ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

MENYSPREUS PEL DIÀLEG

Ahir vam viure un capítol més de l’anomenat Procés. La imatge va ser d’aquelles que desperten curiositat a tot al món i alhora desperten consciències sobre els atacs d’un Estat a la democràcia i la manera d’afrontar els reptes que li planteja la societat.

Una nova demostració de força per donar suport als nostres representants amb un expresident al capdavant i sobretot la sensació de que el 9N va ser un d’aquells punts que recordarem sempre i on tots els que vam participar som culpables d’haver respectat la voluntat popular i abraçar unes dosis imprescindibles de llibertat i democràcia en estat pur que tant trobem a faltar amb un Estat que precisament camina en direcció contrària.

Si mirem els mitjans, veiem com internacionalment ha estat una gran notícia i parlen i destaquen del suport del poble català i de que el vertader xoc de trens arribarà amb la convocatòria del Referèndum. Si ens girem a l’Estat, tant mitjans com molts dels seus representants hem d’agafar aire i pensar que simplement es odi als catalans i al que representen, xenofòbia sense límits que els permet comparar un procés pacífic i democràtic amb l’horror del nazisme, avui en algunes editorials ho barregen amb ETA, tot un clàssic. Parlen de colpisme en referència al Procés. Revisant editorials dels principals mitjans de la caverna trobem autèntiques barbaritats, menyspreu, insult, referències a possibles banys de sang, la recurrència a la Catalunya real, que ells tenen amb exclusiva i altres coses que prefereixo no reproduïr per no ferir la sensibilitat. Pel que fa a les televisions, en les seves tertúlies, més del mateix capgirant totalment el sentit de la gent concentrada davant els Jutjats i cridant a l’odre. Per cert per part dels representants polítics qualificatius per la concentració de “romeria” o “numeret” entre altres menyspreus. En definitiva segueixen a la seva sense voler saber res del que passa.

Son visions oposades del món. Un modern, obert i sense prejudicis, i un altre ancorat amb el passat i el que es pitjor sense voler evolucionar. Com diu la premsa internacional, més enllà de la sentència del judici i els que vindran. La convocatòria del Referèndum marcarà la topada definitiva i el despertar definitu de tots els actors.

JO TAMBÉ M’ACUSO

Avui veurem com la democràcia es jutjada per uns Tribunals espanyols que polititzats i utilitzats fins al moll de l’os fan aquesta feina que evidentment els allunya de la seva funció en qualsevol Estat democràtic.

Donar la veu als ciutadans, escoltar la societat a la que representes i finalment utilitzar el vot com element decisori hauria de ser el més normal en societats avançades i democràtiques. El sistema es i hauria d’estar fet precisament per la societat a la qual regeix per la seva convivència. Aquesta ha de ser el principi i el final de qualsevol sistema democràtic.
Tanmateix quan el sistema pretén dominar la societat que representa, i pretén posar la llei com obstacle per qualsevol demanda col·lectiva alguna cosa falla.

l’Estat espanyol es evident que no ha superat, ni ha volgut superar les seves estructures hereves d’un règim dictatorial i ha mantingut sota una cap de modernitat i suposades dosis de llibertat la mateixa essència que segurament fins ara mai havia estat posada a prova. Les demandes catalanes han fet saltar pels aires un sistema caduc i controlat, on per exemple el partit del règim anterior es perfectament legal i on la Fundació amb honor i gloria del Dictador sanguinari rep subvencions. De fet el Partit que ara governa a l’Estat encara no ha condemnat el franquisme. Podriem seguir i seguir, però crec que no cal seguir amb aquesta farsa.

Perquè realment el judici del 6F va d’això en molta mesura. Uns fets absolutament normals amb una democràcia, capgirats i repudiats precisament per això, per normalitat democràtica. Un segon fet en la mateixa línia, seria que l’Estat per primer cop va veure com durant un dia va deixar d’exercir el seu poder sobre el territori català, veient impotent com res va poder fer per evitar que més de 2 milions de persones exercissin el seu dret a vot sense embuts. Tot plegat massa per un Estat que combat la democràcia amb comparacions amb el nazisme continuades com ens va mostrar Garcia Albiol en referència al suport que avui rebran les persones jutjades amb clar prova del tarannà que impera en segons quines latituds, i el que es tolerable per l’Estat i el que no ho es.

Avui, el procés català farà una demostració més, i reafirmarà que ni les amenaces, ni la manca de democràcia, ni la nul·la separació de poders espanyol, ni la prepotència en forma de diàleg de sords del Govern espanyol podran aturar un poble que simplement vol decidir el seu futur votant. Tant simple com això.

Per últim, donar les gràcies als 3 representants injustament asseguts a la banqueta dels acusats i que avui ens representen a tots. Gràcies per haver agafat el clam del poble i posar rumb al dret a decidir al nostre futur, per la meva part mai ho oblidaré i crec que el país tampoc ho hauria de fer.

EL 3% DOS DIES ABANS

Ja hi tornem a ser, gran desplegament, xou mediàtic i embolica que fa fort just tres dies abans del Judici pel 9N. No tinc cap dubte que això no ho pot justificar tot. Tanmateix son dos fets que es poden retroalimentar per donar cobertura a l’opacitat.

Dit això, hi ha moltes coses que grinyolen. La oportunitat, dona la casualitat que cada macro inspecció amb detinguts, i cobertura televisiva al minut curiosament es sabuda per avançat amb tots els detalls pels mateixos mitjans en una operació suposadament secreta, cosa ja de per si esperpèntica. En segon lloc com deia el do de la oportunitat cada cop que tenim davant una data important tenim una dosi de detencions, recordo abans de signar la coalició Junts pel Sí, abans sortida a la llum del PDCAT i ja personalment amb calumnies no demostrades contra Artur Mas o Xavier Trias per posar dos exemples.

Tanmateix, caldria també denunciar que 12 anys després continuen les investigacions per la famosa trama oberta pel President Maragall en el seu dia en forma de finançament irregular de l’antiga Convergència i on encara no hem tret l’aigua clara. En principi un altre punt que faria sospitar.

Per altra banda cal dir que amb el poder acumulat per aquest partit fins fa uns anys no seria gens estrany trobar pomes podrides al cistell que haguessin participat en pràctiques delictives. De totes maneres cal demostrar-ho, i sobretot ser rigoros.

Evidentment, els partits opositors al referèndum i també d’altres com els Comuns o la CUP ja hi han sucat pa en el tema, demanant explicacions com no podia ser d’altra manera.

Cal deixar treballar la justícia, sí, cal eliminar la corrupció, sí, cal no utilitzar el mateix sistema judicial per finalitats polítiques, rotundament sí.

Per altre costat, el procés tampoc pot ser un tel que ho amagui tot. Si hi ha culpables, cal buscar-los, siguin del color que siguin. Precisament una nova República, també va d’això. Un sistema que no permeti, o que lluiti eficaçment contra la corrupció que taca en aquests moments tot l’Estat espanyol amb un sistema estructural ideat per fer-la adient amb aquestes pràctiques, i per tant de difícil reconversió. Nomes cal veure els casos que han sortit a la llum.

En definitiva, lluita contra la corrupció, tota. Tàctica política de l’Estat per objectius concrets, cap.

UN PRECINTE A LA DEMOCRÀCIA

Les filtracions que vam sentir ahir segons sembla provinents de La Moncloa, ens donen la clau de la desesperació de veure un procés que se’ls ha escapat de les mans fruit de la seva inoperancia i prepotència infinita.

Ha ningú li hauria d’estranyar que un cop convocat el Referèndum amparat amb la Llei de Transitorietat catalana, i tal com ja hem vist altres cops amb menys de 24 hores sigui al Tribunal Constitucional per la seva suspensió. Fins aquí normal. La novetat es que assumir el Departament d’Ensenyament, el cos policial i precintar les escoles on la gent vagi a votar ja es una novetat, segurament molt absurda. Es com voler posar una porta al mig del bosc per posar un exemple recurrent.

Es curiós veure com tant la oposició catalana com el Govern espanyol repeteixen constantment que no permetran un altre 9N. Gran mentida, ja que aquestes mesures precisament les pensen perquè saben perfectament que no estem parlant d’això. Una cosa es una consulta participativa no vinculant i amb el voluntariat per bandera, amb el valor simbólic que te, i l’altra un Referèndum organitzat pel nostre Govern, amparat amb una legalitat catalana, i amb resultat vinculant. Per tant que aclareixin el seu discurs, les dues coses alhora ( nou 9N sense importància i mesures coercitives excepcionals) no poden ser.

Per altra banda, sembla que els nervis son mals consellers, i veure com a Brussel·les s’explicava la voluntat catalana, per molts boicots intentats fent el ridícul, veure com expliquem als Consuls a Catalunya les noves intencions i veure com l’escull que ho podia aturar tot, el pressupost ja no es un problema ha fet saltar pels aires tote les seves previsions.

El tracte possessiu i colonial que han aplicat a Catalunya des de fa prop de 300 anys està arribant a la seva fi. Ho havien donat com un fet per sempre, i com diu la dita, res dura per sempre. La mobilització de la societat en el judici vergonyos de dilluns en serà un altre exemple. La demanda de democràcia pacífica i el desig de decidir el nostre futur amb el vot com a eina fonamental es molt poderós, sobretot si ho comparem amb la negació d’aquest dret amb excuses de mal pagador, la coarció i l’agressivitat verbal, judicial i política com a resposta.

Ara es comencen a adonar que potser aquesta manera de fer no es digerible, ni entenedora en el món civilitzat, i saben perfectament que ara ja fan tard per oferir vies alternatives que simplement ja son vies mortes.

Aixó si, tot amb l’operació diàleg i el precinte.

DE LA LLEI A LA LLEI

La manera més senzilla de donar confiança a la població davant el referèndum, i l’opció d’un país nous. Es evidentment no apartar-se de la legalitat vigent en cap moment, i quan arribi l’hora agafar la nova legalitat. Dit d’un altra manera i com diu en Ramon Cotarelo, no ens podem permetre relliscades com les del Jutge Vidal que donin peu a aquells que precisament ara posen el crit al cel a desenterrar la destral amb les mans tacades d’il·legalitats que mai esmentararan. Hem de ser un exemple de democràcia i gestió transparent per començar amb bon peu.

Les persones i el projecte

per Ramón Cotarelo

S’entén per què els polítics del PP no dimiteixen mai, facin el que facin, tant si abusen del seu poder com si impedeixen l’exercici de drets ciutadans o cometen delictes. Saben que la dimissió no és mai la fi d’una aventura, sinó el seu començament. A continuació vénen les exigències que es demani perdó, les peticions de compareixença o les comissions d’investigació. És molt millor no dimitir i deixar que escampi.

Per això no va dimitir Trillo després de la catàstrofe del Yak42 de la qual és políticament responsable. Per això tampoc Rajoy demana perdó als familiars de les víctimes 14 anys després d’aquell desastre ocorregut quan ell era vicepresident del govern i, per tant, també responsable. Per això igualment tampoc va dimitir Fernández Diaz encara que estigui sota vehement sospita d’haver fet tot tipus de joc brut contra l’independentisme català, inclosa la presumpta “gesta” d’intentar destruir la sanitat catalana. Dimitir és reconèixer responsabilitat, potser culpabilitat i això no és una pràctica comuna de la dreta.

La dimissió de Santiago Vidal s’allunya de la pràctica hispana i s’acosta a l’europea. Es fan declaracions inoportunes o injustes o falses i, en conseqüència, es dimiteix. Aquesta dimissió ha provocat la coneguda allau de peticions de l’oposició, tractant d’acorralar tant al dimissionari com al govern català, principal afectat per les declaracions del jutge. Al marge de la torta intenció que tenen moltes d’aquestes peticions, és important que el bloc independentista i especialment ERC, organització a la qual pertany Vidal, continuïn en l’esperit europeu iniciat pel jutge, donin totes les explicacions que raonablement es pugui esperar i dissipen l’ombra del dubte en els procediments aplicats en el full de ruta.

És irritant veure com els que actuen de manera prepotent i de vegades suposadament il•legal, els que recorren a les clavegueres de l’Estat per aconseguir fins il•legals i immorals, els que censuren i abusen, s’erigeixin en paladins de la democràcia i l’Estat de dret. Però això no justifica el recurs al “i tu més” per la molt senzilla i poderosa raó que les dues parts no són iguals. Mai seran iguals els que lluiten per la llibertat i els que ho fan en contra, els que volen emancipar-se i els que subjugar als altres. Els qui aspiren al ple ús dels drets nacionals no poden recórrer als mateixos procediments que els que volen suprimir.

Les desafortunades declaracions de Vidal comprometen a ERC, a JxS i al conjunt del bloc independentista perquè afecten el comportament de les institucions. Els responsables no han de ser reticents a l’hora de dissipar dubtes, evidenciar la falsedat de les sospites, mostrar la neteja del govern i els seus departaments. L’oposició, inclosa la més reaccionària i xenòfoba, està en el seu dret d’exigir complertes explicacions i el govern català està en el deure de proporcionar-les. Les compareixences de les autoritats en seu parlamentària no han de ser obligades, sinó voluntàries. I si arribés a demostrar-se, que van incórrer en il•legalitats o actituds reprovables, han d’assumir la seva responsabilitat ipso facto i actuar en conseqüència. Són les persones responsables els qui han de pagar per això sota pena de que ho faci el projecte.

La Constitució de la República Catalana, de la qual el jutge Vidal és un dels corredactors, com el projecte d’emancipació nacional a què aspira, no pot fonamentar-se en comportaments dubtosos i activitats que no puguin fer-se públiques sense suscitar la suspicàcia i la por de la ciutadania.

Vidal-Quadras explica a Twitter que, quan s’abandona la protecció de l’Estat de dret, quan es va contra la llei, l’única solució és la força. És una amenaça òbvia procedent de la dreta españolista més cerril. Tot i que cal discrepar de la idea de la llei i l’Estat de dret que professa l’exeurodiputat del PP, en un sentit realista només cal donar-li la raó. Anar contra la llei, per iniqua que aquesta sigui, és arriscar-se a patir l’ús de la força, que a ningú agrada.

Per això és molt important que totes les actuacions del govern català siguin escrupolosament legals, per ajustar l’enunciat de Puigdemont a “de la llei a la llei”. És essencial que, en arribar el moment crucial de la confrontació política del referèndum, l’Estat no hagi recorregut a l’ús de la força, emparat en una suposada il•legalitat prèvia. Que s’atreveixi a declarar il•legal el referèndum, al seu torn emparat en una legitimitat que té un ampli reconeixement interior i exterior.