Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La premsa que ens fa invisibles

1

La premsa oficialista, majoritària a València, en paper, de locució o de visió, fa anys que va a la seua. Vull dir que n’hi ha tics que no ha superat, després que el feixisme matés la República. Tenim una premsa de pegar a córrer, en el pitjor dels sentits, de córrer dies i dies sencers. El noranta per cent de les ràdios valencianes o espanyoles que fan vida a València, de televisions, o de premsa escrita, ens fan invisibles. Per a tota aquesta caterva de mitjans no existim, els valencians. Ni singulars ni minoritaris. Escoltes la Ser, per exemple, o qualsevol de les ràdios d’aquella tirera de números que tenen les ràdios, centenars de freqüències, i no t’hi veus. No ens veuen, Com si no existírem, els valencians. Ni tenírem una llengua, ni un carrer, ni un número a la porta de casa. No existim de cap manera, per a tota aquella muntanya d’empreses de les notícies, i cada dia ens deixen a un costat de la seua feina.
Jo supose que la història els posarà al seu lloc. Ho imagine per no anar-me’n a dormir amb el neguit. Vull dir, que voldria anar-me’n a dormir traquil, bo i sabent que passarà com a les dictadures de més enllà, que sempre acaben pagant tant de mal com han fet. Tant com han mentit, tant com han amagat davall la seua capa de mentiders funestos. Voldria anar-me’n a dormir sabent que, algun dia, tot aquest exèrcit de periodistes de televisió i de ràdio, de premsa escrita que ens nega i ens vol invisibles, acabaran per caure de morros. Supose que, abans que els fiquen a la caseta del cementeri, se n’adonaran de tants errors i voldran rectificar.
Senyors de la premsa, de la ràdio, de la TV…, la seua feina hauria de ser al servei de la gent, al servei del país, haurien de tenir una funció pública, vostés, i pedagògica. Així que els valencians esperem que ho entenguen, abans que no els fiquen a tots a la caseta del cementeri. En realitat, em pense que me n’aniré a dormir sense esperar gaire cosa. Serà millor, sí, abans no em caiga rendit.
Bona nit i bona sort.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Generació Sarrià-Ramos: ‘Històries del paradís’

0

El tercer capítol extraordinari de la setmana, quina trilogia d’esdeveniments tan lluïts, va ser la presentació d’Històries del Paradís, el primer llibre de Xavier Sarrià, a la llibreria FNAC de València, per fora un antiespai valencià, de dins no sé com funciona, la veritat, però què voleu…
La presentació, més enllà de la validesa del producte que s’oferia, va ser especial pels quatre discursos que van exposar els presents; Vicent Alonso ja em perdonarà que em refersca en particular a les intervencions dels joves, i encara en últim cas, aquells minuts de Miquel Ramos, de braços creuats, articulant sense papers, sense guió, amb maestria acadèmica, d’escola de retòrica grega, model segle XXI. Lligava pefectament amb aquella part del discurs de Joan Francesc Mira, aquell mateix matí, a VilawebTV: si bé l’escriptor i antropòleg confessava que la seua és una generació que ha articulat una literatura moderna, i poca cosa més, Miquel Ramos assegurava, no sé si havia vist el retall, que sí que ha sabut connectar amb el jovent, i la seua, la generació que ara són a la trentena, va deixant uns productes acurats, d’una qualitat excel·lent, que arriba amb més grapa allà on cal.

Històries del Paradís potser que siga una fita, una obra d’una significació més global, que trenca fins i tot la frontera de la pròpia literatura, que potser s’instal·le com un dels productes polièdrics d’aquests joves que, si bé van començar amb Obrint Pas, no fóra estrany que fins i tot la música els quedés petita, en el sentit de la dedicació exclusiva.
L’home d’avui, els joves que ells representen, Sarrià, Ramos, Gironés, l’editor Girbés mateix, amb aquella solidesa de discursos, són els homes cultes del segle XXI, d’una formació acurada, de manifestació cultural que no s’encaixa, exclusivament, en un producte únic. Com van assegurar, Ramos sobretot, ‘Som una generació que comença a fer grans productes, que comença a atrevir-se a ensenyar pit.’ Ho mereixen, no venen del no res ni han caigut d’una figuera. I la nostra sort, ho dic amb aquest deix d’orgull i satisfacció, és que aquests joves són crítics, intel·lectuals, positivistes, que conviden a l’esperança per la societat que viuen.

Per anar a cavall de generacions, acabe amb Vicent Alonso, l’home de les presentacions de novembre, de primer amb el poeta Joan Navarro, després amb l’escriptor novell Xavi Sarrià: som davant d’una obra compromesa, de contes moralment insostenibles, una obra punyent, amb tocs dels mestres Calders i Monzó (poca broma). Un llibre que va predestinat a convertir-se en un nou referent d’aquest país, afegiria.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

València i la Societat Coral

0

La Societat Coral el Micalet lliurà dissabte els premis anuals, entre més distincions el Miquelet d’Honor, l’individual i el col·lectiu. Semblava el complement perfecte després que l’escola hagués escampat pels carrers de València aquella lliçó sobre ciutadania. És la primera vegada que participe dels sopars del Miquelet, i encara no em sé explicar perquè m’ho he perdut durant tants anys. Com deia un dels premiats principals, Vicent Partal, en un discurs sòlid, revulsiu, el Micalet és més que no una societat cultural, a València. Hi aplega tot d’històries, de persones, de projectes, de realitats d’un país que ha estat amagat per la majoria dels mitjans i, quina sorpresa, per la majoria dels polítics. Antoni Furió (director de Publicacions de la Universitat de València) afegia que som una país de mestres, d’escoles, de societats, que treballen amb goig per dignificar el viure mateix.

Pep Soriano, director general de Caixa Popular, patrocinadors dels premis, reclamava empreses amb uns valors socials mínims, per actuar-hi a favor de la seua pròpia societat. Responsabilitat social de l’empresa (els polítics i els governs no són empresa). Com Antoni Furió i Vicent Partal, des dels seua ambits tan significats, Soriano també coincidia a explicitar el positivisme que pot arribar a representar la societat valenciana. Allò sí que era un triomf a tres bandes: la universitat, l’empresa i els mitjans de comunicació tots plegats a favor del país que, ells sí, desitjaven construir, malgrat les circumstàncies i tanst anys de patiment.
Els tres van coincidir a explicar què havia passat abans pels carrers de València, per com l’escola havia sabut guanyar la partida a l’adversitat, i cadascú des del seu àmbit i el seu protagonisme en un sopar excels (de menges exquisides) van saber estimular quina ha d’esser l’actitud a partir d’ara si volem convertir-nos en una societat normal. Perquè solament les circumstàncies, segons Vicent, han impedit que els valencians siguem un país modern i més lliure; ah, si tinguérem polítics que saberen convertir tant de potencial cívic, com canviaren les coses, en favor d’una societat més noble i d’horitzó més lloable.

El sopar dels Micalet també va tenir tot d’històries particulars, sens dubte: la meua es resum en una taula d’embadalits per la conversa, i l’admiració: Josep B, Agustí L., Francesc A., i aquell cavaller d’Oliva, que ens va oficiar sobre el bandolerisme a la Marina i la Safor, Manuel, de discurs fluïd, satisfet, joiós del seu premi d’història. Sobre “l’Esplet”, quaranta-dues revistes escolars d’aquell mestre de mestres, Francesc Adelon, n’hi ha el testimoni d’uns estels que haurem de visitar en passar el fred de tardor, si el número Pi no s’acarnissa contra el pressupost d’una reforma que, en temps i diners, es queixava el mestre Francesc, els arquitectes administren contra la paciència dels clients. Arquitectes de pedigrí, naturalment.

Publicat dins de General | Deixa un comentari