Ulisses20

Encara sort que els valencians només escombrem l’altet del forn, que una majoria de vegades agranem, si és que encara agranem. L’escombra era als forns per netejar i traure la pols abans de coure el pa. Però, ai, n’hi ha pocs forns ara, i no sé si dels que encara fan pa de veritat escombren aquell tros. No ho sé.

Agranar cada vegada ho fem menys, els valencians, potser perquè fa anys que ens van agranar del món o gairebé, o perquè no hi ha res per agranar, que no podem, xa, si els carrers tenen massa cotxes per passar-los la granera, i en tot cas passen aquelles màquines municipals dels raspalls redons i gegants. Els carrers i les voreres, ni agranar-los ni ruixar-los, amb aquells dibuixos d’aigua que feien les dones, abans que tornaren els carros a casa, després de traginar pel camp. Tenim poques coses per agranar, els valencians, que no agranem l’escola, ni les places quan n’hi ha festa, ni la casa pròpia, si tenim tants aparells elèctrics… Per no saber, potser no sabem qui fa encara graneres, a Torrent?, a Olocau?, a Artà?, graneres de canya i fulles de palma, volem dir. Potser la voluntat d’agranar ja l’hem perduda, i si no vénen els de la brigada municipal, deixem el carrer brut, i el poble, fins i tot la casa deixem bruta… Hem perdut aquella puresa antiga, de tenir la casa neta, el carrer net, el poble. Tanta afició com tenia mon pare a passar la granera…

Els de la CUP sí que volen tornar a agranar, davant una data tan important com és l’1 d’Octubre. Ves que l’objectiu de construir un estat, un país nou, amb tants de somnis i delers com serien principals, ells el redueixen a agranar personatges, sobretot personatges que ells consideren que cal agranar fóra d’aquest país nou que farem (!). No han decidit en aquesta campanya tan especial i única un altre verb, una altra acció, més intel·ligent o ufana, o d’ànimà més elevada, no, han pegat per agranar sense tenir en compte que res no comença de nou i de trinca, sinó amb molta de la ferralla que ja hi és. Vulguem o no, les cases, els pobles, el litoral, el camp, hi seran si fa no fa l’un dia i l’altre del país nou… De vegades la intel·ligència és quina és, i l’estètica, com si l’art del segle XX no hi hagués passat, encara per aquell nas que apunta un dia tan extraordinari:

Em demane què dibuixarem els valencians en un cartell en el nostre hipotètic 1 d’Octubre valencià, em demane quin verb triarem per al primer dia de la nostra independència…

És com si aquests sinyors de la CUP, tots sense excepció, tiraren sempre les llaunes en el contenidor de les llaunes, i el plàstic allà, en el contenidor del plàstic, i en deixar el fem al contenidor d’orgànics…, dins la bossa de fem de cada membre de la CUP, només n’hi hagués matèria orgànica, únicament orgànica: res de taps, o bossetes o pots de iogurt, no… I en passar pel carrer i veure un paper en terra, s’ajocaren a plegar-lo i cercaren ràpidament una paperera, convençuts que en la puresa de l’acció hi ha l’essència del nou país que construïm, com si no volguérem convidar la resta d’impurs a viure amb nosaltres, si no contra nosaltres mateix. Com si convidar a festejar tothom l’1 d’Octubre amb joia i goig, homes i dones cupaires, no hagués sigut el doble d’intel·ligent, només el doble…

Encara sort que els valencians escombrem i agranem, i agranem la majoria de les vegades, perquè el món fa anys que va inventar màquines contra els forns de pa, i tret de les excepcions, ai, la majoria de mortals mengem cada dia.

*A la foto, graneres i escombres del tio Nassio d’Olocau, el Camp de Túria.

Ja han passat dos anys i escaig de govern valencià, de Compromís i PSpv, que han sigut insuficients per abordar els mitjans valencians. El resultat és un fracàs cantat, i potser fins i tot el detonant d’una derrota, moral i política. Ja ho sé quantes excuses podran argumentar, quants entrebancs s’hi han trobat, o quanta mala llet es pot congriar, però al remat, no tenim televisió ni ràdio, els valencians. Ai, això que era un dels objectius de centenars de milers de valencians que els van confiar el vot i l’esperança…

Potser que no estaven preparats, potser que aqueixa prioritat no era en les seues agendes, potser que ens havíem enganyat, no ho sabrem, allò cert és que professionalment som lluny de l’excel·lència, pel que fa als mitjans. També som lluny de l’aprovat. Perquè els mitjans valencians no existeixen, alhora que vostés han sigut incapaços d’assumir una incompetència que ens fa mal, molt de mal, als valencians.

No tenir Televisió ni ràdio pròpia és no tenir visió, ni explicació, ni excusa. És un error monumental, atribuïble als partits que governen. Vostés són qui governen. Exclusivament. Han passat dos anys llargs, i n’hi ha prou d’esperar-nos, de perdonar-nos, de tapar si som o no competents per governar.

La informació és cabdal, sinyors, però l’espai lúdic ho és encara més, i els nostres xiquets fa massa temps que no tenen mitjans en llengua pròpia. I això és un atac directe a l’escola i a la feina que fa l’escola. I l’excusa de TV3, o d’IB3, de no connectar-les perquè vostés no volen, no és sinó una altra mostra de torpesa, política i d’ofici. Prou de romanços, president Puig i vicepresidenta Mònica, si són torpalls, deixen la política i que uns altres en facen, però dos anys llargs de mutisme per traure pit d’això i d’allò en canvi de tenir la societat valenciana desconnectada no és sinó política de la incompetència, de la immaduresa i de la mala gestió dels recursos polítics i humans.

Vostés han tingut 800 dies per aconseguir l’objectiu que els valencians tinguem veu en els mitjans, que tinguem cara, personalitat pròpia, informació de què passa a casa i al món, però no han sigut capaços, en tots aquests vuit-cents jorns de ceguesa, de posar una mica llum a les nostres vides, a través de la televisió i la ràdio. Per suposat que no pensem en una Radiotelevisió d’inútils i passarells, de programes buits i informatius de confusió, ni pensem en una llengua de segona o tercera, sinyors… Ni menys encara pensem que li hagen de donar un sol minut a l’espanyol, al nostre mitjà, però és que vostés no han aconseguit res, res de res, ara mateix. I quan algú que treballa, que gestiona, que governa no aconsegueix ni els mínims que s’esperen, sobris, sòlids i cultes, per a què collons hi són? Què caram hi fan? Que no dimiteixen?

Encara sort dels homes i les dones que han fet avançar la humanitat els últims cent anys, que el moll del món no era en mans d’amateurs i afeccionats. Encara sort.

Som en el mes d’agost, ha arribat l’aire fresc, després de la pluja del nou, i semblava que començaríem a respirar un estiu més dolç. Però el tribunal constitucional espanol ha decidit que l’ofec encara havia de ser major, sobretot contra aquells que tenim parlaments autonòmics (!). Potser perquè l’error és ací, en el concepte autònomic, en la mateixa organització autonòmica. El TC ha decidit que un jutge, un jutge qualsevol —potser caldrà exceptuar els jutges de pau?— tindrà més poder que un parlament autonòmic. Ves, que si els valencians decidim per llei de beure orxata per berenar, un jutge estarà per damunt d’aqueixa norma, i no li caldrà ni consultar, ni preguntar ni pensar si la llei valenciana de l’orxata és o no convenient per als valencians. El jutge estarà per damunt la llei dels valencians. Ves si la cosa serà grossa i la xufa poca cosa.

No cal preguntar-nos de què serviran a partir d’ara els parlaments autonòmics, davant els jutges i davant la política: si als jutges no els interessa la llei, o al pp no li interessa aquella manera de governar (ja sabeu com d’amics són dels jutges i de la corrupció a la vegada), el poder del parlament valencià serà zero, o menys encara que zero.

Caldrà preguntar-nos per a què volem un parlament autonòmic, si en podem tenir un d’independent? Aquesta és la lectura davant el nou atac polític-judicial contra aquella històrieta de les autonomies que es va inventar espana per fer-nos subdits de la seua política predemocràtica, després de la dictadura. Una estafa democràtica, xa.

Per cert que, avançant-se a la decisió del TC —els valencians ja patim l’atac discriminatori dels jutges— el president Puig ja havia decidit de rectificar el decret de llengües, suposem perquè el conseller Marzà li ho haurà proposat, malgrat que el 88% dels Consells escolars d’aquest país havien decidit de confiar en el decret com a aposta per aprendre llengües d’una vegada. La reculada del govern valencià davant el putiferi judicial no calia, que no calia presentar-nos voluntaris a la seua orgia, però ves que ni l’estiu ni tanta calor no són suficient, mentre la llei de l’orxata encara s’està per redactar.

Anit, l’Aljama de Bétera va sorprendre l’obrera Marieta amb un regal de lo alto: les danses i els balls de l’Aljama van omplir el carrer Caruana, amb la rondalla i l’actuació en directe de Pep Gimeno Botifarra. Ni els trons ni la pluja no van deslluir una idea brillant per a una de les veus inconfusibles i excelses del cant d’estil a Bétera. Marieta és enguany una de les quatre protagonistes principals de la festa i una de les dones d’aquest grup de danses que també és un regal: i l’Aljama va ordir i vestir la festa de boleros i polques, i de la malaguenya, ai. Pep Gimeno i Marieta també ens van regalar l’havanera. Enmig de la sorpresa també van aparèixer els dimonis, i el foc, un dels referents festius al poble. I això que encara som fora els dies oficials de la festa Major, que començaran el 12 d’agost. Sopar a la fresca, anit en feia, la bellesa dels balls de l’Aljama, els romanços i succeïts de Pep Gimeno, una veu que s’ha convertit en un referent del país, i un regalàs que ja val una festa sencera. Per molts anys, benvinguda la festa.

Però qui té fam somia rotllos… (continuarà)