ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ASSASSINAT DEL PRESIDENT COMPANYS: NI PERDONEM, NI OBLIDEM

General

Avui fa 71 anys de l’afusellament del nostre President a mans dels soldats franquistes espanyols al Castell de Montjuic, tot hi que a Castelldefels el govern municipal de PP i CIU nomes vol parlar de mort, evidentment no va ser un accident, sinó l’assassinat de l’únic president a Europa escollit democràticament, i on tants anys desprès, l’Estat espanyol, el seu botxí, no ha estat capaç de demanar perdó i anul·lar el judici amb aquesta democràcia de baixa qualitat que ens volen vendre.  Avui el moviment del 15 M tornarà a sortir al carrer per tot el planeta a demanar noves formes de democràcia, i un canvi global, els catalans tenim motius per demanar canvis, i fer que la mort del nostre president màrtir, no quedi  a l’oblit, i el somni de l’estat propi esdevingui una realitat.

FETS REALS I LES VELLES RESPOSTES DE L?INDEPENDENTISME

General

Aquests dies podem comprovar com aquesta unitat magnificada en forma de coalició entre Esquerra i Reagrupament, i que a pesar d’un bon candidat en la persona de l’Alfred Bosch, comença a caminar amb dubtes més que raonables amb la renovació de la formació republican,a amb l’exemple del trencament i soroll a Girona. Per altra banda, una última enquesta sobre un referèndum d’independència dona un 42% afirmatiu per un 37 % contrari, havent invertit la tendència de la passada enquesta, i des de l’apartat nacionalisme espanyol, els populars segueixen carregant contra les ambaixades catalanes, i la ministra Chacon i els seus projectes de defensa, tenen factures que podrien superar 43 vegades el dèficit sanitari català, i desprès critica les retallades de l’estat del benestar, veure per creure.

Sembla ser que la renovació de l’Oriol Junqueras no acaba d’imposar-se a tot arreu, i aquest desig d’obrir aquest partit a la societat civil, una molt bona aposta, no esta ben vista en segons quins sectors enquistats en la febre del tripartit, i la possessió de les poltrones per damunt de qualsevol reivindicació nacional. Concretament a Girona, l’escollit era en Quim Torra, una persona que podia connectar amb la societat, però que ha estat rebutjat en benefici de la Teresa Jordà ex alcaldessa de Ripoll, i perquè no dir-ho amb ben poques possibilitats. Se’ns dubte la vella guàrdia prefereix un mal resultat a aquest aire fresc o obrir les finestres, cosa que ja ha provocat les friccions amb el seu soci de Reagrupament, i que en definitiva dona la imatge de sempre, una unitat de pa sucat amb oli, amb un projecte on els personalisme amenacen a fer esquerdes per qualsevol lloc. Per altra banda l’enquesta de l’ARA, elaborada per GAPS dona un augment de 5 punts  per l’independentisme, un 42%, i una davallada similar dels partidaris de seguir igual, un  37%, i segueix la tendència a l’alça en aquest tipus d’enquestes per l’estat propi. Pel que fa als partits nacionals espanyols, els populars consideren immoral mantenir les delegacions de la Generalitat mentre es retallen prestacions socials, insisteixen sempre amb el mateix tema, i per un altre costat la Chacon podria augmentar les factures militars en 36800 milions d’euros els últims 15 anys, una despesa que no permet emprar els diners per el manteniment de la gran quantitat de material adquirit, i que son desorbitades comparat amb els pilars bàsics de l’estat del benestar.

 

La sacralització de la paraula unitat porta aquestes coses, que darrera les paraules de cara a la galeria, hi ha les mateixes misèries de sempre, primer els retrets mutus amb Solidaritat i la seva no entrada, i ara la desobediència de Girona per la renovació, i seguir amb els vells tics de sempre, què han abocat al partit republicà als pobres resultats actuals, i el que es més greu, la sensació, a pesar de persones que ja han mostrat la seva validesa, com el mateix Oriol Junqueras, que es un vaixell que no vol canviar de rumb, i la societat vol en temps de crisi sobretot apostes segures i que generin confiança, i les continues picabaralles en aquest independentisme polític català no ajuden a fomentar aquesta rigorositat que mereix un objectiu tant ambiciós. Es cansat seguir sentint retrets, i culpabilitzacions en una espècie de deja vu que sembla no volen abandonar sota l’aparença de seriositat encoberta. La veritat es que a pesar d’aquesta rèmora la societat segueix mostrant a cop d’enquesta que cada cop vol mes l’estat propi, i els resultats poc a poc cada cop son més clars a favor de l’opció sobiranista, la cosa te un doble mèrit, i potser mostra que serà la societat civil que no entén de misèries, i demagògia de poltrones, i va per feina la que tirarà endavant el projecte a pesar dels partits habituals.

 

Per altra banda els populars, curiosament no parlen de les ambaixades espanyoles, si es una despesa tant prescindible que les tanquin, o per exemple l’augment de la despesa militar que hauria de fer caure la cara de vergonya a la candidata socialista a Catalunya, i que no te cap justificació quan la crisi afecta el moll de l’os de la societat, i quan a sobre acusa la dreta i les retallades socials, i a canvi ens dona aquest exemple incoherent.

 

En definitiva, hi ha coses que no canvien, i sembla es van repetint, potser ja aniria sent hora de canviar-ne algunes.

LA VIOLÈNCIA DEL NACIONALIME ESPANYOL REAL

General

Ahir van  succeir una sèrie de fets, què donen a entendre que aquest nacionalisme que volen presentar com a normalitzat, enfront d’altres que son presentats com excloents i perillosos, fets com el regidor de l’Ajuntament de Masquefa, i el seu deliri per la bandera espanyola, fets com arrancar un bust del president Companys a Lleida, o el concert neonazi que s’havia de celebrar a Barcelona organitzat pel partit xenòfob i ultradreta Democràcia nacional, cal la deguda publicitat al tema, ja que amb altres circumstàncies, i diferents actors les difamacions arriben molt i molt lluny.

Efectivament, la policia local ha detingut al regidor del partit independent Força Masquefa, i abans del PP de la mateixa localitat per haver atropellat amb el seu cotxe, i posteriorment colpejat a un exregidor del consistori, i un altre veí del poble. Els fets van passar quan  l’esmentat regidor va penjar una bandera espanyola en una barana situada davant l’ajuntament, i sense cap autorització, i posteriorment ser despenjada per les víctimes del succés. Cal recordar que aquest personatge l’any 2006, ja va repartir un pamflet rebutjant l’estatut, ja que segons ell afavoria a gossos, golfos, lladres, borratxos, drogoadictes, i gent que se li pot anomenar gentussa. Cal dir que el regidor haurà de ser intervingut quirúrgicament per les ferides rebudes. Per altra banda a Lleida uns brètols van arrencar el cap d’un bust d’en Companys, i van ser enxampats quan el carregaven al cotxe, i per últim la polèmica creada per la prohibició a Sabadell del concert neonazi, i que finalment s’anava a fer en un local a Barcelona, i on per exemple es va trobar al número 1 municipal Plataforma per Catalunya a Cornella que volia assistir a aquest acte organitzat pel partit feixista Democràcia Nacional, finalment no es va poder fer degut als aldarulls, per cert el mateix grup va celebrar la hispanitat a Montjuic amb una protesta contra Òmnium, i amb crides de consignes contra la independència, i on l’entitat catalana va ser acusada de no treballar per la festa nacional espanyola.

 

Aquest nacionalisme que  sembla invisible, i que curiosament es demostra inflexible amb qualsevol altre molt més pacífic, mostra tot el seu caràcter violent amb dies com els d’ahir, pensats per la imposició i la uniformitat sense fissures del regim, i que veu com en determinats territoris la cosa no els acaba de funcionar, i es demostra un cop més que un sentiment no es pot imposar per llei, sinó que ocupa una parcel·la de llibertat infranquejable. En tenim varis exemples, i que cal denunciar que no son tractats igual als mitjans espanyols, cosa en principi saben del seu tarannà normal, ja que amplifiquen qualsevol ferida identitaria però nomes per una sola part, però ja no tant justificable, quan son mitjans catalans els que segueixen la mateixa via de desinformació interessada. El subjecte de Masquefa, ja amb antecedents per la seva propaganda estatutària, no ha pogut reprimir els seus sentiments primaris, i ha arribat a l’agressió sense contemplacions per imposar el seu criteri, i veure que no es majoritari, i apart es improcedent per els seus desitjos, realment la inhabilitació per qualsevol càrrec públic hauria de ser immediata, ja que no compleix els estendards mínims democràtics, ara bé, en una democràcia com l’espanyola, qualsevol cosa es possible, ja que contra Catalunya tot es lícit i en tenim molts exemples. Uns altres que haurien de pagar per la seva incívica conducta, son els dos joves que van arrencar el bust d’en Companys, i en un dia tant assenyalat, fa pudor de socarrim, i un altre cop de voler imposar per la força un nacionalisme que segons ells sembla no existeix, i potser, com a mínim simbòlicament fa més mal, es el concert neonazi de Democràcia nacional, el primer hauria de ser prohibit a qualsevol lloc, es impensable en un estat vertaderament democràtic, que en qualsevol local públic es pugui transmetre la xenofòbia i el racisme violent d’aquests personatges, i en segon lloc que el partit esmentat amb tota la seva simbologia feixista sigui legal, demostra un cop més la falsedat de la transició, que permet que personatges com aquests puguin seguir fent de les seves, i difonen el seu odi i les seves misèries humanes a societats teòricament civilitzades.

 

Aquesta es la democràcia que ens ofereix l’estat, i aquest es el nacionalisme que es veu que no existeix, però que quan es manifesta ningú ho diria.

 

DIA 12 D?OCTUBRE: RES A CELEBRAR

General

Com cada dia 12, i esperant sigui l’últim com a dia festiu, un desig que espero sigui realitat com més aviat millor, arribem a aquesta data on s’ha substituït el “dia de la raza”, instaurat en el franquisme, i que davant l’agressivitat davant els territoris colonitzats, es va substituir pel “dia de la hispanidad”, un eufemisme que posa en relleu el tarannà d’imposició violent que amaga la suposada festa, i que aquí ve vestit de receptes que sabem perfectament que no funcionen, com la resistència a ultrança contra Espanya del president Pujol, o l’ajornament de la votació en el Parlament del Pacte fiscal per desprès de les eleccions espanyoles, hi ha coses que no canvien.

Efectivament, el president Pujol ens proposa aquesta resistència contra Espanya, ja que la idea plural ha fracassat, i cal trobar un solució. Ens explica que el TC no mereix cap tipus de confiança, ja que esta totalment polititzat, i això vol dir que un estat no funciona, amb una dècada per Catalunya de una decepció rere l’altre, i demana una resistència creativa contra un estat que s’ha cregut un nou ric que ha sofert un daltabaix, i li costarà molt sortir d’aquesta crisi. Demana que els líders diguin la veritat, encara que això posi en risc els seus càrrecs corresponents, per retornar la credibilitat. Des de l’estat espanyol ja no van voler que Catalunya no celebres aquesta diada el 1980, quan va ser demanat pel govern Pujol, i volia modificar el calendari festiu, i va obligar a fer marxa enrere en la petició, ja que la imposició d’aquest sentiment es preferencial per l’estat espanyol. Ara en Mas, en un altra marxa enrere accepta ajornar el debat al Parlament sobre el Concert econòmic fins desprès de les eleccions espanyoles, precisament davant les peticions dels dos principals partits espanyols de la cambra, populars i socialistes, i ja corre el rumor del perill que suposa de no voler aigualir el nou model en nom del consens, precisament un model presentat per sorpresa pel govern amb les conclusions de l’IAE.

Realment, en Pujol s’equivoca aquest anar en contra d’Espanya, ja que la qüestió es anar a favor de Catalunya, i això no necessita anar en contra de ningú, es ni més ni menys el que fan tots els territoris seriosos, ja sabem que les institucions politiques i judicials espanyoles fan la seva feina, i aquesta inclou mantenir l’estatus que actualment te Catalunya, i intentar poc a poc fer desaparèixer la seva identitat diferent, en benefici d’un projecte unitari que no entén de diferencies, ens parla d’una dècada de decepcions, jo diria que 300 anys de decepcions, l’estratègia de l’estat sempre ha estat la mateixa, i ha anat evolucionant amb els signes del temps, però amb un objectiu final. El que ratlla el cinisme, es demanar els líders la veritat encara que els costi els càrrecs, ben be s’ho podia aplicar en la seva persona, i en el seu mandat quan ens va vendre uns pactes i un suposat tracte i model català amb Espanya, que ha quedat demostrat que era molt lluny de la realitat que ara vivim. Evidentment el concepte plural i l’estat son incompatibles, i per tant el calendari i en especial la festa per celebrar el genocidi a les Ameriques, i la imposició d’un idioma i una manera de fer han de ser iguals per tothom, la diferencia es que un a un els estat americans han anat prenent el seu rumb propi, i ara pràcticament Catalunya i el País Basc, queden com testimoni d’aquest gran imperi que va ser, i que no tornarà. Aprovo la decisió del President Mas de no assistir  a la desfilada militar espanyola, com si van fer els seus antecessors, en unes decisions que tot hi els simbolisme trobo vergonyants i fora de lloc, però alhora discrepo en l’aplaçament del debat al Parlament de la principal i inconsistent aposta convergent, com es el pacte fiscal per desprès de les eleccions espanyoles, i la incomoditat dels dos principals partits espanyols i els seus càlculs electorals, amb aquesta decisió dona a entendre que no es cap pacte, ni molt menys d’igual a igual, ja que la supeditació als interessos de les eleccions espanyoles, i a aquests partits que a Catalunya volen ser llop amb pell de xai denoten una inferioritat, i el que es pitjor una mentalitat que no ens pot portar res de bo, si el que pretenen es aigualir les conclusions, crec que pot ser la mort definitiva d’aquest govern, i una irresponsabilitat ja viscuda amb l’estatut, i que amb aquest possible nou deja vu, acabaria amb qualsevol credibilitat davant la ciutadania, ja farta de tanta demagògia barata.

 

 

 

 

 

EL MIRALL DEL QUEBEC I LA DISCRIMINATORIA LLEI DEL CINEMA

General

El president Mas s’emmiralla amb el Quebec, i el seu pacte fiscal amb la visita del primer ministre quebequès,  que va afirmar que Canada es una federació molt descentralitzada, o sigui res a veure amb l’Estat espanyol.  Per altra banda la Comissió europea ha respost al recurs de dos eurodiputats populars sobre la llei del cinema, avalant l’increment de l’oferta en català, i considera que el castellà rep un tracte privilegiat, posant al descobert la xenofòbia espanyola i les misèries de la nostra classe política.

En Mas ha rebut el ministre quebequès al Palau, i assegura que Catalunya aspira a tenir un pacte fiscal similar al Quebec, per la seva part aquest ha respost que Canada es una federació molt descentralitzada, i això permet un alt nivell d’autonomia fiscal, i gaudir d’una  bona situació en aquest context de crisi, amb una economia diversificada, i amb gran atenció a salut i família i una gran presencia de la societat del coneixement. Per la part catalana, s’ha  reiterat la gran relació entre les dues comunitats.  Per altra banda  amb el recurs popular contra la llei del cinema en català, ens hem trobat amb unes conclusions que segurament no s’esperaven cap de les dues parts, ni la caverna espanyola, ni la timidesa catalana,  els populars consideraven que s’imposava als exhibidors la llengua catalana, en canvi  Brussel·les ha avalat el doblatge de la llengua catalana, i ha criticat el tracte privilegiat del castellà també en la nova llei, i per tant engegarà un procediment d’infracció a l’estat espanyol per no garantir un tracte equitatiu, ja que la norma no obligar a doblar el films que tenen la seva versió original en castellà, es basa en la lliure competència, ja que els productors que no produeixin les seves obres en una de les dues llengües oficials estan discriminats respecte les espanyoles o llatinoamericanes, la clau es la llengua pròpia, i per tant hi ha un idioma forani que esta més beneficiat que els altres, com es el castellà. A part la llei no inclou quotes per doblar el castellà, ja que totes son doblades. Si no es modifica la llei es portarà el cas al Tribuna del Luxemburg, al mateix temps el conseller de cultura va passar per alt bona part de l’articulat, signant amb les distribuïdores un augment progressiu del català a les sales, i no el 50% que marca la llei.

 

El President segueix insistint compulsivament amb el seu pacte fiscal, vull creure concert econòmic, altra cosa ja seria  per riure, fins al punt de posar-ho com a punt essèncial a les eleccions espanyoles, sent conscient que cap dels dos partits espanyols te cap intenció de parlar del tema, i això ho notaran en el seu vot desmotivat, per altra banda l’exemple del Quebec te una cosa molt clara, què el grau de democràcia i descentralització de Canada res te a veure amb les mancances democràtiques i centralització de l’Estat, per tant es un exemple que no ens val, de res serveix les enquestes amb un ampli suport o la bona salut econòmica que pot gaudir el Quebec, i el seu sistema financer, això ja ho sabem, però el petit detall es que nosaltres dins l’estat espanyol mai tindrem aquest sistema, per tant insistir amb les seves bondats es parlar per parlar, i una presa de pel a la ciutadania, què evidentment ja sap que millor gestionar els teus diners que regalar-los a un altre, poder es l’hora de tocar de peus a terra, i aturar aquest mon imaginari que ens volen vendre des del govern, fruit de no voler donar el pas endavant necessari.

 

Per altra banda, les conclusions europees sobre la famosa llei del cinema, deixen per una part en evidència la caverna espanyola, i el seu ranci nacionalisme espanyol que nomes entén amb una sola llengua per imposició, i que eliminaria per decret qualsevol diferencia, una cosa que per altra banda ja sabíem, però encara em sembla més greu que deixa en una gran evidencia la misèria de la classe política catalan,a i li diu que han venut una llei un cop més com la setena meravella, quan en realitat es una cortina de fum que dissimula nomes a la façana el gran domini d’una llengua, què no es la nostra sobre la pròpia del territori, i amb tota la mesquinesa, es donada a la societat com un avenç significatiu, encara agreujat pels acords posteriors que ni tant sols la respecten, i deixen la llei en impresentable i una gran presa de pel. Evidentment el castellà no es la nostra llengua pròpia, i com a llengua junt amb moltes d’altres de fora, no pot gaudir d’aquest privilegi, i que deixa en una situació ridícula la nostra.  Primer al govern anterior, i ara al govern actual els hauria de caure la cara de vergonya de ser tant poc valents i respectuosos amb la nostra llengua, què tant sols ens te a nosaltres per defensar-la, i amb la seva actitud la porten directament a la seva desaparició.

 

Europa fa treure els colors sobretots als catalans, ja que sembla li importa més el nostre idioma que a nosaltres mateixos, i un poble que no te estima per la seva llengua, demostra una autoestima molt baixa, una nova lliçó per la nostra por i mediocritat.

 

 

DESENTERRAR LA DICTADURA, SEGUEIXEN SENSE EVOLUCIONAR

General

Un grup d’experts vol treure les restes del dictador Franco del “Valle de los Caidos”, i portar-lo al costat de la tomba de la seva dona en un altre cementiri, i així convertir aquest mausoleu – camp de concentració en un espai de reconciliació, i on els familiars dels presos republicans morts no sentin aquesta burla històrica de restar enterrats al costat del seu botxí. Aquesta proposta s’uneix a la dels Populars, que el vol tornar a obrir pel turisme, i sembla que complir la prohibició dels homenatges al monstre cada 20 de novembre. Veure per creure.

La comissió creada pel govern, estudia que les restes del dictador es traslladin fora del recinte, i evitar que els 22 mil assassinats per règim feixista estiguin enterrats amb el seu botxí, i l’espai convidi a la reconciliació. Curiosament els experts no proposen treure la tomba de Josè Antonio Primo de Rivera, fundador del partit hegemònic al regim, i ultra feixista La Falange, i recomanen en aquest cas treure’l del lloc de privilegi que ocupa.  Els experts tal com exigeix la llei de la memòria històrica, han estudiat com  convertir el monument en un museu per rehabilitar la memòria de les víctimes de la Guerra Civil. Han comprovat que es impossible treure les restes de totes les víctimes, i per tant volen satisfer a la pròpia família de Franco, de fet la seva dona ja volia que fos enterrat amb ella en un altre cementiri. De fet els Populars, ja han anunciat les seves intencions de fer un lloc turístic el monument, i sembla compliran amb l’exigència d’evitar homenatges franquistes cada aniversari de la seva mort, que curiosament coincideix amb les eleccions espanyoles, casualitat o evidència.

 

Efectivament,  no haver trencat i tancat el passat te aquestes coses, el Valle de los Caidos va ser un gran camp d’extermini, on com diu ja 22 mil morts o millor dit assassinats que simplement defensaven la República instaurada democràticament a l’Estat espanyol, al costat seu, i en un lloc pràcticament de culte, el cap visible de que aquestes atrocitats fossin possibles, un dictador dèspota i sanguinari anomenat Franco, i el fundador d’un partit ultra, criminal i xenòfob com la Falange Espanyola, francament això sol ja es esperpèntic  per no dir coses més grosses, ja n’hi ha prou d’aquesta mentida de la reconciliació, quan un assassí en sèrie mata 5 dels 6 membres d’una família, tots entenem que el que queda i l’assassí mai poden conviure com si no passes res, i en franca harmonia. Ja n’hi ha prou d’equiparar les morts d’un costat i d’un altre, no son el mateix, i mai ho seran, uns defensaven la llibertat i el règim democràtic instaurat, i els altres es van alçar en rebel·lió militar per instaurar una dictadura sanguinària, què finalment i quan va ser l’hora de passar comptes, en aquest cas amb la justícia, van quedar en un no res, i es va pretendre oblidar aquest gran forat negre de 40 anys, com si es tractés d’una anècdota, ha estat una burla cruel, que polítics i càrrecs en actiu es poguessin reciclar com si tal cosa, o que partits democràtics no condemnin amb fermesa qualsevol regim autoritari, es una burla macabra a la ciutadania, no es tracta de patir més, simplement de fer justícia, tornant a l’exemple de l’assassí en sèrie, quan va per la mort número 15, no s’hi val dir oblidem el passat, i a partir d’ara tots iguals, ha de pagar pel que ha fet, simplement això. Aquest camp d’extermini amb el principal responsable dins, es com si Hitler estigués enterrat en un camp de concentració nazi, i per postres cada aniversari es permetés un homenatge amb els milers de víctimes jueves encara enterrades en el lloc.  Cal eliminar els símbols franquistes, i reconvertir aquest lloc monstruós en un museu de reconeixement a les víctimes, i per suposat amb els dos monstres que hi ha enterrats fora del lloc que ocupen, no es pot intentar barrejar els dos bàndols, com diuen, ja que nomes hi havia uns culpables, i en aquest cas van guanyar per la força, de la mateixa manera que la Falange i grups similars que lliurement fan les seves activitats, han de quedar fora d’un vertader sistema democràtic, tot el demes es una burla intolerable, i que ara els populars encara volen convertir en una espècie de parc temàtic per acabar-ho d’arreglar.

EN DURAN I LES SEVA HIPOCRESIA EN FORMA DE CRITICA

General

En Duran sembla  que li agafat el gust de dir veritats, però que desprès es contradiuen totalment amb els seus objectius, primer ens va dir que la immigració era un problema, cosa que amb totes les matisos que es vulgui es cert, i ara els hi ha tocat el rebre als pagesos andalusos, i el seu PER amb comparació amb els catalans, i també es molt cert.  La caverna ja grinyola, ja que sentir les vergonyes acceptades com normals no agrada a ningú, però en Duran hauria de pensar que aquest es el preu de validar el llast espanyol, i ell n’és un ferm defensor.

En Duran vol acaparar portades amb discursos que portin soroll, potser perquè tem que les retallades a la Generalitat acabin passant factura a les seves eleccions espanyoles, parla de lamentar les retallades de sanitat, encara que val més amputar un dit que tota la cama, ens diu que es retallarà i molt a TV3, ha encès la caverna espanyola, afirmant que mentre els pagesos catalans no poden recollir la fruita pels baixos preus, en altres llocs amb el que dona Catalunya per solidaritat, reben un PER per passar moltes estones al bar.  Des del parlament andalús, el PSOE demanarà reprovar les ofensives declaracions i les considera injustes. En Chaves diu que les troba classistes i xenòfobes, i impedeix a molts ciutadans espanyols comprendre el que representa Catalunya per Espanya, i ho considera el topic de sempre. El PP segurament a Andalusia donarà suport als socialistes per la reprovació, i parla de que Duran nomes es recorda dels andalusos pels subsidis, i critica la falta de respecte i solidaritat habituals, i recorda els andalusos que han contribuït a aixecar Catalunya gracies al seu esforç. En Duran ha matisat que son els governants, i no  la població la culpable i ha reblat que una societat de subsidi te data de caducitat.

Realment en Duran, normalment sempre utilitza les mateixes tàctiques, i francament com que no actua amb coherència no passa de ser una simple anècdota, ja avisa de les retallades a TV3, i que més val amputar un dit que una cama en el tema sanitari, de totes maneres es indignant treure un dit a un pacient que es podria curar sense perdre cap part del seu cos, en altres paraules amb un estat propi i sense espoli, cap retallada seria necessària, racionalització de la despesa evidentment, i poca cosa més, per tant es indignant veure com indiscriminadament ens retallen l’estat del benesta,r precisament perquè els que critica no baixin el nivell de subsidi. Pel que fa a la immigració, cal ser realista, es un problema, també es una oportunitat cal dir-ho, però en determinats llocs, i sense control es un problema, i cal fugir d’aquest progressisme infantil que ràpidament condemna les paraules sense entrar a discutir el tema. La immigració en massa vingui del Marroc o d’Andalusia es un greu problema a Catalunya, cal un control, i una política d’integració que malauradament al no ser un estat, no tenim les eines per lluitar. Moltes vegades els guetos, la falta de voler integrar-se, i aquest fals respecte, que sembla ningú esta obligat a respectar la cultura del país on viu, i les seves normes de convivència son un problema, i un cop assolim la llibertat s’ha d’abordar amb fermesa, i sense caure en topics ja gastats. Pel que fa al PER i els pagesos catalans, es tant cert com ho sabem tots, i forma part d’aquesta espiral perversa de l’espoliació del 10% del nostre PIB, precisament per no gaudir del que altres amb els nostres diners poden gaudir, i això tots ho sabem, i es el paper que ens toca dins l’estat, per moltes reprovacions que facin i indignacions que evidentment son les nostres, ens diu que una societat de subsidi te data de caducitat, se’ns dubte estic d’acord, però es hipòcrita dir això quan ell defensa aquest sistema dins l’estat espanyol, no es pot gastar aquest cinisme, criticar els mals, i alhora no voler els medicaments per la curació.

L’Estat espanyols seguirà sent una societat de subsidi,  i no es pot parlar de l’esforça dels andalusos immigrats al nostre territori, quan tothom sap que va ser una tàctica franquista per eliminar la nostra identitat, i els que s’han integrat, son uns catalans més, que res tenen a veure amb el nostre paper amb l’estat, i molta part d’aquest subsidi l’acabarem pagant de les nostres butxaques amb l’afegit que nosaltres no en serem beneficiaris, i sembla que alguns no ho volen veure.

 

 

.

ES PREPARA UNA CAMPANYA ESPANYOLA AMB LA MESQUINESA PER BANDERA

General

En Duran per part de CIU, demana que les eleccions espanyoles no siguin un plebiscit sobre la seva gestió a la Generalitat, què no tocarà fins d’aquí a 3 anys, i demana el vot per impedir que els Populars gaudeixen d’una majoria absoluta, ja que considera que ells van iniciar la crisi, i els socialistes l’han aprofundit, per la seva part Carme Chacon pels socialistes, proposa un pacte fiscal federal que ens apropi al País Basc, i al model foral progressivament. La qüestió es a veure qui la diu més grossa, i ara segur que en sentirem de l’alçada d’un campanar.

Per part d’en Duran, insisteix que aquestes eleccions no son un plebiscit de la seva gestió, i posa populars i socialistes com a culpables de la crisi. Parla de reforçar al govern actual perquè pugui fer el que ha de fer, i parla de l’origen de la crisi  en la segona meitat del govern popular amb Aznar al capdavant, i que deia que Espanya anava bé, quan era el responsable de la bombolla immobiliària, i el PSOE no ha sabut punxar-la, per tant els dos defensen el mateix model, i defensen una economia especulativa. Per la seva part la Chacon proposa un pacte fiscal federal, que progressivament ens acosti a territoris amb el concert econòmic, es basarà en l’esforç i la justícia social i amb unes regles més clares del joc. Respecte les retallades, afirma que si es restablís l’impost de successions per als més rics, i s’apliqués a sanitat, i es gravessin el tabac i l’alcohol, es podria garantir un sistema sanitari de primer ordre, què ara nomes aguanta pels propis metges i professionals.

Realment, es bastant contradictori quan en Duran ens parla dels populars com l’origen de tots els mals, i en canvi a casa nostra busquen acords amb ells, sembla ser com a socis preferents, parla de no barrejar la gestió a la Generalitat amb les eleccions espanyoles, però alhora parla de reforçar al govern amb un bon resultat, i poder fer el que ha de fer, en que quedem una cosa o l’altra, si no te res a veure, crec que es per tot, el bo i el dolent. Diu que defensen el mateix model especulatiu, cal dir que ells a Madrid molts cops hi han donat suport, apart ens vol fer creure que si els populars tenen majoria absoluta poca cosa hi haurà a fer, quan sap perfectament que si no la te, i per qüestions com el pacte fiscal, els dos partits esmentats amb el mateix model uniran forces com ja han fet al País Basc sense manies. Per tant tots sabem que tant un com l’altre rebutgen la reforma financera catalana, per cert la mateixa que van vendre com una meravella dins l’estatut, i que si era tant deficitària, i per ser un punt fonamental, haurien d’haver fet campanya pel no amb l’estatut, i no ho van fer, i ara pretén que un cop i un altre, caiguem a la trampa de la demagògia i misèria política del que te la solució davant el nas, i no la vol aplicar pels propis interessos. Per la seva banda Chacon i el socialisme desesperat ens parla de pacte fiscal federal, un nou nom que en el fons no vol dir res, i que es basarà en l’esforç i justícia social per acostar-nos al País Basc, el que no ens diu es que l’espoli fiscal que el seu govern a Madrid practica sense miraments, no te respecte ni per l’esforç dels catalans, ni per suposat no te res de justícia social per un territori, que es l’ase dels cops d’aquesta Espanya plural que no es tal, i ens dona unes solucions que curiosament mai ha defensat quan n’han tingut oportunitat durant 7 anys de tripartit, i que escoltant els seus caps a Madrid negant qualsevol possibilitat de nou sistema financer per Catalunya, es fa difícil creure que acceptarien aquest model que s’ha tret de la manega la ministra de defensa, que curiosament ara s’ha recordat de Catalunya, cosa que no ha fet des de la darrera elecció.

En definitiva, una gran demagògia i tàctiques mesquines per intentar enredar al personal amb promeses de pa sucat amb oli o posicionaments que sincerament no es pot creure ningú.

 

 

 

 

DE REGIÓ AUTONÒMICA A MINI ESTAT: TOT ES COMENÇAR

General

A la inauguració de la convenció dels populars espanyols, l’expresident Aznar va dir ben clar que la normalitat es no alimentar la deriva de 17 mini estats autonòmics inviables, i crida a tots els espanyols disposats a entendre’s en qualsevol accent, sense burles en referència a les paraules de Mas, i va elaborar tot un discurs per liderar el que considera la revolució de la normalitat. Cal dir que el paper d’aquest personatge pel nostre estat propi es impagable, i espero siguem agraïts, i tingui el reconeixement que li correspon per tant noble tasca.

Efectivament, crida a fer realitat ambicions de reformes, i vol una gran majoria per fer-ho possible, vol que l’ideari popular faci aquesta revolució, i passa per respectar la historia d’Espanya i no obrir ferides del passat, cuidar la llengua comuna, i no alimentar 17 mini estats. Vol un projecte de concòrdia sense menyspreus, i critica la frivolitat de Zapatero, i insta a Rajoy a no amagar la seva identitat amb un govern moderat que s’adapti als nous temps. Ha criticat que Bildu estigui a les institucions, i demana que per derrotar a ETA no se supliqui cada dia un gest per la pau. Diu que ser orgullós de ser espanyol es compatible amb estimar les pàtries xiques.  Demana cuidar la llengua comuna amb la vella aspiració de l’Espanya centralitzada, i allunyada del desgavell territorial.

 

Realment els dos grans partits espanyols, nacionalment son iguals, i amb el tracte amb Catalunya en el fons son dues gotes bessones, nomes cal veure els intents desesperats del Ministre Blanco aquests dies, perquè la Unió Europea consideri l’absurd Corredor Central per davant del Mediterrani, i la oportunitat que representa pel territori català, de totes maneres i d’una manera més clara, sense embuts, es la política dels populars, i això afavoreix obrir els ulls a certa gent que d’altra manera cau en el parany de l’ambigüitat. En José Maria Aznar es un d’aquests polítics espanyols que sense saber-ho, ajuda a crear consciència independentista, es trist que un poble esperi acció i reacció, sense ser prou madur per fer la tria d’un camí clar, però de moment la població catalana no s’ha caracteritzat per mostrar la seva indignació sovint. Cal agrair que segons ell, ja ens considera un mini estat, suposo que per alguna cosa es comença, i l’ordre deu ser regió de segona, mini estat, i estat, o sigui estem al segon esglaó, parla de respecte a la historia, i no obrir ferides, potser caldria recordar que evidentment s’ha de respectar la historia, i la nostra  te una data clau al 1714, on les nostres llibertats van ser arrabassades per la força, i el que ell diu obrir ferides es simplement fer justícia, i tornar al que ell també anomena normalitat, respecte la llengua comuna, potser caldria que entengués que la llengua catalana es la nostra i pròpia des de fa més de mil anys, i per tant mereix el mateix respecte que la seva, altra cosa es feixisme i imposició a cop de decret, i per tant si vol un estat plural, passa per respectar totes les identitats, i no imposar una per la força i eliminar la resta, això se’n diu genocidi.

 

Per altra banda, Bildu ha condemnat la violència, i ha estat validat per la mateixa justícia espanyola, em pregunto que més vol, i li recordo que en el seu partit ja persones com el Sr. Fraga amb les mans tacades de sang per una dictadura, i que jo sàpiga mai ha demanat perdó, i les peticions a la banda terrorista, precisament son al contrari, es demanar un gest a l’Estat que demostri que realment vol la pau i la resolució del conflicte, cosa que fins ara no ha fet mai. Per cert amb l’expressió pàtries xiques queda clar que ja pàtries de primera i de segona, cosa que demostra el tarannà xenòfob d’aquest personatge, i el seu mètode de la imposició per bandera.

 

Sincerament, i crec que per coherència sobre la meva identitat, i per no afavorir a ningú el meu vot a les eleccions espanyoles es nul, però m’alegraria veure una victòria popular que actuí amb tota la cara descoberta contra els nostres interessos, cosa que espero acceleri el procés cap a la nostra llibertat ja sense falses expectatives, i deixant el mini enrere.

 

 

CATALUNYA: L?ASE DELS COPS

General

L’últim intent desesperat del Ministre Blanco per evitar que la Unió Europea doni el corredor mediterrani en la seva totalitat com a eix prioritari, es una mesquinesa més de l’estat espanyol, per evitar el nostre desenvolupament. Per altra banda l’expresident Montilla, ens diu que el pacte fiscal no te encaix ni a l’estatut, ni a la constitució, i que l’actual sistema esta donant bons resultats, en una prova més del cinisme que gasta el PSOE-C, quan es tracta de la qüestió catalana.

Realment, aquesta xenofòbia es un llast impossible de suportar pel nostre present i futur, la filtració de la Unió Europea, i la seva decisió de prioritzar el corredor mediterrani, però amb dues branques, una que passarà per Madrid fins a Algèsires, i l’altra fins València, però el no Alacant ha generat alegria, però també confusió, de totes maneres la intenció es unir els principals punts portuaris en volum de contenidors, cosa que xoca amb la postura espanyola, i la seva aposta centralista on costi el que costi ha de connectar Madrid, encara que on vertaderament es important quedi fora del projecte, i es perdi una gran oportunitat, Blanco encara juga amb ambigüitat, però es va desemmascarar amb la seva signatura amb el ministre francès per l’absurd corredor central, que cas de confirmar-se la decisió europea, hauria de ser abonat integrament pels estats que els vulguin dur a terme, i això per Catalunya sempre pot ser perillós, ja que podria acabar pagant els plats trencats. Per altra banda l’expresident Montilla des de Madrid, afirma que el pacte fiscal no te encaix ni a l’estatut, ni a la Constitució, ho considera un pas en fals que no aporta solucions per la crisi, i considera que el govern prioritza el sobiranisme a la situació econòmica, alhora afirma que l’actual sistema financer esta donant bons resultats, i tant sols hi faltaria incorporar alguns ajustaments, com la clarificació del procés de pagament dels fons de competitivitat.

 

Efectivament, l’estat espanyol ha mantingut des del principi d’aquesta oportunitat  per afavorir la zona que pot, i genera més riquesa, i la seva connexió amb Europa, una actitud obscena, i que de retruc hauria d’obrir els ulls al País Valencià i Murcia, i veure com les gasta l’estat i la seva paranoia centralista, i sempre tractant Catalunya com l’enemic a batre, no entenen de criteris econòmics, logístics o de desenvolupament, tant els fa, el govern socialista espanyol ha evitat posicionar-se a favor del corredor mediterrani, i s’ha inventat un absurd corredor central amb un cost molt superior, i un nivell de transport de mercaderies molt baix que tants sols busca perjudicar la part mediterrània, amb la catalana al capdavant, quan ha estat impossible dissimular, el ministre va signar l’acord amb el govern francès, i la seva aposta per aquest altre corredor, i amb un tracte d’estúpids a la ciutadania, ens explicava que això no significava no apostar pel mediterrani, ara quan sembla que la Unió Europea simplement ha aplicat la lògica que qualsevol estat s’hauria plantejat, i ràpidament el ministre encara esgotarà totes les possibilitats per endarrerir el projecte, i finalment  pel racisme existent, i per qüestions electorals encara podem veure la construcció del central pagat integrament per l’estat espanyol, i si això succeeix, els catalans tenim molts números d’acabar finançant un projecte que va contra els nostres interessos, es el preu que s’ha de pagar per mantenir aquest malson anomenat Espanya.

 

Per altra banda, l’expresident Montilla ens diu que el pacte fiscal no cap a l’estatut, ni la Constitució, i lloa l’actual sistema, suposo que no deu haver vist els números de la Generalitat, ni deu saber del nostre espoli del 10% del PIB anual que marxa per no tornar, i que es la nostra vertadera crisi, parla de que nomes fa falta uns ajustaments com el fons de compensació, quan li recordo que fa molt poc els seus 25 inútils diputats, i van votar contràriament al seu just pagament, que no se n’adona, o es que ens tracta d’imbecils directament, els seus pobres arguments van plens de contradiccions, i es que la paranoia, i l’obsessió malaltissa contra Catalunya, no te més cura que la llibertat.

 

 

MUNICIPIS PER LA INDEPENDÈNCIA: UN PROJECTE SERIOS

General

Aquests dies que vivim un episodi més del vodevil dins dels partits independentistes amb la sacralització de la paraula unitat, i alhora de la veritat un joc d’interessos i tàctiques partidistes, i personals que sempre porten a la frustració i l’allunyament de la ciutadania, trobem iniciatives amb cara i ulls com l’engegada per l’alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, amb una associació que agrupi els ajuntaments que defensin l’assoliment de la plena sobirania, i amb la perspectiva d’un referèndum organitzat ja des dels propis ajuntaments.

Aquesta unitat mal entesa, i aquesta petició mal interpretada de la ciutadania, on tothom vol acabar imposant les seves condicions, i guardant la roba de la seva particular parcel·la, s’ha tornat a veure frustrada, ja que si be l’entesa de la nova Esquerra amb Reagrupament era un fet cantat, donat la sintonia ja expressada a les municipals, i la feblesa del partit de Carretero, hem vist com Solidaritat ha quedat fora, i els retrets i guerra constant serà norma de la casa fins el dia de les eleccions espanyoles, tot plegat deixant constància de que tots tenen part de raó,  i errades repetides un i altre cop, significa un cop més una pèrdua de confiança d’un electorat que busca en temps de crisi un projecte sòlid, i que generi seriositat i confiança, amb l’afegit que no entén de soroll, precisament una característica que es habitual en el moviment independentista, on com diu la dita hi ha massa galls per un galliner, i tots acaben pensant més amb l’immediatessa, que amb un horitzó com estat lliure i responsable.

De totes maneres la iniciativa dels municipis impulsada per aquest dirigent d’Unió democràtica, cosa curiosa, i que demostra que els independentistes estant per tot arreu, i lògicament amb més quantitat en el partit majoritari a Catalunya, ara en el govern català, vol defensar l’exercici del dret a l’autodeterminació, fundat a meitats de setembre, o sigui fa escassament  vint dies, ja compta amb més d’una vintena  de localitats adherides, i amb un degoteig constant amb un procés  laboriós, ja que ha de ser aprovat pel ple municipal corresponent. Se’ns dubte es una continuació del moviment de municipis moralment exclosos de la Constitució, i per primer cop des de les institucions democràtiques, es treballa directament per la independència, i  dins de la legalitat vigent, el darrer sembla ha estat Tortosa, i com una taca d’oli es va estenent, i donant també continuïtat a la feina impagable que van realitzar les consultes populars. Aquesta associació junt amb l’Assemblea nacional que el proper març es constituirà formalment, i que esta en període d’expansió, tenen que ser els eixos principals que ofereixi la societat civil per empènyer als partits a donar el pas endavan,t i superar aquest guirigall constant de l’arc independentista polític.

El marge de maniobra de la societat civil es il·limitat, i per tant pot superar molt més fàcilment les diferencies que la cotilla en que viuen els partits o les aspiracions d’alguns, que passen per damunt de tot. Cal fer una feina ben feta, i donar una lliçó de maduresa i ambició a la nostra classe política, què pràcticament ha de recollir en una safata els nostres esforços, i donar la resposta que tots esperem i anhelem.

En definitiva, ara no val fer una passa enrer,e ja que les oportunitats no duren sempre, i cal donar aquesta empenta per fer un bon sotrac al país, i conduir-lo a la plena llibertat, que com deia la pancarta de la manifestació d’entitats per la Diada , “tenim pressa”.

 

 

 

MIQUEL CALÇADA I EL CANVI DE XIP

General

He de confessar que des d’aquell llunyà i mític programa “Oh, Bongonia”,  fins el cèlebre i gran programa “Afers Exteriors”, el Miquel Calçada es un d’aquells personatges que he seguit amb atenció, per la seva manera de fer trencadora, i alhora la seva intel·ligència. Ahir amb el programa de l’Albert Om, i des del seu exili voluntari a Estats Units, per fer una preparació exhaustiva de determinades  matèries relacionades amb l’administració publica i relacions internacionals, ens convida a pensar en l’endemà de la independència, i quin país volem, cosa que suposa el canvi de xip per la societat catalana.

Realment la reflexió de poder canviar d’alguna manera el xip de les persones perquè pensin, no quan arribarem, sinó a partir del dia que arribem en endavant, es el que hem d’estar pensant, es un missatge que si ho comparem amb la misèria política catalana actual, sembla un salt en el temps. La seva aturada en la seva trajectòria professional, i la seva preparació exhaustiva en una prestigiosa universitat americana, es un bon exemple, i més si ho comparem  amb tota aquesta colla de personatges que trobem en els nostres partits, i que no se’ls coneix altra ofici que la seva promoció personal sense cap base solida que els sustenti. Com be deia en el reportatge, opinar sobre aquest tap que es actualment la nostra classe política, es trist, però son les cartes que tenim, i hem de jugar amb elles.  Esta força clar que per si soles no donaran el pas, i cauran un cop rere l’altre amb les mateixes indignitats, com pot ser ara el pacte fiscal com excusa per no afrontar el problema. La societat civil es la clau, i dins d’ella, les persones mediatiques o triomfadores en les diferents disciplines, i que saben que les seves opinions son referents per molts catalans han de sortir de l’armari, i ja no es poden amagar més, dins el políticament correcte, ara toca arriscar, i sorpreses com el Gerard Quintana, i ara una ja coneguda com el Miquel Calçada han de ser exemple, la societat necessita líders amb coratge, i donat que qui hauria d’exercir aquests lideratges ha renunciat a fer-ho, cal en substitució una dosi de valentia, i deixant de banda ambigüitats i acomplexaments posar tota la carn a la graella. Com deia en Miquel, la independència ha de caure pel seu propi pes, i la relació amb els veïns serà més bona del que ens pensem, ja que els interessos no entenen de sentiments primaris.

 

Al final del programa confessa que evidentment vol ajudar al país, i que ser president com qualsevol català seria un honor, es com aquella frase mítica d’un president americà “no et preguntis que pot fer el teu país per tu, sinó que pots fer tu pel teu país”, aquesta es la clau, i concretament en el món independentista estem assistint al vodevil diari de la banalització de la paraula unitat, sense renunciar mai als personalismes mediocres de sempre, i amb el partit corresponent per davant de l’objectiu, mai entès com una eina, sinó com una finalitat en si, es un sistema corromput, i que porta a un desencís rere un altre sense sentit, i provocant aquest cansament, del qual un tercer en treu un gran rendiment.

 

Cal convèncer una majoria social, i fer possible la seva visualització per forçar sense remei aquest pas que exigim als nostres representants, i aquesta ens necessita a tots els que volem fer d’aquest territori un país normal, i amb present i futur, per tant, no tant sols hem de fer aquesta feina, sinó que el producte ha de portar la recepta del dia desprès,  i unes estructures d’estat que ens porti ràpidament a explotar tot el nostre gran potencial, i ens porti a una pretesa excel·lència en cada àmbit, tenim tot el món com exemple i tant sols cal aplicar el que més ens convé pel nostre tipus de societat i estat, tot esta inventat, i per tant la feina es més senzilla.

 

En definitiva, persones com el Miquel Calçada ho tenen molt clar, i no podem deixar passar aquesta tren que no sabem quan tornarà a passar, tothom es necessari, i cada gra de sorra  ens portarà a la anhelada platja que volem construir entre tots.

 

 

LES TRES GOTES BESSONES

General

Aquests dies el tripartit espanyol comença a fer propostes inversemblants de cara a les eleccions del novembre, i en tenim uns quans bons exemples amb la proposta d’eliminar TV3 per part de Ciudadanos, la no conveniència del pacte fiscal per Catalunya, segons el parer de Fernandez Diaz per part Popular, i la petició de vot útil per frenar el PP, i afavorir la presencia de CIU per part d’Iceta, amb una operació a tres bandes que ratlla el deliri. Veure per creure.

 

El partit de l’Albert Rivera segueix fent el guió pel qual va ser creat, o sigui una actitud xenòfoba contra qualsevol tret distintiu català, i en especial la llengua, ara toca demanar que l’única televisió pública amb aquesta llengua curiosament sigui la sacrificada pel motiu de la crisi, quina casualitat. Per part popular, Alberto Fernandez Diaz es capaç de dir que el pacte fiscal no es convenient ni per Catalunya, ni per ningú, i assegura que amb un nou sistema hi sortiríem perdent, ja que els recursos son escassos, i seria repartir misèria, i repartir el dèficit, i en tot cas s’hauria d’esperar la sortida de la crisi, de totes maneres es partidari de pactes a Madrid, fins hi tot amb majoria absoluta. Per últim Iceta, ha elaborat una teoria absurda que aconsella votar al PSOE-C per afavorir CIU a Madrid, i que tingui un paper a la política espanyola, i defensa obrir el partit als sobiranistes que vegin que la independència no es la solució, parla d’evitar la majoria absoluta dels Populars, i ells com l’antídot perfecte i la Carme Chacon com la persona ideal per fer-ho, i una aliança social de progrés amb un projecte alternatiu a Catalunya.

 

Realment caldria dir-li al president de Ciudadanos, que pel mateix preu perquè no tanquem alguna televisió estatal, donat què n’hi ha moltes, i a Catalunya tant sols una, però esclar, el tema es l’idioma que utilitzen, i com que la intenció real es fer desaparèixer el català, l’objectiu es ben fàcil, i poc te a veure amb la crisi, i molt amb el genocidi lingüístic que tant els hi agrada defensar disfressat de falsa llibertat. Fan pena de veure com l’odi a una identitat pot portar a aquestes campanyes xenòfobes, que son un desprestigi per la mateixa classe política. Per altra banda l’Alberto Fernandez, utilitza la seva gran visió i intel·ligència, per dir-nos que si un territori recapta i gestiona tots els seus impostos es una cosa que no es convenient, bé, es deixa de dir si aquest territori es Catalunya, i els damnificats son els catalans, quan ens diu que per ningú es beneficiós, suposo que es deu referir als territoris de l’estat espanyol que viuen d’aquesta falsa solidaritat anomenada espoli, i robatori sense límits. Es capaç de dir-nos que ara no es el moment, ja que nomes es repartiria misèria, realment es absurd, i sembla que encara no sap de que va la pel·lícula, no es tracta de repartir res, es tracta de gestionar els nostres propis recursos que ara marxen i no tornen, uns 22 mil milions pel cap baix a l’any pel nostre propi benefici, deixant de banda la quota pels serveis prestats de l’estat, per tant anomenar misèria a un 10% del PIB, es francament no haver entès res o tractar-nos directament d’estúpids. Per últim, Iceta arriba a la paranoia en la seva màxima expressió, demanant el vot  que de retruc afavorirà CIU a Madrid, quan sap perfectament que els seus 25 diputats no han servit per res pel territori català, i han estat el principal llast per Catalunya i el seus interessos, una vertadera rèmora que no es pot tornar a repetir, i que res te a envejar a la política anticatalana dels populars, i parla d’aquesta aliança de progrés, suposo que no es deu referir al progrés del territori català, ja que sota el seu govern no s’ha notat en absolut, i ja fregant el deliri demana col·laboració als sobiranistes que no veuen la solució en forma d’independència, caldria dir-li que llavors no son sobiranistes, ja que la sobirania resideix en això, decidir per tu mateix amb una eina que es diu estat, altrament es un altra cosa, i Iceta sap molt bé que sota el seu discurs mediocre i demagògic, s’amaga els objectius d’aquest tripartit ranci, i nacionalment espanyol que formen junt amb els populars, i Ciudadanos, i on la Chacon n’és un exemple destacat.

 

 

 

 

LLUMS I OMBRES A ESQUERRA

General

El Congrés d’Esquerra ha validat la nova etapa de Junqueras i Rovira com a capdavanters del partit, i una nova ponència on curiosament no inclou la independència fins el 2015, però que sembla que rectifica la prioritat entre l’esquerra i el país a favor d’aquest últim, per altra banda els caps que han marxat com en Ridao, continuen aliens a tothom defensant l’estratègia del segon tripartit vivint en el seu món particular, i no acceptant les errades comeses que han acabat amb la davallada d’aquest partit, què semblava la punta de llança de la lluita per l’estat propi, i que ha acabat com ha acabat.

parla d’independència, i es centra en el concert econòmic com objectiu. Volen ocupar un lloc central en la política catalana, i s’ha explicat que si cal escollir entre esquerra i dreta, cal escollir la primera, però entre esquerra i el país, guanya la segona, i toca estar al costat del govern quan sigui fonamental. Cal recordar que el darrer Congrés d’aquest partit va ser molt convuls, amb quatre candidatures de les quals ja no en queda cap dins el partit. De totes maneres els dirigents sortints amb en Joan Ridao com a secretari, ha seguit insistint que no han de demanar perdó per res, i ha defensat el segon tripartit donat les culpes a les divisions internes, i diu que han canviat l’autonomisme pel sobiranisme com a eix central, encara que defensa que son socialdemòcrates, i no es pot caure en la temptació del que denomina independentisme exprés, i ha seguit defensant aquesta gradualitat. Per la seva banda, el seu president Puigcercos ha centrat en els personalismes les equivocacions, i ho lamenta amb la pèrdua de tots els seus rivals per la presidència, va destacar per una defensa tancada de l’obra del govern en el segon tripartit.

Realment es curiós i de perplexitat, com el que molts anomenen el pal de paller de l’independentisme ajorni fins el 2015 en la seva ponència la reclamació per la independència, francament es el joc de despropòsits en que s’ha instal·lat aquest partit en els últims anys, son en una època on la crisi creixent, es un caldo de cultiu perfecte per aprofitar la causa independentista i donar el pas, que esperen que amb un període de possible recuperació econòmica la població es motivi per la causa de l’estat propi, es francament paradigmàtic i força indignant. Per altra banda, es positiu que entre esquerra i país, deixin clar que aposten pel segon, i es trist alhora que això s’hagi de remarcar com una cosa extraordinària, de totes maneres aquesta ha estat l’aposta de la junta sortint, i la causa primordial del desencís i càstig a la formació, així com l’abandonament de bona part de les faccions critiques. Es bastant lamentable que Ridao segueixi defensant el que ja no te defensa, un segon tripartit sense sentit amb expulsió del primer, i unes politiques socials, deixant l’eix nacional abandonat, i on s’han traspassat totes les línies vermelles sense rubor, i on el forat econòmic ha estat el que ara ens hem trobat, i amb un aliat com el PSOE-C, que tots sabem quins son els seus objectius, precisament els mateixos que ara critiquen al govern actual per les seves aliances amb els populars, tot plegat amb molta demagògia. Per altra banda critica els que tenim pressa, i defensa una gradualitat, que bàsicament significa inactivitat, i deixar passar les oportunitats fins que  poca cosa hi hagi a fer, francament una actitud força irresponsable. Una cosa que el President sortint també ha defensat, amb una obra de govern que nacionalment es trista, i socialment ja hem vist els resultats.

En definitiva, no hi ha res pitjor que no admetre les errades, i seguir insistint en una mena de món virtual, pel que fa  a la nova direcció cal esperar, però aparcar el principal objectiu fins el 2015, no em sembla el més coherent, i més si es a canvi de defensar un concert impossible,que no deixa de ser una pèrdua de temps.

 

 

 

 

 

LA PELL FINA I LA CRUA REALITAT

General

Les disculpes del President Mas pel comentari de com es parla la llengua castellana en determinats territoris espanyols, i com es fa a Catalunya, es un símptoma més de la pell fina que tenen alguns, però nomes per determinats conceptes. Això hi podem afegir com el govern català valida les multes per les matricules amb el CAT, desprès d’incentivar el seu us, o la proclamació de catalanitat de dues Caixes, on el 100 i el 90 % respectivament es controlat per l’Estat espanyol,  i on això sí seguirem validant l’espoli, i ara les operacions sanitàries amb límit de 6 mesos passaran a ser  variables, tot en nom de l’imperi.

Efectivament, l’estat controlarà el 100 % d’UNNIM i el 90% de Catalunya Caixa, segons ha anunciat el governador del Banc d’Espanya amb un gran ingrés de capital, i la resposta catalana per aquest fet tant greu on el sistema financer català bancari, pràcticament ha desaparegut, ha estat proclamar la seva catalanitat.  Per altra banda CIU i PP voten favorablement a no poder rebutjar qualsevol transvasament des del Parlament, i a validar les multes per tapar la E de la matricula amb el CAT, desprès de que el conseller Homs instes a la ciutadania amb tota legalitat a fer el pas, son coses difícils d’entendre a aquestes alçades. Per acabar-ho d’arreglar, en resposta al catastrofisme de Ciudadanos per la salut del castellà, la resposta va ser els informes que demostren que a Catalunya els nens tenen el mateix domini que a qualsevol lloc, amb l’afegit que hi ha territoris que te dificultat entendre el seu castellà, cosa que ja ha provocat reaccions de la caverna espanyola, i les posteriors disculpes presidencials, com sempre acotant el cap. Mentrestant les retallades sanitàries comencen a agafar un caire preocupant per l’indigne que tenen, i pel seu abast.

Aquesta LOAPA financera ha sorgit efecte, i l’estat amb la mirada atònita del partits catalans, ja te el control de les nostres caixes, i reduït el nostre sistema particular al no res, el que es va dir que mai passaria, ja es una realitat, i el que queda es el dret a fer un petarrell, i en aquest cas afirmant la catalanitat de les entitats, quan tots sabem que qui controla financerament en te el poder, i per tant de catalanitat res de res.  Amb aquest fet tant greu, afegim que un govern no pot incentivar a la població escampant la total legalitat de l’assumpte de les matricules, posteriorment dins del mateix govern fer una posició contradictòria, i ara votant directament en contra d’anul·lar qualsevol sanció, suposo que ens deuen prendre per estúpids, però això ja passa de mida, de la mateixa manera que un Parlament amb tant poc poder, encara voluntàriament es limiti més, i es negui el poder de protestar per qualsevol transvasament que es la intenció espanyola, què no s’aturarà fins aconseguir-ho, en part gracies a la nostra passivitat, i per suposat serà en nom de la solidaritat. Per reblar el clau les disculpes presidencials per contestar prou correctament a la xenofòbia lingüística de l’Albert Rivera de Ciudadanos, i la seva defensa d’una situació imaginaria com es el perill del castellà a Catalunya, evidentment desmentit mil i una vegades amb informes de tot tipus, i demostrant que apart el podem parlar molt millor aquí que a determinats territoris espanyols, que mai son interpel·lats per aquest fet, però ja sabem que qualsevol sortida de to de la línia marcada per l’estat es ràpidament castigada, i un cop més l’actitud dels nostres governants es la de la submissió i acatament.

En definitiva, seguim vivint en una línia preocupant, on noves esperances es barregen amb el tics de sempre, que amb la situació actual amb casos alarmants com la sanitat, es fa insostenible.