Ulisses20

Hamlet, Macbeth, Juli César, Romeo i Julieta, Edip… N’hi ha tot d’exemples que podrien llegir-se en veu alta, només de mirar les cares dels uns i dels altres: n’hi havia que volia matar. Matar el pare, matar la mare i els seus fills, n’hi havia que preferien de matar el germà gran, que era igual que  matar l’hereu, n’hi havia que volia matar el rei, o el missatger, fins i tot qui representava de criat, volien matar… En el sentit figurat, volien sang, fer sang, tota la sang vessada. La majoria dels mitjans han passat a exigir-la; alguns d’aquests mitjans pagats per capital català, per empreses plenament catalanes, que no tenen escrúpol de subvencionar, fins i tot de pagar completament, mitjans colpistes, violents, tan agressius amb allò català que, en una societat equilibrada, plegats passarien a l’ombra uns anys, els uns per violadors de la pau, els altres per pagar-los l’agressió.

Finalment, en aquest primer assalt, els uns i els altres han escenificat allò que havien dit que farien, sense sorpresa. I els dos milions, o gairebé els dos milions, ens hem quedat amb un pam de nas, i a gairebé mig pam de la independència. Paciència. Prudència. I tornarem a repetir l’escena, dos dies més tard, al mateix escenari.

Viurem una nova tragèdia digna del millor Shakespeare, malgrat que aquesta vegada no tindrem un Segarra que el puga traduir?, ens haurem de conformar amb un succedani? Perdre la potencialitat d’en Mas és un luxe que no mereixem de perdre’ns, que no ens hauríem de permetre’ns de perdre. Sobretot perquè ni a Junts ni a la CUP, no n’hi ha ningú que puga fer-li ombra, a l’hora d’enfrontar-se a espana. I encara falten moltes peces del trencaclosques, i molts mesos de lluita cada colp més dura i crua, com per eliminar-nos nosaltres mateix cap peça cabdal. La CUP és exigent, però insuficient per dur-nos sola enlloc, però en canvi necessitem la CUP per anar-hi. Després del primer assalt, el segon, potser fins i tot un tercer, no ho sé. La supèrbia no juga a favor nostre, al contrari. Perquè cada falca, cada dubte, és un error contra nostre. I prou que necessitem de no fer-ne cap, ni voluntàriament, que és el que sembla que posem al tauler, ni inconscientment.

Creure que espana està derrotada per la via democràtica, o pel respecte a la intel·ligència, o per l’educació o ves a saber per què, és creure en excés en les competències de l’home, que ells són l’exemple que en cap moment voldran dialogar davant un café: creure en la normalitat d’un país és no reconèixer una realitat bruta i tramposa de tres-cents anys. És no reconèixer que tenim un contrincant sense la capacitat d’empatia necessària, sense escrúpols… L’escaquer no està per deixar perdre ni peons, ni reines, ni torres, així que caldria ser llestos d’arribar a port amb totes les peces ben vives. Perquè ens necessitem tothom, si n’hi ha voluntat i un objectiu sincer. Moments de fer el ridícul a camp nostre, n’hi haurà per a omplir vint-i-set botes.