Primer dia de confinament a la classe, després que el virus ens ha pegat tan fort que hem sobrepassat l’estadística: més de deu casos, xa, i ara ja no podem ser a classe, ni aprendre presencialment. Així que ens hem passat el dia connectats, a través del meet.jit.si. Paciència. Per ser la primera vegada que treballem d’aqueixa manera, trobe que la resposta ha sigut molt positiva. Moltíssim. Els he demanat que facen una crònica de cada dia, crònica del confinament de casa estant, jo també en faré i ens n’enviaré una. Cada dia. Almenys que cadascú explique allò d’especial, de diferent, de més interessant.
Des d’aquell confinament tan auster, d’ací poc farà dos anys, quan va començar aquesta pandèmia alà per març de 2020, que no vivíem aquesta situació extraordinària, a més, cal afegir ara com pega de fort als alumnes més joves, malgrat que n’hi ha que els passa ràpid: mal de cap, temperatura altíssima, i un bloqueig general que no els deixava ni apropar-se a la pantalla.
Però hem fet dos grups de treball per al matí, sempre més profitós (!), i tres grups de lectura perquè la vesprada tinga el suc mereixedor de la poesia excelsa. A la vesprada, hem començat de llegir el llibre 66 Poemes imprescindibles per a joves, una tria de la professora Montserrat Ferrer que va publicar Tàndem en els anys noranta i ara ha reeditat Bromera. Si en aquell moment no me’n vaig adonar, ara mateix aquesta joieta és una mostra dels poetes del país i una breu selecció (dos poemes per cadascú) que abasta un temps ample i una tria de noms que farà apamar als joves la categoria del que som els valencians, com a poc, en el panorama europeu de la poesia. Valencians, catalans i illencs…
Avui hem llegit online, i m’he quedat bocabadat de com han llegit tots els xiquets que ho han pogut fer, Carles Salvador, Miquel Costa i Llobera i Vicent Andrés Estellés: Canyar, el Pi de Formentor i Assumiràs la veu d’un poble, una tria per començar que no és minsa ni gratuïta. Una tria per esbatanar l’esperit i l’estima del nostre “cor” per la bona literatura. I encara de regal, agafeu-vos al selló, hem llegit Llorente, què què, el poema decadent “Vora el barranc dels Algadins”, que jo pensava que seria més senzill, però que amb les formes arcaiques, no penseu que es fa fàcil de fer llegir a veus encara tendres que aprenen estàndars sucats i justos:
no té lo món millor, volguts records de ma infantesa, lo vent batent ales lleugeres, qui oir pogués sa xiscladissa, l’aigua corrent los camps anega, en sos espills lo sol llampega, caçadors destres, a joca van d’ànecs silvestres, jo no podré gojar ja d’elles, vora el barranc dels Algadins…
Demà afegirem a la lectura d’aquests quatre trumfos, la poeta Maria Mercè Marçal, un altre alè sens dubte per encoratjar els lectors joves a enamorar-se’n completament, de la lectura i de la poesia…
“Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.”