ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

AL MARGE DELS PARTITS

General

El procés que vivim per culminar la independència ja votada i declarada en cambra parlamentària viu els darrers 3 anys podriem dir dues velocitats. Una a l’exili i l’altre en el propi país amb unes institucions totalment en quarentena.

El resultat del suplicatori d’ahir, encara que amb derrota ja esperada i la pérdua de la immunitat per part del nostres 3 eurodiputats, per força també s’ha de veure en clau positiva ja que el percentatge de vot negatiu a aquest suplicatori polític instigat per l’Estat espanyol va ser el més alt mai vist a la Cambra, en un procés ple d’irregularitats i de pressions fora de control, una bona part dels eurodiputat van fer el que crec que tocava, ja que ara el problema català oficialment te una nova implicació amb la cambra europea i per tant allò de l’afer intern ja hauria de formar part del passat, de fet Alemanya avui en un dels seus mitjans més influents ha estat molt critica amb el resultat i les formes, avaluant les conseqüències futures que se’n poden derivar.

La justícia europea ha anat esmenant l’espanyola fins arribar a dir que no podia assegura els drets dels acusats, el mateix que qualsevol dictadura amb un sistema judicial polititzat i al servei dels interessos del règim. Es de fet una feina que fa guanyar presència, visualització i possibles suports en un futur.

A Catalunya, degut per una part a la repressió ferotge que ahir va viure un nou capítol amb la revocació del tercer grau dels presos polítics per part d’una Fiscalia amb la revenja com argument i també les reaccions d’un PSOE en el Govern que va tergiversar els resultats a Brussel·les com una validació a la Justícia espanyola i un Estat de dret inexistent en la forma i en el fons. Tot això fa més urgent que mai expressar amb claredat que no hi pot haver cap taula de diàleg, que aquest es impossible, que no es pot apuntalar les institucions espanyoles de cap forma amb aquestes condicions. Ser conscients que l’únic camí clar es deixar de banda els interessos dels partits i com a societat civil dir prou, i un cop passada la pandèmia sortir al carrer per aturar-ho tot pacíficament però amb tota la determinació per reclamar acabar aquest procés i fer que altres actors es vegin forçats a intervenir. Tota la resta es fum de consum propi que no ens mereixem.

La bona notícia, es que nomes depén de nosaltres i al marge dels partits.

ESQUERRA ESPANYOLA

General

El Govern espanyol autoanomenat el més progressista de la història format per PSOE i Podemos, no es res més que una caricatura retrograda al servei d’aquesta altra pantomima anomenada democràcia espanyola i els fets van donant llum tossudament a aquestes afirmacions.

Ahir veiem com el Ministre de Cultura espanyol donava el primer toc al flamant President blaugrana Joan Laporta, dient que no pot posar el Barça al servei de la independència. Per altra banda avui davant la retirada a l’Eurocambra de la immunitat al President Puigdemont, Comin i Ponsatí, la Ministra d’Exteriors ha dit que es un vot de confiança a la justícia espanyola on no es pot aprofitar el càrrec a Europa per evitar la mateixa, que es un conflicte intern que es resol a Espanya amb un estat de dret sòlid i parla d’una taula de diàleg per buscar solucions acordades.

Aquesta es l’esquerra espanyola, aquella que per exemple a Catalunya veta a Junts en un mateix Govern però es deixa donar suport per Valls a l’Ajuntament de Barcelona per aconseguir el poder. Tornant als exemples, veiem el tarannà del Ministre de Cultura i Esports que en condicions normals donaria la felicitació a la victòria tant contundent d’un candidat a un del clubs més importants del món, i no tant sols no fa això, sinó que amb la seva obsessió malaltissa adverteix Laporta saben del seu independentisme i donant a entendre que evidentment no li agrada el resultat democràtic i alhora traient la conclusió personal que si el candidat no fos independentista mai advertiria al mateix sobre barrejar la seva ideologia amb el club.

Pel que fa al resultat ja previst del suplicatori desprès de les pressions insistents espanyoles, permeses per vergonya del prestigi de l’Eurocambra. Parla de vot de confiança a la justícia, quan cada euroordre ha estat rebutjada i recordo amb la del Conseller Puig a Bèlgica la resolució deia entre d’altres coses per no poder garantí que Espanya respectaria els drets del mateix, més clar l’aigua, parla de conflicte intern quan parlem d’un Estat de la Unió Europea, teoricament un espai de respecte als drets humans i democràtics, que han saltat pels aires a l’Estat espanyol una vegada i un altra. Rebla el clau quan parla d’una taula de diàleg per arribar a solucions, quan han utilitzat la violència contra la ciutadania per evitar el vot de la gent, quan han fet un cop d’Estat a Catalunya en forma de 155, una repressió ferotge, uns judicis sense cap garantia i gaudir de l’honor de tenir presos polítics amb acarnissament sobre les seves persones, i cantants coartat de la seva llibertat d’expressió, en definitiva una Dictadura normal.

Aquesta es l’esquerra espanyola.

EL FEMINISME DELS TROLLS

General

Joan Laporta ha guanyat les eleccions del Barça i crec que es una alenada d’aire pel club i per deixar enrere aquest periple tant gris i amb una gestió tant pessima. De totes maneres i aprofitant que avui es el dia de la dona voldria centrar-me en una anècdota que ahir va corre per les xarxes i mitjans amb insistència.

Vam veure per molts mitjans que Laporta s’havia fet una foto amb una noia d’esquena i que al marxar li deia que quan tingues 18 anys el truques, acompanyat de les imatges de tota l’escena, immediatament el que jo anomeno trolls del feminisme, van acusar de masclisme al President i exigint responsabilitats i rectificacions amb aquesta simple base. Segur que alguns tenien alguna intencionalitat política, ja que l’independentisme de Laporta no es ben vist per segons quins sectors ancorats al règim, però un altra part era simplement per seguir aquest discurs que sembla ens vol prendre a tots per estúpids.

Ja al vespre, va ser la noia que va explicar com va anar tot, i resulta que el context era la mare que li va demanar a Laporta una foto amb la nena, que va resultar ser una noia de 30 anys, provocant les bromes de tots i culminat amb la frase abans esmentada al marxar el President, sense cap altre tipus de connotació. Aquesta explicació va ser fugaç, però la xarxa i els mitjans van anar plens tota la tarda amb aquesta mentida i mil acusacions sense saber el més important que era el context en que havia passat això.

De fet, aquests gurus en aquest cas del feminisme com en d’altres coses que pretenen inculcar uns mantres amb una societat que haurà de medir cada paraula i cada gest sense ser apedregat a la plaça pública, i crec que cal dir prou i tornar al sentit comú. Una cosa es assetjament o simple mal gust i l’altra es en un context determinat no pode fer broma de tot. Una cosa es demanar quotes de dones en totes les institucions i l’altra es que per justificar això, es deixi de banda la qualitat, sigui el genere que sigui per artificialment cobrir quotes sense solta ni volta, una cosa es demanar salaris iguals per la mateixa feina, que seria evidentment just, i l’altra es no exigir el Govern de torn, ara l’autoanomenat més progressista de la història i bandera del feminisme per legislar i obligar per llei aquesta fita.

Crec que aquests trolls de les xarxes en aquest cas fan molt mal a unes reivindicacions justes en un món que no ho és en molts aspectes.

TORNA EL BORBÓ DEL “A POR ELLOS”

General

Avui torna el Felip VI acompanyat de Pedro Sanchez, el mateix cap de Govern i del partit que repetidament ha dit no a investigar res de la monarquia, per més proves que hi hagi. Dit d’altra manera un element més de protecció del règim del 78 amb total impunitat per la seva estructura.

La visíta del Borbó, es precedida per les anteriors que ha fet, on pràcticament ha vist com anava amb una bombolla, allunyat de la societat i simplement per cobrir un expedient que naturalment sense la participació i reconeixement ciutadà no te cap valor i ja hauria de fer reflexionar que no es benvingut en aquestes terres. Sap perfectament que va ser ell i nomes ell validant i estant al costat del “a por ellos” va trencar qualsevol pont amb la ciutadania catalana, i això no s’oblida, ni es pot perdonar, es una peça més del Règim, del qual tota un estructura corrupta es al seu costat per damunt dels drets de la societat i de qualsevol llum democràtica.

El motiu es la visita de la fabrica SEAT a Martorell, curiosament la mateixa que va trucar personalment perquè abandones Catalunya fa 3 anys, com de fet van promocionar amb moltes altres empreses, cal tenir barra. Els escàndols de l’Emerit amb la seva vida regalada a Abu Dhabi sense cap control a la vista per la seva corrupció económica, i afegit amb tot el cost de seguretat i visites al mateix pagades per l’Estat amb la vacunació de les germanes del monarca actual com a colofó, fa que sigui un escàndol la seva sola presència.

Per altra banda, totes les concentracions de rebuig, com sabem seran moltes i convenientment allunyades de l’objectiu per les forces policials per intentar una imatge falsa de l’acte que ja ningú es creu. Arribant al punt de que els mossos han fet despenjar una pancarta en un pont de l’Autopista “Catalunya, no te rei” com ha denunciat l’ANC en una nova mostra de persecució a la llibertat d’expressió en un Estat que ha perdut el nord totalment, i on un cop més el Major Trapero hauria de donar la cara, conjuntament amb el Conseller d’Interior per donar explicacions d’aquestes actuacions al servei del règim i que els allunya de la ciutadania i de qualsevol mostra de ser una policia democràtica.

En definitiva una visita de la vergonya, on cada cop queda més clar que Catalunya es tractada com a terra conquerida i on el rebuig i el lema “ni oblit, ni perdó” es més actual que mai.

LI PODEM DIR DICTADURA

General

Les noves onades de repressió absoluta sobre Catalunya arrel del seu conflicte polític i democràtic ens fan pensar que cal treure la vena dels ulls als nostres representants i veure amb qui i que ens enfrontem i com anomenar-lo per actuar en consonancia.

Ahir veiem com entraven per la porta del jutjat els cinc juristes de prestigi i acadèmics que van ser elegits per ser síndics en el referèndum d el’1 O i poder garantir el bon funcionament del mateix. Ara s’enfronten a penes de gairebé 3 anys de presó i la Fiscalia els acusa de desobediència greu i usurpació de funcions. De fet ells van ser triats pel Govern català i un cop la Justícia espanyola els va inhabilitar no van poder complir les funcions assessores encomanades, alhora que tampoc van usurpar la funció a ningú, ja que com altres cops i degut al seu prestigi acadèmic donaven la seva experiència per un procés en aquest cas validat des de la Generalitat.

Les amenaces sobre ells, van ser objectiu espanyol per intentar que el Referèndum tingués les mínimes garanties i dificultar la seva realització i possible validació internacional posterior. Ara amb aquesta ratzia contra tot el que va desafiar l’Estat amb la democràcia i les urnes com armes poderoses ens trobem que poden ser condemnats per això. Tanmateix es el fil argumental que hem vist des de fa 3 anys i com funciona el anomenen repetidament una democràcia plena i el que des del costat català participant en els seus organs i donen validesa.

Aquesta errada estratègica, crec que pot ser la clau de volta del conflicte. Veure que parlem de sobiranies, de territori i que així actua la part que te totes les eines i els pocs escrùpols per fer-hi front envers una part sense reconeixement i amb el lliri a la mà.

Caldria comença a dir que efectivament això no es una democràcia plena, ni tant sols democràcia, es una continuació de la Dictadura amb greus retallades de drets per la societat, i greus mancances que impedeixen i censuren en aquest cas als catalans utilitzant la violència policial en primer terme i desprès la violència estructural en forma de Jutges i institucions amb el suport dels partits del Règim del 78 de la dreta a l’esquerra.

Davant d’això, caldria dir les coses pel seu nom i com a primera mesura deixar de col·laborar en les seves institucions començant per Madrid i els nostres Diputats. El conflicte o s’admet i s’actua en conseqüència o no te cap efecte, i aquest primer pas i no col·laborar en cap institució espanyola seria un missatge molt potent per començar a obrir els ulls i deixar aquest stablishment català descol·locat per un procés que ara si aniria de debó i amb credibilitat.

DONAR LA CARA

General

Realment, ser un símbol es una responsabilitat, i com diu en Bernat Dedéu, el Major Trapero amb la seva actuació i gestió amb els atemptats a la Rambla i posteriorment amb l’actuació dels Mossos el dia 1 d’octubre es va convertir en un heroi segurament amb mereixement per la seva professionalitat molt per damunt de les autoritats en la materia espanyoles. De fet, el seu judici va formar part de la venjança i repressió existent i sortosament en va sortir indemne i restituit. He de dir que no em va agradar la seva confessió sobre la detenció del President, i ara tampoc m’agrada viure en el seu amagatall sense donar explicacions sobre les actuacions dels Mossos aquests dies. No crec que sigui la millor manera de mantenir la seva condició d’heroi.

On ets, major Trapero?
Bernat Dedéu

Per Barcelona corre la brama segons la qual el dia en què els Mossos van encapsular una colla de conciutadans al barri de Gràcia (i per “encapsular” entendríem arraconar la penya amb l’únic objectiu de repartir hòsties sense aturador), el major Josep Lluís Trapero es trobava en un furgó de la policia catalana dirigint personalment la carnisseria. A servidor, que no és periodista de carnet, això de les enraonies sempre li ha fet molta mandra, però no deixa de ser curiós que un personatge amb tanta projecció mediàtica d’ençà del 17-A i del seu posterior procediment judicial, ara romangui desaparegut amb una discreció quasi franciscana. Barcelona no és Kabul, ni els carrers de l’Eixample un nou Vietnam (com així pregonen els articulistes de La Vanguardia), però després d’una setmana d’aldarulls al carrer potser seria oportú que el major es dignés a aparèixer.

El cas de Trapero és ben curiós, fins i tot m’atreviria a dir que únic al món. Després del 155, el capatàs de la policia ha estat l’únic càrrec públic important de la Generalitat a qui s’ha atorgat el do màgic d’allò que tal dia en diguérem la “restitució”. La cosa té gràcia, car Trapero va expressar en un tribunal enemic que havia ordit un pla amb el noble objectiu de detenir personalment el president de la Generalitat, en cas que aquest hagués gosat mantenir operativa la DUI (com havia promès als ciutadans, dit sigui de passada). Això no va obstar perquè Torra restituís aquest policia (que, voluntàriament o inconscient, s’havia convertit en un heroi del processisme després d’haver mort els conciutadans gihadistes que decidiren fer egosurfing per la Rambla) ni tampoc perquè el semigovern d’Aragonès i Miquel Sàmper hagi decidit prescindir dels seus benignes serveis.

Trapero ha estat intocable pels independentistes, també per la judicatura espanyola, i ara sembla que la seva presència quasi angèlica li permeti exercir com a última instància de la policia catalana sense donar cap mena d’explicació pels nou ulls i un testicle que la nostra benemèrita amb espardenyes ha robat als organismes de la conciutadania. Pere Aragonès va trigar quasi una setmana a manifestar-se pels aldarulls a la capital, posant-se al costat dels botiguers amb aquell aire d’Artur Mas amb peus alçats que va agafant a dia que passa. Quim Torra, ja ho vaig escriure, ara fa de tuitaire retirat (pagant tots, of course) i es dedica a esmenar el conseller que ell mateix havia nomenat. Però Trapero roman silent com la Verge Maria, amagat com quan Pilar Rahola es queixava que l’havien apartat del seu tron per deixar-li fer només fotocòpies en un despatx ombrívol.

On ets, Josep Lluís? No tens res a dir, estimat major? T’ho repetiré, perquè consti en acta. Portem nou ulls i un testicle menys a les espatlles. Hem fet samarretes amb la teva figura, t’hem anomenat TrapHero i fins i tot t’hem aplaudit quan feies entrada als restaurants on anaves a sopar amb la parentela i els amics. Et paguem gustosament el sou, i mira si ens agrada pagar que fins i tot no m’estranyaria que t’haguéssim sufragat la minuta i les llàgrimes honestes de la gran Olga Tubau. Diria que ens ho mereixem, Josep Lluís. Surt del furgó, treu el cap i digues alguna cosa, major, que això d’amagar-se rere la placa no fa de bon policia. Ànims, heroi, que tu pots.

LA REPRESSIÓ ESTRUCTURAL

General

La querella de la Fiscalia pel President Torrent i els membres independentistes de la Mesa per desobediència, concretament per les resolucions aprovades a favor de l’autodeterminació i un altre per la reprovació del Rei es una prova més de les estratègies de l’Estat que haurien de fer reflexionar.

En Torrent ens diu que volen convertir la Mesa en un organ censor, i efectivament es així. Aquesta mateixa argumentació ja va ser utilitzada per la Presidenta Forcadell i ho ha pagat amb la pena de presó que encara compleix. De fet els dos tenen tota la raó, una Mesa d’una cambra parlamentària ha de promoure el debat i donar tràmit a les resolucions que presenten els grups per exercir les funcions que un Parlament gestiona. No pot prohibir debats per incomodes que siguin, ni censurar a cap grup. Tots sabem que això funcionava així fins començar el procés cap a la independència tant al carrer com amb les majories parlamentàries a la cambra catalana per part dels grups que l’impulsen, llavors l’Estat ha tret la seva via repressora i senzillament com la més vulgar de les Dictadures utilitza la censura i la prohibició en benefici dels seus interessos deixant els drets democràtics de la societat en res.

De totes maneres, aquesta querella estava guardada al calaix de feia mesos i curiosament el moment que sembla es pot exercir aquest 52% de vot independentista amb un nou Govern dels tres partits, ho preten dinamitar i fer un nou avis a navegants per les properes persones que exerceixin els càrrecs claus del país. La cultura de la por i de l’amenaça amb el braç armat de l’Estat via judicial o policial, de fet com deia com qualsevol Dictadura, res estrany per aquest camí.

Tanmateix fa riure, que Torrent presenti aquestes queixes, i se l’acusi de desobediència, quan tota la passada legislatura ha obeit cegament i ha estat un dels braços executors de les paranoies i imposicions de l’Estat, recordem que no va deixar investir el President Puigdemont, va treure el vot al President Torra, va fer perdre la condició de diputats o va deixar que es publiques al llibre oficial parts del que havia resolt la cambra per posar uns exemples, portant aquesta deriva a deixar el Parlament en pràcticament res i els drets de la ciutadania de retruc en paper mullat.

Crec que ara hauria d’aprendre la lliçó que ja haurien de saber que Espanya mai perdona segons que, i per molta obediència que hi hagi al final no serveix de res quan els interessos així ho manen.

Una repressió estructural que no admet dialegs ni solucions democràtiques compartides. Que més ha de passar perquè tothom ho tingui clar.

EL RELAT DE LA VIOLÈNCIA

General

Escoltant els debats dels mitjans aquests dies sobre les manifestacions al carrer per Catalunya, sembla que nomes s’insisteix amb una idea bàsica, la violència del contenidors cremats i les destrosses a botigues com element principal sense entrar mai en el perquè d’aquesta situació.

Efectivament, tot el sistema s’ha posat d’acord per posar el focus i presentar els manifestants com a vandalisme organitzat sense solta ni volta. Es un mantra que la gran majoria de partits han fet seu, i on els mitjans inclosos els nostres insisteixen com idea principal. De fet a la pregunta de si ens agraden les imatges de contenidors en flames o destrosses de diversos àmbits, evidentment es quasi impossible de no contestar que no ens agraden i efectivament si no ampliem el focus així es. Aquest parany en el relat fa que l’opinió pública es quedi amb aquest context i oblidi cap pregunta que incomoda al sistema.

Tanmateix, la violència policial sembla ser que es legitima sempre, i les persones que la reben injustificadament tenen menys importància que els contenidors cremats i com a molt posem l’excusa de la mala praxi que cal ser investigada, quan tots sabem que mai s’ha arribat al fons del tema. Encara esperem per exemple una compareixença del Major Trapero per donar transparència en aquests casos i donar explicacions dels abusos policials que hem vist aquest dies.

Evidentment, una bona part de la nostra policia segur que fa una feina exemplar, però algunes peces grinyolen quan les situacions no desitjades es repeteixen en el temps amb total impunitat, de la mateixa manera que això molts ho podrien acceptar, també s’hauria d’acceptar que la majoria dels manifestants que surten als nostres carrers son pacífics i respectuosos amb tot. Això ja sabem que una minoria es la que posteriorment poden fer destrosses i com alguns que practiquen el vandalisme professional aprofiten per viure de la seva delinqüència, de fet ja s’ha vist que hi ha personatges d’aquests d’altres Estats enmig de les manifestacions per fer els seus fins.

Dit això, demostrem que la nostra democràcia es tant feble i el sistema tant impune que pocs es pregunten, si el tipus de societat que hem creat i sobretot en els joves i el seu futur no alimenta aquesta violència, els desnonaments, els salaris miserables, les poques oportunitats, les desigualtats creixents, la perdua de drets i mil problemes més enquistats i propis del mateix sistema com a forma de viure son l’arrel i davant aquesta es normal que molta gent perdi la paciència i davant la indefensió aixequi la veu.

Per altra banda veiem l’exemple de les manifestacions pacífiques els darrers 10 anys i veiem on ens han portat, deixant evident que hi ha d’haver una alternativa que no passi per escoltar el cinisme del relat de la violència.