Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Circ de torpeses: erc

0

No sabia si intitular-ho humiltat. Però com que en tenen tan poca, els polítics en general, he preferit de posar-hi el nom propi de la torpesa.

Aquell dia havien baixat en Carod i en Puigercós, al Palau de Congressos de València, que era ple a vessar. Discursos en directe que vam agrair, perquè llavors ens pensàvem que aquella alternativa guanyava en sinceritat de creure’s el país sencer. Vaig pensar que aquell era un dia històric, em vaig arribar a emocionar, d’escoltar un discurs abrandat, tan ben construït, en favor dels nostres. Esquerra pujava com la bromera, i van arribar a fer forat i van tenir la paella pel mànec. Però en quatre anys van liquidar la meitat del crèdit, i el rèdit i la credibilitat es va acabar amb quatre anys més. Avui és creguem majorment López Tena, cent mil vegades. Sobretot perquè aquells van preferir de governar amb espana i per espana, per comptes de construir el país que els necessitava i n’havia confiat, una part important de l’electorat almenys. Van preferir apostar pels seus militants, que no pels seus votants, i durant vuit anys hauran enfaixat amics i soldades abundoses, però van sembrar allò que van recollir el 28N, contra nosaltres mateix, malgrat que, segons ells, feien política social, sempre a favor d’espana. Si hagueren sigut més valents aquell estatutet no els hagués esclatat a les mans. Però per això també van aguantar drets, o pitjor, en favor d’abans roja que trencada, l’espana dels altres, que també feixen seua ells, directament.

La nit del 28N n’hi hagué que en feu autocrítica. N’hi hagué que els durà un café, perquè del desatre i de la riuà n’hi ha que s’ha ofegat com n’hi ha que ja tenia el salvavides preparat, n’hi ha que no vol adonar-se’n, ni perdre pivilegis, i qui dia passa any empeny, ha de pensar. El país a fotre, a mamar, mentre ells tinguen el saquet adobat. Naturalment, que ara n’hi haurà dels seus que no el tindran adobat, el saquet, i hauran de buscar les garrofes en un altre lloc.

Quatre anys passen ràpid, però en un partit que hauria de mantenir criteris i filosofia, si és que no ens van enganyar de bon prinipi, la deserció fonamental pel país ha estat tan descarada que no s’hi han pogut amagar. Per què n’hauríem de confiar una altre colp, o mai més, en independentistes que es van vendre per tres conselleries i uns centanars de funcionaris de vestit estret, o amplot, tant se val. I torna a començar de nou, però amb cares noves home, vint anys més, o pitjor.

-És que això és la política, amic, i qui no vol pols no bat a l’era.
N’hi ha torpeses que sempre pagarem doblement. Fins ací ens arribarà el tarquim.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Circ de torpeses: il·lusió

0

Segons el Wikileaks, Paco Camps tenia un futur prometedor com a futur cap del pp espanyol. Això era l’any 2006, però, i malgrat que el Canal 9 ho esbombava ahir en cada nodo, ara mateix caldria veure què diria l’ambaixador americà, del mateix home. Per cert, quina feina fan els ambaixadors?, Són espies?, són acusetes?, són informants?, són agents paranormals?, què son veritablement, tots aquests treballadors d’una ambaixada, si és que podem saber quina feina fan o han de fer…

La ràbia d’en Camps ha de ser majúscula, ara que sap què deien els americans, els autèntics, no els de Benvingut Mr Marshall. Pobre, si no s’hagués destapat tant de robatori, furtamància, lladrocini, atac a la hisenda pública, regalots i amiguismes de totes les empreses públiques que en depenen directament de la seua responsabilitat, seria el futur d’Espana, l’home relleu, empinat com un Opus déu.

-Però què has fet Paco, del teu porvenir! -li ha de dir la boticària -. Però què has fet, Paco, tu que hagueres arribat a Sant (i jo a maredéu trobada, per inferència). Més important encara que Sant Vicent, Paco, que tu no n’hagueres renegat mai, de la terra ni de l’albufera, ni de l’arròs de paella… Però com t’han pogut enganyar d’aqueixa manera, homus dei!

Segons les males llengues de la premsa no afinada, Paco treballa per vendre’s els drets de la Fórmula 1, i els drets de Canal 9, sempre que el nou propierari li assegure els primers temps en els noticiaris, que no té un xavo per pagar res, però res de res, i el Bernie ja li ha fet la trompeteta: pots fer el que vulgues, mentre em pagues trinco-trinco els vint milions d’euros anuals de l’ala, per representar-te universalment. No té ni per vendre’s la taronja, el malparit, ni un clau, no té on caure mort, que ni els seus no el volen acompanyar, per no embrutir-se les mans.

En Rajoy no el vol veure en pintura, en Camps, malgrat que n’hi ha que han volgut intercedir: ni en somnis, ni en l’estampeta i en l’escapulari… Fora de la meua vista, aquell sense nom, aquell fals apòstol! Cada colp que apareix al seu costat, en Camps, en Rajoy perd vots, punts, nivell, categoria: -Traieu-me’l de damunt! Fora! Fora!

-Però què has fet, Paco, home, amor-meu, tu que ho tenies tot, segons aquell ambaixador del món! Com t’han pogut ensarronar d’aqueixa manera! Si ets una pura il·lusió del que eres, aquell 2006! Si ja no ets res, Paco, amor-meu! Una ombra, una foscúria, res de res, però re de re. Re.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Circ de torpeses: conxorxa internacional

2

La banca suïssa, Visa, Mastercard, Paypal, el govern EEUU, la CIA, el govern suec, Amazon, totes les policies convidades a l’afer, la seguretat mundial…, voleu dir que dues piuades del Julian valen tota aqueixa moguda? No ens podem creure res, però la realitat supera amb escreix el pitjor dels malsons. Cada colp més, Wikileaks va destapant la immoralitat internacional dels qui havien de ser model. Però pel que sembla, el personal d’ambaixada està fet a l’insult, al perdonavides, a viure en un complet puticlub masclista i xenòfob. Això és l’ambaixada americana en carn viva, de tot menys formes i protocol. Imaginem-nos com poden ser la resta, si la mare de totes les ambaixades és una escola de serpotes, un autèntic putiferi en contra del món, siga amic o enemic. 

Qui queda per barrar la porta al Julien? Google?, Appel?, el Vaticà? la Campions ligue? l’ONU? Unicef? Els tres porquets? 

Una cosa ha destapat aquest home: com de brut és el món occidental, i que no podem fiar-nos gaire, d’aquells que van d’amos del planeta. Ves que n’hi ha delinqüents declarats, assassins a dojo, diversitat i varietat d’immorals i de pocavergonyes de nivellàs. Però aquests imperis de l’imperi, Visa, Mastercard, Suïssa i la seua podrida banca, que són veritables encobridors de fills de puta d’alta volada, entre més dictadors i netejadors d’ètnies i malparits universals, no han decidit sinó fer-li el buit a un possible pressumpte home que va fer ús d’un preservatiu en mal estat. 

El boicot també haurà de ser contra aquestes empreses que s’han afanyat a posar-se d’acord amb tota una colla de malparits que van insultant la resta del món que no són com ells. 
– Per cert, com podem fer boicot a VISA,? I no em dieu que hem de tornar a un món sense targes, o que cal portar el saquet dels diners penjant de la pitrera o lligat a l’entrecuix. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Vestit tradicional valencià

0

Una exposició sobre indumentària tradicional (dels segles XVII i XVIII) serà a l’Ateneu de Bétera fins a l’11 de desembre. Un altre dels treballs d’investigació de l’Aljama, associació cultural en favor de la música i la recuperació de tradicions com ara aquesta del vestit valencià, que podeu veure cada dia, a partir de les 19.00h, al carrer Major, núm. 21.

La roba interior, la roba de festa, la roba de treball, el lli, i el cànem, els grans detalls d’unes peces ara impossibles, artesanals: la saia, el devantal, el cosset i el gipó, el mocador, el guardapeus…, una recuperació a partir de documents i d’imatges enregistrades de fa moltes dècades, alguna peça de principi del segle XX.
Ací podeu veure’n més detalls.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Circ de Torpeses: constitució

1

Som en alarma militar. Que no és casual com els militars lluïen pit davant les càmeres i els aplecs festius espanyolistes, avui. La decisió militar és l’única que ha sabut resoldre el caos de l’aire. L’aire espanyol és en mans militars. L’aire, solament? Això sí que és una veritable alarma. Des d’aquell colp militar del vint-i-tres de febrer, els militar no havien tingut tant de protagonisme públic –intern en tenen més que no ens pensem, ací i arreu. La dictadura franquista mai no s’ha trencat del tot. De fet, molts dels governs espanyols d’aquesta predemocràcia mai no hi han renegat. Mai.

L’afer és molt greu, i és més patètic que no podíem calcular, políticament. Si la vida cívica i la vida política ha de tirar mà dels militars per adobar situacions que els espanyols que governen consideren d’alarma, ho tenim ben pelut. Tant des del punt de vista espanyol, com des del punt de vista no-espanyol. De primer, perquè hem tornat a donar ales als militars (això a espanya no cal dir com és de perillós). De segon, perquè qualsevol excusa els valdrà per dictaminar l’alarma i traure el bou gros.

Diríem que l’exemple viscut ha sigut mediàticament important a Europa, per sapastres, però domèsticament dolç per a les víctimes que ho han patit, els controladors. No volem imaginar la mateixa acció contra catalans i contra bascos, solament perquè se’ns ocorregués de declarar pacíficament i democràtica la nostra voluntat de ser europeus, al marge d’aquells ineptes. Les maneres, ja ho podem assegurar, no seran mai les mateixes, ni dòcils, ni dolces ni domèstiques.

Durant quinze o vint dies, fins i tot els pets i les bufes a l’aire d’espana seran contolades militarment. N’hi ha constitucions que no tenen bona literatura, ni gràcia, ni pedigrí, ni respecte per un plat de cigrons. No toleren de viure lliurement, menys encara si teniu flato.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Circ de torpeses: contra la llengua

2

Alguns pobles del país van decidir que totes les línies de l’escola foren en valencià, sense exclusió. Un estudi de la pròpia conselleria d’educació valenciana deduïa que la gent que aprenia en valencià aconseguia millor domini d’amdues llengües, fins i tot de la segona llengua, el castellà, que l’alumnat que feia ensenyament exclusivament en castellà. L’estudi no va tenir gaire ressò, però Escola Valenciana el va fer propi i va encomanar i convidar els pobles i els Consells Escolars Municipals a prendre postura. Picanya ho va fer. Bétera, no (per posar dos exemples). Així que la tasca ingent impagable d’escola Valenciana és com una oració gairebé única i sorda per segons qui, perquè poques associacions i clubs animen, empenyen o imiten. 

Com que el vent del meu poble aquests dies és fred, l’agafaré d’exemple. Ves que fóra fàcil ajudar, ensenyar i convidar a aprendre la llengua als immigrants, als nous veïns, als forasters que s’hi van instal·lant, al nucli urbà o a les urbanitzacions. Ves que caldria ben poc esforç, si hi hagués una miqueta de consciència i d’intencionalitat. Però resulta justament el contrari. Com més va, més fem anar l’error que no ens entendran, i com que no ens entendran, adrecem-nos-hi en aquella altra llengua. 

I llavors perdem tot d’oportunitats a explicar qui som, a fer conéixer qui som, a sentir-nos orgullosos de ser qui som. Alguns exemples que hem viscut, en aquests últims deu anys,  hagueren pogut salvar-se fàcilment, amb aquela intenció i esperit de què parlava: la piscina municipal, ai, quants cursos i quants xiquets no passen cada setmana a aprendren. Les escoles concertades, l’escola de música, els clubs esportius municipals, amb totes les modalitats i categories, les societats agràries, els pous, la cooperativa i els seus cursos de formació, l’ajuntament i una potencialitat tan immerescuda com desaprofitada, els colombaires, els caçadors, el centre de salut (ai), la base de l’OTAN, la caserna e la guàrdia civil, l’altra escola pública, les escoletes municipals, la ràdio local, el comerç, la banda, els partits, els bancs, les caixes, les immobiliàries, els tallers mecànics, els forns, els supers, els hípers…, n’hi ha tants focus que podrien ajudar a consolidar la llengua, que vol dir ajudar a millorar la formació lingüística del jovent, que la pèrdua final de sinèrgies i oportunitats se’ns entoixa imperdonable. 

Com en tantes altres coses, com ens agrada malbaratar recursos com si foren il·limitats, som si ens sobrés moll, com si esperàrem algú que vindrà a resoldre’ns tanta inoperància i torpesa. El millor de tot plegat és que tenim tant de camí a recórrer, a fer, que no perdem mai l’esperança que algun dia començarem a aplegar esforços en aqueixa direcció.
Mentrestant… 

Circ de torpeses: Assange?

1

N’hi ha un home que explica al món com som, com és el primer món polític civilitzat, occidental i milionari, comparat amb els refredats de la vida. Explica com ens insultem o ens tractem de mafiosos o feixistes, o lladregots, com ens faltem el respecte al més alt nivell, entre políticots i militars, entre agents i espies. Ací juguem governs, ambaixades i, pel que sembla, aquells que hem considerat homes formats de gran protocol, homes de corbata i de corbata de llaç. El més curiós és que el culpable de la festota mundial, ara mateix tothom en parla, fa ús de les pròpies paraules de governants, ambaixadors i gent de suposat prestigi internacional. 
El xicot els ha esbombat com són realment tots plegats, en mans de qui som, quines són les vergonyes, la majoria d’il·legals, de cadascun dels governs que veritablement governen el món.
Ah, però ves que els culpables d’allò que s’hi ha descobert, no volen que siga tota aquesta colla d’impresentables, de Putin a Obama, de Zp a Mohamed VI, de Berlusconi a Sarkozy: aquests impresentables han decidit que el culpable és l’home que ha explicat al món la nostra indefensió ètica i moral. Que ha descobert en qui recau, per miserables, la responsabilitat universal.  Ves on veuen aquests desgraciats el mal, en el missatger. No el veuen en qui havia predicat que, per referir-e a l’amic o l’enemic, calia deixar-lo a l’alçada del fem. I encara pitjor, les argúcies de què fan ús per governar-nos, contra tota llei mínimament plausible.

El wikileaks ha convertit en una bona tassa de wàter, el primer món. Cap sorpresa, però ara ja tenim proves des de dins, que és el que veritablement els fa mal. Tant que no ho poden suportar, i comencen per tancar servidors, o webs, o envien amenaces, o agents perquè liquiden. L’heroi Julien té les hores comptades, però tot de governs, polítics, policies i militars acaben de convertir-se, autoproclamar-se, autèntiques calaveres dels baixos fons. I som al principi del cagalló, d’una pudor que fa segles que fermentava.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Circ de torpeses: variatets!

0

Sona el timbre, l’agafe, no hi respon ningú. Torna a sonar el timbre, l’agafa el xiquet, diu que algú vol dir-li alguna cosa, però que no l’entén. Me’l passa. Em diuen no sé quina cosa que no entenc però que baixe, per favor. Com que sóc en un primer, i potser per si necessiten ajuda, baixe; malgrat allò dels arbres d’ahir, baixe. Trobe dos joves endiumenjats fins a la caspa, em lliuren la mà, em diuen que si sóc de telefònica em trauen una factura enfundada en un plàstic em demanen si tinc la T-2 o la T-3 i que si sóc de telefònica segur que tinc una factura com aquella, que la baixe, ràpidament. 

Passen de les vuit-i-mitja de la nit, fa un fred que pela, i no m’acabe de creure allò, l’esperpent d’aquells joves. Em torna a traure la còpia enfundada que havia ficat a dins d’una carpeta, tan ràpidament que no recorde com era, torna a insistir si tinc la T-2 o la T-3, i que si m’he fixat, que li baixe la meua factura, afig que no cal que siga recent. Per si de cas, li amolle que justament els esperava, malgrat que no sé si són de veritat qui pense que són, que amb telefònica volia parlar, malgrat que fa molt de fred, i que m’han enganyat amb allò del Trio, que em van dir que em regalaven de franc durant un any, però que el regal ja inclou que jo ja pague quinze euros de més, cada mes, de franc, per a telefònica, pel seu regal. Seran mamons. Però aquells no venien a adobar-me la factura, ni a tornar-me els diners, no. Ells diuen que amb ells pagaria molt menys. Collons, salte, però qui sou vosaltres…? Jazztel!

-Collons, n’hi ha que no tenen vergonya. Encaixem i marxen. Sense res més. Deuen haver tingut prou amb la cara que els he fet. Pobres, però on ha arribat la venda ambulant, ara, aquests pobres, el fred, la nit, pel poble… Què els ha de pagar Jazztel, si els paga, per aquell sainet?

Torpesa-2. A Andalusia han premiat per joc net i esportiu aquell desgraciat que dilluns va insultar, pegar, maltractar i agredir tothom que se li posava pel mig. Com que ja tenien el diploma imprés, supose que no el voldrien desaprofitar. Això del futbol i els seus dirigents és per tancar-los tots. La majoria. Més o menys com aquell home tan bo al treball, al bar, al carrer, que quan arriba a casa pega a la dona, o la mata, i nosaltres el premiem per joc net, en la seua major part de la vida no matava.

Com aquell guàrdia d’aquella caserna, que es va demostrar que era una escola de tortura, legal naturalment, i que després van premiar i ascendir pels serveis prestats.
Com aquests delinqüents valencians que continuen governant-nos, i ells mateix van premiant-se per tant delinquir, i furtar a mans plenes, i robar els valencians de nit, de de dia, a cara descoberta…
Em sembla que n’hi havia un xulo francés que també el van premiar per pegar-li una cabotada al pit a un altre jugador, malgrat que sempre no anag pegant cabotades.
 
-Home, és que el futbol té aqueixes coses, poden perdre els estreps en un moment, però els perdonem…
-Home, perdonar-los, ja em sembla exageradament permissiu, però premiar-los…
-Com?
-Per què no acabem premiant els violadors, els agressors, els assassins… Sembla que també tenen aquell punt dels estreps, tan momentani.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

No són d’aquest món.

2

Baixe a cals pares per saludar-los i explicar-los l’èpica d’haver plantat setanta arbres, a migdia, a la partida del Bassó. Amb totes aquelles feinetes necessàries, el fem, la distribució dels arbres, alguns clots que no eren fets, tallar-los les puntes, comprovar el reg, ajustar les gomes… Vaig esperitat perquè he de ser de nou a l’escola a la vesprada, així que no vull que m’agafen en falta, com m’ha passat amb el venedor dels plantons, que me’ls ha portat tres dies abans d’hora, que jo li ho vaig dir que els volia per a dissabte, que n’hi ha que combinen treballs i responsabilitats… Estic mort, baldat, i vinc a contar-li-ho a mon pare.
-Que has plantat quants arbres? On?
-Setanta! Al Bassó.
No diu res, de principi, perquè no es creu el número. ‘Sí, sí, també he estat a l’escola, però… No pot ser! Que no, que no m’ho crec. M’ho torna a repetir.
-Jo em vaig plantar sis-cents en dos dies, clots i tot. Fa uns set-vuit anys (calcule que ja havia de tenir els vuitanta).
-Va, no pot ser, deus voler dir…
-Sis-cents, en dos dies. Un altre dia, amb tres homes, em van plantar tres-cents, en tres hores. Un altre dia, amb el teu sogre i Ramon en vam plantar no sé quina burrà i vam acabar esmorzant amb la faena feta.
Ja no he seguit explicant res de la meua aventura. I estic com si m’hagueren apallissat, físicament i moral. Sobretot m’ha afectat la meua moral física. 
«Com és poden plantar tres-cents arbres en un dia i no rebentar, i tornar l’endemà i plantar-ne tres-cents més i no voler morir-se en l’acte…»

-Tinc un pesar que rebente!