ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

QUE NO FALTIN PROMESES

General

Ahir en Zapatero amb la seva intervenció en el Cercle d’Economia a Barcelona va practicar l’exercici que mes li agrada fer: Les promeses.

Efectivament, ja podem tremolar tots que ho ha tornat a fer, clar que a Catalunya això no te massa mèrit, ja que amb una població de memòria fràgil i fàcil “d’embaucar” com diria en Laporta, i què en les ultimes eleccions sense propostes, amb els enganys reiterats rebuts i amb una única idea, la de la por al PP, els catalans li van donar 25 diputats i de postres la victòria assegurada.

 

Aquest personatge evidentment sap que juga en avantatge, i ho torna a provar amb aquell tarannà amable i compromès, que amaga la mesquinesa i la cortina de fum que hi ha en les seves promeses falses.

 

Ara ens ha assegurat que el nou finançament complirà el termini del 9 d’agost previst a l’Estatut, com si acceptar el compliment d’una llei orgànica fos un mèrit, i què serà un acord amb totes les autonomies satisfactori per tots amb el criteri de la solidaritat, se’ns dubte la farsa de la bilateralitat i l’acceptació d’aquestes regles del joc per part dels partits catalans es d’una mediocritat absoluta i al final ja sabem com acabarà, un cafè per tothom on la LOFCA dictarà sentencia com sempre en contra dels nostres interessos, i pel be comú en el qual nosaltres sempre hi sortim perdent, i aquest cop amb les culpes compartides ja que el text va ser acceptat per la majoria de partits i per la població en referèndum.

 

La segona promesa va venir de mans de l’aeroport del Prat, on ens diu que en el termini d’un any les institucions catalanes hi tindran un paper determinant en la seva gestió. La paraula determinant es de molta ambigüitat, i ja sabem que les decisions seguiran portant el pes d’AENA que amb la seva política d’un aeroport únic a l’estat, Barajas esclar, va eliminant oportunitats d’internacionalitzar el Prat i seguir sent un aeroport de segona amb el pont aeri a Madrid com activitat destacada, i companyies de baix cost operant-hi davant la permissivitat de la Generalitat que no s’atreveix a demanar el traspàs sencer per trobar una sortida a l’economia catalana al mon.

 

Tot plegat molt trist, i d’un cinisme què mereix una reflexió, ja que l’estat no canviarà, depèn de nosaltres capgirar la situació amb els polítics actuals o uns altres que deixin de col·laborar en el sistema per passar a lluitar contra el sistema.

LA LLENGUA CATALANA EN PERILL

General

Segons una ultima enquesta la població immigrada majoritàriament agafa com a llengua vehicular el castellà, i un 20 % desconeix el Català.

 

La realitat sociològica es que molts d’aquests nouvinguts no els cal expressar-se en la llengua pròpia del país per desenvolupar la seva vida, i esclar trien el castellà amb la col·laboració sempre apunt dels catalanoparlants què els falta temps per canviar d’idioma sense contemplacions, tot fruit de la colonització mental que hem estat sotmesos, i que considera de respecte canviar de llengua quan l’interlocutor ens parla en castellà, però no a l’inrevés.  Fins hi tot en aquest univers mental imaginari qualsevol persona què d’entrada ens parla en qualsevol llengua del mon, el castellà es la solució  per fer-nos entendre, encara que l’altra persona no n’entengui ni un borrall.

 

Aquestes persones immigrades, moltes no en tenen la culpa ja que arriben a un territori on es menysprea constantment la llengua pròpia en benefici de la llengua imposada, i amb una llei de política lingüística que simplement fa riure per la seva poca aplicació i contundència, provocat per l’alienació abans esmentada.

 

Es urgent pel manteniment de la nostra llengua mil·lenària una nova llei de política lingüística molt mes ambiciosa i contundent, amb exemples com el Quebec, on per exemple la retolació dels establiments la llengua pròpia i primera destaca sobre qualsevol altre que es vulgui afegir. Mes inspeccions a la restauració, acords amb les productores del cinema per assegurar una majoria de copies en català,  la justícia a Catalunya amb obligació d’un nivell mínim en català exigible i respecte per la llengua dels usuaris, control a les escoles per recordar el professorat i personal d’administració que la llengua catalana es la vehicular, etiquetatge dels productes com a mínim en català  i un seguit d’actuacions desacomplexades per  posar la llengua al lloc on li pertany i que en qualsevol estat del mon seria una situació normal.

 

No pot ser que determinades empreses amb negoci a Catalunya, pel fet de tenir la seu central a Madrid ignorin qualsevol comunicació en Català, que no amb altres llengües europees, en un clar exemple de xenofòbia lingüística.

 

Sobretot un canvi d’actitud en la població autòctona de voler visualitzar que la llengua primera i comuna n’és una, i fer crear aquesta necessitat ara oblidada a tots els benvinguts, ja què no es normal viure en un territori sense haver d’aprendre la seva llengua. Son coses esperpèntiques que passen per no gaudir d’un estat propi.

DELIRI MONARQUIC

General

La defensa  de la monarquia  comença a ser una dèria preocupant per l’estat espanyol, i què es un fenomen a estudiar seriosament.

Els fets han succeït en un institut del Morell, on dos alumnes van penjar un cartell en suport als joves que el setembre passat van cremar fotografies del monarca, amb l’autorització del centre. Un pare va denunciar els fets a la Guàrdia Civil, i a instancies del departament d’Educació el centre va haver de facilitar el nom dels dos nois, violant la privacitat de les dades personals d’aquests i els va suposar passar a declarar per l’Audiència Nacional, d’on ara esperen la resolució.

 

Aquests fets passen per sobre de qualsevol norma elemental de qualsevol democràcia normal. La imposició d’aquest personatge pel franquisme i  el seu refrendament encobert dintre del pack constitucional, suposa una clara violació dels drets de la ciutadania a escollir els seus representants.

 

Una família amb una destinació de recursos elevada, i  un nivell diplomàtic mes que dubtós i reflectit fa poc amb el famós “Porque no te callas”, donant una imatge mes que lamentable, o la defensa  de la unió de l’estat per damunt de la pluralitat de les nacions què el composen, i grans dosis de cinisme, com  quan va esmentar en matèria lingüística que el castellà mai havia estat llengua d’imposició, suposo que la realitat catalana, basca, gallega o a sud-americà deu ser un miratge.

 

La constitució sagrada diu que tots som iguals davant la llei, però com sempre uns son mes iguals que els altres, i el rebuig al borbó expressat amb la crema de les seves fotos ha estat castigat i elevat al nivell de qualsevol crim ,com l’acusació que encara pesa sobre els joves que les van cremar.

 

El cas del Morell també vulnera clarament la llibertat d’expressió què en aquest estat ja no es cap novetat i provoca una clara indefensió, amb l’idea del pensament únic com l’unica alternativa de viure en aquesta imaginaria democràcia espanyola.

 

Lamentablement casos com aquests, o el mes famós de l’Eric Bertran suposen demanar un rebuig total a aquest regim totalitari i sense cap pretensió de canviar.

 

 

 

 

TRIBUNAL ANTI-DEMOCRÀCIA

General

Arrel del nou pas del Lehendakari en la seva consulta popular, l’estat ha tornat a amenaçar amb la seva arma preferida, el Tribunal Constitucional.

Ibarretxe ha seguit amb el seu full de ruta desprès de rebre la porta al nas en el seu pas per la Moncloa, i l’executiu ha aprovat el projecte de llei de Consulta Popular amb dues preguntes, una sobre la fi de la violència d’ETA, i l’altre sobre la creació d’una taula de partits basada en el dret a decidir, i d’on sortirà la conclusió  per portar a referèndum a la ciutadania basca al 2010 en un exercici de transparència i democràcia impecable, on el proper pas serà la presentació del projecte al Parlament Basc per la seva autorització, l’esquerra abertzale te la clau, i crec acabarà donant suport a aquesta iniciativa què per damunt de tot dona la paraula al poble, i això cap demòcrata ho pot negar.

 

Perdó, he dit cap, no, l’estat espanyol amb en Zapatero al capdavant, nega aquesta oportunitat i amenaça amb la seva arma mes mortífera, el tribunal constitucional.

 

Se’ns dubte aquesta por d’Espanya a que el poble pacifica i democràticament decideixi es totalment irracional, però tinc una teoria què crec ho explica clarament.

 

El regim franquista, a la mort del dictador i sent conscients que no podia mantenir l’estètica d’aquell regim a la Unió Europea, havia d’iniciar una operació de maquillatge i reconstrucció. El primer pas va ser deixar un monarca com hereu, del qual es delicte cremar-li les fotos i qualsevol discrepància. El segon la transició, un frau en tota regla que va iniciar una operació d’estètica a la dictadura existent amb la culminació al llibre sagrat de la Constitució, amb un invent anomenat estat de les autonomies fet per limitar el poder de les nacions sota el jou de l’imperi, i articles com el vuitè què consagra l’exèrcit per mantenir la unitat interior. En quant als partit polítics, molts hereus del regim van seguir sota el paraigües del PP què mai ha condemnat el feixisme, i l’altre gran partit el PSOE, sota el nom de progressista ha mantingut el mateix tarannà que l’altre partit esmentat amb els temes d’identitat sense cap rubor. Pel que fa a la justícia, tribunals com l’Audiència nacional, son una clara actualització dels tribunals del “movimiento”, i la joia de la corona es el tribunal constitucional, una espècie de filtre totalment polititzat i que te la facultat de poder modificar inclús lleis aprovades en referèndum pel poble, i es l’espasa per tallar d’arrel iniciatives democràtiques com la del lehendakari.

 

A partir d’aquí la persecució a la diferencia en nom de l’estat de dret ha estat constant.  En aquest cas el lehendakari esta plantant cara i veurem fins on son capaços d’arribar aquest estat coartador de llibertats, i tant poc democràtic en plena Europa.

 

Esperem què les institucions europees prenguin nota d’aquesta farsa en el si de la Unió, i prengui les mesures oportunes per deixar decidir lliurement aquesta nació el seu futur, i optar si vol per fugir d’aquesta presó.

 

Des de Catalunya esperem que l’exemple porti als nostres partits ha deixar de discutir un altra presa de pel com el finançament, i optin per sortir de l’atzucac amb la valentia i dignitat que haurien de tenir i no tenen.

AUTOODI MALALTIS

General

M’ha cridat l’atenció aquests dies dos queixes que han expressat dos membres destacats del Partit Popular, i què semblen una malaltia crònica irreversible.

 

Arrel del partit amistós Catalunya-Argentina, en la retransmisió per TV3 apareixien per pantalla els missatges enviats per SMS dels televidents, i molts d’ells reclamaven l’oficialitat de les seleccions, reclamant un estat propi, per resoldre aquest problema i molts d’altres.

 

Fins aquí tot normal, però vet aquí que el Sr. Fernandez Diaz, regidor del PP a l’Ajuntament de Barcelona es va queixar per la sortida en pantalla d’aquests missatges, ja què no tothom es independentista.

 

En aquest senyor, li diria que en una televisió publica totes les opcions pluralment tenen la seva cabuda i per tant algunes seran del nostre gust i altres no, però amb respecte. En la seva ment ancorada en el passat i amb una idea única d’Espanya i de la seva relació colonial amb Catalunya, hauria de veure que prohibir qualsevol opinió què respecti la norma abans esmentada forma part d’un regim dictatorial i no d’una suposada democràcia.

 

El segon personatge, es en Alejo Vidal Quadras que s’ha posicionat en el conflicte pel lideratge del PP, demanant pactar qualsevol acord amb l’altre gran partit nacional PSOE, i rebutjar qualsevol acord o entesa amb els partits nacionalistes, arribant a proposar suprimir el terme nacionalitats de la sagrada Constitució.

 

Se’ns dubte aquest senyor es un cas a estudiar, i fer un tractat de psicologia ja que el seu autoodi per tot el que sigui català supera qualsevol idea racional.  S’ha definit des del seu lloc a la cambra europea en contra de la llengua catalana, i des del seu partit en contra de qualsevol tret identitari català, arribant a negar la existència del poble català com a subjecte polític.

 

Senzillament crec què paraules com respecte, identitat, diferencia, historia o realitat, han estat esborrades del seu cervell i degudament manipulades, arribant a dir frases delirants com les d’aquest personatge què francament el seu fanatisme i la seva irracionalitat fan pena, i son producte del caràcter genètic del partit que representa.

EL DEBAT D?ESQUERRA

General

Ahir en el programa Àgora del C33, es va debatre sobre la situació d’ERC, i malauradament no hi havia cap dels quatre candidats a presidir el partit.

Els convidats, gent com l’escriptor Victor Alexandre, l’historiador Oriol Junqueras o l’Alfred Bosch van analitzar la situació i les claus del partit.

 

Una de les conclusions mes brillants i encertades que es van pronunciar, es que Catalunya no es pot permetre una davallada espectacular d’aquest partit.

 

Estic totalment d’acord amb aquesta idea, ja que pel moment es l’únic partit que aposta per un somni obertament amb els seus encerts i errades que surt del sistema establert, i què te un enemic poderós a fora com l’estat espanyol  i el que es pitjor molts enemics per interessos de tot tipus a dintre. Aquest anhel es la Independència.

 

La veritat es que l’actual direcció ha errat totalment l’estratègia i a partir del 2003 aquell aire fresc, aquelles mans netes, aquella il·lusió que generava ERC i que el va convertir en un partit gran, amb un creixement constant i espectacular, on paral·lelament el sentiment independentista ha crescut arreu, i les iniciatives de tot tipus s’han multiplicat, inclòs dues grans manifestacions, enquestes oficials favorables al tema, i on els repetits maltractes  i fallida en les infraestructures de l’estat espanyol a l’estat no ha estat aprofitat per esdevenir ja un partit majoritari.

 

Aquesta obsessió per estar al govern sense cap fruit visible, renunciant  a les pròpies conviccions i diluint-se a la teranyina socialista ha portat a ser el major partit en nombre d’ex-votants del principat.

 

La culpa principalment es de la direcció del partit, i traslladat a les candidatures del procés que ens ocupa, concretament les afins a Puigcercos i a Carod.  Tots s’han empassat lleis com la dependència que envaïen les nostres competències, o incoherències tant grans com el decret de sequera oblidant-se de la lluita protagonitzada per l’ebre, la gestió del tema estatutari i aquesta pluja fina que han anat predicant i que s’ha convertit en una turmenta d’actuacions imprevisibles i que han deixat orfes a molts votants independentistes.

 

Tanmateix, i a pesar de les promeses d’aquests dos sectors, la credibilitat te un límit i el temps s’ha esgotat, queda l’esperança de les dues candidatures renovadores Esquerra Independentista i Reagrupament que volen oferir un retorn als orígens, i un full de ruta cap al dret a decidir sense lligams amb cap partit i tornant la il·lusió i la coherència perduda.

 

La paraula la tenen els militants i el 7 de juny es una data clau tant per ERC com pel futur de Catalunya.

VISCA EXTREMADURA LLIURE

General

Aquest cap de setmana hem tornat a assistir a una nova classe magistral de cinisme i demagògia per l’expert en el tema, el Sr. Zapatero.

Aquest senyor, es dedica a passejar-se per les localitats de l’imperi, i repartir promeses i proclames que es contradiuen entre si sense semblar importar-li gaire, i amb uns clars rendiments electorals.

 

A Badajoz, i poc temps desprès de dir en el seu discurs sobre el finançament que cap autonomia perdria pes amb el nou sistema bilateral-multilateral, un altre tema per llogar-hi cadires, ha dit que amb ell, Extremadura sempre serà la primera en els pressupostos per les oportunitats negades històricament.

 

Realment les mentides d’en Zapatero semblen no tenir aturador, i sempre amb el mateix cap de turc. Si parlem d’oportunitats històriques li recordaria les què ha negat a Catalunya amb la retallada del nou estatut, la gestió de les infraestructures ferroviàries i de tot tipus amb les conseqüències ja conegudes aquest estiu, l’espoli fiscal continuat en nom de la falsa solidaritat sempre esmentada i sense balances fiscals reals que donin transparència, la negació a desenvolupar l’aeroport del Prat per beneficiar el de Madrid, el no reconeixement de les seleccions esportives per no treure el cap en el mon, el no retorn dels papers de Salamanca i una llarga llista de greuges.

 

Aquests greuges evidentment no son importants, ja que els problemes catalans sempre son per Espanya de segona categoria, i el que importa es anar xuclant els recursos d’aquest territori sense esperar cap contrapartida, i sense rebre cap queixa per justa que sigui.

 

Tanmateix, i per alleugerir la nostra solidaritat obligada, els nostres polítics tant temorosos de reivindicar el nostre dret a decidir, podrien optar per demanar la independència d’Extremadura, arribant si cal a les mes altes instancies mundials per avalar el referèndum i fer campanya pel seu dret a l’autodeterminació, amb la presidència honorifica d’aquesta nova república la podríem atorgar al Sr. Ibarra, gran coneixedor de Catalunya i que segur demanaria l’ingrés a la Unió Europea per començar rebre fons pel seu desenvolupament en nom de les oportunitats històriques perdudes.

 

Amb aquesta mica d’humor negre acabaré amb el crit de reivindicació “Visca Extremadura lliure”.

 

 

AEROPORT DE SEGONA

General

La companyia Iberia segueix la seva política de deixar les seves operacions internacionals a l’aeroport del Prat i potenciar el seu Hub principal a Madrid.

Anem llegint noticies inquietants sobre una de les claus de volta de l’economia catalana, l’aeroport i les seves connexions internacionals. Una molt clara es que Iberia  ha reduït de 18 a 2 l’oferta de vols a Europa, quan alhora segueix reforçant la seva companyia de vols low cost  (clickair) i reforça el seu autèntic aeroport de referència que no podia ser altre que Barajas.

 

Aquest autèntic sistema de privilegi cap a un aeroport, i tracte de tercera cap a la resta es propi d’un estat centralista com l’estat espanyol, i del seu executor AENA, què mai ha tingut cap interès en potenciar l’aeroport català convertint-lo en un aeroport domèstic i de companyies de vols barats.

 

Avui en dia les infraestructures son bàsiques pel desenvolupament d’una zona, i les connexions aèries tant continentals, com sobretot intercontinentals son una prioritat de primer ordre per atreure negocis, empreses, fires sectorials, conferencies i tot el que genera moviment monetari, què repercuteix amb la societat del benestar i en ser un punt en aquest mon globalitzat.

 

Com tots ja sabem les retallades de l’Estatut, evidentment també van afectar aquest capítol aeportuari, i la petició i promesa del govern de l’estat del seu traspàs es va allargant en el temps indefinidament. L’adjudicació de la nova terminal del Prat va ser una altre frau, ja que AENA el va atorgar a les companyies com Iberia, què menys volen apostar per rellançar la instal·lació.

 

Crec que el traspàs hauria de ser total, amb un 100% de poder de decisió del govern de la Generalitat, que posteriorment podria crear un consorci amb l’ajuntament i interessos privats per gestionar-ho, però amb total independència de la transferència, en un procés que tot hi la petició inusual dels empresaris catalans poc donats a actes reivindicatius, donen la mesura de l’importància del que ens hi juguem.

 

El govern de l’estat evidentment ho sap, però seguint en el seu pla d’espoli econòmic cap a Catalunya, i la seva idea  de megacapital a Madrid per damunt de la resta de poblacions, amb tots els serveis centralitzats en aquesta ciutat segueix passant el temps, i sembla que ha aconseguit deixar el tema en segon pla ajudat per la memòria fràgil dels catalans, la ineptitud i por dels partits catalans que cada cop acovardeixen mes la proposta sobre el tema, i accepten les poques facilitats per la internacionalització del nostre empresariat, cosa que a Madrid saben molt be. Com a nació fora de l’estat que ens consideren sobretot en els temes econòmics faran el possible per evitar , ja que la independència econòmica porta a la independència real.

 

L?ASÈPSIA D?EN JOAN FERRAN

General

En la comissió de Control del Parlament,la Directora General de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha sentit les queixes  d’aquest diputat del PSC sobre la falta d’imparcialitat i pluralitat dels mitjans públics.

 

Ja hi tornem a ser el nostre amic Ferran ha tornat a posar el seu nacionalisme ranci i caspós al servei de la seva causa espanyola.  Realment es intolerable que aquest diputat ens vulgui vendre la seva pluralitat, i el seu universalisme fictici quan tots sabem les seves verdaderes intencions colonitzadores i de nul respecte a la diferencia.

 

La TV3 o la nostra, com es coneguda familiarment i perquè s’assabenti el Sr. Ferran, encara que molts cops no ho sembli es la televisió nacional de Catalunya,i com totes les televisions nacionals te que reflexar una òptica de les noticies objectiva, però amb uns referents clarament identificables de la comunitat a la que va dirigida, uns referents socials i culturals ben definits i autòctons.

 

Això tant senzill, i què en aquest canal moltes vegades no es compleix donant prioritat a referents aliens a la població per davant dels nostres, es la normalitat en el món.

 

Evidentment per aquest diputat, segurament i com sempre no som comparables amb ningú i simplement em de renunciar a la nostra historia, els nostres personatges, la nostra llengua i la nostra visió de la vida per diluir-nos  en la immensitat de desenes de canals televisius amb una versió hispanocentrica de les coses.

 

Realment, els dependentistes com aquest senyor en els darrers temps i en tots els àmbits tendeixen a reaccionar virulentament contra qualsevol proposta catalana per ser excessiva, quan en realitat es rebutjable per poruca i de poca ambició, els casos com l’estatut o aquest de TV3 son dos exemples clars de manipular la realitat, i nomes cal fer una ullada a qualsevol telenotícies per veure que termes com govern central, president del govern i selecció sistemàticament es refereixen a Espanya, i no a la nostra realitat catalana.

 

 

Deixi de fer ulls clucs a la realitat, que la crosta nacionalista com vostè l’anomena poc a poc va fent forat i descobrint personatges què amb el seu autoodí acèrrim estant arribant a nivells lamentables com el seu.

 

ETA: UNA ALTRA FRAU DE L?ESTAT ESPANYOL

General

Arrel de la detenció del suposat número u de la banda en una població francesa, just desprès de l’entrevista de Zapatero amb el lehendakari, em fa olor de socarrim.

El famós Thierry ha caigut, i ha estat proclamat als quatre vents pel govern espanyol, sobta que el que havia estat en la negociació en el procés de pau amb els representants del PSOE, i per tant fàcilment seguit i localitzable, hagi estat detingut precisament després del cop de porta de Zapatero a la proposta democràtica d’Ibarretxe.

 

Se’ns dubte la organització terrorista es retroalimenta amb el govern de l’estat i es necessiten mútuament. Si el govern no tingues una ETA, l’inventaria ja quÈ es l’excusa perfecte per no entrar en el problema polític de fons.

 

Aquesta necessitat ha arribat a límits de mesquinesa absoluta com la utilització de les víctimes per usos estrictament electorals, convertint la fatalitat d’unes famílies en associacions feixistes i manipulades que s’han arrenglerat amb el Partit Popular, i han aprofitat la seva desgracia per enardir els seus tics i intoleràncies d’altres temps.

 

Molts governs han iniciat converses amb el grup, però totes han nascut ferides de mort, ja que es nega sistemàticament a abordar el conflicte polític deixant decidir a la gent cap on vol anar, i tant sols es vol parlar de plaços i de rendició. El temps ha demostrat, amb exemples com l’irlandes, què amb voluntat per les dues parts la pau i la solució es possible, però Espanya no ho vol i s’aferra al seu estat de dret esperpèntic per allunyar els presos d’ETA, inventar acusacions per retenir persones amb la condemna complerta com el cas De Juana, detencions amb punts molt foscos de possibles tortures que mai han estat admesos i fins hi tot la creació d’un grup terrorista com els GAL, amb morts i tortures a la seva esquena mai aclarits i sense depurar responsabilitats d’alt nivell.

 

La violència mai es la solució de res, però aquest estat tant poc democràtic permet expressar la diferència identitaria, però no permet cap sortida legal perque la població decideixi el seu futur lliurement, arribant a un atzucac dificil de resoldre amb tant de fanatisme i intolerància nacional espanyola.

CAFÉ PER A TOTHOM

General

Aquesta es la recepta que seguirà aplicant l’estat espanyol amb relació al nou finançament català redactat a l’estatut.

Poc a poc el ministre d’economia, Solbes, el president Zapatero i els barons socialistes com el Sr. Chaves van encarant  el problema del finançament de manera molt clara davant els escarafalls del President Montilla, què son molt poc enèrgics i de nul·la credibilitat.

 

Primer va ser la promesa de la publicació de les balances fiscals per part de Zapatero què encara esperem, i si aquest gran incomplidor de promeses fa una excepció ja avisat que no seran cap punt de suport per pactar el nou sistema, desprès l’avís de que l’augment degut a la recessió econòmica serà limitat, encara què ens refreguen el superàvit de l’estat per la cara, un clar contrasentit amb el dèficit Català.

 

El que fa riure es la interpretació de bilateralitat de l’estat, què ara ens diu que serà una negociació de tu a tu amb cada autonomia per desprès fer una solució comuna en l’organisme encarregat d’aquestes qüestions, o sigui una clara multilateralitat maquillada.

 

La data límit del 9 d’agost marcada al text, segurament tampoc es complirà ja què diuen es mes important una bona negociació que una data marcada en una llei orgànica.

 

Respecte a la solidaritat per uns determinats conceptes com (educació, sanitat i altres), ja s’ha avisat que serà consensuada entre totes les comunitats i amb l’estat reservant el 50% dels ingressos per la seva suficiència financera.

 

Respecte a l’anivellament, no semblen disposats a modificar que les comunitats com Catalunya no perdin posicions una vegada fet l’ingrés  i la despesa.

 

Això fa tuf a cafè per tothom un cop mes, sense cap respecte al text aprovat, ni a Catalunya,  on la presa de pel comença a agafar forma.

 

Mentrestant el PSC evidentment encara que entre l’espasa i la paret, ja em sentit la Sra. Chacon defensant les negociacions per damunt del que posa l’estatut, aquests son els nostres primers representants que evidentment diran si a tot el que es digui a Madrid.  El mes greu pot ser el paper d’ERC que de moment accepta la negociació de Castells i no sembla disposat a donar un cop damunt la taula i dir prou a aquest espoli continuat.

AVENTURA O REALITAT

General

Els arguments dels dependents per menysprear el procés independentista cada cop queden mes en evidencia, i son mes obscurs.

Ahir amb l’actitud prepotent, antidemocràtica i de menyspreu del Sr. Zapatero vers una proposta  totalment transparent i de caire absolutament democràtica per trobar la solució al problema del País Basc, amb un lehendakari obert al diàleg, va ser la prova definitiva si es què en faltava alguna, de que presentar propostes a l’estat es totalment una pèrdua de temps.

 

El difícil es fugir d’aquesta coacció constant  cap al que ells anomenen aventures, però res millor que les dades reals per tenir l’impuls suficient per donar el salt a aquest mur impositiu anomenat Espanya.

 

Tanmateix quan els arguments s’acaben no tenen problema per modificar la historia, així s’entén la proposta del PP a l’Ajuntament de Barcelona per la celebració del 300 aniversari de la guerra de secessió, presentant el conflicte des de la neutralitat històrica, i el naixement del estat espanyol.  La millor resposta ha estat d’Òmnium Cultural recomanant llegir el Decret de Nova Planta que explica una invasió pura i dura per la força de les armes, i la anul·lació per decret de totes les lleis establertes, i de la voluntat de la població, aquesta es la realitat que volen amagar.

 

D’altra banda les diferents enquestes que van apareixent, com la del CEO, una d’oficial que repetidament i amb tossuderia ens dona que la gent que vol un estat per Catalunya (independent o federat) supera el 50 % exigible, i mes d’un 60% considera insuficient el nivell d’autonomia.

 

Recentment ha aparegut una enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya i on a la pregunta de la creació d’un estat propi i depenent dels indecisos, entre 52 i 62 % votaria afirmativament a l’opció secessionista, amb una participació vorejant el 60 %. Cosa que compliria amb les regles imposades a Montenegro per l’Unió Europea.

 

Aquesta es la realitat, el moviment sobiranista va superant a cada enquesta i cada mobilització el grau d’acceptació amb la incomprensió i silenciament de l’estat, i per vergonya aliena de la poruca classe política catalana que demana a crits una regeneració sense complexos per liderar aquesta fita totalment possible si volem.

 

El congres d’ERC en serà la primera oportunitat per apartar de la primera línia les persones que simplement s’omplen la boca de mots que desprès no reflecteixen als fets, mes aviat provoquen la desafecció de l’electorat.

UN ALTRE COP DE PORTA

General

Avui s’ha realitzat la trobada esperada entre el president espanyol Zapatero i el Lehendakari Ibarretxe, per parlar del futur d’Euskadi.

Tal com s’esperava la proposta de mans obertes del president basc,  recuperant el pacte de Loiola on PSOE, Batasuna i PNV van arribar a una sèrie de propostes amb el dret a decidir com a punt final per la societat basca, aquesta alternativa, i el full de ruta amb la consulta a la ciutadania pel mes d’octubre perquè la població autoritzi a crear una taula de negociació de partits per treure una conclusió política a l’atzucac on es troba el poble basc, i on la violència no marqui l’agenda política del país.

 

El que s’ha trobat Ibarretxe ha estat la cantarella rància i poc democràtica de sempre, on en nom d’aquesta presó anomenada  Constitució espanyola, i aquest estat de dret digne de qualsevol dictadura es pot donar un cop de porta a qualsevol proposta on el poble decideixi lliurement sobre qualsevol tema amb total transparència democràtica.

 

La indignació del president basc es justificada, ja que l’actitud de Zapatero i el seu govern, recordem autoanomenat el campió del diàleg ha estat esperpèntica en l’Europa democràtica, i on no importa el que vulgui la societat, sinó la tàctica política per les properes eleccions a Euskadi.

 

Un exemple clar d’aquest joc de despropòsits, es que no s’ha realitzat cap traspàs de competències  en aquest període de govern socialista marcat per l’estatut basc, i on una proposta darrere l’altre han rebut un tracte humiliant i escandalós.

 

La política de l’estat ancorada en els segles de la colonització no ha evolucionat, i qualsevol diferencia amb el maquillatge de la justícia intenta ser eliminada.

 

Davant això el lehendakari no ha de cedir, i ha de seguir endavant el seu full de ruta, crec que te la majoria i ha d’obrir la porta a fer un salt endavant on la societat basca i te un paper clau.

 

Prou d’imposicions per la força i mentides demagògiques per impedir que el que han qualificat d’aventura amb menyspreu tiri endavant.

 

Mentres això succeeix a Catalunya en el partit amistós Catalunya-Argentina no s’ha convocat el jugador Bojan que recordo va demanar no jugar l’Eurocopa amb “la roja” ,per no molestar i haver de donar tot tipus d’explicacions i excuses. La diferencia entre els dirigents de les dues nacions es força evident.

QUE N?APRENGUIN

General

Aquesta frase es va fer famosa arrel d’un documental filmant les interioritats de la nova junta del FC. Barcelona presidida per Joan Laporta.

Avui he decidit fer una pausa política, i com a culer opinar de la entrevista al president blaugrana emesa per la televisió catalana.

 

D’entrada diria que el to victimista i la no acceptació de responsabilitats clares en alguns assumptes es decepcionant.

 

Se’ns dubte la deriva on van portar el club els últims anys de Nuñez, i sobretot la prolongació d’en Gaspart, va a arribar a límits de desastre esportiu i econòmic de l’entitat, què amb l’entrada de la nova junta d’en Laporta, va portar una entrada d’aire fresc al club, amb idees noves, una gestió eficaç i propostes innovadores en tots els àmbits, què van portar poc a poc un redreçament econòmic, una plantilla il·lusionant al voltant de Ronaldinho, i una millora de la imatge i el màrqueting espectacular.

 

Tanmateix, aquesta imatge s’ha anat deteriorant amb episodis com el comiat de Sandro Rosell, l’incident a l’aeroport, el descontrol total sobre els jugadors un cop guanyada la final de París, deixant la gestió en mans d’un entrenador que la ma dura no es la seva principal virtut.  No han estat capaços de prendre decisions en el moment oportú, i aquest deixar-se anar ha arribat a un vestuari que ha demostrat sobradament la seva poca professionalitat.

 

A partir d’aquí amb grans plantilles han regalat dues lligues per falta de voluntat de guanyar-les, i han protagonitzat partits que han avergonyit a tots els afeccionats, amb la mirada perduda de la directiva, què ha semblat estar per damunt del be i del mal i on els episodis d’autocomplaença, poca humilitat i falta total d’autocrítica han portat a l’atzucac actual, amb situacions com el discurs davant les penyes blaugranes, on els tics dels passats presidents d’acusar com enemics del club tot aquell que no opina igual que la direcció, van sortir de l’armari.

 

L’afició ha esgotat el crèdit, i les ultimes mocadorades no han fet assumir la seva quota de responsabilitat al president què ha dilapidat les esperances posades amb ell en ben poc temps, i ha deixat enrere aquella bona dita “Que n’aprenguin”.

ACUSACIONS DEMAGOGIQUES

General

A l’acte central d’aquest dissabte del sector ErcFutur apadrinat per Carod a les primàries d’ERC, hem vist unes afirmacions que no donen seriositat al partit.

Pensàvem que les acusacions publiques entre candidats s’havien acabat a l’inici del procés, quan la televisió era el mitja preferit per tirar retrets i esbombar draps bruts entre les candidatures. Però avui en aquest acte, Carod ha tornat a queixar-se de linxament intern i mobbing intern en el partit.

 

La primera part es prou sabuda, i degudament lamentada per la demostració d’autoodi i colonització mental que es va veure amb alguns polítics catalans per la seva gestió en l’assumpte de Perpinyà. Respecte la segona, crec que l’afany d’en Puigcercos per agafar el liderat es ben visible, però aquestes afirmacions fetes no poden servir per donar una imatge tant desorganitzada de partit de portes en fora.

 

Respecte a apuntar-se la victòria en les comeses electorals en que ell ha estat cap de llista, i desentendre’s quan ell no ho ha estat, quedant al marge de la derrota, es senzillament hipòcrita.

 

En un equip les victòries i les derrotes son de tots per igual, ja que en el vaixell hi son tots, sigui quina sigui la cara visible i Carod ho sap. Aquesta ultima derrota així com les de les ultimes comeses electorals s’han produït no el mateix dia de les votacions, sinó amb la desorientació en el vot a l’estatut corregit per les bases, la submissió en molts casos al partit socialista, la creació del segon tripartit sense cap contrapartida aparent, la defensa de la pluja fina i la gestió per damunt de l’avenç nacional, l’odi molts cops irracional contra la direcció convergent, i la falta de coherència en molts temes com últimament el transvasament de l’ebre. Això ha estat clau en la desafecció del votant per la opció d’esquerra,  i on m’entres el sobiranisme ha crescut en la societat, ha desertat de l’opció política que mes el representava.

 

Tot això en Carod n’és tant responsable com la resta de la direcció que ha apostat per aquesta estratègia  de ser una partit de govern a qualsevol preu, i ara no val desentendre’s.

 

Crec que ell es encara un bon actiu pel partit, i per l’avenç cap al dret a decidir com demostra el seu últim llibre amb un full de ruta i unes reflexions dignes de la brillantor que molts cops ha caracteritzat el seu discurs, però s’ha de fer assumint les errades, rentant la roba bruta a casa i recuperant la coherència molts cops distorsionada.