no rutlla.

Altra cosa es que no s’atreveixen o no volen enfrontar-se amb l’Estat, i decidir-se per fi a veure que l’encaix o el pacte amb Espanya es senzillament impossible, i per tant nomes queda la via del propi estat.  No cal seguir marejant la perdiu, son moltes batalles perdudes i una sola direcció, i intencions de l’estat amb Catalunya com per ara reclamar unitat al voltant d’un text cada cop mes vergonyós  i inútil.  Prou de mentides i falses esperances per perpetuar aquesta situació uns quans anys més, malbaratant energies inútils per causes perdudes.

Senzillament cal dir prou, pacíficament i democràticament, i decidir que volem ser de grans, cal recordar que el President Benach ja varem saber per el seu vot contrari a la Iniciativa legislativa popular pel Referèndum d’autodeterminació, que la via de la llibertat no es la seva, i que es un tap més a vèncer, i sobretot desprès del seu discurs de possessió del càrrec en la passada legislatura, on el va acabar amb un visca Catalunya lliure, que ara caldria preguntar a que es referia amb la paraula lliure, ja què el moviment es demostra caminant, i no amb paraules buides que el vent s’emporta  per sempre.

Encara que en qualsevol estat mínimament democràtic, i que teòricament ha superat un període dictatorial, el partit únic i defensor d’aquet regim del terror se’ns dubte no seria legal, però si parlem de l’Estat Espanyol, amb una llei de partits que ha procurat esborrar qualsevol partit de l’esquerra abertzale fins arribar a adulterar les ultimes eleccions basques, i que paradoxalment permet a aquesta formació xenòfoba i feixista seguir les seves activitats, i anuncia una manifestació contra la consulta d’independència d’Arenys de Munt el proper 13 de setembre.

Encara que sembli increïble, la Generalitat ha donat llum verda a una manifestació antiindependentista convocada el mateix dia de la consulta per aquesta formació feixista, i què comparativament es com si a Alemanya la convoques un partit defensor del nazisme, cosa que trobaríem aberrant, però en canvi l’estat espanyol degut a aquesta cortina de fum anomenada transició dona cobertura a les activitats d’aquesta organització, que fins hi tot s’atreveix a reconsiderar la seva proposta si finalment l’Ajuntament d’Arenys  fa marxa enrere a la consulta, voluntat majoritària del consistori de la localitat, i exemple de democràcia plena, clar que esperar que la Falange entengui el significat del dret a decidir d’una població en llibertat, es fer volar coloms davant una defensora del regim del terror i l’imposició, com va ser la dictadura franquista.

Els rumors de la convocatòria d’una contra manifestació ja ha posat en alerta a l’alcalde de la població, què vol convèncer Joan Saura el titular d’Interior per no permetre la manifestació feixista i evitar possibles incidents, d’altra banda el partit xenòfob Ciudadanos, ja ha demanat que s’impedeixi la consulta, ja  que diu que violenta els procediments democràtics mitjançant la configuració d’un marc mental col·lectiu, on el desig d’una minoria de catalans es presenta com a majoritari, tot una declaració d’intencions d’aquest grup que parla a la lleugera de democràcia i de configuracions mentals, quan es veu clarament el seu caràcter ranci i d’enyorança del regim que defensa la Falange, no cal que es treguin la careta, perquè ja han demostrat clarament el seu caràcter antidemocràtic, i sobretot amb qüestions que afecten a la identitat catalana.

Crec que a aquest partit hauria de saber que una consulta te una opció positiva i una negativa, i que cadascú lliurement pot escollir la mes adequada, i nomes llavors es pot parlar de desig minoritari o majoritari, però suposo es esperar massa d’aquesta colla de nacionalistes espanyols disfressats de partit demòcrata.

Sembla que a mesura que s’acosta aquesta iniciativa valenta i escrupolosament democràtica, l’estat de dret busca com deixar el resultat i la participació en segon terme, i presentar un conflicte i unes tensions totalment fictícies, què seran els titulars de la premsa espanyola, quan en realitat serà un triomf democràtic, i un precedent perillós que es vol evitar, i que la Generalitat sembla que tampoc hi troba comoditat, autoritzant manifestacions com ho ha fet, segueix sent utilitzada per la veu de l’amo com i quan vol, sense actuar com el que hauria de ser, el representant de la sobirania del poble català.