ALBERT CORTES MONSERRAT

L’alcalde de Barcelona, el socialista Jordi Hereu, se’ns dubte portat per la seva pèssima gestió a la ciutat, i unes enquestes cada cop menys favorables, i què podrien fer perdre aquesta ciutat al seu grup per primer cop des de l’inici de la dubtosa democràcia espanyola, l’ha portat ahir ha fer un anunci per sorpresa, i totalment sorprenent, com es ser candidata als jocs olímpics d’hivern del 2022, i intentar amb aquesta tàctica ideada bàsicament pel seu partit donar un tomb a la tendència, i seguir perpetuant-se en el poder del consistori barceloní.

Caldria dir que les successives enquestes ja donen en alguns casos la majoria a l’Ajuntament al candidat convergent Xavier Trias, amb un possible pacte amb el PP o ERC, i un notable descens del PSOE-C.  Dit això, caldria dir que per suposat un projecte així genera il·lusió, i tothom estaria a favor com en el seu dia ho va estar al 92, i què produir tants beneficis a nivell de modernització i projecció de la ciutat, i de Catalunya en general, però això no es pot improvisar, i molt menys fer servir per tapar les mancances de l’equip de govern actual.

 

Que la secretaria general de l’esport, Anna Pruna s’assabentes el mateix dia i gairebé per la premsa, així com la roda de premsa amb l’anunci per sorpresa, sense el coneixement dels altres grups del consistori, i de personalitats del territori on s’ha de realitzar, o esportives per donar la imatge esportiva de l’esdeveniment, dona idea de la improvisació de la idea.

 

Que la ciutat te la majoria d’instal·lacions als Pirineu català a més d’un centenar de quilòmetres, en principi no es un problema, ja que hi ha precedents com Torí i Vancouver, i si les comunicacions i infrastructures son bones es perfectament viable, però clar, cal una implicació de tot el territori, i una planificació de totes les instal·lacions necessàries, i un estudi del cost i beneficis en uns temps de crisi econòmica on sembla un tema força agosarat, com un exemple, un país amb una gran oferta de neu com es Andorra va desistir de presentar la seva candidatura perquè la veia inviable.

 

Les reaccions espanyoles no s’han fet esperar, i sobretot la candidatura aragonesa de Jaca, què ja ha presentat la seva oferta sis cops amb resultat negatiu, i vol precisament tornar-hi el 2022, i què ja ha avisat que Barcelona ja va ser olímpica el 92 i ara li toca a Aragó, realment un argument força pobre, ja que una candidatura rebutjada fins a sis cops es que alguna mancança deu tenir, i haver estat o no, no es cap impediment per tornar-hi amb tota la legitimitat, encara que per pura cortesia haver informat de les intencions de Barcelona amb anterioritat, no hagués estat gens malament, i dona idea de les males formes i improvisació del projecte.  D’altra banda des de Madrid ja se senten veus, què això entorpirà la candidatura madrilenya recentment rebutjada de cara al 2020, aquí crec que ells no son ningú per imposar o no imposar candidatures pel seu benefici propi, ja que no pot estar el món pendent de quan la capital espanyola serà olímpica o no, i a més cal recordar com tothom sap, que el suport espanyol a Barcelona 92 va ser a canvi de la línia de l’AVE Madrid-Sevilla, enlloc de la lògica Madrid-Barcelona, fa poc estrenada amb uns quants anys de retard, i fent honor a aquest concepte radial amb centre a Madrid de l’estat espanyol.

 

En definitiva, no es pot comparar la proposta d’en Maragall amb Barcelona 92, amb estirar aquest filó de grans esdeveniments per mantenir la cadira barcelonina, primer va ser el fracàs del Fòrum ja oblidat per tothom, i ara aquesta proposta per evitar la caiguda de l’imperi socialista per primer cop a la capital catalana, cosa que per higiene democràtica seria el més desitjable, i més amb fugides endavant com aquestes.