La cultura, quina cultura?
Anit a l’Ateneu de Bétera s’aplegaren un grapat de persones de renom, entre escriptors, musicòlegs, catedràtics, periodistes, actors, cantants, i més gent de bon viure en aquell corral que, en el mes d’agost, guanya indulgències i debats d’interés. Jo em vaig trobar enmig d’un foc que posava en qüestió la cultura, la local del país, per posar un exemple, fins i tot la global, aquella que governa el món de les elits i emmiralla l’altra part de la població que voldria formar-ne part. El musicòleg i mestre Pasqual Pastor defensava que la cultura té un cost i cal pagar-la, que els valencians estem massa acostumats a trobar-nos que els productes culturals han sigut subvencionats per l’administració i no tenim l’hàbit de pagar-nos espectacles, que aquest costum ha malmés amb tanta profunditat que serà difícil eixir del colapse: arribarà el dia que els creadors no és que no voldran, és que no podran tirar endavant, i hauran de plegar. De l’altre costat, l’escriptor i historiador Juli Alandes, defensava que sempre havia estat així, que la cultura de ben antic ha sigut subvencionada per la burgesia, l’estat, el govern o algú amb molts diners, i que la majoria de creadors han sobreviscut per aquests ajuts. Que ja ens va bé… Pasqual va saltar de la cadira (cal dir que era en un pla més baix, perquè el corral de l’ateneu de Bétera té aquestes coses) i va contratacar amb vehemència: així ens anirà al públic, que tindrem cultureta, productors que fan una feina i després en el temps lliure fan això i allò, però això no vol dir dedicar-se amb passió a l’art, sinó a una cultura de segona (potser no eren aqueixes les paraules, però ja interprete jo que anava en aquest sentit), i jo mateix pensava en el llibre de Martí Domínguez ‘El fracassat’, sobre Cezanne, pobre desgraciat que no va vendre mai res, res de res, en canvi de mantenir-se fidel als principis particulars de l’artista, de l’art en majúscula… És clar que sempre tindrem algú més ric que s’hi podrà dedocar, a l’art o allò que vulga, i aquest sí que tindrà tot el temps del món, per demostrar si són bons i tenen res a dir. Però llavors el problema serà un altre…
Juli gesticulava amb les mans i amb la mirada, ep, poca broma, i aguantava aquell discurs defensant-se que el món si fa no fa ha rodat d’aqueixa manera molts anys, tots dos van convenir que la cosa rep el colp mortal en el segle XIX, jo no sabia per què, però ells sí, i Pasqual que arribarem a perdre un cabàs de cultura majúscula per polítiques erràtiques, corruptes i una cultura de la gent que no vol acceptar de pagar res, res de res, per un mínim de significat. Per exemple, va dir, els joves d’ara són capaços d’apuntar-se a un macroconcert de superflus mediocres, i destinar 100 euros, en canvi de no donar-ne ni cinc per un de música clàssica. Jo afegiria que ni de franc, no passen a vore un bon concert, els joves. almenys molts dels joves que conec, la majoria dels que conec, si fa no fa.
Tot plegat venia perquè el concert d’Eva i els Fun Jazz era de franc, el corral era ple, sí, però de joves n’hi havia zero. Per cert, un concert esplèndid, amb uns relats sobre la història dels anys vint a Amèrica que pagava d’escoltar: Moonk, Davies, Ella, Billie, Amstrong, Gerswin, Porter… de segur que me’n deixe però tan se val, Calamity ja m’ho perdonarà. Per cert, Eva, què passaria si provares a traduir aquelles lletres americanes i les passares pel sedàs d’aquest valencià extraordinari de l’Olleria que tens? Això no guanyaria més públic, potser?
Ah, que voleu saber com va acabar la discussió sobre la cultura entre l’escriptor i professor d’història i el musicòleg i mestre? De veritat que ho voleu saber?
Sembla que m’hages llegit el pensament. M’agradaria moltíssim, algun dia, poder cantar alguna cosa jazzera en el meu valencià, el català del meu poble, però no traduccions dels temes que cante, sinó temes originals. Així, ja que estem, podríem mostrar que la “música en valencià” mai ha estat un estil… perquè el valencià (o català) sols és la llengua. Pel mateix motiu, nosaltres no fem “música en anglés”, intentem fer jazz… Farem unes voltetes pel perolet a la idea, a veure si el proper espectacle ja conté alguna d’aquestes novetats.
Moltes gràcies, Sinyó Ulisses/Albert, per la manera que sempre ens cuideu a l’Ateneu. Encantada d’haver-te pogut desvirtualitzar.