Solcades

Existeix un cert paral•lelisme entre les notaries i els tanatoris. Una relació, si ho voleu, distant, forçada, però versemblant. Entre la part compradora i la venedora, hi ha una geografia visceral d’emocions relacionades amb la pèrdua, per una banda, i el neguit dissimulat de qui paga i paga.

‘Aniré a acomiadar-me’, diu qui ven. ‘Passe quan vulgue, és casa seua’. I es donen la mà. Ara ja no és casa seua, ho sap molt bé i accepta el convencionalisme, però en el fons reconeix que mai havia fet cas d’aquella heretat. Sospita que en surt perdent, que n’haguera pogut treure més, que son pare se l’estimava molt, aquella sort. I si els fills fossen d’una altra manera…

La part compradora surt amb un rebut de la notaria, la part de l’estat. Ha comprat barat, però tot són diners i tampoc és res de l’altre món, tota aquella mà de terra. Diu que hi plantarà arbres, però primer haurà de desbrossar i en això s’hi deixarà un miler més de capital.

Avant i avant. La posada en escena ha estat impecable. Coses de l’ofici. Qui s’ho trobarà, la descendència, no n’haurà de pagar un ral, pensen plegats. Hom hi sap veure una certa raó poètica, en aquelles parets tant blanques. I la vida continua, això és clar, amb una vera buidor a l’estómac.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!