BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Durant la setmana, vaig veure la ressenya (piulada) a la web esquidemuntanya. Dijous, al Casal, vaig proposar-la i, després de comentaris al respecte i cercar alternatives, la decisió va ser presa: cap al Cotiella. En principi hi pujaríem l’Albert, en Martí i jo i només disposàvem -en Martí- de dissabte per aquesta sortida. Ja en teníem prou, la qüestió era sortir. Li tocava dur el cotxe a en Martí.

Havíem quedat a les vuit del vespre i marxàvem a dos quarts de nou. Pel tros que ens quedava, no estava pas malament. Vam fer aturada a Bellcaire d’Urgell per fer un mos. Allí vam tastar una cervesa de la terra 100% (com la Moritz) i artesanal: la CCM Lupul·lus (cerveseramontseny). Molt bona, la recomanem.

Després de patir durant uns 80 km. per poder posar gasoil al cotxe, vam reeixir-ne cap a quarts de dotze a Las Ventas de Santa Lucia en una estació automàtica. Vam deixar l’oportunitat de posar-ne a Algerri pensant que a Alfarràs o a Castellonroi no tindríem cap problema. Doncs anàvem errats; fins passats tres quilòmetres de Graus vam anar amb el cul pres.

Després del neguit i ja més tranquils, vam valorar la possibilitat de canviar de vessant per fer el cim: o bé seguíem les indicacions de la piulada -vessant sud-est- o asseguràvem el tret enfilant per la cara nord-oest -per la vall de Gistaín-. S’optà per la segona. Vam fer alguns quilòmetres més de cotxe, però amb aquest podríem guanyar més alçada.

En arribar a Saravillo preguntem per l’estat de la pista que ens havia de dur al refugi de Labasar. A dalt trobareu gel, ens diuen. Farem nit al poblet, doncs. Arran mateix de la pista veiem una pallissa oberta i allí ens encauem. Ja hi trobem la palla estesa i no triguem ni deu minuts a ensobrar-nos. Posem l’alarma a les set i si no recordo malament, cap a dos quarts de dues no se sent una ànima. Només el lleu brogit de l’aigua del Barranco de Espuena que passa a tocar.

Ens despertem tard. Com de costum, el mòbil de l’Albert no ha sonat. Ens vestim, m’encinto els peus amb esparadraps, esmorzem i cap a dos quarts de vuit agafem el cotxe per anar amunt. La neu ens impedeix de continuar a la cota 1.500. Ens acabem d’abillar, preparem el material i, abans de quarts de nou, comencem la marxa en direcció al refugi de Labasar amb els esquís a la motxilla. Anem posant i traient esquís fins uns tres-cents metres abans del refu que es troba a una alçada de 1.700 m. Allí, segons la ressenya que tenim, hem de trencar a la dreta per anar a cercar l’enfilada vall entre el Pico Labasar i les agulles del mateix nom. Encarem la vall travessant un prat cercat i en forta pendent i progressant seguidament entre el darrer i jove bosc de pi als peus del Pico Labasar quan apareixen davant nostre les boniques i altives agulles (2.400 m.). Voregem per damunt El Ibonet. El dia no és pas ufanós. No hi ha boira que impedeixi d’anar veient els cims del Pirineu axial a la nostra espatlla, però hi ha núvols alts que malmeten la visibilitat de l’orografia del terreny més proper: les passem magres per anar a cercar el flanqueig del Collado de la Pala del Puerto: hem de travessar la fondalada sota i a ponent de la Peña de Una plena de petits turons i congestes de neu i no podem distingir si el terreny puja o baixa. Abans però, fem un petit mos. Les meves maleïdes llagues dels peus comencen a fer-se notar, sobretot la del taló dret. Convé un canvi de botes. O potser de peus.

La neu, en arribar a l’inici del flanqueig, no es presenta en les millors condicions. En Martí és al davant i va obrint traça que, a mesura que hi passem, es va trencant en haver-hi la neu glaçada a sota. Moments de tensió. Pulsacions que augmenten no pas per l’esforç. Arribem al coll tot sospirant (2.400 m.). Uf!!!

Traiem pells per baixar i travessar la Era de las Brujas, lloc inhòspit, immens, solitari, més encara que tot el que hem fet fins aleshores: no hem vist ni una ànima. Bé, no, l’Albert ha vist una persona a la Colladeta que quan tornàvem al cap de set quarts pel mateix indret, encara no s’havia mogut. Intentem de no perdre massa alçada i enfilar el coll. Aquí ens trobem amb el mateix problema de visibilitat i ens costa de triar un bon traçat. Quan arribem al lloc adient a l’altre vessant de la clotada -possiblement hem baixat massa- tornem a enganxar les pells.

Foquegem mitja hora més fins la Colladeta i a partir d’aquí, amb fort vent, la pala cimera. Arribem al cap de la Dama Blanca -així anomenen el Cotiella els de la terra- a cinc hores del cotxe. Som a 2.912 m. Llàstima del vent. La panoràmica que ens brinda aquest balcó privilegiat del Pirineu és meravellosa. Tenim el Pedraforca a tocar. Increïble.

No triguem ni deu minuts en fer les fotos i treure les pells per evitar d’agafar fred i comencem la davallada. La neu no està en excel·lents condicions però podria estar pitjor. Anem fent sense massa alegria. Particularment baixo molt malament: el cansament, el mal de cap, una tanca de la bota trencada i els mitjons massa prims fan la subjecció de la bota poc idònia i en conseqüència els esquís van on volen. Si hi afegim el mareig que ens provoca la mala visibilitat en alguns trams, doncs podeu comptar. L’entorn, però, ens compensa: quina solitud! Quina majestuositat! Gran massís calcari on s’hi ha creat un gran sistema de cavitats kàrstiques.

Així arribem a la bonyeguda fondalada de la Era de las Brujas intentant arribar a la màxima alçada de la vessant oposada. Posem les pells. La pala és molt dreta però la neu és en perfectes condicions per progressar i superar l’escull. Tot i així, l’adrenalina aflora.

Som al Collado de la Pala del Puerto. Ens traiem les pells per baixar la pala de l’inestable flanqueig. Hi ha dubtes de l’itinerari. Flanquegem i ens col·loquem al centre de la pala per gaudir un bon tram de descens. En una de les aturades observem el flanqueig i el penyassegat al dessota. No badis ni llisquis quan passis per sobre, la volada pot ser sonada. Després tornen les dificultats visuals per triar l’itinerari i arribar sense massa esforç als peus del darrer graó que, en enfilar-lo, ja serem a la Vall de las Agujas de Labasar.

Posem les pells per darrere vegada i en ser un tram que potser no arriba als cent metres de desnivell, les cames i el cor en no tenir temps d’agafar el ritme, ens maleeixen.

En uns rocs nets de neu, no massa lluny d’on ho hem fet en l’anada, ens asseiem per assaborir les apetitoses viandes que ens esperen en les motxilles. Fem la juguesca -mig en broma fins de debò- de baixar al refugi de Labasar per La Ribereta que ens costaria enfilar uns cent-cinquanta metres fins al seu coll i de postres -veient el mapa- una possible remada final fins el refugi. Això darrer ens fa desistir.

Traiem les pells per fer el darrer descens pels peus de les Agulles. El bosc el travessem de dret i amb neu fonda fins enllaçar el camí. De seguida som a la pista i anem davallant ara treu, ara posa fins el cotxe.

Una jornada de vuit hores ben treballades. En restem satisfets. Jo m’enduc com a premi una llaga de campionat.

A reveure,

Joan Lladó

Els corriolaires d’alçada: Albert G., Martí M. i Joan Ll.

Desnivell acumulat: 1.950 m.

Cartografia: Cotiella-Peña Montañesa 1:25000 de l’Editorial Alpina.

Les imatges d’en Joan: clica aquí.

Les imatges de l’Albert: clica aquí.