Marqués?, Aracil?, Silenci?
Mentre vaig cap a l’escola, escolte la tertúlia del matí de CatalunyaRàdio; el Basses diu que Joan Francesc Mira vol fer un apunt particular, abans de passar a altres temes (de més interés i actualitat se suposa). Mira fa una glossa sobre Josep Vicent Marqués, que ha mort fa un parell de dies. El retrata en poques paraules, perquè no té gaire temps i no sembla que li’n vulguen donar gaire més, sobre allò que comenta. Un personatge incòmode, un intel·lectual lúcid, inclassificable, estrany, compromés, però poc amic de segons qui i de segon què. De final trist, apartat, de poc reconeixement social i encara menys institucional. Un intel·lectual punyent que va tenir la seua veu i el seu ressó en uns anys difícils. Vaja, un personatge valencià abandonat a la seua sort. Mira ho explica bé en un minut, el clava. Allà, a la ràdio, a la tertúlia, pel silenci que fan, no sembla que el coneguen gaire, Josep Vicent Marqués. Gens, afirmaria sense veure’ls les cares als tertulians, tret naturalment del mateix Joan Francesc. Potser no s’han llegit els blocs ni els Mails oberts de ca’n Vilaweb, que en parlen abastament del personatge. Total, no és sinó un personatge valencià, peculiar, però valencià. Per fer la gràcia, o mostrar interés, o ves saber sobre un paral·lelisme d’un altre personatge més català del centre, per no deixar en aquell buit la conversa, Antoni Basses pregunta, em pense que cite: –Quin altre personatge d’aquestes característiques, lúcid, incòmode, mig abandonat-mig retirat, tindria cap paral·lelisme, cap similitud?
Joan Francesc Mira diu, ràpidament, sense mala intenció: –Lluís Aracil.
El silenci a la tertúlia és sepucral, incòmode, alliçonador. Silenci etern.
País Perplex.