ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ELS VERTADERS ANTI-SISTEMA

Sense categoria
El ministre Wert i la broma d’haver de pagar l’escolarització en castellà en un centre privat per part de la Generalitat, i amb el metòde de restar directament des de l’Hisenda Pública espanyola, es un atac més, segurament el més agosarat contra la llengua catalana, juntament amb si un alumne ho demana els seus drets passen per davant de la resta de la classe que s’han d’amotllar fent saltar pels aires qualsevol base democràtica. Aquesta es la tercera via, les certeses que ja sabem i ens esperen si ens quedem. Un odi i incomprensió per la nostra llengua que ha provocat com diu en Francesc Canosa ser militants per fer sobreviure una cosa tant elemental en qualsevol estat, com es la nostra parla, en definitiva hem estat els autèntics anti-sistema, i ara sense les eines d’un estat al nostre favor no podem fer front a aquest genocidi lingüístic que estem sotmesos.

Nosaltres, els anti sistema
Entenc que el lector no em cregui. Fa un parell de setmanes estàvem a un formatget interior d’aquests de l’Eixample. Hi havia una celebració. Com que som pobres ens vam amorrar al cava. Diuen que és nutritiu. Que ho cura tot. I afededeu que ens creiem tot el que digui el poble. Portàvem ja unes copes que donaven aliment almenys per dos dies. Potser ja havia crescut mig pam en un quart d’hora. Una senyora i un senyor em donaven conversa. Molt amables. No sé pas a quins nassos de bombolles passàvem. Jo alçava la copa i veia aquest cel de Barcelona que sembla un llençol d’estiu. La infància. Els senyors parlaven d’una ciutat que no coneixia. De quan eren nens. Uiiiiiiii. Com es divertien. Mai sabien on anaven. Mai. Un dia era a una casa. L’altre a una altra. Com un cuit i amagar. Cases, cases. Hi havia més nens. I una senyoreta, o un senyoret. I deien. “Bon dia” o “Bona tarda”. D’amagat. Es creien que era un joc. El pare els feia veure que era un joc. Aprenien la seva llengua, al seu país, a cases clandestines, a habitacions amb les persianes baixades. Ombres amb un filet de llum. Quants diners ha costat tot això?

Ara que el ministre Wert vol fer pagar sis mil euros als pares que demanin escolaritzar als seus fills en castellà ens hem de preguntar quants diners ens ha costat aprendre la nostra llengua des de 1714. Quants? Sóc l’únic membre de la meua família que s’ha escolaritzat en català. D’una família naturalment catalana. Tres segles. L’estat no ha pagat cap escolarització en la nostra llengua pròpia. Cap. Hem viscut al marge de l’estat i hem mantingut la llengua. Som els anti sistema. Els autèntics anti sistema. Aneu a pastar fang els que escopiu, insulteu, amenaceu, pinteu, als parlamentaris catalans: nosaltres sí que som els anti sistema. No ens han donat res i ho hem donat tot. No hem perdut la llengua. Ens han matat, ens han denunciat, ens han multat, ens han fet de tot i hem dit: No. 

Hem dit no des de fa anys i panys. La Llei Moyano d’Instrucció Pública (1857): “La Gramática y Ortografía de la Academia Española serán texto obligatorio y único para estas materias en la enseñanza pública”. I vam continuar parlant català. Salteu on vulgueu. Salteu pel forat que creieu. A la Reial Ordre del 29 de desembre de 1923 es nega a la Universitat de Barcelona a fer classes optatives (optatives!!!!) en català. Raó? “Que en ningún Centro docente oficial procede autorizar la enseñanza de disciplinas que no estén incluidas en el plan de estudios previamente aprobado por la Superioridad”. Vam seguir parlant en català. Tant sols una anècdota del que va passar a partir de 1939. 6 d’octubre de 1939: “El gobernador civil sorprende y clausura personalmente escuelas laicas y separatistas”: “Unos de los supuestos maestros se encontraba reunido dando clases a unos veinte niños, los cuales respondieron a un breve interrogatorio (que no fue preciso prolongar, ante lo inequívoco de las respuestas), manifestando que no les enseñaba el catecismo y que las clases las daba en catalán”. I… vam continuar parlant en català. 

Aquesta setmana (11 de juliol) ha fet 53 anys (1961) del naixement d’Òmnium Cultural. També (9 de juliol) 28 anys de la mort d’un dels seus fundadors: J.B. Cendrós. Molts d’aquells nens que fa dues setmanes s’alimentaven amb cava van aprendre català gràcies a la xarxa clandestina d’Òmnium durant el franquisme. Quant ens ha costat tot això? 

Quin país ha de pagar secretament, voluntàriament, desinteressadament, per ensenyar la seva llengua? Quin? Ara hem de pagar democràticament cinc famílies per l’escolarització en castellà. Nosaltres, tots, absolutament tots, que no ens han pagat un ral per ensenyar-nos la llengua pròpia, comuna, vehicular, la de tots. Hem suplert tot el que no ha fet l’Estat. I un dia es demostrarà científicament que els catalans ens vam inventar el món virtual per esmenar el que no ens dóna la realitat. Quant val tot això?

Hem construït històricament un para-estat i ens fa por de fer ara un estat? Hem continuat la llengua amb tot en contra i ara ens sembla tot incert? Hem fet de la incertesa una certesa. De l’anormalitat una normalitat. De la mort, un miracle. Ho hem fet tot. No hi ha més futur que el que ja hem fet. No hi ha més demà que el camí per on caminem. No hi ha més. No hi ha més perquè si a mi em treuen la llengua em pispen el paisatge, em furten les persones, em prenen els sentiments. M’ho roben tot. Ja no em queda res. Venim del no res i hem tingut una llengua que ha estat el tot. Quant ha valgut tot això? Incalculable. Quant valdrà el què hem de fer? Incalculable. Inimaginable. Qui ho pot fer? Només nosaltres. No hi ha més. Nosaltres, que només tenim una copa de cava a les mans. Nosaltres, que només tenim un cel de llençol. Nosaltres, que només tenim la tristesa com a esperança. Nosaltres, que som els anti sistema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.