Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Marqués?, Aracil?, Silenci?

1
Publicat el 9 de juny de 2008

Mentre vaig cap a l’escola, escolte la tertúlia del matí de CatalunyaRàdio; el Basses diu que Joan Francesc Mira vol fer un apunt particular, abans de passar a altres temes (de més interés i actualitat se suposa). Mira fa una glossa sobre Josep Vicent Marqués, que ha mort fa un parell de dies. El retrata en poques paraules, perquè no té gaire temps i no sembla que li’n vulguen donar gaire més, sobre allò que comenta. Un personatge incòmode, un intel·lectual lúcid, inclassificable, estrany, compromés, però poc amic de segons qui i de segon què. De final trist, apartat, de poc reconeixement social i encara menys institucional. Un intel·lectual punyent que va tenir la seua veu i el seu ressó en uns anys difícils. Vaja, un personatge valencià abandonat a la seua sort. Mira ho explica bé en un minut, el clava. Allà, a la ràdio, a la tertúlia, pel silenci que fan, no sembla que el coneguen gaire, Josep Vicent Marqués. Gens, afirmaria sense veure’ls les cares als tertulians, tret naturalment del mateix Joan Francesc. Potser no s’han llegit els blocs ni els Mails oberts de ca’n Vilaweb, que en parlen abastament del personatge. Total, no és sinó un personatge valencià, peculiar, però valencià. Per fer la gràcia, o mostrar interés, o ves saber sobre un paral·lelisme d’un altre personatge més català del centre, per no deixar en aquell buit la conversa, Antoni Basses pregunta, em pense que cite: –Quin altre personatge d’aquestes característiques, lúcid, incòmode, mig abandonat-mig retirat, tindria cap paral·lelisme, cap similitud?
Joan Francesc Mira diu, ràpidament, sense mala intenció: –Lluís Aracil.
El silenci a la tertúlia és sepucral, incòmode, alliçonador. Silenci etern.
País Perplex.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La victòria a Albal

1
Publicat el 8 de juny de 2008

‘No m’ho pensava, que arribaria mai aquest dia, que es faria la Trobada d’Escoles Valencianes al meu poble.’ Són paraules d’Isabel Torrent, completament emocionada, saludant vells amics, mestres de l’escola Gavina, famílies, sense poder aguantar les paraules: ‘Mai no m’ho haguera cregut, que arribaria aquest dia, que Albal acolliria una festa tan gran per l’escola.’

Acabem d’arribar a casa, són quarts de dues de la matinada. Encara no fa una hora ha acabat l’últim dels actes de la Trobada d’Escoles Valencianes a Albal, amb un correfoc pels carrers del poble. Fa justament vuit hores que ha començat tot. En realitat ha començat molt abans, amb els preparatius de l’organització. Concentrar milers de persones, més de quinze mil, i enllestir parades, tallers, espais per a sopar, actuacions, parlaments, regals, acollida de les escoles i tant com calga i mereix l’escola, no és una feinada fàcil ni senzilla. Cal suport, logística, inversió, temps, voluntariat i organitzadors amb totes les coses necessàries. El col·lectiu Guaix, amb Vicent Font, Vicent Moreno, el suport de l’ajuntament i les escoles del poble que ens acullen, i un equip de mestres increïble ho maneguen perquè res no falle. Sobretot perquè havíem rebut amenaces que podia passar qualsevol cosa, que hi hauria intransigents: parades del PP que convidaven a la confrontació, al destorb. Ells, la dreta més reaccionària, eren allà amb les banderes i els adhesius, provocant per trencar l’harmonia, la festa, provant de fer-nos caure amb l’insult, amb la seua manca de respecte i d’educació. No ho han aconseguit.

Perquè res de tot això no ha passat, perquè milers de xiquets i pares, famílies senceres, i mestres, han pogut gaudir d’una jornada per l’escola i per la llengua amb el respecte que els altres no demostren: el PP d’Albal escampava eslògans com ara ‘mai no ens fareu catalans’ o ‘Albal parla en valencià’. Ells no diuen que el seu mateix partit estronca l’ensenyament en valencià, elimina línies, obstaculitza que els instituts puguen continuar l’ensenyament en valencià, aprova que mestres sense capacitació puguen desfer com vulguen, promou l’objecció contra la llengua o, simplement, nega l’ajut a l’escola valenciana.

La lliçó de civisme i de participació multitudinària ha estat la clau: contra la intolerància de la dreta, contra la política indecent de la conselleria, milers de persones hem festivat amb noblesa perquè el moviment escola valenciana és una de les coses més grans que ens haja passat mai en aquest país. Amb altruisme, amb voluntat, amb la dignitat de saber qui som i què volem ser.

Encara em fan tuf els dits de traca, de coet de dimonis, encara veig aquelles mares amb les xiquetes al braç, rient, celebrant d’estar fins a l’ultim moment amb els seus, veig els ulls d’Isabel Torrent, germana de Ferran Torrent, a la vora del seu home, Vicent, sorneguer i tranquil, escoltant amb entusiasme aquelles paraules de la seua dona, perquè sap que som en un territori difícil, que ningú no ens regalarà res, que cada dia hem de guanyar: ‘No em pensava que arribaria mai aquest dia!’
Per aquell somriure d’Isabel, per Vicent Moreno, per Guaix, per l’escola, per molts anys, aquesta gran victòria a Albal.

Triadú, Baldiri, Pedralbes, Barcelona? l’escola majúscula

0
Publicat el 5 de juny de 2008

Ahir vam ser a Barcelona per rebre el premi Joan Triadú, dins els XXX Premis Baldiri Reixac. La cerimònia de lliurament es va fer al palau de Pedralbes, davant les màximes autoritats del país del nord i una nodrida representació del món de la cultura i de l’educació. Hi havia molts mestres, alumnes i amics d’escoles guardonades i reconegudes pel treball, pels projectes, per la història que van bastint conjuntament. Pel camí fet.
I ves que ens queda tant a fer; tot plegat sembla que a penes si comencem a desllorigar l’objectiu. Va deixar escrit el rector Baldiri Reixac, al seu llibret Instruccions per a l’ensenyança de minyons (XVIII): ‘Entre totes les llengües, la que amb més perfecció deuen saber los minyons és la llengua de sa pròpia pàtria.’

Amb la discussió de més hores de castellà, amb l’acarnissament contra mestres valencianistes, i amb més perles que podria afegir-hi, sembla que no ens en sortim si no és amb conflicte, amb oposició, amb més falques a les rodes perquè l’objectiu, el bell propòsit d’aquell mestre precursor, arribe a mig camí.

Però avui volia fer un tancament gojós, per tan bé que ho vam passar. Per com ens van atendre, pel suport rebut durant tants anys, pel premi rebut, que és una distinció màxima, que ens ompli i ens fa continuar. Per tant com vam riure en les onze hores d’autobús, Picanya-Barcelona-Picanya, i en les sis d’estada a la capital. Pel sopar entre els amics, entre els mestres, per la passejada final pel barri vell… Per com els xiquets ens van acomiadar i rebre i encara volen saber tots els detalls. Pel goig i la sort que tenim de treballar a l’escola, i vosaltres que ho pugueu veure. Moltes gràcies.

El vi de Pitxirí

3
Publicat el 3 de juny de 2008

El topònim Pitxerí o Pitxirí, segons la documentació dels senyors d’Olocau, és del segle XIV. Som en una antiga vila romana. Diu Ferran Zurriaga que molts dels masos del Camp de Túria són damunt de viles romanes. Aquesta en concret, ens parla de la importància de l’explotació del vi. Som damunt un celler romà, cella Vinaria, del segle I i II, que potser explica la nostra afecció històrica al cultiu del vi, malgrat que fa molts anys que vam arrancar les vinyes per dedicar-nos a les misèries del monocultiu de la taronja, per a la salut i riquesa de Fontestat i altres espavilats del mondongo agrari valencià.
Pitxerí o Pitxirí, el Tollo, la Maimona, lloc de viles romanes, després alqueries, masos, ara mateix de futur incert: urbanitzacions, PAI’s o pitjors endemismes de la ciutat que pugen a l’interior com una cultura urbanística que, alerta, ha frenat l’expansió. Momentàniament.
Per ací passa la vereda Xurra (assagador), camí que possiblement van seguir Jaume I i el seus cavallers i soldats per baixar les tropes al Puig. Vell camí de ramats, de tradicional pas de pastors i ovelles, camí dels Aljubs, vell camí de Llíria cap a Morvedre.
Venia el rei amb mil mules carregades de queviures, d’atifells, des de Sarrion, Aragó, havia baixat a Alcubles, en destinació al setge final a la ciutat.
A penes el mestre ens explica els detalls del Llibre dels Fets a la nostra comarca, damunt la vila romana, el cel es torna amenaça contra cristians i sarraïns. Decidim de córrer cap al mas del Capellà, a Olocau, possible vila romana també, i sort tenim d’aquest recer. Cinc minuts després plou a cànters.
Un vi celestial, de gerres i botes, de bocois, de trulls, de premses, de cuiros que els homes carretejaven als cellers de cada casa, a Olocau, a Bétera, a Llíria, vinyes que van anar desapareixent, com ho va fent aquest món rural que avui caminem.

Alcubles (1)

2
Publicat el 2 de juny de 2008

Hem arribat a Alcubles, els Serrans. després que hem anat extraviats per Casinos i la Concòrdia. Alguna vegada ho havia dit, entre pobles que es van traslladar i independitzar, semblem un trencaclosques del qual encara cal cercar-ne el sentit. Ens esperen uns amics, Roser i Lluís, que ja ens havien acompanyat a Geldo a la tardor. Després ens rep l’alcalde, Manuel Cervera, que aprofita per inaugurar una font de la Mare de Déu de la Salut. Segons la llegenda, Jaume I va lliurar a la vila una talla que portava a la sella del cavall, que representava aquella imatge. Deixem un ram de llentiscle i altres herbes davant la columna de Jaume I a la glorieta d’Alcubles, lligades amb una senyera del rei Jaume, per commemorar que vuit-cents anys després, els cristians vells d’Olocau, Bétera, Montcada, El Puig, l’Eliana, la Pobla de Valbona, Nàquera, Llíria, la Canyada, València, Manises, Algemesí, Carcaixent, la Sènia o Marxalenes (són la representació dels pobles que hi participem) retem homenatge senzill i sincer. Ens fem la foto els travessaires i alguns veïns del poble. Segons ens expliquen, Alcubles va ser lliurada a Teresa Gil de Vidaure, una de les moltes amants del rei, primera senyora d’Alcubles, segons el document més vell que es conserva de l’època.
El dia és grissot, plou i encara no sabeu com caurà d’ací una estona, que ens tindrà retinguts gairebé fins a mtja vesprada. Alguns esforçats pujaran als Molins (900m.) però baixaran xops i hauran d’estendre la roba de qulaevol manera, al bare. Altres hi serem rescabalant-nos del poc esforç físic, i altres aprofitaran per anar desllorigrant el sentit dels instituts i d’algunes activitats de descoberta dels nostres pobles.
Manuel Civera ens ha ensenyat l’Ajuntament (en obres), un edifici del XVII ara en procés de restauració, algunes façanes i portes singulars, amb arcs de pedra negra, característica de les pedreres d’Alcubles. Quan el poble era propietat de la Cartoixa de Vall de Crist va ser multat no poques vegades, per ballar en festes, en públic, a la plaça, segons documents que es conserven i expliquen com els frares s’excedien en el rigor contra la disbauxa dels homes.
Ens ha costat eixir de l’Ajuntament, perquè l’aigua baixava a cànters, però finalment ens hem encabit al bar el Porxet. Ací, al Porxet, hem passat ben bé tres o quatre hores que no se’ns han fet gens llargues. De vegades, ens hem sentit prejubilats, o homes de poble, que no cal esperar les pluges o més excuses per tancar-se unes hores al bar, entre la conversa, el riure, i el farciment de vitualla. Després, més que no en pensàvem, alguns han dinat una perolada de cigrons, vedella, fruita, polp, i rebentats a dojo, perquè la humitat i l’altitud de la vila convidaven a l’excés gastronòmic. N’hi ha travesses que roden com poden. No és la primera vegada que patim aquest tràngol de pluja en els divuit anys d’eixides per caminar. Qui no es conforma és perquè no vol, o bé, Déu prem però no ofega. Cadascú que aplique la seua fraseologia particular.