ALBERT CORTES MONSERRAT

Avui llegim que CIU votarà en contra de la llei de Consultes Populars per considerar-la un engany i poc ambiciosa, per contra el Conseller Ausas d’ERC defensa que es una llei per avançar en el dret a decidir de Catalunya, i la màxima que permet el marc jurídic actual.  Alhora CIU ens presenta un vídeo ja de campanya electoral inspirat en la pel·lícula Braveheart, on dos bàndols amb senyeres i estelades volen lluitar, i al final acaben units amb una sola força. Tot un seguit de moviments que demostren fins a quin punt es necessari un sotrac a les properes eleccions, i una regeneració política efectiva.

CIU ens argumenta que ERC vol donar gat per llebre quan diu que aquesta llei permetrà fer consultes independentistes com la d’Arenys de Munt, quan l’únic que permet la llei son referèndums amb autorització prèvia de l’estat. Per esmenar això van voler introduir una esmena sobre la consulta ciutadana en base a la sentencia del TC sobre el pla Ibarretxe, què ens deia que un referèndum la d’autoritzar l’estat quan utilitzi el cens i l’administració electoral, proposant un registre de consultes gestionat per IDESCAT, per poder organitzar consultes sense permís estatal, cosa que ha estat rebutjada pel tripartit, i que porta a incoherències com les d’ERC promovent consultes arreu, i donant a entendre que aquesta llei les farà possibles, quan en realitat es una submissió mes al PSC per mantindré el govern.

Per la seva banda Ausas, defensa no perdre la oportunitat d’avançar en el dret a decidir, i ho prova l’ambició d’aquesta llei màxima entre l’Estatut i la Constitució, mentrestant CIU presenta un vídeo inspirat amb Braveheart, cosa que es radicalment oposada a la proposta que ens vol presentar per les properes eleccions.

En definitiva, enganys i més enganys per intentar entretenir el personal, i no sortir dels límits autonòmics que marca l’estat espanyol, aquesta llei de consultes com diu el conseller, discrepo que sigui ambiciosa, perquè simplement diu que podem fer referèndums sobre totes les matèries, però amb autorització de l’estat, o sigui paper mullat, i un motiu per no fer cap llei d’aquestes característiques, i més quan CIU volia presentar una esmena per buscar possibles escletxes legals, un altra pèrdua de temps, ja que si es vol superar el sistema el millor es trencar-lo, no buscar petites oportunitats que en els cas que sortissin bé, l’estat s’encarregaria d’avortar, es donar tombs sempre sobre el mateix eix. La postura d’ERC es clara, en el sentit que li interessa més el govern a canvi del que sigui, que mantenir la coherència i rebutjar aquesta llei que sap que no ens porta enlloc, com a mínim a l’objectiu de les consultes populars, per la seva part CIU ens presenta l’heroi escocès que va lluitar i morir per la independència escocesa, i ho compara amb el miserable dret a decidir que ens vol encolomar el Sr. Mas amb defecte d’origen, i sense cap pretensió d’arribar fins al final.

Aquestes son les forces politiques que ara habiten en el parlament, perden més temps en buscar formules per intentar enganyar la ciutadania, i justificar el seu comportament mediocre, que ser efectius i valents en els seus plantejaments que mai poden arribar enlloc, perquè simplement no busquen res més que seguir marejant la perdiu sense cap proposta ferma per superar la barrera espanyola.

La decisió sobre la candidatura per acollir un cementiri nuclear a Ascó portarà molta cua, ja que el consistori sembla que l’aprovarà, però una resolució del Parlament es contraria, i per acabar-ho d’embolicar els regidors de CIU al poble de l’Ebre sembla van en direcció contraria a la posició expressada pel seu partit, i el President Montilla ignora les resolucions de la seva pròpia cambra, i sembla veu amb bons ulls la proposta, d’altra banda ja promesa a la seva època de ministre al President espanyol Zapatero, davant les critiques dels seus socis de govern.  Tot un embolic que amenaça turmenta.

Efectivament, el territori amb més centrals nuclears, sembla predestinat a acollir també el cementiri nuclear, encara que el 2008 el Parlament de Catalunya va rebutjar una instal·lació de magatzem de residus nuclears a territori català, amb els vots de CIU, ERC i ICV, i l’abstenció del PSC.  Precisament ara CIU demana com no hauria de ser d’altra manera complir aquest mandat, i sobretot en boca del seu president, i d’altra banda amenaça als seus regidors d’Ascó d’expulsió si en el ple d’aquesta localitat voten favorablement al tema. ERC i ICV ja han mostrat el seu rebuig al tema, i insten a un posicionament clar del govern català, ja què el govern espanyol tindrà tres mesos per prendre la decisió final. El PSOE-C sembla ser un altre cop víctima de la seva direcció espanyola, ja què en l’època de ministre d’indústria del president Montilla, es va comprometre a Zapatero per que un municipi català acollis el cementiri, i aquest ho ha ratificat recentment, així com el president de Castella la Manxa. Des dels socialistes catalans ara ens diuen que es una decisió municipal, i una decisió final estatal per no mullar-se. Les tensions al territori van en augment, ja que aquest ja ha pagat amb escreix el seu peatge nuclear, i ara també li volen encolomar allò que ningú vol.

Amb aquest conflicte queden clares varies coses, com que les decisions del Parlament, i sobretot per alguns partits son paper mullat, ja què apart de no tenir poder de decisió per gairebé res important, les seves resolucions poden ser ignorades a voluntat, desprès es posen les mans al cap quan en Joan Carretero va dir que tenia mes poder la presidència blaugrana que la presidència de la Generalitat, malauradament una veritat com un temple, i proves son proves. També es veu molt clar com el PSOE-C simplement es una apèndix de Madrid, i els seus compromisos amb Zapatero son prioritaris sobre els interessos de Catalunya, i ens volen fer creure que tota la responsabilitat d’un fet tant important recau amb un ajuntament com el d’Ascó. El descontrol de CIU, on els seus regidors sembla van en direcció contraria al seu vot al Parlament, cosa normal en un partit d’ambigüitats tant clares com aquest, i per últim el paperot d’ERC i ICV com a socis de govern, i què veuen com el govern del qual formen part no respecta les pròpies resolucions aprovades amb els seus vots, i si han de triar al final faran la vista grossa aferrats a les seves quotes de poder, i esborrant del diccionari paraules com dignitat i credibilitat.

En definitiva un cas més de la submissió permanent en que vivim, i la constatació de que el Parlament s’ha convertit en una diputació qualsevol sense cap poder real, i recordant que finalment la decisió per variar serà del govern de l’estat, com en gairebé tots els temes, i per tant els debats estèrils que es produeixen mots cops no serveixen per res, però com a mínim mantenir l’ètica i la coherència, i sobretot el respecte a unes institucions totalment desprestigiades.

Cada dia estem vivint episodis que desprès es reflecteixen en enquestes com la del CEO del Gener, on la desafecció política es creixent, i cada cop ocupa un lloc més destacat entre els ciutadans, aquesta setmana hem vist casos com el conseller d’innovació, Universitats i empresa, Josep Huguet, què canvia del blanc al negre com si tal cosa, o la vergonyosa aliança sociovergent per tapar-se les vergonyes mútues, i evitar les investigacions de la Sindicatura de comptes.

El conseller en una conversa informal, i sobre l’anunci esperpèntic de la candidatura olímpica de Barcelona pel 2022, el va qualificar de fantasmada d’Hereu destinada al fracàs, i amb l’únic objectiu de no perdre les eleccions properes, en canvi avui en unes declaracions com a conseller ha canviat el seu to radicalment, i ha donat tot el seu suport a la iniciativa, ja què planteja beneficis per Catalunya, i desvincula la seva opinió personal de la de la conselleria.

Per la seva part la comissió de sindicatura de comptes en el Parlament ha viscut un episodi vergonyós, i on CIU i PSC han votat en contra de dues propostes per investigar la gestió de l’Ajuntament de Barcelona a l’hotel Miramar de la ciutat, amb un 10% propietat del consistori, i què ha estat embargat per un banc alemany al registrar pèrdues de 10 milions d’euros els darrers tres anys, i l’altre a l’Ajuntament de Moià governat per Convergència, i amb una gestió econòmica dubtosa entre el 2006 i 2008, amb una empresa municipal sospitosa com es Moià Futur, i que ha provocat que aquest consistori presentes uns comptes amb un excessiu retard.

En el primer tema observem la doble personalitat del personatge, primer amb una opinió a cop calent, què no s’allunya massa del que pensa la major part de la gent, i desprès aferrat al políticament correcte que es sinònim d’hipocresia, i afany de conservar el poder sigui com sigui, i què porta a la desafecció que reflexa les enquestes, d’altra banda també es un exemple de la doble cara del partit que representa, ara amb la proximitat de les eleccions volen tornar als orígens, però amb un passat i present que fan perdre qualsevol tipus de credibilitat, i denoten les preferències i objectius reals d’aquest partit, amb una mala imatge més del tripartit governant a Palau.

La segona part es un clar exemple de com tapar-se les misèries uns als altres per conservar els càrrecs i no embrutar-se més les mans amb uns comicis a la cantonada, i una prova més d’aquesta política bruta i desacreditada que no busca els culpables o la transparència, sinó amagar sota una estora tota la brutícia, amb una ferum que ja comença a ser insuportable, i què demana a crits una regeneració i unes normes i formes noves de servei públic al ciutadà, on aprofitar-se del sistema sigui una raresa segurament inevitables, i no un fet que ja es dona per descomptat, i on desprès en plena campanya cadascú defensarà la seva honorabilitat i mans netes, quan les taques ja no marxen de cap manera possible.

En definitiva no estic d’acord que cada societat te els polítics que es mereix, perquè amb nego ha creure que ens mereixem aquests personatges, i no aspirem a res més. Cal un canvi de normes democràtiques i un control vertader, i això nomes es pot mirar d’aconseguir amb un estat propi, i podent fer el teu propi sistema basat en aquests principis, i no amb la misèria diària que ens envolta.

Aquell original de la Constitució espanyola amb l’àguila, el jou i les fletxes feixistes, i el lema de “una grande y libre”, exposat al Parlament Europeu com a representació de l’estat espanyol, sembla ser segons fonts del PSOE que no es retirarà al·legant el seu valor històric, i simplement es passarà el full per contemplar els drets i deures fonamentals, tot una gran metàfora tant per la operació, com per la visibilitat que ara es podrà comprovar.

Efectivament tant el PSOE  com el PP esgrimeixen els mateixos raonaments per no fer el canvi d’una Constitució amb signes franquistes i una sense, tota una declaració d’intencions, què vol amagar una realitat en forma de cortina de fum democràtica que ja dura massa, i què cada cop fa més pudor a naftalina. Es curiós comprovar com s’ha escollit el capítol de drets i deures per exposar-se, precisament els mateixos drets que ens son trepitjats dia rere dia a les nacions oprimides dins l’estat espanyol, amb un estat de dret que molts cops fa dubtar de la seva evolució des de la dictadura a l’actualitat, i què es pot comprovar amb exemples actuals.

El Polonès Jerzey Buzek, nou president de la cambra europea a Estrasburg s’ha mostrat obert al multilinguisme, però seguirà amb el principi d’utilitzar les llengües que siguin oficials en un estat, concretament a Espanya, el castellà es compres per tothom, i el català ni tant sols s’utilitza a les cambres espanyoles, per això aquest idioma seguirà a la llista d’espera, tot hi ser la tretzena llengua més parlada a Europa, on 23 en son oficials.  L’estat espanyol es el gran culpable, ja què no en te la més mínima intenció de fer campanya per la oficialitat, ni tant sols en la seva presidència europea.  No han avançat en el reglament per modificar el reglament al Congres i al Senat, i son els principals incomplidors dels tractats signats per les mínimes concessions al català, i per suposat molt menys  per reclamar una oficialitat totalment lògica.  Tampoc podem esperar cap pressa per fer pressió pel corredor mediterrani, cosa que afavoriria a Catalunya, i el seu desenvolupament econòmic, per tant no interessa a l’Estat, ni al govern d’en Zapatero.

Parlant de drets i deures, també trobem el cas antidemocràtic del tancament d’Egunkaria sense proves, i on el seu exdirector Martxelo Otamendi, ha recordat en una entrevista les vexacions ha que va estar sotmès, i les tortures rebudes per part de la Guardia Civil, què va menysprear qualsevol  garantia constitucional, per aplicar la mateixa recepta que a la dictadura. Encara es pregunta com unes entrevistes a ETA es van convertir en finançament de la banda a la publicació per art de màgia, i un tancament i judici esperpèntic sense proves de cap acusació.

Aquests i molts altres exemples que no costaria gens trobar, son els drets i deures que ara exposaran per fer una cortina de fum sobre els símbols, què realment més de 30 anys desprès segueixen molt vigents en un estat que no vol avançar democràticament, i on segueix tractant les seves nacions i identitats diferents amb uns drets i deures molt diferents a la resta.

Es inútil intentar canviar aquest tarannà de l’estat, cosa que ja s’ha intentat repetidament, i francament si els espanyols es senten còmodes així, ells mateixos, però si que podem tallar els lligams que ens uneixen en aquest vaixell que democràticament fa aigües per tot arreu, i hem de decidir si volem canviar de nau o enfonsar-nos amb ell.

El diputat Quico Homs que esta considerat de la que podríem anomenar línia sobiranista de Convergència, deixa molt clar el que podríem qualificar de no alternativa al projecte actual del tripartit en matèria d’autogovern, i despulla les misèries que pensa oferir aquest partit per seguir insistint en aquesta autonomia espanyola, què ja ha arribat als seus límits de degradació, i d’altra banda deixa en un no res la possible alternativa de l’Artur Mas, què tant sols es dedica  a fer equilibris en el seu partit sense cap record d’aquella conferencia cap al dret a decidir, què semblava encetava una nova etapa.

Ens explica el diputat, què la seva participació en actes a les consultes populars junt amb ERC, ha de donar un impuls pel dret a decidir, més enllà dels resultats no formals d’aquestes, i desitja que desprès de les errades comeses per les dues formacions iniciar un camí conjunt.  Posa com exemple el concert econòmic, què segons ell suscita més consens que la independència, com objectiu que el PSC amb les seves contradiccions a Madrid mai assolirà, ja que el límit segons ell es la democràcia i no la constitució, tot seguit critica els que volen la independència per la setmana que ve, ja que el poble va donar en les ultimes eleccions 25 diputats al PSC i 8 al PP, què no volen saltar cap paret. Sobre el referèndum vinculant creu que encara s’han de cremar moltes etapes, i per això faran una campanya en positiu per fer front a la crisi, combatre la desafecció i gestionar la paret espanyola, ja què si la saltes no saps mai on caus. Dona propaganda al bipartidisme, i al final a les eleccions no es decidirà el dia de la proclamació de la independència, sinó si el president serà Mas o Montilla, aquest últim contrari a qualsevol avenç cap a l’estat propi, i el primer com a mínim ambigu, acabant defensant les consultes per exemple sobre el tema de l’aeroport, què amb un gran suport acabaran sent de compliment per l’Estat espanyol ara contrari.

Molt clares les conclusions de l’Homs, i què es poden resumir en pocs punts:

–          Admet errades de les dues formacions, m’imagino per pactar amb l’espanyolisme ranci del PSOE-C i PP, i pensar que poden aconseguir pactes beneficiosos amb l’Estat.

–          Que el concert econòmic tingui més consens que la Independència es una excusa com un altra, més que res perquè l’estat propi no necessita ni models autonòmics de finançament, ni concerts, simplement gestiona els seus recursos.

–          Posa com a límit la democràcia, enlloc de la Constitució, però per un altra banda, vol seguir la via constitucional pels segles dels segles amb un estatut de mínims.

–          Critica la rapidesa per obtenir la independència pels 33 diputats espanyols provinents de Catalunya en les eleccions espanyoles, se’ns dubte degut a que el seu esquema mental resideix a l’estat, però no ens diu que al Parlament català, què es on finalment es decidirà el nostre futur, la majoria es dels partits catalans des de fa temps, i mai ha estat utilitzada per fer un salt endavant amb l’autogovern.

–          Ens parla de cremar moltes etapes, quan portem 300 anys cremant etapes, i d’aquests els últims 30 amb una teòrica democràcia, i descarta saltar la paret per no saber que l’espera, ja li diré jo, un estat propi normal i corrent com els altres, què pren les seves pròpies decisions i administra els seus recursos, ni més ni menys.

–          Fa un altra errada amb la decisió de les eleccions entre Mas i Montilla, quan el que realment podem i devem decidir es entre estat propi i autonomisme, els dos personatges anomenats formarien part del segon bloc, i què ell simplement els diferencia per negar el dret a decidir el segon, i ambigüitat sense voler fer el salt el primer, o sigui el mateix bàndol.

En definitiva, ens ha aclarit el que ja sabem, i un intent cada cop més clar de convertir les eleccions en un duel d’aquest duet, què en el fons volen el mateix camí, i sobretot amagar el que vertaderament podem decidir  si ho volem, què es la independència de Catalunya.

L’Afer de l’incendi a Horta de Sant Joan, on van morir cinc bombers, ha descobert que la dignitat no s’improvisa, i què en el manual del polític mediocre no existeix la paraula dimissió. Així ens ho demostren els consellers d’Iniciativa Joan Saura i Francesc Baltasar, amb unes explicacions irrellevants davant la seva responsabilitat sobre el succeït, i sobre la informació donada fins al moment, i on la paraula dimissió ni tants sols l’han anomenada,  i on es reflexa la mediocritat d’aquest govern català on els altres dos partits amb una incomoditat evident, veuen satisfets com el seu soci de govern perd roba a cada bugada.

Han quedat plenament en evidència els departaments de medi ambient i d’interior, amb una nefasta gestió de l’incident, tant sols una disculpa d’en Baltasar per atribuir l’origen del foc a un llamp, i provocada per la detenció dels dos culpables, i amb cinc mesos de retard, no fent cas ni als veïns que negaven aquesta versió. Per la seva banda el Conseller Saura ha ocultat informació, com s’ha demostrat amb la filtració de les converses dels equips que treballaven sobre el terreny, i què evidencien les peticions d’ajuda i el silenci del cap d’operacions.

Recordo que aquests dos consellers ja acumulen un llistat de mala gestió amb afers, com el de la gestió de la sequera o la crisi en els mossos. Per tant la responsabilitat es màxima, ja què el seu partit amb un nivell zero d’ambició nacional ho basa tot en la gestió, si aquesta es dolenta, s’han d’assumir responsabilitats, i no amagar-se darrere els càrrecs, excuses  i negacions, què han quedat en evidencia ignorant informes on especificava clarament que la teoria del llamp era altament improbable, i la presa de decisions dels mateixos operatius per la falta d’indicacions dels comandaments adequats, i les gestions oportunes de les conselleries.

El resultat son cinc morts, i una manca de professionalitat alarmant amb unes conselleries que no han donat la talla en aquest afer tant greu, i què no han sabut exercir les seves responsabilitats com s’esperava, amb l’agreujant d’amagar informació, què gracies a la actuació judicial, i la detenció dels culpables ha vist la llum, això en un país normal es mereix la dimissió o el cessament per part del President del govern.

Segurament no serà ni una cosa ni l’altra, queden pocs mesos de legislatura, i volen esgotar el mandat sense retallades, per molt insostenible que sigui la situació, i son bastant conscients que difícilment tornaran a governar un tercer cop, i no espero que sigui per l’entrada de CIU al govern, amb un projecte igual d’ambiciós, però amb diferents cares, sinó per l’entrada de l’independentisme sense complexos a la cambra, què posi d’una vegada per totes la qüestió a l’eix central de la política catalana, i esborri la imatge de mediocritat actual que ha provocat la desafecció creixent entre la població.

Hi ha una sèrie de persones i entitats que compulsivament actuen contra tot allò que vol diferenciar Catalunya de l’estat espanyol, o què simplement es un avenç en qualsevol terreny, ara tenim dos exemples recents, en Joan Rangel, delegat del govern espanyol a Catalunya, i els sindicats majoritaris UGT  i CCOO sempre contraris als nostres interessos.

El delegat espanyol, tal i com va fer amb les consultes populars, i amb el seu odi natural a qualsevol diferencia catalana, ja ha anunciat que farà un informe jurídic per argumentar que els nous criteris per l’empadronament de Vic no s’ajusten al dret, i ha criticat aplicar ara nous mètodes, quan la immigració va de baixa.  Al mateix temps i com no podia ser d’un altra manera obeint la veu de l’amo, en aquest cas les ordres del PSOE des de Madrid, la executiva del PSOE-C ja ha donat ordre als seus regidors a l’Ajuntament de Vic per no donar suport a aquestes modificacions, amb una demagògia total, i què si la dignitat d’aquests regidors fos normal, simplement haurien de desobeir o dimitir dels seus càrrecs per titelles.

Per la seva banda CCOO i UGT ja han mostrat la seva oposició a la nova llei del Cinema aprovada pel govern català, manifestada per la signatura del document conjunt amb el Gremi d’empresaris del cinema de Catalunya, on es demana reduir el doblatge al català del 50 % de la llei a un miserable 8 %, amb l’excusa de la defensa de llocs de treball, per un suposat augment de la crisi i tancament de sales, per la mesura de tenir mes oferta en català, què es veu fa fugir els possibles clients, i per suposat no contemplen la dinamització del sector del doblatge.

Realment aquest personatge esperpèntic i al servei dels interessos espanyols, i contrari als nostres interessos, anomenat Joan Rangel, es un exemple perfecte d’odi visceral i ridícul sense fronteres, ja el va fer amb el tema de les consultes populars, on finalment s’ha vist que no hi havia cap problema amb la cessió de locals municipals per fer-les possibles, com no podia ser d’altra manera, i ara en un tema on la major part de forces politiques representades a l’ajuntament estant d’acord, crec que se’n diu democràcia, s’apunta als arguments demagògics de l’estat, per seguir fomentant la immigració explotada i sense control, sense cap mesura.

Realment els sindicats espanyols, ja sabem que nomes serveixen als interessos espanyols i els seus partits afins, i deixen en un segon pla la seva defensa del treballador, ara ens contemplen el català que tothom entén, i què amb estudis recents es demostra que la ciutadania agrairà revisar la manca d’oferta en la nostra llengua, es un gran problema amb excuses de mal pagador, i sense cap rubor d’anar contra la nostra cultura, i contra la normalització d’un sector que ho demana a crits. Ja ho van fer el dia de la gran manifestació pel dret a decidir sobre les nostres infraestructures amb el desgavell de rodalies de fons, i on no hi van donar suport, donant l’esquena al seus usuaris, la majoria treballadors.

En definitiva dos bons exemples de la gent que actua a Catalunya amb uns objectius molt clars, i què no se n’amaguen pas.

Hi ha determinades afirmacions de cara a la galeria, què si desprès no es converteixen en realitat de poca cosa serveixen, i podem trobar tres exemples en el dret a decidir per qualsevol pacte de Joan Puigcercos, el pas de l’autonomisme al dret a decidir en determinades coses del candidat convergent Artur Mas, o el suport d’ETA a un procés polític, pacífic i democràtic com a resposta al conflicte basc.

La banda armada ETA coincideix amb els principis expressats de l’esquerra independentista, i posa com a eix sense reserves la resolució del conflicte amb un procés polític i democràtic, com a resposta a la repressió instaurada per l’estat espanyol, i amb una activació de la societat amb decisions valentes, i fermesa popular amb l’exemple d’Irlanda de fons.

Per la seva banda, el presidenciable per tercer cop Artur Mas afirma que els anys 70 es va passar de la dictadura a la democràcia, i desprès de 30 anys d’autonomia, ara Catalunya ha de passar al dret a decidir, i s’ho posa com a repte,  esperant la decisió del TC sobre l’Estatut per seguir aquesta via o iniciar el camí abans esmentat, què de totes maneres el situa nomes per conceptes amplis com les infraestructures o l’administració dels diners, i no sobre l’autodeterminació què no veu factible ara.

Per la seva banda en Puigcercós diu que podrien quedar-se a la oposició si no hi ha un partit que comparteixi el canvi de cicle de revisar el model de relacions amb l’estat espanyol, ja què la sentència del TC marcarà un punt i final, i s’ha de ser valent per superar aquest marc aquí, i amb coherència de vot a Madrid quan toqui.

ETA sembla que comença a entendre que esta sent utilitzada des de fa anys per l’estat espanyol, precisament per no resoldre el conflicte basc amb l’excusa de la violència, i què estant fent un gran favor per dona ales a l’estat a utilitzar totes les seves armes antidemocràtiques en forma de ilegalitzacions de partits, tancament de diaris,  i barrejar tots els conceptes amb la violència terrorista.  El camí que li queda al país basc es la via pacifica i democràtica, davant la qual la intolerància de l’estat espanyol, es queda sense armament a utilitzar, i donat el seu tarannà antidemocràtic es posa en evidencia.

Pel que fa en Mas, segueix insistint amb l’errada d’esperar i donar legitimitat al TC, què si no desfigura més l’Estatut ja dona via lliure per seguir amb aquesta via morta, i nomes si el retalla més dona via per defensar el dret a decidir, però nomes amb conceptes batejats com amplis, donant a entendre que l’autodeterminació no ho es, es un concepte fals del dret a decidir, i  a més sobre les qüestions que vulgui fer una consulta com pensa aplicar els resultats dins la legalitat de l’estat espanyol, què ja s’ha pronunciat contràriament, es fer volar coloms sense sentit. El dret a decidir o s’aplica fins les ultimes conseqüències i amb la voluntat d’exercir-lo per damunt del marc legal espanyol, o es un absurd, més dins la ambigüitat característica d’aquest partit, i els famós peix al cove què ja no serveix de res.

En Puigcercós ara posa el dret a decidir i la coherència de vot com a condicions indispensables per pactar, quan han estat set anys en un govern amb un partit que ha votat molts cops diferent a Madrid, i en contra dels nostres interessos, i què no pensa canviar, i a més han donat llum verda recentment al frau de l’acord de finançament o al traspàs buit de rodalies, i han votat en contra d’una ILP per dos cops precisament per demanar el dret a decidir.  Son moltes incoherències per confiar ara en aquest canvi de rumb, quan les enquestes no son favorables.

En definitiva les properes eleccions s’ha d’escollir entre aquestes sobtades bones intencions, què en realitat fins ara han estat la aposta autonòmica, o la Independència valenta i ferma basada en la voluntat popular, i per damunt naturalment del marc legal de l’estat, el repte esta servit.

La representació simbòlica de l’estat espanyol al Parlament europeu a Brussel·les, es un exemplar de la Constitució de 1978 amb l’àliga, el jou i les fletxes, els símbols de l’escut de la dictadura feixista amb la inscripció “Una grande y libre”, què va ser enviat per el Congrés de Diputats que presidia en aquella època Federico Trillo, i què ha provocat les queixes dels europarlamentaris catalans i també la indignació alemanya i italiana, què ja han passat full a les seves respectives dictadures, cosa que evidentment no ha fet l’estat espanyol.

El 1977 el president de l’eurocambra va demanar els parlaments estatals fer una donació d’alguna cosa representativa, i on per exemple el senat belga va enviar una cadira, l’italià una màquina estenogràfica, i el francès un bust de Víctor Hugo i un manuscrit de la llei d’amnistia, i l’espanyol la simbologia franquista abans exposada, què degut a la seva situació en les dependencies parlamentaris es pot veure clarament exposada, i tots els mandataris  i personalitats poden admirar-la a cada entrada i sortida, i comprovar els símbols de la falsa democràcia espanyola.

Els eurodiputats alemanys i italians reclamen la seva retirada, ja què consideren ofensiu que en un parlament democràtic hi hagi simbologia feixista, ja que dels tres estats europeus que l’han patida, nomes l’estat espanyol no te prohibit els símbols franquistes en la seva llei fonamental, a Alemanya hi ha prohibició total d’exhibició de símbols nazis, ja què ho consideren una vergonya que no es pot repetir, i a Itàlia esta prohibit la constitució de cap partit feixista, i tots els seus símbols que s’han tret de tots els edificis públics. Per la seva banda la vicepresidenta De la Vega davant la pregunta, primer ha dit que no sabia a que es referia, i posteriorment fonts de la moncloa han volgut esmenar la patinada, dient que s’aplicarà la llei de la memòria històrica per substituir l’exemplar.

Aquesta imatge simbòlica, evidentment es molt més profunda que un simple exemplar constitucional, i reflexa perfectament el tarannà democràtic espanyol i la farsa anomenada transició, què simplement va ser un simple traspàs de poders, i una cortina de fum per reciclar col·laboradors del regim i fer un tractat anomenat constitució fet a mida, i què feia invisible el període de terror de 40 anys amb una democràcia de pa sucat amb oli amb greus mancances, què es poden apreciar cada dia. PSOE i PP son la imatge d’aquesta falsa transició, amb personatges a les seves files, i una manera d’actuar que no passarien el cotó democràtica en cap democràcia avançada, i un estat de dret que veritablement fa por, i què en molts apartats segueix les directrius actualitzades ja marcades pel franquisme, i on els objectius i el concepte d’Espanya segueix sent el de “una grande y libre”, amb una sola llengua, una sola nació, i uns territoris de segona divisió com son Catalunya sempre vigilats i tractats com una colònia al servei de la megapolis.

Alemanya i Itàlia han aconseguit passar full, i esborrar el rastre de l’horror del feixisme, l’estat espanyol amb una llei de la memòria històrica que fa riure, i què sembla que condemni els legítims partidaris de la República, segueix enyorant el passat i no evoluciona mentalment i no en te ganes.

En definitiva, aquesta es la realitat, i Catalunya ara te la oportunitat de fugir d’aquesta rèmora d’Europa, de nosaltres depèn, i les properes eleccions son una gran oportunitat.

El vicepresident de la Generalitat Josep Lluis Carod Rovira en un article en el seu bloc, confia que la presidència espanyola de torn a la Unió Europea, i la presencia de secretaris d’estat i directors d’assumptes europeus a la Generalitat, en motiu dels actes de la presidència abans esmentada, suposarà una gran oportunitat perquè les institucions europees assumeixin la plena oficialitat a Europa de la llengua catalana, així com per avançar en altres temes  com els aeroports.

Efectivamen, ens recorda que  el català es una llengua europea molt més parlada que d’altres ja oficials, i reivindica l’impuls de la infraestructura de l’eix mediterrani com unes mesures de sentit comú.  Aquestes escrit també va en la línia del President Montilla, què demana a Espanya que mostri un estat compost i plurilingüe davant Europa, amb l’impuls de la zona mediterrània com a eix prioritari, cosa que ja ha estat contemplada per la vicepresidenta espanyola De la Vega, qui assegura que l’estat garantirà la diversitat nacional, afavorint l’ús de les llengües cooficials,  com ho porten fent des del 2004, i promovent la participació autonòmica que impulsarà l’eix abans comentat.

Realment en Carod, ho peca d’innocència, que aquestes alçades ja no ho crec, ho ens vol prendre el pel descaradament, ell sap perfectament que la presidència de torn espanyola a la Unió Europea no portarà cap avenç en la oficialitat del català, senzillament perquè l’estat espanyol no ho vol, ho demostra dins el mateix estat, amb les disputes perquè en organismes com el Senat pugui ser utilitzada, cosa que no s’ha aconseguit encara, i fins hi tot en el mateix territori català, quan s’ha volgut equiparar català i castellà en drets i deures, han saltat les veus d’alarma, i el TC el tornarà a enviar a la segona divisió dins de casa. Ell sap perfectament que els petits avenços en forma de traducció de documentació son incomplerts principalment per la part espanyola, i per tant no poden pretendre que Europa vagi en sentit contrari. Pel que fa a l’eix mediterrani, nomes cal veure el que ha tardat en arribar el tren d’altra velocitat, i les infraestructures tronades per falta d’inversions que tenim, així com la prohibició i impediments perquè l’aeroport barceloní no passi de ser un pont aeri amb Madrid.

El president demana un estat compost i plurilingüe, cosa que sap perfectament que es un estat únic i unilingüe, tot hi el cinisme compulsiu de De la Vega, afirmant que des del 2004 s’afavoreix aquesta diversitat nacional, m’agradaria saber un sol pas fet o un sol exemple, per molt que busqui no els trobarà, ja què els objectius son totalment contraris.

Per tant la carta d’en Carod demostra una vegada més la mediocritat d’aquests personatges, o què simplement com diria en Guerra viuen a l’estratosfera, ja que el reconeixement de la llengua catalana i la prioritat del nostre eix mediterrani, nomes hi ha una manera d’aconseguir-ho, i es amb un estat propi, dins l’estat espanyol això es un somni irrealitzable, i cada cop ho sap més gent que ja no suporta més aquesta situació, i aquests partits porucs i col·laboradors amb la situació, què habiten en el nostre Parlament.

En definitiva, menys demagògia barata i paraules buides de cara a la galeria, i més afrontar la realitat, que malauradament es la que es.

L’alcalde de Barcelona, el socialista Jordi Hereu, se’ns dubte portat per la seva pèssima gestió a la ciutat, i unes enquestes cada cop menys favorables, i què podrien fer perdre aquesta ciutat al seu grup per primer cop des de l’inici de la dubtosa democràcia espanyola, l’ha portat ahir ha fer un anunci per sorpresa, i totalment sorprenent, com es ser candidata als jocs olímpics d’hivern del 2022, i intentar amb aquesta tàctica ideada bàsicament pel seu partit donar un tomb a la tendència, i seguir perpetuant-se en el poder del consistori barceloní.

Caldria dir que les successives enquestes ja donen en alguns casos la majoria a l’Ajuntament al candidat convergent Xavier Trias, amb un possible pacte amb el PP o ERC, i un notable descens del PSOE-C.  Dit això, caldria dir que per suposat un projecte així genera il·lusió, i tothom estaria a favor com en el seu dia ho va estar al 92, i què produir tants beneficis a nivell de modernització i projecció de la ciutat, i de Catalunya en general, però això no es pot improvisar, i molt menys fer servir per tapar les mancances de l’equip de govern actual.

Que la secretaria general de l’esport, Anna Pruna s’assabentes el mateix dia i gairebé per la premsa, així com la roda de premsa amb l’anunci per sorpresa, sense el coneixement dels altres grups del consistori, i de personalitats del territori on s’ha de realitzar, o esportives per donar la imatge esportiva de l’esdeveniment, dona idea de la improvisació de la idea.

Que la ciutat te la majoria d’instal·lacions als Pirineu català a més d’un centenar de quilòmetres, en principi no es un problema, ja que hi ha precedents com Torí i Vancouver, i si les comunicacions i infrastructures son bones es perfectament viable, però clar, cal una implicació de tot el territori, i una planificació de totes les instal·lacions necessàries, i un estudi del cost i beneficis en uns temps de crisi econòmica on sembla un tema força agosarat, com un exemple, un país amb una gran oferta de neu com es Andorra va desistir de presentar la seva candidatura perquè la veia inviable.

Les reaccions espanyoles no s’han fet esperar, i sobretot la candidatura aragonesa de Jaca, què ja ha presentat la seva oferta sis cops amb resultat negatiu, i vol precisament tornar-hi el 2022, i què ja ha avisat que Barcelona ja va ser olímpica el 92 i ara li toca a Aragó, realment un argument força pobre, ja que una candidatura rebutjada fins a sis cops es que alguna mancança deu tenir, i haver estat o no, no es cap impediment per tornar-hi amb tota la legitimitat, encara que per pura cortesia haver informat de les intencions de Barcelona amb anterioritat, no hagués estat gens malament, i dona idea de les males formes i improvisació del projecte.  D’altra banda des de Madrid ja se senten veus, què això entorpirà la candidatura madrilenya recentment rebutjada de cara al 2020, aquí crec que ells no son ningú per imposar o no imposar candidatures pel seu benefici propi, ja que no pot estar el món pendent de quan la capital espanyola serà olímpica o no, i a més cal recordar com tothom sap, que el suport espanyol a Barcelona 92 va ser a canvi de la línia de l’AVE Madrid-Sevilla, enlloc de la lògica Madrid-Barcelona, fa poc estrenada amb uns quants anys de retard, i fent honor a aquest concepte radial amb centre a Madrid de l’estat espanyol.

En definitiva, no es pot comparar la proposta d’en Maragall amb Barcelona 92, amb estirar aquest filó de grans esdeveniments per mantenir la cadira barcelonina, primer va ser el fracàs del Fòrum ja oblidat per tothom, i ara aquesta proposta per evitar la caiguda de l’imperi socialista per primer cop a la capital catalana, cosa que per higiene democràtica seria el més desitjable, i més amb fugides endavant com aquestes.

L’Ajuntament de Vic governat per CIU, PSOE-C i ERC, amb el convergent Josep Maria Vila d’Abadal d’alcalde, ha creat polèmica amb els nous criteris d’empadronament del poble a aplicar a partir del proper mes, i que implica la necessitat de no empadronar immigrants en situació irregular. La mesura com era d’esperar, ja ha provocat que algunes veus aixequin el crit al cel, titllant de xenòfobs els membres del consistori, i amb la demagògia habitual a criticar una mesura políticament no correcte.

Efectivament la mesura ha aixecat polseguera, ja ha rebut les crítiques del PSOE, dient que no empadronar immigrants es il·legal, i què no es raonable que una corporació prengui decisions unilaterals que no estan en el marc de la llei.  Al mateix temps diu que a un immigrant te uns drets a uns serveis socials bàsics. Altres associacions d’immigrants també s’emparen amb lla llei com un contracte social, què segueixen aquestes persones per seguir la normativa, i fins hi tot columnistes comparant la situació amb Itàlia, on s’ha passat de regular la immigració a perseguir-la, i ha creat un problema de persones indocumentades o greus aldarulls amb barris perifèrics com a França, i que al final ha arribat a Catalunya on s’ha rebut un 14 % de la població total, alhora es critica la formació de Josep Anglada (PxC), segona força a l’ajuntament de Vic, i de caràcter d’extrema dreta catalana, i amb tarannà xenòfob sobre els immigrants.  L’alcalde ha remarcat que a Vic hi ha un 23 % de població censada immigrant, i diu que es vol millorar els drets i deures d’aquestes persones, i acabar amb el frau de l’empadronament, amb dades falses sobre les seves inexistents vivendes, això es calcula que pot afectar un 2% de la població, i destaca que els 3000 vots aconseguits per la formació d’Anglada s’han de respectar, com a segona força, i significa que hi ha ciutadans que no estant contents amb les polítiques d’immigració, i poden tenir part de raó.

Crec que ja n’hi ha prou d’aquest no dir les coses per aquesta falsa correcció, amb respecte totes les coses tenen un nom, dono la raó al batlle quan parla de respectar la democràcia, ja què els vigatans han posat com a segona força  al consistori la formació d’Anglada, i això mereix escoltar les preocupacions d’aquesta part de la població, d’altra banda Catalunya va rebre durant el període dictatorial una gran onada migratòria provinent de l’estat espanyol, i posteriorment una gran onada dels països del nord d’Africa i Europa de l’est sobretot, què al no tenir estat, i amb poc poder de decisió i mitjans per fer front a l’immigració, ha hagut de veure com molta part d’aquestes persones que entren per l’estret de Gibraltar han acabat a Catalunya en uns percentatges elevats.  Som una terra acollidora, i crec que hem d’intentar integrar la gent que be a viure al nostre territori, i què contemplin el seu tràngol com una oportunitat de refer la seva vida. Ara be dit això, tot te un límit, i la capacitat no es pot supera,r ja que el nostre sistema del benestar senzillament no ho pot suportar.  Hem de guiar-nos per les lleis espanyoles sobre el tema, que cada dos per tres son esmenades, i fins hi tot amb legalitzacions massives com va fer en Zapatero, però trobo encertada la mesura de no empadronar aquesta gent sense papers, i què moltes vegades acabarà fent feines miserables amb sous miserables amb la coartada dels papers com a bandera, i amb enganys de vivendes on mai han viscut per aconseguir-los, i malviure com poden.

Ja n’hi ha prou de demagògia barata i bones formes, respecte a tothom, però respecte a les normes i a la convivència, i quan la galleda esta plena d’aigua, no es pot abocar més líquid ja que es una pèrdua de temps, i acaba convertint-se en un conflicte. Quan siguem un estat , i legislem sobre el tema, s’ha de filar molt prim amb la immigració, com acabarà fent tota Europa per damunt d’acusacions irresponsables dels amics del políticament correcte.

El conseller Joaquim Nadal va explicar ahir en una entrevista al programa Àgora de TV3, que donat el traspàs de Rodalies, Catalunya ferroviàriament es estat, cosa que va argumentar amb una gran varietat de recursos buits de contingut.  Si fa no fa com la proposta del Ministre Blanco sobre la Gestió de l’aeroport, on ha confirmat el que ahir ja va deixar anar, que mai va estar sobre la taula cedir el control del Prat a la Generalitat.

En Nadal va defensar amb tota la barra del món, què pel que fa a la gestió dels trens de rodalies som un estat, i això desenvolupa l’autogovern. Es va oblidar de petits detalls, com que no tenim ni vies que segueixen sent de Fomento, ni estacions d’ADIF, ni trens de Renfe, ni personal, i el que es més greu, amb una infrastructura antiquada on les inversions per modernitzar-la segueixen a l’aire, i que segurament acabarem pagant en part, tot i la deixadesa del govern espanyol en els últims anys com es reflexa en la previsió d’inversió amb la desfasada xarxa catalana, i una superior a la moderna xarxa de Madrid.  Tot això amb dos anys de retard, i grans anuncis de comissions bilaterals que no se de que devien parlar, ja que per arribar a aquesta acord fantasma, on apart de la gestió de les freqüències i horaris, les tarifes, on per cert han rebut un increment imposat només realitzar el traspàs, assumir totes les critiques, i donar una nova oportunitat a Renfe de dos anys quan ja ha demostrat sobradament els seus interessos a Catalunya. Tot això pel Sr. Nadal es ser estat, crec que els seus companys de Madrid en el govern socialista no hi estaran massa d’acord, això si, tot cofoi ens anuncia que ja s’ha format una comissió per abordar el traspàs dels regionals com marca l’Estatut, que per cert ens diu en aquestes matèries marcades com a competència exclusiva, sort que era exclusiva, un altra frau per anar fent amb aquest gran engany de l’autonomisme.

Per la seva banda el ministre Blanco, com ja s’esperava, ens ha presentat el pla del govern espanyol per l’aeroport barceloní, qualificat com a singular, i què serà controlat pel govern amb la participació virtual de les comunitats autònomes, ajuntaments i cambres de comerç, i on les decisions estratègiques es prendran per majories qualificades, cosa que xoca frontalment i deixa en un no res, la resolució aprovada pel Parlament català sobre el poder de veto algunes decisions. Ens diu que les controlaran societats filials amb majoria de l’estat, i aquest mètode garanteix el consens, amb majoria qualificada per la promoció de noves rutes, pla director de l’aeroport, pressupostos d’explotació i capital, nous clients, contractes, franges horàries i preus i taxes. El capital privat serà d’un 30 % de manera responsable, i tot això garantirà l’eficiència econòmica i valor estratègic dels aeroports espanyols, acabant amb l’advertència de mirar constructivament cap al futur per evitar reclamacions dels partits polítics.

O sigui, què finalment, ni majoria determinant, ni dret a veto, ni res de res, una simple participació simbòlica, un canvi de nom d’empresa gestora, i el mateix model que ara, controlat pel govern espanyol amb un sistema que pràcticament no s’utilitza a Europa, i què a la practica pretén beneficiar només l’aeroport de Barajas a Madrid, i evitar l’enlairament i desenvolupament de l’aeroport català, sobretot pel que fa a rutes internacionals.  Un cop assumit aquest nou miratge, segurament escoltarem el conseller Nadal de torn tot orgullós, dient que pel que fa a Aeroports també som estat.

Doncs sap el que li dic, què aquest estat que ens volen vendre i promocionar des del PSOE-C ja se’l poden quedar.  En volem un de veritat, per competir amb la resta amb igualtat de condicions, i sobretot amb un que sistemàticament ens va en contra, per qualsevol altra cosa ja estem be com ara.

El catedràtic de Dret Constitucional i president del  Consell Editorial del Mundo Jorge de Esteban, ha escrit en un article d’opinió titulat “Una sola nació: Espanya”, la demanda de nul·litat del terme nació per Catalunya per part del Tribunal constitucional, i les conseqüències catastròfiques de no fer-ho, segons la seva versió dels fets, què no deixa de tenir una certa lògica, i reflexa la preocupació del moment històric que estem vivint.

Segons ens comenta el personatge en qüestió, si Catalunya es una nació, s’haurien de reconèixer els seus símbols nacionals, això comportaria acceptar la sobirania del poble català, què a la vegada portaria a una relació bilateral amb l’estat espanyol, i unes competències blindades que no es poden modificar. La deducció es que la Constitució deixa de ser la primera norma a Catalunya, i ja no regeix aquest territori amb organismes propis que indiquen que la independència ja està a l’abast dels nacionalistes catalans, què no representen ni la meitat de la població.

Dit això, es veu que la màxima essència de l’estatut es el terme nació, què ja arrossegaria les demes coses, i explica la insistència catalana en aquest mot, quan la realitat es que aquesta llei catalana la seva aprovació no va arribar ni al 50%, fet que demostra que Catalunya es un territori com la resta, i demana al TC la màxima rigorositat en la seva sentència, ja que encara que Catalunya pot ser considerada nació en sentit cultural, mai ho podria ser en sentit polític, ni jurídic, ja què no existeix un acord sobre la seva secessió.

Aquestes son les reflexions d’aquesta catedràtic en aquesta publicació de poca credibilitat i pitjor prestigi, almenys periodístic. Es permet fer una sèrie de valoracions sobre el que som i el que no som, i el que comporta  dir que som nació en cadena. La vergonyosa frase del preàmbul, ell sap perfectament que no significa absolutament res, ja que no te cap valor, i es d’una gran ambigüitat. D’altra banda de que serveix ser nació sense un estat propi, ja li diré jo, absolutament de res, la veritat es que ja es poden posar el terme nació i l’estatut sencer allà on vulguin, ja què en qüestió nacional es paper mullat. Jo crec que la seva preocupació no es l’estatut, què ja sap que ha estat retallat a consciència, i encara ho serà més sent la garantia d’aquesta relació de servitud de Catalunya cap a l’estat espanyol, el que més li preocupa es el creixement de l’opció independentista, amb les grans manifestacions, l’èxit de les consultes populars amb la simple voluntarietat de la societat civil i uns resultats aclaparadors, les manifestacions al cor d’Europa, primer a Brussel·les, i ara el proper mes de maig a Ginebra, les enquestes cada cop més favorables a aquesta opció, què desmenteixen la seva tesi de ser quatre gats, i l’aparició d’un partit que parla sense embuts sobre la declaració unilateral d’independència, i que pot arribar a ser una gran coalició de plataformes i partits que portaran aquesta opció al Parlament, i què hores d’ara ja centren el debat a Catalunya entre un carreró sense sortida anomenat autonomia, i un aire de llibertat anomenat estat propi.

Aquesta es la seva preocupació, que jo entenc fonamentada, ja que cadascú ha de defensar els seus interessos, i més quant aquests han estat imposats per la força, i quan a l’últim segle han anat perdent totes les colònies, i tant sols els queda per seguir explotant sense pietat territoris com Catalunya,  què per diversos factors ha perdut el temps que ara ja s’exhaureix per gaudir dels problemes o privilegis que comporta ser algú en aquest món.  La força de la democràcia es la sobirania popular, i aquesta dictarà sentència sigui del seu gust o no.

Hi ha certs sectors de la societat que cada dia demostren el seu tarannà antidemocràtic, i les seves maneres que enyoren èpoques passades, i què evidentment se senten molt incomodes en un estat normalitzat democràticament, i no em refereixo a l’espanyol, què encara esta a anys llum d’aquest model.  Concretament observem les reaccions del Partit Popular Català sobre la proposta d’ERC de cara a la galeria sobre la Consulta per l’autodeterminació com a clau per futurs pactes, i també la reacció d’un representant de l’església catòlica sobre el tema avortaments, què vertaderament fa comprendre el deliri d’aquesta associació religiosa encara amb privilegis a l’estat espanyol.

La presidenta del Partit Popular català, Alicia Sánchez Camacho ha reclamat que el President Montilla i el líder de CIU Artur Mas, aclareixin la seva postura sobre la independència de Catalunya, i si estan en disposició de pactar amb ERC, si aquest partit posa com a prioritat aquesta opció, ho ha contraposat al seu partit, què per pactar posa com a condició que no hi hagi referèndums sobiranistes, ja que ells aposten per la seva unió amb Espanya.

Per la seva banda l’Arquebisbe de Granada, Javier Martínez Fernández, ha afirmat en el seu sermó dels diumenges que els homes poden abusar sense límits del cos de la dona, si aquesta ha avortat, ja que ha matat al seu propi fill, en un atac a la recent llei sobre l’avortament acompanyat d’enyorança per èpoques passades per l’església com l’edat mitjana.  No es la primera vegada que aquesta església entra en els temes d’avortament i relacions sexuals de les persones, com les declaracions a l’estiu del 2009 de l’arquebisbe de Toledo, assegurant que l’avortament era pitjor que els abusos a menors.  Aquests últims van ser justificats en aquest cas pel Bisbe de Tenerife, al·legant que els menors els provoquen en molts casos.

El partit popular català sembla viure en un altre planeta, ja que la postura del President Montilla i el seu partit es la mateixa que la seva, i ho ha confirmat en Montilla per activa i per passiva fent oïdes sordes al sector de la població que vol la independència, qualificant-lo de falses dreceres, i apostant per l’estatut agonitzant precisament pel recurs al TC del seu patit popular, pel que fa a CIU, en Mas de moment ja ha buscat mil excuses per no ser valent, i simplement segueix apostant per una versió moderna del peix al cove. Pel que fa a la proposta d’en Puigcercos, després dels dos tripartits, cost de creure que no es una aposta de caire electoralista i poca cosa més. Per últim li diria que la seva aposta per la seva unió amb Espanya es totalment respectable i legitima, el que no ho es, es posar com a condició al pacte, prohibir la democràcia, negant la paraula a la ciutadania, i negant-li el dret mes elemental democràtic, què es el dret a decidir mitjançant el vot, això te un nom, i recorda els orígens franquistes d’aquest partit.

Pel que fa als representants de l’església catòlica espanyola, continuen dient barbaritats, com relacionar l’avortament lliure d’una dona fruit d’una decisió personal com no pot ser d’un altra manera, a una barra lliure pels homes a abusar de les dones sense límit. Aquesta església continua opinant i posant el nas en qüestions personals que res tenen a veure amb ells, i els seus conceptes antics, masclistes i dictatorials.  Enyorar l’edat mitjana quan eren els posseïdors de la cultura i feien i desfeien  sobre la resta de la humanitat, nomes fa que reforçar aquesta dictadura que representa aquesta religió.  Ara parlar que l’avortament es pitjor que l’abús de menors, justificant aquest últim, això ja passa de ratlla, més quan tenen una llarga llista de pederastes en les seves files, fruit de les seves malalties mentals, es ja creuar la ratlla, i s’ha de denunciar, i hauria de fer reflexionar els seus seguidors per abandonar aquests il·luminats que res de bo ens volen aportar.  Ja seria hora de revisar els seus convenis amb l’estat, i tancar l’aixeta de les subvencions a associacions com aquestes.

En definitiva aquesta es la manera de pensar d’aquesta gent, què res te a veure amb la llibertat o el dret a decidir democràtic.