València i la Societat Coral
La Societat Coral el Micalet lliurà dissabte els premis anuals, entre més distincions el Miquelet d’Honor, l’individual i el col·lectiu. Semblava el complement perfecte després que l’escola hagués escampat pels carrers de València aquella lliçó sobre ciutadania. És la primera vegada que participe dels sopars del Miquelet, i encara no em sé explicar perquè m’ho he perdut durant tants anys. Com deia un dels premiats principals, Vicent Partal, en un discurs sòlid, revulsiu, el Micalet és més que no una societat cultural, a València. Hi aplega tot d’històries, de persones, de projectes, de realitats d’un país que ha estat amagat per la majoria dels mitjans i, quina sorpresa, per la majoria dels polítics. Antoni Furió (director de Publicacions de la Universitat de València) afegia que som una país de mestres, d’escoles, de societats, que treballen amb goig per dignificar el viure mateix.
Pep Soriano, director general de Caixa Popular, patrocinadors dels premis, reclamava empreses amb uns valors socials mínims, per actuar-hi a favor de la seua pròpia societat. Responsabilitat social de l’empresa (els polítics i els governs no són empresa). Com Antoni Furió i Vicent Partal, des dels seua ambits tan significats, Soriano també coincidia a explicitar el positivisme que pot arribar a representar la societat valenciana. Allò sí que era un triomf a tres bandes: la universitat, l’empresa i els mitjans de comunicació tots plegats a favor del país que, ells sí, desitjaven construir, malgrat les circumstàncies i tanst anys de patiment.
Els tres van coincidir a explicar què havia passat abans pels carrers de València, per com l’escola havia sabut guanyar la partida a l’adversitat, i cadascú des del seu àmbit i el seu protagonisme en un sopar excels (de menges exquisides) van saber estimular quina ha d’esser l’actitud a partir d’ara si volem convertir-nos en una societat normal. Perquè solament les circumstàncies, segons Vicent, han impedit que els valencians siguem un país modern i més lliure; ah, si tinguérem polítics que saberen convertir tant de potencial cívic, com canviaren les coses, en favor d’una societat més noble i d’horitzó més lloable.
El sopar dels Micalet també va tenir tot d’històries particulars, sens dubte: la meua es resum en una taula d’embadalits per la conversa, i l’admiració: Josep B, Agustí L., Francesc A., i aquell cavaller d’Oliva, que ens va oficiar sobre el bandolerisme a la Marina i la Safor, Manuel, de discurs fluïd, satisfet, joiós del seu premi d’història. Sobre “l’Esplet”, quaranta-dues revistes escolars d’aquell mestre de mestres, Francesc Adelon, n’hi ha el testimoni d’uns estels que haurem de visitar en passar el fred de tardor, si el número Pi no s’acarnissa contra el pressupost d’una reforma que, en temps i diners, es queixava el mestre Francesc, els arquitectes administren contra la paciència dels clients. Arquitectes de pedigrí, naturalment.