Ulisses20

Anit es va retre un homenatge als mestres que durant la dictadura i la Transició van saber guiar l?escola contracorrent, a favor de la modernitat i el respecte a les persones. Com explicaven breument els protagonistes, la cosa no va nàixer de la nit al matí. ?Venim dels mestres de la República, i encara en els cinquanta i seixanta vam connectar amb mestres i pedagògs claus a Europa. Freinet per exemple?. Al si de lo Rap Penat, a la secció de pedagogia, i sota el paraigua del que després seria el Moviment d?Escola Popular, es van generar experiències públiques i cooperatives que van arrelar amb força i entusiasme dins una dictadura que deixava poques escletxes. Però la creativitat dels mestres, l?esforç amb el mínim de recursos, i la dedicació gairebé exclusiva a portar l?escola endavant, va aconseguir allò que observat ara, fóra un impossible. Bastir un moviment educatiu amb cinc trets definits i ben vius avui. Calia mestres, mestres agosarats, disposats a treball, a formar-se, a aprendre amb els xiquets, mestres que s?estimaren els seus, sensibles a la terra i a l?escola, conscients del país i de la gent; homes i dones que amb il·lusió i el goig per treballar un model arrelat, propi, i nacionalista, conformaren una gavella de mestres que es desvivien per construir tot això que avui és, per exemple, l?escola valenciana. Ferran Zurriaga, al capdavant (mai no li retrem suficient homenatge, ell que no vol ni sentir-ne a parlar), l?Adela Costa, Maria Conca, Josep Iborra, Roser Santolària, Marifé Arroyo, Carme Miquel, Enric Alcorisa, Rosa Serrano, Pilar Calatayud?, el col·lectiu de la Safor-Valldigna i tantes persones, no gaires, que van ser el gèrmen d?un moviment que avui representa milers de valencians, famílies senceres arreu de les comarques de nord a sud, reivindicant-se a través de les trobades. Sens dubte que l?escola ha sigut una de les coses més importants que li ha passat a aquest país en els últims quaranta anys; vet ací el moviment més dinàmic, compromés i contragovern més important que hem viscut. Almenys, qui ha aconseguit més objectius i amb més eficàcia.
Després del reconeixement, en una sala del Centre Octubre de València que es va quedar petita, altres mestres van consolidant l?escola en majúscules; perquè cal continuar, com deia Santolària, sobretot perquè estem igual d?amenaçats que fa trenta anys: amb campanyes de prohibició, desfeta, abús i rebuig a músics, escriptors o escoles mateix. Per tot això, la feina de la Federació escola valenciana, amb Diego Gómez al capdvant, Vicent Moreno, Vicent Font, i tants d?altres noms propis continua essent imprescindible. Perquè gaudim d?un moviment encara imprescindible. El reconeixement a tots els mestres que es desviuen. Als primers mestres. A ells, que ens han ensenyat a viure l?escola amb passió.

I ara cantarem per jota, tal com ho feien els pares, i si ens feu la providència, botarem dalt les teulades, botarem dalt les teulades, i vorem què trobarem, pastarem la resistència, contra la llei del carrer. Ja hem botat dalt les teulades, i el pensament se?ns ha obert, quallarem la resistència, contra la llei del carrer. Ací dalt hi ha encalades, tres esprais i dues guitarres, que cantaven temps arrere, esperances oblidades. Són tan fràgils com el vidre, aquestes teules de fang, i els meus pensaments travessen, el món de part a part. Tinc per companys l?aigua clara, la frescor d?un vent tranquil, i el coratge que encomana, no haver perdut el meu fil. Ara ja hem cantat per jota, tal com ho feien els pares, i si pren la resistència, pararem dalt les teulades. Que ara ja hem cantat per jota.
-del mestre Vicent Torrent, envit a vares, Al Tall

Finalment, Delfí, que és l?amo de la casa on hem passat aquests quatre dies, ens ha hagut de donar dos sobrets de safrà. Punt final d?aquesta estada a la Mata, on vam començar a preparar l?assalt al país.

post: ZP vol carregar-se qualsevol indici de diàleg, i somou fiscals, policia i psoe a empaitar llistes? El Govern valencià torna a amenaçar TV3 i Acció Cultural: li demana milers i milers d’euros de multa, per la defensa de la Carrasqueta. Iniciativa s’encaparra a tancar anarquistes, i com deien avui a CatalunyaRàdio, el que més assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres? Nosaltres hem oblidat el safrà, però ells encara branden la bandera del requeté.

Avui le mares han pujat a Morella i han baixat flaons, rosegons i coques de sagí. Hi havia representació infantil al teatre i una de les portes d?entrada era en obres. Han passejat pel carrer principal, el carrer dels porxos. Han comprat els tiradors per als xiquets, que s?havien quedat a casa i esperaven el regal. Les mares entraven gairebé a totes les botigues que, a Morella, conserven un encant especial: el forn al costat del Museu, l?administració de loteria era oberta, però han passat de llarg. Apareixen les primeres llanes de Morella, els ponxos, els jerseis, i després les essències; els perfums, romaní, timó i flor de taronger, i els sabons. A continuació botigues de mel, formatges, la carnisseria? Plovia, però era matacabra; què voleu, apenes si banyava el carrer. A l?altra vorera més carnisseries, els embotits, les pastisseries, la carn fumada, i malgrat tot, s’han oblidat del safrà. El safrà que era el que havíem encomanat expressament. Com cada any, la botiga de rellotges i joies de disseny és un aparador que sempre crida l?atenció. Un passeig tranquil, això que solament que compren mel, dolços, un anell que canvia el color, i els tiradors per als xiquets.
De nit, després de fer punteria amb els tiradors, dutxem els xiquets i preparem el sopar. Carn de corder a la brassa, llonganisses, botifarres, xoriços, all-i-oli, vi, pa del Forcall, amanides, taronja preparada amb sucre negre, canella i rom. Ja anem pensant que no cal fer un masters de cuina per obrir un restaurant de menjar, clàssic i senzill, però que tomba de tos i reviu un mort. Després que hem sopat escoltem el Botifarra. Amb el respecte i la reverència de l’última nit, hem fet seure els xiquets amb els grans, els joves i els petits i, solament llavors, hem començat a explicar-los què era la República. És 14 d?abril, i ho aprofitem per canviar el clàssic conte d?anar a dormir per contar-los com era el somni, la il·lusió d?un temps de llibertats, l?únic moment fins i tot que va deixar proclamar la independència, ni que fos per unes quantes hores. Rosa ha fet de narradora, els parlava de l?escola [recordem l?homenatge a Marta Mata, a tants mestres que van ser afussellats, castigats, desplaçats, empressonats]. Rosa parlava dels camperols i dels rics, del govern que se suposava del poble, i com en quatre anys es va pretendre d?ensenyar a llegir i a escriure tot el país. Malauradament, diu Rosa, oficianta i historiadora, la cosa es va truncar en uns pocs anys i la dictadura ja va fer la resta, carregar-se una de les esperances de més avantguarda de l?Europa d?aleshores.
Els xiquets atenien i després feien preguntes. Si llavors també jugaven a futbol, si els xiquets i les xiquetes estudiaven junts, si es podia parlar valencià? El goig era que féiem història, els explicàvem conceptes difícils, bo i sabent que no ho havien d?entendre tot, però que pagava la pena aquest moment del dia per atendre les paraules, la història, el temps que va fer somiar tantes persones, malgrat que va durar poc.
Josep m?apunta que sí, que va durar poc però que va encendre una flama, que guspireja en algunes colles i en algunes lluites puntuals. Avui le mares han pujat a Morella, i nosaltres vam tenir a tocar una de les experiències més riques de la història.
El que passà després és l?exemple del que passa avui: un model de comportament en porta un altre: intent de tancament de mitjans, prohibicions, centralisme uniformador, federalisme zero. La democràcia dels espanyols no ha trencat amb la dictadura, encara, això diu que deia Maragall en italià, que sona més atzurro. Independència?, tots a Montjuïc sota la mateixa bandera, diu l’altre alcalde encara, substitut d’un altre que tampoc no ha volgut saber-ne res de València i els repetidors. Hi ha detalls que són sempre iguals. No avancem. Demà és l’1 de maig i els discursos, a València, seran en castellà. Com cada any. I ja en fa un grapat que ens neguem a participar-hi.

L?Institut d?Estudis Comarcals del Camp de Túria ha editat un opuscle en commemoració d?Almansa: el 25 d?abril al Camp de Túria (1707-2007) en record de la derrota, per afirmar que, 300 anys després, resistim. A partir de la documentació de l?època, el treball exquisit de Joan Bell-lloc aplega a més d’un repàs històric amagat, abusos, violacions i assassinats de l?exèrcit borbònic contra els habitants del Camp de Túria, partidaris dels maulets de Basset i l?Arxiduc d?Àustria. Ho pagaren car, homes, dones i xiquets, amb la mort i fins i tot, com explica aquest breu, amb la total manca d?escrúpol i respecte de res ni de ningú. Els frares de Portaceli, gens sospitosos de la fantasia o l’exageració, ho conten:

"Bétera, que también la saquearon rigurosamente con algunas desgracias que allí sucedieron, pues los del lugar, viendo la desvergüenza y desacato de los soldados, que quisieron hacer violencia a algunas mugeres que estaban returadas en la iglesia, a palos mataron a tres o quatro, por lo que quedo la iglesia poluta y entredicha, y assí fue necesario reconciliarla. El retor sumió el Santisimo sacramento; havían desnudado a dicho cura de todo de forma que sólo pudo cubrirse con un pedazo de manta, y de esta manera se fue del lugar a pie. A muchísimos después de haverles saqueado quanto tenian en sus casas también los desnudaron, dexándolos con la sola camisa y calzoncillos de lienzo y no sé si alguno desnudo; en fin, desampararon el lugar todos por algunos días hasta que amaynó la tormenta." Del llibre De Rebus Monasterii Porta-Coeli.

Com canta Al Tall, de la història l?opuscle fa recompte, si voleu seguir, en el llibret n?hi ha molt escrit. És el tracte espanyol sobre els valencians, després d?una guerra. Però amb la venjança cruel damunt els perdedors, i ací no acaba tot, que no en tenien prou, els llops de fam i de sang. Salvant una certa distància, solament faltaria, poc han canviat segons quines formes, quan es tracta d?atendre o entendre perquè no som de la seua pasta. Ni ganes tampoc.

A poc que ens hem lliurat del sogall gros, ens hem posat a parlar sense embuts, que no volem que ningú ens condicione la vida: manifestacions, aplecs als cims, manifestos, trobades escolars a les places dels pobles, actes comarcals unitaris, publicacions, i un mitjà de comunicació que sen dubte n?ha fet bandera de tot plegat, informant a l?ample del país d?allò que ha anat coent-se al sud, a València. D?una altra manera, pels mitjans convencionals, potser que la mateixa crida no hagués tingut tal resposta. Gràcies a periodistes i redactors de Vilaweb que han fet notícia del seu país, perquè hi ha una flama encesa ací baix, que va arrossegant emocions, actes, que allò que fa unes setmanes apuntava com un altre 25 d?abril rutinari, va convertint-se en un efecte dominó com més va més ample. El clam d?uns quants, avui, a la Carrasqueta és una altra fita, un guany moral de la llibertat, de la dignitat, impensable fa un mes. Acció Cultural i el seu màxim lider, Eliseu Climent, han estat clau de la resistència també. Aquesta setmana hem carregat ànims i hem redireccionat sinèrgies com feia temps no recordàvem, amb l?horitzó de veure?ns lliures, finalment desacomplexats.

I ves que avui la cosa pintava malament. Sobretot perquè sempre es trobarà un jutge a Alacant, a València, o a Espanya, que puga prohibir la llibertat, si a ells, als clients que hi posen les denúncies contra els valencians, els interessa de retallar-nos-la al·legant dret de conquesta, tres-cents anys després. Però amb això sol, la setmana i la projecció del Ja n?hi ha prou, per exemple, no els farem fora. Manca més força, més idees, un convenciment que atenga les majories que voten. Un llenguatge que faça arribar qui som més enllà dels turons, més enlà d’un documental de fets, o més alts que no la Carrasqueta, avui cim emblema de tots els valencians, d?Oriola a Perpinyà.

Els mamuts que ens governen, funcionaris i polítics provisionals davant eleccions, amenacen de tallar-nos l?expressió, la llibertat, el coratge d?expressar-nos o manifestar-nos. Potser que és el que busquen, que arribem a manifestar-nos de manera diferent, contra la falta de dignitat que ells demostren sovint. Però alerta, solament que tenim un mes, ens queda un mes per convèncer tots els altres que desvoten del pp. Al remat, caldrà desconvèncer de més coses, però comencem per ací, que tenim feina a pelar.

Ara fruim la setmana, que aquest principi de llum encés va obrint el dies més nets i l’horitzó més a tocar. Gràcies als que éreu físicament a la Carrasqueta, sota l’aiguat, mostrant-los de què som capaços la resistència.

És per la llibertat que pugem als balcons, que pugem als cims, als turons, a les terrasses. És per la llibertat, la nostra i la dels altres pobles que encara tenen el llast, la llosa que els ofega. És per aqueixa llibertat que sentim goig. O plorem si cal, perquè fa uns minuts, abans de preparar aquest apunt, llegia amb el meu xic i em sentia ple d?il·lusió, d?estima pels meus, aquesta nit tan especial pels valencians, per tots els valencians, del nord i del sud, sens dubte, que en deia Llach. És per la gent que estime que ara, malgrat que sol, tinc tan aprop. És perquè m?he aborronat de sentir que hi ha gent a Sant Miquel de Llíria, amb el coratge del Vicent Galduf, a la Montiela de Benaguasil, a l?ermita de Nàquera guiats pel poeta Alexandre, a l?Alt del Pi, a la Conarda de Bétera, a la Penya d?Olocau i al Puntal dels Llops amb el mestre Ferran i els seus, al Gorgo, que imagine que hi ha el llum encés, el llum de l?esperit d?aquesta comarca? Per cadascú de nosaltres i pels que no ho saben, pel futur del país que mereixem. Perquè malgrat els tres-cents anys, res no ha corcat l?estima que sentim pel que som. És per aquesta mineta de la qual parla Vicent i els seus, que són els meus, i perquè després que penjaré aquesta nuesa d?apunt, que em despulla l?emoció, la vida pròpia, pujaré sigilosament al terrat on tinc preparat el llum, la senyera, i el país a l?abast d?un desig col·lectiu.
És la llibertat, i ser partíceps d?aquesta història, que va més enllà d?Almansa, de la qual formem part. D?ençà de Bernat i Floreta, familia de lleidatans que veniren amb Jaume I, i que representa que són damunt la porta romànica de la seu de València, nobles pares dels valencians d?ara. I pels joves del segle XXI, que tornaran a veure València lliure primer, i el país sencer després. Ara que és mitjanit, ja puge a l?encesa del país. Benvinguda aquesta quantitat de tres-cents anys carregats de nits, després d?Almansa. Demà que fóra el primer dia de llum.

Sobre un llibre de Catherine Rambert, que ens demana que triem allò que és prioritari en la nostra vida, faig aquest apunt que vaig començar a la Mata. Aquesta setmana especial, tan carregada d’esdeveniments, d’emocions, de fets que, als valencians del sud, ens demostren com resistim. Arreu que llegeixes els blocs, el que diuen els amics a la feina, avui al carrer mentre enganxàvem cartells sobre l’acte de dijous ‘Ja n’hi ha prou’, en l’encontre de dissabte a València per Salvar el territori, o diumenge a Puçol per festejar l’escola, tot són prioritats i gojos que fan difícil la tria.
Aquesta nit del 24 d’abril arreu del país hi haurà l’encesa de llums, símbòlica i física, des dels turons i els cims emblemàtics [com m’agradaria ser a Sant Miquel, per recordar els nostres pares que hi pujaven en carro], o des de la terrassa de casa. I el mateix 25 d’abril, dimecres, que celebrem 300 anys de resistència i personalitat, tot de lectures, presentacions, manifestos, cants que proven la il·lusió que renovella el nostre present, que de vegades definim tan tèrbol? No ens podem queixar d’avorriment.
I ves que la Catherine fa una tria genèrica: fer realitat un somni, perdre el temps, aprendre, ser feliços, defensar una causa, la família, la salut, els amics? Vol ensenyar-nos a prioritzar, la dona: «Cal donar prioritat a allò essencial, diu la Rambert, perquè les pedres grans de la vida, són les primeres a posar-se al cabàs». I vet ací que la coincidència no és casual: allò que hem aprés, allò que ens van deixar els pares és un munt de pedres i el coratge per apilar-les. De la pel·lícula Ça comence aujourd?hui. Quina pel·lícula, la vida. La vida de cadascú, naturalment. Així que aquesta nit la prioritat serà l’encesa: que vinga la llum!, perquè l’enemic ens reconega vius, resistents davant la nostra prioritat: com qui espera pacient i tranquil la independència que, tard o prompte, ha de venir.

L?autovia ja enllaça el terme de Bétera i Sagunt, i després enfila d?Almenara a Betxí, fins a Borriol i la Pobla Tornesa. M?he saltat noms i toponímia, que viu de sobres més enllà d?aquest bloc; em pare solament en aquells indrets imprescindibles.
Mari parla de la Tinença, de Coratjar, de Castell de Cabres, lo Boixar?, la setmana passada va venir a agafar llavors ?apex, apunta Conxa?, gemmes d?un til·ler únic que hi ha al barranc de l?Avellaner. Van haver de baixar en cordes, perquè la pendent impedia d’arribar-hi, oh esforçats conservacionistes de les espècies autòctones, de qualsevol manera, qualsevol menys d?una manera còmoda, potser per això el til·ler és únic. Vet ací un arbre escàs al País Valencià. Com l?oma, l?om de muntanya poc comú, difícil, fins al punt que són arbres numerats i classificats.
La Pobla de Benifassà, el Bellestar, el pantà d?Ulldecona i la Sènia. Ací rau la diferència de frontera entre el sud i el nord del país, home de Vinaròs. No ha existit mai allò que alguns ens hem muntat i somiem?, caguenmi, el riu passa que se n?ix davant nostre, el Cantavella, i després el Calders, que moren al Bergantes: arrin, senyors, vers el Matarranya, com si el Delta ens xuclés la sang del nord valencià, entre revolts de paisatges germans, bells, que després moren a la mar. Com va dir Fuster, la frontera que separa aquestes serres, la toponímia, la vegetació, els pobles i els paisatges tampoc no són inventats ni fruit d?impossibles, és una frontera invisible, inventada. Ai, però com costa de parlar en la dimensió del respecte.
Finalment, Morella. Excelsa, damunt la penya, Morella monumental vigilant l?honor dels Ports, i més enllà el Forcall, fins a la Mata. Toponímia en estat pur, tresor, testimoni d?un temps d?un país.

Cada vegada que eixim de viatge, els uns i els altres, argonautes preocupats per la formació, carretegem lectures, un grapat de llibres, revistes, quaderns, textos, fins i tot manuals i exercicis per aprendre idiomes. Malgrat que siguem quatre dies fora, ens procurem tot de material, no fóra el cas que ens pegués per llegir. Com ens va proposar una vegada Ferran Z, en arribar i instal·lar-nos, organitzem una exposició de la biblioteca de campanya que duem tots plegats ?he trobat un estenedor que ens vindrà al pèl.

Què hi ha aquesta vegada?, doncs sis o set números endarrerits del diari El Punt de València, amb els especials de les palometes, i els zepelins; el número 27 de nat, la revista sobre foment de la lectura de Bromera, el quadern llibres punt cat, de Proa-espais, un parell de llibres del Micalet galàctic, de Bromera, Els millors professors universitaris, editat per Publicacions de la Universitat de València; dos quaderns de cultura de l?AVUI, i fins i tot l?Auca del 25 d?abril: 300 anys després d?Almansa. Conxa ha portat Si pogués tornar a viure de Catherine Rambert, una novel·la sobre l?aprenentatge de la vida, el temps i la saviesa: què és allò essencial de la nostra existència, vaja. Collons, per començar l?estada a La Mata no està malament. Encara més, tenim l?últim premi sant Jordi, Sayonara Barcelona del Pijoan; i un altre llibre encara amb precinte, Anna Édes, de Kosztolányi. Malauradament, ningú no ha portat El retorn de Volatire, de Martí Domínguez. Però Josep ha tret de la bossa Cita a Sarajevo de Francesc Bayarri, publicat per l?Eixam, on encara hi ha Rafa Arnal, de Serra, que cada estiu es rebenta unes cireretes de colló de mico. El Josep acaba de llegir Fragmentos de mi vida, d?Augusten Burroughs, i en resum l?entrada: ‘cerca el ridícul que el trobaràs fàcilment’, o alguna cosa pareguda. Són les dues passades, i no estic per monsergues. Mari porta els sudokus, perquè és una experta en el càlcul. I encara sona la cançó ‘Volant’, de la Troba Kunt Fu.

Si aquesta vegada no eixim instruïts, de la nostra estada vacacional en honor de Sant Vicent, no serà per recursos i per manca de mitjans: propostes n’hi ha de bones, i això d’intercanviar-se què llegim entre els amics, encara que només siga per l’interés de veure les portades, il·lustra un ou. Hem de ser realistes, malgrat tot: quatre dies no en són gaires, que passaran volant, així que no sabem segur quanta lectura farem. No som tan tòtils de pensar que ho tornarem tot enllestit, que el període és curt i l’amistat i la contemplació val totes les lectures. O gairebé.

Discutim de València-ciutat, del lloguer del Mercat Central per la casa Prada, de Brad Pitt i tota la colla de personatges que ens els propers mesos ompliran el port i el pap (gent que no saps mai a què s’hi dedica, però els paguem el beure, els cotxes, les farres, la TV i lluir el coeficient intel·lectual de monarquia bananera. Així que fem repassada de la copa de l?Amèrica, de les botiguetes que volen establir parany a canvi de famosos i regals als polítics, també parlem de cicles formatius (als governants els en caldria un d’honestedat), de la raó de discutir, ara que som plegats i tenim el temps necessari per amuntegar idees: som de vacances i res no ens obliga a abandonar la conversa: ni els deures, ni la pressa, res de res. Amb temps, les paraules flueixen que és un goig. N?hi ha qui prenem café, n?hi ha qui ja ha passat al combinat de rom Brugal.
Dels presents, Josep Aparisi és el més sensibilitzat de tots per defensar assalariats, cenetistes i brigadistes última època: em demana si m?interessa llegir el document ?de l?ocupació a la precarietat total?. Ell és dels que considera que la classe obrera és ara més explotada que mai. Collons, i ZP que es pensa que viu en un estat Olímpic? Sort que el Roto ja l?avisa a base d’acudits: ?volem governs de tres mesos, com els contractes que ofereixen els socialistes.?
Tres mesos i al carrer, si no ho fan bé.
?Ei, en tres mesos no es pot demostrar gairebé res!
?Doncs no t?hi poses. Si no en saps, no t?hi poses.

Diu Josep que el viejo Topo, en algun número endarrerit, parla de l?ocupació, d?un món que ha anat canviant a mesura que pensem que avancem, però a l?inrevés, com els carrancs. Que els guanys socials aconseguits en la Transició, els vam perdre en democràcia, a base de primar els empresaris. No me n’acabe de refiar, però ens ha agafat pel tema social, caguendeuma! I aqueixa referència al Topo em recorda quan, encara en la dictadura, el meu germà gran col·leccionava Triumfo, i jo li deia que era avorridot que no es podia llegir, i ell ?i tu què saps, si ets un ignorant i un xiquet. No sé quina de les dues coses era pitjor insult.

Una altra nit que no ens podem queixar de res. Ahir, la mort a Algèria, avui al Marroc, Bagdat cada dia. Arreu que mires, fora del nostre melic, hi ha una cara poc agradosa amb la vida. El goig de viure no s?hi veu enlloc i la mort tot ho emplena de dol. Res més a dir, llavors: ràbia i silenci. Això si no ets dels morts estesos a terra, en les últimes vint-i-quatre hores de món.

Quan penge aquest comentari, a Virgínia hi ha un altre dol cruent. Terrible. Inexplicable, la mort gratuïta. Però n?hi ha que no afluixaran la dèria de tenir pistola a la butxaca. El seu president ja ho diu, que negar el dret de portar armes atempta contra la llibertat de les persones. Ara mateix que ho pregunten als trenta-dos joves morts, on rau la llibertat de dur pistola o no, i qui atempta cada dia contra la dignitat. Més ràbia i silenci.

He estat quatre dies de vacances als Ports, a tocar de l?Aragó ?a penes a uns centenars de metres. Som gairebé incomunicats [hi ha televisió, però no tenim connexió a la xarxa], carregant conversa, fent exercici físic per acompanyar els xics [solament el que m?ha deixat fer l?esquena]. He escrit uns quants apunts per al bloc, durant aquests quatre dies: reflexions, aportacions col·lectives per al debat, sobre política municipal, sobre mitjans i televisió, sobre lectures i modes, i encara sobre l?alimentació i un futur masters de cuina que, no m?ha quedat gaire clar, si volem organitzar o ens hi volem apuntar. Sempre n?aprendrem, però hem menjat i begut bé, per a descular-se, malgrat que l?expressió no siga genuïna. Quatre dies en un mas de l?interior, un molí vell del XVIII, retaurat amb les comoditats més exigents, són una mina. Damunt, si tres quartes parts del temps plou, la taula encara acompanya més.

Són quarts de vuit del dijous 13 d?abril quan arribem al Molí de Roio [ o Molí Roig], al terme de la Mata. El topònim ve de l?Aragó, així que m?he atrevit a valencianitzar-lo, amb el permís dels amics residents, que en saben l?ou i m?autoritzen la pífia.
De primer pregunte a les altres famílies -venim en cotxes diferents-, si han vist el paisatge tan ufanós, de verds tan variats com cridaners. Aquests dies de pluja escampada, ploguda amb tan de seny ?tot siga per contradir Raimon?, va traient del paisatge allò que feia anys no vèiem: bellesa.
Pau, amb set anys, diu: ‘com treballen ací la terra, mare?, talment veu el xiquet com és el nostre paisatge interior. Son pare afig ?un paisage reblit de tots els verds’. Vet ací la benvinguda que ens ha fet els Ports, aquesta comarca excelsa de l?interior valencià.

Perquè no ens quedem erts, i el foc espante la humitat, ens arriba Delfí, pastor i amo de la casa que ens hostatja. Delfí és un home d?ací dels Ports, que ha restaurat el molí que fa goig, que en sap de l?ofici, que té cura de porcs, vaques i un parell de cavalls i un ruc. De fonètica extraordinària, va deixant anar l?encenall, i encara algun renec per com ha costat d?encendre la llar (la llenya és tan humida que no s?agafa de cap manera). Finalment l?ajude, no sense rebre els bons ànims d?un home que es desviu per atendre?ns.
S?ha fet de nit, plou, i ens repartim les cambres. Sense gaires problemes, anem escampant les pertinences, els nous colons residents d?un casalot amb història.

Preparem el sopar, pit de pollastre, amanides, cuixot i vi de la terra, un Requena-Utiel dels cellers Gandia que ens ha eixit millor que no pensàvem, pel preu sobretot.

Abans de tot això, i encara sense una hora fixa que ens obligue a llevar-nos demà, apareix a la conversa la quantitat de gent que al nostre poble treballa sota mínims del salari mínim interprofessional. Dic que no, que no pot ser, que no fóra legal, avui, tanta injústicia, Però insisteixen, que hi ha que vivim en els núvols, i que ho poden comprovar, tantes vegades com vulga, si els ho demane. Ep, ací entrem en un tema que ens portarà temps i no vull destorbar més. És el primer dels dies que serem a la Mata, als Ports de Morella, i n?hi ha prou. Som enmig d’un prat gran, amb quatre xops centenaris però malalts, amb el rondineig del riu Cantavella; hi passem el cap de setmana de Sant Vicent, que a València és festa, quart i cinqué dia de Pasqua.

Fa uns dies que regire el passat i el present dels meus, ja ho he dit. Entre fantasmes, pense el futur que ells no pogueren ordir. Tot això perquè veig fugir la vida de poble, i no ho podem impedir. Llavors apareixen tot de vells, els meus iaios per exemple, que no feien versos, però cantaven més que no cantem nosaltres. Supose que també somiaven que, els seus joves néts, molts anys després de la seua mort, en conservarien un record. És això que de vegades torna com una ombra, un fantasma, que de sobte ja se?n va. Què vols conservar, ara? Ja no pots salvar-los res, però rente una part de la consciència, la mala consciència d’estar en deute. Pel que no vaig fer, per tot allò que no vaig gosar contar-los, llavors; sé que una part de la història els la dec. Angoixa i goig, i tants records, fins i tot malentesos, i vanitat, pura vanitat. Avui que es fa més evident el declivi de comunicació entre iguals. Amb ells presents, com ho podia entendre. Com de difícil és entendre?s entre generacions, entre fantasmes vells i vells fantasmes.

Finalment no em vaig llevar d?hora. L?encontre de mare i fill el vaig sentir des del llit, que els trons i les traques despertaven els morts. Ens havíem gitat tard, així que m?havia deixat anar sense contemplació. Els diumenges els aprofite o els desaprofite, segons com es compte, per això. A la vesprada hem fet el tradicional berenar de Pasqua amb els amics d?Olocau, al cor de la serra Calderona. Hem arribat els últims, perquè encara remugàvem l?arròs de paella i no volíem començar una altra vegada sense haver deixat anar una mica de temps. Marga ha vingut a trobar-nos i ens ha pujat fins a la bassa de l?Amara, excels topònim, entre garroferes, sequiols d?aigua que, amb la pluja d?aquests dies, desaigüen amb joia al Carraixet, entre marges i ribassos centenaris. Les garroferes formen ací les macollades; segons el mestre Ferran Zurriaga, autèntiques obres d?art de la natura i el paisatge. Des de l?era contemplem el poble, a baix, i riem i ens parlem d?anècdotes de fa un any. Fa justament aquest temps que érem ací, en aquesta era i amb el mateix berenar: els xiquets, mona, jocs de corda i a córrer l?aventura (ep, la bassa de l?Amara és tancada amb una reixa de protecció). Un colp els menuts han sigut servits i van a la dula del camp, Marga i Pepa estenen les estovalles i comencen a exposar les coques i les viandes ?els panous d?Olocau s?han de tastar [si mai veniu, de penitència per no respondre alguns comentaris, us promet de portar-vos la berena], marinetes de sobrassada, llonganissa de pasqua, sardina de bota i pa torrat, que la mare de Montse ha preparat especialment, vi, coca d?anous i panses, i café? Caram, la intendència dels amics d?Olocau és un àpat de déus, que mereix allò que celebrem: festejar la vesprada de diumenge de Pasqua amb els amics i els xiquets, davant la immensa penya d?Olocau, davant Ca la Senyoria i la torre de Pardines, al peu del Puntal dels Llops.
La toponímia sàvia, intel·ligent, això commemorem cada any, com un regal dels habitants d’aquestes muntanyes. Amb la litúrgia que mereixen els rituals i bon profit.