ALBERT CORTES MONSERRAT

La curiosa legalitat espanyola farà que un candidat socialista amb el suport de tot el nacionalismes espanyol o constitucionalisme com li diuen ells, els dos son iguals de nocius, accedeixi a la presidència basca, i culmini un procés llargament buscat, i què el gran damnificat, el PNB purgarà els seus pecats d’aliances i el voler treure profit de la trampa electoral, participant en el joc.

Com ha dit en Patxi López, el  PNB no es una religió i pot passar a l’oposició com tots els partits, això seria cert  amb unes eleccions normals i democràtiques, però s’oblida que els resultats adulterats per la ilegalització d’una bona part de la societat no es la millor manera d’accedir a un càrrec com aquest, i on obtindrà la legitimitat espanyola, que es molt poca cosa, però no la de la societat basca, cosa crec difícil de suportar.

Des de Catalunya les veus dels partits ja s’han fet sentir, i un cop mes son força decebedores, confirmant què cal una regeneració amb urgència per eliminar tanta mediocritat acumulada.

En un exercici de cinisme majúscul Alicia Sanchez Camacho ho resumeix dient que les comunitats no volen mes governs nacionalistes, i què la propera a caure serà Catalunya. Un anàlisi molt mesquí, ja què si analitza el percentatge de vots bascos o espanyols, la majoria es clara, un altra cosa es el frau de la il·legalització per arribar al poder, però què no hi barregi el poble amb aquesta dictadura organitzada.

El PSOE-C, en boca de Miquel Iceta, i preveient que el seu partit mare amb en Zapatero al capdavant quedarà orfe d’aliats, insta a CIU a una major implicació en la política espanyola, fent la feina bruta que els manen des de Madrid, què dit sigui de pas es la seva màxima preocupació.

CIU, en boca d’Artur Mas, ja ha dit què no poden fer de salvavides del PSOE, però que si hi ha gestos cap a Catalunya, la situació pot canviar, es a dir, deixen la porta oberta per aprofitar la ocasió, i recollir les engrunes que vinguin des de Madrid, oblidant tots els incompliments i greuges durant tants anys cap al territori, i oblidant també que aquesta situació de frau electoral sense precedents es en part responsabilitat seva, ja què van votar en el seu dia favorablement a una llei de partits totalment antidemocràtica.

Per seguir la línia, la direcció d’Esquerra en boca de Joan Ridao, s’ha tornat a cobrir de gloria amb les seves declaracions, ja què ens diu que si el soci preferent a Madrid, el PNB perd la presidència,  PSC, CIU i ERC passaran a ser mes decisius en el Congres, i seran decisius alhora de desencallar temes que afecten a Catalunya.

Segueixen amb la seva visió de curta volada, i les seves quotes de poder com a únic objectiu, com a voltors esperen recollir les molletes que els llenci Zapatero a canvi del suport, la mateixa tàctica que tant be ens ha funcionat durant els últims 30 anys, i respecte al decisius què seran els diputats socialistes catalans ja es veritablement absurd, ja què mai han votat a favor de Catalunya, i sempre a les ordres del PSOE, cosa què seguiran fent peti qui peti, i més quan a la Generalitat tenen el suport de la crossa republicana què ha renunciat a qualsevol objectiu nacional, i segueix encisat amb el poder socialista que al mateix temps va espanyolitzant el territori a marxes forçades.

No es podia esperar gaire cosa mes d’aquests personatges, que amb la dignitat perduda esperant el moment que el poble els talli les ales fart de tanta comèdia i falsedat.  Ara senzillament i independentment del que succeeixi a Euskadi amb el seu futur govern, dir no a qualsevol col·laboració amb l’Estat era la resposta.

La presa de pel ha arribat al límit, i les ments colonitzades dels nostres politics no veuen ni volent trencar els lligams i aplicar el dret a decidir fins al final amb totes les conseqüències, cosa que de moment ja ha proposat els organitzadors de la plataforma Deu Mil a Brussel·les, on a part de la històrica manifestació de dissabte, preparen un iniciativa legislativa popular per convocar un referèndum d’autodeterminació per setembre del 2010, i per fer arribar al parlament aquesta proposta, i què els partits es mullin d’una vegada per totes en aquest tema tant amagat com el percentatge de vots nuls a Euskadi per vergonya de qualsevol institució democràtica.