Ulisses20

Festa Major a Picanya, avui set de juliol. Celebren la preciossíssima sang, poca broma. I ves que el sant dibuixat en una paret sembla un home estrany, transvestit amb capa, però nu, alguns l’han batejat com a vampir, perquè sembla que li cau la preciosa per la boca, i n’hi ha que ja pensa i lliga històries pitjors… La processó d’aquest sang catòlic eixirà més tard, segons que ha pregonat el rector del poble, davant la passió futbolera. Té por que una devoció siga més feble que una altra i no vol posar-se a comparar forces, l’home, que també rep per moltes bandes i de pitjors rumors. L’església, últimament, té més relació amb els camals que amb les faldilles, sobretot amb els camals del joves. Però qui siga lliure de pecat, ja sap on pot anar a fer confessió. L’home tem que hi haja pròrroga, per si el sant ha de vetllar tota la nit sense traure’l de la parròquia, quin patiment, si n’hi ha penals.

L’altra processó eixirà de vesprada, sobre les set, i aquesta és una còrrua de grups de teatre i d’animació de carrer d’envergadura, amb Xarxa, els Xirimiters de Castelló, Dinàmic, Baldufa, amb músics i clows, i monstres i gegants i cabuts que l’animació de grans i menuts estarà assegurada. Però, ep, l’Ajuntament també pregona que la cosa ratllarà com a màxim sobre les 20.30, per no fer coincidir la festota pagana amb la devoció esportiva i passional d’aquella cosa arcàica i panteofranquista. En tractar-se de futbol i d’aquella pàtria, el noranta per cent dels nacionalistes també perden el cul, i una part de la ideologia. Així que no sé qui té mes raó, el rector o l’alcalde, en l’afer i la disputa, en la batalla laica o confessional. Com si no ens haguérem mogut dels seixanta i del Pepone, l’alcalde comunista, i don Camilo, que no avancem, que no avancem gens ni miqueta i encara ens pot passar pitjor.

Ai, aquell partidàs del torpede Muller, Beckenbauer, Cruiffet i Nesquens, i tota aquella colla de futbolistes que, aleshores sí, eren un espectacle esportiu.

Dissabte vam ser a Agullent en el concert de la banda FolcSona, el projecte d’escola de músics més jove i més trempat ara mateix d’arreu del país, fins a Perpìnyà. Malgrat que sonen com si tocaren junts de tota la vida, tenen quatre anys de vida i una desena de concerts. Cada any, el projecte es lliga a un tema i a uns protagonistes. Enguany, el concert i les colònies de preparació anaven lligades a la cançó popular, tradicional, i van tenir dues visites de pes: Paco Muñoz i Apa, una de les veus d’estil més personals del país. De fet, la suite de dissabte, a l’empara de la font Jordana, a Agullent, va sorprendre en molts sentits, i va entusiasmar el públic, de resposta càlida i emotiva, i els propis mestres. La suite, construïda a partir d’unes quantes cançons populars, amb arranjaments propis i versions tan particulars com exquisides, té el rigor i la qualitat per ser exportada arreu del país, al nord, als festivals Folc, al Tradicionàrius si cal, al Cant al Ras (ací en Frechina s’haurà d’espavilar per encabir-los) i encara a trobades i aplecs de músics rock, pop, folc o de qualsevol tarannà. Aquesta colla-banda-orquestra són bons, i encara saben adobar una segona part amb maduresa i desinvoltura per fer ballar tothom. Però n’hi ha més a dins aquest projecte: d’una banda, com ballen i canten els adolescents (ep, no és facil que això passe en aquest país, i menys encara entre els adolescents mateix), i d’una altra, com pot passar de desapercebuda aquesta història, en els mitjans, als mitjans, fins i tot en el propi món musical, encara tan despert i joiós, malgrat els malgrats. Si res no destorba aquest propòsit, FolcSona, això de dissabte a Agullent és ja una aposta ferma, que val per cent partits o cent bous, o cent articles ximples i idiotes en diaris i mitjans, convencionals o digitals. Comvideu-los a venir de festa, als pobles, si voleu passar-la grossa i bona, que fins i tot les butxaques i les calaixos municipals ho agrairan. I l’esperit, i la vostra ànima en pena, collons.

Va a la casa sencera.’ Proverbi fet, savi, senzill, i tan clar d’un a realitat inevitable. Sóc al camp, amb la segadora, plegant veles, perquè es fa l’hora d’enllestir el dinar. Passa José, el Cassolo, i s’atura per intercanviar tres frases, com cada vegada que ens trobem. Ell és un home de camp, d’aquests vells savis treballadors incansable com no n’hi ha, però que sap fer anar les paraules, les idees, les maneres en la conversa. Jo sóc en un armereral que se salva de miracle, al secà, però que em dol de deixar perdre completament, per honor, per identitat, per la terra. Però ell voldria que això fes una altra cara, i m’ho aconsella d’aqueixa manera. Com qui no ho vol dir (té una certa fama d’enraonar, ell):
-Qui no va  la gotera, va a la casa sencera. (veieu com ho val, l’home).
Després d’explicar-me el seu quefer de diumenge, continua alliçonant-me: el nostre secà no és com el del nord, jo n’he parlat bastant amb catalans, i són sabuts, saben què es fan: allà, sobre les pomeres, seguen, perquè deixen un coixí d’herba per si els cauen a terra, com que les fan per suc… Però el nostre secà demana rella.
Jo li explique el que puc fer. NO n’hi ha més, José.
-Sí, no em digues res, dos oficis són difícils de traginar, i el camp és exigent (ell sap que jo sóc mestre i continua). Un xiquet ensenyat , despert, llest, no massa revolucionari, que no m’agrada, sempre serà i sabrà valer-se. El camp és el mateix.
Faig el que puc, li dic, i ell encara amolla: hi ha molts trens que et passen, s’ha d’anar a hora, amb el camp i amb la faena. Jo afegesc que pegue darrere, a veure si hi puge, però que em perc sovint, de trens i d’estacions. Assenteix amb el cap. Parlem de més coses, de demanar un tractor sense vela que em puga llaurar ranteret a la soca, d’un que ell coneix que treballa de meravella, que sap entendre el camp i les màquines…
Tu no pares mai, tampoc! Som com nosaltres, les màquines, si les deixes massa temps parades, acaben per no anar-hi gens. 
-No plegues, encara? Sí, sí, ja ho feia, me’n vaig cap a casa a preparar la paella.  I ell també marxa, més aprop dels vuitanta que no imagine, incansable, incombustible. I jo agresc aquesta nova troballa, aquest minuts, que l camp valencià reiix, per saviesa i per paraules, malgrat que n’hi ha trens que no sabré agafar mai, a hora.

Post: Com que el país no va a la gotera, ha d’anar a la casa sencera. Vet ací la metàfora, per al 10 de juliol. 
 

Ahir ‘El mundo’ va publicar que Diego Gómez havia sigut expedientat per absentar-se del treball. Fins i tot, la redactora (!) ressaltava el fet sobre lletres més grosses: “La Conselleria obrí una investigació per l’incomplimet repetit d’horaris”. Mecaguen la pena negra, Noa, la femme redactora, si n’hi ha cap mestre que fa un fart d’hores de treball de tot tipus, són aquests que es dediquen a dirigir, coordinar i animar escolavalenciana, així que si vols ser periodista, Noa, informa’t abans de publicar cap barbaritat. I si el que vols és contribuir a embrutir la informació, fer falses acusacions contra persones i contra institucions de tan de prestigi, la patologia no és nova, ni innocent dins el periodisme valencià. Posa’t a la cua. 
Quan em vaig comprar l’IPAD, allà a Katuin, volien pagar-me amb la gratuïtat d’una subscripció anual a El Mundo del siglo XXI. Com que la vaig refusar tres vegades, com l’apòstol, allà se’n feien creus, i n’hi havia del públic que no entenien perquè refusava res de gratuït. [Noa, tu ja saps per què, veritat?]

Jo dedique hores a la feina, a qualsevol feina, l’escola, el camp, la comarca, però això no és res comparat amb els horaris d’aquests homes i dones d’escolavalenciana. I si mai canvia res, que sí, o si mai som independents, que ens costarà però tard o d’hora, no agrairem mai prou tants anys, tant d’horari i tants plets com han fet, fan i faran, aqueixa gent. Per l’escola, senzillament.

Voler-nos insultar, expedientar, o provocar amb l’argument de la manca d’horari i devoció, Noa de la Torre, és fer passar tota aqueixa Conselleria d’educació del Samurai Font de Mora per devots de la feina i de la funció pública intouchable, o noble, o altruista. 
Sort que avui Diego desmentia la notícia, almenys ell no en sabia res ni ningú no li havia notificat res. Però ja acceptava la pressió, l’assetjament i la provocació que vivim els mestres i l’escola des de la pròpia institució que ens hauria de defensar, promoure i reivindicar. 
Ai, encara sort que els pocavergonyes del PP valencià, Camps, Rita, Rus, Gerardo, Serafin, Blasco, Fabra, Olivas, i el Samurai…  han decidit de traure’ns 2.000 euros dels pagaments de l’any que ve, als mestres. Sí, sí, els mestres i l’escola hem de ser model i exemple de genuflexió i reflexió econòmica, a compte de les seues putes, gins, i luxes de depravats de la fórmula i el GürtelShow. (Justament avui, un funcionari de l’Ajuntament de València m’assegura que les caixes de wisqui entren de cinc en cinc… Collons, Rita, quin bar no tens muntat, jo que em pensava que solament li pegaves al gin!)

Post-mortem. Sort que és divendres i encara me’n vaig de jornada cooperativa escolar, a compte de l’horari que ara sembla que van vigilant inspectors, acusetes i prevaricadors de la conselleria.

Som a les quartes colònies folc del país (n’estàs segur, que no som ja cinc anys, pegant pel folc?). Enguany ens hem desplaçat a la Vall d’Albaida, a Agullent, dellà l’ermiteta fa tres dies que trenta músics, molts de joves molt joves, van preparant una suit a partir d’un sac de cançons populars del país. El motiu és ‘Les cançons que jo cante’, a partir d’aquelles murgues i tonaetes a la manera de la xata merenguera, pepe Tono, i taral·lales d’aqueix estil. Un equip de músics del folc ordeix la primera gran banda folc, quatre anys pegant darrere d’un objectiu sense cap ajut, ni reconeixement, ni llustre, ni ois, ves que no fem sinó escola, de qualitat i voluntària, però n’hi ha que va posant diners, a més de fer de mestre músic, perquè aquest maleït país puga tenir un mínim siroll de música, a la manera de Botifarra (paraules majors), Gil, o Vicent Torrent. Enguany els acompanya l’incombustible Paco Muñoz, i dissabte fan el concert final allà a la font, a la casa de la cultura i dels mil usos. Pels volts de les cinc de la vesprada, convidem el país a venir a escoltar-los, aqueixa banda a favor de la música. 

– Oh, ja em sembla que sense el Frechina, sense les seues paraules, aquesta colla no acabaran triomfant a València, que tot són tancar portes, i finestres, i plegar les cadires, tan emparats i suats com som d’aqueixa maleïda crisi econòmica…

– Les cançons que jo cante? Potser que no fóra inversemblant que el mestre Frechina de Massalfassar vos convidarà l’any que ve a passar per aqueix festival únic a Europa, Cant al Ras, perquè desvetllàreu fins on poden arribar els projectes d’esperit elevat.

Que el temps i l’amor madure tanta devoció. Per l’ú, pel dotze, per la veu… Per continuar cantant plegats, en favor de la música. Les cançons que jo, i tu, cantem.