ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL CERCLE D’ECONÒMIA

General

Crec que aquests lobbys econòmics que de tant en tant fan alguns escarafalls, i que es interpretat com a suport a la causa catalana o al contrari, i com be descriu l’article de la Montserrat Nebreda, cal saber de qui es parla, i sobretot de que es juga amb les seves apostes, se’ns dubte amb el pacte fiscal poca cosa, per no dir res, i per tant les manifestacions verbals son tant gratuïtes com irrellevants, mentrestant el vertader problema segueix de fons, i aquí si que aquestes elits o una bona part, encara no mouen un dit, com sempre una cosa son els seus interessos, i una de molt diferent, els interessos de país.

Mas al Cercle

Dívar i els seus sopars, “cimera” (no em facin riure!) del pacte fiscal, xiulades diverses, rei en solfa… entre les cortines de fum dels darrers mesos la millor potser és l’entronització de Sáenz de Santamaria a la reunió anual del Club Bildelberg…on, com Groucho Marx, potser caldria repensar-se això d’anar on seu gent que compta entre les seves virtuts l’incapacitat per aturar la sagnia provocada a la prima de risc (vegi’s Soraya i resta de govern Rajoy) i la deconstrucció del principal grup mediàtic espanyol (vegi’s Juan Luis Cebrián)

I entre el fum, el president Mas parla a la reunió anual del Cercle d’Economia i diuen els mitjans que quan entona el cant de la sobirania fiscal és aplaudit pels congregats. Qui són, segons el que la pròpia web del Cercle publica? Alguns (pocs) empresaris, però del pes de José Maria Lara o Artur Carulla, assalariats de luxe de les grans corporacions (el mateix president del Cercle n’és un), representants de partits polítics i sindicats (de Millo a Coscubiela), empreses públiques (d’aquestes que cap govern es veu amb arrestos per desmantellar), l’Ajuntament de Barcelona i periodistes de diversos mitjans. Així que quan es diu que “l’empresariat aplaudeix Mas”, de què parlem?

Aplaudeixen perquè res arrisquen en una manifestació pueril i automàtica com aquesta, fruit de l’eterna diplomàcia cortesana catalana. Saben que és aigua passada el cas Millet, que han desarticulat el 15-M i que amb pantomimes com la reunió a totes bandes (i totes curiosament molt d’acord) sobre el pacte fiscal i el culebrots del futbol la gent continuarà dopada, que és el que més li va, fins que no arribi l’estiu i qui encara conservi la feina o el subsidi d’atur pugui tornar a fer una paelleta a la platja o un creuer pel país cosí i rescatat. Perquè no estem disposats a aprendre res, que nosaltres som més llestos que ningú, només faltaria.

Excepte reiterar el mantra que el manà ha d’arribar d’Europa, què més es podia dir a la tradicional reunió del Cercle? El que es deia ahir, que cal unir esforços, com avançaven Felipe, Duran i altres “assenyats”, un govern de concentració nacional. De quina nació? Cadascú posa la que l’interessa, però això sí, sense sortir del quadre, govern de concentració entre els que ja hi són des de fa dècades.

Mentrestant la “gurú” Carmen Reinhart aportava l’única solució: una quitança monstruosa en el deute privat per tornar a començar quasi de zero. Però amb altres vímets, diria jo. Això que la sobirania és molt important ho compartim. Però aquesta sobirania, sap president?, no la tenim, i sembla que entre els seus a molts no els interessa.

Montserrat Nebrera

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.