EL RELAT DE LA VIOLÈNCIA
Escoltant els debats dels mitjans aquests dies sobre les manifestacions al carrer per Catalunya, sembla que nomes s’insisteix amb una idea bàsica, la violència del contenidors cremats i les destrosses a botigues com element principal sense entrar mai en el perquè d’aquesta situació.
Efectivament, tot el sistema s’ha posat d’acord per posar el focus i presentar els manifestants com a vandalisme organitzat sense solta ni volta. Es un mantra que la gran majoria de partits han fet seu, i on els mitjans inclosos els nostres insisteixen com idea principal. De fet a la pregunta de si ens agraden les imatges de contenidors en flames o destrosses de diversos àmbits, evidentment es quasi impossible de no contestar que no ens agraden i efectivament si no ampliem el focus així es. Aquest parany en el relat fa que l’opinió pública es quedi amb aquest context i oblidi cap pregunta que incomoda al sistema.
Tanmateix, la violència policial sembla ser que es legitima sempre, i les persones que la reben injustificadament tenen menys importància que els contenidors cremats i com a molt posem l’excusa de la mala praxi que cal ser investigada, quan tots sabem que mai s’ha arribat al fons del tema. Encara esperem per exemple una compareixença del Major Trapero per donar transparència en aquests casos i donar explicacions dels abusos policials que hem vist aquest dies.
Evidentment, una bona part de la nostra policia segur que fa una feina exemplar, però algunes peces grinyolen quan les situacions no desitjades es repeteixen en el temps amb total impunitat, de la mateixa manera que això molts ho podrien acceptar, també s’hauria d’acceptar que la majoria dels manifestants que surten als nostres carrers son pacífics i respectuosos amb tot. Això ja sabem que una minoria es la que posteriorment poden fer destrosses i com alguns que practiquen el vandalisme professional aprofiten per viure de la seva delinqüència, de fet ja s’ha vist que hi ha personatges d’aquests d’altres Estats enmig de les manifestacions per fer els seus fins.
Dit això, demostrem que la nostra democràcia es tant feble i el sistema tant impune que pocs es pregunten, si el tipus de societat que hem creat i sobretot en els joves i el seu futur no alimenta aquesta violència, els desnonaments, els salaris miserables, les poques oportunitats, les desigualtats creixents, la perdua de drets i mil problemes més enquistats i propis del mateix sistema com a forma de viure son l’arrel i davant aquesta es normal que molta gent perdi la paciència i davant la indefensió aixequi la veu.
Per altra banda veiem l’exemple de les manifestacions pacífiques els darrers 10 anys i veiem on ens han portat, deixant evident que hi ha d’haver una alternativa que no passi per escoltar el cinisme del relat de la violència.