ALBERT CORTES MONSERRAT

Havia pensat escriure avui sobre el possible apropament d’ERC al PSOE per donar suport als pressupostos de l’Estat, o les declaracions per exemple d’en Joan Ferran (PSOE-C), i el seu sí en un referèndum d’independència per tot seguit demanar una confederació ibèrica, però com tot em sembla força lamentable i esperpèntic, em deixaré endur pels sentiments que com a Casteller de la Colla Vella dels Xiquets de Valls vaig sentir ahir a Vilafranca.

Es una diada especial per qualsevol casteller, i en especial per les colles vallenques, no nomes per la rivalitat, sinó per la tradició i l’esperit de superació de la colla. Es aquella nit anterior que vas a dormir amb una espècie de neguit a l’estomac, que al despertar-te descobreixes que segueix allí fent la guitza i que no marxarà fins que les gralles sonin en la primera construcció a intentar, per tant has de provar de conviure amb ell, i que no es converteixi en nervis que podrien fer perillar la bona feina que s’ha de realitzar.

Un cop enfilat el carreró on la colla munta el seu campament base, i comença a sonar les gralles amb la nostra entrada a plaça, una sensació d’orgull i incertesa es barreja dins teu, fruit de la incertesa del moment, i de la responsabilitat de la defensa de la camisa que sobrepassa els murs castellers, per enllaçar amb tota una nissaga de més de 200 anys de història i unes ganes boges de que els resultats siguin els que es busquen.

Per fi i desprès d’una llarga espera neguitosa, el primer castell arranca i el 3 de 9 amb folre es dominat de principi a fi amb convicció, i fruit de la bona ratxa de la setmana anterior, i amb un tres i no res el primer es al sac i ben lligat, desprès toca un extra com se l’anomena, i que personalment no m’agrada gens el terme, i les peces del 2 de 9 amb folre i manilles van encaixant, i la mastodòntica construcció comença el seu joc d’equilibris, i on t’adones que avui ningú cedirà ni un pam perquè allò arribi a bon port, i salvant mil i una revinclades nou anys desprès el tornem a descarregar, i l’eufòria ens envaeix per complert per l’èxit, abraçades, somriures i un esforç recompensat.

De totes maneres la feina segueix, i el 4 de 9 amb folre en espera  a la cantonada, i aquest cop amb la dosí extra de moral acabem domesticant aquesta estructura que semblava no volia donar el seu braç a tòrcer, i desprès d’una colla d’anys tres castells de nou en una mateixa diada tornaven a la realitat.

La diada l’esperava  un final somiat, desprès de provar-ho sense sort la colla local, el nostre pilar de 8 amb folre i manilles, i a pesar de l’esgotament havia de ser la rubrica d’or a la diada, i aquell plus que la colla treu en moments determinats, uns inicis dubitatius, i una feina titànica deixen al descobert aquesta impressionant estructura que es descarrega davant el deliri de tota la colla.

Impossible definir els sentiments que desborden la culminació d’aquesta actuació, i on totes les reaccions son visibles des de els somriures  més estridents fins els plors en altres persones, però per damunt de tot la satisfacció d’haver escrit una nova pàgina d’or en la dilatada història de la colla per damunt de punts, rànquings i invents similars, què poc tenen a veure amb el fet casteller original.  Un altre dia per guardar en aquest arxiu del disc dur que  anomenem cor i que tantes sensacions ens produeix.