ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ANSÓN: MESQUINESA AL SERVEI DE L’ESTAT

General
Luís Maria Ansón, periodista i escriptor espanyol, i fundador i colaborador de mitjans com La Razon o El Mundo denuncia que alguns dirigents de l’ANC i ERC preparant una acció violenta on hi pot haver ferits i fins hi tot algun mort que seria elevat a la categòria de màrtir per l’independentisme, tot amanit amb una paranoia de moviment violent que justificaria l’us de la força. Es difícil caure més baix, però quan no hi ha cap mena d’ètica professional, ni cap respecte pels drets de les persones i pobles tot es possible.

Efectivament, en un article a El Mundo diu que es prepara una acció per encerclar la Delegació del Govern espanyol a Catalunya abans del 9 N  que tensarà la violència i multiplicarà la tensió agressiva en el procés. El seu vaticini de ferits i algun mort portarà a l’intervenció de l’Estat per aplacar amb contundència aquest caos. Alhora acusa la Generalitat de finançar les entitats partidàries del procés amb molts diners. Naturalment no aporta cap prova i segueix la tàctica de voler crear enfrontaments en un procés pacífic i democràtic que no saben com aturar.

Realment la baixesa no te límits, i el que no poden justificar amb mitjans democràtics i per la via del diàleg pretenen buscar justificacions per posar damunt la taula la violència, que suposo els agrada més i potser els recorda altres temps enyorats on era el pa de cada dia i legal sense problemes.

Escriure falsedats sense proves és molt fàcil, però cal medir les conseqüències. No es pot acusar la Generalitat de finançar entitats quan no hi ha cap prova que ho demostri i per no admetre que la societat cívil s’ha organitzat i pacíficament es capaç de fer pressió per arribar a una demanda molt concreta, i de pas organitzar actes de tanta violència, com la Via Catalana, Estelades d’espelmes, Gegantades i tot tipus de festes.

Per altra banda el procés ha estat i serà pacífic i democràtic fins el final, i ho saben perfectament, primer perquè no pot ser d’altra manera, i per altra banda es el nostre tarannà. Al País Basc el terrorisme d’ETA ha estat la seva taula de salvació, aquí no la poden inventar ja que no existeix i no seria de rebut.

Es molt trist a cop de titular desinformar als espanyols i intentar crear un conflicte allà on no n’hi ha, tot per la falta de voluntat democràtica i per alèrgia a les urnes. Encara no hem vist cap disculpa sobre les informacions d’aquest mitjà concret abans les últimes eleccions en referència al President Mas i que posteriorment s’han provat falses. Es la claveguera que llença globus sonda al servei d’una causa i obviant els ciutadans.

Anson representa això, una manera de fer d’altres temps que ja no te cabuda en l’època on ens trobem i que no aconseguirà aturar un procés impecable, ni una societat que vol dir la seva i fugir de personatges com aquest. 

EXTRATERRESTRE ICETA I UN PARLAMENT DE FIRETA

General
La presa de pel sense contemplacions plantejada per Iceta, ens podria fer pensar que es un extraterrestre que ha aterrat recentment i no estava al dia de la situació, realment sabem  que no deixa de ser un parany per evitar el procés català. Per altra banda ha quedat confirmat que es pot posar setge a un Parlament i als nostres representants impunement, un altre curiositat d’aquesta democràcia de fireta espanyola.

La pregunta “Vol que el Govern de Catalunya negociï amb les institucions de l’Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal i el blindatge de les competències en llengua i cultura?”, es la presa de pel proposada pel futur secretari general del PSC.  Reitera que amb el nyap de pregunta actual no hi haurà consulta, i te la barra d’afirmar que no li interessa gens saber que opina sobre la pregunta actual, i diu que te dret a saber què opina Catalunya sobre un nou pacte, deixant clar que una independència no es pot basar en una llei de consultes referendàries. Torna molts anys enrere, a la casella de sortida. Per altra banda l’Audiència Nacional absol els 19 acusats pels incidents de l’any 2011 davant el Parlament, ja que entén que els empara el dret de manifestació i dirigit a dona veu als desfavorits per les polítiques d’austeritat.

Realment, burlar-se dels ciutadans no es la millor manera de recuperar una certa credibilitat, i la proposta d’Iceta camina en sentit contrari i validant que el seu partit tingui destinació a la marginalitat a Catalunya. Desprès de tots els intents i de l’última temptativa d’Estatut i de Pacte Fiscal no es pot tornar 10 anys enrere per tornar a començar picant contra la mateixa pedra.

Iceta, i això per un representant del poble, hauria de comportar la seva inhabilitació, no li interessa saber l’opinió de la gent, nomes  del model que ell proposa. Tant poc tarannà democràtic es difícil de trobar. Es a dir el que la gent ha mobilitzat amb gran nombre i que sembla majoritàri a Catalunya i ha provocat el procés que vivim ho obviem, i en canvi preguntem sobre un model tronat, mort i minoritàri que ens vol vendre per bellugar tot i que tot continuï igual.

Diu que una llei de consultes no serveix per preguntar per la independència, com si les nostres lleis fossin de paper mullat i el nostre Parlament per passar l’estona. Una total falta de respecte, i una presa de pel que no es mereixen ni els seus propis votants, si es que ni queden.

Per altra banda, i sorprenentment bloquejar i assetjar els nostres representants polítics, alguns al límit de les agressions quan es dirigien a l’organisme que ens representa, no te càstig.  Una bona excusa es el dret de manifestació i els desfavorits. Son drets fonamentals, però no es poden exercir d’aquesta manera, ja que en un sistema democràtic hi ha línees vermelles que no es poden creuar i intentar coaccionar o assetjar als nostres representants legítims es una molt clara.

En definitiva, paranys que mereixen la nostra atenció, i constatació que el nivell democràtic, i sobretot quan es tracta de Catalunya es el que es. 

DEMOCRÀCIA CONTRA LES URNES

General
Aquest cap de setmana el campus de les FAES, laboratori d’idees dels Populars, ha deixat molt clar que no tenim dret a decidir, que la sobirania resideix en tots els espanyols, som un perill per la unitat, la historia i la convivència, i apart el president espanyol ha instat al que sigui nou líder del PSOE estigui com fins ara al seu costat negant el nostre dret i advertint que la consulta no es farà, ja que es il·legal. Com es pot comprovar un atemptat a qualsevol democràcia normal.

Rayoy espera el supor del successor de Rubalcaba contra el 9 N. De fet Aznar ha assegurat que l’independentisme posa en qüestió la Constitució , unitat i continuïtat històrica. Ha afirmat rotundament que la consulta no es celebrarà. De fet aquestes consideracions van en la línia de personatges com Carme Chacon que diu que el President Mas ha optat per una ruptura emocional o del futur líder del PSC Miquel Iceta que proposa una nova pregunta a la consulta per millorar l’encaix de Catalunya dins l’Estat i legitimar la negociació per un nou pacte fiscal i blindatge de competències que tornaria ha ser votat a les urnes. Tota una paranoia.

Realment, i si mirem l’ideari de les FAES amb el que anomenen el “Tema catalàn” o “problema catalàn”, no marca massa distància amb el règim anterior a la democràcia. Fan crides en un suposat sistema democràtic per impedir que els ciutadans resolguin els seus problemes pacíficament a les urnes i amb l’única arma en forma de papereta de vot, francament una distorsió total. Es permeten agafar el paper de drets per damunt d’altres persones decidint que la consulta no es farà, i no ens expliquen com pensen impedir-ho, encara més greu.

Parlen de posar en qüestió historia i convivència, quan no diuen que el món evoluciona i canvia, no hi ha res inalterable per sempre, i menys sense que la ciutadania ho validi, i encara menys per la imposició sense remei, que com deia abans formaria part d’un altres sistema.

La Carme Chacon ens parla de ruptura emocional, i fa trampes com sempre ja que no te arguments. Ningú qüestiona els seus sentiments espanyols, tot hi que ella si qüestiona els sentiments catalans. En qualsevol cas aquests seguiran igual ara, abans i desprès. El que debatem es una simple qüestió democràtica, i això passa per les urnes en qualsevol democràcia i acceptant el resultat sigui quin sigui.

Iceta demostra que de renovació res, ens proposa diluir el tema amb una pregunta esperpèntica que suposaria una negociació de coses ja negades i enterrades mil i una vegades, i que haurien en cas d’acord a un altre votació sobre aquestes i deixant el que vertaderament ha reclamat la gent al cubell de les escombraries. No hi ha dubte que es una curiosa manera de veure la democràcia.

Per últim rebatre aquesta afirmació de la sobirania de tots els espanyols, es tant com dir que els afers interns de la meva famíla nomes els podem solucionar si tota la meva escala de veïns no ho debat, seria absurd, el mateix que la seva sobirania.

En definitiva, una prova més de que diàleg zero, i la iniciativa al nostre costat sense esperar res de l’altra banda. Quan no hi ha cultura democràtica poca cosa es pot esperar. 

LES MENTIDES DEL DIÀLEG

General
Veient ahir el Popular Enric Millo defensant en un programa de TV3 que la Generalitat no volia el diàleg i defensant aquest com a mètode per trobar la sortida a l’atzucac on ens trobem, ens adonem que fàcil es amb cinisme i demagògia vendre fum i el món a l’inreves. Per suposat totalment contrari a les urnes catalanes, cosa ja increïble en una teòrica democràcia, però amb una motxilla carregada de fets totalment contraris a les seves paraules i que donen idea del tarannà del que parlem com Manuel Aragon un exjutge del TC o Ramon Rodríguez exvicepresident del TC i les seves opinions que deixen en ridícul aquells que confien en aquest Tribunal que es jutge i part al mateix temps.

Com abans esmentava Aragon diu que li fa pena veure milions de persones al carrer protestant contra la sentència de l’Estatut i diu que no passa res, ja que demà poden sortir a defensar la pena de mort, i explica que quan la Constitució no es compleix no arribant res més que mals, un problema d’opinió política i no jurídic. Cal recordar que aquest personatge era del sector anomenat progressista. Per altra banda Rodríguez alerta de l’efecte contagi que podria comportar la independència catalana a l’Estat i actuar com a dic de contenció per no produir-se una catàstrofe amb País Basc, Galícia o fins hi tot les Illes Canàries.

Aquesta es l’oferta de diàleg que defensava Millo. El Tribunal que ha de decidir en un futur proper sobre la Llei de Consultes Catalana que ha de donar cobertura legal a la consulta te aquests elements. Aragon, que era del sector progressista, imaginem com deu ser el conservador, menysprea la força de la ciutadania, de fet amb la sentència que va deixar en un no res la votació popular del mateix, ja va demostrar que el ciutadà es un element passiu en el seu sistema democràtic. Alhora ens compara un Estatut aprovat per un amplia majoria del Parlament i posteriorment per la societat catalana com un nou intent i últim de convivència entre Catalunya i Espanya amb la pena de mort. Realment poca cosa es pot afegir més que constatar el caràcter dels jutges que han d’interpretar la Constitució.

Per altra banda, Rodriguez parla del moviment independentista català, pacífic i democràtic amb una infermetat, cosa que demostra que un objectiu que un partit dins el sistema pot portar en el seu programa electoral, posteriorment no es pot aplicar pel mateix sistema, una contradicció en si mateixa, i una prova més del nivell de la democràcia espanyola.

Ens parla de catàstrofe i no poder permetre per l’efecte en altres territoris, o sigui cap dret per Catalunya, i interessos per davant de la petició popular majoritària.

Aquests son dos exemples del nul diàleg que podem esperar, i de saber que haurem de seguir el nostre camí i no  deixar res en mans d’un Tribunal del que evidentment podem esperar qualsevol cosa, menys justícia. 

CAP MÉS OPORTUNITAT

General
Tal com diu l’article de Josep Lluís Carod Rovira no esperàrem tres cops, ja hem sofert la mateixa errada en dues ocasions, i ara com es preceptiu hem d’aprendre de les errades històriques. Tenim un camí molt clar, que no s’ha de veure enterbolit per canvis a nivell global, per possibles majòries futures, per promeses que mai arribaran o en el pitjor dels casos mai es compliran, ni tant sols per atacs de paranoia com les forces navals catalanes, fent un us infame d’un simple informe, com n’hi ha molts de tots aquells aspectes que en una Catalunya estat haurem de decidir, en aquest cas l’exèrcit, si en volem i com ha de ser. En definitiva un debat normal que la caverna interpreta a la seva manera. De totes maneres el més important es no caure en el parany d’ajornar el que ja no te aturador.

No esperarem tres cops

 

Josep-Lluís Carod-Rovira

L’abril de 1931, les eleccions municipals celebrades el dia 12 d’aquell més van ser l’instrument democràtic que va posar fi a la monarquia i al règim autoritari, incompetent i corrupte que s’hi vinculava. Francesc Macià, dos dies després, des del balcó central del Palau de la Generalitat, proclamava la República Catalana, amb el cor obert a totes les esperances. Però als tres dies es plantaren a Barcelona tres ministres del govern provisional de la República espanyola, dos dels quals catalans: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo , i Lluís Nicolau d’Olwer . Macià hi acordà el canvi de nom de “República Catalana” pel de “Generalitat”, institució medieval d’autogovern, a canvi de l’aprovació immediata d’un estatut d’autonomia d’àmplies facultats, però, sobretot, els visitants insistiren en què, en aquell moment tan delicat, les aspiracions de Catalunya no podien posar en perill l’estabilitat del nou règim naixent, la República espanyola, ja que si aquesta s’ensorrava, s’ensorraria tot.

 

Ràpidament es preparà a Núria un Estatut d’Autonomia que partia del dret a l’autodeterminació que tenia Catalunya com a poble, deixant ben clar que “la voluntat de Catalunya no resulta expressada del tot en els articles de l’Estatut”, es definia el Principat com a Estat i s’hi afirmava que el poder de Catalunya emanava del poble i el representava la Generalitat, que la llengua catalana seria l’oficial a Catalunya, s’hi advocava per la supressió de “l’esclavatge del servei militar” i s’hi obrien les portes a la incorporació d’altres territoris al de Catalunya. El diumenge 2 d’agost el 80% del cos electoral català acudí a votar i ho feren favorablement 592.691 ciutadans, 1.105 votaren en blanc i 3.276 en contra, el 0’6% del total. Com que les dones encara no podien votar, Macià rebé desenes de milers de targetes de dones catalanes donant suport a l’estatut. Però l’alegria durà poc a la casa del pobre i l’Estatut va ser escapçat, retallat i desfigurat, i a Espanya s’organitzà una potent campanya contra l’estatut, part de la qual consistia en un boicot als productes catalans. S’eliminà el preàmbul on es feia referència al dret d’autodeterminació i a la supressió del servei militar. Catalunya deixà de ser “estat autònom” en el marc de la República espanyola per a ser “regió autònoma” dins de l’estat espanyol i es passà d’una llengua oficial a dues. Totes les referències a una certa idea nacional de Catalunya van ser eliminades, així com la possibilitat d’ampliació del territori, mesura en aquell moment pensada per a la Franja. Catalunya va haver d’esperar i el seu dia mai no va arribar.

 

A la mort al llit del general Franco succeí l’anomenada transició política. En aquells moments l’independentisme era marginal i, en les primeres eleccions democràtiques, extraparlamentari. En el referèndum sobre la constitució espanyola tots els partits catalans, tant els procedents de l’antifranquisme, com els que abeuraven en les aigües del règim, van demanar als catalans de votar-hi afirmativament. I així va ser. Al Principat, el 90,46 va votar “sí”, per damunt del 90,22% de les Balears i el 89,50% del País Valencià, de manera que a Catalunya la mitjana de participació i de vots afirmatius va superar, amb escreix, la mitjana estatal. D’aquesta posició d’unanimitat proconstitucional cal salvar-ne l’ERC del moment, autodeterminista i encara no independentista, que va ser l’únic partit parlamentari que no demanà el “sí”, sinó de no votar o de votar “no”. Però mentre per als partits espanyols, aquell marc legal era l’estació final del trajecte, no passava igual amb les forces catalanes de tradició demnocràtica, totes les quals venien de l’Assemblea de Catalunya, la qual reivindicava en el seu punt tercer “els principis i institucions configurats en l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com  a via per a arribar a l ‘exercici del dret d’autodeterminació”. Allò que per a Espanya era ja la solució definitiva i intocable, per a Catalunya no ho era pas, sinó una estació avançada en el trajecte, però no pas la darrera estació. Com en temps de la República, en els anys de la monarquia restablerta Catalunya ha hagut d’esperar la seva hora, inútilment, amb el pretext que segons quins moviments féssim podrien fer trontollar els avenços democràtics aconseguits.

 

Ara hi ha el perill que, per tercer cop, algú ens plantegi d’esperar-nos, d’ajornar la solució institucional al nostre plet nacional, anunciant no se sap quina mena de solució màgica que arribarà més endavant. Amb un posat de seriositat entenimentada i aires de realisme polític de llarga experiència, diran que cal donar una oportunitat al nou rei d’Espanya. Oportunitat per a fer què? El PP no està en condicions d’oferir cap solució de singularitat a Catalunya, perquè seria vista com un privilegi a la resta de l’estat, a causa de la catalanofòbia sense retorn que ells mateixos han alimentat. El PSOE prou feina té a sobreviure, com per ocupar-se de nosaltres. I és més que evident que sumats PP i PSOE, suposant que fossin encara majoria, mai no pactarien una reforma constitucional que fos favorable als nostres interessos. I doncs? Queda la darrera temptació: que vistos els resultats de Podemos, l’augment d’IU, el temps i una canya, potser les coses podrien anar canviant els propers anys, més encara si la monarquia acaba estavellant-se contra les roques i Espanya es converteix en República. En aquest cas, fantàstic per als espanyols, me n’alegro de debò, com també deuen fer-ho aquests compatriotes que, en la més excelsa de les samfaines ideològiques, exhibeixen conjuntament la bandera catalana estelada i la bandera espanyola republicana. Però aquesta no és la nostra batalla. Catalunya ja no espera res d’Espanya que no sigui el respecte a la legalitat internacional i la no intervenció militar, en el cas d’una majoria favorable a la secessió i a la creació d’un estat català independent. República per República, prefereixo la nostra. No hi haurà tercera espera.

LA FRUSTRACIÓ DE MARGALLO

General
Les declaracions de l’ambaixador d’Estats Units davant les preguntes espanyoles sobre una independència catalana, han trobat normalitat, i per tant en direcció contraria a la paranoia espanyola. Segueixen atents el procés, i referent a les empreses americanes que s’hauran d’adaptar a la nova situació si es produeix. Unes paraules que han provocat la irritació espanyola demanant rectificacions a tort i a dret sense veure que el món, i sobretot el món democràtic observa, evoluciona i s’adapta.

En Garcia Margallo exigeix rectificacions a l’ambaixador americà, que amb les declaracions esmentades molt clares no han agradat. Aquesta estratègia espanyola de presió per falsejar la realitat amb grans exemples com els atemptats de l’11 M, o rectificacions de tercers estats que inicialment havien mostrat respecte i neutralitat pel procés català, ha caigut en un altre ridícul institucional. En James Costos apart de dir que es una qüestió interna, ha observat que estan molt interessats i curosos amb el tema. De fet el President Obama ja va fer cas omís de la petició del president espanyol per fer una declaració contra la independència catalana. De fet i economicament, ens diu que si els entorns econòmics canvien. les empreses s’adaptaran. El ministre espanyol ho ha qualificat de xocant, i ha recordat que USA dona suport a la legalitat internacional.

Tanmateix, i sense caure en cap triomfalisme, veiem que els estats democràtics respectaran la nostra decisió sempre que sigui un procés democràtic, i un cop validada. Economicament i com no pot ser d’altra manera, simplement s’adaptaran i seguiran els seus negocis en la nova situació com mil i un exemples ja han viscut a la resta del món.

En Margallo deu veure frustrat com el seu intent de presentar un gran cataclisme un simple fet democràtic no te comprador, i tots els seus intents cauen en la més profunda ridiculesa i descrèdit a un estat com l’espanyol que ja ha perdut bona part del seu crèdit. De fet presentar la normalitat que expressa l’ambaixador americà com una raresa no es de rebut.

La seva visió del món immòbil des dels seus orígens, i sense drets dels seus ciutadans no es ben rebuda en els estats democràtics, però fins hi tot reben respostes normals com la que hem esmentat, la paranoia segueix, apel·lant a la legalitat internacional, com si aquesta no ens fos favorable.

Tot forma part d’aquesta impotència per no poder aturar un procés pacífic i democràtic, que ha saltat el mur de la imposició i la intolerància que regna a l’Estat espanyol des de segles enrere.
 

LA CENTRALITAT I L’ENGANY

General
La petició d’un nou espai de centralitat i renovació de l’espai polític per part de Duran i Lleida sembla més una broma que altra cosa, ja que amaga moltes contradiccions en si mateixa. Per altra banda, l’anunci del futur Secretari General del PSC, en Miquel Iceta de donar suport a la Llei de Consultes també amaga un gran parany que cal denunciar, ja que no te cabuda en el moment del procés on ens trobem.

Efectivament aquesta proposta de Duran, un nou intent de despistar, i tornar a posar aquesta tercera via morta i enterrada a la llum fa riure per no plorar. En Duran precisament forma part d’aquesta generació de polítics que porten anys i anys en diferents càrrecs, i per tant una renovació passa per donar un pas cap al costat i deixar pas. Ningú entendria renovar tot amb les mateixes cares, una simple operació cosmètica.

Per altra banda, i com ja li han contestat altres formacions, la nova centralitat política, es el projecte independentista, ho confirmen els resultats electorals i els moviments de la societat civil, intentar obviar això es voler fer trampes al solitari. De fet el que tocaria es definir la posició d’Unió davant la consulta i la data més important del país en els últims 300 anys, no fer-ho es seguir alimentant el distanciament de la ciutadania envers els seus representants.

En un altre ordre tenim a Miquel Iceta. que diu no entendre abandonar la perspectiva d’un nou acord amb un pacte fiscal solidari, i la garantia d’algunes competències bàsiques per la Generalitat, quan sap perfectament que això es impossible, el seu mateix partit no ho vol ni ho contempla, i l’últim gran intent d’acord com va ser l’Estatut, ell era a l’altre costat de la taula de negociació tancant portes a Catalunya.

Alhora anuncia un vot favorable a una llei de consultes que segur serà impecable jurídicament, i donarà la visió d’un PSC favorable al dret a decidir i al catalanisme polític, però alhora no crec que tingui cap intenció de donar suport al decret de convocatòria de la consulta, que deu creure quedara en res, ja que l’esmentada llei de consultes serà recorreguda immediatament pels Populars i portada al TC. Es a dir un cinisme esfereïdor i tàctic que dona entendre de quin tipus de personatge parlem.

En definitiva, un parany rere l’altre que cal denunciar, per seguir la línia marcada fins el 9 N, i que per altra banda es la centralitat absoluta que marquen els temps a Catalunya.