ALBERT CORTES MONSERRAT

L’eurodiputada d’UPyD Beatriz Becerra ha enviat una carta a tots els membres del Parlament Europeu on compara la Consulta amb l’ascens del feixisme a Italia i Alemanya els ans 20 i 30 adduint que si un govern incompleix la Constitució i les lleis del seu país la democràcia desapareix.

Entre d’altres paranoies diu que Catalunya mai ha estat una nació europea i sempre ha format part d’Espanya, deixant constància que no va ser conquerida per la força de les armes. Europa diu que es democràcia perquè és sinònim d’Estat de dret. Per altra banda diu que el Govern espanyol, Congrés dels Diputats ha rebutjat la consulta i el TC l’ha suspesa, i apart priva el dret de tots els ciutadans espanyols. Per últim denuncia pressions i marginacions als contraris a la consulta, dient que els favorables tant sols son el 23%.

Realment, la infàmia i les paranoies d’un partit amb clares mancances democràtiques poden arribar molt lluny, però arribar al punt d’aquest ridícul a Europa es difícil d’explicar. Diu que el feixisme es igual a una consulta democràtica per saber la opinió de la ciutadania, suposo que per exemple Suïssa amb consultes constants deu ser el regne del nazisme més absolut. Parla d’incomplir les lleis i la desaparició de la democràcia, quan precisament aquestes son per servir al poble i no ser esclaus de les mateixes, això se’n diu directament Dictadura i suposo els agrada més.

Ens neguen la nostra historia com a nació, cosa ja greu i ens posen sempre dins Espanya. Segueixen manipulant la historia, però això no l’esborra pas, i pel greu que els sàpiga es la que hi ha, per cert si la guerra de successió no va ser una conquesta ja em diran que va ser, quan per cert es van eliminar tots els nostres drets nacionals, llengua i institucions, la qual cosa vol dir que no eren virtuals.

Saben perfectament que mai en cap independència ha votat tot el territori, sinó precisament la part que la demana, perquè hauriem de ser diferents, i pel que fa a les coaccions es deu referir a les dels mitjans espanyols i la seva visió de pensament únic i obviar la realitat, per sort els mitjans catalans donen cobertura a tothom i moltes vegades per damunt del que veritablement representen. Una última cosa, aquesta senyora no ha llegit les enquestes tossudes que donen un 80% de la societat catalana que vol votar, suposo li deu sonar estrany, ja que això de decidir li deu provocar una certa al·lèrgia.

En definitiva, aquestes mentalitats son les que volem arribar a un acord, ja veiem que es un impossible.

Declaracions i més declaracions que molts cops ens fan dubtar de la credibilitat del procés, Ahir sentim el Conseller Homs posant data límit per decidir el procés, cosa que posteriorment va ser matisada, i que 3 dies desprès de la cimera dels partits ningú podia entendre. També escoltem ahir l’oferiment de les CUP instant a ERC per entrar al Govern, una cosa força insòlita que un partit insti a un tercer que entri al Govern, en tot cas si de veritat hi ha voluntat per damunt de les tàctiques de partit i es vol blindar absolutament la Consulta, les 4 formacions haurien de fer aquest Govern de Concentració sense recança.

El president Mas ens parlava de governar amb les incerteses, es cert, la situació no es normal o el que entenem per normal. Un salt endavant, un clam de la societat i el desig de passar-ho tot per les urnes com es de rebut en un país democràtic. A l’altre costat descobrim que el sistema no era tal, i que aquesta patina de règims anteriors encara es molt present. Un sistema autonòmic de fireta que no pot ni consultar els seus ciutadans, ara en tenim l’exemple de Canarias i que fa que la credibilitat estigui sota zero.

Darrere el no permanent i una paret que disfressada de lleis, simplement amaga una qüestió política, veiem com es creen entitats com Sociedad Civil Catalana que sembla haver trobat el gust a manifestar-se conjuntament amb la ultra dreta espanyola, i sota una capa de catalanitat espanyola llença un document “25 preguntes sobre el mal negoci de la independència” amb falsedats tant clares com Bancs catalans enfonsats, desaparició del Barça, no cobrament de pensions i fins hi tot insultant la intel·ligència de les persones la gairebé desaparició dels trasplantaments. Com podem veure ara entenem com es senten tant a gust amb segons quins grups que enyoren un passat que va durar 40 anys.

Volem un debat serios, i no simple propaganda basada en falsedats, potser perquè no hi ha arguments contrastats per donar-nos algun avantatge de quedar-nos com estem. Tot plegat molt trist.

Ara caldrà decidir, si anem endavant i com ho fem, però el clam ja no pot esperar més.

Segurament, la cosa que pot trencar el procés nomes depèn de nosaltres. Per exemple posar dates límit a la celebració de la consulta en públic no ho veig una bona idea, i més quatre dies desprès de la reunió de tots els partits i de la mostra del mon local. Les paraules s’han de medir molt be, ja que la partida es favorable i no la podem malmetre. A l’altre costat com diu un interessant article d’en Xavier Roig hi ha uns origens de la fi de l’Estat de les autonomies, i naturalment la memòria te un lloc privilegiat.

Orígens del conflicte

La gent té poca memòria. El sistema constitucional espanyol ha arribat a un carreró sense sortida degut a la successió de diversos actes desgraciats. No és fruit d’un error, sinó de diversos. Però n’hi ha que són determinants.

No penso que descobreixi res de nou si dic que els catalans estem descontents amb Espanya per un motiu fonamental: Espanya no accepta la nostra diferència. Diferència que es caracteritza per diversos aspectes: la història, la llengua, el finançament, la projecció internacional, etc. I la manera emprada per no reconèixer la nostra diferència ha consistit en fer que totes les autonomies tinguin dret a aquestes diferències. Com que el fet es generalitza, apareix un fenomen: els catalans no podem exercir la nostra diferència amb naturalitat. Un exemple: per què Escòcia pot jugar com a nació en la majoria de competicions internacionals? Doncs perquè el Regne Unit no està compost de disset nacions. Si fos així, els organismes internacionals serien els primers en no acceptar només que un equip: el del Regne Unit.

La Constitució espanyola va ser dissenyada per mantenir la diferència entre dos grups d’autonomies –allò que anomena “nacionalidades históricas” i la resta-. Es va fer, penso, que per dir que Catalunya i Euskadi eren les històriques i la resta no (bé, potser Galícia una mica; un tipus de diferència com la que, per exemple, manté Gal•les respecte d’Escòcia). Tot anava bé mentre es van aprovar els estatuts d’Euskadi, Catalunya i Galícia. Però vet aquí que quan es va arribar a Andalusia el PSOE s’hi va abocar: “Andalucia también es nacionalidad històrica”. I aquí va començar la fi del possible somni català. I el de molts constitucionalistes honestos. M’ha vingut ara al cap fa poc quan en veure per TVE imatges de les campanyes per els estatuts d’autonomia, en les d’Andalusia hi sortien, com si fossin nacionalistes andalusos, els senyors Guerra i González.

Massa sovint s’oblida la història recent. Oblidem aquells oportunistes andalusos del PSOE que vivien a Madrid, que van aprofitar el populisme i la demagògia per sembrar el clientelisme andalús que els va permetre mantenir-se al poder del govern espanyol tants i tants anys. Com també oblidem als socialistes catalans, progres i carregats de complexos de casa bona que hi van participar. Aquells que els queia la baba quan un demagog anticatalà anomenat Alfonso Guerra copava els mítings a Rubí o a l’Hospitalet. Ho dic perquè, a Catalunya, alguns volen disfressar l’anticatalanisme de moviment espanyol només de dretes. I és mentida. El PSOE, amb la col•laboració del PSC-PSOE, van començar la trencadissa.

Va ser una operació molt hàbil voler disfressar Andalusia de nacionalitat històrica. I pretendre diluir tots els pretesos “privilegis catalans” –excepte el de pagar les peonades que, principalment, surten del nostre esforç fiscal des de fa més de trenta anys-. Veritablement, aquella parelleta va trobar un viver de vots inesgotable a Andalusia –un viver tant gran com l’existent llavors entre determinat progressisme català-. Ara que molts espanyols no s’expliquen la nostra reacció, haurien de tombar la mirada cap aquest “gran estadista” anomenat González. Tenint en consideració aquests fets, m’adono que la seva acció ha trigat trenta anys a rebotar-li. És a dir a provocar algun efecte –que ja era hora!- entre els catalans.
Xavier Roig

Aquest cap de setmana veiem dos moments més cabdals en el procés que vivim. Per una part la reunió dels partits pro consulta que finalment acorden seguir endavant amb la Consulta i fer el possible per la votació del 9 N. De fet ja veiem com la campanya suspesa es torna a emetre amb un format diferent i que deixa en evidència l’Estat espanyol. Per l’altre el món local donant suport en forma de més de 800 alcaldes a la consulta i cridant majoritàriament independència al costat del President.

Apart de la unitat, astucia i intel·ligència per portar el nostre procès democràtic endavant dins un sistema d’un Estat que com hem comprovat en te ben poc de democràtic i amb una clara fobia a tot el que siguin urnes i decisions de la gent, cal gestos d’autoestima i de cara a la galeria, unes imatges que impactin fora de les nostres fronteres, i en aquest cas crec s’ha aconseguit amb escreix.

A l’altra costat, veiem com el President espanyol assumint clarament la funció de la justícia parla de la decisió del TC que es veu ja ha declarat il·legal la Consulta, quan simplement l’ha admès a tràmit i s’ha suspés cautelarment. Una prova més del tarannà del Govern espanyol que no enten de separació de poders i els assumeix tots, donant a entendre de que parlem quan esmentem el TC, i que de cap manera pot decidir el nostre futur.

El ministre interior Fernandez Diaz, segueix parlant de violació de lleis i de referèndum, es curiós que ahir mateix fos detingut un seguidor del Joventut de Badalona per portar una estelada en el partit a Saragossa, i ens parli de violència amb les lleis en aquesta mena d’estat d’excepció que propugna, alhora segueix mentint amb la paraula referèndum, quan sap perfectament que es una consulta. La mentida al poder.

En definitiva, cal seguir d’una manera o d’un altra ja que aquest Estat sempre serà un tap per la democràcia per molt que ajornem les decisions.

Sense dramatisme, crec que en aquests instants vivim uns moments claus del procés. Hem de saber que si ara fem una passa enrere per esperar millors moments, primer que no existiran aquests moments, i segon que arribarem un altre cop al mateix atzucac. Per tant la decisió sigui la que sigui ha de ser anar endavant, amb unitat i intel·ligència, però sense desaprofitar aquesta oportunitat. Ara es l’hora.

O La seva por i la meva
Odei A.-Etxearte
La força més incontestable que creu tenir el govern espanyol contra el 9-N és la por: una lleu amenaça, que corri el rumor i que l’especulació i la incertesa facin la resta. És l’atreviment del Tribunal Constitucional, aquell que va trigar quatre anys a sentenciar l’Estatut, convocant un ple extraordinari per matar la consulta el segon dia en una inèdita operació d’Estat. Veieu quina eficiència? I ara, il•legals, què? És la gosadia del senyor Enric Millo quan demana que els diputats votin un per un el nomenament de la comissió de control del 9-N per fer-ne una suposada llista i denunciar-los allà on sigui per després fer-se enrere sabent, com sap, que l’advertència no té fonament jurídic. Amenaçar? Jo, mai.

La seva por és el desvergonyiment d’Alícia Sánchez-Camacho amb Artur Mas, quan avisa al president de la Generalitat que la justícia actuarà contra ell per designar per decret els membres de l’ens equivalent a la junta electoral. Ui, Companys. És el popular José Luis Ayllón assegurant que l’advocat de l’Estat ja estudia el comportament del Parlament. El codi penal: recordes? És la determinació d’Eduardo Torres-Dulce reunint la cúpula de la fiscalia catalana perquè la premsa es pregunti el perquè de la reunió i comenci a córrer la brama que es preparen per fer judicis ràpids als indefensos que col•laborin amb la consulta. Atreveix-te, si goses, mort de gana. És permetre que tot un ministre com José Manuel García-Margallo apunti que no descarten suspendre l’autonomia. Si la Generalitat no pot ni comprar deute als mercats. O què et pensaves, il•lús? És, en definitiva, que Jorge Fernández-Díaz enviï una dotació de 200 antiavalots i arrengleri unes desenes de furgonetes de la policia nacional en uns terrenys de la platja de Pineda. Fotografieu-la i feu-ho córrer, si us plau.

La meva por és tota una altra. La meva por és que ens creguem que el viatge fins a la independència és massa llarg i costerut i que l’imperi de la llei espanyola no serà mai combatible. És que la unitat de porcellana fina s’esllangueixi entre els interessos partidistes de Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez i s’esmicoli en mil pedaços d’una vegada per totes. És que ara tots ells s’oblidin que van ser elegits per fer una consulta sabent que el TC la suspendria, que han tingut dos anys per preparar l’estratègia i que no ho hagin fet. És que algú tingui la temptació de mentir i que no reprenguin la campanya institucional ni, sobretot, el dispositiu del 9-N, sabent que cada dia que passa és més difícil que es voti. Perquè les urnes no es col•loquen un dia i llestos: potser sí al carrer però mai als col•legis electorals, que és on han de ser.

La meva por és haver de començar a dir a la família i als amics que es preparin, que anem a eleccions anticipades, i sentir aquell decebut “no, què dius, no pot ser”. És imaginar-me el fracàs del procés com la derrota definitiva. Seria la residualització, que deia aquell. I és que vindria una recentralització huracanada, per més que la disfressessin de reforma de la Constitució. El llop amb pell de xai. A la Moncloa no són de guanyar el partit per un gol sinó per deu i, si es pot, escopint al capità. La meva por és perdre el projecte polític més engrescador que hem defensat mai mentre tota la resta es corrompia; l’horitzó que unia neoliberals i antisistema i que prometia obrir una escletxa enlluernadora per repensar-ho tot. La meva por és admetre que la meva llengua serà per sempre menystinguda. És que quan arribi el moment no us vingui una ànsia desbocada de plantar-vos allà on sigui amb la pancarta i ens refermem plegats en la revolució més admirable, pacífica i valenta, per vèncer definitivament totes les pors a les places i al carrer.

La sessió del Parlament d’ahir va ser d’una tensió forta, es va aprovar el que serà la Junta Electoral del 9 N per una majoria molt clara de 89 diputats sobre 135 amb dues imatges, una la dels Populars amb les dues mans aixecades com esperant la detenció de tots els representants públics menys ells, i les amenaces del seu portaveu Enric Millo de portar a tots els diputats que han votat favorablement a la fiscalia.

Al costat d’aquestes actituds de baixa estopa, trobem que un enviat de la gran agència de notícies econòmica dels EUA Bloomberg s’entrevistava amb diversos líders polítics catalans despres de la seva editorial amb una dura critica a l’actitud espanyola amb la Consulta, i alhora sabem que diverses cancelleries europees s’han posat en contacte amb la Generalitat per saber de primera mà aquest atemptat a la democràcia. Per tant el que faci o no faci el Govern espanyol ja es un afer internacional amb tot el que això comporta.

Com deia abans, amenaçar als diputats que segueixen desenvolupant una llei del Parlament alhora que demanen celeritat al TC per aixecar la suspensió cautelar amb al.legacions d’alt contingut jurídic que contrasten amb els recursos de l’Estat amb molta base de retalls de premsa i portat per l’advocada de l’Estat al registre, la que per cert el seu pare va ser un destacat franquista per acabar de fer la quadratura del cercle i veure fins on arriben el que s’anomena les clavegueres de l’Estat.

Una actitud paranoica i camorrista que al veure que no els pot servir de res, es desmuntarà com una baralla de cartes. Fermesa i unitat es la recepta ja que el temps del procés l’hem de portar a Catalunya, i segur que acabarem votant. Espanya juga amb foc i la comunitat internacional comprovarà quin tipus de democràcia existeix al sud d’Europa, on es prohibeix votar amb joc brut, amenaces, por i imposició. Cal no cedir en cap moment i guardar la recepta de la democràcia i el camí pacífic com a màxima garantia de la nostra decisió.

El ministre Montoro ha elaborat els pressupostos de l’Estat i com era de preveure tornen a castigar Catalunya amb l’inversió més baixa,i com diu en Sala i Martin sense cap criteri d’equitat o eficiència, sinó simplement i clarament arbitràriament.

De fet, si el criteri fos la població, la inversió hauria de ser del 19,9%, i si es tingues en compte el PIB català, hauria de ser 18,4%. La realitat es una inversió de nomes el 9,5%. Caldria afegir com a greuge que no es compleix el que marca l’Estatut, i del previst normalment a Catalunya s’executa la meitat, o sigui una estafa en tota regla.

Es la inversió prevista més baixa dels últims 17 anys, i un 1,5% inferior a l’any passat, amb la conclusió de que som totalment ignorats per l’Estat central.

Aquest desgavell es l’estimació de l’Estat i la injustícia continuada sense fre, ja que dona a entendre que l’Estatut, recordo llei orgànica espanyola es paper mullat i es pot incomplir quan es vulgui, apart desmenteix alló que tots els espanyols som iguals, ja que un català rebrà molt menys per exemple que un lleones per posar un exemple, i això es tradueix en pitjors carreteres, hospitals i una llarga llista de coses. Alhora no sembla lògic que el que diuen principal motor de l’Estat no estigui molt ben cuidat en benefici del conjunt.

També es una nova prova per aquells que tenen sempre la intenció de criticar les retallades de la Generalitat sense veure la qüestió principal, de quins recursos es disposa, i aquí veiem el que ens espera si ens quedem.

Es un tracte totalment d’espanyols de segona i una persecució sense treva en tots els àmbits que ens dona més motius per emprendre el nostre propi camí, ara es l’hora.