RISCOS IMAGINARIS
Una nova violació flagrant dels drets individuals dels ciutadans negant la posada en llibertat mentres dura el judici als nostres ostatges polítics amb excuses de mal pagador sobre un risc de fuga inexistent com constata José Antich amb claredat en el seu escrit. Alhora el Govern espanyol amb diner públic obre una campanya diuen per lluitar contra els fake news que l’independentisme explicarà durant el judici a nivell internacional i posant al capdavant una exmilitant d’UPyD, on queda clar per on van les línies mestres d’aquest nou escàndol que ens tocarà viure.
Risc de fuga i dret de defensa
José Antich
Unes hores abans que els presos polítics catalans siguin traslladats de les presons catalanes a centres penitenciaris de Madrid, el Tribunal Suprem ha adoptat les últimes decisions respecte a la seva posada en llibertat, que els ha estat denegada. El TS fa esment del risc de fuga existent, de la garantia de defensa que tenen malgrat la seva reclusió i es fa tot un embolic quan explica l’existència d’estructures de poder republicà a l’estranger, en clara referència als exiliats i al Consell de la República.
Tothom sap que les excuses donades pel Suprem són això, excuses. Es poden justificar amb dosi de mala fe o tirant del Codi Penal, però no se sostenen. Avui dia, el risc de fuga queda perfectament anul•lat amb mesures de control telemàtic o amb una vigilància fora de la presó i en règim de reclusió. Si està més que justificada la seva posada en llibertat, que modificaria la seva situació de presó provisional, ho està molt més una llibertat vigilada. Tanmateix, alguns dels presos polítics —la presidenta Forcadell i els consellers Turull, Rull, Romeva i Dolors Bassa— sabien perfectament al mes de març passat, quan van tornar a declarar al Suprem, que serien enviats a la presó. I es van presentar davant del jutge Pablo Llarena. Tots quatre consellers es van presentar al novembre, van ser empresonats, posats en llibertat al desembre i es van tornar a presentar al març, sabent que tornarien a anar a la presó. No és acceptable que es parli de risc de fuga amb aquesta actitud.
En segon lloc, hi ha la qüestió de la preparació de les seves defenses. La presó provisional no només comporta anades i vingudes des del centre penitenciari al TS —almenys, una hora d’anada i una altra de tornada i amb jornades maratonianes de dimarts, dimecres i dijous—, sinó que redueix enormement el temps per preparar la seva defensa i dificulta que els seus lletrats puguin fer la feina en condicions d’una mínima normalitat. Potser es tracta també d’això: a la injusta presó provisional que han denunciat oenegés internacionals, afegir-hi les dificultats més grans possibles. Serà bo que els observadors internacionals vagin prenent nota de totes aquestes decisions.
La resolució judicial de denegació de llibertat té, a més, un element que no es pot passar per alt. El reconeixement que fa del risc de fuga vinculat, diu textualment, “a les estructures de poder organitzades fora del territori espanyol posades al servei d’aquells processats que han adoptat la determinació de sostreure’s a la crida d’aquesta Sala”. La Casa de la República de Waterloo es converteix així ja oficialment per a l’Estat espanyol en una estructura de poder organitzada a l’estranger, amb capacitat per acollir exiliats i facilitar auxili als processats. Certament, no inventa res el Suprem, però no deixa d’estranyar la normalitat amb què ho explica.
Potser cal que el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, i l’altisonant responsable d’España Global prenguin nota que la Casa de la República catalana ja forma part del nomenclàtor de l’Estat espanyol.