Ulisses20

Fa uns dies que regire el passat i el present dels meus, ja ho he dit. Entre fantasmes, pense el futur que ells no pogueren ordir. Tot això perquè veig fugir la vida de poble, i no ho podem impedir. Llavors apareixen tot de vells, els meus iaios per exemple, que no feien versos, però cantaven més que no cantem nosaltres. Supose que també somiaven que, els seus joves néts, molts anys després de la seua mort, en conservarien un record. És això que de vegades torna com una ombra, un fantasma, que de sobte ja se?n va. Què vols conservar, ara? Ja no pots salvar-los res, però rente una part de la consciència, la mala consciència d’estar en deute. Pel que no vaig fer, per tot allò que no vaig gosar contar-los, llavors; sé que una part de la història els la dec. Angoixa i goig, i tants records, fins i tot malentesos, i vanitat, pura vanitat. Avui que es fa més evident el declivi de comunicació entre iguals. Amb ells presents, com ho podia entendre. Com de difícil és entendre?s entre generacions, entre fantasmes vells i vells fantasmes.