Ulisses20

L’home més decisiu ara mateix a Europa, és aquest refillet de Putin, que ha posat a l’alçada d’un cuc de què som capaços els homes. Encara al segle XXI, la guerra és l’única resposta d’un home amb prou poder davant un conflicte polític, una guerra i posar un país sencer contra les cordes: malgrat les protestes internes, la manifestacions en contra, la carta dels científics o dels intel·lectuals. Putin és el mascle, un home per damunt de tot, a cavall d’un tanc que apunta contra escoles, hospitals, asils, o ves a saber que més. Perquè els assassins, cada nit tornen a casa i expliquen als seus —a la dona, als fills, als pares si encara els conserven—, que aquell dia han mort uns quants milers d’homes i dones, i xiquets, qui siga que s’haja posat davant les seues bombes. Ell tot solet, ves si sóc fort i ben parit, es dirà, ha sigut capaç de matar milers de veïns només perquè li ha eixit dels ous del mascle que pega un colp damunt una taula llarga i fa tremolar un continent.

Els estats, una majoria, són això encara, malgrat Cezanne, Wiggenstein, Vivaldi, Joyce o el mateix Tolstoi: territoris governats per mascles capaços de decidir per damunt dels drets humans o la bellesa de la vida. Assassins com en Putin, hi ha al capdamunt de molts estats que ara mateix fan com que s’agafen el cap, per aquella cafrada del rus: però en realitat dissimulen, perquè molts farien gairebé el mateix: traure la força del mascle si la democràcia els apreta massa. Encara sort que no tots tenen el poder d’aquell boig rus, el mascle assassí Putin, però si fa no fa, només l’enveja amb què el miren no amaga de quina cosa serien capaços, tants inútils com governen mig món. Justament, perquè mig món i potser que l’altre mig també, és a mans dels més incapaços de cada estat. Una majoria, pobres, que es pensen per damunt dels valors universals, de la vida dels drets.

Putin és un assassí, sens dubte. Ho ha sigut sempre, i sap que molts dels morts del seu país, han sigut provocats pel deliri, de creure’s que ha de perpetuar-se per sempre i contra tot. No sap l’homenic, o potser perquè ho sap tan bé, com de petit és realment, als ulls de la intel·ligència i del coneixement, ell i tots els assassins del món.

Ahir per això, vaig dir als xiquets que llegiríem Akhmàtova, la poeta que va perdre la família també a mans dels polítics russos de torn durant el segle XX, mentre ella maldava per protestar i escriure, des de la tristesa i la impotència, contra tots els Putins que encara havien de venir.

LA TORNADA A TSÀRSKOIE SELÓ

Anna Akhmàtova

Totes les ànimes de la gent que estime

són enmig dels estels: quina sort, ja no tinc,

doncs, ningú més per perdre i puc plorar!

L’aire d’ací convida a repetir cançons.

Un desmai tot d’argent, a la ribera,

va acaronant les aigües resplendents de setembre.

Des del passat es dreça la meua ombra

silenciosament i em ve a trobar.

Per més que pengen tantes lires d’aquest brancam

hi ha lloc —sembla— també per a la meua,

i aquesta pluja dolça, assolellada,

ve curulla de bones noves, de conhort.

Vaig acabar demanant als xiquets, abans que celebràrem el Carnestoltes, quins versos  llegirien avui els xiquets de quart de primària a Kiev i a la resta de ciutats d’Ucraïna. Però era una pregunta retòrica, evidentment.