ALBERT CORTES MONSERRAT

Els fets que ens venen des de la Meseta normalment son contraris als nostres interessos i favorables a l’objectiu comú d’aquest imaginari espanyol, fins i tot tenim l’estatut pendent de la decisió dels 12 jutges per acabar de deixar-lo en un no res, en una decisió evidentment legal dins la legalitat espanyola, però no democràtica.  Tanmateix l’actitud dels nostres partits catalans a Madrid segueix sent la de buscar ser-ne soci preferent del partit de torn en el govern espanyol.

Deixant de banda PP i PSOE-C, què evidentment com a part dels dos grans partits espanyols no han de decidir res, i els seus votants suposo ja saben que aquests representants no aniran a defensar els interessos catalans, sinó els del partit que representen a la Moncloa, i per tant fan la mateixa feina que un diputat del mateix partit escollit a Sevilla, per posar un exemple.

La misèria la trobem quan arribem als altres tres partits representats, una CIU que amb en Duran al capdavant, sempre li ha agradat ser decisiva i amb un paper preferent per remenar les cireres a Madrid, i vendre les engrunes aconseguides a canvi a preu d’or, com recordarem de l’època del President Pujol, o del famós pacte Mas-Zapatero més recent.

ICV que la majoria de vegades no existeix, perquè simplement es l’ombra d’aquest socialisme de fireta, ara sembla posa condicions per aprovar els pressupostos generals, i s’ofereix pel seu suport.  El mateix podríem dir d’Esquerra que parla de condicions impossibles com el model de l’aeroport, i d’un canvi de relacions a partir de l’’aprovació del nou model de finançament, i també s’ofereix com suport per aquests nous pressupostos en un altra decisió difícil d’entendre per un partit teòricament independentista, si es que encara n’hi queda algun en el seu interior.

Aquest es el panorama que tenim, i la pregunta seria que si desprès del tracte rebut en els últims 30 anys de teòrica democràcia, els constants atacs a la cultura catalana i en particular el menyspreu a la seva llengua, tractada de segona categoria, l’espoli fiscal aberrant en nom de la falsa solidaritat i què no es modificarà amb el nou model aprovat, i sobretot amb l’intent d’anar més enllà amb un nou estatut que ja s’ha vist com ha acabat, el cost que ha tingut, i quan encara ha de patir l’ultima retallada gentilesa del TC marcant uns límits de l’autonomisme que fan veure que aquest catalanisme centenari no ha anat amb la direcció correcta, que fan els diputats catalans volen ser socis preferents, i aprovant pressupostos que un any si i l’altre també no compleixen amb el nou estatut, ni ho faran.

Per dignitat, i fins i tot per sentit comú, el lògic seria deixar aquests escons buits per denunciar aquesta presa de pel constant, i deixar com fan sempre que ho necessiten la col·laboració dels dos grans partits per tirar endavant els afers espanyols que moltes vegades poc ens haurien de preocupar.   La realitat però es molt diferent, i el servilisme sembla serà present fins uns segons abans de tenir el nostre propi estat.  Son coses de la mediocritat dels partits catalans actuals, què  desprès a les urnes son pagades amb una desafecció cada cop més creixent, i què no sembla els hi preocupi gaire.