ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL DIA DESPRÈS DEL CERTIFICAT DE DEFUNCIÓ SOCIALISTA

General

El conseller Castells va abandonar abans d’acabar la reunió de l’executiva del PSC-PSOE, on per cert diuen que no es va sentir la seva veu critica, i va volar a Madrid en busca de bones noticies en el Finançament, i va tornar amb les butxaques ben buides.

Se’ns dubte la dura advertència dels socialistes catalans als seus homòlegs espanyols ha deixat espantats i garratibats al govern de Zapatero què busquen desesperadament una solució al finançament català.  Això entendria qualsevol mortal que seguis la noticia per TV3, què segueix insistint en aquest enfocament del tema, i on no hi ha ni la mes mínima critica a la traïdoria d’aquest partit amb els nostres interessos, quanta raó te en Víctor Alexandre amb el seu llibre “TV3 a traïció”, i la denuncia continuada de l’espanyolització de la cadena en mans del PSC, i on els missatges subliminals i la cada vegada mes nombrosa presencia del castellà ja es un fet clarament provat.

 

Aquest domini dels mitjans també ha estat molt present en el món de la radio, on Catalunya Radio amb la substitució de la crosta nacionalista per persones mes properes als postulats del regim, s’han reflectit amb una clara disminució d’oients, i una apropament d’altres cadenes amb una idea mes nacional de la realitat.

 

Aquesta es una de les obres d’aquest partit, que per cert amb el deixar fer dels seus socis de govern ha realitzat a consciència, això, i el seguiment i acatament constant a les ordres de Zapatero, on la súper ministra de defensa Carme Chacón que tant ens animava amb la seva Catalunya optimista, simplement s’ha oblidat completament dels votants que la van portar al seu càrrec actual.

 

Com diu avui en Xavier Mir en el seu bloc no falten 16 dies, en sobren 129, des d’aquell llunyà agost on simplement s’havia de complir una llei orgànica anomenada Estatut, ara ens trobem contrarellotge en una cursa per no superar la tercera data d’ajornament com si fos una qüestió de legalitat inajornable, i les lleis tinguessin com es sol dir amb la felicitació en els aniversaris, que tenen vuitada, o sigui un període per darrere de la data on tot es possible, i el temps s’atura.

 

El PSC-PSOE ha firmat la seva sentencia, i tal com va fer 3 dies desprès d’aprovar l’Estatut al Parlament presentant esmenes al text, s’ha posat a l’altre costat de la taula en la negociació i contra els seus votants i suposats interessos.

 

Tots els partits han comes moltes errades, però aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got, i vist els nivells de presa de pel molt superiors que amb un govern del PP a Madrid, la unió en base al dret a decidir dels dos partits catalans CDC i ERC, mes qui vulgui afegir-s’hi es fa imprescindible per presentar una moció de censura al govern, i començar el procés d’emancipació nacional com a única sortida possible a aquest pou sense fons on ens trobem instal·lats.

 

Comencen a sorgir iniciatives a la xarxa com el Facebook “grup PSC, no gràcies”, i d’altres que demanen foragitar aquesta delegació del PSOE a Catalunya dels llocs de responsabilitat que ara ocupen, Esquerra ara en te una bona oportunitat de  redimir-se una mica, i recuperar una mica de dignitat ja què no pot seguir en aquest govern desprès del proper incompliment l’1 de gener, i ha de dir prou per recuperar una mica d’il·lusió o enfonsar-se al costat del grup socialista.

EL PSC DONA L?ESQUENA A CATALUNYA

General

S’ha acabat la comèdia, i l’executiva del PSC ha aprovat per unanimitat donar un cop de porta als interessos de Catalunya, al finançament, i al nou Estatut per no perjudicar  a Zapatero i el govern socialista espanyol, amb una decisió que deixa enrere qualsevol ambigüitat anterior.

 

Recordem aquests 25 noms que el proper dijous llençaran a les escombraries la única arma de pressió de que disposava la Generalitat per negociar el nou finançament, i acotaran el cap de nou, confirmant què el seu objectiu principal es el govern Zapatero, i oblidant els interessos dels catalans com ja han fet molts cops, i dels seus propis votants, es el que anomenaríem uns autèntics traïdors que hauran trencat la unitat catalana en mil bocins:

Carme Chacón, Meritxell Cabezón, Ramón Ruíz, Sixte Moral, Daniel Fernández, Montserrat Colldeforns, Manel Mas, Lourdes Muñoz, Isabel López, Jordi Pedret, Meritxell Batet, Esperança Esteve, Joan Canongia, Carles Corcuera, Dolors Puig, José Vicente Muñoz, Francesc Vallès, Joan Ruiz, Lluïsa Lizarraga, Anton Ferré, Montse Palma, Àlex Sáez, Juli Fernández, Teresa Cunillera i  Fèlix Larrosa.

 

Amb tot el cinisme que es mereixia la ocasió, l’hispano-addicte Miquel Iceta, ha dit que ho fan per no perjudicar els interessos dels ciutadans de Catalunya i Espanya, què es veuríem perjudicats per la inestabilitat política que es desencadenaria amb un no als pressupostos, i per no  perdre els 4626 milions destinats a inversions pel territori tal com diu l’Estatut.

 

Ens diu que el 31 de desembre es improrrogable pel nou finançament, i què un altre incompliment donaria pas a una relació PSC-PSOE que mai tornaria a ser igual, per acabar dient que es deuen als ciutadans que n’espera fermesa, intel·ligència, i sobretot resultats pensant amb els interessos dels catalans, i no amb la incomoditat del PSOE.

 

Acaben de trencar la famosa unitat de que tant s’omplen la boca, es queden sense cap mesura per pressionar el govern estatal, i amenacen ridículament amb una relació diferent entre els dos si s’incompleix el tercer termini posat pel finançament, què tot fa creure que així serà, i on la nova relació m’imagino serà el canvi de sigles amb la caiguda de la C final, i l’afegit d’una OE què serà mes realista, torna a utilitzar la tàctica de la por amb la inestabilitat del govern, com si un canvi amb el PP governant fos mes perjudicial per Catalunya que el govern del Sr. Zapatero, i s’aferra a una gran mentida com es el compliment de l’addicional tercera de l’Estatut, què un cop mes queda en aquests pressupostos en paper mullat.

 

Acaba amb la fermesa que si que tenen alhora de votar sempre a favor de l’Estat, i en contra de Catalunya, amb el català, les seleccions, els pressupostos, i una llarga llista de coses que amb la seva submissió habitual i sense cap tipus de rubor confirmen dia a dia.

 

La noticia positiva es que al tensar tant la corda, s’han tret la careta que han portat tots aquests anys, i ni la seva manipulació dels mitjans com la què vergonyosament ha ofert TV3, on ha venut la noticia com una advertència del PSC al PSOE, demostrant que la nostra ha passat a ser la seva, com deia, ni això els salvarà de la vergonya de trair, ja no a Catalunya perquè evidentment la Chacón i els seus companys mai l’han tinguda com a prioritat, però si la confiança dels seus enganyats votants que molts no faran veure mes a galet.

 

Zapatero pot estar tranquil amb la seva sucursal catalana, ara tocaria a Esquerra demostra que el seu paper no es de mera comparsa en el govern català, però no ho farà ja què el poder enganxa molt i la dignitat molt poc.

 

Si quedes una engruna de fidelitat al país amb la votació del PSC dijous i l’incompliment al final d’any amb el finançament, la moció de censura amb aquest govern hauria de ser un fet, malauradament la fidelitat  es escassa  en els dies que corren, però la situació es pot fer irreversible i la societat civil tard o d’hora passarà comptes a tots aquests estafadors de les il·lusions del seus votants, i venedors de fum per evitar el que no volen sentir, un creixement de l’independentisme encara mes nombrós i irreversible.

 

LES ENQUESTES PER LA SOBIRANIA SON TOSSUDES

General

El dia abans que el PSC definitivament digui si tria Catalunya i els seus interessos, o Espanya i salvar els mobles a Zapatero com a prioritat, una nova enquesta interna de Convergència Democràtica torna a reafirmar el suport al dret a l’autodeterminació.

 

Efectivament, els resultats son concloents, i el 57,17 % dels vots donaria suport a la Independència de Catalunya amb una participació del 53 %, si aquesta augmentes al 66 %, i en una hipòtesi negativa les respostes no ho se se sumessin a les contraries, el vot afirmatiu baixaria a un 45,50 % contra un 54,49 % què en qualsevol cas donaria una bona base solida per la sobirania.

 

Els votants de tots els partits, excepte el PP estarien a favor de plantejar el Referèndum, i els mes favorables a la sobirania serien els d’ERC amb un 81 %, CIU i ICV amb avantatge del SI mes ajustat, el PSC amb un 40 %, CIUDADANOS 32 % i PP 18 %.

 

Les ultimes quatre enquestes de CDC sobre el tema s’entossudeixen a repetir i augmentar les dades a favor de la sobirania, i demostren que com mes maltracte es rep de l’Estat mes augmenta aquesta opció.

 

Tot això quan encara falta el finançament, i la retallada del TC a l’Estatut què pot donar una nova empenta a l’opció independentista, tot això ha de fer reflexionar al  partit dirigit per Mas per veure que el centre que tant busquen des de fa temps es troba en el dret a decidir, i què les ambigüitats calculades de l’època Pujol, i les Cases Grans per distreure el personal no serveixen per res, si darrere ja la mateixa política covarda i sense apostar amb valentia per una nova situació.

 

L’oferiment d’ERC per una gran coalició nacionalista amb una base pel dret a decidir a les Europees del proper any, i amb un possible candidat en la persona d’en Lopez Tena podria ser el primer pas per servir de base a una aposta unitària dels partits nacionalistes a les properes eleccions en base a trencar el pacte ja fet bocins per l’Estat amb Catalunya, i aplicar-lo en cas de governar el país.

 

Crec que cada cop mes es una aposta menys arriscada, i l’Estat ho sap, però amb el seu intent d’accelerar l’assimilació definitiva s’ha passat de frenada, i pot ser el pas definitiu per accelerar el procés d’emancipació nacional,  tantes enquestes no es poden equivocar, i en qualsevol cas les tendències bufen amb vents favorables i no es pot desaprofitar.

 

El Sr. Mas te la oportunitat de fer història, s’ha de definir d’un cop, i  posar tota la carn a la graella, molts milers de vots independentistes estant al calaix esperant una oferta que vagi de debò i amb garanties, es ara o mai.

 

EUROPA TORNA A AVALAR LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

General

El Consell d’Europa proposa que les comunitats  amb llengües cooficials desenvolupin un model d’immersió total, i no bilingüe com fins ara, recordant a l’Estat espanyol què no compleix amb la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries.

L’òrgan Europeu desmunta completament les campanyes de molts sectors espanyols contra el català, i la cantarella de que el castellà esta discriminat i que els pares no poden escollir la llengua dels seus fills, d’altra banda cosa normal a tot el món, que com ja sabem no  passa per Catalunya, i ens diuen que el model a aplicar en les comunitats amb idiomes cooficials es la plena immersió, o sigui què en els centres educatius la llengua vehicular hauria de ser el català.

 

Els recomana adoptar un marc jurídic específic de protecció de l’aragonès i el català d’aragó, i també en altres casos com l’amàzic a Melilla entre d’altres.  Tanmateix insten a l’Estat per solucionar el tema de la utilització de les llengües cooficials en els serveis públics, en clar retrocés en moltes comunitats, i la garantia de que qualsevol ciutadà pugui utilitzar la llengua cooficial en un procediment judicial o amb l’administració.

 

Una nova empenta a la llengua catalana provinent d’Europa, i què demostra que el problema no es allí, sinó a l’Estat Espanyol que amb la seva política de xenofòbia lingüística fa mans i mànigues per imposar el castellà, per cert obligatori i sense dret a replica, i esborrar qualsevol rastre de qualsevol llengua.

 

Els casos del País Valencià i les Illes son especialment sagnants, i el procés de genocidi lingüístic es una autentica barbaritat als ulls de la Europa Occidental.

 

La immersió catalana va ser una conseqüència lògica de la prohibició de la llengua catalana en la dictadura i la situació greu on es trobava al començar la falsa democràcia existent, la llengua pròpia nomes revifaria si era la llengua vehicular a les escoles, i la immigració l’adoptava com a seva, això evidentment hi com deia en Toni Soler en una entrevista recentment discriminava el castellà i tota la resta de llengües del planeta, cosa d’altra banda que succeeix en tot el planeta, ja què cada territori adopta la seva llengua com a vehicular, ja que no hi ha cap territori bilingüe, això pertany a l’àmbit individual de les persones, al contrari del que ens volen fer creure des d’aquest espanyolisme ranci que a cop d’imposició no reconeix cap mes realitat que la seva.

 

En definitiva una mostra mes del tracte que dona l’estat a les identitats diferenciades  que defenen els seus trets característics, com no pot ser d’altra manera, i què carrega de mes arguments per defensar la nostra llengua que es el català, i no per capritx, i rebutjar  la que segons el borbó “nunca fue lengua de imposición”, però que tots sabem que ha estat inserida en les nostres vides a sang i fetge sense contemplacions.

FRAGA, L?ANOMALIA DEMOCRÀTICA

General

El President fundador del PP i Senador Manuel Fraga, en un esmorzar informatiu va tornar a demostrar el seu tarannà, per altra banda del tot coherent amb la seva trajectòria,  i per vergonya d’aquesta pretesa democràcia espanyola.

 

Aquesta rèmora feixista del passat, va deixar anar que caldria ponderar el pes dels partits nacionalistes penjant-los d’algun lloc perquè el nacionalisme es per definició contrari a la defensa d’Espanya, i mes endavant va menysprear el “mori el borbó” de Joan Tardà, davant els aplaudiments i rialles de l’audiència.

 

Se’ns dubte aquest polític esta en forma, ja què fa pocs dies ja va justificar al dictador dient que no hi veia cap indici de criminalitat.  Els partits catalans han criticat les paraules dites, i destaco la reacció del PP en boca de la seva secretaria general dient que no ha d’interpretar una frase que diu el que diu.

 

En qualsevol democràcia normalitzada, Espanya no es el cas, aquest senyor hauria passat ja faria 30 anys a mans de la justícia per la seva condició de ministre en una dictadura,  i haver validat moltes sentencies de penes de mort per raons politiques, i seguir la  línia d’extermini premeditat què practica qualsevol dictadura militar, i justificant-la en repetides ocasions.

 

Se’ns dubte es culpable, i si l’estat va crear una llei de partits totalment antidemocràtica bàsicament per eliminar l’esquerra abertzale amb l’excusa de no condemnar la violència, ara el Partit Popular què no ha condemnat mai les paraules d’en Fraga, i es mes, què mai ha condemnat la dictadura del terror imposada per Franco hauria de ser ràpidament ilegalitzat.  Si comparem les morts de la banda terrorista amb les de la dictadura evidentment la diferencia es abismal, però la diferencia de criteri com sempre es la norma de la casa.

 

Tota la caverna estatal ha bramat contra Joan Tardà per unes paraules tretes de context, però ha callat davant les barbaritats d’aquest col·laborador actiu dels actes criminals de la dictadura.

 

Es la mostra mes palpable de la farsa de la transició, un home que ha estat diputat, president de Galícia, Eurodiputat i ara Senador, i on la consciencia tacada de sang per la seva trajectòria no ha estat cap impediment per burlar-se repetidament amb les seves declaracions de les víctimes.  Per cert quan diu nacionalistes, suposo que ell se n’exclou ja què la legalitat a l’Estat està de la seva part.

 

Es una prova mes del tarannà de l’Estat, i les rèmores que arrossega on qualsevol desviació del camí oficial es criminalitzada i estigmatitzada al màxim, quan alhora els culpable supervivents de la xacra dictatorial segueixen lluint el seu tipus i ocupant càrrecs de responsabilitat amb total impunitat i normalitat.

EL PSC ARA DEFENSA EL PEIX AL COVE

General

A falta de tres setmanes per finalitzar la tercera data de termini, recordo segona fora del que marca la llei, i amb 4 mesos de retard,  per arribar a un acord amb el finançament català, el mes calent es a l’aigüera.

Els dies van passant, i la sensació de presa de pel del govern espanyol va deixant sol l’apèndix del partit socialista a Catalunya, què curiosament te la clau per fer el primer gest de dignitat i de força de Catalunya en molts anys, però que malauradament no el farà, ja que la seva submissió al govern del PSOE es el seu principal objectiu,  i la defensa dels interessos dels catalans i dels seus votants en particular evidentment no ho son.

 

Desprès del veto aprovat al Senat amb els vots de PP, ERC, CIU i ICV, i el retorn dels Pressupostos al Congres sense possibilitat d’introduir cap esmena i on les aliances del govern li son favorables per la seva aprovació, els partits catalans pressionen al PSC per utilitzar d’una vegada per totes els seus 25 diputats amb utilitat, i no com a simples figuretes del pessebre socialista com fins ara.

 

El secretari d’organització José Zaragoza, amb el seu cinisme habitual va confirmar ahir  que no vetaran els pressupostos, de fet no calia que ho digues, i va desvincular un cop mes el nou finançament on diuen estar negociant per tenir l’acord l’1 de gener amb una gran exigència, dels Pressupostos generals on la seva no aprovació faria perdre 4600 milions d’euros per Catalunya, i reblant el clau va dir què no acceptarien qualsevol acord.

 

Un cop mes aquest partit de caire espanyolista tornarà a demostrar que Catalunya no es la seva raó principal de ser, i ara treu el famós peix al cove convergent per justificar el què de cap manera es justificable.

 

El Sr. Zaragoza sap molt be que el govern estatal ha incomplert l’Estatut, s’ha passat pel forro dos terminis, un ja fora de temps, i ara ja insinua que un altre se’l passarà per la pedra, aquest cop acordat pel mateix President Montilla, també sap que aquests pressupostos no compleixen, com no ho han fet els anteriors amb les inversions previstes per l’Estatut, on mitjançant mitges veritats com la diferencia entre previsió, projectes reals i execucions d’obres volen donar gat per llebre, i el que es mes greu no inclou el nou finançament català que per art de màgia ara serà una nova versió del cafè per tothom, i amb rebaixes pels temps de crisi que vivim, i com no amb apel·lació a la solidaritat infinita catalana inclosa.

 

Zapatero respira tranquil amb aquesta sucursal catalana incapaç de donar un cop d’efecte, i recuperar un mínim d’autoestima davant tant d’incompliment i tanta presa de pel acumulada, i donar un toc d’alerta i un maldecap al mentider compulsiu que presideix el govern estatal.

 

Espanya mai prendrà seriosament Catalunya a Madrid quan mes de la meitat dels seus diputats voten en contra dels seus propis interessos, i es tiren pedres contra la seva pròpia teulada.

 

Crec que ha arribat l’hora de desemmascara aquesta colla de traïdors als interessos que se suposa haurien de defensar, i què curiosament gràcies a l’amnèsia del suposat partit independentista en el govern ha arribat a remenar les cireres a la Generalitat, on la principal oposició segueix amb la seva coneguda indefinició nacional, i que no li permet acabar de marcar un camí  que cada cop es veu mes clar que es la única sortida per sortir d’aquest malson i aquest llast que suposa l’Estat Espanyol.

 

 

LA TORTURA TAURINA ARA LA PODEM ATURAR

General

Una iniciativa legislativa popular impulsada per la plataforma Prou, demana la modificació de la llei de protecció dels animals per prohibir les curses de braus a Catalunya.

Efectivament, desprès de passar el tràmit de la mesa del Parlament, s’està a l’espera que aquest lliuri les paperetes oficials per començar la recollida d’un mínim de 50000 signatures en 4 mesos i 2 prorrogables, i lliurar-les un altre cop a la institució catalana per la seva tramitació i votació final.

 

Concretament es demana que quedin prohibides les curses de braus i espectacles amb aquests, que incloguin la mort de l’animal, així com la tortura amb les banderilles i l’estoc, amb espectacles taurins de qualsevol modalitat.

 

Una molt bona iniciativa per intentar abolir aquest espectacle demencial per la condició humana, i què dona una idea aproximada del caràcter de l’estat espanyol, on aquesta autentica barbaritat es converteix amb art per gracia divina, i on la diversió es la fascinació per la sang d’un pobre animal en inferioritat de condicions, condemnat a morir torturat fins a la seva mort final dona idea del nivell humà i cultural d’aquesta gent.

 

A Catalunya, l’afecció per aquest trist espectacle es minoritària, i nomes en rares excepcions desperten un gran entusiasme, i en moltes mes les places presenten un aspecte mig buit, i moltes vegades amb la col·laboració del turisme encuriosit i bocabadat per aquest espectacle sanguinari i morbos difícil de veure en qualsevol lloc del mòn civilitzat.

 

Com a metàfora del que representa aquest espectacle denigrant, amb el tracte que dona l’estat a les nacions que pertanyen en el seu imperi per dret de conquesta, es il·lustrativa i de gran utilitat, per denunciar aquest estat què sense miraments i amb l’ajut inestimable del famós seny català i la famosa submissió sense límits juga al joc de la pressió constant per eliminar qualsevol rastre de diferencia identitaria en el seu interior.

 

Realment crec que s’han de respectar totes les cultures i tradicions, però evidentment les que no respecten els drets humans o animals passen a ser patrimoni dels estats sense evolucionar, com es el cas de l’espanyol, i on aquesta autentica vergonya te tot un públic pretesament amb coneixements i sensibilitat artística, esperem no caure mai en les seves mans.

 

Espero triomfi la iniciativa que procuraré seguir en la seva lluita per la signatura i posterior tramitació, on els partits esperem que per un cop pensin civilitzadament, i aboleixin aquesta barbàrie del passat, que ja no te cabuda en els nostres temps.

LA FOSCOR DE L?ESTAT ESPANYOL ARRIBA A GUANTANAMO

General

La recent publicació dels informes on l’ambaixada americana sol·licitava autorització degut al trasllat de presos presumptament talibans, d’Afganistan a Guantánamo (Cuba), amb avions de llarg recorregut  què per raons d’emergència podien fer escala a aeroports espanyols.

Se’ns dubte un altre cas fosc per aquesta pretesa democràcia espanyola què un cop mes ja ha estat denunciada per Amnistia Internacional, què creu que uns 68 vols van passar per l’Estat amb presos a Guantanamo entre 2002 i 2007, i on les investigacions fetes tant sols han estat una cortina de fum per no trobar res, i on actualment l’Audiència nacional s’encarrega del tema, i ja sabem de la transparència d’aquest suposat tribunal, i on  el poder polític ha passat full ràpidament.

 

L’afer ja be de l’època Aznar, que evidentment desprès de sortir a la foto de les Açores per participar i donar suport a l’invasió de l’Iraq amb l’excusa d’unes suposades armes de destrucció massiva, què encara formen part dels deliris imaginaris d’aquests dirigents, i que han provocat  milers i milers de morts innocents, i la destrucció de tot un territori amb el cinisme inclòs del president americà admetent l’errada, i d’Aznar dient que ara ja sap que no hi ha les suposades armes i abans no ho podia saber, tot això sense cap càstig evident de la comunitat internacional, què ha fet els ulls clucs a aquest autèntic genocidi.

 

Amb aquestes mentalitats de poc respecte a la vida humana, es va crear la presó de Guantanamo, què no ha respectat cap dret dels seus presoners, i com si d’un camp de concentració nazi es tractes, el país defensor de la llibertat i dels valors ha posat un altra taca negre en el seu historial, amb  un nul respecte als drets humans, i amb la col·laboració de l’Estat que ha cedit els seus aeroports amb la permissivitat de les autoritats, i on Amnistia Internacional ha cursat la corresponent denuncia  per infringir  qualsevol codi ètic i humanitari, què d’altra banda no es el primer cop que es denuncia a l’estat, ja que degut a les seves mancances democràtiques ja ha estat acusat de tortures mes d’un cop, i de mantenir presos polítics en les seves cel·les.

 

Tot un currículum digne de qualsevol dictadura, i què de fet la seva hereva no podia ser d’altra forma.

 

Sembla que les investigacions quedaran en paper mullat, i la impunitat de l’estat en qüestions fosques com aquesta quedaran en l’oblit per la seva pròpia vergonya, i on el cotó democràtic de l’estat espanyol ha tornat ha quedar marcat com es habitual, i com Europa comença a conèixer amb les diferents actituds d’aquest estat que no vol evolucionar cap a la transparència, i on els seus mecanismes interns encara grinyolen i fan olor a un passat mes aviat fosc.

VISCA LA REPÚBLICA, MORT AL BORBÓ!

General

Aquesta frase dita pel Diputat Joan Tardà (ERC) en l’acte simbòlic de l’enterrament de la Constitució fet per les joventuts d’esquerra, ha provocat rebombori en certs sectors de l’Estat.

 

Efectivament, les reaccions han estat diverses, Alberto Fernandez Diaz del PP  ha demanat la intervenció de la fiscalia, i ha comparat el diputat català amb Batasuna, i davant les excuses de Tardà dient que la frase es referia a la guerra de successió i no a l’actual monarca, va reblar el clau dient que aquesta guerra va ser espanyola, i no per la independència de Catalunya, José Bono les ha titllat de primàries, i ha donat el seu perdó recriminant el fet, i Ciudadanos ha anat mes enllà demanant la retirada del partit republicà  dels seus càrrecs públics si no creu amb la Constitució.

 

En Tardà ha lamentat la repercussió de les seves paraules, donant-li el context de 1714 i de Felip V, i no del rei actual, el partit ha demanat disculpes  i ha manifestat que s’han tret les paraules de context.

 

Primer davant la reacció furibunda d’aquests hooligans de l’espanyolisme ranci i dur, s’hauria de dir que el Monarca va ser una imposició de la Dictadura franquista com moltes d’altres per fer anar endavant el miratge de la transició democràtica, i que mai ha estat votat individualment pel poble, sinó d’amagat amb el sagrat llibre de la Constitució i amb la perplexitat de veure interromput una República per un cop d’estat militar, i retornar amb una monarquia com si res no hagués passat, també caldria dir la gran fortuna acumulada per aquesta família amb pressupost milionari pagat per tots, i on especialment a Catalunya ja ha rebut molts actes de rebuig,  què per molt que es vulgui fer creure que son minoritaris, potser ho son amb la forma, però mai s’ha volgut veure l’opinió real de la ciutadania sobre la qüestió que ens ocupa.

 

Segon, el diputat barceloní del PP des de la seva ideologia de la imposició, i la seva falta de respecte a la llibertat d’expressió, demana que els tribunals de la inquisició espanyols dictin sentencia, acostumat a aquestes sentencies totalment faltes de qualsevol esperit democràtic que tant li deuen agradar, i per cert un repàs de la historia no li aniria malament, abans de dir aquestes bajanades sobre la guerra de successió què fins hi tot un estudiant de pàrvuls li desmentiria.

 

Tercer, que un personatge com José Bono, amb un tarannà totalment nostàlgic del regim feixista, i que n’ha dit de l’alçada d’un campanar sobre Catalunya ens doni el seu perdó, sempre es un consol.

 

Pel que fa a Ciudadanos, es totalment coherent amb la seva ideologia xenòfoba i racista contra tot el que representi Catalunya, demanar la retirada de les institucions de tots els partits que no siguin purs en el sentiment nacional espanyol, i el seu pensament únic i veritable.

 

Respecte l’actitud de Tardà i el partit republicà, nomes demanaria que aquestes paraules que evidentment ningú amb dos dits de front pensen que volen demanar la mort del monarca actual, no es caigués amb el parany de la flagel·lació continua, i acostumada dels catalans cada cop que des de l’estat central ens renyen, ja que no mereixen cap disculpa, i buscant el fons, en una democràcia acusar una imposició d’una dictadura com es la monarquia hauria de ser normal, i actuar  en conseqüència des dels llocs de poder que ocupen els republicans, on la seva submissió al poder central es absolut hauria de ser una obligació que es visualitzes, i no nomes en actes de cara a la galeria què nomes queden amb una anècdota, i que ja no impressionen a cap militant que conegui la realitat.

30 ANYS DE CONDEMNA CONSTITUCIONAL ? II

General

La darrera enquesta d’insatisfacció política ens ha portat que un 72 % de catalans estan descontents amb els partits politics  que ens representen, i amb la seva actuació, que últimament es basa en el finançament i el recurs de l’Estatut per la seva presumpta inconstitucionalitat.

 

Efectivament el debat sobre la reforma constitucional, i obrir el famós meló mes aviat fa por a l’Estat, ja que saben perfectament que moltes qüestions no estan resoltes, i què els ponents del llibre sagrat simplement van fer una actualització maquillada de la dictadura existent, i on molts assumptes van quedar sense resoldre.

 

En Zapatero ja s’ha afanyat a dir que no es un tema imprescindible ni prioritari, ja que necessita un gran consens, que en definitiva es el seu partit i el PP.

 

En realitat els arguments apunten a altres direccions, com ha apuntat un dels seus ponents, en Peces Barba, què ens diu que el text es la millor medicina per evitar rampells nacionalistes, i que en tot cas s’hi podria afegir algun article per blindar el sistema autonòmic.  

 

Aquesta es la gran por, ja que modificar el tema de la successió monàrquica i altres temes menors, aviat arribarien a un acord, però un cop obert la societat reclamaria molts mes temes, com l’encaix encara no resolt de Catalunya a Espanya, o la invasió competencial sempre que l’estat vol a les autonomies  entre molts altres temes.

 

En la qüestió reial, el tema podria derivar en la conveniència de mantenir una monarquia imposada pel dictador, i que mai ha estat validada individualment pel poble o retornar a la República, cosa lògica ja que era el sistema establert abans de la dictadura franquista.

 

Respecte a l’encaix de Catalunya, crec que assumir el dret a l’autodeterminació dels pobles, seria fonamental, en nacions com Catalunya obligades a ser  el graner de l’estat, i sense cap possibilitat de decidir res. Ja han sortit les primeres veus veient el clima que va bullint al principat on l’independentisme va guanyant terreny, com la d’en Roca i Junyent, un gran defensor de la unitat de l’Estat, i què ja ha advertit que en una reforma Catalunya hi sortiria perdent, de totes maneres se li ha oblidat explicar que hi sortim guanyant amb el text actual, del qual ell n’és una part responsable.

 

Suposo que aquestes teories de la por sobre una reforma aniran amb augment, però amb un estatut penjant d’un fil desprès de  validar-se en un referèndum, i un finançament que incompleix un termini rere un altre sense cap pudor, i amb el cafè per tothom a la vista, es una mica absurd, i demostra que en el fons veuen que se’ls esta escapant de les mans aquest gran engany, i el final esta proper.

 

Ara no ens podem deixar entabanar per la por, del votem a mi perquè no guanyi l’altra, o la no reforma del text perquè el resultat serà pitjor, aquesta tàctica s’ha de denunciar, i obviar ja que la resposta ha de ser no voler cap reforma constitucional, ja què volem la nostra pròpia constitució d’un estat lliure dintre de l’Europa Occidental.

30 ANYS DE CONDEMNA CONSTITUCIONAL

General

Avui es compleix 30 anys de la posada en marxa d’aquesta trampa de transició de la dictadura existent a la democràcia de pa sucat amb oli actual, per donar-li una cobertura legal què amb el pas del temps ha anat mostrant les seves mancances.

 

Realment la condemna màxima a acomplir a l’Estat Espanyol son 30 anys, per tant Catalunya ha purgat els seus suposats delicte, i ara tocaria la posada en llibertat amb la consciencia ben tranquil·la, i amb el perdó de la societat, però sembla que la cosa no es tant fàcil, i mitjançant subterfugis validats per la legalitat espanyola sembla que es vol convertir la condemna en cadena perpetua.

 

Davant aquesta injustícia, i ara que esta molt de moda, s’ha de plantejar un pla B, i aquest forçosament ha de consistir en la fugida del recinte penitenciari per començar una nova vida, amb una nova identitat renovada, i amb dret a cometre el gran pecat de escollir les nostres pròpies decisions.

 

Aquesta norma com sempre s’entesten a recordar va ser la millor possible pel soroll de sabres que encara existien, això es una excusa com qualsevol altra per fer un text on es diferencia entre regions i nacions, però que amb la lectura restrictiva que se’n fa no serveix de gaire. Consagra l’exèrcit com a garantia de la unitat de l’imperi, imposa una monarquia hereva del franquisme, construeix un estat anomenat de les autonomies, què a la llarga es una mera descentralització de competències, que mai s’acaben de transferir, i que tot hi que els estatuts de cada comunitat son lleis orgàniques, l’estat no te el deure de complir.

 

Es un model tancat, ja que la seva reforma es molt complicada, i dona via lliure al pensament únic central, sense tenir en compte la resta de les identitats de l’estat.  Se’ns diu que va ser un pacte provisional per les nacionalitats què van haver de cedir les seves justes reivindicacions pel be comú, però que 30 anys desprès no s’ha avançat gaire, nomes cal veure la presa de pel del finançament català o la posada en marxa del nou estatut pendent d’un fil per 12 magistrats, i on es parla cada cop mes sovint de tancar l’estat de les autonomies en pany i clau per tancar qualsevol reivindicació.

 

En definitiva un contracte, en el qual les nacions com Catalunya suportant tot tipus d’entrebancs i pals a les rodes per part de l’estat, ha contribuït amb el seu esforç fiscal ha ser el motor amb aquesta falsa solidaritat, altrament dita espoli, i què ha acabat pagant amb l’esgotament dels seus recursos,  i amb la cotilla permanent de retallada de llibertats de la famosa carta magna espanyola.

 

Tanmateix l’Estat ha respost amb el tracte colonial cap al territori, i on en nom del tractat ha apaivagat qualsevol reivindicació legitima que a la practica ha deixat els ciutadans catalans en una segona categoria en el que es refereix a serveis.

 

Sembla que comença a despertar la consciencia de l’engany, i les iniciatives es van multiplicant per demanar el poder de decidir lliurement el nostre futur, i poder gaudir de la nostra pròpia constitució què per la nostra llarga tradició democràtica no li costarà massa passar per sobre l’espanyola, què dubtosament sortiria indemne d’un cotó per comprovar la seva validesa democràtica.

 

 

LES SELECCIONS PERVERTEIXEN ELS MENORS

General

Un jutjat contenciós de Barcelona va concloure que l’anunci de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes durant  la tardor del 2006 a favor de les seleccions catalanes, i per promocionar el partit contra Euskadi era il·lícit ja què incitava la discriminació entre els menors.

El jutge ha considerat que era de caràcter polític, i fomentava conductes contra la convivència, el muntatge deia que Espanya no deixava jugar a Catalunya i feia una metàfora d’uns nens jugant a futbol, i un altre que s’hi volia incorporar amb una samarreta de Catalunya, i on un amb la samarreta d’Espanya li denegava, i on finalment la resta es treien la samarreta i demostraven que si podia jugar.

 

En el seu dia ja es va ordenar suspendre la seva emissió davant les denuncies del PP i Ciudadanos per racista, xenòfob i immoral, per utilitzar nens a l’anunci quan concretament els populars també en van utilitzar per un muntatge en motiu de la Constitució, sense que això es consideres cap delicte.

 

La justícia espanyola segueix donant mostres de la seva falta de democràcia, i li molesta que es divulgui la realitat, suposo que com Ciudadanos i PP, i vull imaginar-me que se n’avergonyeix de la seva actitud totalment xenòfoba, aquest cop si contra les lícites demandes de les federacions esportives catalanes per tenir una representació en el món, i què han sofert una persecució malaltissa  per no fer la competència a la “Roja”, què per obligació, i a cop de decret ha de ser la de tots.

 

La discriminació entre els menors i entre els grans es la que difonen ells amb la seva actitud racista, i la seva imposició per la força de la seva idea d’estat, on per cert s’omplen la boca de no barrejar política i esport, quan el seu cinisme els impedeix reconèixer que per ells es una mateixa cosa, i ho apliquen a qualsevol intent de normalitat, sigui l’àmbit que sigui amb la única motivació de no poder reflexar la realitat catalana amb normalitat pel món, i on per cert en esports amb representació oficial catalana, i en categories infantils han arribat a retirar els seus equips per no produir-se l’enfrontament i provocant la frustració dels menors que hores d’ara encara es deuen preguntar on es el problema.

 

Una mostra mes d’aquesta doble manera de mesurar les coses, quÈ son una cosa si les executa l’estat, i molt diferents si les executa qualsevol altra, i per descomptat un motiu mes per voler treure el cap al món, on aquests problemes desapareixeran, i l’esport tornarà al seu àmbit que li pertoca i d’on no te què sortir.

 

 

EL PENSAMENT ESPANYOL : ORTEGA LARA-ESPERANZA AGUIRRE

General

En un auditori d’escolars de sisè de primària, José Antonio Ortega Lara, ex-funcionari de presons, segrestat per ETA, i ex-militant del PP, junt amb la Presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre, han expressat els seus pensaments delirants, que no tenen cap sintonia amb la realitat.

Es tractava d’un homenatge a la Constitució, i han expressat que els espanyols no han de permetre que els terroristes ni els intents separatistes destrueixin Espanya, posant al mateix nivell els dos termes, i assegurant que no ho aconseguiran ja què creuen en els valors democràtics, cosa que Aguirre ha corroborat dient que en nacions lliures i democràtiques com Espanya, hi ha gent que no vol que els espanyols siguin lliures, ja què no toleren a ningú que no pensi com ells.  Per arribar al deliri màxim dient què per desgracia les societats lliures i obertes com l’espanyola, on es garanteixen els drets fonamentals son l’excepció en el món.

 

Realment si no fos real fa riure per no plorar, aquests dos personatges hereus del franquisme i que amb els seus deliris de grandesa, segueixen el seu alliçonament a les noves generacions que evidentment perpetuen aquest odi a Catalunya, i faciliten aquesta incomprensió que ja be de lluny i què si amb tota la pedagogia establerta no ha canviat, difícilment ho farà.

 

 

Amb la demagògia habitual segueixen barrejant independentisme i terrorisme en una mateixa cosa, ja que per ells persegueix el mateix fi, què es la modificació d’aquest imperi sagrat que tant defensen, per altra banda persones que en el seu partit, tenen antics ministres de la dictadura com Fraga que fa pocs dies deia que Franco no va ser un criminal, poques paraules es poden dir mes.

 

El tema dels valors democràtics i les nacions lliures i obertes que respecten els drets, oposats als que no toleren que ningú no pensi com ells, ja es de jutjat de guàrdia, ja què un estat denunciat per organitzacions dels drets humans per tortures, que prohibeix partits polítics per motius de pensament, què no vol investiga els horrors del franquisme ja que la transició va ser una farsa, què no permet consultes populars en els seus territoris, i per tant el dret a decidir de la població, què conserva per les nacions com Catalunya un tracte totalment colonial en forma d’espoli econòmic i agressions culturals habitualment, i què els seu sistema judicial totalment polititzat i corromput pot deixar sense efecte lleis orgàniques aprovades en referèndum entre moltes altres coses, per sort, i com diuen ells, i almenys en la Unió Europea veritablement son una excepció a la regla.

 

Això es el que sembren els polítics estatals a les properes generacions, aquesta demagògia barata què sempre te els mateixos objectius, i on els nostres encara no s’han cansat de picar en un mur infranquejable, i què només porta a l’atzucac on ens trobem,  i d’on només sortirem si no apel·lem mes al famós seny català, i deixem anar una mica de rauxa per allunyar-nos d’aquesta teranyina que ens envolta, i què mai ens portarà res de bo.

 

 

 

 

LA TRAMPA DEL VOT DE L?IMMIGRANT

General

El govern espanyol ha promès atorgar el dret a vot als immigrants amb cinc anys de residencia a traves de convenis amb els seus països d’origen, i els partits comencen  la seva estratègia per la captura aquesta bossa gran de vots.

Efectivament, prop d’un 18 % de la població de Catalunya no pot votar per haver nascut fora del territori nacional, i el govern vol començar a canviar això a partir de les eleccions municipals del 2011.

 

La pregunta que s’han fet es quan podran votar, i jo crec que la correcta es com podran fer-ho, en primer lloc cal dir que al mon el immigrants no voten en cap elecció del territori on viuen, però la veritat es que tard o d’hora la condició de nouvingut es te que acabar, per passar a ser un ciutadà nacional com els nascuts aquí, i decidir sobre el seu futur, i les qüestions que els afecten, però la globalització ens ha portat grans col·lectius provinents de diferents contrades que moltes vegades formen un gueto particular que dificulta la seva integració.

 

Evidentment tot te un límit, i la cabuda ha de ser limitada per no posar en perill el nostre benestar com a societat, i els nostres recursos, però alhora s’ha d’intentar integrar aquestes persones respectant la seva cultura, però deixant molt clar  que ells han de fer l’esforç d’integrar-se a la nostra societat, començant per temes com la llengua, on per exemple el tema de les parelles lingüístiques o les aules d’acollida s’ha de potenciar encara mes, la nostra cultura i costums, i despertar el seu interès per descobrir el seu nou entorn, això evidentment val tant per el marroquí que fa dos dies que està entre nosaltres, com per gent de l’estat espanyol que va arribar en  gran quantitat els anys 60, en part per necessitat, i en part per un pla perfectament planificat per la dictadura per diluir-nos com a poble.

 

S’ha d’acabar el políticament correcte, i la paraula racisme utilitzada amb molta facilitat, ja que l’intent barroer dels partits espanyols per acaparar aquests votants que poden canviar molt els resultats electorals amb promeses de pa sucat amb oli, i poca informació per mantenir la fidelitat amb la ignorància, se’ns dubte no es el camí, però l’oferta d’un projecte nacional català atractiu i beneficiós per tothom amb la base en primera instancia de la llengua catalana com a vincle d’unió, ha de ser fonamental per guanyar aquesta batalla i aconseguir l’efecte contrari al desitjat per l’estat.

 

La població immigrada ha de conèixer aquesta realitat, i evitar així el discurs de la xenofòbia promogut per grups com Ciudadanos que nomes tenen l’objectiu de la nostra desaparició com a poble.

 

Quan els nouvinguts s’integrin entre nosaltres amb les seves peculiaritats, passaran a ser un català mes, i que defensarà com qualsevol persona agraïda el seu territori que li ha obert una oportunitat de sortida en la seva vida, i en aquest moment ningú discutirà el seu volt ja què serà tant vàlid com el de qualsevol, això ara no es pot quantificar amb números, ja que sinó la manipulació pot ser una arma on tots els partits buscaran els seus interessos, per damunt d’una societat plural però cohesionada, i que serà la base del nou estat propi que tard o d’hora ha de veure la llum.

OPCIÓ SOBIRANISTA A EUROPA PER PART DE CIU?

General

El proper any toca Eleccions Europees,  i per part de CIU no s’ha anunciat el candidat encara,  tot hi la predisposició de Guardans per repetir, sembla  que una opció sobiranista podria triomfar en la persona d’en Lopez Tena.

 

Ignasi Guardans, l’actual representant convergent a Europa, i que últimament ha actuat com s’esperava en honor a la seva condició en la seva estada a Bombai durant els atacs terroristes, i on altres com Esperanza Aguirre representant de la Comunitat de Madrid, va fugir ràpidament sense protegir la seva delegació, cames ajudeu-me, i per cert sense crítica aparent a  l’estat.

 

Aquest polític s’ha reunit amb en Mas per expressar la seva voluntat de repetir com a cap de llista, presentant la seva feina feta al Parlament Europeu, i rebutjant la formula Galeuscat, i la formula Puigcercos, amb una candidatura unitària catalana, ja que  conegut el seu caràcter  tebi respecte la qüestió catalana, ha dit què cap país normal utilitza aquesta formula, el que poder no sap es què nosaltres precisament de normals no en tenim res, però esclar una ment colonitzada com la seva mai arribarà a aquestes conclusions.

 

La sorpresa ha estat quan la direcció li ha respost que esta valorant un altre perfil per la candidatura en la persona de Alfons Lopez Tena, notari, ex vocal del Consell General del Poder Judicial, President del Cercle d’Estudis Sobiranistes, apart de Conseller Nacional de Convergència.

 

Aquesta personal s’ha guanyat a pols un respecte dintre de l’àmbit independentista, i on les seves conferencies i debats son tota una lliçó  de claredat d’idees i de plantejaments amplament contrastats, amb un verb fàcil i fluid i un independentisme envoltat de raons demolidores, i amb l’avantatge d’haver estat treballant en camp contrari, pel que coneix molt be els seus moviments i formes d’actuar.

 

Crec que cas de ser el candidat podria representar un col·lectiu mes ampli en el mon sobiranista, i ser aquest candidat unitari que tant buscava en Puigcercos, ja que les reticències d’Unió serien compensades sobradament pel vot independentista que per fi veuria sortir una mica de llum  en la foscor habitual convergent.

 

Ell ja ha manifestat que si hi  va, anirà a treballar per la creació de l’estat propi, ja que el plantejament de Guardans,  que ell esta per altres temes que allí es tracten està molt be si ets un estat membre, però aquest no es el cas de Catalunya, i si es vol que ho sigui, l’opinió publica europea ha de ser un gran aliat en contra de l’imperialisme ranci espanyol al arribar el moment de la separació.

 

Dintre de les males noticies que ens van arribant cada dia respecte els temes cabdals de la legislatura, i les declaracions dels partits catalans que ara sembla comencen a refredar el tema del referèndum, i al final s’ensuma una postura d’acatament i submissió com sempre, aquest fet puntual podria marcar una tendència dintre del partit d’en Mas, què internament esta creixent, i es clau per arribar a plantejar la sobirania algun dia.