ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ESPANYA, UGANDA I GRÈCIA

General

Aquests dies la manipulació sobre la ciutadania sembla la forma de ser o l’objectiu de les el·lits de poder, veiem com el president espanyol com ens diu “Aguanta, Espanya no es Uganda”, que ja ha provocat les reaccions internacionals i comparacions de dades, amb l’atur o el creixement del PIB per exemple. A banda veiem clarament com les votacions a Grècia s’intenten manipular amb la campanya contra una formació en concret, com si els ciutadans siguin titelles sense veu ni vot.

Efectivament veiem com Espanya te un 24% d’atur i Uganda un 4% el 2009, i el creixement del PIB el 2010, un -0,01% per un creixement del 5,2%. Per tant aquesta fatxenderia d’un dirigent d’un estat que anava de cap al pou, i ha estat rescatat per Europa esta totalment fora de lloc, i es digne del típic comportament espanyol. Pel que fa a Grècia, aquesta campanya contra el nou partit Syriza que simplement critica el negoci europeu amb el rescat grec, i es demonitzat permanentment fent un flac favor a la democràcia. Se’ns dubte en Vicent Partal ho descriu perfectament en el seu article.

 

Dret a votar

vicent partal

La campanya d’intimidació  del govern grec és un autèntic desastre per a la democràcia

Diumenge Grècia anirà a votar. Són unes eleccions transcendentals per al país i per a la Unió. I no és estrany per això que la tensió s’haja instal·lat en la campanya. Fins a un límit, però. Veig amb alarma com s’ha orquestrat una enorme campanya d’intimidació contra la possibilitat que els grecs decidisquen votar un partit, Syriza, que capitalitza la crítica contra el rescat patit per Grècia i les duríssimes condicions imposades als seus ciutadans.

Des de dins i des de fora. A Grècia mateix hi ha partits que afirmen que els tallaran la llum aquella mateixa nit si guanyen els de l’esquerra radical. Però déu-n’hi-do també  des de fora. Aquesta setmana hem vist com un informe teòric, segons els seus autors, sobre un possible corralito grec es transformava en portades espectaculars que després eren convenientment posades en relleu a Grècia mateix –i no ens enganyem, que aquest era l’objectiu de la diguem-ne filtració.

Si jo fos grec diumenge votaria Syriza. Primer perquè crec que la seua plataforma electoral és molt sensata. Més enllà de manipulacions interessades Syriza no vol que Grècia abandone l’euro i encara menys la Unió Europea. El que diu és que les condicions són insostenibles per al poble grec i cal renegociar-les. I el que afirma és que Europa ha de canviar urgentment de política. Que l’austeritat ens està ofegant i condemnant a tots –opinió  que compartisc absolutament i que ja és un clam arreu de la Unió. Però si jo fos grec votaria també Syriza perquè crec que cal defensar el dret a votar el que vols. La campanya d’intimidació  del govern grec és un autèntic desastre per a la democràcia. A Itàlia ja mana un senyor que no l’ha votat ningú –i això no es pot oblidar per més que ho estiga fent bé–. Ara què volen? que els grecs no voten a qui creuen que pot treure’ls millor de la situació  actual?

Sir Winston Churchill, en acabar la guerra, no va guanyar les eleccions, malgrat el seu heroic comportament bèl·lic. Amb la seua ironia fina va respondre dient que la democràcia és perfecta però té el problema que tothom vota el que vol. Doncs per molts anys que així sia.

ELS ATACS ESPANYOLS I LES RECEPTES CADUCADES CATALANES

General

El nacionalisme espanyol va per feina, i per exemple els populars insisteixen amb la por cap un estat propi, ara amb el vell recurs de les pensions, i les balances comercials, i dependència sobre l’Estat. Per la seva banda a les Illes, porten a terme un autèntic genocidi de la llengua, deixant la pròpia de les Balears com a secundària, i autoritzant la traducció al castellà de tots els topònims, sort que el vertaderament important era la crisi. Per la seva banda en Duran i la Soraya acorden una reunió de la comissió bilateral, el nom sol ja fa riure per parlar de les competències, es que no tenen remei.

Realment, insistir amb el discurs contra l’estat català es una constant amb un mentida sobre l’altra sense descans, ara ens diuen que no podríem finançar-nos, i posa la xifra d’1’5 milions de pensions i 630 mil subsidis que l’Estat paga, i que pujarien el dèficit a 1131 milions nomes en Pensions. També la balança comercial catalana ens diu que es positiva gràcies a les vendes a la resta de l’Estat, per últim va xifrar l’alt cost del nacionalisme en despeses ideològiques com les famoses ambaixades. A les Illes ja via lliure per deixa la llengua catalana, pròpia de les Balears, i que a la funció publica passarà de requisit a mèrit, alhora es faran oficials els topònims en castellà, tot això desprès de separar amb dues línies l’ensenyament, i on per cert un 85% va triar el català. Per altra banda, es convoca la comissió bilateral pel juliol on els conflictes de competències en seran els convidats, desprès de portar el TC la tisorada espanyola a Educació, i veure com Madrid amenaça en portar la taxa turística i l’euro per recepta, segons Camacho s’ha d’evitar que els catalans tinguin una doble imposició.

Efectivament, quan els arguments no hi son, evidentment s’han d’inventar, i la fàbrica d’invents popular va a tota màquina per negar una evidència que la resta del planeta pot veure amb claredat. Es una mica com quan la gran majoria d’estats consideren el Barça el millor equip del món pels triomfs i pel joc, i Madrid segueix mirant cap un altre costat per no admetre la realitat. Ens parlen de les pensions quan hi ha un dèficit clar entre el que surt de Catalunya per aquests temes, i el que arriba als nostres pensionistes, aquesta quantitat no se sap on va a parar, però si la sumem a l’espoli habitual, trobem que els nostres jubilats cobrarien una paga més com a mínim i sense esforç econòmic, amb aquest augment del 56% del pressupost de la Generalitat, xifra impressionant, els subsidis evidentment no correrien cap perill, vers al contrari. Pel que fa a les balances comercials, caldria recordar que un terç es consum propi, un terç va a l’estranger, i nomes l’altra terç es consum espanyol, xifra per cert que va decreixent cada any. Per tant davant la mentalitat que el mon s’acaba als Pirineus, jo els hi diria que el mercat global es molt i molt ampli, per cert recorre a les ambaixades catalanes com a despesa inassolible, si vol fem una llista de despeses que ara hem de suportar, aeroports fantasmes, AVE sense solta ni volta, inversions imprescindibles que no arriben, si vol segueixo, però crec que no cal. Per altra banda en Bauzà senzillament fa un genocidi lingüístic a les Illes Balears, deixant la llengua pròpia com a llengua de segona, un cas únic al món, i sense fer cas que totes aquestes mesures artificials guiades per la seva xenofòbia han trobat resposta amb el 85% de pares triant els estudis dels seus fills amb llengua catalana, però no l’importa, cal eliminar com sigui la nostra llengua, i fer una substitució en tota regla, fins hi tot en els noms de les poblacions, crec que el tribunal de drets humans podria començar estudiar el cas d’odi il·limitat del Sr. Bauzà i el seu partit. En un altre costat la resposta catalana, i per distreure el personal passa per una reunió bilateral, que bàsicament vol dir una trobada on un te el poder i l’altra no el te, però que de cara a la galeria pretén crear una ficció que cada cop es veu més clara. Te gracia que una banda amb una llei orgànica trinxada i morta des del començament, i amb unes competències que son travessades quan i com volen per l’Estat vulgui negociar, francament no se el que.

En definitiva, una nova presa de pel indignant per la ciutadania, que ja en te prou d’aquestes pallassades que nomes ens provoquen vergonya per la incapacitat, submissió  i covardia dels nostres representants.

 

ENS VOLEN TORNAR A AIXECAR LA CAMISA

General

El PSOE-C i els sindicats espanyols CCOO i UGT, donen suport amb tot el cinisme, i amb unes intencions ben clares, a presentar una petició al Parlament català per una consulta sobre les retallades, que curiosament obliden totalment l’espoli que patim els catalans. Per altra banda, els Populars no es volen quedar enrere, i insten al Govern català a que abandoni les idees del pacte fiscal, i reflexioni sobre el rescat bancari, i el moment que es per sortir tots junts de la crisi com a prioritat, un altra bona dosi de cinisme al servei del nacionalisme espanyol més ranci.

Efectivament, els socialistes donen suport a la iniciativa dels sindicats sobre la consulta, que curiosament el mes de gener es van comprometre a incloure el concepte de dèficit fiscal, i que uns mesos més tard obliden el tema, i deixen l’espoli català que pateixen principalment les classes treballadores, i han cedit a la pressió  d’aquest partit nacionalment espanyol, i que tant li fa que 20 mil milions vagin a Espanya per no tornar mai més cada any, en un cas únic al món com ja he explicat molts cops. El 18 de juny ho registraran amb la pregunta “Creu que l’acció del Govern de Catalunya hauria de donar prioritat a les polítiques d’educació, sanitat i benestar social per garantir aquests drets bàsics, i complir amb l’Estatut?”, un complet frau de pregunta. Ells mateixos neguen el dret d’un concert econòmic català, alhora que li donen ple suport al País Basc, i reblen el clau amb una consulta totalment capciosa que demostra clarament com donen l’esquena als ciutadans. Per la seva banda, els Populars volen fer reflexionar el Govern sobre les prioritats amb unitat i lleialtat política per damunt del victimisme i la reivindicació permanent, defensant un vaixell on anem tots junts.

Realment quan el cinisme no te límits, i els objectius son tant allunyats dels nostres interessos, qualsevol cosa es possible, com poden els sindicats i socialistes fer una pregunta totalment incompleta i tergiversada a la població, oblidant la causa principal de la nostra crisi com es l’espoli fiscal, si no volen abandonar el vaixell espanyol, i aquest acumula un incompliment sobre un altra al territori català, com pensen que ens podem sortir, sinó es retallant el nostre estat del benestar. Un altra qüestió seria la indignitat que això suposa, sobretot a l’educació i la sanitat, per no plantar-se d’una vegada per totes i dir prou a aquest robatori continuat des de fa 300 anys, però d’això no en volen sentir ni parlar, tant els hi fa que el nostre dèficit acumuli 20 mil milions cada any, un 10% del nostre PIB per pagar la festa espanyola, que les inversions siguin incomplertes un cop i un altra en el nostre territori, que l’Estat ens posi pals a les rodes a cada iniciativa que ens ajudaria a sortir del pou, com el corredor mediterrani, o que simplement ens negui el pagament dels deutes amb nosaltres, i a canvi exigeixi el nostre  esforç brutal per arribar als números establerts. Tot això tant els fa, i ara ens presenten una consulta estúpida per una ciutadania que menyspreen profundament, i han deixat abandonada a la seva sort, en especial, les classes populars catalanes. Ens neguen un finançament que en un altre territori defensen amb ungles i dents amb un clar exemple de xenofòbia i marginació totalment denunciable, i amb el paper galdós d’aquests sindicats, que amb sis mesos han oblidat el nostre principal problema, i ara segueixen fent el joc a l’objectiu espanyol d’ensorrar el nostre territori costi el que costi. Per la seva part els Populars, ara amb l’excusa del rescat i la crisi, ens insten a oblidar tots els nostres problemes i interessos, diuen per una causa comuna, que curiosament nomes es amb una sola direcció, ja que nosaltres no n’esperen res d’aquesta part comuna, que en canvi es veu mereix tots els nostres esforços. Com sempre la nostra causa no es pot dir en temps de crisi, i tampoc en temps de bonança econòmica. La pregunta seria, quan podem parlar del nostre drama, segurament seria mai, i ells ho saben molt be.

 

EL RESCAT HA DE FER OBRIR ELS ULLS

General

Avui mateix la Cambra de Comerç de Barcelona xifrava en 2600 milions el deute en infraestructures amb Catalunya, que junt amb tots els impagats pendents via inversions, l’espoli del nostre 10% del PIB, i una política que sistemàticament posa pals a les rodes en projectes que farien donar un gran salt al nostre territori, com el Corredor del Mediterrani, ara afegim que algú haurà de pagar un Rescat financer, del qual diguin el que diguin es responsable l’Estat, vigilat molt a prop de les autoritats europees com ja han anunciat avui. Normalment, quan això passa significa que els nostres diners volaran encara més de pressa cap a Madrid, per no tornar mai més amb la contrapartida de posar-nos encara més dificultats.

Segurament ha arribat el moment de dir prou a seguir pagant aquesta festa macabra que fa tants anys que assumim com  a nostra, i la veritat es que no ho es. La historia reclama un cop d’efecte, una mostra de la nostra voluntat ferma de seguir el nostre propi camí, i això nomes depèn de nosaltres, i del que ens estimem aquest país i les properes generacions, amb els nostres fills inclosos. Hi ha dos camins, escollir el nostre futur i confiar amb nosaltres mateixos, ja que tots els economistes avalen que tenim un gran potencial, i podríem ser una mena d’Holanda del sud, o assumir ara també aquest gran crèdit, i seguir així pels segles dels segles. Crec que en Vicent Sanchis amb la seva bona visió habitual, ens relata les deu principals mentides de Rajoy en la gestió d’un rescat, que no han volgut assumir com a tal.

 

LES DEU MENTIDES DE RAJOY

Primera. El ministre Luis de Guindos va definir dissabte l’ajuda europea com “un préstec favorable”. Qui només presta, per molt favorable que siguin les condicions del préstec, ni recomana ni demana al creditor rectificacions i accions futures en la seva actuació que garanteixin la pròpia solvència. La Unió Europea exigirà reformes i sacrificis econòmics i polítics a Espanya que mai acompanyarien un “préstec” convencional.
 

Segona. La “responsabilitat” de la situació no correspon exclusivament als que “haurien d’haver actuat abans”, com va afirmar ahir Mariano Rajoy. El govern de Zapatero en té, de responsabilitats, però també en té el de Rajoy, que ha encadenat errors i improvisacions en el cas de Bankia –el pitjor forat que se sàpiga del sistema bancari espanyol. També en tenen les administracions controlades pel PP que designaven els responsables de les caixes d’estalvi i els assignaven inversions ruïnoses.
 

Tercera. Hi ha molts tipus de “préstecs” i de “línies de crèdit”. L’ajuda que ha rebut Espanya no s’assembla gens ni als uns ni a les altres. Espanya ha demanat el rescat senzillament perquè no se’n sortia sola. Sense aquesta injecció, el govern espanyol, per exemple, no hauria pogut tapar l’enorme forat de Bankia. El govern de Mariano Rajoy menteix, una vegada i un altra, sobre la solvència de l’Estat i d’algunes entitats.
 

Quarta. El rescat de la Unió Europea sí que comporta obligacions. L’Eurogrup demanarà contrapartides serioses que afectaran les entitats que s’hi acolliran. Ningú presta diners debades i encara menys si ho fa obligat i sense gaire convenciment. La Unió Europea voldrà garanties sensates sobre uns fons que mirarà de no haver d’augmentar més.
 

Cinquena. El rescat sí que pot afectar el deute públic espanyol. Perquè les entitats que se’n beneficiaran –com ara Bankia– han estat intervingudes per l’Estat. Serà, doncs, l’Estat qui haurà d’entomar-ne els interessos. I també n’és l’Estat el darrer responsable, com ha demanat l’Eurogrup.
 

Sisena. Malgrat que les condicions del rescat són bones –més bones que les que ara determina el mercat per a les entitats i el deute públic espanyols– caldrà pagar aquest préstec i fer front als interessos. I aquestes obligacions poden fer que bancs i caixes endureixin encara més el crèdit a les empreses. El govern de Rajoy proclama just el contrari i afirma, irresponsablement, que el crèdit “fluirà”.
 

Setena. Dissabte no va ser Luis de Guindos qui va explicar els detalls del rescat perquè ell sigui “membre de l’Eurogrup”. Qui n’és membre de ple dret és el seu govern. Rajoy no va comparèixer en públic senzillament perquè evita tant com pot aquests tràngols.
 

Vuitena. Espanya no ha frenat i evitat la intervenció. Això no ni ho sap ni ho pot afirmar ningú. I encara menys un govern que és un insolvent en les previsions i un incapaç en l’actuació política.
 

Novena. Espanya no s’ha estalviat “la humiliació nacional”, que tant sembla preocupar els seus governants i la premsa de Madrid. La mateixa ajuda és un reconeixement d’incapacitat i insolvència. El govern i l’economia espanyols no tenen gens de credibilitat en els mercats internacionals. Si el rescat els tranquil·litza, tots els mèrits són d’Europa. L’intervingut no només quedat “humiliat”, sinó “tocat” i, li agradi o no reconèixer-ho, “intervingut”.
 

Desena. Els fons que Europa destina al sistema financer espanyol són la constatació d’un fracàs. Un enorme fracàs que el ministre De Guindos i el president Rajoy tenen la santa barra de negar en públic. Com es pot parlar de “línia de crèdit” amb un govern, unes entitats i unes administracions que no en mereixen cap? Qui menteix així ni tan sols es mereix que el rescatin. Sort en té Espanya, de formar part de la Unió Europea i de la moneda comuna. Un dels pocs mèrits que es pot atribuir als governants espanyols en les darreres dècades.

VICENT SANCHIS

PRÉSTEC FAVORABLE O LÍNIA DE CRÈDIT

General

El rescat ja ha arribat, i els ciutadans el pagarem car, si, he dit rescat amb totes les lletres, ja que l’espectacle dantesc del Govern espanyol amagant la paraula, i disfressant aquesta de préstec favorable, sense ni tant sols oferir dades dels interessos a tornar, o de línia de crèdit, quan tots sabem que aquests 100 mil milions per salvar la Banca espanyola, i els seus forats era imprescindible, i evidentment l’Estat en serà el responsable, apart de ser controlat per la Unió Europea, ja que aquests tenen el poder per fer-ho per sort, ja que l’experiència amb els catalans els deu haver alertat, i amb raó.

Finalment des de la Unió Europea es confirma el rescat financer amb un màxim de 100 mil milions d’euros, i s’atorga la responsabilitat plena a l’Estat espanyol, es vehicularà a traves del FROB, i servirà pel greu problema bancari, i el seu fort endeutament de grans corporacions a qui les entitats financeres van donar crèdits, i que ara amenacen en ser crèdits deixalla, i on sembla que la responsabilitat d’aquesta bombolla no sigui una qüestió important. El ministre De Guindos ha assegurat que el préstec ajudarà a recuperar la confiança en el sector financer, i reduirà la pressió. Còmicament ha evitat el terme rescat, i ens parla d’un préstec favorable, sense tant sols quantificar el retorn. El president espanyol Rajoy finalment ha comparegut, i qualifica d’èxit  el rescat, i nega la intervenció europea, tampoc ha esmentat la paraula, i ho ha qualificat de línia de crèdit com ja havien fet altres estats, sense esmentar que la quantitat es el 10% del PIB espanyol, i la incredulitat i mofa dels mitjans europeus per aquesta manera d’amagar la realitat.

Francament esperpèntic el recital del govern espanyol per justificar i amagar un rescat financer europeu, que ha deixat en evidencia l’estat de les finances espanyoles, totalment sota mínims, per la disbauxa bancària d’aquests últims anys, i la direcció equivocada econòmicament parlant que han portat, i on per exemple ha estat més important l’especulació, i perjudicar a Catalunya, que portar l’Estat pels paràmetres correctes. Recordo Zapatero que ens deia que posaria les mans al foc pel sistema bancari espanyol, segurament deu estar a la unitat de cremades intensives d’algun hospital. Pel que fa a De Guindos, es francament hilarant i cínic veure aquest personatge intentant donar el tomb, a un drama, com es un rescat financer europeu, i intentar convertir-lo en un préstec favorable, sense aportar dades sobre les condicions per retornar-lo, i dient que la població no s’ha de preocupar, quant ha quedat molt clar que el responsable es l’Estat, i que aquests diners hauran de sortir de la moneda pública, que segur afectarà a tots els seus ciutadans, en forma de retallades o pujada d’impostos. Dir altra cosa es mentir descaradament. Per altra banda fa quatre dies el director de Bankia se’n va anar amb més d’un milió d’euros a la butxaca com a premi per una nefasta gestió que ha deixat un gran forat, el mateix podríem dir de la destrucció del sistema de Caixes catalanes,  que semblaven i presentaven bons números, i que ara amb les fusions i adquisicions per bancs no sembla que cap vagi per bon camí, caldria exigir responsabilitats, i sembla que aquest no es el camí. El president espanyol encara va arribar a superar aquest patetisme, dient que es un èxit demanar un rescat europeu, se’ns dubte com a broma no es massa bona, i també ho qualifica de línia de crèdit, amb la rialla de tota la premsa internacional que veu com aquest estat de fireta,ha estat gestionat nefastament, i ha volgut fer veure el que no era, fins que la crisi ha posat les coses al seu lloc, i ha demostrat la inutilitat d’aquest sistema espanyol, que malauradament ens te atrapats en el seu interior, i de moment sense resposta. Que més ens fa falta per agafar la nostra via?.

 

 

 

 

TOT ESTA PER FER I TOT ES POSSIBLE

General

Lluís Llach I Pep Guardiola van fer emocionar el públic amb “l’Ara Mateix” de Marti Pol, en la lluita contra la sida en el Palau Sant Jordi, i que va respondre amb crits d’independència. Just en el següent dia, el gran imperi espanyol que ha venut aquesta imatge artificial i sense cap fonament basic, més que la especulació, i un sistema totalment podrit, haurà d’acotar el cap, i demanar un rescat bancari a la Unió Europea que pot arribar a 100 mil milions d’euros. Segurament ho disfressaran de mil i una coses, per rebaixar aquest autèntic cop econòmic a un Estat que vivia molt  per sobre de les seves possibilitats, i que no va saber aprofitar els fons europeus rebuts, i l’espoli continuat a les terres catalanes, per fer ser un estat modern i amb futur. El pensament espanyol be molt ben representat per l’escriptor peruà Vargas Llosa, que demostra la seva gran incultura i xenofòbia, vestint l’espanyolitat amb una mena de corona que tot el món desitja, i que fa estralls qualsevol altra identitat diferent. Es un bon exemple del tarannà espanyol del qual hem de fugir, i que reflecteix molt be en Víctor Alexandre.

Vargas Llosa, espanyolisme amb accent peruà

El dia que es creï el Museu Internacional del Col·laboracionisme, Mario Vargas Llosa hi tindrà un lloc destacat. Probablement una galeria. S’ho mereix, perquè ja fa molts anys que malda per obtenir aquesta consideració. Les seves recents declaracions a TVE, amb preguntes ben preparades perquè pogués esplaiar-s’hi, en són una mostra. “Ser peruano es una manera de ser español”, va dir. Ras i curt, els peruans no existeixen perquè, “els agradi o no els agradi”, són espanyols. Només cal mirar la història per saber que abans del 1492 no eren ningú. Ni tan sols no havien descobert el llenguatge, pobrets. Un espanyol sí que té una única identitat. No en necessita més perquè la seva és tan sublim que si hi ha una cosa que els altres pobles lamenten és justament no ser espanyols. I si no ho lamenten és perquè són folls, estúpids o heretges. Nacionalistes, en definitiva.

Amb aquests principis, no és estrany que Vargas Llosa, tot i ser un reaccionari, sigui adulat per l’esquerra espanyola i per l’esquerra espanyolista catalana. Seria injust que no ho fessin després dels titulars de premsa que els regala. Sap que el conviden precisament per això i fa el que sempre han fet tots els grans llagoters de la història, que és dir just allò que volen sentir aquells que els poden honorar. És probable, fins i tot, que bona part de l’audiència masculina experimentés una erecció quan es va referir encobertament a Catalunya dient que els nacionalismes són “el triomf de la incultura”. Al capdavall, és el mateix discurs que els espanyols feien servir contra la resistència peruana i el mateix també que van emprar al segle XIX contra l’independentisme d’aquell país.

Els botxins de pobles sempre actuen així: o es disfressen de víctimes o exterminen identitats en nom de la llibertat. Per tant, quan Vargas Llosa ens diu que “ser català és una manera de ser espanyol”, no ens imposa cap identitat. No, i ara! El que fa, en realitat, és alliberar-nos. I és que Vargas Llosa és un alliberador. Allibera identidades aldeanas escopint sobre la seva llengua i cultura i les dignifica convertint-les en espanyoles. En el fons és el viu retrat dels espanyols que deien que els indis no eren humans perquè no tenien ànima. Per adquirir-la, havien d’abraçar el cristianisme. Un català o un peruà tampoc no són ningú si no abracen l’espanyolisme. Escoltant Vargas Llosa, es veu clarament la profunda degradació intel·lectual a què pot arribar un individu per apaivagar la terrible cremor de l’autoodi.

VICTOR ALEXANDRE

LA CARA BRUTA DE LA POLÍTICA CATALANA

General
La intervenció d’Uriel Bertran de Solidaritat al Parlament de Catalunya sobre Abertis, les seves relacions fosques amb partits, i l’espoli asmàtic a la població catalana, defineix que hi ha darrera aquesta cortina de fum del pervers sistema autonòmic on Catalunya es troba. No es la meva intenció de fer promoció de cap partit en particular, però m’ha semblat enriquidora, i un bon exemple aquesta intervenció, que molt didacticament deixa una serie de paràmetres que mereixen una reflexió, i que ens mostren com es el sistema per dins, deixant a judici de cadascú el seu grau de veritat o falsedat. En qualsevol cas, el fenomen de No vull pagar pot ajudar a obrir una mica els ulls, que per ventilar aquest sistema democràtic també es molt necessari el nostre Estat propi, altra cosa es seguir fent el joc als de sempre, de fora i per suposat de dins.

EL GREUGE CONSTANT

General

Quan una part d’un territori te que demanar ajut extern, per controlar precisament que el seu suposat territori compleixi els deures amb aquesta part, es que alguna cosa falla. El tema del Corredor Mediterrani es flagrant, i es veu clarament i senzillament que l’Estat mai mourà un dit, per donar suport al desenvolupament de Catalunya, que teòricament també seria el seu, vers al contrari, tots els pals a les rodes per intentar que no puguem sortir del pou, a pesar del perjudici que els suposa aquesta operació surrealista.

Homs critica les diferencies entre la inversió pel corredor mediterrani, i el de l’AVE de Galícia. El corredor portarà uns grans beneficis al territori català, a l’Estat espanyol i també a Europa, i revisades les inversions ens trobem amb 11 milions per 2 mil a l’AVE que va a Galícia amb un rendiment nul. Deixant clar les prioritats de Madrid, i seguint el fil de les infraestructures sense solta ni volta que hem anat descobrint els últims anys, aeroports fantasmes, trens d’alta velocitat sense cap estudi previ, autovies desertes, i una llarga llista que impedeix precisament que el vertaderament necessari no es contempli. La veritat es que no volen crear riquesa a Catalunya, cosa que assumeixen que els perjudica. De fet el govern català ha demanat a la Comissió europea que supervisi el projecte, i la implicació espanyola. Apart de l’espoli, veiem que l’any passat tant sols un 35,5% del total es va acabar executant, i contrasta clarament amb el 120% d’Aragó o el 111% de Madrid.

Realment quan s’arriba en aquests límits, no puc entendre que algú no es plantegi que hi fem aquí encara, es un greuge constant, i una demostració dia rere dia de que impediran qualsevol projecte que permeti el desenvolupament català, penso amb aquells que encara volen ser independents per federar-se amb aquesta gent, es un masoquisme que nomes es pot entendre a base d’interessos personals molt poderosos. La crisi ha fet que totes aquestes atrocitats sortissin a la llum, però lluny de rectificar, segueixen exactament igual amb un AVE a Galícia sense cap sentit, i menys com a prioritat, quan una font de riquesa que qualsevol territori anhelaria esta aturada, i amb propostes insultants com el corredor central foradant els Pirineus, ja negat econòmicament per Europa, però amb la insistència espanyola de fons. Catalunya no pot esperar més. La presa de pel de les inversions queda reflectida amb el comparatiu que he mostrat abans, i que mostra unes diferencies tant abismals que son una total presa de pel, i un insult al territori i la població en general. Es la típica jugada espanyola de no complir amb les lleis quan es tracta de Catalunya, i exigir-les quan van en contra precisament del territori català, de fet en molts aspectes estem tractats com un estat aliè al territori espanyol, però no ho acabem d’aprofitar, per fer-ho realitat del tot.. Apart dels Abertis o Caixa de torn, que son una mena de tap a la vàlvula de sortida catalana, res ens impedeix donar un pas endavant, i demanar al nostre Parlament que deixi de fer de gestoria de Madrid a Catalunya, i es comporti com un hereu digne del Parlament democràtic més antic d’Europa.

 

En definitiva, aquest espoli cal sumar-lo al dels impostos, i veiem clarament el drama que tenim, i que nomes te una solució factible, i una gent per defensar-lo que som nosaltres, ja toca ser responsable.

 

 

 

CASOS SEMBLANTS: CATALUNYA I ALEMANYA

General

Realment, a nivell europeu entenc perfectament que Alemanya vulgui unes garanties alhora de deixar diners, per estats que simplement s’han aprofitat per viure de rendes, per damunt de les possibilitats reals, i amb una disbauxa que ara amb època de crisi va sortint a la llum amb tota la seva cruesa. Un sistema podrit, on Alemanya vol parar els peus, ja que te el poder per fer-ho, no vol viure indefinidament un espoli com el que pateix Catalunya, i que malauradament al no ser un estat no te les eines per poder aturar-lo, més enllà del victimisme i la resignació. Crec que aquest escrit de l’Agusti Bordas ho defineix amb força claredat.

Alemanya té raó

“Els ciutadans alemanys tenen el dret a imposar la seva ètica ciutadana als habitants de l’Europa mediterrània”

Agustí Bordas

El compte enrere fins a les eleccions legislatives gregues del 17 de juny –considerat com un referèndum de facto sobre la continuïtat de Grècia a la zona Euro– continua avançant en un clima d’angoixa profunda a nivell global. No obstant, em temo que Grècia ja ha esdevingut una causa perduda. Fins i tot tenint en compte una possible victòria dels conservadors de Nova Democràcia, no hi ha cap garantia que les condicions establertes en el rescat de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional siguin respectades pels hel•lens a mitjà termini. El drama grec és evident: per permetre que Grècia romangui a l’Eurozona, caldria que els grecs deixessin d’actuar com a tals.

A l’altre extrem de la Mediterrània, encara cal esbrinar els resultats de l’auditoria del sector bancari espanyol, que podria confirmar la necessitat d’injectar fins a 200 miliards d’Euros per estabilitzar la banca hispànica. Així doncs, no deixa de ser sorprenent que un banquer com Emilio Botín cregui que 40 miliards d’Euros serien suficients per netejar els actius tòxics de Bankia, Catalunya Caixa, Novacaixa Galícia i Banc de València i, de retruc, afermar el sector bancari espanyol sencer.

Davant la colossal dimensió del problema bancari espanyol –fora de l’abast del govern de Rajoy– i la proximitat de les eleccions gregues, el famós “tallafocs” bancari europeu caldria que prengués forma aquesta setmana mateix. Així com la discussió sobre els Eurobons –l’altre gran debat europeu– pot quedar posposada fins la cimera de la UE del 28 i 29 de juny, la recapitalització bancària s’hauria d’anunciar i consolidar el més aviat possible. La Comissió Europea ja ha acceptat la recapitalització directa de la banca sense haver de passar pels estats –creant una unió bancària europea– i l’únic escull ha esdevingut la coneguda oposició del govern alemany a aquesta opció.

Amb raó, l’executiu d’Angela Merkel ha de continuar insistint en la necessitat que els rescats s’efectuïn mitjançant els Estats per poder condicionar els préstecs. Donada la incapacitat i informalitat de les autoritats espanyoles, la precaució de la Cancellera alemanya és justificada i comprensible. Cal replantejar les regles de joc per garantir la conducta apropiada del govern espanyol a mitjà i llarg termini, sense que l’ajut alemany pugui ser entès com una recompensa al mal comportament mediterrani.

Els ciutadans alemanys tenen el dret a imposar la seva ètica ciutadana als habitants de l’Europa mediterrània. Si es demana una unió fiscal i financera, cal crear una inspecció d’hisenda europea per garantir el pagament d’impostos a l’Europa meridional amb l’objectiu d’eradicar-hi el frau fiscal i l’economia submergida. Així mateix, caldria que les despeses en matèria d’infraestructures fossin validades per la Comissió Europea. Si es demanen diners teutons, és just que els països receptors estableixin la mateixa edat de jubilació, co-pagaments sanitaris equivalents i idèntics protocols pel subsidi d’atur existents a Alemanya. Finalment, si es pretén donar diners a les autoritats espanyoles, cal que els delictes de corrupció política siguin investigats i jutjats per autoritats independents europees.

No és cert que la solució a la contingència present sigui demanar “més Europa” en un sentit genèric, sinó que cal exigir un determinat model d’Europa, és a dir, la praxi i virtuts septentrionals. Podrem donar la crisi per bona si, com a resultat final, s’erosionen els calamitosos Estats-nació de l’Europa mediterrània, requisit indispensable per assolir una veritable Federació europea de nacions.

DECIDIR: PACTE SOCIAL O FISCAL, TOROS O OCUPACIÓ

General

A vegades les decisions entre dos camins son confoses, i aquests dies trobem, la insistència des d’Iniciativa sobre un pacte social apart del pacte fiscal, unes paraules que com sempre ens porten a un laberint absurd. Per altra banda a un poble extremeny, han escollit toros a politiques d’ocupació per una partida municipal, crec que el Ministre que va acusar a la xiulada del Calderon de perjudicar els mercats, n’hauria de prendre nota.

Realment la realitat moltes vegades supera la ficció, i en aquest cas el poble de Guijo de Galisteo a Extremadura, i amb un referèndum per la preferència a invertir 15 mil euros de l’Ajuntament, va escollir toros abans que llocs de treball, tot i que l’índex d’atur del poble es elevat, se’ns dubte ja ha arribat la noticia a les agencies internacionals, i que donen la imatge perfecte per donar confiança als mercats, cosa que ningú encara ha comentat. Per altra banda el nou coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa, Joan Josep Nuet, ha insistit en la prioritat del pacte social per damunt del fiscal, una nova manera de no dir res o de prendre el pel a la gent per no anar a l’arrel del problema, i demostrar o be que aquesta esquerra, realment ha esgotat el repertori de bajanades o be que directament volen distreure l’atenció.

 

Efectivament, es tot un símptoma que un poble extremeny davant la tria, agafi la festa abans que la feina, sense caure en la demagògia podríem dir que això es el que l’Estat espanyol ha aconseguit, uns treballant i aportant diners a aquests saqueig anomenat solidaritat, i altres vivint de rendes sense necessitar, ni que ningú els hi exigís uns mínims d’esforç i treball. Es una consulta que deixa clares moltes coses, encara que segurament i no ho vull fer, extrapolar a tot el territori, però com que un paga la festa, i ho porta fent vora 300 anys i més de 30 de democràcia de baixa intensitat i frau autonòmic, evidentment s’esperava que almenys servis perquè els territoris més necessitats fessin seus alguns valors essencials, i sortissin del pou on es trobaven, però queda demostrat que simplement no els hi fa falta, i la bona vida es temptadora. El problema nomes es nostre, i la nostra contribució o presa de pel ens ha portat ha crear aquesta situació, i a empobrir-nos deliberadament, potser algú hauria de fer un pensament. Per altra banda el tema del pacte social i fiscal es senzillament absurd, tots podem entendre que sense un bon finançament, o sigui la clau de la caixa i la recaptació exclusiva, no hi pot haver cap política social seriosa, dit d’un altra manera si no hi ha recursos poca cosa es pot fer, per tant posar per davant la despesa social, quan saben perfectament que degut a l’espoli que patim, i degut al finançament que rebem, amb prou feines no arribem als mínims exigits, com poden fer aquest discurs, quan saben que no tenim el poder decisori ni els diners per fer politiques cap un sentit o cap un altre, i triar on s’inverteixen els nostres diners dins de l’estat del benestar. En definitiva quan siguem un estat normal i corrent, per tant disposem del poder d’un estat, i lògicament utilitzem els diners que produïm en el nostre propi benefici, la població decidirà amb el seu vot cap on vol encarar la despesa social, i quin tipus de política vol al respecte. Ara mateix fer això es fer volar coloms, i no viure la realitat.

 

Ja n’hi ha prou de fer creure a la gent que som un país normal, quan saben perfectament que la nostra situació ho pot tenir tot, menys normalitat.

 

 

EL CERCLE D’ECONÒMIA

General

Crec que aquests lobbys econòmics que de tant en tant fan alguns escarafalls, i que es interpretat com a suport a la causa catalana o al contrari, i com be descriu l’article de la Montserrat Nebreda, cal saber de qui es parla, i sobretot de que es juga amb les seves apostes, se’ns dubte amb el pacte fiscal poca cosa, per no dir res, i per tant les manifestacions verbals son tant gratuïtes com irrellevants, mentrestant el vertader problema segueix de fons, i aquí si que aquestes elits o una bona part, encara no mouen un dit, com sempre una cosa son els seus interessos, i una de molt diferent, els interessos de país.

Mas al Cercle

Dívar i els seus sopars, “cimera” (no em facin riure!) del pacte fiscal, xiulades diverses, rei en solfa… entre les cortines de fum dels darrers mesos la millor potser és l’entronització de Sáenz de Santamaria a la reunió anual del Club Bildelberg…on, com Groucho Marx, potser caldria repensar-se això d’anar on seu gent que compta entre les seves virtuts l’incapacitat per aturar la sagnia provocada a la prima de risc (vegi’s Soraya i resta de govern Rajoy) i la deconstrucció del principal grup mediàtic espanyol (vegi’s Juan Luis Cebrián)

I entre el fum, el president Mas parla a la reunió anual del Cercle d’Economia i diuen els mitjans que quan entona el cant de la sobirania fiscal és aplaudit pels congregats. Qui són, segons el que la pròpia web del Cercle publica? Alguns (pocs) empresaris, però del pes de José Maria Lara o Artur Carulla, assalariats de luxe de les grans corporacions (el mateix president del Cercle n’és un), representants de partits polítics i sindicats (de Millo a Coscubiela), empreses públiques (d’aquestes que cap govern es veu amb arrestos per desmantellar), l’Ajuntament de Barcelona i periodistes de diversos mitjans. Així que quan es diu que “l’empresariat aplaudeix Mas”, de què parlem?

Aplaudeixen perquè res arrisquen en una manifestació pueril i automàtica com aquesta, fruit de l’eterna diplomàcia cortesana catalana. Saben que és aigua passada el cas Millet, que han desarticulat el 15-M i que amb pantomimes com la reunió a totes bandes (i totes curiosament molt d’acord) sobre el pacte fiscal i el culebrots del futbol la gent continuarà dopada, que és el que més li va, fins que no arribi l’estiu i qui encara conservi la feina o el subsidi d’atur pugui tornar a fer una paelleta a la platja o un creuer pel país cosí i rescatat. Perquè no estem disposats a aprendre res, que nosaltres som més llestos que ningú, només faltaria.

Excepte reiterar el mantra que el manà ha d’arribar d’Europa, què més es podia dir a la tradicional reunió del Cercle? El que es deia ahir, que cal unir esforços, com avançaven Felipe, Duran i altres “assenyats”, un govern de concentració nacional. De quina nació? Cadascú posa la que l’interessa, però això sí, sense sortir del quadre, govern de concentració entre els que ja hi són des de fa dècades.

Mentrestant la “gurú” Carmen Reinhart aportava l’única solució: una quitança monstruosa en el deute privat per tornar a començar quasi de zero. Però amb altres vímets, diria jo. Això que la sobirania és molt important ho compartim. Però aquesta sobirania, sap president?, no la tenim, i sembla que entre els seus a molts no els interessa.

Montserrat Nebrera

 

GABI RUIZ, UN FEIXISTA AMB LLICENCIA PER INSULTAR

General
El director del prestigiós festival musical Primavera Sound, es va dedicar a insultar al periodista Jordi Bianciotto del Periodico, i altra gent que defensaven els grups de musica catalans. Un festival fortament subvencionat, i que va deixar frases com “Es provincianisme disfressat de nacionalisme barat” i altres insults que no reproduiré.  En Gabi Ruiz es defineix com un producte del Tardo franquisme, i menysprea profundament la llengua catalana i la  nostra cultura en general, quan la realitat es que els diners abocats al festival son tornats en forma d’insults, i on el principal patrocinador, la cervesa San Miguel, hauria de repensar si li convé patrocinar personatges feixistes i contra la nostra cultura i identitats com aquest. Això nomes pot passar en nacions anormals com la nostra. Us adjunto un article del Francesc Canosa que ho descriu perfectament.

Primavera frau

“Els Ruiz d’aquest país no van néixer ahir, i ja acumulen una pedagogia, una forma de ser, una manera d’actuar”

Francesc Canosa

No entenc el pessimisme del nostre país. Bé, d’acord, hi ha un munt de coses que van malament…. però també n’hi ha una barbaritat que van súper bé. Per exemple una de molt important: l’educació. Mirin, Catalunya, és pionera en la indústria de la bona educació i aquesta setmana estem d’enhorabona perquè hem assolit un altre èxit d’aquells que, amb una mica de sort, ens obrirà les portes de qualsevol galàxia extraterrestre.

Gabi Ruiz
, un dels directors del Primavera Sound, un dels festivals de música mes importants i amb més projecció internacional del país, ha insultat, públicament, a Jordi Bianciotto, crític musical de El Periódico. Cava, senyoretes i aplaudiments. Estem de festa: Ruiz, guru de la pedagogia de la correcció ha tirat del llatí i ens ha guiat (
educare) al poble analfabet. Amb el seu ditet lluminós, tocat per la mà de Sant Decor, va escriure a twitter el credo de la Santíssima Trinitat de les Bones formes reconsagrades:

¿Hay alguien más retarded que Jordi Bianciotto? No hay nada que odie más que el provincianismo disfrazado de nacionalismo barato.

Y encima el muy gilipollas lo retuitea.

Eso sí, entradas no ha pagado en su puta vida.

Amén. Després de la lliçó d’urbanitat el periodista rep un correu del Festival dient-li que li retiren l’acreditació. El pollastre de rostisseria comença a donar tombs. Soroll. Intervé l’Ajuntament i li tornen l’acreditació a Bianciotto. És clar, és clar que el periodista va pecar, per això se li va aplicar la canya de les bones formes. El crític va infringir la llei del decòrum i va escriure un article on deia que el festival no feia prou promoció dels músics catalans. Cap acció sense resposta, que diria Sant Correccional.

Hem d’estar molt i molt satisfets del que estem aconseguint: posar l’educació al capdavant de tot. Un dels directors d’un esdeveniment que acull milers i milers de persones de tot el món; 1400 periodistes de 47 països; 1400 professionals de la indústria musical i que rep 175 mil euros de subvenció de la Generalitat i 125 mil de l’Ajuntament de Barcelona ens està ensenyant el camí, les formes. Gràcies, senyor. Et donem gràcies per fer que cada dia sigui més difícil viure en aquest país.

Gràcies perquè estem aprenent una cosa fonamental: els valors del senyor Ruiz no tenen res a veure amb els meus. I creia, creia, que no tenien res a veure amb els del meu país, però no… La pedagogia del no res, l’aristocràcia de la xuleria, ja sigui vestida de moderna, o de galeta rància, és la cultura, el motor. Els Ruiz d’aquest país no van néixer ahir, i ja acumulen una pedagogia, una forma de ser, una manera d’actuar. Et vam donar la mà i ens la vas mossegar. Escups i dius que plou. Ho permetem. Ho acceptem. I dius que és primavera? És tardor, és tardor. Ningú s’ha disculpat. Ningú ha demanat perdó per insultar, per castigar la llibertat d’expressió. Ningú. Perquè, com sempre, la culpa és nostra: perquè som catalans i mal educats.

LES DECISIONS DE LA VERGONYA CATALANA

General

El Tribunal Constitucional per fi, i desprès de tretze anys avala la llei de seleccions catalanes, i es venut per molts personatges i mitjans com una victòria, en realitat ens diuen que nomes podran participar en àmbits internacionals, sempre que no hi hagi federació espanyola, i per tant selecció estatal, o sigui i dit ras i curt, ens nega el nostre dret a ser oficial a competir sota els nostres colors. Per altra banda el TSJC, avala que el català no sigui llengua preferent a l’Ajuntament de Barcelona, i alhora dona la raó a les quatre famílies que volien la educació dels seus fills en castellà, segur que algú d’aquí encara ho presentarà com una nova victòria. De fet amb victòries com aquestes anem  directes a la desaparició.

Fa vergonya llegir alguns mitjans catalans donant el tomb a una sentència del TC que ens anul·la esportivament, i ens deixa tal com estàvem. Diuen que avala la llei de seleccions catalanes, i desestima el recurs del Govern Aznar de 1999, i deixa molt clar que podran participar en àmbits supraautonomics sempre que no hi hagi coincidència amb l’esport federat espanyol en el seu conjunt. De fet, el Parlament va aprovar fomentar la participació de les nostres seleccions en qualsevol tipus de competició oficial, fruit d’una ILP amb mig milió de signatures. El TC doncs dona validesa sempre que el determinat esport no hi hagi federacions espanyoles. Personatges com en Duran i Lleida, ja ha considerat positiva la sentencia i una bona noticia, i ho compara per exemple amb el que succeeix al Regne Unit amb l’enfrontament de diverses seleccions. Per la seva banda el TSJC ,anul·la que el català sigui llengua preferent a l’Ajuntament de Barcelona, i dona via lliure per utilitzar les dues llengües cooficials, ja que sinó es un greuge pel castellà. Apart dona la raó a les 4 famílies perquè els seus fills estudiïn en aquesta mateixa llengua, donant l’esquena al sistema d’immersió lingüística.

Efectivament, caldria preguntar-li en Duran i a tots aquests mitjans, on veuen la bona notícia i el seu positivisme. Suposo que deu ser perquè no volen les seleccions catalanes, sinó es fa difícil d’entendre. El TC ha deixat clar que a l’esport on la Federació espanyola competeixi internacionalment, la catalana no hi te cabuda, per tant el 99% d’esports mundials, potser algun, amb tots els respectes com les curses de muntanya, el bowling i algun altra, com podeu observar esports de masses, seran la taula de salvació de l’esport català internacionalment. Aquesta es la notícia ni més ni menys, ara caldria veure on hi ha el costat positiu de tot això, jo nomes li veig, si es que calia, que ja no cal reivindicar més les nostres seleccions, ja que sota l’Estat espanyol no existiran, més enllà d’algun partit de costellada en dies peculiars, si les volem nomes hi ha la via de l’Estat propi. Es molt cínic comparar la situació amb el Regne Unit, quan allà cada nació te les seves seleccions pròpies, i competeixen oficialment per separat, cosa impensable en una democràcia de tant baixa intensitat com l’espanyola. No se la reacció del Parlament, però queda clar que ni mig milió, ni tres milions de signatures serviran de res, com moltes altres coses, o independència o no hi haurà seleccions, nosaltres triem, no hi ha vies intermèdies. Pel que fa a la llengua, un nou cop a l’autentica política de genocidi contra el català, ja no som llengua preferent a l’Ajuntament, ja que es un greuge a l’altra llengua i dins de Catalunya, i quan la prohibida esta en clara minoria legal contra la primera, amb l’afegit que ser la pròpia tampoc es vàlid alhora de ser la utilitzada preferentment, curiosament el castellà si que ho te tot, preferent, imposada i única, una mica com les famílies inadaptades que volen viure una realitat virtual, i fer estudiar als seus fills amb una llengua que no es la pròpia del lloc on viuen i es guanyen la vida, tota una paranoia que nomes  es pot classificar de xenofòbia sense treva.

En definitiva, si ets una autonomia de segona espanyola, pots competir a les curses de muntanya, si ets un estat, pots competir al futbol, basquet i tots els esports predominants. De moment hem triat ser un país de curses de muntanya, repeteixo amb tots els respectes per aquest esport. Pel que fa al català ja veiem que la seva supervivència esta amenaçada, i la decisió nomes depèn de nosaltres.