ALBERT CORTES MONSERRAT

El conseller d’Unió ens amenaça ara amb la fugida de vot cap a Ciudadanos si es vota NO el 14 de juny amb la pregunta interna, forces que diu pretenen ser renovadores. Alhora a El Mundo agrupacions d’Anoia rebutgen adherir-se al full de ruta perquè suposaria acceptar el camí cap a la declaració unilateral d’independència i creuen en la negociació per blindar competències i redistribució equitativa de l’esforç fiscal i no un enfonsament que ens portaria 40 anys enrere, tot un al·legat a la tercera via. El conseller insisteix que son bàsics la seguritat jurídica, la cohesió social i el diàleg. Defensa que un no aniria contra la democràcia i totes les bases abans esmentades.

Crec que estan creuant totes les línies vermelles. Ja n’hi ha prou de viure per posar pals a les rodes al procés legitim i democràtic cap a la independència. Han de decidir si pugen al carro o no. Tot es ben legal, però ho han de decidir. No estem parlant d’una lluita de partits, estem parlant d’un plebiscit de país. El vot de Ciudadanos es clarament un sí a la dependència com fins ara, un si al maltracte continuat i un si al llast de l’Estat espanyol amb Catalunya. Els que volen un nou país i una gran oportunitat tindran el vot als partits signant del full de ruta cap a l’Estat propi. Creuen de debó com diuen les agrupacións d’Anoia del partit d’en Duran que es factible una diàleg amb l’Estat espanyol per avançar en termes autonòmics, quan la involució ha estat una constant i la negativa a canviar res o cap tracte favorable als nostres interessos l’ordre que ha imperat. Ens volen prendre per estúpids a tota la població pel simple interés que una petita elit conservi els seus negocis i modus vivendi amb l’Estat, potser ja n’hi ha prou.

Utilitzant les tesis Margallo, parlen obertament d’endarreriment de 40 anys sense arguments sense base i nomes per confondre, obviant qualsevol realitat o prova demostrable, es vertaderament un comportament menyspreable que ha de ser denunciat. El conseller ens parla de tres bases que ja hi son. No hi ha hagut mil i un intents de diàleg amb la paret espanyola els últims anys sense cap resultat i amb la negativa per resposta. Cohesió social, no n’hi ha. o es que nomes existeix quant tots els que volem l’Estat propi encara que siguem majoria desistim, i per últim seguritat jurídica, que no n’hi ha, que no es faran els mateixos passos que altres ja han fet, no inventem res. És d’una mala fe espantosa creure que amb la legalitat espanyola podrem saltar aquest mur.

Han de decidir si estan amb nosaltres o si defensen el model com fins ara, no hi ha terceres vies, excepte en ments que tenen interessos particulars molt allunyats d’una democràcia plena. El 27 S es una oportunitat i Unió es lliure de prendre la posició que vulgui, però no d’enganyar a la gent i intentar perjudicar un procés deliberadament.

Veient el fins ara alcalde de Badalona Xavier Garcia Albiol gairebé criminalitzant l’acord dels quatre partits amb la líder de Guanyem Badalona per deixar-lo sense alcaldia tot i guanyar com a primera força els comicis, feia caure la cara de vergonya i de pudor democràtic per justifica el que no es justificable. Defensar que era un pacte de perdedors, que havia pujat en percentatge, vora 35% i que havia guanyat en 30 del 34 barris de la ciutat, criticant la poca ètica de la resta de formacions.

Francament no estic gens dacord amb les afirmacions d’Albiol. Deixant de banda el que diu la llei electoral i que es podria millorar, per exemple amb una segona volta amb les 2 o 3 primeres posicions, els ciutadans i els escollits haurien de saber que a les eleccions municipals no votem la figura de l’alcalde, igual que a la Generalitat no votem el President. Votem els nostres representants, uns partits que posteriorment al repartiment d’aquests escons tenen que decidir amb majoria absoluta o amb pacte entre les diverses formacions qui ostenta l’alcaldia. Això es així, ens agradi o no. Si volem escollir directament qui es l’alcalde cal canviar les regles de joc, mentrestant no ho fàrem.

Omplir-se la boca del 35% de suport es lloable, però no cal oblidar que un 65% no ha donat suport a aquest partit i aquest candidat, i crec que es una dada força rellevant. Vencer a la majoria de barris de la ciutat no assegura ser alcalde automàticament ja que cada ciutat es un tot i el resultat es global.

Els pactes ens poden agradar més o menys, tots tenim al cap el tripartit o ara Badalona per exemple. Tots son lícits. Crec que per ètica la primera força ha de ser la primera a poder buscar suports per formar govern, però si no ho aconsegueix, les diverses fòrmules son tant legitimes com la primera, i no es cap engany a la ciutadania, ja que la majoria de vots sempre quedarà reflectida.

La prepotencia en campanya i la xenofòbia com a reclam “Netegem Badalona”, tenen un cost, i aquest es la solitud en el consistori i el rebuig a utilitzar la immigració com a eix de tots els nostres mals, estigmatitzar un col·lectiu pel seu origen com a fet el Sr. Albiol els últims 4 anys no es de rebut, i menys en una societat que pretén ser tolerant i civilitzada com a referència.

De fet, Dolors Sabater serà l’alcaldessa de tots els badalonins, i demostrarà que aquesta taca en el nostre territori ja serà una historia del passat on amb més o menys encert la raça deixarà de ser un problema.

No soc cap expert en jocs de cartes, però normalment en el joc i en determinats moment n’hi ha algunes que poden marcar la derrota o la victòria en el joc. El president Mas fins al moment podríem dir que ha sabut jugar amb força encert, amb l’afegit que no li han posat fàcil des del primer minut i amb la patata calenta d’Unió i els cassos de corrupció sota la seva catifa vigilant.

Ara tenim una part d’aquelles fonamentals i vitals, com es alliberar la motxila pesada d’en Duran, hi hauria moltes maneres de fer-ho, però cal buscar la que doni un millor rendiment pel procés. La pregunta del referèndum intern proposada es tot un torpede a la línia de flotació i una invitació a trencar la baralla. Una cosa fàcil, però en definitiva una errada estratègica greu. Les paraules del President dient que les condicions d’Unió anave en la línia del full de ruta, evidentment no son veritat, però tenen la virtud de que posen la pilota a l’altra teulada. Es a dir, si guanya el SI. El president activarà el programa i llista i Duran serà el que haurà de marxar, però no com a víctima, si guanya el NO, per dignitat hauria de dimitir i Unió integrar-se a totes pel procés indepentista. Es el que es va batejar com a win win. La decisió ha de ser aviat i passat el 14 de juny ferma i clara.

De fet aquesta llista del President amb personalitats independents i les sigles amagades, no es creible amb els homes de Duran al Govern català en les condicions que ara ens trobem. Tanmateix, aquest trencament i la llista transversal sense partits podria portar ERC a replantejar la situació i sumar en la mateixa davant per exemple un altre llista amb les CUP, Procés Constituent, Barcelona en Comú i d’altres amb el mateix full de ruta cap a la independència.

De totes maneres encara queden unes quantes partides per jugar, i mentrestant veiem com al Parlament els líders unionistes fan el ridícul a cada jornada, Iceta aplaudint pregunta d’Unió i escoltant la replica de que ell mai ha fet aquesta consulta al seu partit o Sanchez Camacho parlant de 1400 milions per l’actual campanya institucional indignes, quan en realitat son 1,4 milions cosa que desvirtua totalment els seus arguments com es habitual.

Així doncs toca no cometre errades, crear confiança i credibilitat i poder acollir tots els vots que volen canvi, o sgui volen intependència en qualsevol de les opcions presentades, però que sumaran en el procés global. Son les cartes decisives que s’han de jugar.

La pregunta que tothom esperava, i que havia de situar Unió sense ambigüitats en el Full de Ruta del 27S, i que havia de preguntar sense embuts sobre el procés cap a la independència tal com li reclamaven a la Direcció més de mil militants, ha estat simplement un frau, una burla macabra, i una mesquinesa d’en Duran i la cúpula d’aquest partit.

La mateixa, ens diu “Voleu que Unió continuï el seu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d’acord amb els seüents criteris?”. Aquests son sis, Sobirania on no hi posen límits, Democràcia, cada decisió amb la majoria de vots de la ciutadania, Diàleg, amb l’Estat sense renúncies prèvies, Seguretat Jurídica, excloent declaració unilateral i obertura d’un procés constituent al marge de la legalitat, Europa, sempre dins Unió Europea i Cohesió, de tot el territori.

Una pregunta delirant que ja ha rebut el rebuig de persones tant important dins d’aquest partit com Joan Rigol, o Antoni Castellà que literalment ha dit que els han aixecat la camisa. Espadaler ha anunciat la pregunta i ha esmentat com important reconèixer que som un subjecte polític, reconeix complexitat de la pregunta i alhora claredat per marcar el full de ruta d’UDC des de la moderació i centralitat.

Realment, cal ser molt pervers per defensar com ha fet Espadaler aquesta pregunta, situa clarament Unió fora del procés sobiranista i del full de ruta acordat per CIU, ERC I les entitats sobiranistes. Torna enrere demanant una espécie de dret a decidir ja superat i apel·la a un impossible com es negar un procés constituent i una declaració que finalment ha de ser unilateral. Com pretenen arribar a culminar la independència llavors. La resposta es simple, simplement no la volen, i pretenen fer votar els seus militants una pregunta tramposa que no aclarirà res i el 15 de juny segurirem en el mateix punt on ens trobem.

El president Mas i CDC ha de començar a fer un pensament, el llast de les sigles d’Unió es massa pesat com per encomanar credibilitat pels votants d’aquesta llista el 27 de setembre. Qui es podria refiar dels diputats escollits d’Unió i del seu compromís amb el procés posteriorment. Toca claredat, donar confiança a la gent i això passa per prendre decisions que no poden esperar més.

En Duran i la seva direcció te molt clar que en aquest vaixell no hi pujarà, per tant seria interessant que la gent d’Unió que segueix el procés, si realment no poden donar el tomb intern en el partit, pensin en clau de país i sumin al projecte del qual Unió es vol quedar al marge. Aquest desgast no es bo pel procés, es una burla i resta. Sigui quin sigui el resultat, ha arribat l’hora de dir Unió: punt i final.

No hi ha millor campanya i més motius per decidir marxar que el maltracte i la constatació que no te remei. Aquests dies veiem com el Govern espanyol amenaça amb canvis legals per impedir esdeveniments i manifestacions com les viscudes al Camp Nou, i superar les simples condemnes. Per altra banda veim com impunement 500 milions son tirats a les escombraries a Almeria on un tunel per l’AVE, porta 4 anys inutilitzat i ADIF va tapiar el mateix per seguretat i amb el vistiplau del Ministeri corresponent, aquesta obra formaria part del Corredor Mediterrani que un cop més es secundari per l’Estat. Per últim l’instrument judicial del Govern, el TC tomba l’impost català de dipòsits bancàris i ens diu que preval l’impost estatal, afegint a una llarga llista de lleis de caràcter social avortades per l’Estat.

És evident que no hi ha res a fer, fa quatre dies veiem al President espanyol al costat de diversos líders mundials a la gran manifestació de París pels atemptats de Charlie Hebdo i en defensa dels valors democràtics i la llibertat, ara veiem com un cop i un altra la llibertat de la societat queda retallada i coartada per una democràcia tant feble que es pràcticament inexistent. Una imposició dels símbols nacionals sense cap espai per la llibertat d’expressió i hores d’ara encara sense preguntar-se ningú, el perquè d’aquesta reacció. Segur que ho saben, però la resposta no es del seu gust i per tant no la volen demanar.

Per altra banda, Catalunya amb un espoli fiscal sense precedents a l’Europa Comunitaria veu un cop més com el desgavell en materia d’infraestructúres pagades per tota la població es total. Uns 500 milions malbaratats amb un tunel tapiat, sense estudi previ o consens i endarrerint un cop més una cosa bàsica a nivell europeu com el Corredor Mediterrani que donaria la vida i el volum de negoci necessàri a amplis sectors de la població, en especial Catalunya, i que cada dia que passa ens fa perdre oportunitats i millora de l’estat del benestar.

Com no, una nova llei de marcat caràcter social anul·lada des de Madrid. Un nou missatge a tota aquesta gent que veu en la Generalitat una institució que no paga i amb nul sentit social, quan en realitat ja son moltes les lleis de cara a la ciutadania com el decret de pobresa, la llei de dependència, dipòsits bancàris, euro per recepta i d’altres que han estat frenades per l’executiu espanyol d’una manera o d’un altre. Cosa que també demostra l’autèntic culpable de moltes de les retallades. Com diu el tòpic, la culpa es de Madrid, en aquest cas una frase encertada.

Quan un règim terrible i sagnant imposa la seva llei, nomes hi ha dues formes de derrotar-lo. Una seria la via militar que en aquest cas no ho seria, i l’altra un cop la democràcia es pot imposar, i la política ocupa l’espai de les armes i la violència, com a primera mesura fer net. O sigui totes aquelles persones relacionades amb el règim feixista siguin apartades de les seves funcions i de la construcció del nou Estat. Altrament, si no es fa així, com es el cas de l’Estat espanyol, es corre el risc de viure episodis com el del cas de la xiulada al Camp Nou.

Aquest episodi esperpèntic, ha estat augmentat per les continues declaracions i amenaces des dels organismes de l’Estat, i un cop vistes, segueixen volen fer le ridícul i demostrant que per ells la llibertat d’expressió i la democràcia son paraules que els van grans, i el que es pitjor, els van a la seva contra.

Nomes cal veure les portades del dia següent de la Final, on el resultat passa a segona línia, i la primera es vendre aquesta gran ofensa amb el moment de l’himne i la presència del monarca espanyol. També es poden fer un cop d’ull als opinadors habituals i veiem com destil·len odi, feixisme, xenofòbia contra Catalunya pels quatre costats. Curiosament ningú esmenta a l’afició basca, per cert molt majoritària a la graderia, però s’abraona contra la que tot s’hi val, la catalana i les declaracions del President català. Ja se sap que amb Catalunya tot s’hi val.

La comissió antiviolència es reuneix avui, diuen per prendre mesures i sancions, els seus membres son en bona part nomenats per dos ministeris encapçalats per Fernández Diaz i per Wert, com deia aquell “no hace falta decir nada mas”, pretenent sancionar als clubs i a la gent en una paranoia de grans proporcions. Al mateix temps un altre remora del feixisme sociològic com es el Sindicat Manos Limpias utilitza la via judicial per ultratges a Espanya i va contra els autors materials, tot un desgavell. El president del Consell Superior d’Esports va més enllà i ho considera un acte d’intolerància. Es veu que coartar la gent amb el que li ha d’agradar i el que no es el paradigma de la tolerància. Per acabar de fer bullir l’olla, l’autor del comunicat de Presidència condemnant els fets de dissabte era cap de secció del diari Arriba, diari oficial de La Falange, i aquí tornem a trobar per desesperació de qualsevol democrata, com personatges d’aquest tipus poden estar amb càrrecs oficials en un Estat.

Aquesta quadratura del cercle ens demostra un cop més que amb aquest Estat no hi ha res a fer, no han fet net, han permés una farsa que segueix dictant els destins d’un territori on vull creure no tota la seva societat pot validar això. De totes maneres nosaltres si tenim una sortida i el 27S l’hem de validar i aprendre de les errades de la historia en tots els sentits.