CASOS SEMBLANTS: CATALUNYA I ALEMANYA
Realment, a nivell europeu entenc perfectament que Alemanya vulgui unes garanties alhora de deixar diners, per estats que simplement s’han aprofitat per viure de rendes, per damunt de les possibilitats reals, i amb una disbauxa que ara amb època de crisi va sortint a la llum amb tota la seva cruesa. Un sistema podrit, on Alemanya vol parar els peus, ja que te el poder per fer-ho, no vol viure indefinidament un espoli com el que pateix Catalunya, i que malauradament al no ser un estat no te les eines per poder aturar-lo, més enllà del victimisme i la resignació. Crec que aquest escrit de l’Agusti Bordas ho defineix amb força claredat.
Alemanya té raó
“Els ciutadans alemanys tenen el dret a imposar la seva ètica ciutadana als habitants de l’Europa mediterrània”
El compte enrere fins a les eleccions legislatives gregues del 17 de juny –considerat com un referèndum de facto sobre la continuïtat de Grècia a la zona Euro– continua avançant en un clima d’angoixa profunda a nivell global. No obstant, em temo que Grècia ja ha esdevingut una causa perduda. Fins i tot tenint en compte una possible victòria dels conservadors de Nova Democràcia, no hi ha cap garantia que les condicions establertes en el rescat de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional siguin respectades pels hel•lens a mitjà termini. El drama grec és evident: per permetre que Grècia romangui a l’Eurozona, caldria que els grecs deixessin d’actuar com a tals.
A l’altre extrem de la Mediterrània, encara cal esbrinar els resultats de l’auditoria del sector bancari espanyol, que podria confirmar la necessitat d’injectar fins a 200 miliards d’Euros per estabilitzar la banca hispànica. Així doncs, no deixa de ser sorprenent que un banquer com Emilio Botín cregui que 40 miliards d’Euros serien suficients per netejar els actius tòxics de Bankia, Catalunya Caixa, Novacaixa Galícia i Banc de València i, de retruc, afermar el sector bancari espanyol sencer.
Davant la colossal dimensió del problema bancari espanyol –fora de l’abast del govern de Rajoy– i la proximitat de les eleccions gregues, el famós “tallafocs” bancari europeu caldria que prengués forma aquesta setmana mateix. Així com la discussió sobre els Eurobons –l’altre gran debat europeu– pot quedar posposada fins la cimera de la UE del 28 i 29 de juny, la recapitalització bancària s’hauria d’anunciar i consolidar el més aviat possible. La Comissió Europea ja ha acceptat la recapitalització directa de la banca sense haver de passar pels estats –creant una unió bancària europea– i l’únic escull ha esdevingut la coneguda oposició del govern alemany a aquesta opció.
Amb raó, l’executiu d’Angela Merkel ha de continuar insistint en la necessitat que els rescats s’efectuïn mitjançant els Estats per poder condicionar els préstecs. Donada la incapacitat i informalitat de les autoritats espanyoles, la precaució de la Cancellera alemanya és justificada i comprensible. Cal replantejar les regles de joc per garantir la conducta apropiada del govern espanyol a mitjà i llarg termini, sense que l’ajut alemany pugui ser entès com una recompensa al mal comportament mediterrani.
Els ciutadans alemanys tenen el dret a imposar la seva ètica ciutadana als habitants de l’Europa mediterrània. Si es demana una unió fiscal i financera, cal crear una inspecció d’hisenda europea per garantir el pagament d’impostos a l’Europa meridional amb l’objectiu d’eradicar-hi el frau fiscal i l’economia submergida. Així mateix, caldria que les despeses en matèria d’infraestructures fossin validades per la Comissió Europea. Si es demanen diners teutons, és just que els països receptors estableixin la mateixa edat de jubilació, co-pagaments sanitaris equivalents i idèntics protocols pel subsidi d’atur existents a Alemanya. Finalment, si es pretén donar diners a les autoritats espanyoles, cal que els delictes de corrupció política siguin investigats i jutjats per autoritats independents europees.
No és cert que la solució a la contingència present sigui demanar “més Europa” en un sentit genèric, sinó que cal exigir un determinat model d’Europa, és a dir, la praxi i virtuts septentrionals. Podrem donar la crisi per bona si, com a resultat final, s’erosionen els calamitosos Estats-nació de l’Europa mediterrània, requisit indispensable per assolir una veritable Federació europea de nacions.